Itàlia: Dos pallassos i un titella

Quan hi ha situacions de crisi generalitzada, crisi econòmica, crisi política i crisi moral, hi ha el risc que apareguin personatges extravagants i populistes que s’aprofitin de la situació. Per això, els polítics professionals s’afanyen a defensar l’honorabilitat de la seva tasca, i a argumentar que no tots són iguals i que tota societat necessita de la política. I és ben cert. Però, aquests mateixos polítics haurien d’admetre que en el seu conjunt estan fent tots els mèrits perquè la gent els engegui a pastar fang. I Itàlia n’ha estat un bon exemple.

Els resultats electorals es poden intuir, però sempre tenen el seu marge de sorpresa. I en el cas d’Itàlia, conscient que és fàcil dir-ho a pilota passada, han estat d’allò més lògics i coherents amb la realitat que ha viscut el país els darrers anys, malgrat l’aparent sorpresa per la força que ha aconseguit el moviment 5 Estrelles amb el pallasso Beppe Grillo al capdavant. L’estafa monumental en què s’ha convertit la crisi i la seva gestió per part dels grans poders econòmics que dirigeixen la política de la UE ha estat la clau per entendre aquests resultats. Seguint les passes de Grècia, de Portugal, i d’Espanya, a Itàlia també els han imposat les suïcides mesures d’ajust que han ensorrat, a consciència, encara més el país, amb l’agreujant que allà els van imposar un titella vestit de tecnòcrata perquè seguís fil per randa les directrius marcades per aquests poders econòmics, en benefici seu i en perjudici del conjunt de la població. I els italians se n’han recordat, i han preferit votar qualsevol cosa abans que la demencial política avalada per la UE de la mà de Mario Monti. Bàsicament, la gent ha optat per fer boicot a la política.

Ja sé que no és bo que es doni pas a aquesta gent, tipus Berlusconi per una banda i tipus Beppe Grillo de l’altra, perquè és evident que aquests tampoc podran arreglar res. Però és que ja comença a ser hora que algú els digui que ja n’hi ha prou d’aquesta història. I si cap polític seriós gosa plantar cara a aquestes màfies tan ben aposentades a les cúpules dels grups inversors i dels grans bancs, és lògic que la ciutadania deserti de la política oficial i es decanti per les pallassades. I per riure, millor un pallasso professional que un titella.