De l’independentisme a la Independència

(Article publicat ahir al Diari Gran del Sobiranisme)

Ho explicava molt bé el professor Ferran Requejo: estem encara en la fase de l’independentisme i en algun moment o altre haurem de passar a fer passes definitives cap a la independència. I no són pas poques les vegades que hem participat o viscut moments que crèiem o voldríem creure com la fase final del moviment independentista. I al capdavall hem topat amb la dura realitat d’una política real que sembla que faci veure no saber res de la realitat creixent de l’independentisme.

No dubto pas que la convocatòria d’avui de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) serà tot un èxit. Discursos abrandats, voleiar incessant de banderes, crits d’independència i eufòria desbordant entre els assistents al Palau Sant Jordi. Fantàstic. Els mitjans de comunicació espanyols minimitzaran tant com puguin l’acte, i no deixaran passar la més mínima oportunitat per a retreure-hi qualsevol fotesa. La festa quedarà restringida als propis mitjans amb consciència de país. El problema estarà en la concreció dels passos següents.

En parlava també el sociòleg Salvador Cardús. Aquesta mena de catarsis poden provocar un desbordament de la racionalitat i incitar a emprendre aventures que porten indefectiblement cap al fracàs. No és pas fàcil saber discernir l’anàlisi i la crítica puntual de l’acció política amb la visió global de país. Des de la no acceptació de la crítica a l’acció de Govern a la desqualificació global sovint hi ha una passa ben minsa. Cardús alertava del perill que el moviment generat a l’entorn d’iniciatives com la de l’ANC pretenguin erigir-se en els capdavanters exclusius del procés cap a la independència.

Podem criticar, i jo ho he fet moltes vegades, les polítiques empreses pel tripartit i pel Govern de l’Artur Mas; tenim tot el dret a fer-ho. Però no podem oblidar que la independència serà impossible sense comptar amb la participació, i el protagonisme, de l’arc parlamentari actual. El moviment independentista ha d’anar creant el caldo de cultiu i la predisposició d’una majoria de la societat catalana per tal que impulsi els partits polítics a fer el pas definitiu. Sempre n’hi ha que tenen la vana pretensió de construir un moviment que superi i marginalitzi els partits tradicionals, i que aquest moviment sigui el que encapçali el procés cap a la independència.

No crec que sigui aquest el guió. L’ANC ha de ser una eina més per a incrementar la majoria social necessària per tal que la política real no tingui altra opció que fer el pas endavant. Potser algú dirà, i no pas sense tenir una bona part de raó, que hi ha polítics i sectors socials que han empès ben poc per avançar en aquesta direcció mentre altres hi deixaven cos i ànima, i que no és just que a darrera hora, quan vegin que el procés és irreversible, no solament s’apuntin al carro sinó que tinguin la pretensió de tenir-hi un paper protagonista.

En el moment en què algú, esperonat per l’èxit de l’ANC, pretengués erigir-se en capdavanter del moviment al marge i menystenint l’estructura de partits actual, malmetria tota la feina feta. A tot estirar podria aspirar a crear una altra capelleta amb un escàs ressò i suport electoral; i hauríem de tornar a començar. L’ANC pot ser una molt bona eina, un bon revulsiu i la força necessària per a impulsar la nostra classe política, però no pot substituir-la.

L’unionisme no surt a compte

Avui, el Palau Sant Jordi s’omplirà d’independentistes i es viurà una jornada memorable. Hom pot arribar a treure la conclusió que tenim la independència no només a l’abast, sinó a tocar. Segur que hi veurem cares que identifiquem amb sectors polítics ben diferents, des de CiU a Iniciativa, passant, lògicament, per ERC i SI. I en tot cas, podem tenir la impressió que és incomprensible que la classe política catalana no escolti el clam independentista que ressonarà al Palau Sant Jordi. Però, hi podria haver una bona part de miratge.

I és que hi ha una altra realitat: tenim una classe dirigent empresarial perfectament resignada a pagar el peatge que calgui per a poder romandre a Espanya. Dies enrere, la Ministra de Foment es reunia amb l’anomenat “Lobby Català GTI-4”, amb entitats tan significatives com la Cambra de Comerç, Foment del Treball, el Cercle d’Economia i la Fundació RACC, per explicar-los que ja podien esperar asseguts si volien veure aviat les obres que haurien de convertir el Port de Barcelona en un centre logístic de primera magnitud, i que s’oblidessin de poder participar en la gestió de l’aeroport del Prat, una exclusiva de Madrid i al servei de Madrid. I el famós lobby es va limitar a ajupir el cap i a donar-li les gràcies per haver-los rebut, encara que fos per a no comprometre’s amb res. Ni tan sols el corredor del Mediterrani ja aprovat a Europa. És aquesta mateixa classe empresarial disposada a pagar més impostos, a ser discriminats amb pitjors infraestructures que dificulten i encareixen la seva feina, a suportar una part important de l’espoli fiscal, a veure penalitzada la seva ubicació a Barcelona, a pagar peatges a les autopistes, a no tenir els vols intercontinentals que l’aeroport de Barcelona hauria de tenir... No és pas cert que els empresaris, almenys els catalans, mirin només per la “pela” sense importar-los els temes identitaris. Ells estan disposats a pagar el que calgui, a partir tota mena de discriminacions, inclosa la reducció de la rendibilitat de les seves empreses a canvi de poder romandre dins d’Espanya.

I aquest serà el senyal que la independència la tenim a prop. No cal tenir la pretensió que aquesta gent entengui que val la pena fer res per Catalunya. Simplement, quan vegem que aquesta classe empresarial s’adona que no val la pena pagar un preu tan alt per no ser independents, que les pèrdues econòmiques són excessives a canvi de lluir la bandera espanyola, que l’unionisme esdevé insostenible i econòmicament ruïnós, aleshores podrem pensar que tenim la independència a la cantonada.

Catalans i gossos ben ensinistrats

Els gossos ja ho tenen, això. Per més que l’amo els apallissi, sempre que no es passi, li són fidels, obedients i agraïts. De fet, quan es vol ensinistrar un gos se sol seguir un procediment en dues o tres fases: primer, garrotada seca perquè el gos sàpiga quins són els límits que no pot sobrepassar; tot seguit, quan l’amo comença a bastonejar l’animal amb no tanta duresa, aquest ho agraeix i mou la cua satisfet; i al final, quan el pobre gos es limita a obeir fil per randa les indicacions de l’amo, aquest pot recompensar-lo amb aquell os que ja tenia previst de donar-li, però que fins ara li escatimava. I el gos més content que unes pasqües, fidel, obedient i agraït.

Els catalans ja ho tenim, això. Per més que ens apallissin, sempre que no arribin a la brutalitat de bombardejar-nos com enyorava el Peces Barba, nosaltres ens obstinem a mantenir-nos fidels, obedients i agraïts amb l’Estat maltractador. I com el gos a mig ensinistrar, fins i tot celebrem les garrotades quan ens semblen més suaus del que esperàvem i estàvem acostumats a suportar. És cert que molts temíem que la resolució d’ahir del TSJC fos molt més dura en contra del català, i per això més d’un s’ha sentit alleujat; però no ens enganyem, continua essent una sentència en contra de la llengua catalana. Una mica de raó devia tenir la premsa cavernícola de Madrid quan deia que a Catalunya s’estava pressionant el TSJC. En realitat, volien dir que les pressions de Catalunya, el sol fet de saber que hi ha un ampli consens a favor de la llengua ja és una pressió, podia contrarestar l’enorme pressió que tenen els poders judicials per certificar amb sentències les polítiques uniformadores espanyoles. I a mig camí, el TSJC ha volgut acontentar tothom: sí, però no; o no, però sí. No es toca globalment el tema de la immersió, però sí que s’ha de fer una excepció per aquestes famílies demandants.

Ja es veu que això no té ni cap ni peus. La sentència pot haver satisfet, en un exercici d’autoengany, el Govern de la Generalitat; però no oblidem que deixa la porta a noves envestides del nacionalisme espanyol que no es conformarà fàcilment. I, està clar, o no es pot complir la sentència, o es redueix a tenir un cert tracte especial per a tres casos concrets a tot Catalunya. Una cosa insòlita perquè, en realitat, l’incompliment de la llei d’Educació que estableix el català com a llengua vehicular és molt estès (el mateix Departament el xifrava en un 40% en el cas de Secundària). Per tant, si la Generalitat es veu obligada, cosa que entenc que no hauria de fer, a complir aquesta sentència per a aquestes tres famílies demandants, també hauria de tenir la fermesa de fer complir la llei a la resta, cosa que representaria un daltabaix impressionant.

A qui demanarem explicacions

Avui és el dia, diuen, en què el TSJC ha de fer pública la seva decisió sobre el recurs que va presentar la Generalitat en relació a la sentència que pretenia boicotejar el sistema d’immersió lingüística. No crec que hi hagi ningú que tingui cap dubte sobre quina serà la decisió del Tribunal; no cal ser jurista ni entendre en lleis, perquè els redactors d’aquesta resolució hauran fet servir molts més arguments i motivacions polítiques, de partit, que no pas coneixements jurídics. Probablement, ja era un error presentar el recurs com si creguéssim en l’honestedat i la imparcialitat de la Justícia.

Una altra cosa serà la conseqüència real que pugui tenir aquesta decisió. Pot ser un drama en la mesura que pugui comportar la tirada enrere d’un dels pocs avenços que hem aconseguit en els darrers decennis. De fet, com ja deia l’altra dia, les raons per les quals la majoria dels catalans i de les seves institucions defensa el sistema d’immersió lingüística són les mateixes raons per les quals els nacionalistes espanyols del PP i de Ciutadans, amb la Justícia que fan anar com si fossin titellaires, hi van en contra. Per això, la sentència està cantada; com més arguments es presenten a favor de la bondat de la immersió lingüística, més interès tenen aquests partits per a redactar una sentència que la liquidi. Perquè el seu objectiu no té res a veure ni amb el dret ni amb la legalitat sinó amb l’odi profund contra la llengua i la cultura catalana. Però el drama no és tant l’existència d’uns espanyols que volen aniquilar-nos (el Peces Barba enyorava el bombardeig de Barcelona), ni una sentència com aquesta feta d’acord amb aquesta voluntat, sinó que no tinguem un Govern amb prou dignitat com per a sobreposar-se a qualsevol agressió que rebi el país, encara que vingui disfressada de sentència judicial.

Avui, o en els propers dies, veurem si de veritat tenim un Govern de Catalunya o si tenim una delegació submisa del Govern espanyol. D’ocasions per a fer un acte de dignitat n’hi ha hagut moltes en la història recent; i moltes les hem deixat passar per por i per manca de convenciment en els nostres drets. Si repetim el mateix error, no s’hi valdrà a lamentar-se. A València es vulneren totes les lleis i el mateix Estatut en matèria lingüística, i evidentment la justícia no hi té res a dir, perquè allà ja estan aconseguint l’eliminació de la llengua pròpia; seria imperdonable que el Govern de CiU tingués també aquí una actitud negligent, agenollant-se davant de les agressions dels espanyols. Esperem alguna cosa més d’aquest Govern: que sigui realment el Govern dels catalans.

Tot un detall

Ja sabem que costa ben poc establir el mecanisme per tal que es doni una determinada resposta a qualsevol correu rebut. Però, tot i així, és d’agrair que s’hagin pres la molèstia. Dies enrere, vaig enviar un correu adreçat al Departament de la Presidència de la Generalitat, en el marc d’una campanya per reclamar que no es tanqui el canal Internacional de Televisió de Catalunya, i ahir en vaig rebre una resposta en la qual es donen les raons del tancament i les mesures preses per a contrarestar-ne els perjudicis.

L’excusa és, lògicament, la crisi econòmica i la necessitat de reduir despeses d’allà on sigui; i en aquest cas sembla que l’estalvi pot ser de prop d’un milió d’euros. No reiteraré l’argument de l’espoli fiscal que pateix el país, i que és el que impedeix que la Generalitat pugui fer front a la situació de crisi, ni l’escassa voluntat de rebel•lar-s’hi que evidencia el Govern. El que no entenc és que es vulgui justificar dient que el tancament del canal Internacional de Televisió de Catalunya no ha de ser uns obstacle perquè des de l’exterior es pugui seguir la realitat catalana i les principals produccions de la televisió pública. El fet de poder tenir-hi accés a través d’Internet no supleix l’existència d’un canal televisiu. Altrament, no s’hauria posat en marxa aquest canal ni s’hauria presentat com un gran element de projecció exterior. Passa com amb les primeres retallades en el camp de la sanitat i de l’educació, que es deia que no havien d’afectar la qualitat del servei. I tothom sap que això no és cert. El Govern hauria d’admetre que l’espoli que patim, i el fet de no afrontar-ho amb decisió, comporta un empobriment del país, una retallada de la qualitat de vida dels catalans i una pèrdua de capacitat per a sobreviure com a país.

Però, bé. No canviarem ara la realitat d’aquest país, i d’aquest Govern. Amb raonaments i justificacions que no puc compartir del tot, sí que és d’agrair que un missatge com el nostre, exposant la nostra discrepància en la seva actuació, mereixi l’atenció d’una resposta per part seva. Saber que ha arribat el missatge, encara que no els faci canviar d’opinió, i veure que tenen la cortesia de respondre-hi, és tot un detall.

El Pacte Fiscal com a excusa

Els qui escrivim un article d’actualitat cada dia ens arrisquem a fer anàlisis o pronòstics que amb el temps es vegin desmentits. És un risc que hem d’assumir amb el benentès que no pretenem pontificar ni, menys encara, presumir d’endevinar el futur. El mes de desembre ja deia que l’estratègia de CiU consistiria en anar allargant el procés de negociació del Pacte Fiscal, primer a Catalunya i després a Madrid, amb el càlcul fet que entre comissió i comissió ens plantaríem al final de la legislatura, sense tenir cap resultat concret.

Jo preveia que durant el 2012 el Pacte Fiscal s’aniria negociant en l’àmbit català i el 2013 es traslladaria la negociació al Govern espanyol, per arribar a la conclusió el 2014, a les portes d’unes noves eleccions catalanes, que el Pacte no és possible. Naturalment, en el darrer any d’una legislatura ja no es pot pensar en emprendre cap acció mínimament important, més enllà d’algun gest propagandístic. Aleshores, CiU podria tornar a guardar al calaix el tema del Pacte Fiscal i tornar-lo a portar com a tema estrella, com ja ho havia estat el 2010, de la nova contesa electoral. I en la següent legislatura es tornaria a començar el cicle viciós de no anar enlloc. Però heus aquí que els entesos de La Vanguardia, de la mà de Jordi Barbeta, ajusten el calendari preveient un avançament de les eleccions. El plantejament és el mateix: es perd tota una legislatura (ja no ens ve d’una) parlant d’una entelèquia per justificar la seva inacció i la manca de voluntat de lideratge. La idea del Pacte Fiscal tenia l’objectiu de ser un bon esquer electoral. I com que va funcionar, es pot pensar en repetir la jugada, potser canviant-li el nom si els dissenyadors de campanya consideren que la terminologia està gastada.

Ben mirat, potser té raó el Barbeta. Si CiU, que ja sabia d’entrada que això del Pacte Fiscal era inviable, veu que li han de tirar en cara el seu fracàs, enlloc d’esperar fins al darrer moment de la legislatura, pot escenificar un enuig pel menysteniment que ens té Espanya i avançar les eleccions purament com una fórmula de màrqueting electoral. Per això advertia també que ERC no podia seguir-li el joc a CiU, en aquesta comèdia d’anar allargant la qüestió per passar d’una a altra legislatura amb el més calent a l’aigüera.

Un dia o altre els esclatarà

Ho deien els convergents durant la campanya electoral del 2010: la seva prioritat era crear llocs de treball (algú, inconscient, fins i tot va fer el pronòstic de reduir l’atur a la meitat), perquè la política del tripartit havia estat tan desastrosa que ens havia portat fins a aquella situació. Els fets canten, deien; i era difícil rebatre l’evidència dels fets. I un any després el Partit Popular va fer el mateix; contràriament al que havien fet els socialistes, deien, ells emprendrien les polítiques necessàries per a fomentar l’ocupació i sortir de la crisi.

Aquella lògica dels fets que semblava irrefutable ara ja no serveix, pel que sembla. Un any després de Govern de CiU i a pocs mesos de la victòria popular la situació ha empitjorat de mala manera. És cert que algú va tardar a reconèixer que entràvem en situació de crisi i que massa aviat va veure els primers brots verds, però en els darrers mesos la situació es deteriora per moments. Els nous pressupostos, els catalans i els espanyols, preveuen una nova entrada en recessió i l’increment de l’atur batent tots els rècords. I no solament això, sinó que els mateixos responsables de les finances públiques ja admeten que les mesures que emprenen els seus governs porten cap a un aprofundiment de la crisi, destrucció de llocs de treball i més dèficit derivat de la mateixa recaiguda de la crisi. Però si abans no valien les excuses del govern que atribuïen a la conjuntura internacional els mals que patia el país, ara ens diuen exactament el mateix amb l’afegit que la culpa és dels altres, està clar. No esperàvem pas un miracle amb l’arribada dels governs conservadors, i el pronòstic de reduir l’atur a la meitat podíem atribuir-lo a un excés etílic o a algun deliri similar; però sí que, com a mínim, podíem esperar que haguessin estat capaços d’iniciar un principi de redreçament, enlloc d’enfonsar-nos encara més.

Aleshores, què se n’ha fet de totes aquelles promeses? Si la seva prioritat era combatre l’atur i les seves polítiques ens porten a batre tots els rècords, hem de pensar en la seva incompetència o en la seva farsanteria? Durant molts anys, els entesos negaven l’existència d’una bombolla immobiliària, fins que aquesta va esclatar; ara també, hom s’entussodeix a fer-nos creure que no hi ha altra alternativa que la de les retallades i la de reduir el dèficit a qualsevol preu, inclòs l’increment de l’atur. També aquesta política els esclatarà a les mans.

Envieu correus a favor del català!

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Tot sovint, rebem propostes per recolzar tota mena d’iniciatives de país: des d’una signatura, a donar la cara, fer una aportació econòmica, afegir-nos a un grup o enviar correus de protesta. Naturalment, la primera reacció és la de dir “oi tant, que hi estic d’acord!”. Però, tot seguit, em sobrevé el dubte de l’eficàcia de l’acció, més que no pas de la seva intencionalitat.

Em sembla que ja ho he comentat alguna altra vegada: resulta relativament fàcil, sobretot amb les noves tecnologies, emprendre qualsevol acció com les que deia abans, o crear un grup a facebook. Qualsevol proposta a favor del país, si no representa cap cost ni cap esforç especial, pot rebre en ben poques hores uns quants centenars d’adhesions, i uns milers en uns quants dies. I hom pot pensar que recollir cinc mil membres en un grup de facebook és tot un èxit, però aquest èxit es pot relativitzar molt si resulta que la pretensió era recollir, per exemple, “els amics de facebook per la independència” o qualsevol altra denominació que pretengui abraçar un col•lectiu que voldríem majoritari al país.

Quan una d’aquestes campanyes no es queda només en una iniciativa individual sinó que diversos col•lectius se la fan seva, pot prendre una mica més de volada, i aleshores parlem de quantitats ja més considerables de 30 o 50 mil adhesions. I, malgrat tot, continua essent una quantitat petita si hom fes el compte del conjunt de ciutadans que podrien recolzar aquesta iniciativa. Ja sé que ni nosaltres ni els promotors no pretenen fer aquest raonament, que seria contraproduent, de comptabilitzar els partidaris de la seva idea; però sí que ho solen fer els enemics, que fàcilment poden minimitzar la xifra assolida argumentant que representa un percentatge molt petit en relació a la totalitat de la població. Potser per això, aquesta mena d’iniciatives de cercar suports populars no acostumen a fer-les els nacionalistes espanyols, amb l’excepció feta dels sectors més ultres.

Amb això no vull dir, ni molt menys, que em desdigui de donar-hi suport, com he fet darrerament amb la proposta d’enviar correus als jutges del TSJC que han de sentenciar contra el català (hi ha algú que dubti que sentenciaran en contra del català?). Probablement, ni tan sols els arribaran a veure perquè algun subaltern els els aniran esborrant sistemàticament, i en qualsevol cas sempre podran dir que no deixa de ser una minoria de la població que contrasta amb la immensa majoria que calla i que, segons ells, acceptaran la sentència que acabin dictant.

Però és que en aquest cas tinc la impressió que pot passar com amb molts entrenadors de futbol que, sovint, per demostrar que el seu paper és important i que tenen un criteri diferent del que pot tenir la majoria d’aficionats sense coneixements tècnics, acaben sorprenent amb alineacions i tàctiques diferents de les que hom hauria fet aplicant la lògica més elemental. Justament perquè els jutges saben que és un clam popular i general (i no pas només pels correus rebuts, està clar) la necessitat de respectar el sistema d’immersió lingüística que tants bons resultats ha donat i que ha garantit una bona convivència i integració, justament per això procuraran de fer-nos la guitza.

La sentència ja havia d’haver sortit el mes de novembre, però aleshores no convenia al partit popular, ni abans de les eleccions ni començar amb mal peu la nova legislatura. La consigna que han donat arreu del partit, i per tant també als sectors que controlen a la judicatura, és ajornar la batalla contra la llengua, la cultura i la identitat catalanes, almenys mentre no hagin passat els primers embats pel tema econòmic. Si han esperat a les conveniències del partit, no crec que ningú es cregui que acabin sentenciant pensant en l’interès del país, ni que s’entretinguin en menudalles de rigor jurídic quan el que importa és l’aplicació d’una política concreta.

No vull dir que la campanya d’enviar correus als membres del TSJC no pugui tenir la seva eficàcia. Però de ben segur que el que serà realment definitiu serà la posició que prenguin les nostres institucions, i de la seva capacitat o voluntat de fer un acte de dignitat, encara que sigui desafiant una legalitat que, a part de no ser la nostra, és tremendament injusta i contrària a l’interès del país.

La disbauxa europea, o l’atracament amb totes les de la llei

La disbauxa europea no té límits ni aturador. No hi fa res que els resultats siguin negatius una i altra vegada, que ells hi tornen i insisteixen sempre en la mateixa direcció. La història és excessivament repetitiva, sempre amb els mateixos protagonistes, els mateixos beneficiaris i els mateixos perjudicats. En uns moments en què la crisi s’agreuja, en què hi ha molta gent que s’ho passa molt malament, en què les famílies i les empreses no tenen crèdit per a tirar endavant, en què països sencers necessiten poder escapar-se dels especuladors i dels usurers, el Banc Central Europeu ofereix mig bilió més d’euros als bancs, a un interès que és tot un regal.

Sumant aquesta nova injecció a la banca amb la que s’havia fet l’any passat, ja sobrepassa el bilió d’euros. Una quantitat astronòmica que per ella mateixa, i a l’1% d’interessos, hauria pogut salvar moltes empreses i països, als quals la mateixa banca exigeix interessos desorbitats. A canvi de què es fa aquest regal als financers? No se’ls posen condicions ni se’ls exigeixen contrapartides; és un regal, diuen, per tal que les entitats financeres puguin sanejar-se, tapar els forats que la seva pèssima gestió ha ocasionat. A qualsevol altre sector, aquests nefastos gestors haurien estat acomiadats amb un munt de recomanacions negatives, a part de l’exigència de responsabilitats personals, està clar. Però no, una part d’aquests diners que es donen des d’institucions que són de tots els ciutadans i podrien haver tingut altres destins més útils, aniran a les butxaques dels grans directius per a celebrar que els seus errors ens els han fet pagar a nosaltres. Els en quedarà, és clar per a fer crèdits als Estats, a altres institucions i a grans empreses, a un interès altíssim. Un negoci rodó que, en aquestes condicions, qualsevol ximple sabria fer.

Teòricament, els elevats interessos que cobra la banca estan en funció del risc dels crèdits. Un risc que la banca no assumeix en absolut perquè sempre té al darrere el Banc Central Europeu que li cobreix les espatlles. Si sobren diners (diners, repetim-ho, que són de tots), si ho veuen bé, un cop hagin sanejat els seus comptes, repartides sucoses primes entre directius, tindran l’opció d’emprar els diners restants per a dipositar-los al mateix BCE o potser, com a darrera opció, tenir més marge per a facilitar el crèdit a empreses i famílies. Però això només serà una conseqüència o efecte secundari, senzillament perquè no està en el seu ànim, ni en el del BCE, afavorir l’interès general de la societat europea.

S’atrapa abans un botifler que un coix

El discurs fàcil dels nacionalistes espanyols acostuma a ser buscar qualsevol excusa per a evitar que es doni suport a la llengua i a la cultura catalana. I ara amb la crisi, encara més. Ho deia el Partit Popular per intentar que es tanquessin les delegacions catalanes a l’exterior, que es limitin o es neguin les subvencions a entitats de reconeguda solvència, eficàcia i prestigi com Òmnium Cultural. Com que ells mateixos tenen vergonya de dir el que realment pensen, i és que voldrien l’eliminació definitiva de la cultura catalana, han de buscar el subterfugi d’altres excuses, sense escatimar tonelades de demagògia.

Em sembla d’una absoluta mala fe i manca d’honestedat utilitzar el recurs de la crisi per dir que no s’haurien de destinar recursos públics per a temes com el suport a la cultura catalana, de foment de la llengua o de representació exterior. I molt més quan tenen el desvergonyiment d’emprar la demagògia de contraposar aquestes accions amb la lluita contra l’atur o l’atenció a necessitats bàsiques de la població. En primer lloc perquè no hi ha cap país al món civilitzat que deixi de banda els aspectes culturals amb aquest argument fal•laç d’atendre les necessitat de les persones. Però el tema no seria que hi hagués algú que cregués que en plena crisi no s’ha de donar suport a la cultura, ni s’han ajardinar les places, ni s’han de celebrar festes, ni s’ha de renovar el mobiliari urbà, ni s’ha de conservar el medi ambient, ni tantes altres coses que fa qualsevol govern sense contraposar-ho a altres temes. Seria fàcil dir-los que si, en plena crisi, hem de retallar despeses no imprescindibles, aviat ens posaríem d’acord en eliminar la institució de la monarquia, deixar de pagar l’espoli fiscal que ens imposa Espanya, i per suposat no regalar mig bilió d’euros a la banca havent-hi tantes necessitats peremptòries de la gent del carrer.

Però, tampoc cal anar tan lluny, o tan amunt. L’actitud d’aquests nacionalistes espanyols no és que sigui fora de lloc, sinó que és de total deshonestedat. Perquè no és veritat en absolut que ells pensin d’aquesta manera, ells no tenen res en contra de què en plena crisi es dediquin recursos a temes teòricament prescindibles, com diuen. Ells són els primers a exigir que s’ampliïen els intèrprets i les traduccions per tal que el català i el català de valència tinguin versions diferenciades. O és que ells estarien d’acord en suprimir el seu Instituto Cervantes? O no protestaven ells perquè les administracions catalanes reduïen una mica (només una mica) les subvencions al negoci dels finos, les cerveses i els pernils de la Feria de Abril? O estarien d’acord en què es deixessin de subvencionar les Casas Regionales? No, ells no tenen cap rubor per malbaratar recursos en plena crisi; l’únic és que tenen la indignitat suficient d’emprar aquest espantall de la crisi per culminar la seva obra d’extermini de la llengua i la cultura catalana.

La insubmissió fiscal no interessa?

La gent ja comença a estar farta de sentir, dia sí i dia també, el drama de l’espoli que patim els catalans. Les xifres són astronòmiques, el 9% del producte interior brut, quan el nostre dèficit que no acabem de controlar està per sota del 4%. Sense aquest espoli fiscal, Catalunya no tindria cap mena de dèficit i estaria en condicions d’afrontar perfectament l’actual situació de crisi. I, malgrat tot, els nostres polítiques continuen emmarranats a no afrontar el problema de soca rel, i prefereixen cercar fórmules estúpides per a maquillar l’espoli o a fer propostes d’hipotètics pactes fiscals que no hi ningú que no sàpiga que no té cap possibilitat de reeixir. D’aquí que algú, més assenyat i més realista, proposi quelcom tan senzill com la insubmissió fiscal.

