La guerra de l’aigua, una guerra perduda

A vegades, els posicionaments polítics no depenen tant de les ideologies com del fet d’estar o no al govern, i apurant-ho més, de tenir o no una determinada responsabilitat dins del govern. Perquè tanta raó tenen els qui diuen que no té sentit que aquells que tant s’exclamaven pel transvasament de l’Ebre ara en proposin un altre, encara que sigui més petit i temporal, com que aquells que hi estaven d’acord quan governaven ara en facin escarafalls. I mentre el Conseller d’Agricultura negava inicialment la possibilitat de transvasar aigua del Segre cap a Barcelona, el Conseller ecosocialista, Francesc Baltasar, n’havia de cantar les excel·lències (sostenibles, això sí).

I en mig de la batalla, entre govern i oposició, d’una banda, i al sí del Govern entre un Departament i un altre, apareixen les declaracions de Fernández de la Vega, sembla que en contra del projecte, que van merèixer les declaracions aïrades de Joan Saura, que fins i tot Francesc Baltasar ha hagut de suavitzar. La guerra està servida: És o no és un transvasament? Afectarà o no afectarà les comarques regades pel riu Segre, i al cap d'avall del Baix Ebre? Serà un transvasament puntual, només per a situacions excepcionals, o quedarà com una interconnexió permanent de la xarxa hídrica? Tenim més garanties que en el cas de l’Ebre, que només es transvasarien els excedents d’aigua? La Ministra en parlar de la negativa a nous transvasaments es referia només als de l’Ebre, o incloïa també aquest del Segre?

Però no recordo haver sentit ni llegit, als mitjans de comunicació, la pregunta clau de la qüestió; o millor encara, la resposta clau. Qui ha de decidir què es pot fer amb l’escassa aigua dels rius catalans? El Govern de la Generalitat ha d’esperar l’aprovació de Madrid per posar una canonada? Anirem a pidolar també això, potser a compte del dèficit fiscal o de les inversions pendents? On és la dignitat nacional?

Mentre em feia aquestes preguntes, el Vicepresident del Govern afirmava que “mai s'havien donat tant com ara unes condicions per tal que el discurs sobiranista avanci”, i instava la societat civil catalana a “sortir de la tutela de Madrid per anar directes al món”. No és que no puguem anar directes al món sense passar per Madrid, és que ens hi fan passar fins i tot per anar de l'Alt Urgell al Berguedà. I ningú, ni des del Govern ni des de fora, no hi objecta res ni sembla disposat a sortir de la tutela de Madrid, tot esperant de la seva magnanimitat per a obtenir-ne el permís.

Ara no toca, senyor Carod

Molt em temo que la derrota electoral no haurà servit ni per a aprendre la lliçó. El tema de fons no és ni la política de pactes, ni l’haver posat l’accent en l’esquerranisme (de pa sucat amb oli, per cert) en detriment del nacionalisme, ni el desgast de ser com a soci minoritari en un govern controlat pels socialistes, sinó la credibilitat. I el gest d’ahir, plantejant un full de ruta de cara al 2014 no hi ajuda gens. No cal ser gaire espavilat per entendre que el que ens presentava ahir Carod Rovira no era cap proposta nacional de cara al 2014, sinó una simple maniobra tàctica, casolana, per a reivindicar la seva persona i no quedar absolutament en fora de joc.

Quan a l’estiu passat, els estrategues i pensadors del partit ens presentaven aquell simulacre de Full de ruta que es va debatre després en la Conferència Nacional de la Tardor, Carod Rovira ja es va adonar que allò era un nyap. Plantejar, com es feia en aquell document, i tal com es va aprovar després per una àmplia majoria, que el full de ruta consistia en aconseguir que Esquerra esdevingués la força majoritària, i a partir d’aquesta majoria (i s’insistia que només des d’aquesta majoria) es podria exercir el Dret a decidir, era una pura quimera. Tant era així, que el mateix Carod, improvisadament, es va treure de la màniga la data concreta del 2014 que no estava prevista en el document inicial. I com que ja no els venia d’aquí, suposo que per allò de buscar un consens a corre cuita, ho van incorporar en la proposta final; potser sense adonar-se que des d’ara fins a aquella data només queda un contesa electoral en la qual, segons els pensadors del partit (Ridao, Huguet, Puigcercós, Vendrell... Déu meu, Déu meu!) Esquerra hauria de fer el salt i desbancar els socialistes com a força majoritària.

És cert que el que presentava ahir Josep Lluís Carod Rovira és molt més enraonat que el document aprovat la passada tardor, quan ell mateix es va alinear amb els qui ara són els seus adversaris, i que l’han defenestrat. No tenia ni cap ni peus presentar una proposta d’aquesta suposada ambició nacional per al 2014, amb el simplisme infantil d’imaginar que aleshores ERC seria la força majoritària i podria liderar tot el procés. Sigui el 2014 sigui en una altra data, l’exercici del dret a decidir dependrà de què hi hagi una majoria social al país disposada a fer el pas, i avui per avui aquesta majoria social no està representada per ERC (les gràfiques del suport electoral són la prova del cotó) i per tant serà imprescindible el paper rellevant de CiU (en el document d’ERC ni se’ls mencionava!), i una certa complicitat de les altres forces polítiques. És el que jo deia llavors, tocar de peus a terra i no fer volar coloms.

La proposta, ara, de Carod Rovira pot ser més assenyada i fins i tot, evidentment, més seriosa que la que ell mateix va aprovar uns mesos enrere; però no és creïble en el moment intern que viu Esquerra, perquè si bé és cert que l’Objectiu 2014 precisa, ineludiblement, d’un gran pacte o acord nacional, aquest no es pot formular des d’una de les faccions del partit, en un procés de guerra interna, i menys quan es tracta d’un simple posicionament personal enfront dels seus rivals.

Diguem, sense ànim d’ofendre, que ara sí que hi toca. Però, senyor Carod, ara no toca!.

