Els catalans, normalment, quan parlem de les relacions amb Espanya tenim una rara obsessió per trobar arguments que justifiquin la nostra posició i sobre que puguin arribar a convèncer els nostres enemics. I dic rara obsessió no pas perquè sigui cap raresa la recerca de raons ni crec que es pugui qualificar d’obsessió qualsevol afany de racionalitat. La rara obsessió ve per la inútil pretensió de convèncer Espanya i els seus polítics.
Ells poden afirmar amb tota contundència, referint-se a ETA, que sense violència es pot parlar de tot; però tan bon punt cessa la violència, ja s’han oblidat de la seva paraula i es torna a no poder parlar de res que no els interessi. Acusen amb virulència el procés català perquè, segons ells, la Generalitat pren decisions unilaterals, quan de moment no ha pres cap decisió, i esgrimeixen que ells estan oberts a parlar; però tot seguit voten en contra d’una moció que no deia altra cosa que propiciar el diàleg entre Catalunya i Espanya. I a més sancionen els seus diputats que sí que han apostat pel diàleg. El ministre Wert, amb la seva malaltissa obsessió per espanyolitzar els alumnes catalans emulant aquella escola franquista de la Formación del Espítiru Nacional, addueix que cal una nova llei uniformitzadora perquè, segons ell, la Justícia havia dictat sentència sobre la generalització del castellà com a llengua vehicular; i quan el Tribunal Suprem li diu que no, que només es reconeix el dret individual d’uns nens a rebre atencions en castellà, en la mesura i forma que determini la Generalitat i sense tocar el principi d’immersió lingüística, aleshores ell continua mentint i dient el que no diu la sentència i refermant-se en el seu objectiu d’atacar l’ensenyament i la convivència a Catalunya.
És inútil anar a Espanya amb arguments, amb formalismes i amb principis jurídics. Ells se’ls passen absolutament tots pel forro, llevat que en algun cas coincideixin amb els seus objectius polítics. Per això, quan algú innocentment intenta demostrar-los l’eficàcia i els beneficis que ha portat el model educatiu català, obté exactament l’efecte contrari. Perquè ells l’ataquen precisament perquè saben que funciona, perquè constaten que és un model integrador i que no crea conflictes ni discriminacions. Les nostres raons per defensar-lo són exactament la seves raons per atacar-lo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada