Pàgines

dijous, 2 de maig de 2013

El carreró sense sortida del TC

Si algú cregués en l’honestedat del Poder Judicial espanyol en general, i del TC en particular, podria pensar que el més lògic seria que aquest Tribunal Constitucional rebutgés el recurs presentat pel Govern espanyol contra la Declaració de Sobirania del Parlament de Catalunya. I la lògica seria considerar que hi ha una manifesta mala fe per part del Govern espanyol, capaç de contradir-se flagrantment en funció de la conveniència de cada moment. I quan en un procés la part litigant mostra semblants contradiccions el més normal hauria estat ja la no admissió del recurs per part del TC. Però tothom sap que aquest Tribunal és una farsa posada al servei dels interessos del partit o dels partits que han decidit la composició dels seus membres.

El Govern espanyol, davant de la Declaració del Parlament de Catalunya, va ser molt taxatiu: segons ells, aquella declaració era una pèrdua de temps perquè no tenia cap mena de valor jurídic ni implicava la derivació de cap conseqüència legal. Un argument sostingut pel mateix Govern que després ha presentat el recurs, argumentant exactament el contrari. Seguint la seva habitual arrogància, la primera reacció va ser la de menysprear la Declaració del Parlament, pensant que si deixaven clar que era del tot inútil, el tema s’acabava aquí. Només Vidal Quadras advertia que deixar votar la proposta al Parlament (la seva lògica franquista hauria estat prohibir la votació) equivalia a donar legitimitat al procés secessionista. Però, a la vista que el procés continua i que a partir d’aquella Declaració es crea el Consell Nacional per a la Transició i es prepara al Parlament una estratègia conjunta de les forces partidàries de l’exercici del dret a decidir, el Govern espanyol va optar per canviar de discurs i d’estratègia. I amb la barra de sempre, allà on deia una cosa ara diu exactament la contrària; ara resulta que sí que aquella Declaració te força i validesa legal; altrament el Tribunal Constitucional no la podria prendre en consideració.

I, això posa aquest Tribunal Constitucional en l’obligació (no crec que a cap dels seus membres se li acudeixi intentar aplicar principis i conceptes jurídics en la seva sentència) d’emetre un veredicte estrictament polític condemnant i declarant nul·la la Declaració del Parlament de Catalunya. En el seu imaginari, si és declarada nul·la voldrà dir que seria com si no s’hagués produït i, per tant, com si el poble de Catalunya no hagués manifestat a través dels seus representants la voluntat d’exercir els seus drets. En l’hipotètic cas, del tot improbable, que el TC no declarés nul·la la Declaració del Parlament, aleshores el Partit Popular també renegaria dels arguments que ha donat a l’hora de presentar el recurs, en els quals manifesta la convicció que aquella declaració enceta un procés constituent, i tornaria a l’argument inicial de dir que és una fotesa sense cap valor ni sentit.