Pàgines

dissabte, 4 de maig de 2013

ETA, la fi del cagaelàstics

Un nou comunicat d’ETA, aquesta vegada per responsabilitzar els governs espanyol i francès de la mort d’un dels seus ex dirigents 'Thierry'. I en el mateix comunicat una mena d’advertència: «Ja n'hi ha prou de jugar amb els drets dels presos”. Sincerament, em costa molt d’entendre l’evolució d’ETA fins arribar a l’actual situació. En el seu moment, a les acaballes del franquisme, ETA podia ser vista amb simpaties com una organització que lluitava, arriscant la pròpia vida, pels mateixos ideals que lluitaven molts demòcrates. Un dirigent socialista espanyol va arribar a dir que quan s’assolís la democràcia caldria compensar els integrants d’ETA pels favors prestats. Podia haver-hi discrepàncies pel fet d’utilitzar la violència que, a voltes, afectava també persones del tot innocents; però al capdavall era la mateixa violència que utilitzava el règim franquista, amb l’agreujant que amb aquest no s’hi compartien en absolut ni els objectius ni els mitjans.

A mesura que la transició democràtica, amb totes les seves flaqueses i limitacions, s’anava consolidant i fent irreversible, tant per als enyoradissos del franquisme com per als qui aspiraven a una ruptura, l’organització armada basca va anar deixant de tenir sentit. A la jove democràcia, amb responsabilitat de tots els grups polítics, se li pot retreure la seva incapacitat per a integrar els qui fins aleshores havien estar partidaris de lluitar contra la dictadura amb les seves mateixes armes; però a l’organització etarra, el fet de no adonar-se a temps que calia canviar d’estratègia, que la lluita armada, a part de ser èticament reprovable, era del tot inútil i fins i tot un impediment per avançar cap a la sobirania del poble basc. Tots els Governs espanyols, tant els populars com els socialistes, van fer intents per a negociar-ne el final, però mai amb la suficient convicció que per prioritzar evitar noves víctimes; per a ells era més important la victòria política i policial que la fi de la violència. ETA tampoc va saber gestionar el seu escàs marge de negociació que a mesura que passava el temps es feia cada vegada més petit. Fins al darrer moment, ETA va voler reivindicar la validesa de la seva lluita, sense fer mai autocrítica ni valorar la possibilitat d’una evolució cap a noves formes d’intervenir en la política basca.

Però, tot d’una, ETA no solament va anunciar que aturava definitivament l’activitat armada, sinó que s’autodeclarava culpable de totes les accions comeses i en demanava perdó, sense ni tan sols reivindicar el paper històric que va jugar a les acaballes del franquisme, sense justificar que la seva havia estat una violència de resposta a una altra violència, ni defensar els seus intents fallits de negociació per a posar fi a la seva lluita. Tot d’una, en lloc d’argumentar que el que podia haver estat justificable en un moment donat ja no ho era en aquells moments, i que estava disposada a deixar les armes si el Govern espanyol es comprometia a una mínima reinserció dels presos, es va limitar a signar una rendició en tota regla. Abans d’una rendició humiliant i sense obtenir res a canvi, hauria estat més lògic que haguessin deixat d’actuar sense necessitat d’autoinculpar-se. Per als presos etarres devia ser molt dur que tot d’una, després d’anys i anys d’encoratjar-los a sacrificar-ho tot per uns ideals, els seus mateixos dirigents els diguessin que havien d’assumir com a crims les seves accions, sense cap justificació, i esperar de la clemència dels fins aleshores els seus enemics.

I, d’una forma exageradament ingènua, ETA manifestava el desig de negociar les condicions dels presos amb el Govern espanyol, com si no sabés que un cop assumida la seva derrota, aquest no faria ni un sol pas, ni tant sols per a complir amb la legislació penitenciària. De veritat es creien que, un cop s’haguessin rendit sense ni tan sols reivindicar el seu passat, el Govern espanyol els faria el més mínim cas?