Renovació o continuïtat

La guerra interna d’ERC, que de debat ara per ara no en té res, es planteja en termes de renovació o continuïtat. El fracàs electoral, no tant motivat per la bipolarització o per la por de l’involucionisme popular com pels propis errors del partit, porten a fer aquest plantejament lògic de renovació. El que resulta sorprenent, però, és que ningú defensi la continuïtat, i tothom es faci l’abanderat d’aquest desig de veure cares noves i sobretot noves estratègies. De fa temps, que Josep Lluís Carod Rovira no pinta gaire res ni a l’hora de dirigir el partit, absolutament en mans de Puigcercós, ni a l’hora de fer les anàlisis polítiques o dirigir les estratègies a seguir, que han estat portades bàsicament pels afins a Puigcercós, Josep Huguet i Joan Ridao entre altres.

Carod ha tirat la tovallola en part perquè sap que té totes les de perdre (i els seus adversaris prefereixen debilitar el partit perdent un actiu tan important com és ell, per acabar de copar totes les cotes de poder), i en part també per la seva part de responsabilitat en la crisi actual. Una responsabilitat que és més per omissió que per acció, perquè els màxims i veritables responsables de l’estratègia dels darrers temps així com de la campanya electoral són els que representen el sector oficialista del partit. I el fet que ara, com deia ahir Joan Ridao, se’n desmarquin dient que Puigcercós representa la renovació (quelcom insòlit que va en la línia del descrèdit que mereixen les seves anàlisis dels darrers temps) vol dir que ells mateixos reneguen de la seva pròpia responsabilitat. O què és el que volen renovar els mateixos que han dirigit fins ara el partit?

Em semblaria lògic que els Puigcercós, Ridao, Huguet i companyia , defensessin les seves posicions, en la línia de les primeres anàlisis que van sortir en la mateixa nit electoral, en què tot s’havia fet correctament i el fracàs només era atribuïble a causes externes. Són ells els responsables de la deriva del partit (n’hi ha que fa temps que ho estem dient), i són ells els qui ens han argumentat sempre que la seva era l’única línia encertada arribant a acusar els crítics de desestabilitzadors del partit. Puc entendre que honestament ells continuïn creient en el que han fet fins ara, que caldria debatre-ho i contrastar-ho amb altres posicionaments interns; però no puc entendre, no em sembla honest, que ara reneguin d’ells mateixos i pretenguin presentar-se com a renovació. Sincerament, no hi veig més renovació que la poltrona del càrrec de President.

El creixement, una espiral diabòlica

Dies enrere parlava dels “límits de l’aigua i del creixement”. I un bon amic, com a mínim amic a la xarxa, em feia notar que hi deu haver moltes més raons que les derivades del creixement per explicar els problemes amb la gestió de l’aigua. Naturalment. Però jo voldria insistir en el tema del creixement perquè el trobarem en el rerefons de bona part dels factors de sostenibilitat del país. El Conseller d’Economia, Antoni Castells reconeixia que aquest any 2007 els ingressos de la Generalitat havien caigut un 5’6%, que aviat és dit, per culpa de la crisi immobiliària. És a dir, que si no es manté el ritme de creixement dels darrers anys la Generalitat, a l’igual que els Ajuntaments, poden trobar-se amb seriosos problemes de finançament.

En pocs anys, hem passat de 6 a gaire bé 7 milions i mig d’habitants. Aquest increment de població és l’explicació que es dóna per justificar que s’ha reduït notablement la qualitat assistencial, a nivell sanitari, que no es dóna l’abast per atendre les necessitats educatives del país, ni al conjunt dels serveis d’això que anomenem societat del benestar. Aquest creixement desmesurat se’ns fa insostenible, però alhora, tal com ho tenim muntat, també se’ns fa insostenible el no creixement, en la mesura que tenim basats els ingressos de les nostres administracions en aquest mateix creixement.

Naturalment que davant de cada tema en qüestió, ja siguin els recursos hídrics, la sanitat, l’educació, el medi ambient, etc. cal una bona gestió per a minorar-ne els efectes, però al capdavall, i amb una mica més de perspectiva, ens toparem amb el mateix problema. No tenim un país il·limitat, ni en recursos ni en territori, i els suposats beneficis dels creixement no arriben ni a cobrir les necessitats derivades d’aquest mateix creixement. Ens trobem immersos en una diabòlica espiral que no ens porta enlloc que no sigui l’autodestrucció.

Si hi ha crisi immobiliària amb la conseqüent disminució dels recursos de les nostres administracions i l’increment de l’atur, que es traduirà també en major despesa en serveis públics assistencials, la solució no és forçar un creixement artificial a base de despesa pública, sinó un replantejament de tot el sistema. Potser sí que hi ha una correspondència entre creixement quantitatiu (amb tots els problemes d’ocupació i agressió al territori) i beneficis empresarials en determinats sectors; però no pas entre aquest creixement quantitatiu i el qualitatiu o de benestar de la població.

L’exemple de Josep Benet

Davant de la mort de l’historiador i polític Josep Benet, les reaccions i comentaris han estat unànimes. Tothom li reconeix els valors d’un home de profundes conviccions, d’una tenacitat incansables i d’una predisposició plena per a posar-se al servei del país. Ell procedia de la democràcia cristiana i en canvi en els moments clau va poder col·laborar i va ser ben rebut per l’esquerra, i més específicament pels ecosocialistes o ex comunistes. Tothom li reconeix aquest mèrit de la transversalitat, però ara, després de la seva mort.

Curiosament, acostumem a fer molts més homenatges pòstums que no acceptar mestratges en viu. I no és que no hi hagi, ara també, personatges que com Josep Benet tinguin una visió clara sobre el país, que siguin capaços de mirar més enllà de la curtesa de mires dels partits, que probablement connectarien molt millor amb el sentiment de la ciutadania que es troba orfe de lideratges. El que passa és que aquesta gent resulta incòmoda per la mediocritat de la majoria dels professionals de la política, que podrien veure perillar el seu lloc. Per això hom prefereix mantenir-los en l’ostracisme, oblidar-los en vida, i, això sí, retre’ls homenatges pòstums.

I així ens va a tots plegats.

Les raons de Carod

Val a dir, d’entrada, que sempre he considerat Josep Lluís Carod Rovira com un dels dirigents del partit més seriosos i amb més capacitat per a ser al capdavant. Amb tots els errors comesos, que compartits amb l’actual direcció no són pas pocs, avui per avui, és o era la cara presidenciable més creïble que tenim o que teníem. La seva renúncia a la reelecció com a President d’ERC pot tenir, lògicament, diverses lectures. N’apuntaré algunes, no pas contradictòries ni excloents entre sí.

En primer lloc, dir que ens trobem davant d’un altre moviment, personal i precipitat, com el que ell mateix havia criticat dies enrere. Una decisió presa sense el mínim debat intern al si del partit, que a hores d’ara ja deu ser impossible.

Intentant de veure-hi l’aspecte positiu, d’acord amb una certa imatge d’honestedat que se li atribueix, podem pensar que ha fet un gest “generós”, com deia ell, per tal d’afavorir la renovació del partit. De fet, entraria en la lògica d’una assumpció de responsabilitats davant del fracàs electoral, que haurien de ser com a mínim compartides per l’aparell del partit controlat pel seu principal opositor. Per això, també sembla lògica la seva insinuació que, per honestedat, Puigcercós hauria de fer el mateix.

Però no ens enganyem. Ell sap de fa temps (recordeu el Congrés de Manresa?) que el partit se li ha escapat de les mans. I la possible autoritat moral, per la seva vàlua intel·lectual i la imatge de bon orador, pot quedar escombrada quan Puigcercós faci anar la maquinària que durant tot aquest temps s’ha anat treballant a favor seu. Ell renuncia a la reelecció perquè sap que, tant si la militància aposta per la renovació com pel continuisme, ell ho té perdut. Fa temps que al partit les votacions no es fan en funció de les idees sinó de les fidelitats. I això, ell ho ha treballat poc.

Evitant una desfeta personal al Congrés d’ERC del mes de juny, pot aferrar-se al càrrec de Vicepresident del Govern com a mínim fins al final de la legislatura (en cas d’haver estat derrotat per Puigcercós, aquest podia reclamar-li també el lloc al Govern, cosa que no es pot descartar que li reclami igualment). I es dóna un marge de temps per veure cap on encaminar el seu futur personal. Al capdavall ell continua essent, amb diferència, el cap de cartell que més vots ha obtingut per a ERC en els darrers temps.

De la mateixa manera, mantenint-se al marge de la disputa interna que ara quedaria reduïda a tres bandes, ell podria erigir-se com a àrbitre o trobar una sortida honorable amb qualsevol dels resultats possibles, cosa que difícilment hauria tingut en cas d’haver estat derrotat en unes votacions internes del partit. Queda per veure si podrà, tanmateix, mantenir-se’n tant al marge i no acabarà afavorint i per tant lligant la seva sort a una o altra candidatura.

Amb carnet o sense

Acabades les vacances, es perfila ràpidament la imatge del que serà el nou Govern espanyol i l’entorn més proper de Zapatero. Havent guanyat, se suposa que hi haurà moltes cares repetides, ja que tothom pot atribuir-se una part de l’èxit. A part del possible retorn de l’inefable Bono, hom ha remarcat ja que Zapatero s’ha envoltat de personatges que, casualment, no tenen carnet de partit: José Antonio Alonso, Fernández de la Vega, Pedro Solbes... Ja acostuma a passar que els líders polítics busquin persones independents per a ocupar un càrrec institucional determinat, però també sol passar que al cap de ben poc aquests formalitzen la militància al partit que els havia fitxat.

L’estratègia de Zapatero no és banal, ni molt menys fruit de l’atzar. Per això, ja han començat a sortir veus dins del PSOE (procurant que no semblin retret no fos cas que després no es pogués sortir a la foto), remarcant aquest fet i insinuant que fóra bo que finalment els independents s’afiliessin. És a dir que deixin de ser independents. Per al President del Govern espanyol li ha de ser molt més pràctic disposar d’un entorn no vinculat orgànicament amb el partit, i que per tant depèn directament d’ell. No es tracta de què aquests personatges puguin exercir els seus càrrecs amb més independència, que en el cas dels ministres seria més comprensible, sinó de què sigui ell mateix com a President el qui adquireixi més capacitat de decidir, al marge del partit.

I el cas més significatiu deu ser el de l’anterior Ministre de Defensa, ara al capdavant del Grup Parlamentari Socialista. D’alguna manera la seva funció serà la d’invertir els papers que corresponen al càrrec. Se suposa que el grup parlamentari que dóna suport al Govern és l’encarregat de defensar la seva acció enfront dels partits de l’oposició, però també d’aportar al Govern tota la càrrega ideològica i programàtica del partit, i d’alguna manera actuar de contrapès al poder que institucionalment té el cap de l’Execitiu. En aquest cas, José Antonio Alonso, com a home de confiança de Zapatero i sense militància de partit, exercirà més de portantveu del President davant del Grup Parlamentari que no pas a l’inrevés.

Ser o no ser militant no és qüestió de pagar o no pagar una quota, està clar, sinó de saber a qui deus la gràcia de disposar d’un càrrec rellevant.

La crisi vista des de les terres de l’Ebre

He passat uns dies per les terres de l’Ebre, a la Terra Alta, per ser més exactes. Per no trencar amb la meva cita diària al bloc vaig avançar uns quants articles, en un dels quals parlava de la urgent necessitat que els dirigents d’Esquerra posin una mica de seny i acabin amb el tristíssim espectacle en què han convertit el partit. Allà vaig assabentar-me que hi havia hagut una reunió de subalterns de cada una de les faccions per mirar d’establir les regles de joc. Quan vaig sentir els titulars de la notícia, vaig pensar que potser l’article de dissabte “L’espectacle està servit” quedaria una mica fora de lloc; però malauradament crec que no va ser sinó premonitori.

D’entrada, a la reunió no hi havia cap dels aspirants a fer-se amb el control del partit; cadascú va delegar la missió negociadora a un segona fila, no fos cas que es malmetés la imatge dels candidats. Però el més greu del cas és que, en lloc de plantejar-se aturar una guerra fratricida, imposar criteris de racionalitat, renunciar a utilitzar la militància amb interessos sectaris, planificar un sistema de debat intern que tendís a fer confluir les diferents visions i sensibilitats del partit, és a dir fer un exercici de responsabilitat, es van dedicar a intentar marcar les regles de joc per a continuar l’esbatussada.

I, naturalment, no es van pas posar d’acord. Perquè les regles de joc que convenien a un bàndol podien ser precisament les que perjudicaven a un altre. I com que del que es tractava no era veure com salvar el partit (ara mateix els importa un rave), sinó de com salvar-se cadascun d’ells, van limitar-se a pactar les normes i les armes de la guerra interna.

Sovint hem vist actuacions lamentable molt més pensades en clau de partit que de país. Ara hem baixat en esglaó més: el sectarisme ja no ens permet ni pensar en clau de partit, i ens limitem a fer-ho en clau personal. I el país, i la frustració de milers d’independentistes, i el 2014... això ho deixem per més endavant, si Déu vol.

Límits del creixement i de l'aigua

Hom té la sensació que l’actual sequera no és només una circumstància conjuntural, i per tant passatgera. Encara que és de suposar que vindran temporades més plujoses, hi ha la impressió general que episodis com el que estem vivint es repetiran cada vegada amb més freqüència. I, en tot cas, els efectes del canvi climàtic sembla que tot just ara comencen a ensumar-se. Però és que, al marge dels efectes del canvi climàtic, l’aigua com a bé escàs i imprescindible té unes limitacions que fan insostible el ritme de creixement que ens autoimposem.

Qualsevol barceloní que es passegi per les terres de l’Ebre (jo ho he fet aquests dies) pot pensar que baixa un bon cabal per no haver de patir per falta d’aigua. El rebuig frontal contra tot tipus de transvasament d’aigua de l’Ebre (ni cap al sud ni cap al nord), no es basava tant en la inviabilitat d’aprofitar uns recursos hídrics en cas d’haver-hi excedents, sinó en l’absoluta desconfiança dels ciutadans de l’ús que es faria d’aquesta aigua i de les prioritats que se li donaria. Era evident l’ús pervers que li volia donar el PP, terres avall, però tampoc confiaria excessivament en el que li podrien donar els altres partits polítics.

I si no es pot treure l’aigua de l’Ebre, amb l’actual creixement de la població, els polítics de casa nostra bé s’han d’empescar algun altre recurs. Una possibilitat seria un transvasament camuflat (en diuen una “canonada”) d’aigua del Segre, aigua que al capdavall pertany a la mateixa conca de l’Ebre, i una altra és acabar d’esprémer els rius Ter i Llobregat. Les protestes, lògicament, no s’han fet esperar. El que passa és que aquí és molt més difícil que se’n surtin: primera perquè els qui protesten són els pagesos, els primers a veure’s afectats per les restriccions, i un col·lectiu relativament reduït contra el qual tothom s’hi veu amb cor, encara que ells no s’hi estiguin jugant tenir verda la gespa del jardí ni clara l’aigua de la piscina, sinó el pa de cada dia. I segona perquè la seva protesta va dirigida contra un govern teòricament progressista, i concretament contra un Conseller teòricament ecosocialista, i aquestes coses, aquesta gent, no les faria mai.

Podem fer jocs de mans amb els nostres rius, repescar vells aqüífers, fer campanyes de reaprofitament, invents casolans de tota mena, però l’aigua que tenim és limitada, i tot indica que estem arribant al seu límit. No serà que potser hauríem de començar a admetre que el creixement també té un límit, i que el creixement pel creixement no és sinó un suïcidi col·lectiu a la llarga?

L’espectacle està servit

Cada dia al matí, faig una repassada ràpida als mitjans de comunicació digitals, dono un cop d’ull a fòrums i blocs diversos... i, l’espectacle està servit. ERC ha aconseguit el que sempre havia enyorat: ser el centre de l’atenció periodística, que no del debat polític. Perquè són ben poques les anàlisis serioses que hi podem trobar, en el sentit de valorar amb rigor el que ha passat i de buscar-hi alternatives. Els nostres dirigents (nostres?) s’han llançat (o millor seria llençat) a una frenètica cursa pel lideratge, amb declaracions creuades en totes direccions, mirant tothom de desqualificar l’adversari, sense que ningú assumeixi responsabilitats de cap mena, i sobretot sense que ningú posi un mínim de seny.

Una direcció responsable (que no és el cas) establiria un pacte intern per no incrementar el descrèdit que ha assolit el partit, fomentaria el debat serè per recollir les inquietuds de la militància i dels sectors afins, aparcaria les disputes i les ambicions personals, renunciaria a utilitzar els mitjans de comunicació per a fer-se els mutus retrets.... Faria exactament el contrari del que s’està fent. És evident que hi ha hagut errors en la gestió del partit, en la política seguida en els darrers temps, en la campanya electoral,... però ara s’està entrant en una fase de desconcert i de desvarieig total.

Cap mena de debat sobre idees ni model de partit, i només quatre noms, quatre opcions, quatre fraccions, quatre bàndols enfrontats; a la militància només se la utilitza com a massa informe que ha de donar suport a un o altre candidat, disputant-se-la com si fóssim ninots de drap; els mateixos mitjans que van potenciar la bipolarització deixant de banda opcions com la d’ERC, ara tenen material noticiable a dojo que els aporten els mateixos que van gestionar tan maldestrament la campanya electoral;... Dóna la impressió que tothom ha abandonat el vaixell o que ningú el condueix cap en lloc, que no sigui veure quina part de les despulles se n’endurà.

Un espectacle trist, lamentable. És que no hi ha ningú que tingui dos dits de front?

No al transvasament

Els socialistes tenen, s’ha de reconèixer, una extraordinària capacitat per a servir-se del llenguatge. A voltes ens encaparrem en unes discussions bizantines que ells acaben resolent en un tres i no res fent un joc de paraules. Enfront de la dreta que especulava amb la façana marítima amb uns agressius blocs de pisos, ells n’han renovat el disseny amb una nova arquitectura vertical; sostenible, això sí. Una cosa és fer un quart cinturó, com proposa la dreta, que trencaria el paisatge del Vallès, i una altra és fer-hi una espaiosa rambla amb doble carril per banda que uneixi (de forma sostenible, està clar) les poblacions del Vallès. I ara hem inventat una nova fórmula per al tema dels transvassaments.

Fins i tot CiU ha reconegut que es va equivocar en el seu posicionament a favor del transvasament de l’Ebre. L’argument que esgrimien (recordo una entrevista amb l’aleshores Conseller de Medi Ambient, Ramon Espadaler) de la conveniència de tenir les xarxes d’aigua interconnectades, com hi tenim les de l’electricitat, per a aprofitar millor els recursos existents, reconduir possibles excedents i atendre les necessitats més peremptòries, era rebatut amb contundència i sense contemplacions pels afectats i, lògicament, pels partits d’esquerres. El transvasament de l’Ebre era un disbarat, en majúscules.

Heus aquí, però, la màgia dels mots posats en boca dels socialistes. No es tracta de fer cap transvasament d’aigua de la conca del Segre a la del Ter o la del Llobregat (Déu nos en guard de semblant disbarat), sinó d’instal·lar una canonada que permetria portar aigua del Segre cap a Barcelona. Aprofitar uns recursos hídrics excedents per a atendre les necessitats del Cap i Casal; però sempre de forma sostenible, faltaria més.

Les 4 propostes de Vicent Partal

Aquests dies estan sortint opinions per a tots els gustos, des de l’àmbit sobiranista, per veure com es pot encaixar la patacada soferta aquest 9 de març, i com es pot redreçar el futur. Vicent Partal, una persona de prou solvència professional i política, apuntava quatre punts que crec que una majoria de militants de base dels partits catalanistes subscriurien sense massa reserves. Quatre punts d’una lògica elemental, de sentit comú, però que pel que sembla tindrien només l’oposició frontal de les direccions tant d’ERC com de CiU.

Vicent Partal apunta el següent:
1) Cal abandonar la baralla estèril. Dins els partits, entre els partits i fora dels partits. No porta enlloc. I, si pot ser, cal més unitat.

2) El dret de decidir sense subordinació exterior, ni organitzativa ni política, és el terreny d'encontre dels uns i dels altres.

3) Cal sumar noves cares a les direccions actuals i fer-les créixer com a símbol del canvi. Sense renunciar a ningú, però sense que ningú faça de tap tampoc.

4) Anar al darrere del PSOE competint per ser-ne l'aliat predilecte, és una garantia de fracàs. Que facen allò que vulguen.

Com si l’hagués sentit, un dels principal responsables del desastre electoral d’Esquerra, que no solament no vol fer autocrítica sinó que continua maniobrant matusserament com ho ha fet en els darrers anys només mirant d’arribar al poder al preu que sigui (i pel camí que va, el preu pot ser acabar de carregar-se el partit, si ningú li para els peus), acaba de posar més llenya al foc inventant-se una plataforma de suport personal.

L’única plataforma que subscriuria seria la d’acabar d’una vegada amb la guerra fratricida que mantenen aquests dirigents irresponsables. En lloc de fer primer autocrítica i assumir les responsabilitats que pertoquen a cadascú, i en el millor dels casos presentar propostes de reorientació del partit i del sobiranisme en general, opten per la pitjor de les estratègies (pitjor per al partit i per al sobiranisme, està clar), que és la de buscar suports personals amb l’objectiu de no fer un debat d’idees sinó de crear blocs interns pensant cadascú que acabarà derrotant els blocs adversaris.

Solidaritat amb el Tíbet

La història del Tíbet és la història d’un poble perseguit, però també la història de la vergonya internacional (no pas l’única, ja ho sé). L’actual règim xinès és una dictadura, pura i dura, que recull el pitjor del comunisme no democràtic i el capitalisme més salvatge. I la comunitat internacional, gens interessada en el tema de la democràcia i dels drets humans va donar la benvinguda a l’evolució del règim xinès, perquè els permetia l’entrada de les grans empreses multinacionals, que hi veien un mercat amb enormes possibilitats. I no era un mercat qualsevol, sinó que aquest conservava unes estructures dictatorials que permeten mantenir a ratlla les reivindicacions laborals i socials, i són absolutament permissives en temes com la contaminació atmosfèrica o l’ús indiscriminat dels recursos energètics. Així, és una bicoca fer negocis.

El Comitè Olímpic Internacional ja ha dit que ells se’n renten les mans i que no es fiquen en política. I la comunitat internacional està més que satisfeta amb el manteniment d’un règim que els permet fer negocis altament lucratius. Que es tracta d’un règim dictatorial, que utilitza el terrorisme com a sistema? Això és pecata minuta. Des de quan s’ha condemnat la violència terrorista? (i em refereixo a la que produeix terror i morts a gran escala, no a la de grups desesperats que no veuen altra alternativa per a aconseguir els seus fins, normalment molt més dignes i honorables que els interessos econòmics que s’amaguen al darrere d’aquest terrorisme d’Estat). El Govern xinès pot estar tranquil, que ningú condemnarà els seus crims, que no ho són tant quan produeixen sucosos beneficis.

La meva solidaritat, doncs, per al poble tibetà. Però voldria aprofitar per explicar una anècdota que, malgrat tot, no desmereix ni afecta les meves simpaties cap al poble tibetà. En una ocasió, acompanyat d’un membre de la Plataforma per la llengua, vaig anar a veure el cap de la Casa del Tíbet a Barcelona per demanar-li que en els seus escrits, fulletons de propaganda i cartells utilitzés el català. L’home, amb tota la indumentària budista, però en un correcte castellà, ens va dir que ells feien la propaganda i les publicacions pensant en la població catalana, però també en l’espanyola en general, i que els era més pràctic fer-ho en castellà, que al capdavall entenia tothom. Com qui no vol la cosa li vam respondre que des de Catalunya probablement muntaríem una Casa de Catalunya al Tíbet, i que com que allà tothom entén el xinès, una llengua molt més parlada que el tibetà, utilitzaríem el xinès com a llengua habitual. Fins que no es va adonar que, evidentment, no obriríem cap Casa de Catalunya al Tíbet, l’home va canviar de cara i va intentar donar mil arguments per explicar que el seu cas era diferent, i que no es podia comparar.

Els catalans ja hi estem avesats a les solidaritats unidireccionals.

Valorem els resultats. i VI

Resulta difícil fer una valoració serena i responsable sobre el resultat de les eleccions generals, com deia el President del partit, havent-se obert la caixa dels trons i encetat la corredissa per aferrar-se a la cadira. El lògic seria fer una anàlisi objectiva del que ha passat sense l’apriorisme de voler carregar el mort a ningú, i molt menys amb la mirada posada en l’assalt a la poltrona. He deixat aquí, en els apunts d’aquests dies, diverses reflexions sobre el fracàs electoral d’ERC, conscient que caldria aprofundir-hi molt més perquè el resultat no s’explica per una sola causa sinó que les raons poden ser moltes i ben diverses.

Resumint, jo diria que en el resultat hi han incidit factors aliens, i incontrolables des d’Esquerra, fruit del context general de la política estatal; hi han incidit aspectes concrets de la campanya electoral, que és molt fàcil de criticar a posterior-hi; hi ha incidit el posicionament d’altres forces polítiques (s’ha parlat poc del fet que la victòria socialista s’ha obtingut amb la cara més catalanista d’aquest partit); però per suposat que el factor determinant ha estat la manca de credibilitat de la proposta d’Esquerra.

Una manca de credibilitat que pot ser deguda també a factors diversos: La pugna pel lideratge que fa temps que s’arrossega i que és el que més ha perjudicat la imatge del partit (i no em refereixo als sectors crítics, per suposat); el boicot que des de la direcció s’ha fet a les llistes, impedint la inclusió de persones de vàlua reconeguda (una vegada més s’ha optar pel sectarisme, prioritzant l’interès personal de col·locar persones afins); la participació en un govern on tot el protagonisme se l’han endut els socialistes i on, en el millor dels casos, la gent d’Esquerra ha passat discretament (per no dir mediocrement); la incapacitat per a marcar una línia clara a seguir, donant una sensació de total inseguretat i manca d’idees; anàlisis constants que no s’aguanten per enlloc i que en realitat no són sinó autojustificacions...

I aquí sí que hi hauria d’haver responsabilitats polítiques a depurar, no pas per cap mania persecutòria contra ningú, i molt menys com una forma d’obrir-se camí cap al cim, sinó per evitar caure en els mateixos errors de cara al futur. El problema és que ara, amb la guerra oberta, tot es pot enfocar com una simple lluita pel poder, com si les alternatives, i molt especialment la que ha fet el muntatge escènic més personalista, no siguessin en major o menor mesura responsables d’haver arribat a la situació on som.

Valorem els resultats V

Sovint, en les diferents conteses electorals, veiem que hi ha candidatures que d’entrada ens poden despertar una enorme simpatia pel fet de dir les coses clares (els polítics convencionals acostumen a buscar subterfugis i a emparar-se en un obscur llenguatge políticament correcte), i podem tenir-hi una gran coincidència ideològica. Però, ai las, a l’hora de la veritat la gent els nega el seu vot. És el que deu haver passat amb el Partit Republicà, que molts independentistes exageradament crítics amb ERC el presentaven com a única opció coherent... però que al capdavall tampoc el deuen haver votat. O aquells que pregonaven castigar la classe política en general a través de l’abstenció, quan en tot cas més que abstenir-se el que podien fer, i no han fet, és votar la candidatura dels escons buits o insubmisos, l’única opció que suposava castigar de veritat els partits tradicionals.

I és que, més enllà de les coincidències ideològiques i d’una bona campanya electoral, un factor determinant és la confiança o la credibilitat. Jo puc creure en la Independència, però no per això donaré el meu vot al qui cridi més fort ni repeteixi més vegades la paraula màgica, sinó qui cregui que pot contribuir millor a acostar el país cap a aquest objectiu. I puc entendre que aquesta és una qüestió subjectiva: de la mateixa manera que per mi (malgrat totes les crítiques que hi pugui fer) l’opció que millor pot contribuir ara mateix a acostar-nos cap a la fita de la independència és ERC, entenc que per a d’altres pot ser la CUP o el Partit Republicà, i per a d’altres pot ser CiU o fins i tot IC-V, i si molt m’ho apureu també alguns el PSC. Per uns, pot ser un objectiu a més llarg termini mentre que per a d’altres pot ser d’una peremptorietat excessiva o mal calculada.

La realitat dels resultats electorals demostra que els independentistes no voten a qui creu que és més independentista sinó a qui li mereix més confiança per a treballar en aquesta direcció, fins i tot encara que de moment el grup o candidat en qüestió hi renunciï. I en aquestes eleccions a ERC li ha fallat la credibilitat: molts independentistes s’han mostrat crítics i han optat per abstenir-se, per més que els eslògans d’Esquerra eren inequívocament independentistes; d’altres han considerat que potser era millor votar un partit més moderat però que creien que podia ser més eficaç per a fer respectar Catalunya; i d’altres potser han optat per assegurar que es barrava el pas al PP votant directament els socialistes.

El resultat de cadascú és el de la credibilitat que ha estat capaç de guanyar-se, i els d’Esquerra n’hem anat perdent des de fa uns quants anys.

Valorem els resultats. IV

Sembla clar que els resultats electorals depenen fonamentalment de la sintonia existent entre la proposta del partit (la seva trajectòria, el candidat, el programa...) i l’electorat. Però tampoc s’ha de desestimar la importància de la campanya pròpiament dita. I aquí hi trobaríem aspectes controlables, i per tant amb responsabilitat del partit, i aspectes generals atribuïbles a un entorn o marc més general. Analitzem, doncs, aquestes aspectes de la campanya.

Hi ha un fet obvi que va ser la bipolarització fomentada pels dos grans partits, amb la complicitat expressa dels mitjans de comunicació espanyols que no s’han amagat mai de prendre partit. I, en el marc d’aquesta bipolarització, hi va haver l’efecte de la por a un possible retorn del PP, cosa que hauria motivat un vot útil més per a frenar el nacionalisme espanyol més tronat que per recolzar la posició dels socialistes. Arguments, tots dos, esgrimits per la direcció d’ERC i que serien perfectament comprensibles, si no fos perquè aquests mateixos condicionants els podia tenir també CiU, i en canvi ells s’han mantingut. D’altra banda, el fet que hi hagi hagut un vot de la por a favor dels socialistes per frenar els populars desmentiria rotundament l’argument, que s’ha reiterat des de l’espai independentista, que el PP i el PSOE vénen a ser el mateix. No se n’ha parlat massa, però també pot haver influït l’atemptat d’ETA, no tant per fer capgirar el vot de cap possible votant d’Esquerra com perquè hagi animat possibles votants dels dos partits espanyols a no abstenir-se.

Sorprenentment, després d’una darrera trajectòria del partit en què s’argumentava que calia fugir del simplisme independentista, i que calia dotar el nacionalisme de contingut social, sobretot amb el conegut tema del sobiranisme pràctic, els dissenyadors de la campanya (sabem qui són, i de quin sector són?) van sortir amb una campanya a l’estil de l’època de l’Àngel Colom. De fet, el contingut del famós full de ruta aprovat la passada tardor ja contenia els pitjors tics d’aquella època. Tot es limitava a dir que volíem un país de primera, i que per això reclamàvem la independència per a l'assoliment de la qual cada vegada faltava mig minut menys. La gent, independentista o no, sabia perfectament que en aquestes eleccions no ens hi jugàvem això.

Valorem els resultats. III

Al meu entendre, el possible desplaçament ideològic d’ERC cap a posicions més esquerranoses en detriment de la defensa dels interessos nacionals ha estat més aparent que real. Ha estat més la percepció que n’han tret els ciutadans que no la realitat mateixa d’una pràctica veritablement d’esquerres. L’únic element que marca una clara tendència en aquest sentit és el pacte de govern; i potser cal reconèixer que de la mateixa manera que el tripartit no ha aportat grans coses com a govern d’esquerres, tampoc n’ha aportat en sentit contrari en l’aspecte nacional. Aleshores podem formular-nos una segona pregunta: és la ciutadania la que ha anat evolucionant cap a posicions diferents de les que sostenia Esquerra?.

Darrerament hem viscut un interessant moviment de la societat civil en defensa de la sobirania nacional (Plataforma pel Dret a Decidit, Sobirania i Progrés, Centre d’Estudis Sobiranistes...), i totes les enquestes indiquen que hi ha un percentatge de sentiment independentista, a l’alça, força superior al vot recollit per ERC, i un percentatge encara més elevat de gent que sense declarar-se obertament independentista sí que es mostra insatisfet amb l’actual nivell d’autogovern. Per tant, sembla que hi hauria camp per avançar en suport electoral per un partit independentista com el nostre, sobretot si, segons les anàlisis oficials del partit, ens movem entre la disjuntiva alternativa de votar una pretesa esquerra que maltracta Catalunya, incompleix les seves promeses i que a Madrid es comporta com el PP, o votar una dreta que és la que ens va vendre amb un pacte vergonyant que dinamitava les esperances posades en el nou Estatut. O és que l’aparell del partit, ofuscat en les seves dèries egocentristes, ens havia venut aquesta mena d’anàlisis demagògiques gens ajustades a la realitat?. Perquè precisament aquests, així com l’espanyolisme més tronat, són els qui han pujat electoralment o com a mínim s’han mantingut.

Esquerra Republicana ha passat dels 652.196 vots del 2004 als 296.473 d’enguany. Una davallada que en part es pot explicar per l’excepcionalitat de les anteriors eleccions espanyoles. Però és que en les eleccions al Parlament de Catalunya, el 2006, n’havia tret 416.355, amb un nivell molt més elevat d’abstenció. Això vol dir que molts votants que ens havien fet confiança en anteriors ocasions ara no ho han fet, mentre que sí que han continuat mantenint la confiança, o l’han incrementada, a aquestes altres forces polítiques que segons les nostres anàlisis (brillants, pel que es veu) no defensen els interessos de Catalunya.

O sia que creix el sentiments sobiranista de la població, nosaltres ens presentem com l’única força que defensa aquests ideals sobiranistes, els sectors més radicalment independentistes obtenen resultats irrisoris en vots o en abstencionisme (comparat amb l’abstenció d’altres convocatòries electorals), i en canvi nosaltres ens fotem la gran patacada. Això no quadra: o la realitat va errada o són les nostres llumeneres pensants les qui no encerten a veure i entendre aquesta realitat.

Valorem els resultats. II

Continuant amb l’intent de trobar explicacions a la davallada electoral d’ERC, voldria insistir en la primera de les premisses d’un possible desplaçament ideològic del partit cap a posicions més esquerranoses en detriment de l’aspecte nacional. A part que aquest desplaçament, en tot cas, ha estat més teòric que real, perquè les polítiques de la Generalitat han estat bàsicament continuistes en relació als governs pujolistes, les accions empreses més significadament d’esquerres han correspost o bé a Departaments dirigits pels socialistes o per Iniciativa (llei de barris, llei d’habitatge...) o bé a invasió de competències del govern central (llei de dependència).

La presència d’ERC i d’IC-V al Govern de la Generalitat ha aconseguit retardar, però només retardar, propostes que defensen els socialistes conjuntament amb la dreta del país, com ara la MAT, el quart cinturó, la prioritat del TGV sobre rodalies, etc. I com deia ahir, el balanç que poden presentar els diferents Departaments dirigits per gent d’ERC són més aviat pobres (absolutament grisos en algun cas, com el de Puigcercós), i en cap cas marcant un perfil especialment progressista (en el cas de la llei del llibre, per exemple, es coincidia amb el PP en la defensa del lliure preu del mercat).

I a sobre ens vam treure de la màniga la brillant idea del Sobiranisme pràctic. Un concepte que podia tenir sentit com a aprofitament tàctic, puntual, del descontentament per la mala gestió del Govern espanyol en alguns temes, però que és insostenible i fins i tot perillós entès com a element estratègic. Primer perquè es basa en una premissa falsa, que seria la de dir que nosaltres gestionarem millor les infraestructures (o el que sigui) que els altres, els de Madrid; i segon perquè el sobiranisme pràctic acaba essent la negació del sobiranisme, en la mesura que no es tracta de reivindicar uns drets col·lectius com a poble (inclòs el dret a equivocar-nos i a no saber gestionar correctament les nostres infraestructures i els nostres serveis), sinó que es basa en una visió d’eficàcia que pot ser contrarestada fàcilment amb una correcta gestió feta des de Madrid (sigui la posada en funcionament del TGV, la millora de les rodalies, o la mateixa llei de dependència). En definitiva, significa posar preu a la nostra sobirania, la qual deixaria de tenir sentit tan bon punt es satisfessin determinades reivindicacions i (des de Madrid) s’invertís adequadament a Catalunya.

Però fixem-nos que, en contra d’aquesta idea que el partit s’havia escorat excessivament cap al flanc esquerranós en detriment del flanc nacionalista, tenim que precisament ara ERC havia posat data concreta a la celebració d’un referèndum per a exercir el dret a decidir. La proposta més agosarada i seriosa des d’un punt de vista nacional (si tingués alguna punta de credibilitat) que s’hagi fet mai al nostre país. I tota la campanya electoral va girar entorn de l’eix nacional: cada dia faltava mig minut menys per a la independència (que a aquest pas podria trobar-se a anys llum), i tot es resumia en dir que volíem un país de primera. I d’altra banda, les opcions més radicalment nacionalistes, inclosos els qui preconitzaven l’abstenció, han tret resultats inapreciables.

