Pàgines

dimarts, 26 de febrer de 2013

Inesperada? Ens prenen per ximples

El Comissari europeu d’Afers Econòmics, Olli Rehn, es pronunciava aquest dia sobre la situació de l’economia espanyola, en un doble sentit: d’una banda deia que “s’havia fet l’esforç fiscal estructural” i de l’altra que “s’havia produït una caiguda inesperada del creixement”. Entenc que no hi ha gaire possibilitats d’interpretació, a no ser que hi hagi hagut un problema de transcripció dels periodistes, cosa improbable perquè les declaracions han aparegut de formes molt similars en diferents mitjans de comunicació.

Una primera possibilitat, que jo no crec, seria que els economistes de la Unió europea, amb el comissari Olli Rehn al capdavant, siguin uns perfectes inútils, incapacitats i sense tenir la més remota idea de la matèria que estan tocant. Una altra possibilitat és que tinguin el ple convenciment que la immensa majoria de la població és absolutament idiota i s’empassarà qualsevol ximpleria, sempre es digui amb posat seriós i darrere d’un faristol. ¿A qui se li acut dir, després d’haver admès que s’havia fet “l’esforç fiscal estructural”, eufemisme amb vernís tècnic per anomenar les brutals retallades i els ajustos suïcides, que la caiguda del creixement havia estat inesperada? Els tècnics de la Unió europea, posats al servei de la banca (sobre l’alemanya) i dels grans interessos econòmics, i important-los un rave la realitat que pateix la ciutadania, han imposat unes mesures pensades per a produir una forta recessió, amb un empobriment de la majoria, la destrucció de llocs de treball que en altres països es supleixen amb contractes escombraries que no donen cap mena de confiança ni d’estabilitat per al consum, i per tant unes mesures pensades per a evitar el creixement. Aquestes mesures, les seves mesures, han donat el resultat lògic i esperat; i tot sembla indicar que de seguir així  la situació continuarà empitjorant tal com pronostica l’OCDE, per exemple.

No es d’estranyar, doncs, que en les manifestacions que veiem sovint contra les retallades s’hi vegin eslògans com “això no és una crisi, això és una estafa”. Perquè crec que tots podríem estar d’acord que, davant d’una situació d’emergència, de crisi econòmica, es demanés a la població que s’ajustés el cinturó i es resignés a perdre alguns serveis i prestacions públiques. Però el que resulta demencial és que es demani a la gent aquest esforç només per a salvar la banca, per garantir que els poderosos i causants de la crisi no en sortiran perjudicats, quan se sap que aquestes polítiques d’austeritat ens ensorren cada vegada més i aprofundeixen la crisi, fins a tal punt que caldrà fer, està clar, noves retallades i nous ajustos. Ens prenen per ximples; i potser tenen raó veient la resignació amb què ens empassem la misèria imposada.