De la improvisació al desconcert

Des de Catalunya, amb tota la raó del món, hem protestat per l’incompliment de l’Estatut per part del Govern espanyol, pel que fa al nou model de finançament. Hi ha hagut, i hi ha, una deliberada actitud del Govern espanyol per incomplir-lo, però aquesta actitud ha estat consentida pel Govern de la Generalitat que no ha dit res fins que el calendari ja era impossible de complir. I no només això sinó que hi ha hagut una voluntat expressa de no preparar amb antelació cap proposta conjunta per a posar sobre la taula o per a respondre al més que previsible incompliment, igual com ens passarà amb la retallada del Tribunal Constitucional. Quan algú deia, i encara diu, que no ens hem d’anticipar als esdeveniments (allò tan estúpid de no posar les benes abans de les ferides) de fet el que està fent és col·laborar amb el Govern espanyol a desmobilitzar la societat catalana i a boicotejar cap proposta unitària de les forces polítiques del país.

Durant aquest estiu, diversos dirigents polítics, però jo em fixo especialment amb els d’Esquerra, han fet tota mena de declaracions improvisades sense to ni so i sobretot sense cap rumb ni estratègia prèvia. Les hem sentit de tots colors, i sovint de forma contradictòria: des de qui deia que caldria fer una nova consulta popular, a qui deia que caldria sortit del Govern, o convocar noves eleccions, o insinuava un canvi de pactes de Govern, o, els més infantils i ingenus, deien que reclamaríem el Concert econòmic. I protestem perquè el Govern espanyol no ha complert amb l’Estatut, però resulta que la part catalana encara no té enllestida cap proposta concreta; i ara ja ens anuncien que en tot cas serà una proposta vague, com sempre, sense números concrets i fàcilment interpretable segons els interessos de cadascú.

Amb aquests dirigents polítics estem abocats al desastre. Ja sé que el principal responsable de la falta d’un finançament just per a Catalunya, i en general de l’incompliment de l’Estatut, és el Govern espanyol. Però jo, com a ciutadà català i com a militant d’ERC, demano explicacions als meus representants. I el que veig és que, deliberadament, s’ha deixat tota la iniciativa al Govern espanyol, no hi ha cap proposta ni full de ruta a seguir, ni en el conjunt de les forces polítiques catalanes ni al si d’ERC. I tothom sembla estar a l’aguait per veure qui trencarà primer la unitat per poder-ne treure rèdits personals o de partit. Els espanyols es freguen les mans perquè els ho estem posat molt fàcil. El que no sé és si tot plegat és per estultícia i incompetència o per mala fe i menysteniment de l’interès general del país.

Nacionalisme a la deriva

En les darreres dècades, des de Catalunya, com també des del País Basc, hem assistit com a espectadors a diversos processos d’emancipació nacional: Països amb una llarga història al darrere i països que pràcticament mai no havien aspirat a esdevenir independents; països que aprofitaven el desmembrament d’Estats imperials com el rus o el iugoslau i països que simplement acordaven la seva divisió, com Txèquia i Eslovàquia; països que havien de patir un conflicte abans no els era reconegut el seu dret a l’autodeterminació, i països que amb un simple cop d’efecte podien aparèixer al nou mapa europeu. En qualsevol cas, però, nosaltres, apel·lant a una realitat nacional històrica i mil·lenària, gesticulant i discursejant com ningú, hem vist a passar una i altra vegada el tren de la llibertat sense agafar-nos-hi.

En cada cas, ens hem envalentit dient que nosaltres teníem els mateixos drets que les repúbliques bàltiques, que Geòrgia, que Txèquia, que Eslovènia, que Montenegro, que Kosovo... però no hem passat de les paraules. A l’hora de la veritat, ens hem excusat dient que el nostre cas era singular, diferent, únic... i no ens hem mogut d’aquí. Durant vint-i-cinc anys tant Jordi Pujol com Xabier Arzallus anaven pregonant, que si no trobàvem l’encaix adequat al sí de l’Estat ens hauríem de buscar una altra via; però l’encaix no arriba, i l’altra via tampoc. A cada nova agressió per part del Govern espanyol, popular o socialista tant se val, responem a tot estirar amb una multitudinària manifestació de la qual en sortim tan autocomplaguts com ignorats per Madrid.

Ibarretxe ja és la segona legislatura que amenaça amb una consulta popular, que sap que acabarà per no fer, i que, com a molt, si la gent no se’n cansa, li pot servir per reforçar el seu suport electoral. Aquí no ens estem de pronosticar una crisi institucional entre Catalunya i Espanya, si no es resol el tema del finançament o si el Tribunal Constitucional ens retalla el ja migrat Estatut; però sabem que, a tot estirar, aconseguirem una crisi del Govern de la Generalitat, noves eleccions i nous intents de rendibilitzar electoralment la crisi, per tornar a deixar les coses tal com estaven.

Els trens passen i nosaltres ens mantenim, bocabadats, com a espectadors. I és que no tenim una classe política capacitada, amb idees clares, rumb fix i voluntat de liderar un procés d’emancipació nacional.

Puigcercós i els sectors crítics

Sembla que hi ha negociacions per a fusionar, o com a mínim coordinar, els dos sectors crítics d’ERC: el Reagrupament de Joan Carretero i l’Esquerra Independentista d’Uriel Bertran. Una qüestió que molts militants de base es van plantejar i van reclamar abans de tot el procés congressual, i que de produir-se tot plegat hauria pogut acabar d’una altra manera. Encara que aquestes operacions no acostumen a ser tan matemàticament exactes, el cert és que la suma d’aquests dos corrents crítics hauria passat per davant de la candidatura oficial de Joan Puigcercós.

El Congrés, ja ho vaig dir en el seu moment, es va tancar en fals perquè tot el procés pèssimament plantejat no va fer sinó aprofundir encara més en la divisió interna del partit. Afortunadament, la gent encara és prou responsable com per primar la unitat i evitar trencadisses, però la crisi subsisteix. I la fusió, si s’acaba produint, d’aquests dos corrents crítics podria fer-la més evident. No hi ha un projecte clar de futur, i ho hem vist aquest estiu amb declaracions de tota mena sobre el finançament tant per part de membres del Govern com per part de la direcció del partit. Hi ha posicionaments individuals, en una lluita permanent per a tenir la corresponent quota de pantalla. I això, sense que hi hagin intervingut aquests sectors crítics que podrien esdevenir majoritaris al sí d’ERC.

Algun mitjà de comunicació no s’ha estat de recordar que va ser el mateix Joan Puigcercós qui va impulsar un sector crític, amb l’Uriel Bertran, teòricament enfront del sector oficialista que representava Josep Lluís Carod Rovira. Però quan aquest li va oferir compartir el lideratge del partit, es va desentendre del corrent crític que ell havia creat, per dedicar-se a l’assalt definitiu al poder. En realitat no és que fos crític amb Carod Rovira, sinó que simplement volia ocupar el seu lloc.

I és que, a vegades, els sectors crítics en política no són més que això. Voldria creure que no és el cas de Joan Carretero i Uriel Bertran.

La inviabilitat de les seleccions nacionals

Josep Lluís Carod Rovira anunciava dies enrere que el reconeixement de les seleccions esportives nacionals és un fet irreversible. Certament, s’han fet algunes passes endavant, molt tímides i en esports que no són de primer nivell, però no sé si el seu optimisme està prou justificat. Hi va haver un reconeixement important, pel que significa de precedent, admetent la selecció catalana de bitlles com a membre de ple dret en la Federació Internacional al costat de l’espanyola, però a la primera competició oficial celebrada aquest mes d’agost a Bangkok ja no hi hem estat convidats.

La presència catalana a Pequin, a nivell institucional, ha passat del tot inadvertida, i els esportistes catalans no han fet cap gest per a significar la seva singularitat dins de la selecció espanyola. Imagino les pressions que hi poden haver hagut, a part de problemes més tècnics o de reglament, en el cas de la selecció catalana de bitlles perquè no participés en el campionat del món celebrat de Bangkok. I entenc que no podem carregar sobre els esportistes la pressió o la responsabilitat de reivindicar uns drets, quan la seva feina i el seu objectiu és competir.

Però potser hi ha un argument encara més contundent per a no ser tan optimistes. Espanya ha aconseguit disset medalles a Pequín; un resultat més aviat discret pel potencial que es podria suposar al conjunt de l’Estat. Però si féssim un exercici d’imaginació, com si en lloc d’una selecció espanyola hi hagués anar l’espanyola, la catalana, la basca i la gallega, veuríem que el resultat seria el següent: Països Catalans 7’5 medalles, Espanya 4 medalles, Galícia 3’5 medalles i el País Basc 2 medalles. Això repartint les medalles d’esports col·lectius proporcionalment al nombre de jugadors de cada país.

A Espanya li costarà molt admetre haver de competir al costat d’una selecció catalana, però molt més haver d’admetre que en molts casos en sortiria derrotada. Seria per a ells una doble derrota.

Guanyar, però sobretot humiliar el vençut

La sortida de to del vicepresident del Govern espanyol Pedro Solbes, ratificada després per la vicepresidenta Fernández de la Vega, és una mostra del tarannà típicament espanyol. Ells saben que tenen un PSC rendit i a la seva disposició, que acceptarà el que calgui sense trencar mai amb la disciplina de partit, i menys en temes clau com en els pressupostos. Per tant, saben que poden anar jugant amb el temps fins que, altre cop al darrer moment, presentaran la mateixa proposta, com a molt una mica maquillada, i ens la faran empassar. I potser jugaran amb treure també la sentència del Tribunal Constitucional, per crear un marc de confusió, sabent que a la part catalana de la taula hi pot haver tensions entre CiU, ERC i IC-V, mentre que hi haurà una posició monolítica a la part espanyola del PSOE-PSC, amb un PP que recolzaria les seves tesis però que només ho aprofitarà per desgastar el Govern.

Amb aquesta perspectiva, el lògic hauria estat (almenys des d’una lògica catalana) mantenir un joc ambigu de paraules, simular una voluntat de compromís per arribar a un bon acord, per tal que al final es donés la sensació que ningú havia perdut la batalla, i que el resultat final, si no era al cent per cent satisfactori almenys era un resultat digne i acceptable. Però, no. Ells, sabent que tenen el poder i la força, no en tenen prou amb la victòria. Serien capaços de fer fins i tot alguna concessió a canvi de deixar ben clar que ells han imposat la seva llei.

Els socialistes catalans han intentat presentar-se com a defensors, conjuntament amb les altres forces polítiques, d’un bon model de finançament per a Catalunya. Però, sabent de la seva feblesa, les darreres setmanes ja anaven preparant el terreny per poder arribar a una solució de compromís que a darrera hora els salvés la cara, si més no davant la seva gent. Però la lògica espanyola no entén de raons, ni que sigui per a salvar la pell dels seus subordinats a Catalunya. L’actitud xulesca del Solbes i companyia té per objectiu, al marge de si al final es fan més o menys concessions, de deixar clar que la victòria és seva, perquè seves són les armes, i que no hi ha victòria completa sense humiliació de l’enemic.

Les darreres atzagaiades del Govern espanyol no anaven contra CiU ni contra ERC, perquè aquests ja queda clar que són a l’altre cantó de la taula (o del camp de batalla), sinó contra el PSC. Es tracta de deixar clar qui mana i perquè mana, qui és l’amo i qui és el subaltern. I al final encara podrien sortir amb un pacte sorpresa amb CiU, però després d’haver humiliat els socialistes catalans per haver tingut la gosadia d’aixecar la veu.

Literatura d’estiu: Ets de dretes i no ho saps (II)

Josep Martí, l’autor del llibre que porta aquest titol, va fent una comparació entre el que seria una ideologia conservadora, en contraposició al que seria una ideologia d’esquerres. I ho fa, com correspon a un bon home de dretes, fent trampa (segur que ell em diria que de trampa també en fan els d’esquerres, i no estaria mancat de raó). Ell diferencia la dreta social, la de la gent que té uns determinats comportaments propis d’una ideologia conservadora, i la dreta política que a nivell espanyol representaria el Partit Popular i que ell no s’està de marcar-hi algunes distàncies. Però, en canvi, quan parla de l’esquerra sempre es refereix a l’esquerra política, la dels socialistes.

