A França també guanya el canvi

Tal com anunciaven les enquestes, a França s’hauran girat les tornes. Els qui aquí, aprofitant els desencerts del tripartit i de Zapatero, argumentaven que eren les polítiques d’esquerres les causants del malestar de la ciutadania que va acabar apartant-los del poder, ara podran dir que a França són les nefastes polítiques de dretes les que han fet que els ciutadans optessin per un canvi. Tan senzill com seria admetre que ningú no ha sabut, no ha pogut o no ha volgut fer front a la crisi, i per tant les urnes van passant factura a tots els governs, sense distinció de colors.

Ja s’ho devien veure a venir, perquè des de fa unes setmanes ha anat creixent la brama de la necessitat de canviar de polítiques. Aquell dogma, imposat bàsicament per Alemanya, però secundat per la pràctica totalitat de governs europeus, segons el qual l’única recepta era la contenció de la despesa, reduir l’endeutament i retallar a tort i a dret, ha començat a posar-se en dubte potser perquè ja veien a venir que la França d'Hollande no estava disposada a seguir-lo. De fet, tampoc era del tot cert que es retallés la despesa a tort i a dret; perquè per a injectar diners a la banca no hi havia límits i les xifres es compten per bilions. Fonamentalment, les retallades eren la consigna per a eliminar l’Estat del benestar. Sigui com sigui, el cert és que ara ja pràcticament tothom coincideix en quelcom tan obvi com que caldria impulsar polítiques de creixement: hauran descobert la sopa d’all!

De tota manera, tampoc cal fer-se massa il•lusions. L’economia europea està perfectament controlada, i els grans poders econòmics no voldran precipitar la sortida de la crisi mentre no hagin completat la seva obra de desmantellament de l’Estat del benestar i d’adequació de tota la legislació en funció dels seus interessos. François Hollande, si no accepta com la resta de dirigents europeus seguir les directrius que li marquin, es trobarà amb el boicot i l’atac directe a l’economia francesa: Si fins ara els mercats han respectat relativament França, no pas per la seva situació econòmica, molt més greu del que diuen, sinó perquè era el gran aliat d’Alemanya, ara podrien descarregar les seves ires contra l’economia francesa. I a sobre, encara diran que ha estat culpa dels socialistes!

I si guanya l'esquerra?

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Ja se sap que en unes eleccions sempre hi ha lloc per a la sorpresa. Però, fins al darrer moment, les enquestes donen com a guanyador de les presidencials franceses el candidat socialista François Hollande. De tota manera, el més probable és que la victòria sigui relativament ajustada; a França, com aquí i com arreu, un 5% de vots de més o de menys pot fer decantar la balança cap a una o altra banda. I el guanyador, malgrat que la diferència sigui mínima, acostuma a fer servir frases grandiloqüents com “La ciutadania ha rebutjat unes determinades polítiques”, “Els ciutadans han volgut el canvi”, “És el fracàs de determinada opció política”...


Res a dir, sempre que es pugui fer servir la mateixa metodologia d’anàlisi, tant si és l’un com si és l’altre, el guanyador. La derrota de Zapatero, i la del tripartit, es va vendre no només com el fracàs d’uns governs que no van saber fer front a la crisi, cosa ben certa, sinó com els seus causants; com si abans no hi haguessin hagut unes polítiques conservadores que incentivaven l’especulació immobiliària que, com en el joc del globus, va acabar esclatant en mans dels socialistes. “És el fracàs de les polítiques d’esquerres” deien molts pretesos analistes i observadors esbiaixats. Diran, ara, si es confirma la victòria del candidat socialista que “És el fracàs de les polítiques de dretes”?

He dit en repetides ocasions que els governs progressistes (de fet hauríem de dir “menys de dretes”) d’Espanya i de Catalunya, van tenir la dissort de trobar-se immersos en la crisi i no hi van saber respondre, naturalment, com va passar a Europa a tota mena de Governs, de dretes i d’esquerres. A Itàlia també s’hi va trobar el Berlusconi i les seves polítiques més que conservadores. I no oblidem que, encara que el Sarkozy vagi posant com a pèssim model el govern Zapatero, tampoc és que la situació econòmica a França sigui per a tirar-hi coets. Si hi ha canvi a l’Elisi, també és possible que el nou inquilí acabi destapant i denunciant haver rebut una herència molt més desastrosa del que semblava. Un discurs que no ens vindria pas de nou, perquè ja l’hem sentit massa vegades.

Sembla un relleu lògic en la mesura que la majoria dels Governs europeus que han hagut de fer front a la crisi no han resistit el pas per les urnes, i encara caldrà veure què li passarà a la senyora Merkel. Al capdavall, l’estratègia per a sortir de la crisi de Zapatero és pràcticament la mateixa que està seguint Rajoy i que ha seguit el Sarkozy: creuar els dits i esperar que la mateixa inèrcia de les oscil•lacions econòmiques faci créixer els brots verds de la recuperació. Zapatero confiava que la crisi s’hauria començat a esvair al final de la seva legislatura, i no va fer res per a sortir de la crisi. Rajoy fins i tot ha retallat les escasses polítiques actives d’ocupació, amb la mateixa confiança que el seu predecessor. Fonamentalment, la diferència és que la dreta ha aprofitat la situació de crisi per a liquidar l’Estat del benestar i adequar la legislació a les exigències dels grans poders econòmics.

Els qui honestament creien que l’electorat català i l’espanyol van expressar les urnes el seu rebuig a les polítiques d’esquerres, hauran d’admetre que l’electorat francès, si es confirmen les enquestes, hauran rebutjat igualment les polítiques de dretes. La mateixa desqualificació que serveix per als uns ha de servir per als altres. O per a cap. A part que els anomenats socialistes, a Europa, no deixen de fer polítiques de dretes, encara que potser amb un xic més de sensibilitat envers els problemes socials, la seva derrota o la seva victòria té la mateixa significació a un lloc i a un altre. I els eximents o les excuses del marc general que els ha impedit trobar una sortida a la crisi també serà la mateixa per als uns que per als altres. O no?

Un darrer esforç per salvar la banca

Fa temps que se’n parla. El sistema bancari espanyol, amb algunes poques excepcions, està contaminat per la pèssima gestió dels seus dirigents que, a més d’embrancar el país en la bombolla immobiliària, hi van quedar ells mateixos entrampats. Molts dels seus actius són més hipotètics que reals, almenys a curt termini. A l’inici de la crisi, fins i tot es fregaven les mans quan veien que algun dels seus clients no podia pagar la hipoteca: ells se li quedaven el pis, sense que això saldés el deute, i per tant podien tornar a vendre’s el pis, pel qual podien estar cobrant dues hipoteques alhora.

Però la bombolla especulativa es va fer tan gran que els va esclatar a les mans. I ara no saben què fer amb els pisos, construccions a mig fer i solars que s’han anat quedant de petits propietaris, però sobretot de grups immobiliaris. Fa temps que es parla de la possibilitat d’acumular tots aquests actius tòxics en una sola entitat; això permetria, diuen, alleugerir la càrrega dels bancs i sanejar-los. Si del que es tracta és de regalar aquests actius, i per tant anotar-se’ls com a pèrdues, ben poca cosa hi tenen a guanyar les entitats bancàries, tret d’estalviar-se la gestió immobiliària que ara els toca fer. Però la pregunta clau és: I qui posarà els diners per a crear aquest banc de tòxics, una veritable desferra financera? Per iniciativa privada, ningú. Amb els milions i milions que les administracions han arribat a robar i a escatimar als ciutadans per a regalar-los als bancs, ja ens podem imaginar que al final també ens tocarà pagar aquesta festa.

Una proposta més estrictament liberal podria ser simplement deixar caure els bancs insolvents. Cosa que no han fet fins ara, ja que els governs de dretes han optar per socialitzar les pèrdues, i només han liquidat aquelles entitats d’estalvi que els feien nosa. I no era una qüestió d’estricta solvència ni de rigor economicista, perquè per aquesta regla de tres una entitat com Bankia ja hauria d’haver estat liquidada fa temps. Només la seva significació política i de partit, amb el seu president al capdavant, han evitat forçar-ne la fallida. Bankia podria ser l'embrió i la primera pedra d'aquest banc de tòxics... però que se'l paguin a Madrid!

De Ferran Mascarell a Duran i Lleida

Ho deia el Conseller de Cultura, Ferran Mascarell, l’altre dia: “Hem de poder ensenyar el món que el català té un Estat que el defensa”. En canvi, el Duran i Lleida deia que havíem de treballar com si fóssim un estat. Són frases, carregades de sentit, que poden tenir interpretacions diverses. Des d’una opció clarament independentista a la del desig d’aconseguir que l’Estat on estem ficats finalment ens defensi.

Jo no sé exactament què volia dir el Conseller de Cultura. Suposo que no deu pretendre fer-nos creure que, ara mateix, tenim cap Estat que ens defensi; vull pensar que es refereix a la necessitat de tenir aquest Estat. Però aquestes afirmacions poden quedar matisades per les de Duran i Lleida: això d’actuar com si fóssim un Estat pot venir a dir que ens hem de resignar amb el que tenim i que hem de fer veure que amb això ja en tenim prou per sortir-nos-en. Ell sap que no. Sap perfectament que fent veure que tenim un Estat, tenint-ne un tan radicalment hostil a nosaltres, no tenim massa possibilitat de sortir-nos-en, ni econòmicament ni com a país amb llengua i cultura pròpies.

No es tracta de “poder ensenyar al món que el català té un Estat que el defensa”, perquè la gent sap que les dificultats que té el català provenen bàsicament d’hostilitat d’aquest Estat espanyol, que no ens defensa sinó que ens agredeix. En tot cas, hem de fer veure al món que necessitem i tenim dret a tenir un Estat que ens defensi. Perquè no oblidem, Catalunya no és una nació sense Estat (què més voldríem, com a primer pas!); som un país sotmès a un Estat que l’agredeix i l’espolia.

L’opció del PP, la Independència

És cert que hi ha molts catalans que no tenen inconvenient en sentir-se espanyols i, il•lusòriament, encara pensen que és possible aconseguir un reconeixement de la nostra cultura i la nostra identitat dins de l’Estat espanyol. És el resultat de tants anys d’intent d’assimilació, d’opressió i de vexacions; de fet, la desaparició de pobles i cultures, arreu, passa per aquesta etapa desafecció cap al propi país, fins al punt que hom pot acabar renegant-ne. Per als qui, a l’estil Vidal Quadras ja han renegat de la seva llengua i del seu país, i s’han convertit en el seu principal enemic, no hi ha res a fer.

Ara bé per aquells catalans que encara somnien en la utopia d’una Espanya que reconeix l’existència de pobles amb llengua i cultura diferents, és el PP el qui els mostra quina opció han de seguir: la independència. Si a l’Estat espanyol ho ha diverses llengües, el lògic seria que els espanyols volguessin veure-les totes reconegudes a Europa; l’actual President del Parlament europeu, l’alemany Martin Schulz, creu que seria el més normal del món. Però, per al Partit Popular, no. Per als populars el plantejament és clar: els catalans no podem veure reconeguda i normalitzada la nostra llengua al Parlament Europeu si no tenim un Estat propi. El d’Espanya no ens serveix, perquè ens és hostil. El mateix passa amb les seleccions esportives internacionals; els catalans no hi tenim dret, diuen els populars, mentre no tinguem un Estat propi.

El consell que ens dóna el Partit Popular és clar: dins de l’Estat espanyol no podem esperar veure reconeguda la nostra existència com a poble i com a cultura. Els catalans, a Espanya, no existim, excepte per a pagar les seves festes i disbauxes. Els catalans que encara no hem renegat de ser-ho, segons el PP, només tenim dues opcions: o acabar de renunciar a la nostra catalanitat i assumir l’espanyolitat amb totes les conseqüències, o optar directament per la Independència. És el PP, i en bona mesura també el PSOE, el qui nega les opcions intermèdies dels bufanúvols que encara confien en la possibilitat d’una Espanya federal i respectuosa amb la diversitat.

