No sé si és per sort o per desgràcia; però el cert és que hi ha ressorts de la societat que encara estan fora de control. Fora del control del poder, però també fora del control dels mateixos moviments socials. De la mateixa manera que, en un determinat moment, una petita espurna pot encendre una foguera i produir-se una gran mobilització social, també es dóna el cas d’una passivitat i desànim absolut per més dures que siguin les garrotades. I em penso que ara mateix ens trobem en aquesta darrera situació.
Temps enrere, una gran mentida governamental va fer decantar la balança electoral a Espanya. Avui, el Govern espanyol menteix més que no parla, compulsivament. I no passa res. Sort n’hi ha que els ciutadans no fem massa ús de les noves tecnologies, i els periodistes tampoc, perquè per gota que algú s’entretingui a fer un recull i una comparació de les declaracions dels polítics veuria que les contradiccions i els desmentiments són constants. Tan aviat surt un polític popular dient que ells mai nacionalitzarien la banca, perquè això és propi d’altres ideologies, com que la solució seria la creació d’una banca nacionalitzada. Recordem el Ministre d’Economia quantificant el cost de recapitalitzar Bankia, desmentit per ell mateix amb ben pocs dies de diferència, amb un marge d’error d’un 500%. Durant l’etapa Zapatero, es va haver de sentir sempre aquell incompliment de respectar l’Estatut que aprovés el Parlament, i aquella fanfarronada de dir que la banca espanyola era la més sòlida del món. Ara mateix, amb el Partit Popular no donaríem l’abast tant si parlem de la pujada d’impostos, del dèficit de les autonomies, dels avantatges de fusionar caixes, del balanç de Bankia, de les causes de la prima de risc, o de les inversions fetes a Catalunya.
Quan el Ministre d’Economia diu que els bancs espanyols no necessitaran un rescat europeu, és perquè ja han començat les converses per veure com Europa ens treu les castanyes del foc. Igualment, quan Mariano Rajoy diu que no hi ha perill de rescat a l’estil grec, és perquè ja s’ha arribat a la conclusió que Espanya no té els recursos suficients per a salvar la crítica situació d’alguns bancs, ni la capacitat de generar la confiança suficient com perquè baixi la prima de risc. La mentida ja no és ni delicte ni censurable socialment, sinó que forma part del llenguatge polític habitual, que els ciutadans ja interpreten a la seva manera. Potser algun dia, aquests mateixos ciutadans que avui s’empassen impassibles les més grans mentides, algun dia sortiran al carrer per fer fora tanta filibusteria.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada