Pàgines

dissabte, 25 de maig de 2013

Terrorisme Islàmic?

Cada vegada que es produeix un atemptat o una acció violenta atribuïda a l’anomenat terrorisme islàmic, hom té la temptació de reclamar que no es barregin els conceptes. Una cosa són els crims i el terrorisme, i una altra és la religió musulmana. Altrament, l’apel·latiu del “terrorisme islàmic” el que fa és estigmatitzar tot un col·lectiu que no hi té res a veure, i tot plegat dóna munició als radicalisme xenòfobs que no desaprofiten l’ocasió.

Per això, em va semblar molt correcte que David Cameron digués que “L’atemptat de Londres és una traïció a l’Islam”. Però, aleshores, ve el dubte: i quin interès hi té el David Cameron, no ja en desmarcar l’atemptat terrorista de la religió islàmica, sinó de considerar-lo com un greu atac a la mateixa religió? Evidentment, es tractava de prevenir els inevitables enfrontaments i disturbis provocats per aquesta grups de l’extrema dreta, disposats a tot per a treure rendiment de la situació. Una qüestió de responsabilitat, simplement. Que la religió islàmica no té per què vincular-se a la violència, ni a la terrorista ni a cap altra, sembla evident, i l’actitud i comportament de la immensa majoria dels creients islàmics ho corrobora. Seria com dir que existeix un terrorisme catòlic pel fet que molts grups violents d’extrema dreta, així com molts règims dictatorials, exhibeixen profundes conviccions religioses. I potser ja és això, perquè històricament l’Església Catòlica no ha tingut cap mena d’escrúpol a l’hora de posar-se al costat de la violència, com en la dictadura espanyola, o ha tolerat que grups extremistes i violents portessin noms com aquell dels Guerrilleros de Cristo Rey, i en qualsevol cas no ha condemnat amb la suficient convicció les agressions i la violència que es feien en nom de la seva religió.

Quelcom de semblant està passant amb l’Islam. És més fàcil sentir dirigents no musulmans, com David Cameron, intentant desvincular la violència, i en aquest cas fins i tot contraposar-la a la religió islàmica, que no pas els seus propis líders espirituals. La responsabilitat criminal és dels qui executen les accions, però hi ha una altra responsabilitat, també gravíssima, per part dels anomenats islamistes moderats que o bé es limiten a condemnar amb molt poca vehemència aquestes accions o, pitjor encara, es refugien en un silenci còmplice. Mentre els líders espirituals de l’Islam no solament no condemnin aquestes accions fetes en nom del seu déu i de la seva religió, sinó que fins que no les declarin hostils i radicalment contràries a la seva fe, sembla inevitable l’associació entre religió i violència. No pot ser gaire sincer l’enuig dels qui posen el crit al cel per una broma o una mofa al seu profeta, com sovint es fa també amb la simbologia catòlica per exemple, quan no condemnen amb molts més força aquestes accions mil vegades més hostils a la seva religió.