La proposta d’insubmissió fiscal sembla bastant simple: es tracta de no pagar més els impostos a Madrid, per esperar que ells se’n quedin una bona part i ens retornin, quan els vingui bé, la part que vulguin, sinó pagar directament a l’Agència Tributària Catalana. Una iniciativa que van tenir uns petits empresaris catalans, però que no ha tingut gaire més seguiment en el món de l’empresa privada. En canvi, sí que han insistit en el tema organitzacions com la CUP que ha presentat mocions als ajuntaments on és present perquè sigui l’administració local la que posi en pràctica la insubmissió fiscal. No sorprèn a ningú que els partits nacionalistes espanyols es mostrin obertament contraris a una proposta d’aquesta mena, encara que sàpiguen que el sistema vigent perjudica els ciutadans de Catalunya; per ells és molt més important la convicció nacionalista que l’interès de la gent que diuen representar. Però costa més d’entendre que també s’hi oposin partits que teòricament es declaren nacionalistes, sobiranistes o independentistes. I més encara si ho fan amb l’argument que aquesta actitud és contrària a la legalitat vigent, com si no sabessin que la sobirania i la independència només és possible trencant amb aquesta legalitat.

Segons explica Víctor Alexandre (no en tinc cap més informació que la que dóna ell), a Manresa s’hauria donat la paradoxa, l’estúpida paradoxa, que ERC hauria presentat una moció alternativa a la de la CUP, en la qual apostarien per la insubmissió fiscal quan legalment fos possible. Ridícul! Per definició, la insubmissió és sempre un acte de confrontació amb la legalitat. Però el rerefons de la negativa d’alguns ajuntaments convergents, amb o sense suport republicà, a la proposta d’insubmissió té una lectura fàcil: si empreses i administracions catalanes apliquessin la insubmissió fiscal i ingressessin els diners dels impostos a l’Agència Tributària Catalana, crearien un conflicte al Govern català. Aleshores, seria aquest Govern el qui hauria de prendre la decisió d’actuar com un país sobirà o acceptar la submissió a l’espoli espanyol. El Govern podria quedar-se els diners, tot remetent a Madrid la part que consideressin justes, o bé ajupir-se submisament per enviar directament aquests diners a Madrid perquè ells en disposessin al seu albir.

Absolt perquè ja no cal condemnar-lo

Ben poc interès ha tingut la sentència que absol Baltasar Garzón per la causa oberta arran de la investigació dels crims del franquisme. El Tribunal Suprem s’ha limitat a deixar constància que no corresponia a Garzón obrir el procés, però considerant que no es podia sentenciar que hi havia delicte de prevaricació. No és pas casual que pocs dies abans també s’havia sobreseït l’altra causa oberta contra el jutge estrella, en aquest cas pel cobrament per uns cursos a Nova York organitzats per la mateixa empresa que després el jutge beneficiaria amb una decisió seva.

L’objectiu era clar: retirar de circulació el jutge Garzón que havia tingut el desvergonyiment d’investigar crims i delictes que incomoden determinats poders. D’aquí que la mal anomenada “Justícia” posés en marxa tota la seva maquinària per carregar-se’l; i ho van fer amb tres causes obertes simultàniament, potser per evitar que hi hagués moviments de suport al jutge, o com a mínim per a debilitar-los amb diversos fronts, potser per donar aquesta imatge de personatge controvertit i no pas net del tot, cosa que deu ser ben certa, o potser simplement per assegurar-se el tret. I un cop assolit l’objectiu, la resta de projectils deixaven de tenir sentit. D’una banda, resulta absurd que tres anys després d’haver-se presentat la tercera querella contra Garzón, sigui ara que el Jutge dictamini que es va presentar fora de termini; això, en tot cas, ja es va veure el mateix dia de la presentació de la querella el juny del 2009. I de l’altra, té tota la lògica la decisió d’absoldre Garzón del delicte de prevaricació per la investigació dels crims del franquisme, perquè és la causa que havia despertat més moviments de protesta arreu del món democràtic. Era el cartutx de reserva, per si hagués fallat el primer. De manera que absolent-lo s’han evitat les crítiques dels qui no poden entendre que es castigui la investigació de crims, encara que siguin crims comesos pels amics del qui ostenta el poder.

La Justícia espanyola s’ha cobert de glòria. Res de nou, i res de nou que no sabés Garzón, el jutge caçat en la seva salsa. Si s’admet, com admetia Garzón, que s’utilitzés la Justícia per a afavorir determinades opcions polítiques, com feia amb totes les causes obertes contra el nacionalisme basc i català, tampoc ens ha d’estranyar que amb el mateix criteri s’utilitzés contra ell per a continuar afavorint les mateixes opcions polítiques. És el cas del còmplice de la delinqüència, víctima al capdavall, de la mateixa delinqüència.

Una part de raó la té el Cañas

No ens ha de venir de nou, venint de Ciudadanos, la seva fòbia contra tot el que no és nacionalisme pur i dur espanyol. Per ells tot el que no és nacionalisme espanyol ja és menyspreable. Ho diuen sovint, i ara hi ha tornat el portaveu Jordi Cañas: “¿Lengua propia? Un invento nacionalista”. S’entén, evidentment, que aquest estirabot només seria vàlid per al català; però que ningú li discuteixi quina és la llengua pròpia d’Espanya.

Però, el portaveu ultranacionalista de Ciudadanos no s’atura aquí i afegeix: “el nacionalismo catalán es peligroso, anexionista, supremacista, hispanófobo... además de ridículo”. Quan parla de la perillositat del nacionalisme català es refereix a què és un perill per al seu nacionalisme espanyol; justament per raó del qualificatiu que segueix, el de l’annexionisme. El nacionalisme català es limita a reclamar per al país els mateixos drets que la resta, mentre que és el nacionalisme espanyol que, a més d’incloure Espanya i els espanyols, ens vol incloure per la força als catalans. Pel que fa la supremacia ja és una qüestió de cinisme; justament és la constitució espanyola i la interpretació que n’ha fet el seu Tribunal Constitucional la que estableix la supremacia del castellà enfront de les altres llengües de l’Estat. Pel que fa a la hispanofòbia potser hauríem d’admetre que té una part de raó, molt lluny encara de la seva catalanofòbia, està clar. Però sí que és cert que sovint ens costa d’apreciar els valors d’aquella cultura en nom de la qual se’ns agredeix, se’ns limita la llibertat i fins i tot se’ns nega el dret a existir.

També té una part de raó quan qualifica de ridícul el nacionalisme català. Que els nostres dirigents admetin una i altra vegada que com a catalans patim tota mena de discriminacions i d’espolis, i que a la vegada no solament es neguin a fer cap pas de dignitat per superar aquesta situació sinó que s’agenollin als peus dels botxins i pactin el suport a la política espanyola a canvi que ells puguin continuar agredint-nos. Sincerament és ridícul, com diu el senyor Cañas.

L’economia fora de control?

Les politiques econòmiques empreses per la Unió europea i per la majoria dels estats estan donant els fruits esperats. Mentre alguns polítics pocavergonyes encara segueixen amb la falsa i perversa cantarella que totes les mesures restrictives estaven orientades a sortir de la crisi, i els més farsants fins i tot gosen dir que el seu objectiu és la creació de llocs de treball, la majoria dels economistes ara ja ens diuen que tot plegat no ens aboca a enlloc més que a la recessió, a més atur, més pobresa i, per tant, més dèficit.

És una espiral infernal, un peix que es mossega la cua, que ens fa recular en el túnel del temps per a retornar a les èpoques del capitalisme més salvatge. És una manera d’enfocar la crisi que, conscientment, ens aboca a més crisi. Mentre uns diuen que és una davallada sense aturador, altres confien que en un moment o altre es tocarà fons. I quin pot ser aquest fons? És evident que totes les reformes i totes les mesures preses fins ara van en la mateixa direcció de retallar drets laborals, serveis públics i prestacions socials; però també ho és que la inestabilitat, la inseguretat i la pèrdua de poder adquisitiu de la majoria al capdavall va en perjudici del sector empresarial. Qui pot imaginar que avui un treballador amb un sou de misèria i sense cap garantia d’estabilitat s’embranqui en l’adquisició d’un pis, o d’un cotxe, per exemple? Fa riure escoltar algun petit o mitjà empresari elogiar les reformes amb el convenciment que aquestes han estat fetes contra els treballadors i a favor dels poders econòmics, amb els quals se sent il•lusament identificat. Les reformes també van contra els autònoms i contra els petits i mitjans empresaris, als quals els promotors i gestors de la crisi els neguen ara el crèdit alhora que redueixen dràsticament el consum intern de la majoria.

No crec que estiguem en una espiral infernal, sense aturador. Estic convençut que ni és cert que siguin tan ineptes que no sàpiguen cap on ens condueix tot plegat, ni ho és que la dinàmica de l’economia estigui fora de control. Caldrà veure on establiran el límit a partir del qual tocarà emprendre el camí de la remuntada. Mentre els grans poders econòmics tinguin camp per córrer en el conjunt del planeta, els importarà ben poc carregar-se països sencers: les finances públiques, el benestar de la majoria i la supervivència del seu teixit industrial. Com en els països subdesenvolupats una minoria pot viure immensament rica, sense necessitat de tenir una classe mitja i donant per descomptat que la immensa majoria es trobi en la misèria.



Ens cal debat seriós, amb rigor i enriquidor

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Durant més de deu anys vaig presentar un programa d’entrevistes i debats en un canal de televisió comarcal. Val a dir que, com a norma, no s’hi tractava de temes locals sinó que volíem tenir una perspectiva d’àmbit nacional, amb els principals polítics i comentaristes del moment. I deu anys, essent com sóc ferm partidari del debat i de l’autocrítica permanent, donen per a treure’n més d’una conclusió.

