Pàgines

divendres, 20 de novembre de 2009

Del fracàs de Barcelona al de Copenhaguen, passant per Singapur

Tot sembla indicar que ja es dóna per fracassada la cimera de Copenhaguen que hauria d’haver substituït i renovat l’acord de Kyoto en la lluita contra el canvi climàtic. Fa un temps, encara hi havia governants desvergonyits que posaven en dubte l’amenaça del canvi climàtic; ara, davant les evidències, tan sols poden minimitzar-ne les repercussions i sobretot allargar-ne els terminis. Si han estat ben pocs els països que han complert amb els compromisos de Kyoto, la solució més raonable és no fixar-ne de nous i limitar-se a meres declaracions simbòliques.

Això és el que s’esdevindrà a Copenhaguen. La prioritat de les grans potències no és ni la lluita contra el canvi climàtic, ni la defensa dels drets humans, ni el desenvolupament global de la humanitat, ni el benestar de les futures generacions, sinó simplement guanyar la partida del lideratge econòmic. I ningú voldrà arriscar-se a quedar enrere amb mesures serioses de frenada de l’emissió de gasos contaminants, si això pot representar un cert avantatge per als competidors. I com que tots són agents contaminants i competidors alhora, el fracàs està servit. Però el pitjor d’aquest fracàs no serà la impossibilitat d’arribar a acords seriosos, sinó el revestiment que se’n farà per tal de simular que els resultats de Copenhguen no han estat tan desastrosos. Perquè si de Copenhaguen se’n sortís amb el reconeixement clar i obert del fracàs, probablement encara hi hauria l’esperança d'una nova oportunitat. Probablement no s’arribarà ni a això: es farà una declaració de bones intencions justament per amagar les pèssimes intencions dels Estats; es posaran fites a llarg termini justament per segellar el compromís de no prendre’n a curt termini.

No cal ser catastrofistes, diuen, perquè de ben segur que quan els efectes del canvi climàtic es facin més vius i amenacin més directament la seguretat i el benestar del primer món, aleshores per força s’emprendran mesures correctores o pal·liatives. De moment, totes les previsions apunten a què les conseqüències més immediates i més greus seran per als anomenats països del tercer món, cosa que tranquil·litza europeus, xinesos, americans i japonesos. Tot està controlat, tenim encara un marge de temps per a continuar prioritzant la lluita pel lideratge econòmic, sense mirar massa prim en els efectes destructius del planeta.