Pàgines

dilluns, 7 de gener de 2013

El dret a la incompetència és un dret?

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

El debat polític pot irritar i, fins i tot, arribar a exasperar quan es contraposen posicionaments diametralment oposats o irreconciliables. Cadascú està en el seu dret de defensar les pròpies idees per més que als altres costi d’entendre-les. Però, resulta molt més repulsiu quan hom s’adona de la perversió i de la falsedat dels arguments de l’adversari; quan es posa en evidència que els suposats arguments no eren tals, perquè no se’ls creu ni qui els esgrimeix.

Les polítiques lingüístiques i educatives del Partit Popular, allà on governa, estan orientades obertament a l’anihilament de la llengua catalana. I per fer-ho, per acabar amb un model d’escola catalana, s’inventen l’astúcia pretesament universalista d’introduir l’anglès també com a llengua d’ensenyament, amb mateix nivell que el castellà, i per damunt del català. La necessitat de millorar l’anglès dels nostres estudiants és compartida per tothom, probablement excepte pel Partit Popular que només ho treu en el debat per a foragitar el català de les escoles de les Illes Balears, com ja ha fet del País Valencià, o, a través de la perversa llei Wert, també a Catalunya..

En català diem que s’atrapa abans un mentider que un coix. Perquè justament quan aquest Partit Popular porta a terme la seva particular croada contra el català, amb l’excusa de donar pas a l’anglès, alhora està posant el crit al cel perquè a les institucions europees els funcionaris espanyols es veuen obligats a utilitzar com a llengües de treball l’anglès o el francès. Troben innecessari introduir l’oficialitat del català a les institucions europees, donant per fet que els catalans no formem part d’Europa (i en això tenen raó, perquè és Espanya i no Catalunya la que té representació a les institucions comunitàries), però en canvi ells reclamen que els funcionaris espanyols puguin expressar-se en castellà i fer ús del servei de traducció que neguen per al català.
La reclamació d’oficialitat d’una llengua a les institucions europees és sobretot la reclamació del dret a ser respectats tots els ciutadans i pobles de la Unió, cosa que de moment no passa. Però no implica que en les reunions de treball d’aquestes institucions europees cadascú s’hi expressi en la seva llengua, amb les dificultats tècniques que això representa, sinó que s’admet l’existència d’unes llengües de treball, que acostumen a ser l’anglès i el francès i en alguns casos també l’alemany.

Quan des de Catalunya reclamem el dret a ser respectats com a catalans, i per tant el reconeixement oficial de la nostra llengua, no ens referim a reclamar que el català sigui llengua de treball de les institucions, sinó que tingui el mateix reconeixement i ús que poden tenir el danès, el grec, l’italià o l’espanyol. Perquè en el supòsit que a la Unió europea es reconegués el castellà també com a llengua de treball, immediatament ells serien els primers a trobar excessiu que s’hi volguessin afegir altres llengües (i ja no diguem si una d’aquestes fos el català), i tornarien a argumentar l’elevat cost de traducció i les dificultats tècniques que això suposaria.

En l’única cosa que sí que són coherents al Partit Popular és en la reclamació del dret a la incompetència. Resulta sorprenent que el Govern espanyol amenaci fins i tot de boicot a les institucions europees si els seus funcionaris no poden expressar-s’hi en castellà, perquè això indicaria que aquests funcionaris deuen tenir una escassa competència lingüística en les llengües de treball de la UE, cosa que seria gravíssim. Però dic que és coherent, perquè és el mateix dret a la incompetència que reclama per als funcionaris de Catalunya, del País Valencià o de les Illes, on consideren que no ha de ser exigible tenir prou coneixements de la llengua oficial i pròpia d’aquestes comunitats.