Pàgines

diumenge, 26 de maig de 2013

Candidatura unitària per a les europees?

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

En més d’una ocasió he expressat la meva opinió ben poc favorable a la formació de candidatures unitàries. Si hi ha projectes que són diferents, entenc que és millor que es presentin davant l’electorat cadascun pel seu compte; després, se suposa que ja s’entendran en aquells aspectes que comparteixen. I si no hi ha tantes diferències, la unitat no s’ha de fer a corre cuita en el moment previ a la campanya electoral, sinó que el procés de convergència s’ha d’haver encetat molt abans. Els qui de veritat creuen que les forces independentistes, i ara em refereixo a ERC, SI, Rcat..., s’han de presentar plegades, o bé inicien ara mateix les gestions per a fusionar-se o després no valdrà la pena que facin crides a la unitat quan en realitat seran crides d’impotència.

Les candidatures unitàries tenen sentit només, al meu entendre, quan es donen circumstàncies extraordinàries, diguem que d’emergència nacional. I és possible que les properes eleccions europees tinguin aquest caràcter. La diferència entre el treball real que poden fer al Parlament europeu diputats de CiU, d’ERC o d’IC és ben minsa. És cert que hi poden haver posicionaments ideològics diferenciats en determinades qüestions, però en tot cas a la pràctica seran d’una transcendència molt menor comparada amb la d’aconseguir unitàriament un reconeixement de les institucions europees respecte al nostre procés sobiranista. Tot i així, més important que el fet de presentar-se plegats, i sobretot si després s’han d’enquadrar en grups parlamentaris diferents com fan ara CiU, seria el fet de treballar plegats encara que s’haguessin presentat per separat. I el mateix valdria si, com apuntava Artur Mas, al final calgués convocar unes eleccions plebiscitàries per tal de donar força a la consegüent declaració unilateral d’independència.

Una candidatura unitària si no és el resultat d’una eufòria col·lectiva, una situació d’emergència, pot provocar més rebuig per part de sectors de cadascuna de les forces que l’han d’integrar que no pas noves adhesions. L’important és tenir ben clar que hi ha aspectes amb els quals es coincideix amb altres forces polítiques que cal prioritzar davant de qualsevol altra punt de discrepància. Entenc que és l’actitud responsable que està tenint en aquest moment ERC en relació al Govern de Catalunya.

I ja sé que queda més políticament correcte dir que el procés de confluència ha de començar per les bases i no pas per les elits polítiques. Però l’experiència ens diu que un procés que promoguin grups marginals o molt minoritaris difícilment, per no dir mai, aconseguiran l’adhesió dels partits més grans. Són aquests els qui han de fer el primer pas, i que després la resta s’hi afegeixi. I com en tantes altres coses, les negociacions per a culminar una candidatura conjunta de cara a les eleccions europees s’han de fer amb el màxim de discreció per tal de no crear falses expectatives ni provocar reaccions que després dificultin el pacte.

No estic pas del tot segur que calgui una candidatura unitària de les forces sobiranistes catalanes de cara a les eleccions europees. Però, en tot cas, cal partir primer d’un preacord de les forces majoritàries i actuar amb prou discreció com perquè si les negociacions no acaben quallant no es creï una sensació de fracàs.