Pàgines

dimarts, 3 de juliol de 2012

Una oportunitat per al PSC

Al si del PSC alguna cosa es mou. Ho necessiten perquè el nou lideratge de Pere Navarro no els convenç ni a ells mateixos, i és difícil endevinar-hi un bon cartell electoral. Però la moguda interna dels socialistes catalans també té a veure amb el posicionament que haurà de prendre el partit en relació amb el futur del país. Anar a remolc i de comparsa d’un partit de Govern espanyol com era el PSOE era un trist paper però podia tenir les seves compensacions, si més no pel que fa a les prebendes que es deriven del poder; però anar de comparsa d’una oposició, a part de ridícul, és inútil.

Miquel Iceta remarcava que només la cinquena força política del Parlament es declara obertament independentista, i malgrat tot el tema de la independència és viu a la cambra catalana, però també i sobretot a la societat catalana. I això els deu fer pensar que corren el perill de quedar-se en fora de joc. Des d’un Àngel Ros, alcalde de Lleida, que es declara hereu de Maragall i que creu que poden fer camí al costat dels independentistes, a una Montserrat Tura que declara que no els ha de fer por parlar d’independència, al grup Avancem que lidera Ignasi Elena fermament partidari com a mínim del Pacte Fiscal. Altres dirigents o personalitats properes al PSC, des de Jaume Sobrequés a Xavier Rubert de Ventós, han passat directament a les files independentistes. I és que la càrrega del socialisme espanyol ha estat molt feixuga, i cada vegada es fa més insuportable, sobretot quan hom s’adona que, a grans trets, fàcilment poden entendre’s millor amb el PP que amb el PSC.

Tot plegat, un bon símptoma del moment de transició nacional que viu el país. Des de l’independentisme caldrà estar amatents per no avortar un procés en què els socialistes catalans hi han de tenir un paper imprescindible. De ben segur que sortiran estúpids fonamentalistes enderiats en negar al PSC el dret i l’oportunitat de fer un gir, tanmateix un gir com el que ha fet el conjunt del país, per posar-se si no obertament a favor de la independència, com a mínim no oposar-se a la voluntat majoritària dels catalans.