Pàgines

dimecres, 4 de juliol de 2012

Delinqüents a l’empara o al marge de la llei

Els escàndols de la banca no són cap exclusivitat espanyola. Recordem que la crisi financera va iniciar-se als Estats Units amb la caiguda de Lehman Brothers, i que també van tenir problemes els bancs grecs, els irlandesos, els islandesos, els alemanys, els francesos… i ara s’ha destapat el cas del britànic Barclays. Com és possible que els banquers de la majoria de països del món occidental (dels altres costa més tenir-ne informació) hagin comès tots els mateixos errors?

Perquè una cosa hauria estat que la direcció d’una Caixa d’Estalvis o d’un Banc hagués comès un error de càlcul en la seva gestió fins al punt de portar l’entitat a la ruïna; i una altra de ben diferent és que els errors i les irregularitats s’hagin comès de forma generalitzada. Per això, alguns han fixat la seva mirada en la direcció dels Bancs estatals i d’institucions com el BCE o l’FMI. Algú es creu que el Rodrigo Rato, al capdavant de l’FMI, estava tan a la lluna o era tan incompetent com per no adonar-se de res? I com ell, els altres dirigents de les institucions que teòricament havien de portar el control de l’actuació del sector financer, també dormien? El que potser sí que és una excusivitat espanyola, o com a mínim en són capdavanters, és la impunitat amb què han permès que quedin els dirigents causants del desastre, d’un desastre que ens ha costat molts diners. A altres llocs, com a mínim, hi ha hagut la decència de demanar responsabilitats, sense excloure portar-los al jutjat.

Però, no ens enganyem. Si ha pogut passar tot això és perquè volgudament el sistema ja donava per fet i per bo el frau, l’engany i l’abús institucionalitzat, quan es tracta del sector bancari o de les grans empreses. Si en altres temps, la usura era pecat o delicte, avui tothom té clar que d’estafes i de robatoris n’hi ha dues classes: els que es fan a l’empara de la llei i els que es fan al marge de la llei. I en cap cas no s’ha de pressuposar que uns siguin més legítims o més honrats que els altres; és una simple qüestió que fins i tot els pitjors delinqüents volen marcar territori i establir uns límits per als delictes dels altres.