Pàgines

dimarts, 25 de setembre de 2012

Negació, ràbia, negociació i acceptació

Alguns espanyols han fet el paral·lelisme del procés secessionista de Catalunya amb un càncer. Catalunya és un càncer per a Espanya. El primer que se m’acut és la mesura més dràstica i definitiva en aquests casos: l’extirpació. Si, segons ells, no existeix cap espoli fiscal sinó que encara els som una càrrega, si els portem tants maldecaps que ens consideren un càncer, la solució és molt fàcil i senzilla: cadascú a casa seva, que potser viurem millor com a bons veïns que com a mals germans.

Quan a una persona se li diagnostica, repentinament, una greu malaltia acostuma a passar per quatre etapes: la negació, la ràbia, la negociació i, finalment, l’acceptació. En un primer moment, hom prefereix creure que no pot ser cert, que hi deu haver algun error, que potser no és ben bé com li diuen els metges... Quan ja no pot continuar negant la realitat, aleshores esclata la ràbia, com pot ser que li estigui passant a ell, què ha fet ell per a merèixer això... Però la ràbia no condueix enlloc, i per tant s’imposa una negociació: acceptar només parcialment la realitat, per tal de donar peu a una excepcionalitat del seu cas; quedarà impossibilitat per a segons què, però potser tampoc serà tant o potser no serà definitiu... Finalment, no queda altre remei que l’acceptació de la realitat, per crua que sigui, i val més afrontar-la amb serenitat i tocant de peus a terra.

Jo no sé si els espanyols han de passar per aquestes quatre fases, ni si les han de passar pel mateix ordre. Però és evident que durant molt de temps han negat la realitat: han menyspreat i humiliat Catalunya convençuts que no passaria res; fins i tot després de la manifestació de l’onze de setembre alguns pretenien minimitzar-la amb l’estúpid argument que si es manifestaven un milió i mig de persones encara eren majoria els qui no ho feien. Però, potser degut a la ràpida reacció d’Artur Mas, de seguida van passar a la fase següent de la ràbia: una ràbia irracional que els fa dir tonteries, des de les amenaces d’utilitzar la violència a dir que quedaríem anorreats, fora d’Europa, o que seria la nostra ruïna. Com si fos tan fàcil de creure que sense espoli fiscal viuríem pitjor. Alguns ja intenten passar a la fase següent la de la negociació: si, contràriament al que es deia fins ara, s’acceptés un Pacte Fiscal no es faria marxa enrere en el procés secessionista? I els socialistes catalans, ja s’afanyen a reclamar del PSOE allò que mai els ha interessat, com és el federalisme. No sé si cremarem tan ràpidament les etapes, ni si es manifestaran linealment per aquest ordre, però estic convençut que més tard o més d’hora arribarem a la fase definitiva d’acceptació d’una Catalunya independent.