Pàgines

dilluns, 4 de març de 2013

Menysperables com a persones

El que caracteritza els mentiders compulsius és que ells mateixos acaben creient-se les pròpies mentides. Fabriquen les seves fabulacions a partir de les quals basteixen tot el seu argumentari. I està clar, ho fan amb tal convenciment que perden el sentit del ridícul i, per suposat, no senten el més mínim remordiment ni mal de consciència. Senzillament no en tenen. Qualsevol persona normal, quan és enxampada en una mentida flagrant es torna vermell de vergonya, si pot demana disculpes, i accepta la seva responsabilitat per haver intentar valer-se de l’engany. El mentider compulsiu, no; pot continuar negant les evidències i fins i tot fer-se l’ofès quan la gent no se’l creu.

Recordem el Rajoy i sobretot la Cospedal (és fàcil repassar els mitjans de comunicació) asseverant amb rotunditat que el tal senyor Bàrcenas feia temps que ja s’havia desvinculat del PP. És més, ells mateixos deien que l’havien fet fora com a tresorer del partit quan van adonar-se d’irregularitats, i alhora, amb la mateixa contundència negaven que sabessin res de pràctiques irregulars al sí del partit. La Cospedal fins i tot havia posat data al seu acomiadament. Després s’ha vist que tot havia estat una solemne mentida: el senyor Bàrcenas va cobrar del PP fins aquest mes de gener. No solament no havia deixat el partit, sinó que tenia despatx al carrer de Gènova. I com que entre barruts va la història, ara el Bárcenas ha denunciat el partit per acomiadament improcedent, i més darrerament per haver-li robat dos ordinadors que tenia al seu despatx, a la seu madrilenya del PP. Però és igual, ells surten una i altra vegada, sense el més mínim rubor ni vergonya afirmant, desmentint o contradient-se contínuament. Ho hem vist també amb la Sánchez Camacho, en totes les seves contradiccions per l’afer del suposat espionatge que vindria del seu propi entorn, amb l’única pega, en tot cas, que algú l’hauria filtrat inoportunament. 

És evident que hi ha polítics més de dretes i més d’esquerres, i segons la ideologia de cadascú pot tenir més o menys simpaties per uns o per altres. Hi ha polítics més nacionalistes espanyols i polítics més nacionalistes catalans, i també cadascú es pot sentir més identificat amb uns i agredit pels altres. Però és que en el cas dels dirigents del PP, ja no es tracta de si són més o menys de dretes o de si són més o menys nacionalistes espanyols, és que com a persones són senzillament menyspreables, sense paraula ni dignitat.