I sense ETA, què?

(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)

Finalment, s’ha fet realitat la tan anunciada com temuda notícia sobre la fi de la lluita armada d’ETA. Ho hem vist al llarg dels anys en diferents situacions, ho vam poder comprovar en motiu de la darrera Conferència internacional per la pau al País Basc, i també ara davant el darrer comunicat d’ETA: els qui anhelaven la pau s’alegraven a cada nou pas que es feia, encara que no fos definitiu, mentre que els partidaris del manteniment de la violència sempre hi trobaven inconvenients, menyspreaven cada un dels passos i cadascuna de les persones que treballaven en aquesta direcció. L’interès i la voluntat d’alguns etarres més radicals i intransigents coincidia amb el de gent no pas menys menyspreable que posava tota mena de traves des dels aparells de l’Estat.

Deia Rodríguez Zapatero que Espanya no seria un país sense memòria, referint-se a les víctimes d’ETA. Ens alegrem sincerament de la fi de l’activitat d’ETA i també coincidiria amb el President espanyol en el tema de no perdre la memòria. Fem memòria:

No oblidem que el principal grup terrorista del segle XX, amb molta diferència i sense possibilitat de comparació pel nombre d’assassinats i d’estralls comesos, va ser el règim franquista, amb el seu exèrcit, els seus cossos de seguretat i la seva farsa de Justícia. Si cada mort ocasionat per ETA era repudiable, mil vegades ho havia de ser el règim terrorista que en va ocasionar mil vegades més. Al capdavall, ETA apareix en ple franquisme justament per a combatre la violència del terrorisme d’Estat; potser sí que s’equivocaven els etarres volent imitar els mètodes perversos i violents del règim, però és molt més condemnable l’original que la còpia, molt més execrable l’agressor que qui respon amb les mateixes armes.

No oblidem que l’anomenada transició va ser incapaç o intencionadament va deixar al marge amplis sectors de l’Estat espanyol, i en concret el conjunt del País Basc que va rebutjar la Constitució espanyola. El règim franquista que havia assolit el poder a través de la violència no estava disposat a perdre’l del tot, i pretenia continuar exercint-lo com fos. Ni ETA ni els gestors de la transició no van voler o saber trobar la fórmula per a reconduir la situació de violència encetada pel règim, i van preferir acontentar-los; la responsabilitat és com a mínim a parts iguals.

No oblidem que durant molts anys l’Estat ha esmerçat molts esforços a posar tots els impediements a qualsevol intent de buscar una solució dialogada. A l‘Estat, i concretament als dos partits majoritaris espanyols, els anava de primera tenir un grup armat que els permetés justificar la negació dels drets del poble basc. La història es remunta com a mínim al 1984 quan a través de la Guàrdia Civil es va procedir a l’assassinat de Santi Brouard, un metge que estava fent passos al si del món abertzale per convèncer ETA que deixés les armes i s’optés per la via democràtica i pacífica. Per això va ser assassinat.

Els cossos i forces de seguretat de l’Estat sempre ha tingut elements infiltrats en l’organització etarra, i sempre han actuat com els elements més radicals, mai per fer acostaments a l’acció política i a deixar les armes. Ni tan sols, llevat de comptades ocasions, la seva actuació no tenia l’objectiu d’evitar que es cometessin atemptats; aquest va ser el cas de l’atemptat a la caserna de Vic, en què es coneixia la situació i les intencions dels etarres, i se sabia que actuarien a la ciutat, encara que potser no se sabia ni que anirien directament a la caserna ni que en aquesta hi havia emmagatzemat il·legalment gran quantitat d’explosius.

No oblidem que cada vegada que ETA anunciava una treva es posaven totes les traves possibles per a fer-la fracassar. Tots els Governs espanyols, tant populars com socialistes, van tenir contactes i negociacions amb l’organització armada. Sabien que al seu sí hi havia elements disposats a buscar una sortida al conflicte i a aturar la violència, però que n’hi havia d’altres de més intransigents decidits a continuar la lluita armada. Les accions del Govern, aprofitant la treva per a fer més detencions o per emprendre altres mesures contra el poble basc com el tancament il·legal de diaris en euskera, anaven encaminades a donar arguments als sectors més radicals.

La paròdia que TV3 va fer en el programa Polònia, en la qual es veia la gent del Partit Popular celebrant l’atemptat de Barajas que posava fi a la treva, no hauria estat possible sense que hi hagués una bona part de veritat.

No oblidem que durant aquella treva es van intensificar les accions policials i judicials contra l’entorn abertzale, però sobretot contra aquells elements, com ara l’Otegi, que apostaven decididament a favor de la fi de la violència. D’aquí les darreres i inexplicables condemnes contra el dirigent independentista. La Justícia espanyola ha estat sempre al servei d’unes determinades opcions polítiques; quan els convenia il·legalitzaven les formacions polítiques que els semblava que podien perjudicar-los electoralment.

Com diu Zapatero, no s’ha de perdre la memòria. La fi d’ETA ha estat possible malgrat els esforços de l’Estat per evitar-ho, potser perquè els etarres s’han adonat de la inutilitat de la lluita armada o, sobretot, perquè han entès que eren utilitzats precisament per evitar un procés democràtic cap a la independència. I, ara, qui ho aturarà?

Es pot ser un polític indignat?

L’altre dia, deia el diputat de CiU per Girona, Santi Vila, que “Si no fos polític, seria un indignat”. No voldria pas treure la frase de context ni pretendre interpretar el que en realitat volia dir el polític convergent, però la seva expressió pot ser una mostra de la concepció de la política que tenen molts ciutadans i, malauradament, molts dels seus polítics.

El primer que se m’acut dir-li és que, ja que és polític, bé podria ser un polític indignat. Indignat amb tanta injustícia, amb tanta servitud dels polítics envers els poders econòmics, amb tanta incapacitat per a fer front als problemes reals de la gent i un excés de zel per a resoldre els dels poderosos, indignat amb les escasses possibilitats i recursos que es donen als catalans per a fer front a les seves necessitats, i indignat amb la passivitat, l’actitud submisa i la manca de voluntat del nostre Govern per a exigir els drets que ens corresponen com a país. Hi ha motius de sobres per a estar indignat, se sigui o no polític. El que passa és que afirmacions com les de Santi Vila vénen a ser un reconeixement de les raons per a estar indignat, però a l’hora també de la manca de voluntat, en tant que polític, per a posar-hi remei o, com a mínim, per a treballar en la direcció de reduir les raons de la indignació. I el pitjor del cas és que considera que és en raó de ser polític que ja no pot estar indignat.

És possible que introduir-se en el món de la política farcit d’ideals topi amb una realitat excessivament obtusa que en dificulti la posada en pràctica d’aquests ideals. Però això és una cosa, i una altra és que ja es parteixi d’aquest axioma, probablement perquè la decisió de dedicar-se a la política porta implícit, per a molts, deixar els ideals a casa i emmotllar-se als condicionants que els vénen imposats; entre altres, la servitud cap al partit que ja té les seves servituds envers els poders fàctics.

Drama a Espanya: ETA deixa les Armes

Ja se la veien a venir, i per això els més ferms partidaris de la lluita armada, de la continuïtat de la violència, des de fa uns dies que estaven nerviosos. Al final, però, s’ha produir la tan temuda notícia: ETA deixa les armes. No han servit de res les seves maniobres polítiques d’il·legalitzar els grups que volien portar la lluita abertzale per la via democràtica i pacífica; no han servit de res les sentències clarament polítiques condemnant els principals gestors de la via pacificadora, com en el cas d’Otegi; no han servit de res les mentides i les tergiversacions dels mitjans de comunicació del nacionalisme espanyol més tronat.

Només calia veure la grotesca reacció d’aquests fervorosos partidaris de la violència davant la Conferència Internacional per impulsar el procés de pau a Euskadi. Mai un periodista seriós, amb un mínim de dignitat professional, gosaria dir, com deien alguns, que els participants de la Conferència d’aquest dilluns o els signants del manifest que en seguí feien el joc a ETA. Personalitat tan diverses com l’exsecretari general de les Nacions Unides Kafi Annan, el president del Sinn Fèin, Gerry Adams, l'exprimer ministre irlandès Bertie Ahern, l'exministre de l'Interior i Defensa francès Pierre Joxe, i el primer ministre noruec Gro Harlem Brundtland, eren menyspreats tant pel PP com pels seus mitjans de comunicació, temerosos que la pau arribés. Si en aquest país hi hagués un mínim de Justícia independent i justa, tot el contrari del que tenim, es processarien molts d’aquests instigadors de la violència, els qui han posat durant anys totes les traves possibles, amb assassinats inclosos, a qualsevol procés de pau.

Sense poder amagar el seu enuig, encara es resistiran a acceptar la bona notícia. Segurament que encara repetiran aquella absurda cançó, que no és això el que esperaven. Durant un cert temps ETA responia a les seves provocacions amb nous atemptats, que eren celebrats amb eufòria com aquell de Barajas; però ara, finalment, i malgrat els esforços d’aquests carronyaires, han decidit no respondre més com ells “esperaven”. Han entès que la independència és possible per la via democràtica, i que ells eren utilitzats com a coartada per a negar el dret a decidir al poble basc. Han entès que l’empresonament d’Otegi, el tancament de diaris, les detencions en plena treva i les il·legalitzacions de formacions polítiques no eren sinó l’estratègia del nacionalisme espanyol, per a provocar la continuïtat d’ETA. I si ho volia Espanya és que no era bona per a Euskadi.

Denúncies inútils

La CUP denunciava, dies enrere, que feixistes i neonazis gaudeixen d’una total impunitat. Tant li fa que hi hagi proves evidents, que exhibeixin armes i actituds violentes; a tot estirar es limita el seu camp d’actuació o se’ls vigila perquè els seus delictes que siguin excessivament escandalosos. A València aquesta denúncia de la CUP els deu sonar a una cançó excessivament repetida; allà han perdut la vergonya, no només els fatxes, sinó els cossos policials, els jutges i els polítics.

I no hi ha res a fer. Són sectors que tenen un nul suport de la ciutadania, afortunadament, però un gran suport en determinats estaments. Per això sobta que el Departament de Governació de la Generalitat els segueixi el joc. És incomprensible la duresa i la celeritat amb què s’està actuant contra el moviment dels indignats, en comparació amb la permissivitat que s’atorga als grups ultres. Les lleis s’interpreten i s’apliquen en funció de la ideologia política: les denúncies contra elements ultres i xenòfobs com l’alcalde de Badalona o el violent dirigent de PxC acaben sempre en un no res. Els indignats són assaltats a l’interior de la Ciutat de la Justícia quan ells voluntàriament es presentaven davant del jutge. La Fiscalia veu indicis de delictes en qualsevol manifestació independentista, a Catalunya, però sobretot al País Basc; i de cop esdevé cega davant d’actuacions delictives de grups espanyolistes.

No hi tenim res a fer. El sistema judicial espanyol està corromput fins al moll de l’os, compromès i depenent d’una ideologia polític ancorada en el franquisme i d’un radicalisme espanyolista impresentable, tal com veiem amb les seves sentències contra la llengua catalana. Només ens falta que el nostre Govern els faci el joc en un acte de submissió inacceptable. A Espanya, no solament sempre hi tindrem les de perdre en l’àmbit econòmic i cultural, sinó que també hi tindrem sempre la Justícia en contra.

Patètic, senyor Mas

Una de les herències del pujolisme que l’Artur Mas segueix al peu de la lletra és la de marcar línies vermelles amb l’advertiment de greus conseqüències si es sobrepassen. Suposo que es refien que la gent és absolutament amnèsica i no recorda que de línies vermelles que no es podien ultrapassar i que s’han ultrapassat de bones a primeres n’hi ha a l’alçada d’un campanar. I ara hi ha tornat advertint el President que “si s’ataca el català el Govern en farà “casus belli”.

Això es ve dient una i mil vegades, i sempre el resultat ha estat fer passes enrere i ajupir el cap. Sabedors d’aquesta submissió catalana a Madrid es fan un tip de riure quan senten a parlar de línies vermelles; és més, jo penso que encara que només sigui en to de mofa i per a fer gala de la seva fatxenderia s’apressen encara més a sobrepassar-les. El Govern català ja ha donat mostres que no farà absolutament res, si finalment l’ofensiva contra la immersió lingüística reïx als tribunals; de fet, des del moment en què el principal argument del Govern era dir que estaven convençuts que amb les raons exposades en el recurs aconseguirien guanyar la partida, ja admetien que també ajupirien el cap i acatarien en cas contrari. El lògic hauria estat, com a premissa, haver fet un acte de sobirania, i negar la competència d’una Justícia corrompuda al servei dels partits nacionalistes espanyols.

Per la seva banda, Duran i Lleida en tant que cap de llista de CiU i per tant en representació de la Federació, ja va dient que donarien suport al Govern del PP i que entrarien a formar-ne part si s’avinguessin a començar a parlar d’un hipotètic Pacte fiscal. El PP no necessitarà per a res els vots de CiU, però si li interessés tenir una bona coartada per a completar la seva ofensiva contra Catalunya, bé podria avenir-se a començar a parlar-ne, sabent que el tema el podrien allargar més d’una legislatura per acabar amb aigua de no res. I mentrestant, el PP estaria legitimat per una força que es diu catalanista per a completar la seva croada contra la llengua catalana al País Valencià i a les Illes, i per entrar-hi a fons a Catalunya. El “casus bell” està enterrat d’entrada, i les línies vermelles gairebé ni es veuen de tan trepitjar-les i refregar-se-les per alla on els rota. Patètic, senyor Mas.

Desvirtuant el PIRMI

Aquest estiu va portar un bon enrenou el tema del cobrament dels PIRMI. De cop i volta el Departament de Benestar Social va decidir canviar el sistema de cobrament, enviant talons personals als domicilis dels interessats. Això va ocasionar nombroses protestes perquè molts dels interessats van tenir problemes a l’hora de cobrar, o van fer-ho amb molt de retard. I naturalment l’oposició va carregar durant com la mesura del Govern.

No hi ha dubte que l’objectiu era fer mans i mànigues per estalviar alguns diners més a l’escurat erari públic. Però això no justificava la moguda amb tots els inconvenients generats a les persones beneficiàries del PIRMI. L’excusa del Govern era que hi podia haver moltes irregularitats en el cobrament d’aquest subsidi; però ni a les entitats socials, ni a l’oposició ni als mitjans de comunicació no interessava saber fins a quin punt podia ser cert. És evident que no valia la pena tot el sarau si només era per a detectar petites irregularitats. I de fet, no ha estat fins ara que hem sabut el resultat de tot plegat. Segons el Govern, gairebé 3.000 dels 21.000 talons que es van enviar als interessats no han arribat a destí perquè no han pogut ser localitzats, i només la meitat compleixen els requisits exigits per a cobrar-lo. Evidentment, això hauria de canviar força la percepció que se’n va treure d’aquella acció del mes d’agost. Però, això, ara ja no interessa ningú.
En aquell moment, a cop de titular, era una ocasió per a desgastar el Govern, sense que ningú s’interessés pel fons de la qüestió. No es podia, per suposat criminalitzar tot el col·lectiu que ja viu una situació prou difícil, però tot sembla indicar que sí que hi havia un frau o una picaresca prou important com perquè un Govern responsable procurés fer-hi alguna cosa.

El Govern ha de treure, o estalviar, diners d’allà on sigui. No em sembla gens recriminable que indagués la idoneïtat de tots els perceptors del PIRMI. Però això no té res a veure amb què les noves condicions que vol imposar el Govern per a cobrar el PIRMI desvirtuïn del tot el seu objectiu bàsic per al qual va ser creat. Es tractava de proporcionar una renda mínima a les persones que han esgotat fins i tot la prestació d’atur. Des del moment que es limiti el temps de prestació, el que es fa és convertir-lo en un simple allargament del subsidi de desocupació. Això seria molt més greu que els possibles errors en el canvi de cobrament del mes d’agost.

Identificar-se o interpretar els símbols

En els actes institucionals de commemoració del 15 d’octubre el President Artur Mas apel·lava als símbols i a la memòria històrica com a elements d’unitat i de cohesió nacional. Lògicament, els partits situats més a l’esquerra, encara que no gosaria parlar d’esquerres com a mínim en el cas del PSC, van voler desmarcar-se’n. En part, perquè com a grups de l’oposició sembla que sempre hagin de buscar alguna forma de distanciar-se del qui té la responsabilitat de govern, i en part perquè evidentment, aquestes mateixos símbols poden tenir interpretacions o visions ben diverses.

Està clar que cadascú pot interpretar els símbols a la seva manera, també la història. La bandera catalana, amb estel o sense, per alguns pot ser símbol d’una identitat inequívoca i per tant d’una voluntat d’alliberar-nos d’altres símbols i d’altres identitats; mentre que també hi haurà que voldrà veure-hi un símbol que vol i pot compartir amb el dels veïns. Igualment, a l’Artur Mas li convé recordar el Companys patriota i màrtir, mentre que a d’altres els pot interessar més el seu perfil d’esquerres, encara que l’Esquerra de Companys estigués a anys llum de la descafeïnada esquerra dels socialistes actuals. Tant se val. En qualsevol cas, aquests símbols són vàlids per a tots els catalans, cadascú amb la seva interpretació, i això és el que compta i el que ens ha permès resistir fins avui les envestides que hem patit al llarg de la història.

Hi ha, però, un element certament preocupant. El nacionalisme espanyol, contrari i hostil a aquests símbols, està penetrant a Catalunya amb la voluntat clara d’aconseguir fer fort un gruix de persones que viuen al país, però sense identificar-s’hi i més aviat fent costat als símbols dels assassins que van afusellar el President Companys. I més preocupant encara que aquests tinguin el recolzament de grups catalans sense escrúpols disposats a servir-se’n per a treure’n algun benefici. Només per citar un exemple, en la darrera discussió sobre els mitjans de comunicació de la Corporació catalana, CiU podia tenir diferències ideològiques amb la resta de partits polítics catalans, però va preferir buscar el suport del PP que parteix de la base, i així li van recordar en el debat, que ells no s’identifiquen amb aquests mitjans. Amb uns podia discrepar en la manera de gestionar-ho, amb l'altre la discrepància és de fons, total. I va preferir aliar-se amb aquest, amb el nacionalisme espanyol.

La inutilitat del vot útil

Un dels espantalls inevitables, quan s’acosten unes eleccions, és el del vot útil. Es tracta d’explicar a l’electorat que hi ha uns vots més útils que altres, a vegades recorrent a l’infantilisme d’apel·lar a apostar pel guanyador; encara que després aquest guanyador prengui decisions contràries a les que hom pensa. El vot és útil o no, al meu entendre, en funció del que cadascú cregui que convé al país. Per tant, per als més sectaris l’únic vot útil és el donat al seu partit, per als més escèptics el vot útil pot ser l’abstenció o el vot en blanc, i per a d’altres de vots útils n’hi pot haver diversos.

Naturalment que és de necis votar un partit només perquè surt com a guanyador, i per tant per a poder celebrar una victòria, si després aquest partit ha de fer polítiques contràries a les idees del votant. I encara que sembli inversemblant, el cert és que hi ha un vot que es decanta pel candidat favorit pel sol fet de ser-ho, de la mateixa manera que hi ha fans d’esportistes o de clubs pel sol fet de ser capdavanters.

Una primera consideració a fer és que, normalment, els defensors del vot útil confonen la utilitat de cara al país amb la utilitat de cara al partit, i, encara més, amb la utilitat de cara als candidats i dirigents. És aquell sil·logisme pervers de molts dirigents polítics que consideren que tot el que és bo per al partit ho és per al país, i per tant tot el que és bo per ells, en tant que dirigents, ho és per al partit i per al país. Una coartada perfecta per a tota mena d’embulls i tripijocs.

