Balances fiscals interessades

Fa molt de temps que s’està discutint el tema de les balances fiscals. Per més que hi hagi acords del Congrés dels Diputats i compromisos formals del govern, el Govern sempre es nega a fer-les públiques. Hi ha dades prou evidents d’entitats bancàries, de fundacions i centres d’estudis independents, que demostren el tracte injust que rep Catalunya, i si l’Estat no vol fer-les públiques no és perquè hagin d’aportar res de nou, sinó perquè seria com reconèixer aquest tracte injust. I així mantenim el debat obert.

Les darreres dades aportades per l’estudi encarregat per la Fundació Irla (fundació d’ERC) indiquen un dèficit fiscal favorable a Espanya, de gaire bé el doble del que indicaven els estudis anteriors. I amb aquest argument ens carreguem de raó per reivindicar la fi de l’espoli, un sistema de finançament basat en el concert econòmic, o directament la independència. Però, està clar, el que ens aporta de més (d’evidenciar amb més contundència el dèficit fiscal) l’estudi de la Fundació Irla ens ho resta de credibilitat pel fet de provenir d’una Fundació de partit, i per tant presumiblement no imparcial. I no poso en dubte el rigor i la serietat d’aquest estudi del qual no en sé més que les dades que n’han aparegut a la premsa.

El govern espanyol argumenta, a l’hora d’incomplir els seus compromisos (el govern no té per què argumentar res per incomplir promeses, el pa de cada dia), que hi ha diferent maneres de calcular el dèficit fiscal. I deu ser cert. Però això, en qualsevol altra situació, es resoldria encarregant l’estudi definitiu a persones o institucions de màxima solvència, i al capdavall publicant els resultats derivats de les diferents metodologies possibles, encara que al final hom es decantés per acceptar-ne només una com a oficialment vàlida.

Quan ERC va començar a parlar del dèficit fiscal, a principis dels noranta crec, es basava, entre altres, en un estudi publicat pel banc de Santander. I aquell estudi del banc del Botín, gens sospitós de catalanisme, era més que suficient per a argumentar que Catalunya patia una sagnia permanent que li dificultava el desenvolupament econòmic. És el mateix que passa quan la Patronal catalana (normalment afí al PP) treu les seves dades, o fan altres entitats espanyoles. Podem argumentar que es queden curts, certament, perquè la seva imparcialitat no és menor que la de la Fundació Irla. Però les seves dades, sovint amb visió estrictament espanyola, evidencien igualment la discriminació que pateixen els ciutadans de Catalunya, amb l’avantatge que els espanyols no poden desqualificar-les per la seva procedència.

Nosaltres tenim les nostres raons, tant o més solvents que les seves, però és que les seves raons també ens donen la raó.

No falten cambrers ni dependents del comerç

Aquests dies, com ja va passar a l’estiu, s’ha reiterat la idea que falta gent disposada a fer de cambrer o de dependent del comerç. Els empresaris del sector diuen que els costa trobar gent disposada a treballar en una feina que implica treballar dissabtes i alguns festius, en el cas del comerç, i tots els caps de setmana en el cas de l’hosteleria. I ho diuen amb un aire de perdonavides com volent donar a entendre que avui dia, sobretot el jovent, hom prefereix una vida fàcil, sense lligams ni compromisos fora d’hores.

I em sembla que hauríem de dir que això és absolutament fals.

De gent disposada a fer de cambrer o de posar-se darrere el taulell d’una botiga o d’uns grans magatzems n’hi molta. Els horaris laborals no són impediment per escollir determinades feines, si tenen, lògicament, la seva compensació. El que no hi ha és gent disposada a treballar nou o deu hores diàries per un sou de misèria, i encara sovint amb una feina temporal. Perquè resulta que els empresaris del sector no volen saber res de procurar formar uns professionals per tal d’oferir un servei de qualitat; ja compten que val més perdre alguns clients però tenir personal mal qualificat, i per suposat mal pagat.

I no és que la gent sigui tan desmenjada que prefereixi no treballar a fer-ho en les condicions i la remuneració que ofereixen en aquests sectors, sinó que molts, si volen sobreviure, no poden acceptar aquesta mena de feines. Una persona que hagi de pagar un lloguer de 700 o 800 euros, que a Barcelona ja no és tan fàcil de trobar, no es pot permetre el luxe agafar una feina que l’ocupi tot el dia per cobrar poca cosa més del que necessita per al pis. Li sortirà molt més a compte treballar a través d’ETTs, fent hores de qualsevol cosa, des de descarregar en un magatzem a fer neteges en cases particulars o fer de cangur.

Hipocresia i deshonestedat per bandera

Si ahir parlava d’una actuació política plantejada amb el convenciment que no prosperaria, avui podem parlar d’una altra també recent, encara que de sentit contrari, i amb l’agreujant d’hipocresia i manca d’honestedat per part dels proposants. Em refereixo a la iniciativa portada al Parlament per la plataforma nacionalista espanyola Convivencia Cívica Catalana. La proposta debatuda al Parlament, sense més pena ni glòria el dia 19 de desembre, pretenia proposar una llei sobre l’ensenyament en la llengua materna i el bilingüisme a l’escola. Ni els mateixos defensors de la proposta no van alçar massa la veu, perquè els primers que estaven en contra del que proposaven eren ells mateixos, així com els dos partits nacionalistes que els recolzaven (PP i C’s).

La proposta no tenia sentit perquè hauria estat contrària al que estableix l’Estatut d’Autonomia, una llei de rang superior. I era contrària a les recomanacions fetes pel Consell d’Europa quan analitza el grau de compliment per part de l’Estat espanyol de la Carta europea de llengües regionals o minoritàries. Suposo que per això, presentaven la proposta sabent que era inviable. Ara bé, en aquests casos, més enllà de la idoneïtat de la proposta és interessant veure els arguments que s’hi esgrimeixen i que donen una idea de la baixesa moral dels proposants.

D’una banda, falsegen i tergiversen les orientacions donades per la UNESCO a favor de l’ensenyament en la llengua materna, almenys dels primers nivells educatius. Saben perfectament que aquestes indicacions de la UNESCO estan pensades i formulades per a aquells països en què la llengua oficial no es correspon amb la llengua pròpia del país, i precisament per salvaguardar la llengua minoritària. Però és que, de l’altra, quan donen l’argument que cal que s’ensenyi els infants en la llengua materna per tal de no perjudicar el seu procés d’aprenentatge no poden amagar al darrere un sentiment racista absolutament repugnant: ells són partidaris de la segregació per qüestions lingüístiques, amb el convenciment que així podrien propiciar el trencament de la societat catalana. Amb l’agreujant, està clar, que ells estarien radicalment en contra d’aplicar aquest principi fora de Catalunya.

