Fins al darrer moment, viurem una carrera de desgast per veure quin gall es fa amo del galliner o per veure si acabarem presentant dos galliners per separat. No hi ha dia que als mitjans de comunicació i sobretot als fòrums digitals no apareguin escrits intentant recolzar l’actitud del metge de Puigcerdà o la de l’ex President blaugrana. En el pitjor dels casos, insensatament perquè no sabem com acabarà tot plegat, n’hi ha que es dediquen a carregar i a desqualificar el qui avui pot semblar un adversari, demà pot ser un soci de coalició i, en qualsevol cas, en un moment o altre haurà de ser un aliat imprescindible.
Uns i altres s’esforcen per presentar-se com els més legitimats per a liderar el que hauria de ser la coalició independentista transversal que hauria de revolucionar el panorama polític català. Des de qui argumenta que Carretero hauria de ser-ne el capdavanter perquè va ser també el primer en exposar públicament el seu projecte, a qui defensa Solidaritat perquè és qui ha creat la Plataforma on haurien d’integrar-se tant el partit Democràcia Catalana de Joan Laporta, com el Reagrupament de Joan Carretero. A partir d’aquí, hi ha els mutus retrets de personalisme dels seus dirigents, de dialogar més a través dels mitjans que discretament cara a cara, i els fidels d’ambdós bàndols que troben mil i un arguments per a defensar el procés seguit pel seu grup. Sincerament, els arguments i les raons, en aquest cas, em serveixen de ben poc. Ja sé que no hi ha ni el partit perfecte ni el candidat immaculat. M’importa ben poc saber quin dels dos és més personalista, quin és més obert i transparent, o quin dels procediments encetats és el més correcte. L’únic que m’interessa és quin pot ser més eficaç per a la consecució de l’objectiu comú.
Com a militant d’ERC¹ he estat, des de fa anys, molt crític amb la direcció del Partit sense estar enquadrat en cap dels corrents interns que Joan Puigcercós ha aconseguit finalment engolir o foragitar. Precisament aquests dies de vacances he publicat tot un seguit d’articles sota el títol “Dels corrents crítics als projectes personals” en què faig un resum del procés que ha seguit Joan Puigcercós per a fer-se amo i senyor del partit republicà. Com a independentista que no aspiro (i no vull) a cap càrrec ni figurar a cap llista, no em preocupa tant la destrossa interna que n’ha fet l’actual direcció d’Esquerra com que aquesta destrossa sigui un fre i un obstacle per a les aspiracions de molts catalans d’avançar definitivament cap a la independència. També com a militant d’ERC vaig saludar molt sincerament l’aparició de Reagrupament, i després de Solidaritat Catalana, perquè crec que el país necessita un revulsiu que reculli l’anhel de molts catalans, frustrat en bona part per l’erràtica política de la direcció republicana.
Ara mateix, doncs, m’importen ben poc les raons que em poden donar els dirigents d’Esquerra per a argumentar que aquesta vegada sí que aniran de debò, que a CiU li exigiran tot allò que no van exigir als socialistes; o les raons que em poden donar els reagrupats per a defensar el lideratge de Carretero o les dels altres defensant l’opció laportista. El que de veritat importa, o almenys a mi m’importa, és que l’opció o les opcions resultants siguin les més eficaces per al país. Si al capdavall de tot el procés de liquidació de les dissidències i discrepàncies internes, Joan Puigcercós aconsegueix, tal com va prometre en el darrer Congrés, fer el salt per esdevenir el grup majoritari de l’esquerra, em trauré el barret i donaré per bona la purga que a priori m’ha semblat suïcida; però si, tal com pronostiquen totes les enquestes, no solament no hi ha un salt endavant (que com a mínim hauria de ser de 25 diputats) sinó que es fan passes enrere, tenint tota la conjuntura a favor, aleshores en demanaré la seva dimissió. I el mateix puc dir de Carretero i Laporta. Si, amb la fórmula que sigui, s’aconsegueix el resultat que caldria esperar d’un desencís general per la política dels partits tradicionals i d’un creixement innegable del sentiment sobiranista (Joan Carretero deia que menys de 10 diputats s’hauria de considerar un fracàs, i Laporta afirmava que ell no es presentava per a ser una força residual al Parlament), haurem de convenir que s’ha encertat en la fórmula i aplaudir-ne els dirigents. Contràriament, si el resultat de la picabaralla, amb entesa final o sense, és també un fracàs electoral caldrà censurar-los tots dos.
Insisteixo, m’importen ben poc les raons i els raonaments. Si en les actuals circumstàncies del tot favorables a una opció independentista, no s’assoleixen bons resultats no hi haurà altra conclusió que admetre la ineptitud dels seus líders. Encara hi són a temps, espero, per a no malbaratar el somni de tanta gent que no perdonaria que afanys de protagonisme, preteses raons personals i orgulls mal entesos, ens aboquessin al fracàs,
(1) Com que en un article anterior, algú ja em reptava a dir “què votaria jo”, només recordar que, a diferència de Carod Rovira que en afirmar que no aniria a les llistes d’ERC deia que “recuperava la llibertat de visió”, jo no l’he perduda mai aquesta “llibertat”. Puc ser soci d’una Colla castellera, però participar quan vulgui en una exhibició de Gegants. O no?