En definitiva, és possible que ens hagi afectat electoralment la percepció que alguns tenen que ens hem tirat excessivament cap a l’esquerra, deixant de banda les reivindicacions nacionals. Però en tot cas seria una percepció molt poc ajustada a la realitat.

Haurem de veure si és que en lloc de ser el partit el qui s’ha apartat del seu ideari, han estat els ciutadans en general els qui han evolucionat cap a altres posicionaments. Però això ho deixem per demà.

Valorem els resultats. I

Deia ahir que, a grans trets, quan en unes eleccions un grup polític deixa de rebre suport electoral pot ser perquè el partit s’hagi apartat de la línia que abans mereixia la confiança dels ciutadans, que siguin els ciutadans els qui hagin evolucionat cap a altres posicions, o simplement que el partit hagi perdut credibilitat. Analitzem el primer supòsit: ERC s’ha apartat de la línia ideològica que havia merescut el suport de més de sis-cents mil catalans?

D’entrada, jo diria que no. Almenys no pas tant com perquè més de la meitat dels qui ens havien votat el 2004 ara ho hagin deixat de fer. Esquerra sempre s’ha definit com un partit d’esquerres i nacionalista, i no ha variat substancialment la seva posició, excepte en alguns gestos, a vegades més simbòlics que d’altra mena.

I un dels gestos més significatius pot ser el de les relacions amb CiU. Essent un partit nacionalista i d’esquerres ERC tenia l’opció de decantar-se cap a CiU o de decantar-se cap als socialistes. En qualsevol dels dos casos implicava fer al paper de partit minoritari, amb el desgast que això comporta sempre. Una aliança amb els convergents hauria fet impossible l’aprovació, ja a Catalunya, de cap projecte de reforma de l’Estatut (l’oposició del PSC hauria estat frontal); i ara no hi hauria hagut la por a un retorn del PP, perquè populars i socialistes haurien fet un front comú contra el catalanisme. Tot i que personalment al principi era més partidari d’haver fet un acord de govern amb CiU, reconec que no era desencertada la via escollida. Un front nacionalista tindria sentit, i tindrà sentit, el dia que uns i altres ens veiem amb cor i estiguem disposats a fer el salt definitiu cap a l’exercici del dret a decidir. Però no era el cas, ara, ni per part de CiU ni per part d’ERC.

Una altra cosa és que la miopia d’algun dels nostres estrategs pretengués fer-nos creure (i pitjor encara, que s’arribés a creure) que el Pacte del Tinell encetava una nova era per a Catalunya, amb polítiques veritablement d’esquerres, i que des del tripartit prendríem espai electoral als socialistes. Les polítiques que s’han fet des de la Generalitat no són tan diferents de les que feien els convergents (ha estat un dels temes constants en aquest bloc), l’únic Conseller que ha marcat perfil dins del Govern ha estat Josep Lluís Carod Rovira (el paper de Puigcercós ha estat més que gris, sense portar a terme cap dels grans reptes que tenia al davant), i en tot cas s’ha donat tot el protagonisme al PSC.

I en canvi, hi ha hagut la imperícia de voler-nos presentar sempre com a adversaris frontals dels convergents, amb els quals inevitablement algun dia o altre haurem d’entendre’ns si de veritat creiem que és possible fer un referèndum per a exercir el dret a decidir. Nosaltres mateixos ens hem amagat darrere la protecció dels socialistes per atacar sense miraments CiU, enlloc de fer de pont i establir-hi unes relacions més normals que no es limitessin a les absurdes i infantils fòbies personals d’alguns dels dirigents d’Esquerra. Per tant, jo no censuro tant el fet de fer un pacte amb els socialistes (segurament que fent un pacte amb els convergents hauríem sofert un desgast semblant) com la manera de fer-ho.

Una altra cosa és l’argument del “Sobiranisme pràctic” del qual en parlaré demà.

Tres preguntes postelectorals

Hores d’ara, oberta la guerra interna pel poder (prescindint de l’interès del partit i per suposat que del país) és difícil que a Esquerra ningú es dediqui a fer valoracions rigoroses per a analitzar els resultats de diumenge. I el problema no és que de cara a la galeria hom es limiti a repetir quatre tòpics per sortir del pas i que no es creu ningú, sinó que aquests tòpics i aquestes mentides s’acabin creient només de portes endins.

Quan en unes eleccions un grup polític deixa de rebre suport electoral pot ser perquè el partit s’hagi apartat de la línia que abans mereixia la confiança dels ciutadans, que siguin els ciutadans els qui hagin evolucionat cap a altres posicions, o simplement que el partit hagi perdut credibilitat. I en un confrontació electoral a l'hora de valorar el paper d'una força política s’ha de tenir en compte la globalitat de les forces que hio concorren, incloses les extraparlamentàries.

En el nostre cas, podem parlar de la bipolarització de la campanya, tanmateix habitual en totes les eleccions espanyoles, o del vot de la por en el sentit que calia frenar un possible retorn del PP (no es deia des de l’independentisme que tan negatius eren per a Catalunya els populars com els socialistes?). Suposo que aquestes raons, gaire bé les úniques esgrimides pels dirigents d’ERC, hi han tingut molt a veure en la derrota de diumenge. Però alguna cosa més hi deu haver perquè aquestes raons també hi eren per a CiU, i ells han aguantat el xàfec.

No em serveixen, doncs, aquestes excuses per explicar el mal resultat electoral. Prefereixo formular-me tres preguntes per a indagar sobre les tres possibles opcions que citava abans, i que potser explicarien la pèrdua de suport de la ciutadania:
Hi ha hagut un desplaçament ideològic del partit cap a una o altra banda, apartant-se del que realment creia l’electorat que ens havia donat suport?
És la societat catalana la que ha evolucionat cap a unes posicions que ja no es corresponen tant amb les d’Esquerra?
O és que, havent-hi sintonia ideològica entre el partit i aquest sector de la població, senzillament la gent no ha vist prou creïble la proposta del partit?

Intentarem buscar-hi alguna resposta.