El Partit Popular, com el PSOE, està en contra de l’aprenentatge en la llengua materna quan es tracta dels nens de la Franja de Ponent, o quan es tracta de la població immigrada a qualsevol ciutat de l’Estat. Ells saben, i s’hi oposarien frontalment, que és inviable aplicar el principi que ells proposaven a la majoria d’escoles del país on trobaríem nens de diverses procedències i per tant de llengües diverses. Quan al·leguen qüestions pedagògiques o de drets dels infants, es refereixen només als qui tenen el castellà com a llengua materna. Per als altres, no cal.

CT un domini propi per a Catalunya?

En política, com en tants altres àmbits, a vegades s’emprenen accions o es fan propostes amb el convenciment previ que no tenen cap possibilitat de prosperar i que no tenen ni tan sols la transcendència simbòlica del gest. Això explica que passés tan desapercebut el rebuig del Congrés espanyol a la proposta convergent de facilitar que Catalunya tingués el .CT com a domini propi a Internet. Al Senat, la proposta va prosperar per error, ja que es va equivocar el PP en bloc en la votació, com també ho va fer ERC en sentit contrari. Però més enllà de l’anècdota no sé si algú va entrar en el fons de la qüestió.

D’una banda es podria qüestionar si, en aquests moments, ens convé tenir un nou domini .CT per a Catalunya. És cert que els estats disposen d’un domini propi de dues lletres, i que per tant aconseguir-lo per a Catalunya hauria estat un cert reconeixement com a país al mateix nivell que els altres estats. Però no és menys cert que el domini .CAT, tot i ser atorgat oficialment per a identificar una llengua, a la pràctica equival a identificar els Països Catalans, llevat de l’excepció anecdòtica de l’Alguer. Amb les estratègies actuals dels partits catalans, i concretament de CiU i ERC, és evident que la perspectiva d’independència queda força lluny, ja que ningú treballa amb la perspectiva del 2014; però, en cas d’assolir-se, el nou domini .CT quedaria restringit a Catalunya, i més difícilment seria acceptat per molts valencians i illencs.

Però d’altra banda hi ha un aspecte que semblen oblidar tant els defensors del .CT com els nacionalistes espanyols que al Congrés formen un bloc ben homogeni. No és cert que els dominis de dues lletres corresponguin o s’atorguin només als estats. Hi ha molts territoris, alguns de minúsculs, que tenen un domini propi com el dels estats. I per mostra, un botó: AC correspon a l’Illa d’Ascensión, AI a l’illa d’Anguilla, AN a les Antilles Holandeses, AQ a l’Antàrtida, AW a l’illa d’Aruba, AX a les illes Aland. I així aniríem seguint amb la resta de l’abecedari.

I, malgrat tot, baixen els independentistes?

Fa temps que vinc dient que cal anar amb compte amb aquesta idea del sobiranisme pràctic, de pensar que, donat que a Madrid ens maltracten d’aquesta manera, la gent esdevé sobiranista. Ës possible que algú faci números i arribi a la conclusió que el negoci (el negoci de ser ciutadans, vull dir) ens aniria millor si el féssim separats d’Espanya. És possible que algú s’adoni que els ciutadans de Catalunya no reben de l’Estat el nivell de serveis (inversions, infrastructures...) que li correspondria. Es pot pensar, amb bona lògica, que les rodalies, l’aeroport i tantes altres coses les gestionaríem millor nosaltres des d’aquí, que no ho estan fent des de la metròpoli.

Però, ai làs, ara ens diuen (baròmetre del Centre d'Estudis d'Opinió) que la tendència independentista ha fet un pas enrere. En relació a la darrera enquesta del mes d’octubre, segons les dades del CEO, hi ha menys catalans partidaris de la independència, i menys també que se senten només catalans. Els qui basaven la seva estratègia en la peculiar teoria del sobiranisme pràctic, i que en refermaven la seva validesa amb les dades del mateix baròmetre del mes d’octubre, ara diuen que amb això de les enquestes s’hi ha d’anar amb peus de plom; ja se sap que solen ser molt tendencioses, que els resultats no són massa fiables, que les mostres poden ser poc representatives o que les preguntes poden induir a respostes esbiaixades. Qualsevol excusa menys fer autocrítica i pensar que alguna cosa està fallant en aquest plantejament.

D’una banda em sembla fals el plantejament: no és cert que la descentralització per si mateixa hagi de donar millors resultats. Però de l’altra, en qualsevol cas, donaria com a resultat un sobiranisme extremadament feble, i per tant fràgil. Tan bon punt els trens de rodalies tornen a la normalitat (que per a la majoria de la població només vol dir que no siguin portada als mitjans de comunicació), les conviccions poden decaure fàcilment. Aprofitar la conjuntura d’un desgavell en infraestructures, o fins i tot d’un dèficit fiscal, té sentit sempre que tot seguit s’expliqui la raó de fons de la reivindicació sobiranista. Si en algun moment (ja sé que només és una hipòtesi), un govern espanyol gestionés eficaçment les nostres infraestructures i invertís a Catalunya el que ens correspon en relació a la població o al que es recapta en impostos, o simplement imaginem que s’invertís la relació de dèficit fiscal, renunciaríem a exercir el dret a decidir?

Potser també hem d’explicar que amb la independència probablement tindríem més recursos i els gestionaríem millor. Però que si no fos així, igualment tenim dret a decidir sobre aquests recursos i a gestionar-los a la nostra manera, amb els nostres errors i els nostres dèficits de gestió, contra els quals ningú no està vacunat.

De la indignitat del Montilla i companyia

Com era d’esperar, s’han aprovat finalment els pressupostos generals de l’Estat per al 2008. El resultat final de tot plegat podríem dir que entra dins de la més absoluta normalitat parlamentària: els grups de l’oposició, per principi, s’hi oposen, excepte algun grup minoritari que per motius diversos veu l’oportunitat de fer un favor a qui governa, amb el convenciment que ja se’l cobrarà més endavant. Mai els pressupostos del PP van ser aprovats pels socialistes, i mai els populars han aprovats pressupostos del PSOE, de la mateixa manera que mai els pressupostos de la Generalitat de l’època Pujol van tenir el suport dels socialistes, ni els del Tripartit han tingut el suport convergent. I això, al marge del beneficis o aportacions positives que podien incorporar aquests pressupostos.

Fins aquí, doncs, res a dir. Al Senat, el PSOE hi és en minoria i per tant sabia que podia perdre-hi la votació si no pactava amb els nacionalistes catalans. Amb ERC ja no hi van voler saber res d’entrada; no oblidem que als socialistes els repugna la crosta nacionalista, i no hauria estat un bon cartell electoral per al PSOE de cara a les eleccions del mes de març. Però sí que era possible pactar algunes esmenes amb CiU; els socialistes espanyols sempre han vist amb més bons ulls la moderació dels convergents, a qui haurien acontentat amb l’aprovació d’algunes de les seves esmenes. Però està clar, això hauria implicat de nou una imatge mediàtica de Zapatero al costat de l’Artur Mas (o del Duran), i que aquest pugués presumir d’haver fet una aportació tant a la governabilitat de l’Estat com als interessos de Catalunya.

I aquí ve l’acció que crec que es pot qualificar simplement d’indigne, per part dels socialistes catalans, amb el Montilla al capdavant. Les gestions i pressions fetes pel President de la Generalitat per evitar que el seu partit, el PSOE, pactés amb CiU són els que van propiciar el veto convergent al Senat. Els socialistes catalans van preferir perdre tot el diuen que es podia perdre amb aquell veto, més el que es pot perdre igualment per no haver-se pogut aprovat les esmenes del Senat, per tal d’evitar que aparegués la imatge en positiu de CiU pactant amb el PSOE.

Només em queda el dubte de si tot plegat no estava ja prèviament planificat pel murri ZP. Mentre Montilla i Mas es fan la traveta mútuament, en perjudici de Catalunya, ell s’estalvia haver d’acceptar les esmenes que hi havia previst d’incorporar al Senat, i alhora s’estalvia haver de fer cap concessió addicional pel suport de CiU. La jugada li ha sortit perfecta.

Les estranyes entranyes d’ETA

Des de fa temps el desprestigi de la justícia supera de llarg el dels polítics; i el seu nivell de corrupció faria avergonyir el Luís Roldan (qui se’n recorda, ja?) o el de La Rosa. Ho hem vist amb el Tribunal Constitucional, que tots els mitjans de comunicació donen per fet que el nivell de retallada de l’Estatut dependrà de l’adscripció política dels seus magistrats; o veiem el cas del País Valencià on es tolera i protegeix la violència quan aquesta va dirigida a sectors nacionalistes; i ho hem vist en tantes altres sentències en què es feia evident que havia primat la ideologia del jutge més que l’argumentació jurídica. Ara, el que no han perdut els jutges és l’esperit de superació. La jutgessa Ángela Murillo en el macrojudici contra l’entorn abertzale s’acaba d’inventar un concepte tan estrafolari i impresentable com el de ser “las entrañas de”, o aquest altre de “disfrazarse de legalidad”.

Per demostrar que algú forma part d’una organització o d’una empresa, posem per cas, fins ara calia que hi hagués un document o altre que ho certifiqués, o si més no algun testimoni que pogués certificar que la persona en qüestió actuava en nom o representació seva. La gent es faria un tip de riure si un jutge, per exemple, inculpés una persona acusant-la de tenir responsabilitats en una empresa, i en no tenir cap prova documental per a basar la seva acusació digués que és igual, perquè ja se sap que forma part de “les entranyes de l’empresa”. D’una empresa se’n pot ser un directiu, un accionaista, un treballador, un client, un proveïdor, de la mateixa manera que d’una organització se’n pot ser un dirigent, un assalariat, un soci etc. però és absurd que, no trobant-se cap d’aquestes vinculacions, es conclogui que forma part de “les entranyes” de l’empresa o de l’associació.

Igualment, si en una empresa o organització algú ha comès un delicte, s’ha d’establir concretament la responsabilitat que hi té cadascú, i mai es condemna col·legiadament els qui en formen part pel sol fet de formar-ne part. Però bé, en aquest cas no es tractava de cap judici en el sentit de sospesar els càrrecs, i les proves reals d’inculpació, i per tant la jutgessa tampoc s’havia d’atendre a principis jurídics ni a raonaments propis d’una administració de Justícia. Per això pot permetre’s de condemnar-los acusant-los fins i tot de “disfressar-se de legalitat”. Els papers potser eren legals, però ella ja sabia que tot plegat era una disfressa per formar part de les entranyes d’ETA.

El transport públic com a alternativa

Cada vegada que es posa a debat la conveniència d’ampliar o d’obrir noves vies de comunicació, o que es parla de la necessitat de regular el trànsit a les ciutats, sol sortir l’argument fàcil de dir que la solució passa per potenciar el transport públic. I aquí sembla que les posicions són molt clares: la dreta aposta per facilitar l’accés i la mobilitat del vehicle privat (quart cinturó, per exemple), mentre que l’esquerra seria molt més restrictiva en aquest sentit optant per potenciar el transport públic.

Si això és cert, algú hauria de redefinir el concepte de dretes i d’esquerres o reubicar-hi les forces polítiques que controlen l’Autoritat del Transport Metropolità (ATM).

El Consell d'Administració de l'Autoritat del Transport Metropolità (ATM) ha aprovat les tarifes del transport públic que regiran en el Sistema Tarifari Integrat a partir de l'1 de gener de 2008. I les noves tarifes preveuen increments superiors a l’IPC, sobretot pel que fa als títols integrats. Concretament s’apujaran un 4’2% de mitjana.

És que hi ha hagut un canvi polític en l’àrea metropolitana i ja no hi governa l’esquerra? És una nova manera de potenciar el transport públic, incrementant-ne els preus? No hi té res a dir la dreta tradicional del país quan és blasmada a nivell teòric però és plagiada a nivell pràctic?

A la plaça de Sant Jaume la dreta continua fortament atrinxerada al poder.

Líbia, tota una lliçó

El líder libi, Mu‘ammar al-Qaḏḏāfī es passeja aquests dies per Europa on és rebut com a cap d’Estat, sense cap mena de problema. No fa pas massa temps, la seva figura era associada a l’eix del mal com a promotor, instigador i col·laborador del terrorisme internacional. Era un individu detestable a qui s’atribuïen tota mena de crims i d’atemptats contra els drets humans. Ara, sembla un home perfectament rehabilitat, rebent un tracte de favor per part de les mateixes potències que el criminalitzaven. Quina ha estat la clau de la seva conversió?

