Pàgines

diumenge, 28 d’octubre de 2012

Les sumes no sempre sumen

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Ho deia ara fa tres setmanes: potser sí que hauria estat bo que s’hagués arribat a un acord per a fer una gran coalició independentista de cara a aquestes eleccions del 25 de novembre. Però, no havent estat possible l’acord, el que no hem de fer és perdre ni un minut en retrets, i menys encara en desqualificar-nos mútuament. L’important d’aquestes eleccions serà que CiU obtingui un bon resultat, que li permeti pensar que la seva opció sobiranista no li fa perdre vots, que hi hagi altres forces polítiques que l’empenyin i no li permetin fer un pas enrere, i que la ciutadania catalana de tot el ventall ideològic pugui trobar-se representada per una formació independentista: seria inviable tant una proposta independentista que només tingués el suport de la dreta com una altra que només tingués el suport de l’esquerra.

El treball per a la conjunció de les diferents forces independentistes s’hauria d’haver fet, en tot cas, durant tot aquest temps, sense la pressió d’unes noves eleccions a la vista, amb la lògica i inevitable pugna partidista per treure el màxim de diputats. I si això no s’ha fet és perquè cal entendre que cadascuna considera que té un projecte propi i diferenciat dels altres; si aquest projecte va més enllà de les possibles ambicions personals dels seus líders i té prou base social ja quedarà reflectit en el resultat electoral.

Dit això, l’opció que han fet Reagrupament i la Democràcia Catalana de Joan Laporta em sembla tan legítima i vàlida com la que poden fer les CUP, arriscant-se a no treure cap diputat. El que em semblen del tot desafortunades són les persistents picabaralles entre partits independentistes, afortunadament més a les xarxes socials que entre els mateixos líders d’aquestes formacions, que per intentar demostrar la validesa del propi projecte han de desqualificar precisament aquells altres amb els quals aparentment hi havia voluntat de col·ligar-s’hi; i pitjor encara quan algú, com ja s’ha fet, gosa fer crides en nom del patriotisme demanant que es retirin determinades candidatures amb l’excusa que poden no treure representació parlamentària.

Les darreres eleccions a Galícia i al País Basc poden servir d’exemple de la idea que ja apuntava dies enrere que no sempre les coalicions sumen tant com podria semblar. Bildu, aplegant tot el món aberzale de l’antiga Batasuna, més Aralar i EA ha aconseguit una meritori resultat de 21 diputats. Aquest resultat no és equiparable al de les eleccions del 2009 on no s’hi va poder presentar l’esquerra abertzale, ni tampoc al resultat del 2005 per la mateixa raó, encara que a darrera hora s’hi presentés el Partit Comunista de les Terres Basques; és una mica més equiparable al resultat del 2001, on EH amb Arnaldo Otegui al capdavant, va treure tan sols 7 diputats, als quals podríem sumar els 3 d’EB. I si reculem al 1998, entre EH, EA i EB en van treure 22; i quatre anys abans aquestes tres formacions anant per separat havien sumat 25 escons, i 22 encara en les anteriors. És a dir que el bon resultat tret ara amb la gran coalició de Bildu no representa cap novetat ni és un resultat insòlit, comparant-ho amb altres convocatòria on s’havien presentat per separat. Igualment, a Galícia, el BNG ha perdut 5 diputat, que han estat compensats en escreix amb els 9 obtinguts per l’escindit Xose Manuel Beiras amb l’Alternativa Galega de Esquerda. Una xifra de les dues formacions només havia estat superada pel mateix Beiras el 2001 i el 1997.

L’important, doncs, no serà la correlació de forces entre els grups independentistes que resulti de les eleccions del 25 de novembre, sinó la seva suma. I si de veritat hi ha voluntat i ganes d’anar cap a la concentració de l’independentisme, serà a part del dia 25 el moment de demostrar-ho. Amb el ben entès que crec que és imprescindible que hi hagi com a mínim un gran partit sobiranista de centre-dreta i un altre d’esquerres.