D’aquesta manera ell pot afirmar tranquil·lament que la gent de dretes és fermament partidària de la llibertat, i no s’està de qualificar de criminal el règim franquista; mentre que els d’esquerres (aquí ja no es refereix a la gent d’esquerres sinó a determinats polítics d’esquerres) encara tenen una certa nostàlgia pels règims soviètics, pel castrisme, o per la Veneçuela d’Hugo Chavez. Ell presenta una forma idíl·lica o teòrica de ser de dretes que de cap de les maneres no es correspon ni acceptaria el Partit Popular, en contraposició a unes elits d’esquerres, amb totes les seves dèries i defectes, algunes de les quals prou justificades.

No sé si el llibre pretenia que la gent de dretes realment se sentís orgullosa de ser-ho (amb els referents polítics actuals és difícil, tal com ell mateix admet). El que sí que aconsegueix és fer veure hi ha una visió general més conservadora (de gent que vota dretes i de gent que vota esquerres), que probablement és molt més assumida pels partits d’esquerres que pels de dretes. I per la forma amb què presenta la seva visió de la dreta, se li podria dir “Ets d’esquerres i no ho saps”

Literatura d’estiu: Ets de dretes i no ho saps (I)

Aquest és el títol d’un llibre de Josep Martí, el marit de la ex delegada del Govern espanyol a Catalunya. Un llibre entretingut i curiós que fa de bon passar aquests dies d’estiu assegut sota l’ombra d’una alzina i sense gaire ganes de capficar-se en res. Per si el títol no fos prou clar, el subtítol acaba de reblar el clau “Crítica de la gran impostura catalana”. Ell mateix confessa al final de llibre que el títol tenia bàsicament la intenció de provocar curiositat i, per tant, vendre’n alguns exemplars més. La seva intenció, hi insisteix des de la primera pàgina fins a la darrera, és reivindicar el pensament conservador, de dretes, sense necessitat de posar-hi adjectius.

Els nostres polítics, els d’ERC i en general els de l’entorn catalanista, ens omplen la prestatgeria de llibres que donen voltes sobre la situació política del país, i sobre les seves expectatives de futur. Al capdavall, però, tots poden sonar més o menys igual: molt bones intencions, ambiciosos projectes de futur per a Catalunya, però que no s’acaben de concretar en res, i que en tot cas no alteren la praxi diària d’anar sortint del pas. De tant en tant, és bo distreure’s amb alguna atzagaiada com aquesta de Josep Martí, que a part de ser escrita amb una certa gràcia també té les seves reflexions interessants.

Parteix d’un supòsit que si no és fals del tot com a mínim és inversemblant i pueril. Ve a dir que la gent, polítics i no polítics, té una certa vergonya de confessar-se de dretes i intenta disfressar la seva ideologia declarant-se de centre o, com a mínim posant adjectius a la seva opció conservadora: dreta moderada, liberal, democràtica... com si no gosés dir senzillament que és de dretes. I atribueix aquesta anomalia, aquesta impostura, al fet que l’esquerra l’ha estigmatitzada. La culpa la té l’esquerra que parla de la dreta associant-la sovint amb actituds poc democràtiques o autoritàries, insolidàries, especuladores i poc respectuosa amb el medi ambient i amb la diversitat. Ni per un moment se li acut pensar que, sovint, la dreta política ha tingut realment aquestes actituds. I tot i que aquest acomplexament de la dreta és semblant al conjunt de l’Estat, ell ho justifica dient que a Catalunya no hi ha mitjans de comunicació de dretes (es veu que no ho és ni La Vanguàrdia, ni l’Avui, això sense comptar amb els mitjans espanyols que arriben aquí amb prou força, premsa escrita, però sobretot ràdio i televisió).

Home, aquest argument em recorda el que havien utilitzat alguns socialistes quan Jordi Pujol guanyava una i altra vegada les eleccions catalanes: Guanyaven els convergents perquè ells s’atribuïen la patent de catalanitat. Sense adonar-se que era la seva espanyolitat el que permetia a Pujol erigir-se en defensor de la catalanitat. A l'autor del llibre, igualment, no se li acut pensar que l’estigmació de la dreta, com abans la del socialisme sucursalisme, no hauria calat en la població sinó tingués unes bases reals?

Literatura d’estiu: llibres caducats

Hi ha un tipus de llibres que semblen tenir una data de caducitat molt immediata. Són llibres de política escrits per dirigents que necessiten potenciar la seva imatge davant d’una cita puntual: unes eleccions, unes primàries, un congrés, etc. De fet, se’n sol fer una presentació mediàtica, una àmplia difusió segons el potencial de l’editorial i de l’autor, i al cap de poc desapareixen de les llibreries. Pasta de paper. Sense necessitat de comprar-los, sense voler, me n’acostumen a arribar uns quants que deso immediatament abans no em vingués la temptació de llegir-los.

No és per esperit de contradicció, simplement és que penso que aquesta mena de llibres acostumen a ser pamflets propagandístics o reculls d’articles ja publicats, a vegades mal camuflats. Però, ara a l’estiu, en moments en què no tinc l’ambient ni l’esperit de massa concentració, aleshores sí que n’agafo algun. I és interessant veure com allò de la data de caducitat, no solament era una realitat comercial, sinó que el text ha quedat obsolet en menys d’un any. Seria bo que el llegissin, en aquest cas, els mateixos autors per adonar-se de la feblesa dels seus arguments, de les contradiccions en què han incorregut i de la seva escassa visió de futur.

El darrer que acabo de llegir és Independència 2014, el full de ruta de l’Esquerra Independentista. Publicat a la tardor, després de la Conferència Nacional del Partit, s’hi sostenen tesis que, com a mínim algun dels seus autors, m’havien explicat justament al revés. I si no ho recordo malament, en la mateixa Conferència Nacional, i no cal dir-ho en el Congrés, han defensat posicions que contradiuen el que deien, i diuen, en el llibre. El problema, doncs, potser no és que els llibres tinguin data de caducitat, sinó que la data de caducitat és per als polítics i els seus discursos.

Un any de bloc, un article diari

Ja fa més d’un any que vaig encetar aquest bloc. I des de llavors, he mantingut el ritme d’un article diari. La veritat és que per a qualsevol persona interessada en seguir l’actualitat, hi ha tema de sobres per a tocar cada dia. Està clar que en alguns casos pot haver-hi reincidències sobre un mateix tema, però només cal mirar els mitjans de comunicació per veure que la informació és exageradament reiterativa.