En aquestes eleccions espanyoles que presenten un pronòstic massa clar, el vot al PSOE seria dels més inútils perquè a part d’haver deixat descontent la majoria dels seus votants, ja sap que d’aquesta en sortirà escaldat. I treure vint diputats més o menys, per anar a l’oposició, no és massa rellevant. Pel que fa als partits catalans, és evident que no hi ha ningú que es pensi que el seu resultat li permetrà ser decisiu per a res, a Madrid. Si algú és capaç de frenar el PP, amb les seves polítiques antisocials i sobretot anticatalanes, no ho serà pas per treure dos diputats de més o de menys, sinó per la resposta que pugui trobar en el conjunt de la societat catalana, amb el seu Govern al capdavant. De moment, totes les expectatives apunten a una repetició dels resultats pel que fa a CiU i ERC, amb la possibilitat d’anar més aviat a la baixa.

Si els vots dels diputats no són decisius per a fer decantar majories cap a una o altra banda, la rellevància del nombre de diputats amb què compti cadascú és mínima. No deuen pas ser pocs els votants d’Esquerra que ara mateix no saben qui és el tercer diputat republicà, de la mateixa manera que no sé si en trobaríem gaires de convergents que saben el nom de cinc diputats de CiU. Tot el pes i el protagonisme queda concentrat en els seus caps de fila i poca cosa més. Des del punt de vista estrictament independentista, no hi tenim massa res a guanyar i força a perdre, si resultés que no s’assolís representació parlamentària. Hi perdria, evidentment, ERC, però també CiU i el conjunt del país en la mesura que aquests perdrien la centralitat i passarien a ocupar un dels extrems de la Cambra espanyola.

Si algú considerés, esmenant la meva afirmació anterior tanmateix compartida per la majoria d’analistes, que CiU té possibilitats d’esdevenir una peça clau per a la governabilitat, i que per tant podria fer valdre la seva força, tampoc tinc tan clar que aquest fos l’escenari ideal per a Catalunya. No n’hi deu haver gaires que dubtin de la majoria absoluta del PP, però en cas que per algun mal pas de darrera hora no hi arribés, de ben segur que tindria moltes altres opcions per a assegurar-se la majoria. Aleshores, CiU podria tenir la temptació d’altres èpoques de buscar pactes per a tirar peixets al cove, que sovint es redueixen a promeses i fum, a canvi de rebaixar el nivell d’exigència aquí. Mentre que si a Madrid ja sap que no hi té res a fer, és més fàcil o més probable que es faci fort en les reivindicacions nacionals.

La festa continua, a Espanya!

Que la crisi és una presa de pèl, cada vegada em sembla més obvi. I si no la crisi en la seva globalitat sí el dramatisme amb què es presenta i sobretot les solucions que s’hi dóna. I no parlo del dramatisme de les persones que la pateixen, perquè aquest sí que és ben real, sinó del que exhibeixen els nostres governants per a fer retallades dels drets socials, dels serveis bàsics i de les prestacions més elementals. De fet, les polítiques que segueixen tant el govern català com l’espanyol, perquè totes vénen inspirades per la mateixa banca o pels mateixos interessos, en cap cas tenen l’objectiu de lluitar contra la crisi, perquè més aviat tendeixen a agreujar-la.

S’ha de reconèixer que les institucions catalanes van tenir els reflexos suficients com per a fer el gest de retallar-se sous i algunes de les despeses de funcionament. Però això no deixa de ser un gest, perquè quan s’està parlant de dèficits i deutes de milers de milions, l’estalvi que representa això és ben minso: L’estalvi per la supressió de la paga de Nadal dels membres del Govern i dels alts càrrecs serà de 1.800.000 euros i les mesures del Parlament estalviaran 800.000 euros més, ben poca cosa si tenim en compte que el dèficit de la Generalitat el 2010 era de 8.352 milions (un insignificant 0’03%).

Però la festa continua. CiU pot retallar arreu, i sobretot en els serveis bàsics, però de cap de les maneres reconsiderar l’anul·lació de l’impost de successions per a les grans fortunes que hauria representat una recaptació de 500 milions (els membres del Govern haurien de quedar-se 25 anys seguits sense paga de Nadal per compensar el que ha perdut l’erari públic amb aquest regal als més rics). El Govern espanyol pot continuar projectant i adjudicant línees d’AVE absolutament deficitàries, i a vegades per tancar-les al cap d’un any; així com arreu de l’Estat s’han construït aeroports inviables, alguns inaugurats de temps però encara per estrenar; i quan parlem d’aquestes infraestructures estem parlant de milers de milions. El Ministeri de Defensa de la senyora Chacon es malgasta 24.000 milions d’euros en programes d’innovació militar (tres vegades el dèficit de Catalunya, i trenta vegades el dèficit sanitari català). I quan el Govern espanyol té la pensada de vendre’s part de la Loteria Nacional es gasta 26 milions d’euros en publicitat, per acabar desdient-se de la venda. La festa continua, a Espanya.

I ja no parlem dels 22.000 milions de dèficit fiscal que anualment Catalunya paga de més a Estat espanyol. No solament no tindríem dèficit sinó que en quatre anys hauríem pagat tot el deute. És l’altíssim preu de romandre a Espanya.

Primàries a la dreta francesa

Les primàries del Partit Socialista francès estan exemplificant els dubtes de l’esquerra actual; o millor dit dels qui pretenen mantenir la denominació d’esquerra. Perquè és evident que, avui per avui, les polítiques d’esquerres no tenen cap possibilitat d’accedir al poder. No només perquè és molt difícil que tinguin el suport d’una majoria de l’electorat, sempre conservador, sinó perquè tothom és conscient que en l’hipotètic cas d’una victòria de l’esquerra, els grans poders econòmics, des de la banca a les grans empreses passant per les seves impresentables agències de qualificació, li farien la vida impossible.

Per això, els partits socialistes europeus ja fa temps que han renunciat a les polítiques d’esquerres, i en el millor dels casos es limiten a humanitzar les polítiques de dretes, o només a maquillar-les. Així, la gran banca es pot trobar tan còmoda amb un partit conservador com amb un que porti la denominació de socialista, perquè sap que de socialista no en té absolutament res. Només cal pensar que tot un Dominique Strauss-Kahn dirigia l’FMI i alhora pretenia ser el candidat socialista a les properes presidencials. Descartat el Dominique, els dos principals candidats del Partit Socialista francès, François Hollande i Martine Aubry, representen no pas les dues versions del socialisme sinó les dues versions del capitalisme enfront de la crisi. El primer representa l’ala més dretana del conservadorisme que creu que la veritable crisi que cal afrontar és la del deute sobirà perquè és la que pot afectar els interessos de la gran banca i dels grans grups inversos; i sabent que les mesures per a resoldre la crisi del deute agreugen encara més la crisi econòmica. És la que recolzen la majoria dels Estats, i també l’espanyol. Per la seva banda, Martin Aubry representaria el sector de la dreta més humanitzada que considera que la prioritat és recuperar la producció i la rendibilitat de les empreses, per a reduir l’atur i fer que l’Estat n’obtingui més ingressos amb la recaptació d’impostos.

També aquí el Govern espanyol va encarar, encara que tard, la crisi a partir de les propostes a l’estil de les que preconitza Martin Aubry, a base d’incentivar la indústria de l’automòbil, plans d’ocupació municipals, o desgravar l’adquisició de pisos. Però això va durar fins que qui mana damunt d’ell va trucar-lo per dir-li que per l’interès de la banca havia de canviar d’estratègia. I així es decantà per la via que ara proposa François Hollande. Imagino que qui mana a Espanya, i que segurament també mana força a França, farà el que sigui perquè les primàries les guanyi Hollande. Si guanyés l’Aubry mourien cel i terra perquè no guanyés les presidencials. I si malgrat tot, aquesta visió de la dreta moderada encara sortí guanyadora, aleshores li farien la mateixa invitació que li van fet al titella Zapatero.

On són els delinqüents?

En alguna altra ocasió ja he parlat de les actuacions policials. Les d’arreu. Només veient les imatges per la televisió, hom ja pot treure unes primeres conclusions. La ràbia amb què colpegen manifestants sovint carregats de raó per a protestar; l’eufòria amb què s’abraonen sense contemplacions sobre qualsevol que s’interposi en el seu camí, tant se val que sigui un vianant badoc, un nen, una dona, una persona gran, o un periodista que està fent la seva feina; l’acarnissament exhibit sobre persones indefenses, caigudes a terra, cosint-los a garrotades sense tenir contra ells cap acusació a fer que pogués motivar la seva detenció... fa dubtar que sota el casc de policia pugui amagar-s’hi un ésser humà.

Les autoritats de torn acostumen a emparar les seves brutalitats, i només excepcionalment, almenys de cara a la galeria, es reconeixen cínicament “errors de coordinació”. Els cossos policials tenen una estructura i unes normes de disciplina semblants a les militars, i es fa difícil de creure que tants excessos siguin deguts a reiterats incompliments de les ordres donades. En molts casos tampoc es poden excusar en el compliment del deure, quan es tracta d’ordres manifestament contràries al sentit comú i als principis de defensa de la ciutadania que haurien d’inspirar totes les seves actuacions. Però, fins i tot així, tampoc es justificarien moltes de les salvatjades que sovint veiem per la televisió, i que responen a comportaments individuals.

La darrera atzagaiada, per a fer avergonyir qualsevol persona decent, va ser la intervenció dels Mossos a la Ciutat de la Justícia per a detenir de forma ostentosa i estúpida, un grup d’indignats que es personaven voluntàriament davant les autoritats judicials. Tan vergonyós va ser el cas que tothom es treu les puces de sobre, atribuint-se mútuament l’ordre donada: el Departament de Governació de la Generalitat, l’Audiència Nacional, o qui sigui. En aquest cas, la responsabilitat dels comandaments dels Mossos no deu ser pel fet de donar una ordre tan absurda i contrària a la seva funció, perquè suposo que no va ser per iniciativa pròpia, sinó per no denunciar de forma immediata el delinqüent que va donar l’ordre i no portar-lo emmanillat davant del jutge de guàrdia per alteració de l’ordre públic. És impossible que la persona o persones que van decidir tan gran despropòsit continuïn exercint les seves funcions professionals, ja sigui en la judicatura o en el Departament de Governació. I en la mesura que no es vegin destitucions i processaments haurem de creure que hi ha complicitats per totes bandes. I els ciutadans no podem fer res més que sentir vergonya d'aquestes institucions.

Nova i greu amenaça per al país

Sempre que es parla de les grans conquestes com a país, aconseguides en l’època Pujol, es parla dels Mossos d’Esquadra, del sistema educatiu basat en la immersió lingüística i en la Televisió Catalana. Eren tres grans elements fonamentals per a la construcció del país. Les dues darreres legislatures del pujolisme hi van ser sobreres, perquè es van limitar a administrar el que s’havia aconseguit sense fer noves passes endavant. I el fracàs del tripartit no va pas ser per errors greus ni barrabassades excepcionals, sinó bàsicament perquè vam continuar amb més del mateix, sense avançar.

És cert que l’herència rebuda de nou per CiU no ha estat de les millors; de fet, la crisi ha ensopegat arreu amb qui es trobava al poder, al marge de l’encert o desencert de la seva gestió. Però, les retallades i els ajustaments es poden fer de moltes maneres, i de moment tot apunta cap a una sola direcció, estrictament ideològica, de caràcter conservador. O millor dit, ara ja hi ha qui apunta cap a una altra direcció, justament la de tirar enrere en una de les grans conquestes nacionals: una Televisió pública de Catalunya, de qualitat i al servei del país. Josep Antoni Duran i Lleida ja ha avançat que TV3 pot ser el següent objectiu de les retallades del Govern. Un despropòsit fora mida de gravíssimes conseqüències per al país, si del que es tracta és, com tot sembla indicar, de reduir el pes de la Televisió catalana convertint-la en allò que algun il·lustre socialista espanyol qualificava de “televisió antropològica”. I donar pas a les televisions privades espanyoles.

El nou Govern d’Artur Mas, en aquest primer any, no ha hagut de corregir cap error de país del tan vilipendiat Govern tripartit: ha negociat a la baixa la llei del cinema, ha relegat a un tercer terme la Secretaria de Política lingüística i ha paralitzat l’obertura de noves delegacions catalanes a l’exterior. Però ni un sol pas endavant. La decepció que vam tenir amb el tripartit molts independentistes és la mateixa que tenim ara amb el Govern d’Artur Mas. Però, de confirmar-se l’amenaça de Duran i Lleida, haurem de dir i reconèixer que del tripartit a ara estem fent perilloses passes enrere des del punt de vista nacional.

Que no corri la veu!

L’altre dia, ens mostraven per la televisió la nova imatge de la ciutat de Grozni, capital de Txetxènia. Res a veure amb aquella ciutat fantasma, mig derruïda, de quan el país s’havia alçat en armes contra el poder rus. En ben pocs anys la ciutat ha sofert una transformació sorprenent, fins al punt que avui podria semblar qualsevol ciutat moderna de l’Europa occidental o dels Estats Units.

En el moment de desmembrar-se la Unió Soviètica, tot un seguit de pobles van aprofitar l’avinentesa per alliberar-se del jou rus, i van néixer molts Estats nous. Però els txetxens van fer tard. Les repúbliques bàltiques, les eslaves i caucàsiques, així com les de l’Àsia central aconseguiren la independència aprofitant el desconcert de la transició del règim soviètic. Però tan bon punt s’aposentà el nou Govern rus, conscient d’haver perdut bona part del seu imperi, tornà a mostrar la seva cara més ferotge i s’acarnissà contra aquest petit poble de poc més d’un milió d’habitants. Prou que van intentar una resistència armada, i arribaren a tenir un cert control del seu país, però la nova Rússia descarregà sobre ells tota la ira que no havien pogut descarregar sobre la resta de pobles soviètic que aconseguien la seva llibertat. I tampoc la lluita soterrada de guerrilles no va reeixir; Moscou va imposar a Grozni un govern titella que servís els seus interessos. Però, heus aquí que el Govern rus va emprendre una estratègia que no acostuma a ser habitual en situacions semblants: va abocar-hi una gran quantitat de recursos econòmics per a transformar la ciutat, i segurament per a fer oblidar als seus habitants qualsevol vel·leïtat separatista.

Una estratègia absolutament contrària a la que segueixen altres imperis que volen mantenir sota el seu jou pobles sencers. Ho sabem prou bé els catalans que, a part de la humiliació de no deixar-nos ser qui som, ens aixequen la camisa de mala manera. Que no corri la veu. Que no se’ls acudis als espanyols oferir-nos un tracte exquisit, ni tan sols mínimament just, perquè aleshores serien molts els qui arribarien a la conclusió que si estem ben tractats a Espanya tampoc cal aspirar a aventures independentistes. De moment, segueixen el camí oposat i no sembla que vulguin prescindir dels nostres recursos; però no se sap mai.

En defensa del terrorisme

Rússia i la Xina han impedit que les Nacions Unides condemnin i emprenguin accions contra el règim criminal de Síria. Sabent que compta amb el suport de l’exterior, el règim sirià es permet d’assassinar els dirigents opositors, a més de massacrar la població que protesta. No és res de nou. També Rússia i Xina eren reticents a condemnar el règim de Gaddafi i a reconèixer els grups opositors com a veritables representants del poble libi; van acceptar-ho només quan van veure que la derrota del seu protegit era inevitable.

Però aquests països no en tenen pas l’exclusiva. El mateixa Gaddafi havia estat presentat com a amic pels anglesos, amb suborn judicial inclòs, quan aquests van veure-hi l’oportunitat de treure’n un benefici econòmic. I la història recent està farcida de casos d’Estats que han donat i donen suport al terrorisme, amb l’única condició que reporti sucosos beneficis. Quan les autoritats de Barheim condemnen el personal sanitari que va atendre els ferits de la seva ferotge repressió, surt l’Obama defensant la bondat del règim; els morts, la repressió, la vulneració dels drets humans i la manca de llibertats són pecata minuta al costat dels interessos americans a la zona. És el mateix suport que donen al Govern israelià quan vulnera totes les resolucions de les Nacions Unides, en el seu conflicte amb els palestins. Unes Nacions Unides amb una estructura de funcionament absolutament antidemocràtica on no valen per res ni la veu dels seus membres ni les resolucions votades per l’assemblea si hi ha uns pocs Estats que poden exercir el “dret” de veto.

El terrorisme, la violència o els assassinats, són armes fortament defensades i exercides pels Estats, amb uns sistemes judicials corruptes que diferencien aquest terrorisme en majúscules dels qui, impotents davant la força dels Estats, no veuen altra sortida que la d’utilitzar les seves mateixes armes. Un cop feta la condemna de tot tipus de violència i de tot tipus de terrorisme, mereixen mil vegades més de comprensió i de respecte els qui l’exerceixen fruit de la desesperació i per a defensar causes justes, com la llibertat dels pobles, que aquells que l’exerceixen impunement, molt més sanguinaris, utilitzant els recursos dels ciutadans, i només per a defensar els interessos econòmics d’uns pocs.

Unitat nacional, per fer què?

(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)

Un cop la nova direcció d’ERC ha començat a exercir, hi ha hagut tot un seguit d’especulacions i de pressions, i potser d’excessives expectatives. Venim d’allà on venim, conscients dels errors comesos, però ara hi hauria el risc de deixar-se portar fàcilment per un cert afany de compensació. Redreçar el rumb no ha de voler dir ni renegar de tot ni oblidar-se de la pròpia identitat.

Ja preveient el canvi de direcció d’ERC van començar a aparèixer veus i moviments, amb un manifest inclòs, sol·licitant una coalició conjunta de totes les organitzacions sobiranistes, des d’UDC a les CUP. Quelcom d’inversemblant, propi d’algú que no toca de peus a terra, que no té ni la més remota idea de la realitat del país o que tenia una altra intencionalitat. Descartada la coalició ERC-CiU, que ningú s’hauria pres seriosament, l’única possibilitat era la d’aplegar els republicans amb Solidaritat i amb Rcat.

I, aquí, altra cop la realitat s’imposa. ERC és l’única d’aquestes forces polítiques que té possibilitats, força possibilitats, d’obtenir representació parlamentària. La diferència entre treure dos, tres o quatre diputats és molt petita, per no dir irrellevant. Es podia haver fet una coalició ERC-SI amb els afegitons que hagués calgut, però era lògic que ERC prengués de base la seva realitat a partir de la qual s’hi sumés el que calgués, però no pas fer passos enrere. Que no hagi estat possible una coalició entre les dues forces independentistes no és cap drama, perquè el que està en joc és ben poca cosa. En tot cas, allà on ens hi juguem molt més és al Parlament de Catalunya.

Per l’altra banda, alguns han imaginat que un acord entre CiU i ERC seria molt més fàcil. Quan en el Congrés del partit, algú de la nova executiva republicana deia allò de “entre esquerra i dreta, esquerra; entre esquerra i país, el país” més d’un va interpretar que a partir d’ara ERC renunciaria a ser un partit d’esquerres per a donar suport a CiU. Afortunadament. no és així. Seria un desastre per al país que ERC renunciés als seus plantejaments d’esquerres o progressistes per posar-se a fer de crossa a CiU. L’independentisme necessita de totes totes, partits més o menys conservadors o de dretes i partits progressistes o d’esquerres. Tan impossible és somniar amb una independència sense comptar amb CiU, com diuen alguns bufanúvols, com pensar en una independència sense comptar amb l’esquerra.

No té cap sentit que es demani a ERC que doni suport a CiU a canvi de res. El fet d’evitar que CiU no es vegi obligat a pactar amb el PP no és cap raó per sí mateix; és al Govern a qui li correspon saber amb qui millor li convé pactar, i què està disposat a cedir (pactar sempre vol dir cedir). ERC no pot donar suport a un Govern que de moment ha fet poca cosa més que retallades a tort i a dret. Si ha cedit al PP la gestió de l’àmbit de Cultura a la Diputació, bé podria assumir alguns dels plantejaments més sobiranistes que li proposa ERC.

ERC no hauria de pactar amb CiU, ni donar suport als seus pressupostos, si no hi ha un gir netament sobiranista en la política del Govern, que fins ara no hi ha sigut ni tan sols per a defensar les caixes catalanes (com tampoc havia fet el tripartit, és cert). I molt menys entrar en un Govern en la situació actual. No té cap sentit parlar d’unitat patriòtica si és per a portar a terme una política conservadora, i submisa al sistema autonomista espanyol. Perdríem ERC per no guanyar-hi res.

La unitat patriòtica, un Govern de coalició en què ERC deixi de banda els plantejament ideològics, només seria possible i desitjable si aquest mateix Govern prioritzés les qüestions nacionals i fer un pas significativament endavant cap a l’alliberament nacional. Per a gestionar la crisi en el marc espanyol, sense voler afrontar les veritables causes de la crisi, l’espoli i el dret a decidir el futur dels catalans, no cal un Govern d’unitat.

Es pot dir el que es vulgui sobre les patacades electorals d’Esquerra per haver-se equivocat amb els pactes del tripartit, però alguns encara deuen recordar que molt pitjor va ser la patacada electoral que va patir el partit en l’època d’Heribert Barrera, després d’haver entrar en un Govern convergent.

Liquidar o donar liquiditat

Europa no se n’acaba de sortir. Tothom sap que la crisi dels uns arrossega els altres, però els Estats no es posen d’acord en qui ha de pagar la factura del desgavell. No solament queda descartat que l’hagin de pagar els causants de la crisi, sinó que tothom coincideix en la necessitat que sigui el conjunt de la ciutadania, aquells qui pateixen directament els efectes de la crisi, el qui ajudi a través dels impostos a garantir l’estabilitat dels grans bancs. No hi ha diners per a mantenir la sanitat ni l’educació, però sí per a injectar-ne a la banca.

Fa quatre dies com aquell qui diu que, teòricament, el sistema financer europeu va passar unes proves d’estrés. I ara resulta que aquells bancs, sobretot alemanys, francesos i algun de belga, que van passar amb bona nota, es troben amb dificultats perquè continuen entrampats en deute grec o en d’altres valors difícilment recuperables. I les proves no ho van detectar? Podríem dir que els responsables de les proves d’estrés, començant pel Banc europeu i la resta d’autoritats europees en matèria econòmica o financera són una colla d’inútils i incompetents. Jo m’inclinaria més aviat en pensar que són una trepa de delinqüents, de guant blanc naturalment, que van simular unes proves per a aparentar la solvència del sistema i dels causants de la crisi. I en el cas espanyol per a carregar-se un sistema de caixes que els resultava molest. El capital que el Banc d’Espanya ha injectat a través del FROP a les caixes catalanes, i que li ha servit d’excusa per a liquidar-les, és una ridiculesa al costat dels diners que ara diuen que s’han d’injectar a aquests bancs europeus (que ningú es quedarà per un euro simbòlic), amb l’excusa de donar-los liquiditat. A uns se’ls dóna liquiditat i als altres se’ls liquida; tot depèn de si hi ha un Estat que ho avala, i nosaltres no en tenim. Ara s’entén per què Espanya va voler presentar a aquelles fraudulentes proves d’estrés tots els bancs i caixes, quan la majoria de països europeus només n’hi van presentar una petita part.

I enmig d’aquest marasme de lladres i xoriços, de delinqüents i malfactors, apareix l’escàndol de les primes que sembla que s’haurien repartit, o estarien a punt de repartir-se, els directius d’un de les caixes que ha hagut de ser intervinguda per l’Estat. L’escàndol, però, no és només que els mateixos ineptes directius que van portar l’entitat financera al desastre es repartissin sucoses primes i bonificacions, sinó que aquesta sigui una pràctica habitual permesa a consciència pels poders públics i que mai la fiscalia hi trobi indicis de delicte.

Indemnització o impost ultra

És curiós que un dels arguments que donen els nacionalistes espanyols per a defensar les seves corridas de toros és que la llei de protecció d’animals aprovada pel Parlament de Catalunya implicarà el tancament de la Monumental de Barcelona. Curiós, perquè ells mateixos posen al descobert el preu polític que devien pactar els governants per a emprendre una acció que, tot i ser d’una lògica impecable en una societat civilitzada, sabien que tocava els ulls de poll de la caverna més ultra. Una clara invitació a oposar-se a cap mena d’indemnització.

L’argument per defensar que s’ha d’indemnitzar el propietari o gestor de la Monumental és ben pobre. Està clar que hi ha moltes decisions governamentals que tenen repercussió directa en negocis particulars, però no crec que això doni dret a rebre indemnització. Quan Espanya entra a la Unió europea i s’integra a l’euro, tots els negocis relacionats amb les duanes i amb el canvi de moneda queden tocats d’una manera fulminant. És el mateix que passa quan una administració decideix canviar el traçat d’una carretera o crear-ne una de nova, deixant sense clients gasolineres o restaurants a peu del camí. I no cal dir quan el Govern allarga l’edat en què els joves poden conduir una motocicleta, o quan imposen condicionants tècnics en qualsevol altre producte. Les lleis sempre ens afecten, als ciutadans com a usuaris però també a les empreses, i no per això la gent demana compensacions o indemnitzacions. Jo no sé si hi ha alguna base jurídica perquè els reponsables de la Monumental puguin reclamar res; en tot cas, si la Justícia fos justa (una utopia d’una altra galàxia) implicaria que a partir d’ara les administracions no donaria l’abast de compensar uns i altres per cada una de les decisions polítiques preses.

Però ja se sap que no té res a veure amb la justícia, i que el supòsit d’indemnitzar la Monumental per la prohibició de maltractar els animals no té altra explicació que una impresentable i impúdica compensació política. Un Govern mínimament seriós, responsable i no corrupte, es negaria en rodó a indemnitzar ningú pel fet d’haver legislat en contra de la tortura i els maltractes als animals. Seria molt difícil d’explicar als ciutadans que pateixen les retallades en els serveis bàsics o en el seu propi sou, que per a acontentar els sectors ultres s’ha de pagar una mena d’impost revolucionari per haver tingut la gosadia de ser mínimament civilitzat.

L’eliminació de les caixes catalanes

L’Estat espanyol s’ha sortit amb la seva: amb l’excepció feta de La Caixa, ha aconseguit esborrar del mapa les caixes catalanes. No li ha costat massa, perquè la resistència ha estat ben escassa. La voracitat dels grans bancs, que no podien tolerar que gaire bé un cinquanta per cent dels estalvis de la gent estigués dipositat en les caixes, va motivar que ordissin una estratagema per a fer-se amb el botí, amb la complicitat imprescindible del Banc d’Espanya i del Govern de torn.

