Pàgines

diumenge, 8 de juliol de 2012

Quines són les cartes amagades de CiU?

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

L’economista Xavier Sala i Martín, sovint, compara els estira i arronsa de l’economia europea amb una partida de pòquer. Cadascú juga les seves cartes, ningú les mostra totes i mai sabem si som al final de la partida o només enmig d’una maniobra de distracció. És una mica la sensació que podem tenir també en clau interna: quines són les cartes que està jugant, ara mateix, CiU? D’una banda, molt lentament, sembla que vagi tibant la corda sobiranista, sabent a més que compta amb el recolzament d’ERC si va en aquesta direcció; però de l’altra, a l’hora de la veritat, a l’hora de pactar lleis i de repartir càrrecs públics o cotes de poder, el soci preferent continua essent el PP, sense exigir-li mai contrapartides a canvi a favor de la llengua o de l’autogovern.

Segons amb qui parlem, podem treure la conclusió que els pactes amb els populars són merament tàctics, circumstancials, perquè a la llarga la seva estratègia passa, com va dir en una ocasió el President Mas, per aconseguir una Hisenda pròpia, ja sigui per la via del pacte o per l’exercici del dret a decidir. Ho deia ahir mateix el portaveu del Govern, qualificant de ridícula l’actitud del PP al Parlament de Catalunya per haver pactat amb ells quelcom que ja tenien previst com era la revisió de l’euro per recepta, i per simular que podien estar-hi en contra quan el que els reclama el seu partit a Madrid i el que els reclama Europa és més austeritat.

Però, quan sentim el Duran o quan constatem que no es va gaire més enllà del picar de peus davant de les agressions del PP, amb qui es continua pactant malgrat tot, podem tenir la sensació contrària: l’estratègia de CiU passa per manegar a la seva manera, a l’estil popular, el migrat poder de Catalunya sense qüestionar-ne l’estatut actual i sabent que això ens porta irremissiblement a la desaparició com a país, amb la llengua inclosa. Aleshores les insinuacions sobre la deriva sobiranista, la necessitat de dotar-nos d’unes estructures d’Estat i el mateix Pacte Fiscal, serien una maniobra de distracció, per evitar que els confonguin amb el PP, i per aconseguir el seu veritable objectiu basat en un model econòmic concret, i que tindria ben poc a veure amb la salvaguarda dels interessos nacionals.

Voldria creure, i de fet continuo creient, que al si de CiU predomina l’estratègia primera. L’altre dia un amic convergent em deia “és que el que no podem fer és ensenyar les cartes”, i em recomanava paciència que ja veuria com al final aniríem a parar a l’objectiu de país que compartim. És una qüestió de fe, està clar. Mostrar les cartes podria desbaratar el procés, potser sí, però si els trumfos els tenim tan amagats potser tampoc generarem la confiança suficient entre la població com perquè el procés sigui exitós.