Els diferents grups polítics es van posicionar ràpidament davant de les propostes per lluitar contra la corrupció, fetes pel President Artur Mas. Lògicament, s’hi pot estar més o menys d’acord, es poden considerar insuficients o el que es vulgui. Jo no estaria d’acord amb la proposta d’Artur Mas, avalada també pel PSC, de no forçar la dimissió d’un alcalde fins que s’iniciï el judici; entenc que quan una persona és imputada és perquè ja hi ha prou indicis d’alguna responsabilitat, i per tant és aleshores quan hauria de dimitir qualsevol càrrec públic o dirigent de partit. És cert que tenim una justícia que no mereix aquest nom, que retarda inexplicablement i sovint de forma deliberada tots els processos, però també ho és que en la majoria dels casos els imputats que no acaben condemnats no és perquè s’evidenciï la seva innocència, sinó per falta de proves, que no d’evidències com en el cas de Francisco Camps, o per prescripció del delicte, com en el cas de la ministra Ana Mato.
També puc entendre que des de l’oposició s’intenti remarcar que a més de fer les propostes, el partit que les fa ja se les podria començar a aplicar. Però, el que resulta realment sorprenent, i jo diria que surrealista, és que el partit que més contundentment va desqualificar les propostes d’Artur Mas fos precisament el partit de la corrupció per excel·lència, el PP. A més, el seu portaveu, Enric Millo, va ser contundent a l’hora d’afirmar que s’havien de foragitar de la política tots els xoriços i corruptes. Precisament el senyor Millo es va salvar pels pèls de ser imputat en el cas Treball, quan ell era militant d’Unió Democràtica, i com deia abans perquè no hi havia prou proves de la seva responsabilitat en el cas, però sí evidències com a mínim de la seva connivència. Ja ho he dit en altres ocasions, no és que el Partit Popular sigui el partit que supera en escreix tots els altres plegats en el tema de la corrupció, és que la magnitud de les seves accions delictives no té punt de comparació. I per exemple un botó: ja puc creure que alguna cosa hi deu haver en el cas Manga i en la imputació de l’alcalde convergent de Sant Hilari, però se li demana una fiança de 16 mil euros quan en els implicats en la majoria de les trames del PP, cas Gürtel, cas Brugal, cas Noos, cas Pokemon, cas Palma Arena, cas Emarsa, etc. les fiances pugen a centenars de milers d’euros. Mentre un cas tan condemnable com el de Treball sembla que hauria servit per a adquirir gratuïtament mobiliari per al partit de Duran i Lleida, en els del PP hi trobem saquejos descarats de les institucions per a l’enriquiment personal dels lídes populars. I això sense parlar dels sobres del senyor Bàrcenas.
Probablement, però, el senyor Millo no vagi tan desencaminat en la seva petició de fer fora de la política tants xiriços i corruptes. Ell deu saber que si es pogués fer així, d’un sol cop, saltarien una bona pila d’alcaldes i de càrrecs del PSOE, en saltarien uns quants de CiU, com també algun de IU i fins i tot d’ERC, però saltaria pels aires tota la cúpula del PP. I potser és aquesta la seva estratègia: si es fes net de corruptes, les files del PP quedarien tan delmades que es podria postular per ser candidat a la Moncloa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada