Pàgines

dimarts, 13 de març de 2012

La feina de la Virreina

La feina de la Virreina és que Espanya pagui el que deu”, deia dies enrere la diputada d’ERC Anna Simó davant de l’obsessió dels nacionalistes espanyols del PP per a fer valdre els seus símbols també als ajuntaments. La idea és clara. Quan els convé, ens retreuen als catalans que en plena crisi vulguem tenir cura de temes com la llengua i els signes d’identitat nacionals; però són ells, els nacionalistes espanyols del PP i de ciutadans, els qui tenen una obsessió malaltissa pels temes identitaris. Per ells, la crisi és quelcom secundari, i el que els preocupa bàsicament són els suposats drets de tres famílies a no haver de complir les lleis catalanes, o les banderes que poden posar al seu balcó els ajuntaments catalans.

Pretendre, com deia l’Anna Simó, que la delegada del Govern espanyol a Catalunya vetlli pels interessos catalans i per tant reclami al Govern espanyol que compleixi amb els seus compromisos establerts per llei, cosa inimaginable en un Govern espanyol, és una veritable quimera. La seva funció és justament la inversa: vetllar pels interessos de qui els ha nomenat i els paga el sou, encara que sigui amb els nostres diners. I l’interès del Govern espanyol és poder continuar comptabilitzant com a reducció del seu dèficit els diners impagats que es deuen a Catalunya, que se’ls ha d’anotar com a dèficit; com ho és també continuar i accelerar el procés d’uniformització de l’Estat, a base de liquidar les llengües i les cultures que no són la castellana. Però, a això hi hauríem d’afegir la concepció pròpia de l’Estat, de la majoria dels Estats, segons la qual l’Estat s’ha de defensar permanentment dels seus ciutadans, la policia no té la funció de defensar-ne els drets sinó d’impedir que puguin exercir-los, ni la raó de ser de l’exèrcit no és la defensa del país sinó d’una determinada classe dirigent.

No sé si val massa la pena recordar a la Delegada del Govern quina hauria de ser la seva funció, perquè de ben segur que a ella no li sonarà a res. El que és greu és que aquí encara hi hagi persones i institucions que facin cas d’un càrrec netament repressor i censor com aquest, el convidin com si es tractés d’una autoritat legítima, o acceptin i acatin les seves decisions. Està clar que tenim un problema amb les institucions espanyoles que ens oprimeixen, però el problema gros és que hi hagi qui ajupi el cap.