No li ha pas calgut condemnar la violència ni deixar de donar suport a aquells grups que fins ara protegia, com ara els palestins. Tampoc ha estat necessari obrir el seu règim polític a nous aires democràtics, ni cap compromís per a respectar els drets humans. On rau, doncs, l’explicació de tal prodigi? La solució ha estat molt més senzilla: ha decidit esdevenir bon client de la indústria armamentista europea. I un bon client sempre és un bon client, o com diem aquí: el client sempre té raó.

La diferència entre un terrorista i un estadista és, doncs, la capacitat d’esdevenir un bon client. Probablement aquest és el principal retret que es fa a ETA: no aporta beneficis econòmics suficients. Tot i ser fidel a una mateixa marca i a un mateix mateix tipus de munició perfectament identificable, el volum de vendes és escàs; i encara tenen la fatxenderia de furtar bona part del seu equipament militar. Per aquest camí no aconseguiran mai ser rebuts amb honors d’Estat, com el Gadaffi, o com el Pinochet quan era President, o com el Musharraf del Pakistan, o com tants altres. I és que el terrorisme no és tan terrorífic quan proporciona sucosos beneficis.

Inici de la campanya electoral

Sovint diem que els ciutadans es queixen de la classe política en general, perquè sempre s’estan esbatussant i mirant més pels seus interessos particulars o de partit que pels interessos generals o de país. I ens posem les mans al cap quan pensem que tenim per davant tres mesos llargs de campanya electoral. Però, qui ha dit que comença ja la campanya electoral? Són els mitjans de comunicació els qui, pel seu compte, han decidit que ja ha començat la campanya i que, per tant, tenen l’obligació de donar diàriament una notícia electoral de cada partit.

Són aquests mateixos mitjans i aquests mateixos periodistes que, quan arribi oficialment el període de campanya electoral, faran aquella ridícula protesta de no voler signar les cròniques per considerar que els polítics els coaccionen marcant-los el temps que han de dedicar a la informació de cada partit. Ara són ells els qui per pròpia iniciativa s’inventen diàriament una notícia electoral de cada formació política, encara que no tingui cap mena d’interès ni sigui cap novetat. Els polítics, per la seva feina, cada dia parlen i fan declaracions; que siguin o no notícia depèn (excepte en alguns casos molts rars en què realment diuen coses novedoses i interessants) només de la decisió dels mitjans de comunicació.

Hi ha polítics que poden estar en campanya permanentment, però que aquesta seva actitud tingui ressò a l’opinió pública no depèn de la mesquina del polític, sinó de la niciesa del periodista. Tenim una premsa que, en la majoria dels casos, ha renunciat a informar del que passa i es limita a transcriure el que diuen que passa. I és que sovint han pervertit l’essència del periodisme: han confós la seva funció de fer de missatgers entre la realitat i els ciutadans, per esdevenir simples missatgers o portantveus dels polítics.

Bali: el canvi climàtic a peu de pàgina

El que ha passat a Bali, en la Conferència de Nacions Unides sobre el Canvi climàtic, és exemplificador de la perversió política, i de com aquesta perversió ens la venen com a positiva o acceptable. El titular de premsa hauria de ser: “fracàs rotund de la cimera de Bali”, i no el que veiem a molts mitjans en què es dóna a entendre que a darrera hora es va aconseguir un acord de mínims. El que van acordar no va ser altra cosa que la forma d’evitar que es donés la imatge que no s’havia aconseguit res. O pitjor encara, es va acordar salvar la imatge dels qui es van oposar a què s’acordés res.

Han consensuat tornar-se a reunir, i continuar negociant. I això encara amb les reticències dels Estats Units. La majoria dels països que eren representats a Bali, entre els quals Espanya, no portaven els deures fets pel que fa al compliment dels acords de Kyoto. Potser per això no els venia massa d’aquí a prendre un nou compromís que després es podria passar igualment pel forro. Els americans, a l’estil del seu Homer Simpson, van dir sense embuts que ells no es comprometrien en res; la Cimera havia de ser només una operació escènica per a simular que els governants estaven preocupats pel canvi climàtic. La resta de països, amb no massa més interès pel tema, no van voler prendre cap decisió per lluitar contra el canvi climàtic encara que no fos per unanimitat, acceptant així les tesis nordamericanes, i negociant només a darrera hora com explicarien al món que havien anat de vacances a Bali.

Probablement, la lectura que se n’hauria de fer és que el canvi climàtic afectarà tot el planeta, però en primer lloc, i d’una manera més greu, als països subdesenvolupats, com els del continent africà. Per tant, tampoc n’hi ha per tant, con diuen els Populars. Reforçant una mica millor les fronteres tindrem el problema resolt. Això explica que el vague compromís de Bali de reduir les emissions de gasos contaminants hagi quedat reduït a una nota, no vinculant, a peu de pàgina.

Els crítics d’ERC que minen el partit

En els darrers temps hem sentit paraules molt dures per part de membres de la direcció contra els anomenats sectors crítics d’ERC, per considerar que la seva actitud perjudica el partit. I no hi ha dubte que l’existència de tensions al si d’un col·lectiu, més enllà de considerar perfectament legítima i fins i tot saludable la crítica interna, pot malmetre’n la imatge exterior. Però, probablement, la pitjor conseqüència de les picabaralles internes no és tant el ressò que tenen de cara a l’exterior, ja que al capdavall qui té accés als mitjans de comunicació de més abast sempre és el sector oficialista, com les males jugades i passos en fals que provoquen. Ho estem veient ara, a l’hora de confeccionar les llistes electorals.

El lògic seria que la direcció del partit valorés el perfil de les persones més idònies per configurar els primers llocs de les candidatures, tenint en compte no només la projecció mediàtica que sovint redueix al cap de llista, sinó sobretot la capacitació i solvència professional en funció de les tasques que se suposa que hauran de desenvolupar. Però, en el nostre cas no ha estat així. Les rivalitats internes pel poder han forçat la confecció d’una llista molt més pensada per posicionar un determinat sector, de cara a l’ambició personal de desbancar Carod Rovira.