El diable celebra jornada de portes obertes

Va ser un fet relativament insòlit. El Centre d’Internament d’Estrangers de la Zona Franca va celebrar una jornada de portes obertes per als mitjans de comunicació, per tal que comprovessin que allà ni es torturava ni es maltractava els retinguts. I, efectivament, els periodistes van poder veure amb els propis ulls com no es maltractava ningú, i van poder observar la polidesa de les dependències degudament preparades per a la visita. Que en són de cínics i d’hipòcrites!

Les denúncies contra aquest centre han estat constants en els darrers temps, i n’hi ha prou testimonis. Ara es tractava només de fer un muntatge propagandístic per rentar-se la mala imatge. Però, està clar, la visita dels mitjans de comunicació s’havia de fer de forma programada, amb temps suficient per a posar ordre i fer neteja, almenys per aquell dia, de les sinistres dependències; naturalment, es tractava d’una visita guiada per tal que els periodistes només veiessin allò que els interessava mostrar; els internats els van veure de lluny, confinats al pati, sense poder-hi parlar, no fos cas que els expliquessin la veritat del que hi passa dins d’aquelles quatre parets. Una burla informativa que no tots els mitjans de comunicació van voler reflectir, i molts es van limitar a passar les notes oficials que els havien donat, sense qüestionar-se res.

Però el més greu és que tot just feia uns dies que els mateixos irresponsables del CIE havien negat l’entrada al Síndic de Greuges, que en compliment de la seva tasca institucional volia conèixer de primera mà la realitat del centre. Uns funcionaris sense massa escrúpols ni honorabilitat, que posats a transgredir la llei ja no els venia d’aquí menystenir les institucions catalanes. Però, tampoc ens ha de venir de nou: tenim un Govern i un Parlament, incapaços de fer-se respectar. Ni una queixa, ni una moció de protesta, ni una denúncia...

El full de ruta de l’ANC

Els independentistes hem trobat a faltar sempre un full de ruta clar i precís per avançar cap a la independència. Des dels partits que es limiten a dir que anem fent i que ja en parlarem més endavant, fins als que podien presentar una hipòtesi tan fora de la realitat com la de dir que si obtenien la majoria proclamarien unilateralment la independència; quan en realitat no tenien clar si podrien obtenir representació parlamentària. I, entremig, una Esquerra capaç d’aprovar en un mateix congrés fer un referèndum per la independència el 2014 i proposar un Concert econòmic de cara al 2020.

Per això, és especialment interessant saber l’Assemblea Nacional Catalana sembla que sí que té un full de ruta. Aquest any 2012 hi haurà tot un seguit de mobilitzacions que confluiran amb la gran manifestació de l’11 de setembre; el 2013 hauria d’haver-hi la macroconsulta municipal a través de l’Associació de Municipis per la Independència, una consulta que hauria de posar en evidència la imperiosa necessitat de passar cap a la consulta definitiva, probablement el 2014. Com sempre, hi ha el doble risc: d’una banda, que aquesta mobilització nascuda de la societat vulgui ser manipulada i aprofitada per algun partit polític; però de l’altra, i en sentit invers, que els partits polítics s’ho mirin de lluny, i fins i tot ho respectin, però que no s’hi impliquin. L’èxit de l’ANC serà l’assoliment de les accions programades, però sobretot que aquestes accions siguin suficients com per a condicionar i implicar els partits polítics i, per tant, les institucions nacionals.

I aquí ve la punta de preocupació. El full de ruta sembla prou assenyat i en consonància amb la creixent demanda de la societat catalana, cansada de tant d’espoli i tant de menyspreu per part de l’Estat espanyol. A l’ANC hi ha persones vinculades tant a UDC, a CDC, a ERC, a ICV, a SI, i també alguns al PSC. Però no sembla que aquests mateixos partits treballin a les institucions pensant que hi ha previst aquest full de ruta. Faltarà veure la capacitat de l’ANC per a condicionar l’acció dels partits; de moment, no sembla que tinguin la voluntat de fer-ho.

Els morts els importen un rave

M’arriba a través de la xarxa el comentari d’un treballador d’un hospital públic astorat pel la mesura del Govern espanyol d’excloure de l’atenció sanitària els immigrants que no tinguin regularitzada la seva situació. Segons explica, per a moltes de les persones que es troben en aquesta situació i que necessiten assistència mèdica per a sobreviure, és com condemnar-los a mort. Per a la Ministra, per al Govern o per als polítics en general, la seva mesura es pot traduir en una lleugera reducció de la despesa; per ell, que els veu cada dia la cara, són persones a les quals se’ls pot tancar l’única porta de supervivència. I es pregunta esgarrifat: “Què sentiran els polítics en veure que la seva acció provoca morts?”

Absolutament res. La resposta és així de senzilla. Per als polítics en general, però molt concretament per als d’aquest Govern espanyol, la vida de les persones no els interessa ni poc ni molt. Estan molt acostumats a prendre mesures que saben que impliquen la mort de moltes persones, o la seva misèria o la pèrdua d’uns drets i d’un mínim de benestar; i no els tremola el pols perquè la prioritat absoluta és acontentar els mercats, els poderosos i els seus interessos personals. Les retallades en la sanitat impliquen morts, ja ho saben, impliquen danys irreversibles en persones concretes, de la mateixa manera que la venda d’armes denunciada recentment per Amnistia Internacional també provoca moltes víctimes mortals, i sovint de persones que intentaven lluitar per la llibertat i per la democràcia.

Però, no és pas el nombre de morts el que els preocupa, sinó la rendibilitat de les seves accions. En tot cas, esmerçaran esforços per evitar que els posin els cadàvers davant de la porta; no fos cas que els perjudiqués electoralment. I es cuidaran prou que els mitjans de comunicació no relacionin els fets i continuïn tractant-los com a persones decents en lloc d’anomenar-los pel seu nom: una banda d’indesitjables delinqüents i mafiosos disposats a matar i a perjudicar qui calgui si això els reporta beneficis.

SI – ERC: ara és l’hora!

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

El fet de militar en un partit, ja ho he dit en altres ocasions, no implica una plena coincidència en totes i cadascuna de les accions empreses pels seus dirigents. Si no som sectaris, l’adhesió és més global i deixa molts espais tant per a la discrepància o com per a veure també amb simpatia altres formacions polítiques.

Per això, com a militant d’ERC, he passat moments amb més incomoditat que en d’altres. Afortunadament, ara mateix devem ser molts els qui sintonitzem millor amb a nova direcció republicana. Tot i la imatge personal poc engrescadora de l’Oriol Junqueras, el seu discurs és molt més convincent i dóna la sensació de saber on va.

Però amb un any i mig de legislatura, i amb l’inconvenient no pas menor (la darrera atzagaiada de la darrera direcció) de no haver fet el relleu abans de les eleccions i de no tenir, per tant, l’Oriol al Parlament, sí que podem veure quin és el comportament tant d’ERC com de l’altra formació independentista, Solidaritat.

D’una banda tenim una ERC amb una clara predisposició a pactar amb CiU, sempre que aquests vulguin desmarcar-se del PP i de les seves polítiques regressives; regressives en el camp econòmic i des del punt de vista nacional. Una predisposició que pot ser perillosa si no es clarifica en un breu termini. Les legislatures són molt curtes, i les accions polítiques de gran abast cal plantejar-les en els primers anys si no es vol que quedin avortades per la proximitat d’un nou cicle electoral. CiU ha començat amb molt mal peu, encaminant el país cap a l’abisme econòmic, empitjorant molt greument la situació i les condicions de vida de la majoria dels catalans, sense cap mena de traça ni de gest per a sortir de la crisi. El suport del PP no ha estat gratuït, sinó que s’ha cobrat amb mesures en contra de la llengua i de l’autogovern, i això sense que el mateix PP espanyol cedeixi ni un mil•límetre en la seva obsessió contra Catalunya. A la segona part de la legislatura, tant al PP com a CiU els convindrà distanciar-se per a poder-se presentar a les següents eleccions amb un perfil més propi, i qualsevol pacte amb les altres forces nacionalistes ja seria inútil perquè no hi hauria temps d’emprendre cap acció d’un mínim de volada.

L’oposició d’ERC, doncs, ha estat serena i mesurada, en l’expectativa d’un pacte amb CiU. Probablement, moderada en excés a parer de molts independentistes que veuen actituds més contundents en el grup de Solidaritat. És difícil no deixar-se portar per l’engrescament de les accions de SI; des d’un punt de vista nacional, la majoria de les actituds i accions empreses pels diputats solidaris són perfectament assumibles per a qualsevol independentista. Els falta, potser, un punt de credibilitat. Justament, el que els podria donar ERC.

No es tracta que els plantejaments ideològics de SI i d’ERC siguin molt semblants, i que en tot cas en la qüestió nacional no hi hauria d’haver cap impediment per a una entesa. El comportament i la imatge de les dues formacions són bàsicament complementaris. Caldria que ho tinguessin en compte en un moment tan decisiu com el que vivim, i plantejar-se d’una vegada una acció coordinada per forçar la política catalana cap a un procés d’emancipació i d’alliberament. Esperar a pocs mesos abans d’unes eleccions per a fer proclames d’unitat independentista és un error i una quimera: és ara que cal la unitat d’acció.

Les polítiques econòmiques donen els fruits esperats

Les mesures econòmiques del Govern espanyol, i també del català com a comparsa en tota aquesta història, està donant els seus fruits. A ningú se li acudiria pensar que el poderós equip econòmic del Govern espanyol no sabia el que feia, o que esperava obtenir-ne un altre resultat. Per tant, quan ens donen les darreres xifres d’atur ningú pot fer cara d’estranyat. L’atur està desbocat perquè les mesures econòmiques del govern ho impulsen.

Aquest primer trimestre de Govern popular s’ha saldat, en part gràcies a la darrera reforma laboral, amb un increment de 390.000 nous aturats. Potser diran que en un sol trimestre no es pot capgirar la situació econòmica; però, com a mínim evitar que empitjori potser sí que es podia esperar. Aquest argument ja no val per a CiU, que ja no pot excusar-se amb els errors de l’anterior Govern. En un any ha empitjorat, i molt, la situació econòmica del país. Catalunya és, després d’Andalusia, la Comunitat autònoma que més llocs de treball ha destruït. Però és que aquesta política econòmica està cridada a batre tots els rècords; ara mateix, la taxa d’atur no havia estat mai tan elevada des del 1985. I les perspectives són que no hem tocat fons, almenys mentre continuem amb aquestes polítiques.

Però, està clar, per al PP i per a CiU, les persones no són en cap cas l’objectiu de la seva actuació. Es tracta d’acontentar els mercats i els banquers, per als quals hi ha diners a vessar, es tracta de crear una situació de desesperació tal que permeti a les empreses imposar les condicions més inimaginables als seus treballadors, disposats al que calgui per conservar un lloc de treball. Són les polítiques econòmiques perfectament estudiades i que donen els resultats esperats; llàstima que vagin en perjudici de la immensa majoria per a beneficiar a molt pocs: són les polítiques que ens estan portant exitosament al club dels països subdesenvolupats.

La violència té els seus seguidors

Els feixistes, per definició, porten la violència a la sang. I quan van beguts, la barreja esdevé explosiva. Per a qualsevol personatge públic, diguem-ne normal, un descontrol o un exabrupte fora de lloc pot equivaldre a la seva desqualificació; un polític a qui s’imputés algun cas de violència domèstica, d’agressions o de provocacions de qualsevol altra mena seria censurat immediatament i, probablement forçat a dimitir N’hem vist molts casos, aquí i arreu. A un feixista, no. L’exhibició de brots de violència són una forma de treure pit i de demostrar la seva gallardia.

Es podria pensar que la violència és rebutjada per la majoria de la població. Per la majoria, potser sí; però hi ha una gens menyspreable massa de població que no en defuig pas, si amb la violència hi veu una forma de beneficiar-se’n. Quan els grups nazis alemanys, a finals dels anys trenta, atemorien la població del propi país, estrangers, jueus o gitanos, però també d’autòctons, molts alemanys se sentien identificats amb aquella violència perquè creien que ells en sortirien beneficiats. El Berlusconi esquitxat per tota mena d’escàndols, de corrupció política, econòmica i de menors, no va caure a les urnes per manca de suport popular sinó perquè va deixar d’interessar als poders econòmics europeus. Arreu d’Europa, escudats amb la crisi, apareixen els grups d’extrema dreta que fan apologia de la violència i de l’odi racial; i tenen el seu suport electoral perquè, lamentablement, no són pas pocs els ciutadans que emprarien la violència si no tinguessin por de la justícia i si creguessin, com els diuen els seus líders, que en poden treure profit.

Els grups municipals de l’Ajuntament de Vic han condemnat la violència dels darrers dies provocada, com ja ha fet en tantes altres ocasions, per un sinistre personatge local amb aspiracions de Führer . Per a ell, i per als seus seguidors, les condemnes a la violència serveixen de ben poca cosa. Per als alemanys nazis, la culpa de la violència era l’existència de jueus o de gitanos; si aquests no haguessin existit no haurien tingut necessitat de perseguir-los. És un estadi de degradació moral altament perillós.

La prioritat del Govern no és l’austeritat

Cada vegada estic més convençut que ni el Govern espanyol ni el català, amb les seves polítiques d’austeritat, no tenen com a prioritat l’estalvi de diners sinó un canvi en l’estructura i les relacions socials. Els ciutadans patim cada dia la novetat d’una nova retallada que suposa una reducció de drets, una limitació de serveis, i en definitiva un pas enrere en la nostra qualitat de vida; però no pas com una afectació personal o circumstancial, sinó com un retorn a les estructures del capitalisme salvatge de principis del segle XX o, si ho voleu, com un acostament al món subdesenvolupat.

Aquest primer trimestre del 2012, ja amb govern popular a Madrid i al cap d’un any de govern convergent a Catalunya, i després d’haver aplicat les dràstiques retallades que tots hem patit, el dèficit pressupostari de l’Estat s’ha incrementat notablement en relació al mateix període de l’any passat, exactament un 73’2%. Està clar que el mateix Govern espanyol ho justifica per l’avançament de transferències tant a les comunitats autònomes com a la Seguretat Social. Però és que hores d’ara ja ningú creu que el Govern espanyol, malgrat les retallades aprovades, aconsegueixi reduir el dèficit al nivell imposat per Europa. En part, perquè els números estan falsejats per tal de crear unes expectatives que, quan no es compleixin, permetran carregar les tintes cap allà on políticament convingui; és a dir contra Catalunya. En part, perquè posats a retallar no es toquen els temes claus d’aquest Estat malversador de fons públics, sinó els que afecten directament la butxaca i el benestar dels ciutadans. I en part, perquè aquestes mateixes polítiques econòmiques dels Governs espanyol i català el que comporten, i ells en són ben conscients, és un descens dels ingressos degut a l’agreujament de la crisi, que neutralitza el possible estalvi aconseguit amb les retallades.

Com deia, i totes les dades apunten cap aquí, cada vegada estic més convençut que, en realitat, les retallades no pretenen reduir el dèficit. El que de veritat els importa és eliminar de soca rel totes les conquestes socials aconseguides en els darrers decennis, crear un nou marc legal que sigui descaradament favorable als interessos dels poderosos, on sota l’eufemisme dels “mercats” els sistemes democràtics esdevinguin titelles a les seves mans, i deixar establertes una noves bases de relacions socials molt més properes al món subdesenvolupat que al primer món de progrés i benestar que merescudament havíem assolit. Hores d’ara ja podem considerar-nos de ple dret com un país en vies de subdesenvolupament, i no es començarà a treballar per a sortir de la crisi fins que no hagin aconseguit la completa destrucció d’aquell país de benestar que havíem construït amb molt d’esforç.

Relleu destructiu a TVC

La saviesa popular diria que una cosa que funciona no cal tocar-la. I si algú ho fa, o és perquè té una proposta de millora molt segura o és perquè el mou uns altres interessos. Això és el que deu estar passant amb la substitució de Mònica Terribas al capdavant de Televisió de Catalunya. De fet, des del primer moment que CiU va assumir el govern de la Generalitat ja tenia en el punt de mira posar algú més dòcil i més afí per a dirigir la Televisió pública. I si no ho ha fet fins ara, ni ha gosat explicitar públicament la voluntat del canvi, és perquè sap que els motius reals per a fer-ho són inconfessables, i ha de cercar el moment oportú per tenir el mínim de contestació.

Amb Mònica Terribas, Televisió de Catalunya ha recuperat el lideratge amb un model de televisió de qualitat i inequívocament nacional. I això és el que molesta al Partit Popular a qui CiU està disposada a fer tota mena de concessions; a canvi de res, és clar. Quan es va procedir a la renovació del consell de govern de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) ja v quedar clara que hi havia la decidida voluntat de polititzar-la i de tenir-ne un control partidista sense fissures, a mitges entre el PP i CiU. Ara, el president de l’organisme públic, Brauli Duart, en tant que delegat de CiU proposarà l'actual director de RAC1, Eugeni Sallent, com a nou director de TVC. De fet, la candidatura de Sallent es presenta després d’haver-ne presentat d’altres, la darrera de les quals la de Ramon Rovira; i és que més que una proposta engrescadora d’una nova direcció de la televisió pública, el que h ha és la proposta destructiva de rellevar Mònica Terribas, precisament per haver aconseguit una televisió de qualitat i al servei del país.

Es pot dir que Eugeni Sallent també és un professional qualificat i que també ha tingut els seus èxits al capdavant de projectes comunicatius. Només faltaria. Però també és evident que el principal mèrit que pot portar Eugeni Sallent al capdavant de TVC és el fet de ser un home de la “casa”, del Grup Godó que sempre ha gaudir del favor de CiU i del PP i no pas per ser un grup amb consciència nacional clara. Aquest serà un nomenament estrictament de partit (o de duet de partits PP-CiU), i que pot posar en perill els èxits aconseguits fins ara. La prioritat no és garantir aquesta televisió nacional i de qualitat, sinó una televisió al seu servei.

Eleccions anticipades o declaració d’independència

Avui toca anar forts. Ahir, estàvem disposats a vendre’s per no res. És l’anar i venir d’una CiU poruga i que avantposa els interessos de classe als interessos de país. Vol i dol, o vol i no pot. L’endemà que el mateix Govern admetia que hauria votat a favor d’uns pressupostos generals de l’Estat tan lesius per a Catalunya, si el PP hi hagués inclòs una partida de menys de 300 milions d’euros en concepte d’inversions d’acord amb l’Estatut, Artur Mas sortia amb l’amenaça de convocar eleccions anticipades si val maldades. S’entén que si van encara més maldades del que ja van ara.

Algú pot entendre que l’amenaça de l’Artur Mas és la conseqüència lògica del maltracte que rebem els catalans, i també del desaire del Partit Popular envers els qui a Catalunya els han recolzat i els han donat un protagonisme molt més gran del que els correspondria. Però tornem a ser a les mateixes. Què vol dir amb això de convocar eleccions anticipades si el Govern espanyol vol acabar d’intervenir la migrada autonomia catalana? Segurament, vol convocar eleccions per veure si així adquireix més suport ciutadà i, per tant, una majoria més folgada al Parlament; però, per fer què? Aquest és el gran tema: es veurà amb cor de plantar cara? o serà només un farol per continuar després amb la mateixa tàctica de curtíssim abast, de fer la rabieta i deixar-se estimar pels enemics, de fer crides enceses i pactar tot seguit amb el Partit Popular. El que és greu és que es pugui plantejar la possibilitat de ser intervinguts per l’Estat espanyol, amb aquesta actitud de resignació i sense plantejar-se una revolta més decidida i radical.

El Govern espanyol ha declarat, i ha demostrat tenir la convicció per portar-ho a la pràctica, que està disposat a acabar amb Catalunya, amb la seva llengua, amb la seva cultura, però també amb la seva economia. Sense embuts declara que no farà cas del que digui l’Estatut i que tirarà pel dret. Davant d’això, continuar parlant de voler fer un Pacte Fiscal, que s’entén que s’ha de pactar amb els qui volen anorrear-nos, és o una solemne estupidesa o una clara voluntat de dissimular una actitud servil. Hores d’ara, amb o sense risc d’intervenció, l’única opció creïble i raonable és la de la declaració de la Independència. Fet això, solemnement des del Palau de la Generalitat o amb una resolució del Parlament de Catalunya, potser sí que seria el moment d’un plebiscit o d’unes eleccions anticipades.

Per poc més que un plat de llenties

Els pressupostos generals de l’Estat presentats pel Govern del Partit Popular són, des d’una perspectiva espanyola, uns pressupostos pensats per a acontentar els interessos alemanys però extremadament nocius per als ciutadans espanyols, en la mesura que estan orientats a crear més atur, a aprofundir en la crisi, i per tant també a generar més inseguretat i desconfiança. I així ho interpreten tant la borsa com els mercats. Des del punt de vista català, a més, són una burla i un escarni indignant i intolerable; són la certificació de la voluntat d’aprofundir en l’espoli que patim i d’aniquilar-nos per la via de l’ofec econòmic.

Davant d’això, qualsevol persona mínimament sensata, de dretes o d’esquerres tant se val, que cregui que la prioritat són els ciutadans i no els banquers alemanys, hauria d’estar radicalment oposat a aquests pressupostos. No és que siguin uns pressupostos inadequats per a sortir de la crisi, sinó que estan pensats per agreujar-la. Des d’un punt de vista nacional, excepte el PP i Ciutadans que amb la seva obsessió nacionalista espanyola ja veuen bé l’empobriment i l’ofec econòmic de Catalunya, la resta de forces polítiques haurien d’estar escandalitzades per l’actitud de menyspreu del Govern de Rajoy envers els ciutadans de Catalunya. El PSOE, incloïa en els pressupostos generals de l’Estat les partides que des de la legalitat espanyola corresponien a Catalunya, encara que després no les executava; però el PP té la fatxenderia d’afirmar amb total impunitat que l’Estatut d’Autonomia, una llei orgànica de l’Estat, no tenen per què complir-lo. No solament no estan disposats a pagar el deute pendent amb Catalunya, que el Parlament xifrava en uns 11 mil milions, sinó que ni reconeixen el deute ni estan disposats a complir amb la legislació vigent.

Amb aquests pressupostos, l’agressió del Partit Popular a Catalunya i a cadascun dels catalans no és una subtil marginació ni un espoli encobert, sinó una estafa amb totes les de la llei. No ens ha de venir de nou d’un Partit que ja té l’objectiu d’aniquilar-nos des de tots els punts de vista. El que sí que sobta (o potser tampoc tant) és la indignitat amb què CiU ha afrontat el tema. Segons Duran i Mas Collell, per exemple, només que l’Estat hagués inclòs en els seus pressupostos 215 milions per simular que es complia amb l’addicional tercera de l’Estatut, obviant tota la resta i sense cap garantia que aquesta quantitat es fes efectiva, CiU ja hauria donat suport a aquests pressupostos tan nefastos per a Catalunya. No sé si és una sort que el PP no només vulgui maltractar i atacar Catalunya sinó que ho vulgui fer humiliant els nostres polítics, inclosos els qui estan disposats a llepar-los els peus, perquè no ens donaran ni el plat de llenties pel qual estava disposat a vendre’s CiU.

Trobada CiU-ERC, o com marejar la perdiu

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

No sé si algú esperava algun resultat concret de la trobada entre l’Artur Mas i l’Oriol Junqueras. Jo, la veritat és que no. És més, no crec ni tan sols que fos una trobada feta amb voluntat d’avançar en cap sentit; simplement es tractava d’entretenir el personal, d’anar donant llargues a un tema cabdal per al futur de Catalunya com és la seva viabilitat econòmica, i de guanyar temps per a poder plantejar al final que, en el millor dels casos, haurem de deixar-ho per a la propera legislatura.