La majoria d’aquestes caixes catalanes eren petites o mitjanes entitats, molt arrelades al territori, que han comès molts errors, però que es mantenien perfectament viables, amb beneficis fins al darrer any. L’increment de la morositat i de l’entrampament amb el sector immobiliari havia creat problemes a aquestes entitats, però no pas per a fer perillar la seva supervivència. El que posava en dubte la seva viabilitat era el requisit imposat de disposar d’un capital mínim garantit. Per això el mateix Banc d’Espanya va impulsar les entitats a fusionar-se, presentant aquesta fusió com la solució idònia per als seus problemes. Sabien que era trampa, però els dirigents de les entitats, alguns conscients de la seva mala gestió i incapaços de reconèixer-ho amb una lògica dimissió, s’hi van apuntar sense protestar. Fins i tot alguna, com la Caixa de Manresa, abans de la fusió presumia de ser una de les caixes més solvents de l’Estat. Lògicament, tal com havia previst el Banc d’Espanya, les fusions no van servir per a res, i només va caldre incrementar una mica més les exigències de capital garantit perquè les noves entitats fusionades es trobessin en un carreró sense sortida. Ara, el Banc d’Espanya, amb una aportació relativament ridícula comparada amb el volum de les entitats, s’ha fet amb el control de Catalunya Caixa i d’Unnim. I si el Govern català no va dir res a l’inici del procés, tampoc ha aixecat la veu en el final.

No solament això, sinó que el Conseller d’Economia gosa contradir el que sembla una evidència: hem perdut el tramat de caixes catalanes, llevat de La Caixa. I afirma que les entitats intervingudes continuen essent caixes i bancs catalans; catalanes en mans del Banc d’Espanya, que pot tenir qualsevol propòsit excepte el de recuperar les dues entitats del país. Un cop feta la usurpació, es disposen ara a vendre-les a algun banc espanyol, que en traurà un bon profit. I el Govern català es limita a dir que no passa res. Res, excepte que han fulminat el sistema de caixes catalanes.

La immigració no és un problema?

Als mitjans de comunicació no els ha costat gaire posar en titulars que Josep Antoni Duran i Lleida se suma al discurs xenòfob del PP i de PxC pel fet d’haver dit que “la immigració és un problema”. La lletra petita o el detall del que va dir ja no interessa tant, i es pot ometre amb facilitat. A part dels qui han simulat posar el crit al cel amb l’únic afany de desprestigiar l’adversari polític, és cert que hi ha uns sectors aparentment contraris a la xenofòbia que amb la seva actitud fan un petit favor a les persones que han vingut a viure a casa nostra. Per tal de manifestar el seu suport a aquestes persones, acostumen a falsejar la realitat fins a tal punt que generen més malfiança i incomprensió.

El tema de la xenofòbia no rau en l’admissió o no del fet que la immigració (que no els immigrants), com a fenomen demogràfic i social, sigui un problema; sinó en la manera com s’ha d’afrontar el problema. I és aquí on hauríem de veure fins a quin punt el discurs de Duran i Lleida pot acostar-se als xenòfobs del PP o de PxC. És més, probablement, negant l’existència d’un problema no es prenen les mesures adequades i, sobretot, es dóna arguments als qui creuen en una determinada manera de resoldre’l, que, a més, es presenten com els únics que tenen voluntat de resoldre’l. Potser no és casualitat que els qui neguen l’existència d’un “problema” solen coincidir amb els qui vetllen especialment per a preservar la seva singularitat i identitat d’origen per tal d’evitar que s’integrin i assumeixin en igualtat de condicions la nova identitat; els recorden constantment que ells no són catalans, i fan que se sentin immigrants de forma permanent. No seré pas jo qui em posi a defensar, ara, Duran i Lleida, però els titulars de premsa, molt mal explicats en la lletra menuda, que assimilaven xenofòbia al reconeixement de l’existència d’un problema em semblen un despropòsit majúscul i perniciós.

Està clar, per exemple, que la presència en una aula d’un o diversos alumnes amb dèficits d’escolarització anterior o amb desconeixement de la llengua vehicular de l’escola, representa un problema educatiu que forçosament ha d’afectar el conjunt de l’aula. La xenofòbia no consisteix en cap cas en el reconeixement de l’existència del problema, sinó en la manera d’enfocar-lo; i no voler-lo enfocar pot ser una manera de cedir la iniciativa als qui voldrien resoldre’l negant els drets dels nouvinguts.

Massa oportunitats i moments històrics

Ho diem amb molta facilitat i molt alegrement; cada dos per tres trobem moments històrics que ens semblen transcendentals. Afortunadament, no és ben bé així, perquè amb les vegades que hem desaprofitat “moments històrics” ja no tindríem gaire bé possibilitats. En part, deu ser degut a la vanitosa pretensió d’esdevenir protagonistes de la història, i no resignar-nos que la nostra aportació, en el millor dels casos, és un granet de sorra insignificant.

Ho deia l’altre dia el Secretari general de Solidaritat, Uriel Bertran, parlant de l’acostament d’ERC i de la possibilitat de fer una candidatura conjunta de cara a les properes eleccions espanyoles. Segons ell, no podem perdre l’oportunitat històrica d’aglutinar l’independentisme. Parlar, avui, d’aglutinar l’independentisme no pot significar gaire més que la confluència dels dos partits ERC i Solidaritat; sempre hi ha hagut i hi continuarà havent petits grups de caràcter radical que no solament mai no voldrien confondre’s en un d’aquests partits parlamentaris, sinó que, si ho fessin provocaren el desencís d’alguns dels seus militants que immediatament en crearien un altre que el substituís. I, d’altra banda, qualificar d’oportunitat històrica el fet de retornar a la unitat existent ara fa dos anys, quan l’Uriel Bertran encara militava a ERC, sembla excessiu. En aquell moment, la deriva d’Esquerra va fer que alguns decidissin deixar el partit per crear-ne de nous, SI o Rcat; però ara tant Carretero com Bertran aposten per refer la unitat, que potser no s’hauria d’haver malmès mai (com a mínim les responsabilitats serien compartides). Estic convençut que les dificultats per a fer una candidatura conjunta, i ja no cal dir per anar més enllà en el procés de confluència d’aquestes formacions, seran més de personalismes, de punt d’honor, de rendibilitat partidista i d’anàlisis d’escassa volada, més que de diferències de fons i ideològiques.

La veritable oportunitat històrica, doncs, tindrà ben poc a veure amb aquesta possibilitat d’entesa entre SI i ERC, que al capdavall no modificaria gens ni mica el panorama polític català. La veritable oportunitat històrica serà quan l’independentisme representat per ERC-SI¹ conflueixi amb el nacionalisme més moderat de CiU per a fer el pas endavant cap a la independència.

¹ Aprofito per a suggerir el nom de la coalició, abans que a algú se li acudeixi un nom que en desdibuixi les sigles.