En la darrera Conferència Nacional es va aprovar (uns quants hi vam votar en contra) la incorporació de membres de les Plataformes sobiranistes a les llistes electorals. Em semblava una bestiesa perquè suposaria la mort d’aquestes mateixes plataformes que passarien de ser moviments transversals a ser mers instruments del partit. Però, una cosa és no instrumentalitzar aquestes plataformes, i l’altra és tancar la porta a persones independents o no tan vinculades a l’aparell del partit.

S’havia parlat de la incorporació d’Elisenda Paluzie Professora Titular de Teoria Econòmica de la Universitat de Barcelona, amb un perfil professional perfecte donat que un dels grans camps de batalla de la propera legislatura serà el tema del finançament. Hauria pogut fer un bon tàndem amb Joan Ridao, combinant l’àmbit jurídic amb l’econòmic. Però, està clar, és una qüestió de prioritats, i qui ambiciona substituir Josep Lluís Carod Rovira no ha volgut perdre posicions personals, encara que sigui en detriment de la imatge i sobretot de l’eficàcia o l’interès general del partit. S’ha preferit posar-hi persones que tenen com a màxima credencial ser afins, i molt fidels, al President o al Secretari General del partit.

Quan es parla del mal que poden fer determinats moviments interns del partit, no cal mirar ni el Reagrupament ni Esquerra Independentista. La pitjor imatge i el pitjor servei al partit l’està provocant la pugna interna al si de la direcció.

La pilota, a la teulada del govern espanyol

Amb aquesta frase Joan Ridao, candidat d’ERC en les eleccions del mes de març, emplaçava José Luís Rodríguez Zapatero perquè expliqués quin és el seu model de gestió per a l’aeroport del Prat, i per a la resta d’aeroports catalans. El Govern espanyol s’havia compromès a presentar la seva proposta aquesta tardor, però això era només un compromís, que venint d’on ve no té cap mena de valor ni credibilitat. Si no compleixen els compromisos establerts per llei o per resolució parlamentària, com la publicació de les balances fiscals, els traspassos previstos en l’Estatut, així com el percentatge mínim d’inversió que correspon a Catalunya... com pretenem que compleixin quelcom que no passa de ser una paraula donada?

De tota manera, l’argument de Joan Ridao és coix de més d’una pota. Diu que la societat catalana i el Parlament ja han explicitat el seu model, i que per tant ara “la pilota és a la teulada del Govern espanyol”. No sé si la societat catalana té tan clar quin és el model de gestió que voldria per a la gestió aeroportuària del país, i molt menys si li queda clara la posició del Govern de la Generalitat. Però segur que té clar quin és el model que té el Govern espanyol, i que ha vingut aplicant sistemàticament des de fa molts anys, sense interrupció, independentment del color del polític de cada moment i dels colors que li han donat suport. Ens ho han confirmat recentment amb l’adjudicació de la nova terminal del Prat.

Ells conceben un Estat amb una capital que ho centralitza tot, i per tant també la gestió dels aeroports: n’hi ha un de referència, i la resta són instal·lacions subsidiàries. El Prat podria denominar-se “la terminal 5 de Barajas”, per exemple. De la mateixa manera que conceben un Govern, el de veritat, i delegacions regionals per a gestionar els afers menors, sempre d’acord amb les directrius donades. ¿Pretenem que ho explicitin millor, o preferim que ens ho endolceixin amb paraules i eufemismes, que al capdavall no han de traduir-se en res concret?

Però és que la societat catalana, o almenys la que representen els sectors sobiranistes, el que ha explicitat és que vol decidir sobre les seves infraestructures, que té el dret a decidir sobre el seu futur i vol exercir-lo. Si creiem que realment tenim el dret a decidir, no sé quin sentit pot tenir demanar que ens expliquin com pensen decidir per nosaltres. La pilota no és a la teulada del Govern espanyol (ells ja estan decidint i aplicant fil per randa el seu programa), sinó a la nostra.

Em recorda aquella altra proposta, també de Joan Ridao, que consistia en reclamar el traspàs de la competència per a fer un referèndum que ens permeti exercir el dret a decidir.

Ofensiva socialista per controlar els mitjans de comunicació

Els exabruptes del dirigent socialista Joan Ferran contra els mitjans de comunicació públics catalans, i sobretot contra els seus professionals, per ser excessivament nacionalistes no eren ni un cop de calor ni un excés etílic, sinó una estratègia perfectament planificada pel partit. El nivell d’imparcialitat de TV3 o de Catalunya Ràdio, al costat del de la majoria de les cadenes públiques o privades de l’Estat, no té punt de comparació. Només cal veure la “pluralitat” de la majoria de les tertúlies polítiques radiofòniques o televisives en contrast amb les d’aquí. Quantes vegades no veiem debats a TV3 on per tocar un tema relacionat amb la llengua hi ha un sobredimensionament exagerat de les posicions que defensen Ciutadans, per exemple?. Això sense oblidar les queixes, sovint més que justificades, per les mostres de poca identificació amb el país que ha fet TV3 en els darrers temps, almenys en determinades ocasions. O recordem que en motiu de la manifestació de l’1 de desembre, ja es van posar al descobert les pressions i censures que van patir els informatius catalans, provinents de la crosta nacionalista espanyola que representa el senyor Ferran..

Evidentment, els atacs de Joan Ferran, seguits orquestradament pels d’altres dirigents socialistes no pretenien fer cap anàlisi seriosa, a nivell comparatiu, de la professionalitat dels mitjans públic catalans, sinó que formen part d’una operació de més abast.

D’una banda es tracta de pressionar els professionals de la informació de cara a les properes eleccions. Els periodistes ja estan advertits (amenaçats d’expulsió directament), si no segueixen les seves consignes. De l’altra es tracta de polititzar els mitjans i els periodistes, posant-los etiqueta de nacionalistes, amb el convenciment que funcionarà aquella vella idea heretada del franquisme, que els qui defensen el país són la crosta nacionalista (catalana) mentre que els qui l’ataquen o defensen Espanya no ho són de nacionalistes (espanyols). Un cop posada l’etiqueta a determinats professionals serà més fàcil vetar-los.

Però hi ha altres qüestions que els preocupen. TV3 i Catalunya Ràdio continuen essent líders a Catalunya, mentre que la seva emissora, també pública, controlada i manipulada fins a extrems insospitats, com és la COM ràdio es queda a poc més d’un 10% de les de la CCMA. I ara no poden fer servir l’argument que utilitzen en altres ocasions d’atendre el mercat. Normalment, aquests personatges carregats d’autodi i farcits d’una crosta nacionalista espanyola impresentable apel·len, des d’una òptica neoliberal, a les lleis del mercat per frenar els intents de normalització lingüística en molts àmbits.

L’operació de desprestigiar els mitjans de comunicació líders en audiència a Catalunya, i els seus professionals, va també dirigida a preparar el camí per a controlar definitivament aquests mitjans públics. Recordem que van ser els socialistes els qui van imposar (davant la passivitat i impotència dels seus socis de govern) un home de partit com Joan Majó per a dirigir la Corporació Catalana. I ara no fan res més que advertir que estan disposats a fer un pas més. I si no ho poden fer, de moment, perquè no tenen majoria absoluta, són capaços de proposar quelcom tan inversemblant com la seva privatització; perquè des de l’empresa privada espanyola saben que tindran més possibilitats d’obtenir-ne el control.

Hem de saber amb qui ens estem jugant els quartos, què podem compartir amb aquesta gent que fan de l’anticatalanisme una de les seves raons de ser, i que comparteixen les tesis privatitzadores de la dreta més tradicional. Ens hi aliem perquè són de dretes o perquè són anticatalans?

Vicent Partal: fets i no paraules

Els qui tenim una visió crítica del paper que està jugant ERC a vegades podem tenir la sensació de ser excessivament exigents amb nosaltres mateixos, amb el nostre partit. I ens pot venir el dubte de si realment tenim suficient perspectiva com per a veure cap on camina el país. Per això, a vegades és bo veure si som els únics que ho veiem així o si pel contrari és una percepció compartida. Les crítiques i els atacs que pot rebre Esquerra dels enemics del país, posem per cas, ens confirmarien que s’està portant a terme una tasca en la bona direcció, de la mateixa manera que les crítiques que provenen de sectors i persones prou lúcides i d’una fidelitat al país inqüestionable, com pot ser Salvador Cardús o Vicent Partal, ens refermen en la visió oposada. Com a mínim ens referma en la idea que alguna cosa no s’està fent prou bé.

Reprodueixo un article de l’amic Vicent Partal, segurament escrit des de la ràbia i la impotència davant la impune agressió del Govern valencià contra la llibertat d’expressió i contra la llengua catalana. Descarnadament dur, però irrebatible.

La Carrasqueta: fets, i no paraules
VICENT PARTAL

Fet: anit funcionaris del govern valencià van entrar al repetidor de La Carrasqueta i van tancar les emissions de TV3. Fet: Barrionuevo i Zaplana havien intentat tots dos tancar aquestes emissions i no van poder perquè la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, s'hi va plantar. Fet: ara ha estat diferent. Fet: tot arrenca de que Montilla (quan era ministre) i Puigcercós (quan no era encara conseller) van demanar a ACPV canviar a digital per a poder fer un favor a La Sexta amb la freqüència analògica. El pacte implicava, segons ells, guanyar per a sempre quatre cadenes en digital al País Valencià. Fet: Montilla i Puigcercós ara estan callats i han oblidat el que van prometre. Fet: després de més de vint anys Alacant no veu TV3. Fet: el president de la Generalitat de Catalunya encara és hora que diga alguna cosa. Fet: el conseller de cultura de la Generalitat de Catalunya afirma que està a punt d'arribar a un acord per a poder veure legalment TV3 al País Valencià. Fet: durant més de vint anys TV3 s'ha vist de forma il·legal però s'ha vist. Fet: ara no es veu com a mínim ja a Alacant. Fet: l'acord que preveu el conseller inclou com a màxim la possibilitat de que es veja només TV3 i en qualsevol cas condemna Canal33, 3/24 i K3. Fet: la Generalitat de Catalunya ha afirmat sempre que tancar un repetidor seria un gest hostil de la Generalitat Valenciana. Fet: ja l'han tancat. Fet; assegurar la recepció de TV3 al País Valencià era tan senzill com que el ministre Clos recordara a la Generalitat Valenciana que aquella freqüència era del ministeri i que, per tant, la Generalitat Valenciana no tenia res a dir-hi. Fet: per això precisament el ministre Montilla l'havia cedit a ACPV, perquè era seua. I per això l'encara no conseller Puigcercós estava allí: per a garantir que no hi hauria problemes. Fet: hi ha hagut tots els problemes. Fet: tots s'han embolicat fins a l'extrem que el ministre Clos ha atorgat a la Generalitat Valenciana un repetidor per a veure les teles de les "comunitats veïnes", sense escriure-hi cap referència a l'arrel del problema: els valencians hem demostrat de sobre al llarg d'anys que volem veure la tele en català. Fet: la Generalitat Valenciana ja ha dit que té un acord per a veure la tele de Múrcia -comunitat veïna, efectivament. Fet: no hi ha cap acord amb la Generalitat de Catalunya i si el hi ha serà totalment de mínims, només una cadena, les altres tres condemnades.
Fet: El PSC i Esquerra Republicana van demanar un favor a Acció Cultural del País Valencià, oferint-li a canvi la seguretat de que l'epopeia de l'emissió de TV3 al País Valencià quedaria finalment solventada amb èxit perquè passaria a emetre en digital, per freqüència del ministeri i augmentaria de dos a quatre canals. Fet: el resultat és que ja no es veu TV3 -de moment a Alacant. Paraules: em vaig apuntar al nacionalisme quan encara vivia Franco i jo era menor d'edat. Paraules: recorde pocs dies més tristos que avui, quan tinc la sensació que m'han clavat un punyal en l'esquena els meus, els de més amunt de l'Ebre. Meus? I ara què president Montilla? I ara què conseller Puigcercòs? I ara què conseller Tresserras?

(I ara la rectificació: en Puigcercós i en Climent han matisat aquesta vesprada la versió dels fets que jo havia sentit més d'una vegada. Puigcercós m'ha trucat per aclarir que hi havia anat no pas a pressionar Climent, sinó a fer de testimoni davant Montilla, a petició de Climent mateix, cosa que Climent també m'ha confirmat després. Sembla, doncs, que jo ho havia entès malament, cada vegada que m'ho havien explicat. O que no m'ho havien explicat bé. En tot cas, assumesc públicament la culpa, rectifique i demane disculpes. Sabent això, no hauria escrit les coses que he escrit del conseller Puigcercós, i que deixe tal com les he escrites perquè quede testimoni del meu error. Evidentment, mantinc totes les que dic del president Montilla.)
Vicent Partal

Ara no toca. Potser més endavant...

En la famosa conferència del 20 de novembre, Artur Mas no va ser massa precís que diguem a l’hora de dir com s’articularia el dret a decidir. Però, en canvi, sí que va concretar un tema, més a curt termini, com el de la resposta a la presumible retallada de l’Estatut per part del Tribunal Constitucional. Es pot estar més o menys en desacord amb la proposta del líder convergent, però el que no es pot fer és amagar el cap sota l’ala i esperar que arribi el dia de la resolució del Tribunal Constitucional sense tenir res previst. I, avui per avui, sembla ser que és l’actitud del Govern de la Generalitat.

Hi ha prou experiències a casa nostra en què la prudència (aquella que ens podria convertir en traïdors) ens ha fet perdre bones oportunitats. Recordem, per exemple, el que va passar amb la reivindicació de les seleccions catalanes abans de la celebració dels Jocs Olímpics. Les iniciatives dels qui creien que podia ser una bona oportunitat per a reivindicar les nostres seleccions van ser callades amb l’excusa que no es podia perjudicar la candidatura de Barcelona; un cop assegurada la celebració dels Jocs a Barcelona seria el moment. Però després, les mateixes veus porugues van sortir amb l’excusa que valia més no fer massa mullader perquè, donat que tampoc hi podríem ser en els Jocs del 92, valia més esperar que l’èxit organitzatiu ens facilités el reconeixement. Va ser després de la celebració dels Jocs que, potser les mateixes veus, van lamentar que havíem perdut l’oportunitat.

Ara no és el moment de fer massa enrenou per salvar TV3 al País Valencià, diuen, perquè ja s’està negociant des dels despatxos. Però els qui es guien per l’odi contra la llengua i contra el país sí que troben el moment per a tancar els repetidors. Potser després de les eleccions, perquè ara el PP necessita presentar la seva cara més dura davant el seu electorat... Després potser tot dependrà de les majories que es puguin formar a Madrid, o dels pressupostos del 2009... Fins que potser ja serà massa tard.

Fa anys que es va dir que calia preveure una commemoració sonada en motiu de la Guerra de Successió. Fins i tot la Generalitat va crear una Comissió interdepartamental específica per a promoure-la. No cal fer massa soroll, que ja treballen als despatxos... Però, mentrestant, ja ens ha passat l’oportunitat de commemorar-la en tota la seva dimensió, ja que la Guerra s’inicià el 1705 i al País Valencià es va cloure el 1707. I posem la data del 2014 a l’horitzó, pensant que aquell serà el moment culminant, la data màgica; però continuem com si no calgués preparar res per arribar-hi en les condicions adequades. O a vegades sembla que es treballa en sentit contrari.

I molt a més curt termini és el que ens està passant amb el tema de la retallada de l’Estatut. Algú potser confia que la perversió del mateix Tribunal Constitucional, que es decantarà per una o altra posició en funció de la pugna interna entre els magistrats del PSOE (en diuen progressistes) i els del PP (els anomenats conservadors), ens sigui favorable. Però arribat el moment, amb la població desmotivada, ja no tindrem capacitat de reacció.

I això ho estem construint ara. Potser la proposta de l’Artur Mas és inviable o no és la més adequada. Però segur que molt més inadequada és la manca de proposta.

Perillen les inversions a llatinoamèrica ? (II)

Deia que els mitjans de comunicació ens presenten determinades polítiques llatinoamericanes com a perilloses per a les inversions estrangeres, amb tot el perjudici que això representaria tant per a les empreses inversores com per al propi país. D’una banda poso en dubte que determinades polítiques, com és el cas de Veneçuela, vagin gaire més enllà de la verborrea; les empreses americanes sempre han campat al seu aire al país d’Hugo Chávez. Però de l’altra, encara poso més en dubte la bondat d’aquestes inversions. Teòricament se’ns diu, i els qui no entenem en economia ens ho empassem, que les inversions representen una injecció de capital en països amb un elevat deute extern, així com la creació de llocs de treball i, en general, de riquesa per al país.

Vegem-ho.

Per exemple, llegim a la premsa que Evo Morales, en pujar al poder, va capgirar les condicions: si fins aleshores les empreses, com ara Repsol, s’enduien el 80% del producte i en deixaven un 20% per a Bolívia, ara els números es fan al revés, i el 80% es queda per als bolivians, i el 20% restant com a beneficis per a l’empresa. I tot i així, les explotacions resulten altament rendibles. Quin nom mereix, doncs, el que s’estava fent fins aleshores? Quant es van embutxacar els anteriors governants per acceptar unes condicions que empobrien el país, i enriquien les empreses estrangeres?

Vegem el cas de l’Argentina de Menem. Una empresa anuncia que farà grans inversions en aquell país, cosa que beneficiarà lògicament l’empresa però també Argentina, amb l’entrada de capital, la creació de llocs de treball, etc. A l’hora de la veritat, però, l’empresa en qüestió no aporta capitals nous a Argentina, sinó que són els bancs argentins els qui li cedeixen en forma de crèdits, i amb l’aval del Govern argentí. Si la inversió surt malament, l’empresa no hi perdrà gran cosa. Per a poder fer les extraccions cal foragitar uns nuclis de població que inoportunament han tingut la malpensada de viure secularment en aquell indret; són foragitats contaminant-ne les aigües, i amb el suport logístic de la policia argentina, que naturalment ha de vetllar per l’ordre i no pot permetre disturbis ni protestes exagerades. Els llocs de treball especialitzats de la nova empresa són per a gent de la metròpoli, on van a parar íntegrament els beneficis, sense cap compromís de reinvertir-los al país.

Els economistes parlaran de teories econòmiques, de l’ortodòxia liberal com a motor del creixement arreu del món, i de mil coses més. Però els argentins, com els bolivians i tants altres pobles llatinoamericans no acaben de veure el profit que en treuen d’aquesta mena d’inversions estrangeres. Potser val més que ho deixin estar, i esperar a tenir els mitjans per a treure ells mateixos els recursos naturals del país que ara els expolien sense cap més compensació que el suborn als dirigents titelles que els han fet el joc.

Perillen les inversions a llatinoamèrica ? (I)

Des dels mitjans de comunicació, sovint més que des de les mateixes empreses, s’alerta insistentment sobre el risc que corren algunes inversions estrangeres en determinats països llatinoamericans governats per líders populistes, a l’estil d’Hugo Chávez o Evo Morales. A part que, per exemple, les empreses americanes han continuat tenint totes les facilitats per operar a Veneçuela, el que no solen dir aquests mitjans és com han arribat aquests països a la situació en què es troben, i sobretot en quines condicions s’han fet sovint aquestes inversions. Per això, hom pot tenir la temptació de pensar que hi ha polítiques al continent sud-americà veritablement suïcides perquè poden perdre la “gallina dels ous d’or” que són les inversions estrangeres.

És cert que per al normal desenvolupament econòmic d’un país poden semblar contraproduents, des de la perspectiva europea, determinades polítiques intervencionistes que coaccionen el lliure mercat. Però bé. Bolívia ha aconseguit ser el país més pobre del continent sud-americà (si exceptuem els països del Carib), després d’anys i anys d’ortodòxia liberal, ben vista naturalment pels països desenvolupats. En països amb més recursos naturals, com ara Mèxic o Veneçuela, aquesta mateixa ortodòxia liberal havia abandonat a la més absoluta misèria determinades regions allunyades de la capital, poblades només per indígenes. És possible que a nivell teòric aquestes polítiques de caràcter “revolucionari” (fins a cert punt, està clar) no siguin viables a llarg termini, en un món dominat per l’economia de mercat. Però l’experiència que tenen molts d’aquests pobles és que l’ortodòxia liberal no els havia portat res més que a la misèria, sense cap esperança de futur.

És com aquell malalt a qui la medicina tradicional, l’oficialment acceptada i racionalment més fiable, condemna a una mort lenta per considerar la seva malaltia inguarible. Aleshores, no és cap disbarat pensar que, perdut per perdut, potser val la pena buscar una altra sortida per desbaratada que sembli: des de qualsevol medicina alternativa, a un curandero o, si convé, encomanar-se a la verge de Lurdes. Si més no, aquestes alternatives poden generar-li una certa il·lusió i ganes de continuar lluitant, que és el que al capdavall el pot salvar.

I si, entremig, es perden les inversions estrangeres? D’això en podem parlar demà.

Decidim qui decideix?

A l’Artur Mas ja no li caldrà anar a cal notari. Després d’assegurar que no podria pactar amb un partit que mantingui un recurs d’inconstitucionalitat contra l’Estatut, Mariano Rajoy li ha aplanat el camí assegurant que de cap de les maneres ells no retiraran el recurs. A vegades hi ha gent que es queixa que els polítics no es comprometen prou abans de les eleccions a l’hora de definir amb qui podran i amb qui no podran fer pactes. Doncs, bé. Ara només ens resta esperar que la seva paraula no sigui paper mullat com ho és la de Zapatero. En les properes eleccions del mes de març no queden doncs massa opcions, però no es tracta de propiciar que Zapatero repeteixi com a president, sinó en tot cas que precisi encara més els vots catalans per a revalidar el càrrec.

De fet, es tractarà d’engruixir les files dels grups que es manifestaven dissabte passat apel·lant al dret a decidir. Des d’un punt de vista programàtic, les diferències entre els diferents partits catalans tampoc són tantes, de manera que CiU ha pogut pactar quan ha calgut tant amb el PSOE (i de fet Zapatero prefereix pactar amb els convergents que amb els republicans) com amb el PP. No crec que es pugui dir que la política dels socialistes espanyols quan han necessitat el suport d’Esquerra hagi estat més d’esquerres que la política dels mateixos socialistes quan han necessitat el suport convergent. En tots els casos el PSOE ha defensat temes com la MAT, el quart cinturó o la prioritat de l’AVE. I, en qualsevol cas, les diferències no seran mai tan importants com les que hi ha entre poder o no decidir sobre les infraestructures o sobre el futur del país.

El problema no és que es faci o no la MAT, que es faci o no el quart cinturó, o que l’aeroport es gestioni d’una manera o d’una altra, sinó que el problema està en què això no ho decidim els catalans (ni els de dretes ni els d’esquerres) sinó els espanyols (amb posicions molt semblants entre els de dretes i els anomenats d’esquerres). El dia que realment els catalans puguem decidir, ja debatrem i contraposarem les diferents opcions ideològiques. Mentrestant, sense que això vulgui dir que ningú hagi de renunciar a res, el que no podem permetre’ns és barallar-nos mentre continuen essent els espanyols els qui es reserven el dret a decidir.

Municipalisme pel dret a decidir

En aquests moments en què s’evidencia un considerable moviment en els sectors nacionalistes, amb una fita prou clara com la de poder exercir el Dret a decidir, ha sorgit un nou moviment des de l’àmbit municipalista. Un grup d’alcaldes i regidors de diverses formacions polítiques han signat un manifest que pot ser l’avançada per a crear un organisme similar a la Udalbitza del País Basc. Es tractaria d’un organisme transversal de càrrecs electes municipals favorables a treballar plegats per avançar cap a la plena sobirania.

La iniciativa ha sorgit de l’Entesa pel Progrés Municipal , una plataforma municipalista més o menys vinculada a IC-V. Però ja des dels inicis s’hi ha sumat alcaldes i regidors de CiU, d’ERC i també del PSC.

Entenc que en aquests moments ens calen propostes per a treballar unitàriament per a aquest objectiu que, a qualsevol país normal, en dirien un afer d’Estat. Els espanyols saben que es poden barallar entre ells per temes menors, sobretot per veure qui seu a la poltrona del poder, però que en qualsevol cas s’han de posar d’acord (i s’hi posen) per responsabilitat d’Estat en aquells temes essencials per al seu país.

Certament, hi ha dificultats perquè les cúpules dels partits assumeixin aquesta responsabilitat d’Estat (no perquè no tinguem Estat, sinó perquè els falta la responsabilitat), i es perden en picabaralles menors i en els càlculs de mirada curta, que no abasten més enllà del mes de març. Per això considero interessants aquestes iniciatives que sorgeixen des de la base, sempre que sàpiguen preservar-se de la voracitat dels estrategues de partit que ja deuen maniobrar per capitalitzar-les. Com passa amb les Plataformes sobiranistes, en el moment en què deixessin de ser transversals per esdevenir el braç articulat d’una formació política concreta, perdrien tot el seu sentit i la seva eficàcia.