Oficialment, la trobada ha estat cordial i amb un gran consens a l’hora d’analitzar la situació: la conclusió és que Catalunya necessita tenir la clau de la caixa, necessita poder decidir sobre els seus recursos i reduir dràsticament l’espoli fiscal que està patint. Però això és el que vénen dient des de fa molt de temps; no hem avançat gens ni mica. Els convergents es queixen que no han obtingut del dirigent d’ERC el compromís de donar un suport permanent al Govern, i els republicans al•leguen que ells només poden donar suport a accions que realment facin avançar cap a l’objectiu sobiranista, encara que de moment només sigui una sobirania fiscal. I de moment no es planteja cap pas endavant. Les grans declaracions no serveixen per a res, si després no van acompanyades d’actuacions en conseqüència.

Cada dia hi ha algun dirigent de CiU o del mateix Govern que ens recorden que no ens en podrem sortir si ens mantenim en els actuals paràmetres de dependència i d’espoli. Aquesta setmana mateix, hem sentit dir a l’Oriol Pujol que “Catalunya podria sortir de la crisi sense Espanya”, i el Conseller Ferran Mascarell (provinent del PSC, no ho oblidem) deia que “Catalunya difícilment se'n sortirà si no té Estat”. Molt bé, d’acord. Amb això ja hi estan d’acord els independentistes d’ERC, els de SI, els de RCat, els de la CUP i tants d’altres. Però hauríem de saber si això s’ho creuen de veritat o només ho diuen per contrarestar la seves pròpies actuacions que van diametralment oposades a aquest objectiu de tenir estructures d’Estat.

Quan al Parlament de Catalunya es debat sobre si és el PSC o si és CiU qui té més responsabilitat pel risc que l’economia (és a dir l’autonomia) catalana sigui intervinguda pel Govern espanyol, és que ja hi ha una renúncia clara a defensar l’autogovern. ¿Com es pot donar per suposat que aquesta sigui una possibilitat real sense deixar clar que el Govern català i el Parlament s’hi haurien de rebel•lar?. Anem entomant totes i cadascuna de les agressions que patim per part dels poders espanyols amb una actitud d’absoluta submissió, sense un mínim de dignitat per a plantar-hi clara.

En aquest context, la trobada entre Mas i Junqueras en la qual es parla de tot allò que ja sabem, sense fer cap gest per a resoldre l’essencial, és simplement una trampa. Es tracta de fer veure que hi ha una preocupació i que hi ha voluntat d’arribar a acords, però sense prendre’n cap a propòsit per a allargar la situació: donar llargues al tema fins que, quan falti poc més d’un any per a les eleccions, es pugui dir que el tema del pacte fiscal es portarà en el següent programa electoral per a la propera legislatura. I qui dies passa, anys empenys. I de moment, toca marejar la perdiu.

Contradiccions ecologistes

El moviment ecologista, en els darrers temps, ha entrat en un mar de contradiccions difícil d’imaginar fa unes dècades quan era l’expressió unànime dels sectors progressistes de la societat. Si abans era clara la definició de l’ecologisme a favor de les energies alternatives, netes i no contaminants, avui molts d’aquells postulats són qüestionats no pas pel poder establerts amb tots els interessos econòmics que tenen al darrere, sinó per diferents sectors que també fan bandera de l’ecologisme.

L’energia nuclear, per exemple, abans era vista com la bèstia negra dels grups verds que exhibien aquell eslògan de “Nuclears? no gràcies”. Però avui trobaríem grups ecologistes que arriben a la conclusió que és una forma de producció d’energia relativament neta, malgrat el problema dels residus que genera i del potencial risc, que s’ha incrementat exponencialment a rel del desastre de Kujushima. A Alemanya és aquest raonament dels perills que comporta el que ha motivat la proposta de liquidació progressiva de les centrals nuclears, mentre que a França continua essent la forma majoritària de generació d’energia, i no tenen cap intenció de fer-se enrere. L’energia eòlica era un dels símbols d ‘energies netes i renovables, i a Catalunya era de les més publicitades per l’esquerra amb l’excusa de tenir dues zones geogràfiques, l’Empordà i les Terres de l’Ebre, molt propícies per a l’aprofitem del vent, però avui no són pas pocs els grups ecologistes que protesten per l’impacte visual i paisatgístic dels parcs eòlics, a part del perjudici que els molins poden crear en les aus. També l’energia produïda amb biomassa semblava impecable des d’un òptica verda perquè permet rendibilitzar la gestió dels boscos, avui sovint abandonats per manca de rendibilitat amb tot el risc que comporta en cas d’incendi, i alhora permetia tendir cap a l’autogestió energètica del territori; però és evident que també té els seus detractors quan es tracta d’aprofitar la biomassa per combustió.

Ja sé que no hi ha veritats absolutes, que tot és discutible, i que tothom pot tenir la seva particular visió sobre el tema. Ben segur que hi deu haver raons i contra raons per totes bandes, i que seria un error mantenir posicions dogmàtiques i intransigents. Ara bé, per gota que ens fixem en la distribució geogràfica dels ecologistes defensors i detractors d’alguna d’aquestes fonts d’energia veurem que també hi té un paper important el fet de tenir o no, ben a prop alguna d’aquestes instal•lacions. Per verdes que siguin.

Els inversors surten en tromba

Llegeixo a l’AVUI un titular contundent: “Els inversors surten en tromba”. Abans d’entrar al cos de la notícia, he imaginat que es referia lògicament a Argentina. Davant de l’expropiació de l’empresa YPF, que aquí ens venen com una acció il•legal, dramàtica i bel•ligerant, el Govern espanyol com a garant dels interessos empresarials ha posat el crit al cel i ha amenaçat amb el pronòstic que els argentins poden perdre bona part de les inversores estrangeres. Ja ho tenim aquí, he pensat.