Quan un es posa a escriure, el primer que ha de fer és tenir clar per a qui està escrivint, i amb quina finalitat ho està fent. En el meu cas, tinc molt clar que escric per a mi mateix i per al meu entorn. De la mateixa manera que parlo amb amics, amb companys de feina, de lleure o de partit, i comentem com està el món, aquest escrits que deixo anar aquí són els mateixos comentaris però exposats públicament per si poden interessar a algú més.

Des d’aquest bloc i des d’altres tribunes no m’he estat de posar el crit d’alerta i de criticar accions i actituds que em semblaven desencertades en el marc de la política catalana. I he posat un especial èmfasi en el que són, al meu entendre, errors o mancances provinents d’aquells polítics o d’aquells grups amb els quals em podria sentit més identificat, i per tant especialment pel que fa a ERC. La raó és ben senzilla: no tinc la pretensió d’adreçar-me als espanyols ni de repetir obvietats (encara que sovint sigui inevitable) per autocomplaença nostra, sinó que prefereixo fer de corcó amb l’objectiu de contribuir a la crítica interna al si del catalanisme.

Repassant fòrums i espais de debat sovint sembla que hom es complagui en anar reblant els claus entre públics convençuts que potser ja esperen sentir allò que volen sentir. I això es fa evident tant en àmbits netament espanyolistes com en àmbits del catalanisme. Però en tot cas aquest no és el meu interès. A mi em serveix de molt poc anar llegint esbravaments de gent que s’adreça al seu públic per dir-los allò que ja sap. Perquè aleshores el debat se surt de mare, i sembla com una mena de concurs per veure qui la diu més grossa.

La crítica, és a dir l’autocrítica, si com en el meu cas no s’adreça al gran públic, té l’objectiu d’actuar de revulsiu justament perquè un creu en les possibilitats i les potencialitats d’allò que s’està censurant.

En qualsevol cas, continuaré escrivint diàriament, si puc, en aquest bloc. Si més no, hi ha un altre objectiu a l’hora d’escriure. El sol fet de fer-ho ja implica un esforç de reflexió, que ajuda a un mateix a aclarir-se en les idees. I per això sol ja em justificaria continuar. I si algú més ho llegeix i contribueix al debat intern en el món del catalanisme, millor que millor.

Sèrbia o Geòrgia: els errors es paguen

Els catalans podem tenir la temptació d’emmirallar-nos amb qualsevol procés d’emancipació nacional, amb la idea que la creació d’un nou Estat ens esperoni a seguir nosaltres el mateix camí. I en alguns casos, l’experiència d’altres països així com el precedent que s’estableix a nivell internacional certament ens pot ser útil. Hi ha, però, realitats contradictòries que cal mirar-se des d’una certa distància. Pot ser el cas de Kosovo alliberant-se de Sèrbia, o el cas de Geòrgia una de les primeres nacions que va autoproclamar-se independent de l’extinta Unió Soviètica alhora que negava el mateix dret a altres nacions que hi havia al seu interior.

Les arrels històriques de Kosovo haurien fet més que dubtosa la legitimitat dels albanokosovars per escindir de Sèrbia un territori en el qual ara són majoria degut a migracions recents. Per la seva banda, les repúbliques del Caucas tenen unes fronteres més aviat difuses, amb importants desplaçaments de població incentivats en època soviètica, i per tant amb permanents conflictes fronterers. El mapa actual no és el resultat de l’aplicació d’uns principis de llibertat i d’exercici del dret a l’autodeterminació dels pobles, sinó de l’oportunitat que van saber aprofitar els Georgians, de la mà del qui havia estat ministre d’afers exteriors de l’URSS Eduard Xevernadze.

La Sèrbia real probablement estaria legitimada per a reclamar alguns territoris que històricament li pertanyen, i que avui han quedat integrats dins de Croàcia, Bòsnia o ara també a Kosovo. De la mateixa manera que Geòrgia sembla tenir tot el dret a defensar la seva integritat territorial enfront de les ingerències o agressions russes, sempre que respecti i no pretengui incorporar per la força dins de l’estat georgià, altres nacions com les d’Abkhàzia o d’Ossètia. I Ossètia sembla tenir prou legitimitat com per a reclamar la unificació del seu territori i decidir lliurement el seu futur, sempre que tingui en compte els drets dels Ingúixos que tenen una petita part del seu territori inclòs dins d’Ossètia del Nord...

Des de Catalunya podem condemnar les amenaces i les agressions russes, perquè ja sabem que els seus dirigents no respecten res ni ningú. Però també ens hem de mirar amb reserves les pretensions georgianes que no han respectat mai els drets de pobles que, per atzar i per la força han quedat dins del seu territori, i les pretensions d’Ossètia que tampoc han sabut tractar adequadament els Ingúixos...

De la mateixa manera que ningú ha sortit a defensar els drets que podien semblar legítims dels serbis, per les atrocitats i els errors comesos amb els pobles veïns, ara també els georgians poden patir les conseqüències de no haver estat respectuosos amb els drets dels pobles veïns.

El cinisme del temps

El temps és un concepte molt precís a l’hora de mesurar-lo, però molt abstracte a l’hora de concebre’l. Podem establir amb tota precisió les diferències de temps entre dos atletes, sigui quina sigui la percepció dels espectadors, mentre que un mateix espai de temps ens pot passar sense ni adonar-nos-en o se’ns pot fer etern. Expressions com “cada cosa al seu temps”, “donar temps al temps” o “el temps ho cura tot” donen una idea de l’ús i de la subjectivitat amb què es pot prendre un espai de temps.

En política, per exemple, el temps pot ser un recurs important a tenir en compte. Quan es dóna un termini per arribar a una fita, no és per a planificar-ne les etapes sinó per jugar amb la necessitat que poden tenir uns o altres d’assolir-la. Amb els diners a la mà, o a la caixa, el Govern espanyol no va voler complir amb els terminis que marcava la llei per tenir un nou model de finançament, com a estratègia deliberada de negociació, sabent que això posaria nerviosa la part contrària.

