Pàgines

diumenge, 5 de maig de 2013

Un pressupost didàctic

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Poques coses hi deu haver més estúpides que la del mentider que es creu les seves mentides. Quan el Partit Popular va iniciar el camí de les anomenades reformes estructurals, amb la reforma laboral i les polítiques suïcides d’austeritat extrema, ja sabia el resultat que se’n podia esperar. Però va preferir enganyar la ciutadania dient que això serviria per a crear llocs de treball i apuntar la sortida de la crisi. Fins aquí entra dins de la més estricta lògica d’un partit que ha fet de l’engany, el frau i la matusseria la seva norma d’actuació. Però el desvari ratllant l’estupidesa supina va venir quan el Govern espanyol, creient-se la farsa que havia explicat per a justificar la seva demencial política, va aprovar uns pressupostos amb la previsió d’una caiguda del PIB d’un 05%, quan tots els entesos ja pronosticaven que no baixaria de l’1’5%. Una cosa era la previsió feta en base a la seva mentida, i l’altra la que haurien d’haver fet en base a la realitat, com a resultat lògic de la seva política. 

I són aquests mateixos els qui ara reclamen a la Generalitat que presenti ja els seus pressupostos. No pas perquè tinguin cap interès en què l’Administració catalana tingui uns pressupostos per aquest 2013, sinó precisament per boicotejar-los i fer-los impossibles. Sembla del tot insensat, i molt poc rigorós, aprovar un pressupostos sense tenir una dada tan important com la del sostre de dèficit. Oi més quan aquest sostre de dèficit se sap que és inviable si no es volen liquidar els serveis públics bàsics com la Sanitat i l’Educació; i quan l’Estat continua jugant brut perquè, essent l’administració que més fàcilment podria fer retallades sense afectar els serveis i les prestacions bàsiques de la ciutadania, es reserva la major part de la flexibilització d’aquest sostre de dèficit concedida per la UE i ho carrega integrament a les autonomies.

Al marge de si finalment es podrà ampliar el sostre de dèficit que ara mateix l’Estat ha fixat en un 1’2%, entenc que la Generalitat hauria de presentar no un, sinó dos pressupostos: d’una banda un pressupost basat en un sostre de dèficit raonable, que no posi en perill el ja prou malmès estat del benestar, i que inclogui el deute que l’Estat manté amb Catalunya. No pot ser que l’Estat elabori uns pressupostos on no contempli com a passiu aquest deute i que la Generalitat no se’l pugui comptabilitzar com a actiu pendent; a no ser que es consideri que el deute de l’Estat Espanyol és un bo porqueria que ja s’ha de donar per perdut. Però, aleshores, amb més raó caldria tenir a punt el segon pressupost, basat completament en un supòsit de sobirania financera.

Sovint hi ha economistes que ens presenten uns números per saber com serien les finances catalanes sense l’espoli fiscal que patim, que els més optimistes situen a l’entorn dels 13.000 milions d’euros anuals, un cop descomptades les despeses que ara van a càrrec de l’Estat i que ens hauríem pagar si disposéssim de l’Estat propi. I a grans trets tothom, qui més qui menys, ha fet les seves fabulacions sobre el que es podria fer amb 13.000 milions més en el pressupost de la Generalitat, tenint en compte que les temudes retallades que ens volen imposar oscil·len entre els 3 i els 4 mil milions. Però, una cosa són aquestes xifres llançades aïlladament per experts o grups diversos, per solvents que siguin, i l’altra seria que aquest pressupost l’elaborés el Departament d’Economia de la Generalitat i el presentés públicament en tot el seu detall el Conseller Mas-Collell i el President Artur Mas.

La funció pedagògica que tindria l’elaboració rigorosa d’aquest pressupost seria impagable. Perquè al capdavall és això el que ens hi juguem quan estem parlant d’anar cap a l’Estat propi, i és exactament això el que ens volem impedir els espanyols.