Ja he dit en altres ocasions que considero un error subestimar l’enemic, com s’ha fet moltes vegades. Em refereixo a aquella mena d’afirmacions que sentim sovint en el sentit de congratular-nos, o com a mínim de preocupar-nos excessivament, per decisions preses per les institucions espanyoles d’una radicalitat i estultícia tals que encara poden reforçar més el sentiment independentista. Afirmacions que tendeixen a presentar l’enemic com a irracional i matusser fins al punt d’acabar beneficiant-nos per la reacció contrària que generen. No ho he vist mai clar, cada vegada li veig menys, i més aviat tendiria a creure que potser no solament els subestimem sinó que lluitem com si aquest enemic realment fos tot un altre.
Tinc la impressió que passa quelcom de semblant a determinades respostes internacionals davant del fonamentalisme islàmic. Sembla que es pretengui combatre’l com si els islamistes haguessin de respondre segons el nostre model de societat i de comportament dels individus. Vull dir que, en un país europeu on la gestió forassenyada del seu govern ocasionés un boicot internacional que provoqués notables perjudicis als seus habitants, aquests es rebel·larien contra aquest govern i el farien fora. Això no funciona a l’Iran, per exemple, ni a molts altres països de naturalesa semblant. De la mateixa manera que tampoc a Egipte, un país que té o hauria de tenir el turisme com una de les seves principals riqueses, ha funcionat el vot de la racionalitat des del punt de vista occidental, i la majoria de la població ha donat suport a un govern que pot ser un veritable obstacle per al desenvolupament econòmic.
És possible que ens estigui passant el mateix, als catalans, en el nostre enfrontament amb l’Estat. Utilitzem sovint una lògica, que per a nosaltres i potser per a molts altres països occidentals seria de calaix, però que no ho és des de la perspectiva espanyola. Tal com hem vist en països com la Gran Bretanya o el Canadà, hauríem pogut pensar que la reacció lògica davant d’una proposta de secessió seria la de suavitzar les formes, escoltar les reivindicacions, fer gestos d’acostament que facin desdir els dubtosos, i en tot cas procurar convèncer de la bondat de restar plegats. No té res a veure amb la reacció espanyola que respon amb més agressivitat, amb amenaces i amb represàlies. Fins i tot el PP català, que comparteix la idiosincràsia espanyola, ja adverteix que faran culpables als sobiranistes de les accions d’hostilitat que pren el mateix Partit Popular contra Catalunya; ells boicotegen l’economia catalana i, alhora, en culpen els sobiranistes d’haver pres iniciatives que han provocat el seu boicot. Un raonament demencial per a nosaltres, però que a ells els funciona perfectament.
El mateix ens passa a l’hora de valorar les conseqüència d’un enfrontament amb l’Estat. Sovint podem caure en la temptació de pensar que l’Estat espanyol el que no farà, perquè en la nostra lògica sembla incomprensible, serà prendre mesures que perjudiquin el conjunt de l’Estat. Això, probablement no ho faria la majoria dels països del nostre entorn europeu; però, compte perquè el seu raonament va per un altre cantó. A Espanya, molt sovint es prenen mesures, i sobretot aquest Govern del PP, que perjudiquen el conjunt de l’Estat però que es justifiquen per fer mal a Catalunya, com per exemple amb el corredor del Mediterrani. I també en aquest cas, molts empresaris catalans, probablement votants del PP, opten per alinear-se amb les polítiques del Govern espanyol, que són les que perjudiquen les seves empreses negant-nos les inversions en infraestructures que ens pertocarien, privilegiant Madrid i deixant molt enrere Barcelona, boicotejant el Port de Barcelona perquè no esdevingui un port estratègic de mercaderies a la Mediterrània , o l’aeroport del Prat perquè no esdevingui un hub, o fins i tot fent boicot directa als productes catalans. Un català mai promouria un boicot contra els propis interessos; els espanyols i els catalans amb mentalitat espanyola no hi tenen cap problema si amb això defensen el seu nacionalisme.
Molt alegrement argumentem que determinades mesures no les podrà prendre mai el Govern espanyol, perquè Europa no ho permetria. De fet, més que no permetre-ho, Europa s’escandalitzaria, emetria comunicats de protesta, hi posaria mala cara i poca cosa més. Això sol, a nosaltres, que ens sentim profundament europeus, ens faria sentir tan malament que només de pensar-hi seria suficient com per a no fer cap mal pas. Als espanyols, no. Per ells, la unitat de la pàtria ho justificaria tot, inclòs un deteriorament de les relacions i del prestigi en l’àmbit europeu.
Quan parlem de principis democràtics, de respecte a la voluntat majoritària d’un poble, el seu esquema s’assembla molt més al que podria tenir el Govern peruà que el de qualsevol altre país europeu. Al Perú, quan per als interessos d’una companya multinacional ha calgut foragitar una tribu indígena de la selva, el Govern en té prou emetent un decret negant l’existència d’aquell poble, i per tant de cap mena de dret sobre les terres cobejades. I la Justícia , com aquí, sempre està disposada a sentenciar a favor de l’interès polític i partidista del Govern. També aquí la Justícia no té per què entretenir-se en filigranes de caràcter jurídic i pot anar dictant en el moment i en la forma que convé al partit de govern. No hi ha cap precedent, però tampoc ens hauria d’estranyar, si som capacos d’imaginar la seva forma de raonament que no té res a veure amb la nostra, que el PP dictés al Tribunal Constitucional l’anul·lació de la convocatòria del Ple del Parlament de Catalunya en què s’ha de votar la Declaració de Sobirania.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada