Pàgines

dimarts, 9 d’octubre de 2012

La independència, una qüestió de salut mental

De raons per defensar la independència de Catalunya n’hi ha moltes, des de la més elemental voluntat de ser i d’existir com a poble als aspectes més prosaics de la necessitat econòmica. Hi ha la constatació de la inviabilitat de totes les formes d’integració harmònica que s’han assajat dins de l’Estat espanyol, perquè és aquest Estat el que no ens hi vol com a catalans, hi ha la suma dels greuges històrics d’un mal tracte reiterat fins a l’humiliació, i una llista inacabable de motivacions econòmiques, culturals i socials de tota mena. Però, potser encara hi podríem afegir una nova raó, que es va reforçant a cada dia que passa: és una qüestió de salut mental.

El President Mas s’esforça dia a dia en donar el missatge que la nostra ha de ser una actitud serena, seriosa, escrupolosament democràtica, educada, pacífica, civilitzada... I el cert és que fins i tot els grups més radicals de l’independentisme es cenyeixen a aquest patró de conducta. Es podria debatre, amb aquestes premisses, sobre la conveniència, les formes o l’abast de les nostres aspiracions nacionals, com sembla que van fer al Canadà mirant de convèncer els quebequesos dels avantatges de romandre dins del mateix Estat o com sembla que pensen fer els anglesos davant del referèndum d’Escòcia. Aquí, al debat és impossible. A part que la seva actitud és simplement de negar-nos el dret a existir i, per tant, a deixar-nos consultar sobre com volem existir, els estirabots, els exabruptes, les bajanades pujades de to assoleixen cotes inimaginables en persones sanes o normals. Des dels qui clamen per recórrer a les forces armades als qui optarien per la Guàrdia Civil; un Mayor Oreja que deixa anar que al darrera de tot el procés, com en el tren d’Atocha, hi ha ETA; una Alícia Sànchez Camacho que amenaça amb boicots a les empreses catalanes, oblidant que potser bona part dels empresaris que ella voldria boicotejar estan afiliats al seu partit; un Ministre d’Educació que no té ni la més remota idea del que està passant a les aules, a les quals atribueix l’auge de l’independentisme, i amb un desconeixement total dels resultats escolars a Catalunya; un Ministre de l’Interior que considera que l’estalada, aquella que tan festivament es va enarborar de forma massiva l’11 de setembre o diumenge passat al Camp Nou, pot incitar no sé què a la seva policia; unes tertúlies com les d’Intereconomia en què el diputat de C’s Jordi Cañas somriu, sense el més mínim pudor ni vergonya, quan s’afirma que a Catalunya està obligat tenir pa amb tomàquet en el menú dels hotels; uns historiadors que no traurien el graduat escolar afirmant que Jaume I no era un rei català, o l’esquizofrània del qui deixava anar, per tal de demostrar la perversitat dels catalans, que potser van ser catalans els culpables de la mort de Jesús...

Tot això només es pot entendre, quan la majoria de les bajanades que proliferen aquests dies provenen d’un Govern que nomena com a President del Consejo General de la Ciudadanía Española un personatge com José Manuel Castelao que afirma que "Les lleis són com les dones, hi són per violar-les". Un mesura força ajustada del nivell que corre per les espanyes. El Conseller d’Economia deia que aquest període de transició no es podria allargar massa en el temps, perquè econòmicament seria insostenible. Crec que el Conseller de Sanitat també hauria de recomanar urgència en el procés de secessió, per prescripció mèdica, perquè romandre a Espanya pot ser greument perjudicial per a la salut mental.