Jutjar la corrupció o l’estupidesa

En aquests moments, el Partit Popular té oberts diversos fronts per pressumpta corrupció. No és res de nou. Temps enrere, circulava per la xarxa una llista en la qual es documentaven més de 200 casos de dirigents o càrrecs electes populars implicats en casos de corrupció urbanística, prevaricació, falsetat documental, malversació de fons públic, i un llarg etc. I en aquesta llista només s’hi feien constar aquells casos que ja havien arribat a mans de la justícia, i no pas els que sovint són vox populi però que no arriben als jutjats per manca de proves, o perquè ningú gosa enfrontar-se al poder.

Qualsevol que disposi o hagi disposat de mecanismes de poder i d’administració, ja sigui pública o privada, sap la facilitat amb què es poden fer tota mena de trifulgues, desviaments de fons o apropiacions indegudes; i la facilitat amb què es poden camuflar. De manera que, tot i que els casos que actualment esquitxen el Partit Popular semblen desmesurats, i sobretot generalitzats, en realitat només surten a la llum pública aquells en què els encausats han comès, a més del delicte de què se’ls acusa, un pecat de supèrbia. Embriagats pel poder, se senten tan omnipotents que creuen que res podrà contra ells i que ni tan sols cal guardar les formes: de la mateixa manera que se suborna o es deixa subornar per empreses privades també es pot fer el mateix amb la Justícia, en la qual sempre se sol comptar amb “amics de tota la vida”. Els processos oberts, doncs, són una mínima part del que realment hi podria haver, i es tracta només d’aquells casos en què els encausats, a més, han comès la imprudència i la temeritat de deixar proves evidents o de no deixar els expedients degudament justificats. Potser els judicis i les sentències que se'n deriven no s’haurien de fer tant pel delicte de corrupció com pel pecat de supèrbia i per l’estupidesa dels encausats.

Tenim l’exemple del President de la Generalitat Valenciana. L’acceptació de regals, i no ens referim a regals simbòlics que es poden fer a la institució que representen sinó a regals d’ús personal, ha estat sempre tipificada com a delicte, perquè ningú dubta que els regals són la compensació de favors rebuts. En el cas de Francisco Camps, doncs, no es tractava de veure si era corrupte o no, sinó de veure fins on arribava la seva estupidesa; no fos cas que n’hagués deixat documentació escrita. Curiosament, l’acta de sobresseïment del cas que va fer el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana, presidit pel seu amic, contradiu la defensa que feia el mateix Camps. Els President de la Generalitat Valenciana reiterava públicament que els vestits no havien estat cap regal sinó que els havia pagat ell de la seva butxaca, encara que no constaven ni factures a la sastreria ni ell en tenia rebuts. En canvi, en la sentència del TSJ es dóna per suposat que Camps menteix i que els regals han existit, només que es fa una curiosa i singular interpretació de la llei al·legant que si no hi ha proves de la compensació per la qual es van fer els regals, aquests per si mateixos no poden ser considerats delicte. Es veu que per ser delicte, hi hauria d’haver prova documental de l’estupidesa.

No hi ha alternativa a la Constitució? (i VIII)

Ho deia ahir el President en funcions de la Generalitat, Joan Saura: el Govern no té cap pla previst davant d’una sentència adversa del Tribunal Constitucional. I ho argumentava dient que estaven tan convençuts de la constitucionalitat de l’Estatut que no volien ni pensar-hi. Hem de pensar i creure, per salvar la imatge i el bon nom del Govern, que això és una absoluta falsedat, que ens estan mentint ves a saber per quina estratègia. Primera perquè la sentència del TC no dependrà de la constitucionalitat de l’Estatut, segona perquè ningú dubta que hi haurà retalls ni que sigui per demostrar el mateix Tribunal el seu poder, i tercera perquè seria imperdonable la irresponsabilitat d’un Govern que no tingués cap previsió davant d’una eventualitat com aquesta. Altra cosa és que la previsió feta sigui inconfessable.

Les alternatives poden ser diverses. Els qui són partidaris de negar a Catalunya i als catalans el dret a decidir ho tenen clar: no som ningú per discutir l’autoritat i la decisió presa pels qui tenen el poder i el nostre destí a les seves mans, i per tant no hi ha altra resposta que la de l’acatament. Els qui accepten aquest estat de submissió, però volen aparentar una certa defensa del país com a molt expressaran la seva disconformitat, faran veure que estan enutjats i fins i tot són capaços de convocar una manifestació per a expressar un rebuig verbal que no posa en dubte l’acatament. Hi haurà també els qui, posats a mentir i a enganyar permanentment la ciutadania, faran veure que s’esquincen les vestidures i es posaran a dir estupideses com aquelles que cal revisar les relacions amb Espanya, que cal canviar la Constitució (com si no sabessin que seran el PP i el PSOE els qui la canviaran i no pas a favor nostre), o que s’obre un nou període de negociacions. Per als sobiranistes, la primera resposta hauria de ser la de no acatament i no reconeixement de cap legitimitat al Tribunal Constitucional per a revocar una decisió presa democràticament pel la majoria del poble de Catalunya; en aquest cas va ser l’acceptació d’un text estatutari, en un altre pot ser decidir el futur del país. A partir del moment en què considerem trencat, unilateralment per part seva, l’intent de pacte per trobar un encaix de Catalunya dins de l’Estat espanyol, les decisions a prendre no tenen per què ajustar-se a la seva legalitat: convocatòria d’una consulta popular, com a mínim, sobre l’acceptació o no de la imposició feta des de Madrid, encara que seria millor formular-la en positiu en base al dret a decidir dels catalans; acte de sobirania nacional per part de les institucions, només a partir del qual es podria tornar a parlar de negociar alguna cosa amb Madrid; o, directament, una proclamació unilateral d’independència en el benentès que voldria dir endegar tot un procés de conflicte obert amb l’Estat.

El que no podria fer mai una força nacionalista (ja no goso emprar el terme independentista), seria mantenir-se en un Govern on es fes acte d’acatament i submissió, i que es dediqués a gestionar les escorrialles que ens han volgut deixar. Potser seria hora de plantejar la necessitat d’un Govern d’unitat nacional, no per a gestionar el que ens queda (per això tant se val fer-ho amb els uns com amb els altres), sinó per a plantejar obertament un procés cap a la plena sobirania nacional. I si no hi ha una majoria parlamentària suficient per a fer-ho, disposada a fer-ho, com a mínim no participar de l’acte vergonyant de la submissió.

Valoració en positiu de la sentència del Constitucional (VII)

Establert que ni el Tribunal està legitimat per a emetre sentències, essent part políticament interessada, ni com a catalans, per dignitat nacional, podem ademtre que es qüestioni la voluntat democràtica expressada pels ciutadans de Catalunya, el rebuig i el no acatament de la sentència respecte a l’Estatut ha de ser absolut i a priori; al marge de si la retallada serà major o menor. Celebrar o esperar que la sentència no ens sigui tan desfavorable és tant com acceptar l’autoritat moral d’aquest Tribunal Constitucional i, sobretot, la incapacitat del poble de Catalunya per a decidir el seu futur.

