Pàgines

dilluns, 9 de juliol de 2012

Per un ultratge a no sé quina bandera

Probablement no en sabrem el desenllaç, però resulta curiosa, si més no, la discreta notícia d’una imputació formulada pels Mossos d’Esquadra contra uns joves que van cremar una senyera. Probablement, el jutge, astorat, arxivarà el cas perquè no trobarà cap llei que estableixi que la crema d’una bandera catalana sigui un delicte d’ultratge a Espanya; probablement tampoc necessitaria trobar-ne cap per a considerar un delicte d’ultratge si la bandera fos una altra.

Tot plegat pot semblar una anècdota irrellevant, un estirabot agafat pels pèls. Però potser és significatiu d’un estat de coses, amb totes les seves contradiccions. Oficialment, ens volen fer creure que existeix una Espanya que ens inclou a nosaltres els catalans, però després resulta que som els únics que ens creiem aquesta història. No hi fa res que la Constitució espanyola parli de nacionalitats i d’un patrimoni cultural format per les diferents llengües i cultures de l’Estat, perquè els espanyols i les seves administracions actuen sempre amb els mateixos paràmetres pre constitucionals. Està clar que seria lògic que el mateix delicte que es pot atribuir  (si és que cal que s’atribueixi) per un ultratge a una bandera es pugui atribuir també pel mateix ultratge a qualsevol altra bandera.

Però tampoc sé si val la pena tenir la pretensió que la Justícia espanyola ens reconegui els nostres suposats drets com a ciutadans d’un Estat que ens odia i que no ens vol. L’esforç dels qui pretenen arribar a la normalitat d’una Espanya que es cregués que Catalunya en forma part és del tot inútil; les possibilitats de capgirar la mentalitat d’una Espanya imperial que menysprea els pobles que té dominats són nul·les. Només formen part de l’absurd imaginari d’un reducte de catalans il·lusos.