Pàgines

dissabte, 9 de març de 2013

No és Unió, sinó Duran

El programa “Polònia” de TV3 retrata molt millor que molts analistes la figura i el paper de Duran i Lleida. Ell té marcat el seu camí personal per a una personal carrera política, que veu més a Madrid que a Catalunya. Que ho faci com a líder d’un partit democristià, i que aquest partit estigui coaligat amb CDC, és més una qüestió d’atzar i de tacticisme que d’ideologia pròpiament dita. Ell entén, com molts altres polítics val a dir-ho, que el partit no és més que l’eina per a assolir els seus objectius personals.

Recordem que Duran i Lleida ja es va oposar a què en el programa electoral de CiU del 2010 hi figurés el tema del Pacte Fiscal. Després va considerar excessiu plantejar el tema com una prioritat de la legislatura anterior i que es fes un front comú dels partits catalans davant de Madrid. Des de la perspectiva de la seva carrera personal, li era més útil continuar amb el joc de pactes bilaterals; estèrils per al país, però que a ell li servien per adquirir protagonisme personal. Quan es va anunciar la manifestació de l’Onze de setembre ell s’hi va oposar fermament, i no va ser fins que va veure que no es podia aturar que va decidir donar opció als militants d’Unió a anar-hi, però desmarcant-se de l’objectiu real de la convocatòria. Per ell, el Govern d’Artur Mas no havia de fer cas del clam popular i mantenir-se fidel a la política de la puta i la Ramoneta; per tant, tampoc era partidari de la convocatòria anticipada d’eleccions i menys d’incloure en el programa el plantejament netament sobiranista. Durant la campanya ja es va preocupar de crear tensió, discòrdia al si de la Federació, i en definitiva desprestigiar la candidatura d’Artur Mas. A partir de les eleccions, la seva opció era buscar un pacte sociovergent per a estroncar el procés sobiranista; i quan es va adonar que tampoc ho podia impedir ha continuat amb la seva particular croada d’anar creant dubtes i incertesa al procés.

Ja només faltava que digués, com ha fet aquesta setmana, que “CiU perd la centralitat política”. Potser del que no s’adona és que qui ha perdut la centralitat és ell. Hores d’ara, fins i tot les persones del seu partit que semblaven més afins a la seva manera de veure les coses, estant assumint com a propi el procés sobiranista. Perquè la clau de tot plegat no és mirar a veure si el partit o la Federació hi sortirà guanyant electoralment, sinó si realment la majoria del país vol anar cap aquí, com sembla que indiquen els resultats electorals i totes les enquestes. El problema no és Unió, sinó Duran.