Pàgines

divendres, 22 de febrer de 2013

El sentit de l’humor de Pere Navarro

Diuen que l’humor és un dels recursos que tenen les persones tímides per desinhibir-se o per participar en converses on podrien sentir-se desplaçats. Amb un sentit del ridícul excessiu, els fa por intervenir en determinades situacions, perquè no saben com s’ho agafaran els altres o temen no estar a l’alçada, i per això recorren a frases enginyoses, acudits o sortides de to; com a mínim, sempre tenen la coartada de justificar que ells ho deien en broma.  En política, veient el cas de Pere Navarro, també deu passar. D’aquí el seu estirabot sobre la monarquia espanyola.

I no és pas que reclamar l’abdicació d’un monarca com el Joan Carles sigui cap bajanada. El personatge ha arribat a un nivell de credibilitat tan baix, ell i el conjunt de la seva família, que gairebé és el mínim que se li hauria d’exigir. El que ha sobtat, a propis i a estranys, és el qui i el quan. Què li ha passat pel cap al senyor Navarro per sortir ara amb aquest acudit? Quan a les Corts espanyoles, Mariano Rajoy intenta fer-nos creure que la pèssima situació econòmica, que ell ha agreujat en el darrer any, no és responsabilitat seva, i que les mesures que han empobrit el país i creat més atur eren imprescindibles i inevitables, sense dir que eren només imprescindibles i inevitables per a satisfer els interessos dels seus amics. Quan el mateix Mariano Rajoy intentava dir que la corrupció política no és pas generalitzada; i és cert perquè, essent present a totes les esferes de poder, només és generalitzada a l’interior del PP. Quan Catalunya es troba, en paraules de Miquel Sellarès en plena guerra pels atacs incessants i fora mida d’un nacionalisme espanyol que no ha cregut mai en la democràcia ni en la llibertat dels pobles. Aleshores surt el Pere Navarro i ens explica que potser seria bo que el rei Joan Carles abdiqués en favor del seu fill.

Home, senyor Navarro, posats a abdicar que ho faci en favor del poble i que es pogui acabar amb aquesta pantomima de la monarquia. Però hi ha una altra manera de fer efectiva aquesta abdicació, que de fet hauria de demanar qualsevol monàrquic espanyol mínimament honest, i és abdicant nosaltres, els catalans, d’aquesta monarquia. I ja s’ho faran els espanyols si volen mantenir aquest sòmines amb la corona al cap. Però no, Pere Navarro devia sentir-se en fora de joc, com exclòs del debat polític actual, i amb aquest acudit ha aconseguit captar una mica l’atenció: el seu dia de glòria.