Uns i altres s’esforcen per presentar-se com els més legitimats per a liderar el que hauria de ser la coalició independentista transversal que hauria de revolucionar el panorama polític català. Des de qui argumenta que Carretero hauria de ser-ne el capdavanter perquè va ser també el primer en exposar públicament el seu projecte, a qui defensa Solidaritat perquè és qui ha creat la Plataforma on haurien d’integrar-se tant el partit Democràcia Catalana de Joan Laporta, com el Reagrupament de Joan Carretero. A partir d’aquí, hi ha els mutus retrets de personalisme dels seus dirigents, de dialogar més a través dels mitjans que discretament cara a cara, i els fidels d’ambdós bàndols que troben mil i un arguments per a defensar el procés seguit pel seu grup. Sincerament, els arguments i les raons, en aquest cas, em serveixen de ben poc. Ja sé que no hi ha ni el partit perfecte ni el candidat immaculat. M’importa ben poc saber quin dels dos és més personalista, quin és més obert i transparent, o quin dels procediments encetats és el més correcte. L’únic que m’interessa és quin pot ser més eficaç per a la consecució de l’objectiu comú.
Com a militant d’ERC¹ he estat, des de fa anys, molt crític amb la direcció del Partit sense estar enquadrat en cap dels corrents interns que Joan Puigcercós ha aconseguit finalment engolir o foragitar. Precisament aquests dies de vacances he publicat tot un seguit d’articles sota el títol “Dels corrents crítics als projectes personals” en què faig un resum del procés que ha seguit Joan Puigcercós per a fer-se amo i senyor del partit republicà. Com a independentista que no aspiro (i no vull) a cap càrrec ni figurar a cap llista, no em preocupa tant la destrossa interna que n’ha fet l’actual direcció d’Esquerra com que aquesta destrossa sigui un fre i un obstacle per a les aspiracions de molts catalans d’avançar definitivament cap a la independència. També com a militant d’ERC vaig saludar molt sincerament l’aparició de Reagrupament, i després de Solidaritat Catalana, perquè crec que el país necessita un revulsiu que reculli l’anhel de molts catalans, frustrat en bona part per l’erràtica política de la direcció republicana.
Ara mateix, doncs, m’importen ben poc les raons que em poden donar els dirigents d’Esquerra per a argumentar que aquesta vegada sí que aniran de debò, que a CiU li exigiran tot allò que no van exigir als socialistes; o les raons que em poden donar els reagrupats per a defensar el lideratge de Carretero o les dels altres defensant l’opció laportista. El que de veritat importa, o almenys a mi m’importa, és que l’opció o les opcions resultants siguin les més eficaces per al país. Si al capdavall de tot el procés de liquidació de les dissidències i discrepàncies internes, Joan Puigcercós aconsegueix, tal com va prometre en el darrer Congrés, fer el salt per esdevenir el grup majoritari de l’esquerra, em trauré el barret i donaré per bona la purga que a priori m’ha semblat suïcida; però si, tal com pronostiquen totes les enquestes, no solament no hi ha un salt endavant (que com a mínim hauria de ser de 25 diputats) sinó que es fan passes enrere, tenint tota la conjuntura a favor, aleshores en demanaré la seva dimissió. I el mateix puc dir de Carretero i Laporta. Si, amb la fórmula que sigui, s’aconsegueix el resultat que caldria esperar d’un desencís general per la política dels partits tradicionals i d’un creixement innegable del sentiment sobiranista (Joan Carretero deia que menys de 10 diputats s’hauria de considerar un fracàs, i Laporta afirmava que ell no es presentava per a ser una força residual al Parlament), haurem de convenir que s’ha encertat en la fórmula i aplaudir-ne els dirigents. Contràriament, si el resultat de la picabaralla, amb entesa final o sense, és també un fracàs electoral caldrà censurar-los tots dos.
Insisteixo, m’importen ben poc les raons i els raonaments. Si en les actuals circumstàncies del tot favorables a una opció independentista, no s’assoleixen bons resultats no hi haurà altra conclusió que admetre la ineptitud dels seus líders. Encara hi són a temps, espero, per a no malbaratar el somni de tanta gent que no perdonaria que afanys de protagonisme, preteses raons personals i orgulls mal entesos, ens aboquessin al fracàs,
(1) Com que en un article anterior, algú ja em reptava a dir “què votaria jo”, només recordar que, a diferència de Carod Rovira que en afirmar que no aniria a les llistes d’ERC deia que “recuperava la llibertat de visió”, jo no l’he perduda mai aquesta “llibertat”. Puc ser soci d’una Colla castellera, però participar quan vulgui en una exhibició de Gegants. O no?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada