I si fem un gir de 180º?

No es que es vegin brots verds, encara, però sí que sembla que la situació pot començar a redreçar-se. O com a mínim, que hi hagi les condicions perquè això pugui ser així. L’estúpida voràgine de fer tot el que calgués per acontentar els grans poders econòmics, a base de retallar l’estat del benestar i d’adaptar les lleis als seus interessos particulars, no ha servit ni per acontentar aquests mercats, que mai en tindran prou, i que cada vegada més es tiraran al damunt dels qui vegin més febles.

No és pas que ara es puguin imposar les tesis del seny i de la racionalitat, que són vistes com una utopia tan impensable com impossible, sinó que els mateixos que en determinats moments havien apostat pel suïcidi col•lectiu de prioritzar l’interès d’uns pocs, ara comencen a veure que tanta cobdícia també els pot arrossegar a ells. La victòria de l’esquerra francesa, primer a les presidencials i ara a les legislatives, no hauria de despertar massa expectatives però potser sí que pot començar a fer veure que hi ha un determinat capitalisme que és tan salvatge que acaba devorant els mateixos que l’impulsen. També l’Obama s’exclamava en aquest sentit i advertia a Europa, i especialment a Espanya, que no podien obsessionar-se amb les retallades i els ajustos que, ben mirat, poden acabar invalidant les reformes empreses. La primacia absoluta de l’Alemanya de Merkel pot començar a trontollar, i això ja seria positiu, i més si l’any que ve perd les seves eleccions. Descartada la possibilitat d’una alternativa al sistema, com a mínim podríem esperar que hi hagi gent més assenyada dins d’aquest mateix sistema; perquè ja no són només els economistes alternatius, com l’Arcadi Oliveres, els qui critiquen aquests polítiques sinó també economistes netament conservadors i neoliberals com els qui més.

Ja sabem que, de la mateixa manera que aquest Govern que afirmava amb tot rotunditat que no hi hauria rescat i que no ens costaria ni un duro, després ho presenta com si fos el Rajoy el qui hagués pressionat Europa, també en aquest cas els mateixos que fins ara estaven malaltissament obsessionats per retallar l’estat del benestar, també faran servir aquell joc de paraules tan hispànic de “donde dije digo, digo Diego”. Si fem un gir de 180º en les polítiques econòmiques dels governs, és possible que puguem mirar el futur amb un mínim d’esperança.