El debat comença malament quan alguna de les parts surt amb l’obsessió de convèncer l’adversari o la resta de contertulians; l’important és que cadascú procuri explicar-se el millor possible per tal que els altres, fins i tot sense compartir en absolut les seves opinions, com a mínim puguin comprendre’l. Poca cosa es pot aportar des de posicions tancades, obsessives o maniquees, en què el món es divideix entre bons i dolents, és a dir entre el “jo” i els altres. Quan el debat cau a la categoria de propaganda partidista deixa de tenir cap mena d’interès; fins i tot tenint punts de raó, els seus raonaments no tenen pas més credibilitat que l’anunci de qualsevol sabó que “renta més blanc que qualsevol altre”.

Els qui tenen un escàs discurs intel·lectual, i tenen el desmesurat afany de proselitisme de partit, acostumen a treure de forma reiterada i obsessiva els mateixos arguments que els serveixen per a qualsevol situació; els temes més dissemblants s’expliquen tots per la mateixa obsessió. I aquesta mateixa mena de tertulians, també per la manca d’arguments propis, han de fugir d’estudi i respondre amb temes que no vénen al cas. Acostumen a ser incapaços d’admetre que la raó mai no rau a un sol bàndol, que no hi ha un únic camí per a assolir un mateix objectiu i, sobretot, que la societat seria inimaginable amb una sola visió i que, per tant, les diferents opcions acostumen a ser complementàries i necessàries totes elles (o com a mínim unes quantes).

Per l’interès televisiu, en el sentit de captar audiència, pot ser interessant que hi hagi posicions molt dispars i, si pot ser, crispades. Però és exactament el contrari del que interessa per a un debat realment productiu i en profunditat. En la mesura que les posicions no difereixen massa, com per exemple el debat entre independentistes que hi podria haver en aquest DGS, cal filar més prim i això implica haver de precisar i matisar molt més. Però, això pressuposa també un bon nivell de capacitat d’anàlisi; i si hom no n’és capaç es pot caure fàcilment en la radicalització estèril i partidista, com l’únic recurs que els queda per a poder donar raonament a una opció en contra de les altres. Sempre hi ha qui de l’anècdota i del fet circumstancial en fa categoria transcendent, que li serveix per a desqualificar l’adversari més que per a rebatre una idea.

I ja no diguem quan, en aquest afany de ser més papista que el Papa, de voler sacralitzar opinions que serien respectables si fossin raonades i exposades amb serenitat, hom s’empesca una retòrica que fuig dels criteris lèxics normalment acceptats. Perquè, aleshores, el debat rigorós esdevé impossible donat que les paraules ja no volen dir el que normativament i socialment tenim establert; o bé, hauríem de començar de nou definint què vol dir cada terme que hom està emprant.

En definitiva, podem entendre el debat com un espai on cadascú hi aboca les seves dèries i les seves obsessions, o bé un punt de trobada on el raonament, amb el qual s’hi pot estar d’acord o s’hi pot discrepar absolutament, esdevé intel·ligible per a les parts. I perquè això sigui possible, perquè el debat sigui realment profitós i enriquidor és imprescindible que hi hagi un equilibri pel que fa al nivell i capacitat de raonament dels ponents.

I totes aquestes consideracions vénen a tomb perquè entenc que, en aquest àmbit de l’independentisme, molts espais de debat es malmeten i perden tot el seu interès per l’exhibicionisme de tot un seguit de tertulians que rebaixen el to del debat a la insignificança, amb exabruptes, sortides de to obsessives i intromissions de caràcter personal inacceptables. En més d’una ocasió, he estat a punt d’intervenir en algun d’aquest debats i ho he deixat córrer en veure la rastellera d’estirabots que m’han precedit.

Alguns diaris, com ara Tribuna.cat, opten per no permetre-hi comentaris, en d’altres són els autors dels articles els qui ho limiten, i en aquells en què els comentaris són obert a tothom qui ho desitgi no queda altre remei que no entrar en aquest joc, i no respondre sinó els comentaris fets amb rigor, serietat i respecte.

Eurovegas, potser no

Es pot estar a favor o en contra del macro projecte d’Eurovegas. Segur que té riscos i inconvenients suficients com per a no deixar-se enllaminir a la primera per la creació de nous llocs de treball i l’atracció de turisme. És simptomàtic, per exemple, que els alcaldes del PSC que més directament podrien beneficiar-se’n s’hi hagin mostrat favorables, mentre que el mateix partit a Barcelona sembla que s’hi oposa frontalment. Probablement, els alcaldes tenen una visió molt més local (hom pot imaginar-se només els ingressos per impostos i taxes que podrien cobrar els municipals afectats), mentre que els altres ho veuen més en la perspectiva dels interessos de partit a nivell general (un èxit convergent els condemnaria a passar molts anys a l’oposició).

En temps de crisi com els que vivim sembla agosarat renunciar a una inversió d’aquestes característiques, al marge que probablement al final el projecte es pot acabar realitzant a Madrid. Encara que sigui d’unes dimensions molt menors, cal recordar que també el projecte de Port Aventura, i no cal dir el de Terra Mítica al País Valencià, va tenir també els seus detractors inicials; encara que al País Valencià els dubtes venien per les evidències que aquell projecte amagava bosses de corrupció descomunals del Partit Popular valencià. Jo no sé si algú té arguments més sòlids per a oposar-s’hi, però el fet que des de l’oposició la majoria hagi posat tot l’accent en què no es poden fer exempcions legals per a satisfer les demandes dels promotors, cosa que també diu el Govern i que sembla de calaix, fa pensar que la principal temença és que l’operació surti bé i CiU pugui apuntar-se’n el mèrit. I el que és segur és que si finalment l’Eurovegas va a Madrid, també li tiraran en cara no haver estat capaç de negociar i de convèncer els promotors perquè s’establissin a Catalunya.

Ara bé, un dels arguments que em semblen més demagògics és el que diu que el projecte va en contra del model català de turisme; i alguns, cínicament, hi afegeixen que és el model que hem anant construint en els darrers temps. Per favor, de model turístic a Catalunya, res de res. Llevat d’algunes simbòliques actuacions per a complementar el turisme de sol i platja amb alguna oferta de tipus cultural, el model turístic català, com l’espanyol, és el que a cada moment ha anat convenint al sector. I això, sense mirar prim a l’hora de destruir el paisatge, tant el de la costa com el de muntanya, sense fer escarafalls pel turisme d’espardenya ni pel turisme de borratxera. Fins ara, al marge de la retòrica governamental, de CiU o del tripartit, el sector ha aprofitar tot el que ha tingut a mà, sense més model que el de la immediatesa d’omplir el calaix.

Desarticular les bandes de delinqüents

Encara ressonaven les brames dels dirigents populars al Congrés de Sevilla que a València ja els han esclatat dos casos més de corrupció. Aquests casos surten a la llum pública quan intervenen les instàncies judicials, que no vol dir que no fossin amb anterioritat de domini públic i, per suposat, que fossin sobradament coneguts per l’entorn més immediat. I normalment es tracta de casos de corrupció certament matussera, ja sigui per estupidesa dels seus autors o per la prepotència de pensar que, si tants altres ho fan impunement, per què no ho han de poder fer ells.

El Carlos Fabra de Castelló, imputat per diversos delictes se n’ha sortit fins ara a base de condicionar els jutges i forçar el seu relleu per tal d’anar allargant el procediment fins que pugui dir que el delicte ja ha prescrit. És un recurs particular d’un personatge que se sent tot poderós al seu feu, però també un recurs que no resulta vàlid per al conjunt de la corrupció generalitzada al si del Partit Popular; per això, la direcció del PP ha desfermat les seves ires contra el jutge Garzón per haver tingut el desvergonyiment de furgar en els seus baixos fons, fins aconseguir apartar-lo de la carrera judicial. D’ençà que aquell ex president valencià confessava que ell s’havia ficat en política per enriquir-se, sembla que tothom amb carnet del partit es veu amb cor de posar mà a la caixa. Fa temps circulava per la xarxa una inacabable llista de dirigents i càrrecs dels Partit Popular amb processos judicials pendents o sentenciats per casos de corrupció. En la llista de més de dos-cents individus, no s’hi comptaven aquells casos intuïts o denunciats políticament, però que encara no havien arribat a tenir una inculpació formal en l’administració de la Justícia. No sé si algú ha continuat aquella llista, però avui fàcilment podria doblar-se. I amb això no volem pas dir que la corrupció sigui patrimoni exclusiu del Partit Popular, perquè el PSOE no ha pas quedat enrere, i altres partits tampoc n’estan exempts.

Resulten de molt poca credibilitat, doncs, les crides dels dirigents polítics a favor de l’honestedat política, quan al sí del seu partit apareixen constantment casos de corrupció que, com els de la família reial, eren coneguts i encoberts com a mínim per l’entorn més immediat. A totes les cases pot aparèixer algun element delictiu, però quan se’n descobreixen per totes bandes aleshores ja no parlem de casos aïllats, sinó de família de delinqüents. I el qui no ho sigui, que se’n desmarqui. Per molt menys dels casos que es troben en el Partit Popular la justícia ha desarticulat bandes, grups i organitzacions per considerar que tenien l’objectiu bàsic de delinquir.

ONGs insolidàries, sense credibilitat

És cert que hi ha molts catalans que no tenen pas massa clar quin és el rol de Catalunya dins d’Espanya i es fan un embolic volent compaginar una identitat i uns interessos catalans amb una altra identitat i interessos espanyols. Una identitat i uns interessos que massa sovint són contradictoris. Ara bé, els qui tenen molts menys dubtes sobre aquesta qüestió són els espanyols: ells no tenen cap dubte que els catalans no formem part de la nació espanyola, de manera que quan parlen d’Espanya tenen perfectament clar que no hi entren els catalans.

Ho hem vist en molts casos concrets, i ara ho tonem a veure amb el tema del 0’7% de l’IRPF, que ha d’anar destinat a entitats solidàries. Seguint el model de l’espoli fiscal, que des de l’òptica espanyola no deixa de ser la normalitat vestida de solidaritat interterritorial, de la quantitat que Catalunya aporta per aquest concepte l’Estat en retorna poc més de la meitat. És a dir que l’esforç solidari que fan els catalans no va destinat a les ONG catalanes, sinó a les espanyoles; entenent els espanyols que les entitats catalanes no s’hi han de comptar. El Govern espanyol, d’acord amb les seves ONGs, pretenia imposar unes condicions estrictes per tal que en quedessin excloses les ONGs catalanes, i les de les restes de les autonomies. Finalment, el tema va anar a parar als tribunals. i el Tribunal Suprem va dictar sentència segons la qual Catalunya havia de gestionar el 0’7% corresponent a les declaracions d’IRPF de Catalunya. Naturalment, el Govern espanyol va considerar que una sentència que no els sigui favorable no tenen per què complir-la, i així ho han fet. És la seva lògica: només s’escandalitzen, hipòcritament, quan no es compleixen sentències que els són políticament favorable.

La lògica de l’Estat i dels seus polítics és clara, i respon a un concepte excloent del nacionalisme: la nació espanyola és dels espanyols, i els catalans no hi tenen res a dir-hi ni a fer-hi. No interessen els catalans, sinó només els seus diners. Ara, el que sobta és que les ONGs espanyoles pressionin el Govern espanyol per evitar el compliment de la sentència a assegurar-se que no es distribuirà equitativament l’import recaptat a través del 0’7% de l’IRPF. Quina credibilitat poden tenir aquestes entitats que es mostren tan insolidàries? Cap, absolutament cap. 

Gossos enemics uniformats

Qualsevol que hagi vist les imatges de les darreres manifestacions estudiantils de València, i que hagi sentit les declaracions del cap de la policia tractant els estudiants d’”enemics”, pensaria que ho té un xic difícil el Ministre d’Interior, el Jorge Fernández Díaz, per donar explicacions convincents. Bé, de fet, no hi ha gaire explicacions a donar: les imatges estan a la vista de tothom i no donen peu a massa interpretacions. És difícil imaginar que sota aquells cascs pugui haver-hi éssers humans; més aviat jo diria que poden ser gossos folls.

L’únic que es podria esperar d’un Ministre de tarannà democràtic és l’obertura d’un expedient per a expulsar del cos policial aquells energúmens que s’amagaven sota el casc per agredir brutalment i de forma indiscriminada manifestants i vianants. A algú li pot venir el dubte de si els agents simplement complien ordres o hi posaven una bona part de collita pròpia; sembla impensable imaginar un cos policial amb estructura militar desobeir les ordres dels seus superiors. I si hagués estat així, les agressions d’aquesta trepa de salvatges uniformats haurien estat censurades i aturades al primer dia; i no solament no ho han fet, sinó que han anat “in crescendo” i han vingut avalades pel raonament filosòfic del seu cap de policia: “els estudiants són els seus enemics”. I ben mirat, el cap de la policia valenciana té raó: els policies que ell comanda són enemics dels estudiants i de la ciutadania en general.

El Ministre ja admetia que “es poden haver comès excessos”, un eufemisme oficial per a reconèixer que se’ls n’ha anat la mà. I, a més, havia d’admetre, amb un altre eufemisme, que les declaracions del cap de la policia valenciana havien estat “desafortunades”. No, senyor Ministre (i això de senyor també és un eufemisme per no dir la grolleria que pertoca). És el vostre concepte de policia i d’ordre el que falla, és la vostra convicció sobre la bondat de la violència sempre que sigui a favor dels vostres interessos polítics, és la vostra manca de decència i de dignitat.


Nota: Després de l'escàndol, les protestes d'ahir van transcórrer sense incidents, perquè va deixar els soggos estacats a les casernes

Ves amb compte, Oriol!

L’Oriol Junqueras deia l’altre dia que el pacte entre CiU i el PP no pot durar sempre, perquè això els enfonsaria, i que a la llarga els convergents hauran de venir a trucar la porta d’ERC. Hi estic d’acord, però només a mitges. Les paraules del líder d’ERC semblaven donar a entendre que els convergents s’adonaran de l’error de pactar amb la dreta més anticatalana i que reconsideraran la seva actitud. Com si el pacte hagués estat fet des de la inconsciència, de manera que reaccionarien quan veiessin que el seu electorat no ho entén i els pot girar l’esquena.

En política, les coses no funcionen així. El pacte de CiU amb el PP està fet a consciència i havent calculat els riscos potencials. Haver pactar amb el PSC o amb ERC hauria comportat fer concessions de caràcter social i, en el cas dels republicans, també fer passes més decidides de caràcter sobiranista. La seva prioritat ha estat clara. Haver-ho fet amb el PP no ha suposat cap concessió de caràcter econòmic, perquè hi ha una coincidència total, i confien en no haver de fer excessives concessions de caràcter nacional, cosa que tampoc els importaria massa. De fet, els pactes amb el PP bàsicament es redueixen a l’acceptació de les propostes antisocials convergents, a canvi de deixar que els populars es vantin d’haver incidit en el pressupost de la Generalitat i en la mateixa acció de Govern. I l’Artur Mas, que és perfectament conscient del risc que té aquest pacte, ja té preparada la coartada. No és, com diu l’Oriol Junqueras, que a la llarga es vegi obligat a fer un gir en la política de pactes, sinó que ja ho té planificat, comptant amb poder fer caure en el parany a ERC.

Ja cal que la direcció d’ERC afini en la seva reacció. Fins ara, al meu entendre, s’ha mostrat excessivament tova comptant que, segons com haguessin anat les coses s’hauria pogut fer un pacte CiU-ERC. I això, sense haver formulat propostes clares i precises sobre el futur del país, més aviat simples promeses de fer una consulta si el tema del pacte fiscal no acaba de funcionar (com si no tingués clar tothom que no hi ha cap possibilitat que funcioni satisfactòriament per a Catalunya). L’estratègia de CiU no portarà cap novetat especial: al llarg de la legislatura farà el pacte que socialment li convé, amb la dreta, encara que sigui a costa de fer concessions de caràcter nacional. I al darrer any de la legislatura, quan al PP ja li anirà ve de desmarcar-se i CiU tindrà necessitat de rentar-se la cara, aleshores oferirà el pacte nacional amb ERC; fins i tot encara que el pacte fos sincer ja no hi hauria temps de portar a terme cap acció rellevant a les portes d’unes noves eleccions. Aleshores, tant si ERC es presta al joc com si el refusa, CiU presumirà d’unes iniciatives nacionalistes que li permetran tornar a presentar-se amb la proposta estrella del Pacte Fiscal. I qui dies passa, anys empeny.

Amistats perilloses

Hi ha amistats o coneixences, a vegades inevitables, que tots voldríem amagar. Ens fa por que en qualsevol moment ens puguin fer quedar malament o, simplement, es vantin davant de tothom d’aquesta amistat de circumstàncies. I ja no diguem si, a més, presumeixen de tenir un notable ascendent sobre nosaltres, com li ha passat a CiU amb la seva actual parella de ball, el Partit Popular.

L’Alícia Sánchez-Camacho no va poder estar-se de treure pit al Congrés del PP celebrat a Sevilla, vanagloriant-se no només de la seva amistat política amb l’Artur Mas, sinó sobretot de condicionar la seva acció de govern. Tant és així que la vicepresidenta Joana Ortega es va haver d’afanyar per sortir al pas i aclarir-nos que qui Governa a Catalunya, almenys nominalment, és Convergència i Unió. Però, no és pas que li falti raó a l’Alícia perquè la veritat és que té el Govern a les seves mans, per voluntat expressa i gratuïta de CiU; i no tant per imposar-li els seus postulats econòmics amb els quals coincideix plenament sense necessitat de pactes ni de transaccions, com per posar fre a les aspiracions nacionals de molts dels dirigents convergents. Les contrapartides del suport del PP als pressupostos de la Generalitat no tenen altre objectiu que aquest: delegacions catalanes a l’exterior, TV3 i Catalunya Ràdio, aeroport del Prat, subvencions a les entitats catalanes...

Tanta és la vergonya que el mateix Artur Mas té una certa necessitat de desfogar-se, i per a acontentar la pròpia clientela de tant en tant es dedica a fer declaracions a la premsa estrangera posant un petit interrogant al futur de Catalunya. Insinua la possibilitat d’una ruptura amb l’Estat quan aquí, a l’hora de la veritat, practica exactament el contrari, fins i tot en contra dels qui voldrien pagar els impostos directament a la Generalitat, en lloc de fer-ho a Madrid. Per això a Madrid no fan el més mínim cas d’aquestes declaracions; ells també saben que només són estirabots per a consum intern dels militants convergents, no fos cas que els pugessin excessivament els colors a la cara.

Economistes i entesos a la carta

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

No sé si algú s’ha entretingut a fer-ho, jo ho desconec, però valdria la pena analitzar l’evolució del pensament dels economistes en els darrers anys. Economistes de reconegut prestigi, amb càrrecs i responsabilitats en tota mena d’institucions, han anat donant les seves receptes, cada vegada diferents i sospitosament més vinculades a determinats interessos que a la lògica del pensament lliure i intel•lectual amb dret a evolucionar.

Uns anys abans de la crisi, quan algú advertia del risc de l’esclat de la bombolla immobiliària, sortien un darrere l’altre els economistes per dir-nos que res de res, que no hi havia bombolla i que per tant no hi havia cap risc d’esclat. Recordo haver escrit un article en aquest sentit, posant en dubte els consells dels suposats entesos, sense tenir jo gaire més argument que el de constatar que una entitat com La Caixa es desprenia de la major part de les accions de la Immobiliària Colonial.

Poc abans de l’esclat definitiu de la crisi, les anomenades agències de qualificació que dictaminen el nivell de solvència dels Estats i de les grans institucions financeres, acabaven de donar la màxima qualificació de solvència a entitats com Lehman Brothers i els seus crèdits subprime, que van fer fallida tot seguit. I no va ser una qüestió d’incompetència, sinó un simple frau; perquè just abans de la fallida, amb l’aval d’aquestes agències de qualificació, hi va haver qui disposant de la informació correcta va ser a temps a desprendre’s de bona part d’aquests bons escombraria.

Un cop declarada la crisi, aquí amb un Zapatero que encara es negava a reconèixer-la, els especialistes de les grans economies europees preconitzaven que calia apuntalar els sectors estratègics de la producció. De fet, es va acusar Zapatero de reaccionar tard quan a Alemanya i a França estaven abocant grans quantitats diners per a donar suport a la indústria automobilística, entre altres; el criteri general era que en temps de crisi era normal que els estats s’endeutessin una mica més del compte. França i Alemanya van ser de les primeres economies europees a sobrepassar el límit d’endeutament establert per la Unió europea.

De cop i volta, l’opinió dels economistes va canviar radicalment: la prioritat era reduir el dèficit dels Estats, i especialment l’anomenat deute sobirà. Es van acabar els incentius al consum, i va començar la voràgine de les retallades. Es va començar a estendre aquell mite d’”haver estirat més el braç que la màniga”; un mite força cert en algunes administracions, de tots els colors polítics, capaces de construir aeroports a tort i a dret, línies de TGV que no portaven enlloc i infraestructures de tota mena de dubtosa utilitat. Però, la teoria d’”haver estirat més el braç que la màniga” s’aplicava abusivament al conjunt de la població, fins al punt que molts ciutadans s’han arribat a autoconvèncer que la crisi no és culpa ni de l’especulació immobiliària ni de la pèssima gestió de les entitats financeres, sinó dels mateixos ciutadans víctimes de la crisi per haver tingut la pretensió de viure d’una manera excessivament confortable.

De seguida es va veure, però, que la idea no era només tornar a la racionalitat, reduir les despeses innecessàries i aprimar l’administració. Els teòrics de les finances van apuntar aleshores en una doble direcció: desmantellar l’Estat del Benestar, amb l’excusa que no ens ho podíem permetre, i encetar un procés de revisió de tota la legislació laboral i fiscal. No devia ser casualitat que el nou gir s’adeia perfectament als interessos de la dreta més conservadora, sempre interessada en reduir el pes de l’Estat i dels serveis públics, i interessada en recuperar l’espai perdut amb les conquestes socials dels darrers decennis. Era el que els economistes en deien “acontentar els mercats”.

En un primer moment, semblava que hi havia una resignada acceptació de la necessitat de les retallades, tant perquè així ho corroboraven amb total convicció els economistes i responsables econòmics de les diferents administracions, com perquè hi havia un convenciment que eren unes mesures puntuals que havien de servir per sortir de l’atzucac. Només cal repassar les hemeroteques, per veure que ja des del 2008 es començava a posar data a pocs mesos vista al final de la crisi. I, successivament, aquest termini s’ha anar allargant, i cada vegada amb uns terminis més llargs.

Els qui s’aventuraven a criticar aquestes mesures, rebien el menysteniment dels entesos economistes que, com una sola veu, reiteraven que les retallades eren l’única sortida. Però, això va començar a canviar quan des dels Estats Units, potser perquè allà els “mercats” van més amb compte, comencen a adonar-se que no és tan important reduir les despeses com tornar a reactivar l’economia i per tant incrementar els ingressos. I a partir d’aquí comencen a sorgir economistes tan solvents com els del FMI que posen en dubte les polítiques impulsades per Alemanya i per la Unió Europea. De fet, a Europa i per tant a Espanya i a Catalunya totes les mesures preses pels seus governs anaven orientades només a retallar despeses, crear inestabilitat laboral, facilitar els acomiadaments, reduir el poder adquisitiu de la majoria, acomiadar funcionaris, etc. i això sense prendre cap mena de mesura de reactivació de l’economia.

Ara, probablement ja tornen a ser majoria els economistes que adverteixen que no n’hi ha prou amb les retallades; i no només això, que aquestes retallades provoquen més precarietat, menys consum, per tant menys ingressos per a les arques públiques i conseqüentment més dèficit públic, que només es pot resoldre amb noves retallades. D’aquí al suïcidi grec només hi ha un pas.

El problema, doncs, és que ens vulguin fer creure que es tracta només d’un problema tècnic. Un fat de l’economia que ens aboca a una inevitable determinada proposta de solució, que lluny de resoldre res, ens va enfonsant cada vegada més. I, pitjor encara, si algú pretén aprofitar l’ocasió per a fer veure que la crisi ha vingut de la mà d’una ideologia en concret: l’esquerra valenciana, la francesa, l’alemanya o la italiana poden concloure aviat que és culpa dels governs de dretes, amb els mateixos arguments i la mateixa lògica que aquí altres poden acusar-ne el tripartit o els governs socialistes.

Que l’endemà d’haver aprovat un pressupost s’hagi d’admetre que no es compliran les previsions d’ingressos és, com a mínim, ridícul. A Catalunya teníem, com a tota Europa, una situació econòmica difícil, i el tripartit no va saber-hi donar resposta; però un any després, la situació econòmica ha empitjorat, i molt. Ha empitjorat per als ciutadans que veuen reduït el seu poder adquisitiu (això si tenen la sort de conservar la feina), tenen menys serveis o de pitjor qualitat i menys perspectives de futur; però també han empitjorat les finances públiques perquè les retallades han comportat també més reducció d’ingressos, i més dèficit. Si no redrecem la situació, fent cas a la nova onada d’economistes que ho vénen advertint, entrarem en un cercle viciós que ens enfonsarà encara més.

Els teus errors són teus; i els meus, també

Ja no se n’ha parlat més. Però costa de creure que la premsa britànica s’inventés del no res la història que Rajoy havia inflat el dèficit espanyol en el moment d’assumir el poder. És cert que el Partit Socialista tampoc n’ha fet una qüestió, i que tant el Govern del PP com la mateixa Unió europea es van limitar a fer un comunicat de desmentiment. Ningú parlava de frau, sinó de maquillatge. I tothom sap que amb això dels comptes i dels balanços hi ha molt de camp per córrer, sense necessitat d’incórrer en cap falsejament de dades.

És la tendència natural de voler minimitzar el que hom rep i, alhora, magnificar el que es dóna. Una estratègia que s’ha utilitzat en molts ocasions, ho va fer Sandro Rossel quan va assumir la Presidència del Barça, ho va fer l’Artur Mas en arribar al Palau de la Generalitat, i ho hem vist també amb el relleu polític de molts ajuntaments, de tots els colors, en què l’equip de Govern entrant ha començant exclamant-se per la pèssima herència rebuda. Presentant una situació d’inici molt més complicada i difícil del compte s’obtenen com a mínim dues avantatges: d’una banda, hom té més marge per anar atribuint a la rèmora del passat la manca de resultats en la pròpia gestió, i de l’altra, qualsevol petit avenç es pot presentar com un gran salt qualitatiu. Sobretot si a l’hora de presentar aquesta millora s’utilitza el recurs d’una metodologia comptable contrària a la utilitzada en el moment d’analitzar els comptes de l’anterior gestor. Donem per fet, doncs, que alguna cosa d’aquestes hi deu haver en tots els casos; però tampoc cal donar-hi més importància.

Si tenim en compte que ja concedim els cent dies de gràcia a qualsevol nou equip de govern, i que podem esperar tot un any per a veure’n els primers resultats, l’efecte de la petita trampa inicial s’esvaeix aviat. Al cap d’un any de gestió, ja no s’hi val a continuar responsabilitzant els anteriors gestors. CiU, que no era tan irresponsable com per no conèixer perfectament la situació econòmica del país, va prometre redreçar la situació, reduir l’atur a la meitat, sortir de la crisi i no sé quantes coses més. Podríem entendre que totes les seves previsions s’haguessin alentit un mica; però, si el balanç del primer any de Govern és que tenim un país molt pitjor del que hi havia, ara ja no s’hi valen les excuses: la responsabilitat és seva, i únicament seva. No s’hi val a dir que els resultats dels altres són la mesura de la seva gestió, i els resultats propis només la conseqüència de la gestió dels altres.

Monarquia o República, amb neutralitat

Potser perquè s’havien generat més expectatives del compte, amb les pressions de l’extrema dreta per evitar-ne la seva emissió, però el cert és que el reportatge Monarquia o República, de TV3, ha decebut a molts. El fet que hi hagués una histèria fonamentalista que pretenia coartar la llibertat d’expressió havia fet pensar que potser el reportatge tenia un contingut més punyent o radical del que era en realitat. Però, res; si no fos per aquesta polèmica prèvia, el reportatge hauria passat sense més pena ni glòria.