Però, no. A Argentina, no tindran massa problema per trobar una empresa que vulgui invertir en el buit deixat per Repsol. L’expropiació de la petroliera no ha estat una expropiació salvatge i inconscient, sinó perfectament calculada: ni s’han tocat els inversionistes locals ni les accions de les empreses nordamericanes. I no és pas per atzar. Quan el Govern argentí, per interessos econòmics de país i segurament que també per interessos més partidistes, decideix fer-se amb el control de l’empresa petroliera, ho fa sabent de la debilitat de l’economia i del govern espanyol; no hauria pas gosat fer-ho amb les accions nord-americanes, posem pel cas. Perquè el titular del diari AVUI sobre la sortida en tromba dels inversors es referia justament a Espanya. La borsa espanyola s’ha desplomat, de manera que des de principi d’any ha perdut ja un 17% del seu valor. El nou Govern del PP, per més que les seves accions siguin elogiades pels grans poders econòmics, ha generat tanta o més desconfiança que l’anterior. Amb les actuals polítiques econòmiques, no hi ha cap perspectiva de sortir de la crisi, ni de reduir l‘atur, ni de generar confiança en els mercats, i, per tant, tampoc de reduir els interessos que paguem pel deute acumulat.

Ho diuen les autoritats monetàries i econòmiques internacionals i ho reconeix el mateix Govern. L’únic que no acaba d’acceptar l’executiu de Rajoy és que anem a marxes forçades cap a l’abisme del qual només se’n podria sortir a través d’un rescat. Però, abans, el Govern espanyol ja té previst de fer el seu rescat o intervenció interna. Amb la complicitat del Govern de CiU, el Govern espanyol ja ha reafirmat que no pagarà el deute contret amb Catalunya, per més que ho digui l’Estatut (que ells ja donen per liquidat), i, comptant amb això i amb la resta de mesures per a asfixiar l’economia catalana, podrà procedir a la intervenció de l’economia catalana. Quin inversor no fugiria d’aquest panorama!

Les figures decoratives indecoroses no serveixen per a res

Hi ha gent que no sé si es fa el ximple o si ho és de veritat. El secretari general de la secció espanyola de l’entitat World Wildlife Fund, Juan Carlos del Olmo, segons diuen els mitjans de comunicació, ha fet arribar una carta al Rei exposant-li el malestar que ha causat l’incident de la seva cacera d’elefants, tenint en compte que el monarca és el President d’Honor de l’entitat conservacionista.

Suposo que no es deu pas pensar que ningú es creu que ell no sabia de les activitats del Rei, caçant elefants i búfals a l’Àfrica o óssos a l’Àsia. Ell, com la resta de l’organització pretesament de defensa del medi, era perfectament conscient de les activitats del seu President d’Honor; i ells saben per què li van donar aquesta presidència d’honor. El seu nom i la seva imatge era emprada com a reclam publicitari de l’empresa organitzadora dels safaris; una imatge reclam que seria impensable imaginar que fos cedida gratuïtament. I, d’altra banda, no és pas aquesta la primera vegada que el Rei és el centre de notícies més o menys escandaloses sobre les activitats cinegètiques del monarca. El que passa és que, en el seu moment, uns dirigents sense massa escrúpols ni vergonya devien pensar que, al marge de si el personatge s’ho mereixia o de si representava mínimament els ideals de l’organització, podia ser també per a ells un bon reclam ostentar la figura reial com a aval de la seva activitat.

I al Rei, que és ben conscient de la seva funció merament decorativa com a monarca, ja no li ve d’aquí prestar-se també a fer de figureta publicitària, ja sigui per a una empresa privada que organitza caceres d’animals o per a una organització que teòricament hi estaria en contra. Ell no hi està ni a favor ni en contra; com a figura decorativa es presta al que calgui sempre que li permeti continuar vivint del conte (i, en aquest cas és un conte de fades que li permet viure a cos de rei). El que passa és que quan les figures decoratives esdevenen indecoroses val més llençar-les a les escombraries.

Acatant sentències del partit minoritari

Tal com era de preveure, el Tribunal Suprem ha rebutjat el recurs presentat per l’Ajuntament de Barcelona contra la supressió de determinats articles del Reglament municipal d’Ús del català que consideraven la llengua pròpia de Catalunya com a llengua d’ús preferent. Era de preveure perquè en cas cas no es tracta d’un litigi jurídic, sinó estrictament polític, i de partit. Hauria estat d’ingenus esperar una sentència d’un altre signe; com a molt, es podia esperar la resolució del TC per veure quin tripijoc de paraules pseudotècniques faria servir per a justificar el seu alineament amb les tesis del Partit Popular.

I la resolució no és precisament decebedora en aquest sentit. Aquest simulacre de Tribunal al·lega que l’”ús preferent del català causaria un perjudici d’impossible reparació per al castellà”. Que què vol dir aquesta frase? Absolutament res. Tothom sap que l’ús preferent del català implica només això, que l’administració local utilitzarà normalment el català, sense que això vulgui dir que no pugui utilitzar el castellà quan se li demani. Aleshores, on és el perjudici per al castellà? I si algú considera que es un perjudici el fet que d’entrada l’administració usi el català, i que calgui demanar-ho explícitament que es vulgui que ho faci en castellà, d’això se’n diu d’”impossible reparació”? Però és igual: el Tribunal Suprem escriu això com podria haver escrit qualsevol altra bajanada, perquè el que fa no és altra cosa que la imposició d’un criteri de partit; els arguments jurídics no hi pinten res.

És per això que sobta que l’alcalde de Barcelona, Xavier Trias, digui que espera que la sentència final que haurà de dictar el TSJC acabi essent favorable al català. No és creïble pensar que el partit canviï d’actitud en la seva croada contra la llengua catalana. I el que és preocupant és que Trias acati la resolució d’aquest TC que té una representació minoritària al Consistori barceloní a través del Partit Popular. Si no som capaços de fer front a agressions en temes relativament insignificants com aquest, com podem pretendre algun dia fer front a l’Estat per a alliberar-nos definitivament en l’exercici del dret a decidir?