Per això és de lamentar la negligent inacció dels partits catalans, tots, que esperen un cop de sort, que la dinàmica de les tenses relacions entre PP i PSOE ens afavoreixi, que els magistrats no trobin la manera d’anul·lar articles idèntics als que els mateixos recurrents han aprovat en altres comunitats, o que al capdavall les retallades siguin més o menys suportables. O pitjor encara, correm el risc que, davant la sentència, la irresponsabilitat dels notres polítics arribi a l’extrem de voler aprofitar l’ocasió per a desgastar l’adversari local per a treure’n rèdits electorals a curt termini. Des del qui podria pretendre acusar l’actual Govern de la Generalitat de no haver fet les gestions o pressions oportunes per a condicionar favorablement la sentència del Tribunal Constitucional, a qui podria tenir la temptació d’erigir-se en portaveu ideològic del Tribunal argumentant que ells ja havien advertit (com va fer el mateix Duran i Lleida) de la possible inconstitucionalitat d’alguns dels articles estatutaris. Més esperpèntiques, encara, serien els posicions extremes: les dels qui, havent presentat el recurs que de ben segur només serà estimat en part, exhibiran eufòrics el seu èxit amagant l’intent fallit de les retallades que no hauran estat acceptades ni pel Tribunal Constitucional; o les dels qui, com fan de forma reiterada i obsessiva, intentaran carregar contra el pacte Mas-Zapatero (però referint-se només al Mas perquè bé que s’arrengleren amb el Zapatero) com si la inconstitucionalitat provingués precisament de la retallada.

Per als qui no admetem la legitimitat del Tribunal Constitucional ni que, en tot cas, les seves sentències puguin coartar la llibertat i la voluntat expressada democràticament pel poble de Catalunya, l’únic responsable de la sentència que ha de retallar l’Estatut és el no reconeixement del nostre dret decidir, de la nostra existència com a poble i, per tant, de la submissió a què ens han sotmès. Si la retallada és important, els més aferrissats constitucionalistes podrien al·legar que hauria estat molt pitjor sense el pacte a la baixa entre Mas i Zapatero, mentre que per als sobiranistes demostraria que dins del marc constitucional, que és el que van escollir tots els nostres parlamentaris per a fer la reforma estatutària, no hi encaixen en absolut, ni rebaixades, les nostres aspiracions nacionals. Només si la sentència és positiva en el sentit de no retallar, o de fer-ho molt poc, el text estatutari, des d’una perspectiva sobiranista es podrà adduir i denunciar que amb el pacte Mas-Zapatero es va rebaixar més del que permetia el marc legal, l’acceptat per tothom a priori.

Improvisar o aprofitar-se de la sentència del Constitucional (VI)

Igual com va passar amb el tema del finançament, els partits polítics s’escarrassen en afirmar la necessitat d’una resposta unitària davant d’una sentència negativa del Tribunal Constitucional en relació a l’Estatut, però no fan res per a propiciar-la. Estan jugant a veure-les venir, amb aquella estupidesa de no posar benes abans no hi hagi ferides, quan és evident que de ferida n’hi haurà, només falta saber-ne l’abast, i que, en tot cas, val més tenir la farmaciola a punt. O pitjor encara, tothom especula a qui podrà carregar les responsabilitats i com en podrà treure un rendiment electoral. Lamentable.

No es tracta només de ser conscients que una resposta unitària seria la millor arma per a fer front a una sentència adversa del Tribunal Constitucional, que d’això ja en són conscients, sinó que la força d’aquesta unitat i la determinació de no acceptar que es revoqui la voluntat democràticament expressada pel poble de Catalunya seria ja la millor forma de prevenir-la. Justament de la manca d’unitat es valdran els nacionalistes espanyols, a través dels seus delegats al Tribunal Constitucional, per acabar de ribotejar l’Estatut. No fa gaire dies, Joan Puigcercós s’arriscava a dir que el Govern català hauria de pressionar el Tribunal Constitucional per evitar una sentencia excessivament negativa. Una bajanada com una catedral: primera, perquè dir això no és políticament correcte, i lògicament ho han de negar tant el Govern català com el mateix Tribunal, a no ser que acceptin ells mateixos la corrupció del sistema; segona, perquè pretendre jugar a pressionar el Tribunal Constitucional perquè ens sigui favorable equival a entrar en el seu joc i a donar per bona la sentència, ja que no s’entendria que l’acceptéssim o no en funció d’haver estat capaços d’influir-hi suficientment; i tercera, perquè si algú és capaç d’influir en els membres del Tribunal són els partits polítics que els han nomenat, el PP i el PSOE.

El més coherent, des d’una òptica sobiranista, és la no acceptació a priori de cap sentència que vulgui validar o invalidar, tant se val, la voluntat democràtica dels catalans. Ara bé, com a mínim, un sentit de la responsabilitat dels qui afirmen defensar els interessos de Catalunya i la seva identitat hauria d’haver previst una unitat d’acció i no esperar a improvisar-la a darrera hora. I el cert és que ningú ha fet res, excepte especular quin rendiment se’n podrà treure i en tot cas evitar que es mobilitzi la societat civil. La qual, tot s’ha de dir, no sembla que estigui tampoc a l’alçada de les circumstàncies. El més probable, si ningú redreça la situació, és que a darrera hora tothom improvitzi quatre declaracions, que a Madrid els sona a allò de “perro que ladra, no muerde”, i la majoria encara en forma de picabaralla interna. Amb l’agreujant que es deixi el camp obert perquè qualsevol grupuscle, amb la millor voluntat del món, prengui la iniciativa aïlladament amb propostes d’escassa ressonàcia i nul·la incidència en la política real. És en aquests moments quan es troba a faltar grups i persones que assumeixin un veritable lideratge de país.

Acatem o renunciem a la Constitució (V)

La proposta d’Estatut que va aprovar el Parlament de Catalunya l’any 2005 representava una proposta de pacte, en la qual la part catalana ja havia fet les seves renúncies, procurant d’adaptar-se al text constitucional, obviant drets irrenunciables com el de l’autodeterminació o el de la sobirania i acceptant les regles de joc imposades per Espanya. L’actitud dels espanyols davant la proposta de pacte va de ser rebuig unànime; i a partir de llavors tot han estat deslleialtats, incompliments i imposicions, a l’espera de la guinda que hi ha de posar el seu Tribunal Constitucional.