Quan en un país, Zimbabwe posem pel cas, ens diuen que els resultats electorals no se sabran fins al cap d’una setmana o de quinze dies, no és per l’estultícia dels seus funcionaris, sinó perquè necessiten aquest temps tant per a preparar la tupinada com per a desactivar-ne la reacció.

I el mateix podem dir en casos com el de l’accident de Barajas, quan ens diuen que tardaran mig any a concloure el resultat de la investigació sobre les causes que el van originar. No és que ja sàpiguen les dificultats que trobaran en la investigació, ni que calgui fer proves que precisin tant de temps, sinó que calculen que és l’espai de temps que necessiten per a poder donar uns resultats sense la pressió mediàtica, sense el xoc emocional de les parts implicades, i sobretot per a poder presentar-ho quan i com els convingui, amb maquillatges inclosos.

Una actitud ben oposada, encara que amb la mateixa finalitat, de la que tenen les asseguradores en aquest cas. Normalment, quan es tracta d’un accident amb un mínim de complicació, les asseguradores es van fent el ronsa, allarguen el procés tant com poden amb la finalitat d’esgotar la paciència dels afectats per tal que al final acceptin una indemnització a la baixa. Però, en aquest cas, la tàctica és a la inversa: accelerar el màxim el procés per tal que els familiars, encara vivint de ple el xoc traumàtic de l’accident, i sense ànims per a afrontar una negociació, també acceptin qualsevol proposta d’indemnització.

El temps, doncs, no és una realitat objectiva, sinó una cínica arma que tothom intenta aprofitar en benefici propi. Tornant a la fraseologia popular podríem dir allò de “Cada cosa al seu temps, i, a l'estiu, cigales” o en una altra versió igualment irònica, “Cada cosa al seu temps i per Pasqua formatge”

Llibertat d’expressió: anècdotes televisives

Escrivint el comentari d’ahir sobre les declaracions del lingüista alemany Till Steegman, en el sentit que els alumnes catalans poden parlar tan bé o millor el castellà que els alumnes extremenys, m’ha vingut al cap una anècdota televisiva. Una anècdota protagonitzada per dos dirigents del PP, i que en dies diferents van donar, suposo que per coherència ideològica o per consigna, la mateixa resposta. Va ser durant l’etapa que feia programes d’entrevistes i debats a la Televisió d’Osona, i els protagonistes de les anècdotes van ser l’inefable Alejo Vidal Quadras, i un altre diputat del Partit Popular del qual ara mateix no recordo el nom.

En el primer cas, entrevistava l’Alejo Vidal Quadras i parlàvem sobre la situació de la llengua a Catalunya. Naturalment, ell estava preocupat per la situació del castellà que considerava una llengua amenaçada a Catalunya pel català, i argumentava que en moltes ocasions els castellanoparlants es trobaven pressionats o coaccionats pel fet de no parlar en català. I que per tant, no es podia pretendre una normalització basada en la prioritat d’una llengua sobre l’altra, sinó que, en el millor dels casos l’ús de les llengües havia de ser equitativa. Li vaig dir que resultava sorprenent que afirmés això, quan els qui de veritat es trobaven en aquesta situació eren els catalanoparlants: la presència del català als quioscos és marginal, com ho és als cinemes o en l’etiquetatge comercial; és molt més difícil trobar una restaurant que tingui la carta en català i no en castellà, que no pas a l’inrevés; i rara vegada es dóna el cas que un català, atenent un client o usuari d’un servei públic, reclami o exigeixi al seu interlocutor que li parli en català, cosa que és molt habitual a l’inrevés. Davant d’una evidència tan aclaparadora, que feia innecessària la meva argumentació, la seva resposta va ser molt simple: “I què?. Oi que hi ha llibertat d’expressió? Doncs jo defenso que és la llengua castellana la que està en situació de marginalització, i per això cal emprendre accions per a defensar-la”.

En l’altre cas, parlàvem de temes econòmics i de la ja coneguda teoria de la insolidaritat dels catalans respecte a altres comunitats espanyoles. Llavors, evidentment, no es coneixien les balances fiscals, però sí que havia sortit un informe del Banc de Santander (gens sospitós de catalanisme) que posava en evidència el dèficit fiscal que patia Catalunya, i hi havia prou dades sobre el nivell d’inversions de l’Estat a Catalunya. Quan vaig dir-li que no entenia com podia defensar la seva tesi havent-hi dades objectives tan clares i inapel·lables, la seva resposta va ser la mateixa: “I què?. Oi que hi ha llibertat d’expressió? Doncs jo defenso que els catalans són insolidaris amb la resta d’Espanya, i per això ens oposem a determinades pretensions econòmiques dels catalanistes.”

I encara continuem amb la mateixa història.

Qui parla millor el castellà?

El lingüista alemany Till Stegmann va afirmar una cosa tan simple com que “els alumnes de Catalunya parlen millor el castellà que els alumnes d’Extremadura”. I naturalment la caverna mediàtica i política del país s’ha posat les mans al cap. Una afirmació d’aquesta mena, com tantes altres, és fàcilment contrastable: hi ha els estudis PISA a nivell europeu o les proves objectives a diferents nivells acadèmics a l’Estat espanyol. Podríem entendre que un senyor d’Extremadura, sense coneixements sobre el tema, digués que això no pot ser i que ell creu que és a l’inrevés; o que algú amb uns estudis o una capacitat intel·lectual més aviat limitada digués, a l'estil d'alguns reportatges televisius madrilenys, que això és fals “perquè jo en conec un que... “, “perquè un dia em vaig trobar amb uns nois que...”.

I això és el que fan molts mitjans de comunicació: en lloc de contrastar les paraules del lingüista alemany amb les dades objectives existents, per tal de poder dir fins a quin punt és certa o no la seva afirmació, molts mitjans de comunicació prefereixen amagar les dades, per més reconegudes que siguin acadèmicament i oficialment, i donar veu als qui defensen les tesis contràries sense cap mena de base objectiva per a fer-ho. Per al mitjà de comunicació li és més rendible, a part de respondre al seu ideari polític, intoxicar l’opinió pública amb afirmacions gratuïtes i sense cap mena de rigor, que no documentar-se i donar les dades fiables que acabarien ràpidament amb la polèmica.

És el que ja he dit en altres ocasions. Hi ha una perversió escandalosa de la professió periodística que renuncia a informar del que passa, a presentar la realitat de forma objectiva, per dedicar-se a reproduir el que “diuen que passa”. I, naturalment, sempre donant la veu als polítics de la mateixa ideologia del mitjà de comunicació, per més indocumentats i insolvents que siguin en la matèria. Només cal donar una ullada a les portades i als grans titulars, tant de la premsa catalana com de l’espanyola: la majoria l’ocupen les declaracions dels polítics. I la informació real, la que podria generar un criteri raonat a la població, no apareix per enlloc o en el millor dels casos queda relegada en un segon o tercer terme.

Pacte ICV-PSOE. ERC, al marge

El que deia dies enrere sobre l’actitud de tots els partits polítics catalans pel que fa a la predisposició a abandonar la unitat d’acció en la negociació amb Madrid, i alhora d’intentar encolomar a algú el trencament d’aquesta unitat d’acció, sembla que s’ha complert. El pacte d’Iniciativa amb Zapatero és del tot incomprensible, tant per la forma com pel fons. D’una banda, perquè pactar promeses amb Zapatero és exactament el mateix que no pactar res, i de l’altra perquè no té cap mena de sentit que aquest pacte l’hagi fet la força més minoritària al marge de la resta de partits catalans i del govern tripartit.

Un es pot demanar quin interès podia tenir IC-V per fer aquest pacte, que salva la imatge de Zapatero però que no aporta res per a Catalunya. Perquè si el pacte hagués de representar, ni que fos en forma d’intent, una manera de salvar l’impàs en la negociació per al finançament, el lògic hauria estat presentar-ho com un pacte de Govern a Govern. Ha estat un cop baix, de mesquinesa política, reblada a més per Joan Saura quan afirmava que Montilla ja estava al cas del tema. Hi ha la possibilitat que això sigui absolutament fals, i que simplement Montilla es doni per assabentat des del moment que ja ho sabia el seu superior.

Però si fos cert, encara seria pitjor. Voldria dir que, com en el cas de l’Estatut, el PSC ja ha abandonat la seva posició i ja es dóna per representat pel PSOE, a l’altra banda de la taula de negociació. Això d’una banda. Però de l’altra, també voldria dir que el trencament intern del Govern és un fet. Joan Saura, segons ells mateix, ja ho havia comunicat a Montilla, quan en aquests moments el President en funcions de la Generalitat era Josep Lluís Carod Rovira. I mentre Carod, en tant que President en funcions, afirmava que era un pacte d’un partit però no del Govern, Saura argumentava que, estant en coneixement de Montilla, l’acord era assumit pel Govern (menys pel seu vicepresident, i president en funcions, que estava a la lluna)

Iniciativa, doncs, fent de comparsa del PSOE-PSC ha obert un front d’hostilitats contra Esquerra, tant al Govern de la Generalitat com al grup parlamentari a Madrid. Això no pinta bé.

Per l’alliberament de l’Amadeu Casellas

Acabava de llegir el llibre de Victor Hugo "L’últim dia d’un condemnat", quan m’arriba la informació sobre el cas de l’Amadeu Casellas, el pres anarquista en vaga de fam que ja porta més de 22 anys a la presó. La narració de Victor Hugo situada a la primera meitat del segle XIX, és un clar al·legat contra la pena de mort, però sobretot contra la maquinària d’una Justícia que no repara en cometre injustícies per sistema. Dues històries diferents, ja ho sé. Però amb un punt en comú: l’Administració de la Justícia no solament és tremendament injusta, sinó que té el desvergonyiment de no tenir cap intenció de deixar de ser-ho.

El protagonista de Victor Hugo entén que el seu delicte és mereixedor de càstig, i no és queixa per això, sinó per les penes complementàries que li aplica la mateixa Justícia, més enllà de la pròpia condemna. Els maltractaments tan físics com psicològics, que esdevenen una inhumana tortura, i sobretot la pena que recau amb la seva execució també sobre els seus familiars. Haig de dir que tinc ben pocs coneixements del cas de l’Amadeu Casellas, més enllà del que ha sortit publicat en mitjans de comunicació, però resulta evident que se li està aplicant deliberadament una condemna injusta que va molt més enllà del que és l’estricta sentència.

L’Amadeu Casellas és a la presó des del 1986 per delictes d’atracaments a entitats bancàries, però en cap cas per delictes de sang. Vint-i-dos anys doncs, quan tots veiem cada dia com condemnats per assassinats surten amb menys de la meitat dels anys. Vint-i-dos anys, a més, sense poder accedir a règims de tercer grau com els altres... I tot perquè ha mantingut una actitud reivindicativa també a la presó.

Victor Hugo va publicar la seva història, diu, per fer sentir vergonya als polítics de l’època que sostenien una justícia cruel i injusta per naturalesa. I ara l’Amadeu Casellas no veu altra forma que la de la vaga de fam, que està posant en perill la seva vida, per tornar a fer sentir vergonya als responsables d’aquesta injusta Justícia.

http://barcelona.indymedia.org/

http://paisatgedesdelafinestra.blogspot.com/

http://coordinadoraantifeixista.blogspot.com/

http://www.kaosenlared.net/noticia/amadeu-casellas-50-dias-huelga-hambre

Anècdotes sobre Turisme cultural

Escrivint, ahir, sobre el Mapa Nacional de Recursos Turístics Intangibles de Catalunya, que presentava el Conseller Huguet m’han vingut al cap dues anècdotes viscudes personalment i relacionades amb el tema. Una sobre un mapa dels Països Catalans que volíem editar des de l’entitat on treballava, i una altra sobre una guia turística basada en els llocs simbòlics de la Guerra de Successió.

En el primer cas, la intenció era editar un mapa de carreteres dels Països Catalans que tingués com a element novedós la inclusió de llocs simbòlics per al país, ja sia pel fet d’haver-s’hi esdevingut un fet important de la nostra història, per l’existència d’un element cultural rellevant, o per ser el lloc de naixença d’alguna de les nostres figures més il·lustres. Per fer-ho, com a entitat sense ànim de lucre, vam demanar una subvenció a l’Ajuntament de Barcelona, aprofitant que l’àrea de turisme estava en mans d’un regidor republicà; i se’ns va notificar que se’ns concediria una subvenció per a portar-lo a terme. Va resultar però que des de la mateixa entitat també vam organitzar unes jornades, i per a les quals també vam demanar subvenció al mateix Ajuntament. Igualment se’ns va dir que sí, i efectivament les jornades van ser inaugurades i clausurades per regidors republicans.

Els problemes van venir a l’hora de cobrar. Al·legant problemes pressupostaris, se’ns va dir que havíem de renunciar o a les Jornades o al mapa. Com que les jornades ja les havíem fet, vam renunciar a fer el mapa que tot just estava en la seva fase inicial d’execució. Després, del que ens havien promès només en vam cobrar la meitat i encara amb més d’un any de retard. Però del mapa ningú més se’n va recordar.

L’altra proposta, sorgida d’una altra entitat, consistia en elaborar una Guia de llocs simbòlics relacionats amb la Guerra de Successió en el marc de les activitats previstes per a commemorar el seu 300 aniversari. Aquesta guia havia d’anar complementada també amb un mapa dels Països Catalans, on s’indicaven aquests indrets, així com amb una senyalització específica, amb les corresponents explicacions a cada lloc en concret. En aquest cas vam anar al departament del senyor Huguet, on vam ser molt ben rebuts, i els vam presentar el projecte. Se’ns va prometre una subvenció per al tema dient-nos que ja el podíem tirar endavant. Ja teníem la persona adequada per a fer-ho, però la prudència ens va fer esperar a rebre la confirmació per escrit (per allò de gat escaldat...). Doncs bé, vam haver de renunciar a tirar-ho endavant perquè no hi va haver manera que ens tornessin resposta, ni positiva ni negativa. Uns anys després he vist que la mateixa idea l’han treta ells directament, encara que basada en la Guerra del Francès. Fantàstic.

Són anècdotes, està clar, però que il·lustren maneres de ser i de fer de l’Administració.

Turisme cultural, resseguint la història

El conseller d'Innovació, Universitats i Empreses, Josep Huguet, ha presentat el Mapa Nacional de Recursos Turístics Intangibles de Catalunya, que té per objectiu potenciar un turisme cultural aprofitant els recursos que ens dóna la pròpia història del país. La idea sembla interessant, perquè té el doble vessant de potenciar un determinat turisme i, alhora, reivindicar la memòria històrica com a valor afegit a la nostra realitat nacional. Una altra cosa és veure si aquesta línia d’actuació concorda amb la línia que segueix el mercat turístic, i veure si es manté una coherència per part de les administracions a l’hora de portar-ho a terme.

Des dels primers Governs de la Generalitat, als anys 80, que sento a dir aquesta idea de canviar el model de turisme que rep el país: diversificar-lo pel que fa a la oferta, de manera que no tot es redueixi a sol i platja; disseminar-lo arreu del país, sobretot pel que fa a l’interior; distribuir-lo al llarg de l’any, evitant el col·lapse estiuenc que contrasta amb el desert hivernal; i aixecar el nivell de poder adquisitiu del turisme que rebem, buscant la qualitat més que la quantitat. Tinc la impressió que, malgrat les bones paraules i algunes simbòliques actuacions de tots els Governs que hi ha hagut fins ara, la tendència continua essent la mateixa.

Aquest Mapa Nacional de Recursos Turístics Intangibles de Catalunya podria anar en aquesta direcció. El Conseller Huguet fa referència sovint al model anglosaxó, i en particular a l’escocès, perquè sembla que allà fa temps que treballen en aquesta línia, encara que allà no han de competir amb el turisme de sol i platja. Suposo que també hi deu haver el mimetisme d’un país amb unes reivindicacions nacionals similars a les nostres, i per tant que projecta aquesta política turística sobre la base d’una realitat històrica a reivindicar. Però també podríem fixar-nos en el model francès, que potencia qualsevol element històric per insignificant que pugui semblar. Circulant per qualsevol carretera del sud de França (i dic del sud perquè són les que conec més), hom va trobant a cada pas indicacions sobre elements turístics per visitar.

Només en la senyalització a les carreteres ja hi tenim un enorme espai per córrer. Qualsevol turista que entri per la frontera de la Jonquera pot arribar fins a València a través de l’autopista sense que ningú l’adverteixi, o en tot cas molt dissimuladament, de les possibilitats que ofereix el territori. Aquest mapa, doncs, caldria que no es quedés als despatxos com a teló de fons per a publicitat del Departament, sinó que es traduís a les carreteres, a les oficines de turisme i als operadors turístics.

Per fer propostes i de plans pilot sóm uns experts, a veure si algun dia som capaços de portar-los a la pràctica.

PSOE: canvi de discurs. I no passa res

Fa relativament pocs dies, davant l’evidència del fracàs en el tema del nou finançament, tant la Vicepresidenta del Govern espanyol, la senyora Fernández de la Vega, com el ministre d’Economia Pedro Solbes es van dedicar a difondre la idea que la data establerta per l’Estatut del 9 d’agost no tenia cap mena d’importància. Si no hi havia acord a l’estiu, ja n’hi hauria a la tardor, i si no a la primavera que ve. Des del moment que durant aquests dos anys de termini que tenia el Govern espanyol per a complir la llei, no havien fet absolutament res, i només a darrera hora van presentar un esborrany que no tenia res a veure amb el text de l’Estatut, és perquè la voluntat d’incomplir-lo era ferma i premeditada.

Aquesta actitud del Govern espanyol és la que va motivar la reacció unitària de les forces polítiques catalanes, que hi veien un signe clar de menyspreu envers Catalunya. I tant el President Montilla com el Conseller Castells van presentar una imatge inequívoca de rebuig a la proposta i a l’actitud del Govern espanyol. Això és el que deu haver motivat el canvi d’estratègia dels socialistes espanyols. Ells compten que, s’aprovi el que s’aprovi, al final els socialistes catalans hauran d’ajupir el cap i acatar les ordres dels seus superiors, amb seu al carrer Ferraz. Però, si mantenien la mateixa argumentació que havien mantingut fins ara, els socialistes catalans podrien quedar molt malparats, perquè aquesta vegada sembla que els de CiU no estan disposats a treure’ls les castanyes del foc. Recordem que, en el cas de l’Estatut, van ser els socialistes catalans els primers a trencar l’acord inicial que havia sorgit del Parlament de Catalunya i es van lliurar amb armes i bagatges al socialistes espanyols, que en nom seu van negociar amb Mas la rebaixa del text estatutari.

Per això, el Govern espanyol en pocs dies ha canviat de discurs: ara ja no diuen que la data del 9 d’agost no era tan important, sinó que ara s’inventen, per inversemblant que sembli, l’argument que ells ja han complert. Si això fos un procés judicial, les seves pròpies declaracions contradictòries els incriminarien en el delicte. Tant se val, el que digui l’Estatut i el que digui la proposta presentada: ells han decidit canviar de tàctica i afirmar sense cap mena de vergonya que ells ja han complert i que la seva proposta s’ajusta al que marca el text de l’Estatut. Un canvi que respon, més que res, a preparar el terreny per a fer més fàcil la feina dels seus subordinats, que confien que al final hauran d’acceptar el que els manin des del carrer de Ferraz.

Tot plegat una mostra de la falta d’honestedat i de dignitat d’uns governants que no tenen ni el sentit de la vergonya. Faltarà veure fins a quin punt els socialistes catalans estan a la seva mateixa altura.

Els catalans, millors que ningú

Marcelino Iglesias, President del Govern d’Aragó, ha anunciat per enèsima vegada que aquesta vegada sí que el seu Govern tirarà endavant la Llei de Llengües d’Aragó. Ha incomplert tantes vegades que la seva paraula no té cap mena de valor. De tota manera, encara que no hagi volgut donar massa pistes sobre com serà la llei, sí que ja ha deixat clares les seves limitacions, dient que serà un una llei que “generarà drets i llibertats, però no obligacions”.

És aquesta gràcia que tenen alguns a l’hora de capgirar els arguments. Les lleis, encara que inevitables, són una feixuga càrrega que hem de suportar els ciutadans... però en aquest cas, tractant-se de la llengua catalana, farem una llei fantàstica que no ens obligarà a res, i només ens donarà llibertats. I segurament que aplicaran el criteri que volien aplicar aquí per a la Llei de Política lingüística: hauria de ser una llei que no prevegi sancions, que convidi amablement a qui li vingui bé, però sense preveure mesures coercitives ni punitives com preveuen les altres lleis. Hi poden haver mil lleis que obliguen o imposen les llengües oficials dels Estats, però nosaltres no podem imposar res perquè som millors que ningú, i hem de fer lleis amables que aconsellin, promoguin, invitin...

És el mateix que passa quan és parla d’un possible horitzó per a Catalunya: No cal reivindicar un Estat propi, perquè els Estats són una rèmora a superar i hem d’anar cap a un universalisme sense fronteres. Per tant, el nostre nacionalisme no ha de ser com el dels altres, tancat i mesquí que enarbora banderes, promou sentiments egocèntrics o viscerals i se serveix d'un exèrcit per a defensar-se, sinó un nacionalisme de convenciment, de lliure adscripció...

Arreu, quan parlen de la seva història, no s’estan d’exaltar els seus mites, s’adiguin o no a la realitat. En el nostre cas, no. Aquí hem de superar els nostres mites, impropis d’un país modern, i deixar clar que el rei Jaume I era una faldiller impresentable i que Rafael de Casanovas va simular ser ferit, o s’ho va fer venir bé per salvar la pell en el setge de Barcelona de 1714.

Són regals i afalacs enverinats. Nosaltres no hem de caure en els mateixos errors que els altres, imposant lleis que generin obligacions i prevegin sancions en cas d’incompliment, pretenent construir un país egocèntric i basat en essències pàtries, sobre la base d’uns mites de més que dubtosa veracitat. No. Nosaltres, millors que ningú, convidarem els ciutadans a respectar la llengua i el país, si els bé de gust, si els sembla bé, si els plau... I, si no, disculpin les molèsties.

Les desraons georgianes

La comunitat internacional s’ha anat posicionant davant del conflicte de Geòrgia més com a confrontació envers un dels contendents que per convenciment de cap causa justa. Tan condemnable és la violència exercida per l’exèrcit rus com pel georgià sobre els pobles d’Ossètia i d’Abkhàzia. Perquè la història no és pas nova. Podríem recular fins a l’època soviètica, on els georgians tenien un cert reconeixement, del qual no gaudien ni abkhazos ni ossetes; quan es va produir la desintegració de l’URSS, Geòrgia va reivindicar els seus drets com a nació per a disposar d’un estat propi, però va negligir els drets dels altres.

Durant aquests pocs anys d’independència georgiana, si descomptem els també escassos anys en què va ser estat independent al primer terç del segle XX, Geòrgia no solament va voler retenir les nacions d’Abkhàzia i d’Ossètia, sense escatimar l’ús de la força militar, sinó que les va maltractar negant-los els seus drets com a pobles amb llengua, cultura i personalitat pròpies. Tant és així que uns i altres prefereixen caure en mans de Moscou que de Tblisi. En el cas dels ossetes, el seu país es troba dividit de manera que Ossètia del Nord forma part de Rússia i Ossètia del Sud de Geòrgia, i per tant la seva aspiració seria la d’unir-se per formar un estat independent o una república autònoma dins de la Federació Russa, mentre que Abkhàzia aspira directament a la independència.

Com totes les repúbliques caucàsiques, tant Geòrgia, com Abkhàzia o com Ossètia tenen una barreja ètnica important. Del mig milió d’habitants d’Abkhàzia, poc més de cent mil són pròpiament abkhàzos, i una part important de l'actual població d’Ossètia del Sud era georgiana, tenint en compte que Ossètia del Nord té més de 660.000 habitants i la del Sud no arriba als cent mil. Tant Abkhàzia com Ossètia tenien un govern propi, no reconegut pels georgians ni per la comunitat internacional, que actuava independentment de Tblisi. Ara, però, la intervenció militar, criminal, primer dels georgians i després dels russos, traslladarà el conflicte a la població civil creant tensions entre les diverses comunitats que comparteixen cadascun dels territoris.

Aquí no hi ha bons i dolents, si ens referim a russos i georgians. Aquí hi ha la mateixa història de sempre: és la manca de respecte pels drets dels pobles, per la seva llengua, la seva cultura i la seva identitat nacionals el que provoca els conflictes. Georgians i russos són al mateix bàndol.