El reportatge, però, té el valor de tocar un tema que de forma més o menys tàcita estava prohibit de tocar. La monarquia era un tabú que no es podia qüestionar; i que, de fet, arreu d’Espanya molt rarament ningú es qüestiona, i menys des de mitjans de comunicació públics. Aquest sol fet ja justifica que l’extrema dreta, la mateixa que justifica el terrorisme més sanguinari del segle XX a l’Estat, s’oposés a la seva emissió; la llibertat d’expressió no forma part del seu esquema mental. Però, veient el reportatge, per més que no fos res de l’altre món, hom pot entendre per què s’oposaven a la seva emissió. En els seus canals de televisió, és impensable un programa de debat o un reportatge on es presentin els diferents punts de vista; hi ha sempre un predomini absolut de la visió retrògrada del Partit Popular, amb les veus mínimament discrepants d’algun element més a l’extrema dreta i, en el millor dels casos, d’algun altre més identificat amb l’ala més dretana i centralista del PSOE. En el programa de TV3, el pes que es donava a les visions més monàrquiques segurament era molt més gran del que els correspon en la realitat, a Catalunya. A mi no em va satisfer el reportatge, però haig de reconèixer que el nivell de pluralitat de TV3 és infinitament superior al que predomina als canals de televisió de les espanyes.

I és aquí on podríem qüestionar aquest concepte d’imparcialitat o de pretesa neutralitat de la televisió de Catalunya. Em recorda aquell acudit tan suat de dir que no fa ni fred ni calor perquè estem a Oº, ni positius ni negatius. Posem al mateix nivell els qui van a favor i els qui van en contra del país i de la seva cultura, com si això fos una posició neutral; la neutralitat hauria de consistir en no decantar-se per cap de les diferents opcions o maneres d’entendre el que convé al país i a la seva cultura, però no pas quedant-se a mig camí entre l'odi i l'estima al país.. És com si entenguéssim la imparcialitat o la neutralitat en no voler estar ni a favor ni en contra del delicte, no voler estar ni a favor ni en contra dels teus.

Trampejar la legalitat és privilegi dels poderosos

Llegeixo a la xarxa una suposada estratègia per a evitar un desnonament. La fórmula és tan simple que sembla impossible; i probablement ho és. Es tracta, resumint, del següent: si hom preveu que pot trobar-se amb la impossibilitat de fer front als rebuts d’una hipoteca, amb la conseqüent amenaça de desnonament, el que pot fer és llogar el pis amb un contracte indefinit a un amic per un preu ben mòdic, si es vol, simbòlic. Entremig hi pot haver un document privat que permeti algun tipus de compensació, o fins i tot l’ús de la vivenda a la mateixa persona que està amenaçada de desnonament. Aleshores, quan arriba el moment de l’embargament, el banc o caixa es troba que pot recuperar la propietat del pis, i fins i tot continuar reclamant el pagament dels rebuts pendents, però resulta que la propietat es traspassa amb els llogaters que tenen un contracte indefinit.

Sembla que l’estratègia és tan simple i elemental que no ha de ser viable. Altrament, ja se li hauria acudit a més d’un i s’hauria generalitzat; encara que tampoc sé si realment ha funcionat a algú. Però, una cosa sí que és clara: difícilment un jutge acceptaria un artifici d’aquesta mena. Segurament, faria servir l’argument que hi ha hagut una mala intenció, amb la voluntat expressa de treure’n un profit o d’evitar el pes de la llei, encara que sigui servint-se de la mateixa llei. I, malgrat que fil per randa cadascun dels passos sigui perfectament legal, amb resultats teòricament legals, el jutge els acabaria invalidant per considerar que no es pot fer una interpretació estricta de la legalitat, sinó que s’ha de valorar i jutjar-ne la intencionalitat. Una interpretació discutible; però que ja no ho és gens quan veiem que les estratègies que es munten els gestors dels grans poders econòmics, també amb ànim de lucrar-se, per treure profit d’una aplicació abusiva de la legalitat, aquestes ja no són posades en dubte.

Amb la mateixa rotunditat que un jutge no acceptaria aquesta estratègia casolana per a evitar un desnonament, adduint que no es pot fet una simple i estricta lectura de la legalitat, també n’exculparia amb el mateix raonament a la inversa quan es tracta de defensar els interessos dels poderosos. La gestió diària del món de l’empresa i de les finances està plena d’artificis i trampes teòricament legals, creades expressament per a falsejar i fer trampa a l’esperit de la legalitat. Però, en aquests casos, els jutges sempre sentencien a favor del poder.

Un mandinga al CGPJ

No és pas rar el cas d’un espanyol que menysprea, en un to racista repugnant, els qui no són com ell i, pitjor encara, els qui considera inferiors perquè tenen com a pròpia una llengua i una cultura que no compta ni amb tants milions de parlants ni amb un exèrcit per a defensar-la i imposar-la quan calgui. I un dels tics més significatius d’aquesta mena de racistes és el de començar dient que ells no en són pas de racistes, perquè “fins i tot una vegada...”; i aleshores expliquen una anècdota que, a part de ser simplement això, una anècdota, sovint encara ho acaba d’espatllar.

És el que li va passar al President del Consell General del Poder Judicial, un tal Carlos Dívar (el qualificatiu de “senyor” no li escau). Per a justificar que ell no té res en contra de la llengua catalana, per més que es negui a acceptar-la com una llengua més de l’administració de la Justícia espanyola, va referir-se a l’anècdota que ell una vegada fins i tot havia sol•licitat un traductor de mandinga. Podia haver-ho comparat amb el francès, amb el portuguès o amb el danès; però, no. L’associació d’idees entre “català” i “mandinga” és la que va trobar més adequada, seguint el tòpic més tronat del racista envers els “negres”. Però, bé; de racistes repugnants ja sabem que n’hi ha a tot arreu, a Espanya i a Catalunya com a qualsevol altre país europeu. El problema és que l’individu en qüestió ho deia en qualitat de President del Consell General del Poder Judicial. I la comparació resulta especialment ofensiva perquè representa un menysteniment absolut de la legalitat vigent. El President del Consell General del Poder Judicial fa aquesta comparació obviant que la Constitució estableix el rang de cooficialitat del català i del castellà, i que considera totes les llengües de l’Estat com un patrimoni a protegir, i obvia que l’Estatut d’autonomia, una llei orgànica de l’Estat, a més de reconèixer-ne la cooficialitat la considera la llengua pròpia de Catalunya.

I si aquesta és la seva visió i la seva posició, ja entenem que després recolzi sentències sabent que són totalment injustes i contràries al dret i a la legislació vigent, com les que ataquen la llengua catalana. Sentències fetes prevaricadorament amb aquest mateix esperit, en contra dels textos constitucionals i estatutaris, per tal d’afavorir la ideologia política dels racistes que neguen els mateixos drets als ciutadans que no tenen el castellà com a llengua pròpia. Després ens demanaran que respectem les decisions dels tribunals (dels seus tribunals)...! Ens repugnen tant com aquesta mena d’inidividus que tenen el desvergonyiment de continuar exercint per a vergonya de la institució el càrrec de President del Consell General del Poder Judicial.

Contra el català, costi el que costi

No és que a França ens ho hagin posat mai gaire fàcil; la seva visió jacobina de l’Estat els fa veure com una anomalia qualsevol particularitat que no s’adigui a la llengua i a la cultura franceses. Però tot i així, en alguns temes han estat més condescendents que els espanyols que presumeixen d’Estat de les autonomies i de tenir una Constitució que, teòricament, considera la diversitat lingüística com un patrimoni a protegir.

Aquesta setmana passada, l’Estat francès concedia un canal televisiu per a què a la Catalunya del Nord s’hi pugui rebre el senyal de TV3. Una mesura que sembla d’una lògica elemental, basada en què si hi ha un sector de població que demanda un servei, i que aquest servei a la població a l’Estat li representa un cost zero, seria estúpid no atendre aquesta demanda. A no ser que, com passa al País Valencià, el que inspira l’acció del Govern, de l’espanyol i del valencià, sigui l’odi visceral contra un sector de la població, contra la seva llengua i la seva cultura. En el cas espanyol, però, hi ha diversos agreujants. D’una banda, l’Estat francès no va ratificar la Carta europea de llengües regionals o minoritàries i, per tant, no està obligat a complir-la; i en aquesta Carta, que sí que va ratificar el Govern espanyol i, teòricament, seria d’obligat compliment, s’estableix que no es poden posar barreres a la recepció de canals de televisió entre territoris que tenen una mateixa llengua, o semblant (els redactors ja van preveure aquest cas).

Però hi ha un altre argument important. L’Estat francès concedeix aquest canal de televisió perquè es pugui veure TV3, sabent que des del punt de vista d’empresa se’n beneficiarà Televisió de Catalunya que amplia la seva àrea d’influència i per tant revaloritza la seva publicitat; i, en tot cas, pot anar en detriment dels canals de televisió francesos que poden perdre, ni que sigui mínimament, una part de la seva audiència. En canvi, amb l’intercanvi de recepció de TV3 al País Valencià i de Canal 9 a Catalunya, totes dues televisions hi guanyarien en la mesura que ampliarien el seu àmbit d’audiència i per tant la capacitat de captar publicitat. I aquí hi ha la perversió dels governs del Partit Popular. Per a impedir el dret a la informació, el dret dels ciutadans del seu país a rebre un canal de televisió, per a negar-se a complir amb la legalitat vigent, estan disposats a pagar-ne un preu ben alt. Aquí no hi valen les crisis; la prioritat és atacar la llengua i la cultura dels valencians, costi el que costi.