Els delegats del PSOE a Catalunya, que inicialment havien acceptat l’acord del Parlament, des del primer moment va tenir clar que primer es devien a l’obediència de partit i van posar-se al costat dels qui s’oposaven al text que ells mateixos havien aprovat. CiU i ERC es quedaven sols intentant negociar, cadascú pel seu cantó, un acord minimament digne. L’amenaça de passar el ribot sobre la voluntat dels representants del poble de Catalunya era explícita i sense embuts. Tot i així, tant els convergents com els republicans estaven disposats a acceptar rebaixar de nou l’acord del Parlament; amb la particularitat que finalment els socialistes, inclosos els socialistes catalans, van creure que era preferible i més profitós per a ells arribar a un acord amb l’Artur Mas. Només ERC es va oposar a l’Estatut posat a Referèndum, i aprovat per àmplia majoria, si més no com a mal menor. Però immediatament, el Govern espanyol es negava a complir el pacte, que ara ja tenia forma de Llei: bloqueig del desplegament de l’Estatut, invasió de competències, i finalment negativa a aprovar un nou finançament d’acord amb el que ells havien signat. I això sempre utilitzant l’amenaça del Tribunal Constitucional que quan creguin oportú traurà la sentència que els convindrà, en funció dels pactes i equilibris entre el PP i el PSOE.

Ha estat, doncs, un cúmul de deslleialtats i d’incompliments, una constant d’ajupir el cap per intentar trobar l’encaix dins de l’Estat espanyol i una constant negativa a acceptar el pacte o a complir el que inicialment s’havia pactat. Ara, seria d’imbècils argumentar que si el Tribunal Constitucional ens acaba de retallar l’Estatut ribotejat, nosaltres plantejarem una revisió del pacte ja sigui presentant una nova proposta d’Estatut o, pitjor encara, pretenent reformar la Constitució. Si mai hi ha una reforma de la Constitució, serà la que imposarà el Partit Popular, sempre en contra els drets i dels interessos dels ciutadans de Catalunya.

Davant la retallada del Tribunal Constitucional no hi ha més alternatives: o ajupim el cap, ens resignem a la derrota que ens ha de portar a la lenta desaparició com a poble, acatem en el pitjor sentit del terme que el català té un rang inferior al castellà i per tant reconeixem que som ciutadans de segona; o bé, senzillament renunciem a emparar-nos en aquesta Constitució que no ens accepta com a catalans. I aleshores, l’única discussió possible, sensata i raonable, serà veure la fórmula i el procés a seguir per a dotar-nos d’un Estat propi, amb una Constitució que comenci reconeixent que existim com a catalans i que tenim dret a existir i a decidir el nostre futur.

Catalunya no encaixa en aquesta Constitució (IV)

Admetent que tot el procés de reforma estatutària es va posar en marxa dins dels paràmetres constitucionals, i que des d’una òptica nacionalista es podia concebre l’estratègia d’assajar un darrer intent per veure si Catalunya podia encaixa d’alguna manera dins d’aquesta Espanya constitucional o directament demostrar que l’encaix era impossible, no caldria ni esperar la sentència del Tribunal Constitucional per a concloure la inviabilitat de la iniciativa. Sense esperar que es pronunciï l’Alt Tribunal, des del Govern espanyol ja s’han negat a acceptar el que ells mateixos havien pactat, s’han permès d’incomplir la llei i han demostrat que no estan disposats a buscar cap encaix basat en el respecte a la nostra personalitat, sinó directament a encaixar-nos en el seu esquema constitucional.

Tot el debat sobre el finançament de Catalunya ha estat corromput d’entrada, perquè des d’una perspectiva catalana, legalista i si voleu també cosntitucionalista, no hi havia res a negociar. L’aplicació de les lleis no es negocia; i l’Estatut és un Llei que forma part de l’estructura constitucional. L’opció més coherent hauria estat, amb l’Estatut a la mà, exigir el compliment fil per randa de cadascun dels seus articles. Si el Govern espanyol no dóna per bona una Llei Orgànica com aquesta, fruit d’un pacte polític ja farcit de renúncies, és que no estem parlant de cenyir-nos a la legalitat vigent. Entrar a negociar sobre la validesa de la llei, de si s’ha de respectar parcialment o en un percentatge important, com han admès alguns dels signants del pacte pel nou finançament, és una barbaritat. La negociació del nou finançament, amb més o menys encert i amb més o menys renúncies, es va fer mentre es tramitava l’Estatut i es va concloure en donar per bo les Corts espanyoles l‘acord assolit entre Mas i Zapatero. Un cop aprovades, les lleis ja no es tornen a negociar, simplement es compleixen.

Podríem admetre que des de Catalunya, amb una renúncia més o menys convençuda o estratègica dels partits catalans, ja hi havia la intenció de trobar un encaix dins de l’Espanya Constitucional, però són els espanyols amb els seus incompliments i el no reconeixement de les lleis que permetien aquest encaix, els qui no hi estan interessats. Nosaltres per a poder-nos trobar mínimament còmodes dins de l’Estat espanyol acceptàvem moltes renúncies i haviem pactat una fórmula en forma de Llei orgànica, l’Estatut; però és l’Estat espanyol a través del Govern i del seu Tribunal Constitucional el que no accepta el pacte i exigeix que l’encaix es faci a base de deixar de ser el que som, a base de renunciar a la nostra personalitat nacional.

Hi renunciem, doncs?

L’Estatut, un procés Constitucionalista (III)

Al marge de la credibilitat i el reconeixement que ens mereixi el Tribunal Constitucional, i de si les seves sentències han de prevaldre per damunt de la voluntat democràtica del poble de Catalunya, hi ha un fet que cal tenir en compte a l’hora de valorar la constitucionalitat de l’Estatut: l’any 2005 totes les forces polítiques del Parlament de Catalunya van emprendre la redacció d’un nou Estatut per la via constitucionalista, acceptant per tant les regles de joc que imposa la Constitució espanyola. Des del PP fins a ERC van acceptar endegar un procés ajustat a la Carta Magna espanyola, que inclou naturalment l’arbitri final del Tribunal Constitucional.

Es podrà dir que alguns ho feien amb total convenciment que aquest era el marc idoni, mentre que altres assajaven un darrer intent de veure fins on ens permetia el marc constitucional espanyol. Però, en qualsevol cas, totes les forces polítiques renunciaven a fer cap acte de sobirania i, enquadrats en un mateix bloc constitucionalista, emprenenien la redacció del text estatutari dins d’aquest marc de la Constitució. No es tramitava una llei catalana, sinó una llei espanyola que aprovaven les Corts espanyoles; els redactors sabien que no podien proposar el que ells creien que seria el millor per a Catalunya, sinó el millor que creien que s’ajustava al context jurídic constitucional; s’acceptava, doncs, que fos el Parlament espanyol el qui discutís, esmenés i aprovés el nou Estatut, relegant el paper del Parlament de Catalunya a espectadors de la tribuna de convidats; es renunciava a què fos la ciutadania de Catalunya la que aprovés en referèndum la proposta del seu Parlament, i en tot cas se li deixava només la possibilitat de refrendar o no el text elaborat o ribotejat per les Corts espanyoles; i, en definitiva, s’acceptava el marc jurídic espanyol que preveu un paper decisiu al Tribunal Constitucional per a dictaminar si les lleis s’ajusten a la Carta Magna, amb la facultat d’invalidar-les total o parcialment.

Un procés sobiranista hauria estat que el Parlament de Catalunya hagués elaborat i aprovat el text de l’Estatut, no com a proposta a enviar a Madrid sinó com a llei pròpia i com a Carta Magna del país; que aquesta llei s’hagués sotmès a votació popular en referèndum del poble de Catalunya; i que, fet l’acte de sobirania, es presentés a Madrid per si volien o podien donar-li encaix dins del marc constitucional espanyol. Però no es va fer així. Es pot al·legar que no hi havia una majoria suficient per a fer-ho, que es va optar per la tradicional política pactista de peix al cove (encara que en aquest cas el peix semblava de dimensions considerables), o simplement que es volia demostrar fins on podíem arribar dins del marc constitucional espanyol precisament per evidenciar-ne les seves limitacions i poder plantejar tot seguit la seva ruptura. En tot cas, es va escollir l’opció constitucionalista amb totes les seves conseqüències. I, en aquest context, el pacte final entre Mas i Zapatero resulta irrellevant perquè, al capdavall, el que s’estava negociant des d’ERC o des d’altres formacions polítiques podia incorporar alguna competència més però s’enquadrava igualment dins dels paràmetres de la Constitució espanyola, subjectes igualment a la decisió del Tribunal Constitucional.

No critico ni censuro que els sobiranistes del Parlament de Catalunya optessin per la via constitucionalista, sinó que no s’hagi explicat suficientment que era el darrer intent de trobar un encaix dins de l’Estat espanyol, o més directament de demostrar que aquest encaix era impossible. Però no s’ha donat la impressió, ni els nostres polítics han treballat des d’aquesta perspectiva, que Catalunya presentés una proposta que, en cas de no ser acceptada, implicava emprendre decididament la via sobiranista. Més aviat s’han comportat com a constitucionalistes convençuts; tan convençuts que defensen amb dents i ungles la constitucionalitat del text aprovat per les Corts espanyoles.

Acatar les sentències el Tribunal Constitucional (II)

Quan es faci pública la sentència del Tribunal Constitucional en relació a l’Estatut, des d’una perspectiva catalana, es podrà dir que sentim impotència davant la poderosa maquinària de l’Estat, que ens resignem a la nostra dissort, i fins i tot que respectem aquest Tribunal i la seva sentència, però de cap de les maneres es pot utilitzar el concepte d’acatament. Acatar equival a respecte, però amb l’afegit de la submissió. No podem cometre el mateix error que Ibarretxe.

L’únic acatament que poden i han de fer els nostres polítics és a la voluntat popular. I el poble de Catalunya es va manifestar clarament a favor d’un text estatutari; i encara una part dels qui s’hi van mostrar en contra era perquè el consideraven excessivament esquifit. El poder emana del poble, i és a aquest a qui s’ha de rendir comptes; la resta són instruments per a fer efectiu aquest poder de la ciutadania. En els règims autoritaris hom entén la política com l’exercici del poder enfront d’uns súbdits que s’han de controlar perquè s’ajustin a les necessitats d’un poder il·legítim. La democràcia és el procés a l’inversa: el que preval és la ciutadania, essent la política només el mecanisme de donar compliment a la seva voluntat. I les relacions entre Catalunya i Espanya encara funcionen amb l’esquema d’un poder polític que s’imposa sobre la voluntat dels seus súbdits, als quals vol fer acatar les seves decisions.

Amb la sentència a la mà, doncs, els nostres polítics, si no són capaços de fer-hi front amb un gest de dignitat nacional, poden admetre la seva debilitat, la seva por o la seva incapacitat per a fer-hi front, poden argumentar estratègies diferents per a acabar fent prevaldre la voluntat del poble de Catalunya, però en cap cas poden fer un acte de submissió i d’acatament. Podríem recordar el text de la declaració unilateral d’independència dels Estats Units, de plena vigència avui: “… la humanitat està més diposada a patir, mentre els mals siguin tolerables, que a fer-se justicia abolint les formes a què està acostumada. Però quan una llarga sèrie d’abusos i usurpacions, dirigida invariablement al mateix objectiu, demostra el designi de sometre a un poble a un despotisme absolut, aquest té el dret i deure d’enderrocar aquest govern i establir noves garanties per a la seva futura seguretat. ...”

Ajupirem el cap, en un nou acte d’acatament?

La legitimitat del Tribunal Constitucional (I)

Tot i que és un rumor que s’escampa sovint, sembla que aquesta vegada va de veres: els representants del PSOE i del PP al Tribunal Constitucional poden decidir qualsevol dia d’aquests que ja és el moment políticament oportú per a treure la seva sentència sobre l’Estatut. Ningú dubta que el Tribunal Constitucional retallarà l’Estatut; l’expectativa està en veure si les retallades seran importants i substancioses, o bé si seran retallades literals d’anul·lació d’articles o de caràcter interpretatiu. En qualsevol cas, sembla que tothom té clar que la sentència serà una acció més de caràcter polític que jurídic, i per tant amb repercussions també polítiques. En els propers dies voldria fer algunes consideracions sobre el tema, veient sobretot la irresponsabilitat dels polítics catalans que esperen veure-les venir, pensant que a darrera hora ja improvisaran alguna cosa, si pot ser carregant-se mútuament les culpes per a treure rèdits personals o de partit.

Parlar de la politització d’aquest Tribunal Constitucional, i de la seva manca d’independència, no és cap gosadia. Ho han dit i reiterat en els darrers anys tots els mitjans de comunicació, de dretes i d’esquerres. Des del moment en què no es posen d’acord els dos grans partits espanyols sobre la seva preceptiva renovació és perquè cadascú aspira a posar-hi els seus peons i, en conseqüència, a procurar tenir-hi una majoria. I no solament això. També la majoria dels mitjans de comunicació han especulat amb afirmacions contundents en relació al resultat d’aquesta sentència sobre l’Estatut en funció dels membres del Tribunal que finalment podran votar i estampar-hi la seva signatura. Mitjans de comunicació gens radicals ni alternatius, en alguns casos també mitjans públics, han calculat obertament el vot i per tant el sentit de la sentència en funció de si es recusava un o altre magistrat (emprant la terminologia de progressista o conservador com a eufemisme de PSOE o PP), o de si la Presidenta del Tribunal podia exercir el vot de qualitat. És a dir que es donava per suposat que, com si es tractés d’un petit Parlament, els magistrats votarien en funció de la seva adscripció política.

És fàcil d’imaginar que si es tractés de magistrats independents que analitzessin el text estatutari amb criteris estrictament jurídics, les diferències interpretatives tècnicament tampoc podrien ser tantes. I, en tot cas, els matisos que hi pogués veure cada magistrat no es correspondrien a una decisió en bloc sinó que per a cada tema o apartat hi podria haver matisacions molt diverses, i per tant vots particulars que no haurien de correspondre als dos blocs tan ben definits, com asseguren sense rubor la majoria dels mitjans de comunicació.

Per tant, una primera consideració a fer és que aquest Tribunal Constitucional no està legitimat com a tal per a sentenciar res, perquè neix pervertit d’entrada en ser part interessada políticament a favor o en contra de l’Estatut segons si els seus magistrats pertanyen al sector proper al partit que hi va votar a favor o si pertanyen al sector proper al partit que n’ha presentat el recurs en contra. Un primer error de la classe política catalana, doncs, és no deixar clara d’entrada la manca de credibilitat d’aquest Tribunal Constitucional, prescindint de si al final ens serà més o menys desfavorable. Fer-ho després de conèixer la sentència ja no tindrà cap mena de valor, i tothom ho interpretarà com una rebequeria.

En defensa de Fèlix Millet

No entenc, sincerament, l’actitud d’alguns dirigents de CiU, com el Duran i Lleida o l’Oriol Pujol, de sortir en defensa de Fèlix Millet, l’expresident de la Fundació de l’Ordeó Català. És cert que hi ha una presumpció d’innocència que s’ha de respectar, però també ho és que en un personatge de projecció pública, ja sigui el President de l’Orfeó, el tresorer del PP o el President de la Generalitat Valenciana, la sola inculpació per presumpte corrupció o presumptes irregularitats, que alguna base deuen tenir, ja representa una greu perjudici per la Institució o l’Administració que representen.

El fet que l’administració catalana, durant l’època convergent, hagués tingut bones relacions amb Fèlix Millet, com també n’hi va tenir el Govern de José Maria Aznar, no significa cap mena de connivència amb les irregularitats detectades ara. Al capdavall, el Patronat de la Fundació està integrat per l’Ajuntament de Barcelona, la Generalitat de Catalunya i el Ministeri de Cultura, i a ningú se li acut relacionar el possible desviament de fons amb les administracions que no només sustenten l’entitat sinó que participen en els seus òrgans de Govern. Igualment, no té sentit retreure ara que Fèlix Millet va rebre el 1999 la Creu de Sant Jordi o que estava a punt de rebre la Medalla d’Or de la ciutat de Barcelona, perquè és evident que aquestes distincions es feien en base a una acció cultural realment portada a terme, i els mèrits de la qual no cal menystenir.

Per tant, no entenc la dèria d’alguns mitjans de comunicació de remarcar les relacions que Fèlix Millet havia tingut amb determinades persones, casualment d’un signe polític diferent dels del mitjà, com si això les inculpés d’alguna manera, i obviant naturalment les que mantenia amb les persones de signe polític proper al mitjà. Ara, d’aquí a sortir en defensa seva, hi ha un bon pas. Igual com fan els populars solidaritzant-se i donant suport a dirigents del seu partit inculpats per corrupció, hom podria deduir que estan al corrent i que potser comparteixen les seves presumptes corrupcions. O potser és que, a mi personalment, sempre em dol molt més quan les irregularitats, errors o males gestions són protagonitzades precisament pels qui considero més propers.

La dependència del poder judicial

Amb tota normalitat, Joan Puigcercós afirmava que el Govern estava pressionant el Tribunal Constitucional per tal que la seva sentència sobre l’Estatut no fos excessivament desfavorable, de la mateixa manera que també ho feia el PP en sentit contrari. Una afirmació que en un Estat de dret seria escandalosa, però que aquí passa com una opinió més, precisament perquè és de domini públic la tendenciositat i manca de credibilitat i legitimitat d’aquest Tribunal. I com a molt una afirmació tan contundent com la del President d’ERC és desmentida tímidament per gent com José Zaragoza, més que res perquè no és políticament correcte dir-ho d’una manera tan explícita.

Però és que de casos de manca de credibilitat i de rigor jurídic en les sentències judicials en trobem a cada cantonada. Ho hem vist sovint amb sentències insòlites defensant o justificant determinades agressions masclistes; ho hem vist en tot el tema de la il·legalització de formacions polítiques a les quals, sovint, no se les acusa de cap acció concreta sinó de suposades connivències o coincidències en l’ideari polític; ho hem vist quan comparativament sembla insostenible que es condemni a més anys de presó per cremar un caixer automàtic, per exemple, que per matar una persona; ho veiem a diari quan la mateixa violència que, quan prové de gent d’ideologia abertzale és castigada amb tota severitat, quan prové de l’extrema dreta espanyola és minimitzada al País Valencià, per no dir tolerada, de manera que pot actuar amb total impunitat; o ho hem vist, ara, amb amb la sentència contra l‘anarquista Núria Pórtulas.

Resulta insòlit que es condemni a algú no per “col·laboració”, sinó per “temptativa de col·laboració” amb una suposada organització terrorista. Però més insòlit resulta si aquesta suposada organització terrorista no ha estat processada com a tal al seu país, a Itàlia, i el judici que es va fer contra la persona de la qual es va trobar el nom a l’agenda de la Núria Pórtulas, essent aquesta la principal prova de càrrec, va ser absolta per la justícia italiana.

Amb un sistema judicial com aquest, políticament no podem fer altra cosa que negar-los tota legimitat, i no acceptar ni acatar sentències manifestament polítiques, més que jurídiques. Altra cosa és tenir la vana il·lusió de poder-hi influir, com deia Puigcercós, des d’una ideologia absolutament oposada a la seva.

L’abjecte magnanimitat del monarca

Si la qualitat democràtica d’un país es medeix en funció de les possibilitats reals que tenen els seus ciutadans per a escollir els governants, per a associaciar-se i defensar públicament i col·lectiva uns ideals, o per a expressar lliurement la seva opinió, és evident que el Marroc no és cap model de democràcia. Un règim autocràtic, corrupte, que nega els drets més elementals dels seus súbdits (sense categoria de ciutadans), i que imposa la seva llei de la forma més injusta i arbitrària. I precisament és en els moments en què el monarca vol fer ostentació de la seva magnanimitat quan es fa més evident l’aberració del règim.

En motiu del desè aniversari de la seva coronació com a Rei del Marroc, com ja havia fet anteriorment amb el naixement del seu fill, s’ha permès d’atorgar un indult massiu, encara que en diversos graus, que afecta a 24.865 reclusos de les presons del seu país. Des de liquidacions totals de condemna, a reduccions significatives, commutacions de pena de mort per cadèna perpètua o de cadèna perpètua per comdemnes limitades, i tot per la seva magnificència, pel caprici de voler celebrar ostentosament els deu anys de la seva entronització. I, a més, amb el cinisme desmesurat de fer-ho "partint de consideracions humanitàries destinades a garantir la reinserció dels detinguts a la societat sobre la base dels principis i nobles valors ètics". Al marge que a les presons del Marroc hi ha molts ciutadans condemnats injustament per expressar públicament les seves opinions, per defensar uns ideals de llibertat i de justícia, per reivindicar els drets del poble sahaui o del poble berber, o simplement per haver estat crítics amb el règim, les consideracions humanitàries i el dret a la reinserció no poden dependre del capriciós aniversari d’un monarca que no té ni respecta els més elementals principis i valors ètics.

Els règims totalitaris, i molt específicament els dèspotes més abjectes, potser conscients de la injustícia que representa la seva mateixa existència, han de donar mostres obscenes d’indulgència com una forma més de demostrar el seu poder absolut. La justícia i la llibertat no són drets de la ciutadania, sinó capricis perversos del monarca.

CiU i PSC, al final, votant el PP... A fer la mà!

Tant els socialistes catalans com els convergents van fer una campanya electoral europea presentant el Partit Popular com l’enemic a batre. I no els faltava raó: el seu odi contra Catalunya i la llengua catalana, i en general contra qualsevol concepte de diversitat que faci ombra l’hegemonia espanyola, continuarà impedint que els catalans tinguem veu a Europa, que hi siguem reconeguts com a poble, i en definitiva que tinguem els mateixos drets que els altres. Continuarem essent, a Europa, ciutadans de segona. Però no només gràcies a l’obstinada voluntat del PP, sinó també al suport que reben dels socialistes i dels convergents.

Tant els diputats socialistes com els convergents han acabat votant el candidat popular a la Presidència de l’Eurocambra. El problema no rau en el fet que s’hagi arribat a un pacte per a repartir-se més o menys equitativament els càrrecs del Parlament europeu, com deia Ramon Tremosa en justificar-se adduint que el seu grup obtenia així una vicepresidència, sinó en l’engany i el frau a l’electorat que això suposa. Ja podem entendre que els candidats socialistes catalans, malgrat que la seva campanya simulava ser autònoma, en realitat anaven perduts enmig de la llista del PSOE al qual deuen la disciplina de vot, i que per tant ja ho tenen prou difícil, per no dir impossible, de fer valdre les reivindicacions catalans davant dels socialistes espanyols. I, encara, aquests socialistes espanyols queden enquadrats a Europa dins d’un grup parlamentari molt heterogeni, però que tenen en comú una visió molt estatalista d’Europa i molt jacobina dels Estats. El mateix que li passa al diputat convergent dins del Grup Liberal. El problema rau, doncs, en l’engany i el frau a l’electorat quan se li prometia no sé quantes coses, però sobretot fermesa enfront d’un Partit Popular sempre hostil a Catalunya, que al final han acabat votant.

La desafecció dels ciutadans envers la política probablement es basa en això. Polítics i mitjans de comunicació troben normal que no es faci res, o que es faci exactament el contrari, del que es prometia durant la campanya electoral. Ho hem vist en aquest cas de les eleccions europees, però ho veiem constantment en la política espanyola i en la catalana. La conclusió de l’electorat és que la política és una farsa i un engany permanent, que la paraula i les promeses d’un polític (i no només del Zapatero) no tenen cap valor. No és d’estranyar, doncs, perquè els polítics s’ho han guanyat a pols, que la gent els engegui ‘a fer la mà’, com dirien els valencians.

Hem perdut la nostra caixeta

De cop i volta, empesos per no sé què o no sé qui, però segur que amb mans interessades al darrere, es va començar a parlar de la necessitat de fusionar “caixes d’estalvi”. La crisi en seria la causa fonamental, o bé l’excusa, com passa a moltes empreses que aprofiten l’ocasió per a treure’s personal del damunt, per facilitar deslocalitzacions, per reduir els drets dels treballadors, etc. No sé si cap de les entitats d’estalvi catalanes implicades en procesos de fusió tenia realment problemes de solvència; en tot cas, l’exercici del 2008 s’havia tancat amb baixades clares de beneficis, però, malgrat tot, encara amb beneficis. La crisi es pot superar en un, dos o tres anys, però el procés ja serà irreversible.

La impressió que dóna, vist des de la distància, és que la iniciativa va sorgir del poder econòmic central, del Banc d’Espanya i de l’interès de la Banca espanyola per tal de clarificar el panorama financer i tenir més camp per a córrer. Un interès compartit pels nacionalistes espanyols que hi veien la possibilitat d’homogeneïtzar el sistema, carregant-se el que s’ha anomenat model català de Caixes d’Estalvi. Hom ja s’imaginava fusionant caixes locals o provincials catalanes amb qualsevol altra de l’Estat, de manera que fonamentalment deixessin de ser Caixes d’àmbit nacional. Inicialment, la Generalitat va sortir en defensa d’aquest “model català”, però tot seguit s’ha apuntat a la iniciativa, encara que delimitant, de moment, les fusions al marc geogràfic de Catalunya.

Per als usuaris, la diferència entre els serveis que ens pot oferir una o altra entitat financera és ben minsa. És en la seva projecció global, inserida en un marc geogràfic que la defineix, que cada Caixa pot tenir una incidència especial i específica en el seu territori. L’interès, i per tant el valor específic, de la Caixa de Sabadell, de Manlleu, de Tarragona, de Terrassa, del Penedès, de Manresa, o de Girona, posem per cas, no està en el seu potencial econòmic pròpiament, sinó en el seu arrelament al territori. Per als usuaris, un cop desdibuixada aquesta personalitat que ens les feia sentir més properes, deixaran de tenir sentit si no poden competir amb els bancs o amb “la Caixa”. Però, per més que inicialment intentin preservar algun lligam amb el territori original, les grans perjudicades per aquestes fusions seran les comarques que perdran un dels elements dinamitzadors de la seva economia, a part del mecenatge local que hi exercien.

Canvi o crisi, de Govern o de Partit?

Els canvis de Govern sempre són el resultat d’una crisi, la constatació que alguna cosa no acaba de funcionar prou bé o, com a mínim, que l’equip governant no és el més adequat. És cert que a vegades cal passar aquest mal tràngol per sortir-ne reforçat, tot prescindint d’algun dels seus membres que amb la seva gestió pot perjudicar la imatge de tot l’equip de Govern, però en cap cas es pot pensar en una remodelació positiva per se. Per això, resulta sorprenent l’anunci i la insistència dels dirigents d’Esquerra en considerar idònia ara una remodelació del Govern de la Generalitat.

D’entrada, és lògic que els socis de Govern s’hagin sentit molestos; perquè, si de veritat creuen que seria bo fer algun canvi, el normal i més lleial hauria estat fer-ho saber al President o als membres del partit que formen part de l’Executiu català, en lloc d’esbombar-ho a través dels mitjans de comunicació. D’altra banda, des del moment que parlen de la necessitat de rellevar alguns Consellers deu ser que ja en tenen algun de pensat, i que no gosen dir. Això, sense deixar de banda que efectuar canvis només per un any implica que un cop nomenats i adaptats els nous Consellers amb tot l’enrenou de reestructuracions internes amb els nous equips de treball, gaire bé no tindrien temps d’encetar cap nova iniciativa. Per tant, m’inclino a pensar que aquesta maldestra actuació dels dirigents d’Esquerra obeeix a interessos que ben poc tenen a veure amb la necessitat d’encarar amb garanties d’èxit el que queda de legislatura.

D’hipòtesis aquestes dies se n’han formulat unes quantes. Una primera, i potser la més infantil, seria imaginar que el President Montilla ja tenia previst de fer alguna remodelació, i sabent-ho els dirigents d’Esquerra se li han avançat anunciant-ho públicament per tal de donar la impressió que són ells els qui marquen l’agenda política. En aquest cas, hauria estat una mala jugada de deslleialtat envers el govern i el seu President, que obligaria a Montilla a postposar la remodelació per evitar la imatge de poca autoritat. Una altra possibilitat seria que des d’Esquerra es pretengués vendre la idea de la bondat de fer canvis en el Govern, tant per evitar que només es canviessin algunes de les carteres que tenen adjudicades com per donar a entendre que, en tot cas, al relleu se li ha de fer una lectura positiva. Queda encara una darrera i més malèvola interpretació que ja han fet alguns analistes: la direcció d’Esquerra, amb Puigcercós i Ridao al capdavant, intentarien prendre algun protagonisme rematant la feina de defenestració de l’entorn de Carod.

En qualsevol cas, no ha estat sinó la inèpcia dels dirigents d’Esquerra la que ha obert la porta a tota aquesta mena d’especulacions que contribueixen a malmetre la ja prou malmesa imatge del partit. Amb aquest personal, anem bé per anar a Roma!

Europa, ecologista? Ni en broma

Fa temps que els ho han advertit, i sembla que al final la Unió europea pot acabar sancionant l’Estat espanyol pel canal Segarra-Garrigues. No es sancionaria la Generalitat de Catalunya sinó l’Estat espanyol senzillament perquè Catalunya, als ulls d’Europa, no existeix. Amb tot, pot resultar xocant per a un conseller de medi ambient de la Generalitat, Francesc Baltasar del partit ecologista per excel·lència, veure com se’ls sanciona per una infracció contra el medi ambient. El tema pot resultar grotesc, escandalós, paradoxal o incomprensible, segons des de la perspectiva que hom vulgui contemplar-lo.

El Canal Segarra-Garrigues és una de les obres d’infrastructura més importants que s’han emprès a Catalunya en les darreres dècades. I sembla inexplicable que tot just ara, quan s’inaugura un primer tram del canal, s’adonin que la magna obra incompleix alguna normativa comunitària: aquí hi ha hagut irresponsabilitats en majúscules, que imagino que deuen ser compartides perquè ningú gosa tirar la primera pedra. Les sancions de la Unió europea poden ser milionàries, com també ho serien les modificacions que caldria fer al projecte per a adequar-lo a les seves exigències.

Al marge, doncs, d’aquestes responsabilitats que caldria depurar, de l’estultícia dels qui sabent que estaven en fals procedien a fer inauguracions solemnes, i de la paradoxa que es sancioni per atemptat al medi ambient una obra inaugurada per un govern d’esquerres i amb un Conseller ecologista, hi ha la incongruència de la mateixa Unió europea. Sense entrar en la importància de salvaguardar uns determinats paratges per a determinades espècies d’aus, enfront de l’interès de la població de la Catalunya central per a convertir en regadiu unes terres de secà, com a mínim resulta xocant i contradictori que aquest escrupolós afany proteccionista provingui de la mateixa institució que fomenta i financia altres obres que agredeixen amb molta més contundència el territori; i que permet, tolera o es limita a amonestar la destrucció del litoral català, o del Pirineu, amb un urbanisme salvatge que no respecta res ni ningú.

Si tant de menyspreu ha mostrat i continua mostrant la Unió europea envers el medi ambient, en temes com la MAT, les infrastructures viàries, la permissivitat urbanística... amb quina autoritat moral pot erigir-se ara en protector d’uns espais per a determinades aus avesades a viure en terres de secà? La resposta és ben senzilla: El medi ambient els importa un rave; l’únic que els pagesos no tenen ni la capacitat de pressió, ni la capacitat d’agrair generosament la permissivitat que tenen les grans empreses elèctriques, les constructores, les immobiliàries i en definitiva els grans poders econòmics. Amb els pagesos tothom s’hi veu amb cor; i, a més, poden simular un interès pel medi ambient que no tenen en absolut.

Focs d’avui, d’ahir i de sempre

Sempre hi ha gent disposada a fer llenya d’arbre caigut, a treure suc de les desgràcies, a aprofitar els moments crítics en benefici propi. Hi ajuda el fet que vivim en una societat on sembla que tot ha de tenir una causa, una justificació i per tant un responsable, sense deixar espai per a l’inevitable, per a l’atzar, o per a l’acte fortuït i imprevisible. Els focs d’aquest estiu, amb els tràgics resultats a l’Horta de Sant Joan, són un exemple d’aquesta impossibilitat de tenir-ho tot controlat i previst, de garantir fórmules màgiques per a evitar la malastrugança.

No es pot atribuir al Govern de la Generalitat, ni al Conseller Saura, la responsabilitat d’un sinistre provocat per causes naturals, avivat per unes condicions meteorològiques adverses i de difícil control donades les característiques orogràfiques del lloc on es va produir. Cal admetre que l’atzar, en forma de cúmul de circumstàncies, ens pot jugar una mala passada. Tampoc se’ls pot responsabilitzar, ni a ells ni molt menys als cossos de bombers, de falta de preparació, de problemes de coordinació o d’errors en l’execució de la seva tasca. Per més mitjans de què es disposi, per més recursos que s’hi esmercin, en la lluita contra el foc sempre hi ha l’imprevist, perquè cada situació i cada indret és diferent. És comprensible la desesperació d’alguna de les persones afectades a qui puntualment, i des d’una perspectiva molt subjectiva, li pot semblar que no s’ha actuat en el seu cas de la forma més efectiva; però de cap de les maneres no es pot aprofitar la desgràcia per a carregar les culpes o intentar treure’n rèdits polítics.

Dit això, només recomanar una revisió de l’hemeroteca per veure com es van comportar determinats grups polítics quan sinistres semblants es van produir temps enrere, amb un govern de color diferent. Els mateixos arguments que serveixen ara per eximir responsabilitats, per acceptar que en determinades circumstàncies no tot és previsible ni evitable, ja hi eren llavors. Altra cosa és que si l’any passat algú es penjava medalles atribuint la manca d’incendis a la seva bona gestió, sense considerar que la climatologia favorable n’havia estat el principal actor responsable, ara se les hauria de despenjar. O no?

Enquesta d’usos lingüístics 2008 (i VI)

Per acabar aquesta sèrie d’articles sobre l’Enquesta d’usos lingüistics elaborada per la Generalitat de Catalunya, voldria comentar les dades generals de coneixement de la llengua. Els resultats són els següents: un 94’8% entén el català, un 81’7% pot llegir-lo, un 78’3% el pot parlar i un 61’8% el pot escriure. Pel que fa al castellà, en canvi, l’entén un 99’9%, el parla un 99’7%, el llegeix un 97’4% i l’escriu un 95’8%. I és entre la població més jove on s’incrementa el percentatge de coneixement de la llengua, sobretot pel que fa a la llengua escrita, sens dubte per l’efecte positiu del sistema educatiu de Catalunya. Fins aquí les dades es podrien considerar relativament satisfactòries.

D’una banda, l’argument dels qui parlen d’una suposada discriminació del castellà en l’àmbit de l’educació és absolutament fals. En tot cas, les deficiències hi continuen essent per al català, encara que és de suposar que els qui no poden escriure, parlar o llegir correctament en català són persones que ja no estan en el període escolar. Però de l’altra, les dades posen en evidència que no hi ha obstacles objectius per a aplicar polítiques lingüístiques normalitzadores perquè el nivell d’incomprensió és baixíssim. L’oposició de sectors minoritaris a la normalització lingüística no es fonamenta en problemes de comunicació, sinó simplement en actituds personals de caire estrictament polític. Es tracta, però, d’una situació ben diferent de la del País Valencià on el Partit Popular ha aconseguit, a base d’incomplir el seu propi Estatut, que hi hagi percentatges molt més significatius de persones que no entenen la llengua pròpia del País Valencià.

Quan comparem aquestes dades del 2008 amb les del 2003, veiem que el percentatge dels qui poden entendre el català ha baixat del 96’5 al 94’5%, els qui el poden parlar del 81’6 al 78’3%, els qui el poden llegir del 89 al 81’7% i en canvi els qui el poden escriure s’ha incrementat del 58’8 al 61’6%. Unes dades que no hauríem de considerar com exageradament negatives si tenim en compte l’increment de població vinguda d’altres països en els darrers anys i que no ha tingut temps de tenir prou coneixements de la llengua del país. Però resulta que aquesta població si que n’ha tingut per a conèixer la llengua castellana quan hi ha bon percentatge d’immigració procedent de l’Europa de l’Est, de l’Àsia o de l’Àfrica. I en qualsevol cas, aquest diferencial estadístic derivat de la immigració no justificaria la caiguda de l’ús de la llengua catalana en més d’un 20% en només cinc anys.

Encara hi som a temps, però cal un gir radical en les polítiques lingüístiques de la Generalitat. Un gir que no serà possible si els seus responsables no valoren en la justa mesura les dades d’aquesta Enquesta d’usos lingüístics que ells han elaborat. I la valoració, amb els números a la mà, no pot ser ni de cofoisme ni d’anar tirant com fins ara. Amb una tendència clarament negativa, la continuïtat de les polítiques seguides fins ara no ens porta sinó al desastre absolut.

Enquesta d’usos lingüístics 2008 (V)

Les dades, amb el marge d’error que se li vulgui atribuir a l’Enquesta d’usos lingüistics, són mesures objectives. Ara bé, en la pròpia enquesta també es tenia en compte la percepció que en tenen els ciutadans, tant de la situació present i de l’evolució dels darrers anys com de les perspectives de futur. I si els joves, com vèiem en els articles anteriors, eren els qui menys ús feien de la llengua, en aquest cas són els qui més aviat creuen que s’utilitza poc, potser perquè ja són conscients del poc ús que en fan.

Pel que fa a l’evolució de la llengua en els darrers cinc anys, l’enquesta indica que hi ha opinions força equilibrades: un 31% creuen que s’utilitza més, un 39’8% que s’utilitza igual, i un 20’8% que s’utilitza menys. Unes dades que coincideixen molt amb la prospecció que fan per als propers cinc anys. És a dir que podem deduir que la gent, malgrat tot, té una visió relativament optimista sobre la situació i l’evolució de la llengua. Amb tot, també en aquest cas com més joves són els enquestats més pessimistes es mostren passant del 34’1% al 26’7% els qui creuen que l’evolució serà positiva, i del 16’4 al 25% els qui creuen que serà negativa. Curiosament, fent la comparativa amb l’anterior Enquesta d’úsos lingüístics, baixen tant els qui creuen que l’evolució ha estat i seguirà essent positiva com els qui creuen que ha estat i seguirà essent negaitva, i per tant pugen els qui consideren que es mantindrà igual.

En qualsevol cas, són percepcions que no s’ajusten a la realitat que ens indica la mateixa enquesta, i que tenen de positiu el fet que no hi hagi una sensació de derrotisme i de caiguda imparable de la llengua catalana, que encara acabaria d’accelerar el procés. Faltaria saber si la percepció també moderadament optimista que expressaven els responsables de política lingüística de la Generalitat, tenia aquest objectiu d’evitar un derrotisme que podria resultar fatal; i, per tant, una cosa seria l’opinió expressada de cara enfora, tranquil·la i optimista, i una altra de ben diferent que a nivell intern estiguessin enceses ja totes les alarmes de l’administració, disposats a fer un gir absolut a la política seguida fins ara per tal de revertir la situació. Altrament, seria imperdonable que els responsables de la Política Lingüística es basessin més en una percepció personal i subjectiva que en les dades reals, a l’hora d’abordar els reptes de política lingüística, bàsicament el de salvar la llengua.

Enquesta d’usos lingüístics 2008 (IV)

Per valorar la incidència de les polítiques lingüístiques de la Generalitat, només cal fer un repàs de quins són els àmbits en què s’han dedicat més esforços amb campanyes publicitàries i programes pilot: el català en l’àmbit de la Justícia, l’ús del català entre els joves, la fidelitat a la llengua davant de persones forasteres o que ens parlen en castellà... Justament, són els àmbits en què després de tots els esforços esmerçats continuen essent més deficitaris. L’Enquesta d’usos lingüístics del 2008 recull, per exemple, l’actitud dels catalanoparlants quan el seu interlocutor els respon en castellà.

Les dades són tan descoratjadores que més d’un hauria de plantejar-se canviar d’ofici. La inutilitat de les campanyes publicitàries que s’han fet en aquest sentit resulta gaire bé insultant. El plantejament és molt clar: si la immensa majoria de la gent coneix les dues llengües, el mínim que es podria fer és, encara que ens responguin en castellà, continuar parlant en català. Fins i tot molts immigrants ho han demanat insistentment perquè és la seva oportunitat d’aprendre la llengua i per tant d’integrar-se plenament al país. Però les dades no ens indiquen res d’això. Només un 12% de catalanoparlants segueix parlant en català quan el seu interlocutor se’ls adreça en castellà, i un 76% en aquesta mateixa circumstància es passa directament al castellà renunciant a la seva llengua. Si ho comparem amb cinc anys enrere, ens troben que ha baixat en dos punts el percentatge de gent que mantenia la conversa en català, i s’ha incrementat de gaire bé 20 punt els qui es passen ràpidament al castellà. Una dada agreujada, una vegada més, pel fet que també els més joves es passen més fàcilment al castellà que els més grans.

Com a complement d’aquest indicador de la mala salut de ferro del català, o de la bona salut de cotofluix, tenim que entre els àmbits d’ús en què el català s’utilitza menys hi ha els que implica relacions interpersonals com ara en les amistats, en la feina, en el comerç, on se suposa que es deu produir fàcilment aquesta deserció lingüística. I en qualsevol cas, sempre totes aquestes dades són encara més negatives entre la població jove.

Està clar que els qui volen creure que el “català encara resisteix” potser per no reconèixer el desencert de les polítiques seguides, sempre tenen el recurs de dir que si no hagués estat per les seves campanyes publicitàries els resultats encara serien més desastrosos. Potser sí.