Pàgines

divendres, 28 de setembre de 2012

Espanyolisme repugnant

Un dels grans encerts de tot el procés que estem vivim, i esperem que es mantingui, és el to de serenitat amb què s’està portant. En aquest sentit, és indiscutible el mèrit d’Artur Mas no solament de fer un discurs moderat en les formes, sense renunciar a res, sinó sobretot de fer que aquesta moderació formal prevalgui també en la resta de forces polítiques. Aquest fet, precisament, ha estat remarcat per la premsa estrangera i el mateix ambaixador dels Estats Units deia que era un procés modèlic.

Però és que l’encert d’aquesta manera d’enfocar el procés de secessió adquireix més rellevància quan es contraposa amb els exabruptes, la virulència i la manca de decència amb què veiem que s’aborda el tema des de l’òptica espanyola. I això, als espanyols, ja els ve de lluny. Només recordar, per exemple, les declaracions d’aquell “pare de la Constitució” que apel·lava a la necessitat de bombardejar Barcelona de tant en tant, les ximpleries del President actual de la Junta d’Extremadura o les recents del seu antecessor socialista Fernández Vara, que reclamava la repatriació de 150.000 extremenys que, segons ell, havien estat “sostrets” pels catalans. No només un militar retirat, sinó l’ex president del Congrés, el socialista José Bono també deixava anar que preferia morir abans que veure Espanya esquinzada. Albert Rivera considerava que voler donar veu democràtica als ciutadans de Catalunya perquè puguin decidir lliurement el seu futur era una imposició identitària, que ell comparava amb el nazisme. I el seu company Jordi Cañas no tenia cap escrúpol, ni la més mínima decència o dignitat, a l’hora de donar conformitat a unes mentides d’Intereconomia, que per demostrar la perversitat del catalanisme afirmava sense rubor que aquí s’obligava als hotels a posar el pa amb tomàquet en el menú. Totes les sortides de to, les mentides, el llenguatge gaire bé bèl·lic i les apel·lacions al trencament de la cohesió social provenen dels unionistes.

I ja sabem que a l’empara de l’anonimat de la xarxa, o en sectors radicals, hi pot haver excessos tant en un bàndol com en l’altre. Però el dels espanyolistes sobrepassa tots els límits de l’imaginable, fins al punt de fer avergonyir més d’un espanyol decent. Recordem aquelles veus que, en motiu dels incendis de l’Empordà, deixaven anar que els avions en lloc de tirar aigua sobre les flames hi havien de tirar gasolina. I la darrera, més cínica, cruel i mesquina, si cap, les pintades en contra d’un dels fundadors de la Plataforma per la Llengua, Martí Gasull, uns dies després d’haver patit un accident mortal al Nepal. Un espanyolisme senzillament repugnant,