La gent no és tonta, però...

Una conversa en un bar del poble. N’hi ha un que comenta que a poc a poc es va veient fins a quin punt hi està implicada la família reial en tot l’afer de l’Iñaki Undargarín: com a mínim la signatura de la princesa apareix en molts papers, i la complicitat i encobriment dels monarques és innegable. Això farà mal al prestigi de la monarquia, diu el seu interlocutor. Sí, li replica el primer, però ja veuràs com al final encara faran la trampeta (ja no vindrà d’una) de dir que determinats delictes ja han prescrit. Però, la gent no és tonta, insisteix l’altre, i encara que no els condemnessin... La gent no és tonta, sentencia de nou, però una mica gilipolles, sí.

Imagino que aquesta mena de converses deuen sovintejar. La gent no és tonta, i és perfectament capaç d’adonar-se de la podridura que només de tant en tant es destapa. En aquest cas és de la monarquia en pes, i només apareixen en els grans mitjans els casos que no han pogut ser aturats a temps, ni ajornats indefinidament, tot i ser de domini públic com a mínim des del 2006; però res de la resta de negocis de la Casa reial, dels diners dipositats en paradisos fiscals o de les palestres matrimonials que acabem pagant entre tots. Però la gent sap de temps, també, les trames dels Governs populars de les Illes i de València, de l’alcaldessa de València i del President de la Diputació de Castelló, com sap els interessos que hi havia darrere de Terra Mítica. Tohom recorda les paraules d’aquell Zaplana que deia que s’havia posat en política per enriquir-se, com recorda la fermesa i les apel•lacions al seu honor del President Camps quan negava el que ara escoltem literalment en els enregistraments que es passen al judici. Potser no eren tant de domini públic, almenys per a mi, els negocis de l’ex ministre José Blanco, però també n’hem vist de tots colors a casa nostra. I la gent no és tonta: ja sap que els polítics corruptes (és una reiteració innecessària?) procuren no deixar rastre, i tenen prou mitjans per a fer-ho, com perquè no se’ls descobreixi mai. Només una petita part de les corrupteles se’ls escapen de les mans i arriben al domini públic; i d’aquests, només una petita part arriben als jutjats, que procuren dilatar-los en el temps per si poden acabar dient que els delictes ja han prescrit.

La gent no és tonta, està clar que no. Però, per més que es posi en evidència que hi ha hagut un encobriment dels delictes per part de la monarquia, a Espanya la seva popularitat entre la població es manté o s’incrementa. Per més que sàpiguen de la baixesa moral dels seus dirigents, la gent continua donant el seu suport electoral als partits implicats, i en molts casos a les mateixes persones implicades. I d’això se’n valen. Quan algú els retreu que no tenen ni la més mínima decència, poden respondre amb fatxenderia que ells tenen el suport de la ciutadania. La gent no és tonta, però una mica gilipolles, sí.

L’estratègia del PP: agressions per fases

No es pot pas negar que el PP, tan bon punt s’ha fet càrrec del govern, s’ha posat a treballar de valent. El fet que incompleixi totes les seves promeses electorals és un detall menor perquè és el que, al capdavall, acaben fent tots els partits; d’aquí la seva escassa credibilitat entre la ciutadania. No hi ha dia que no ens anunciïn una o altra mesura de govern, encertada o no, com semblava que no feia l’anterior gabinet socialista. A molts independentistes, però, el que de veritat feia por del nou govern popular no eren les seves mesures econòmiques, tampoc tan diferents de les dels socialistes, sinó les que poguessin afectar directament la nostra llengua i el nostre autogovern.

De moment, la seva estratègia passa per centrar-ho tot en els temes econòmics, bàsicament perquè és aquí on pot trobar menys esculls, perquè, encara que l’oposició hagi d’exclamar-se i oposar-s’hi, sap que la gent està prou conscienciada de la gravetat de la situació econòmica. I, com li ha passat a l’Artur Mas, els més directament afectats en cada cas protesten, però globalment hi ha un clima de resignació que Rajoy no pot desaprofitar. I és en el marc d’aquest ambient general d’impotència que el Partit Popular es proposa atacar de ple i directament al cor de l’autonomia catalana. Es passarà de l’ofec econòmic que practicava el PSOE a la negació de la capacitat per a prendre mesures per a salvar aquest ofec. I com que aquestes mesures van englobades en un paquet de mesures conservadores, amb les quals combrega CiU, té l’esquer fàcil per a fer-los claudicar. En cap cas són mesures per a sortir de la crisi, ni per a reactivar l’economia, ni molt menys per a lluitar contra l’atur, ben al contrari; són les mesures que esperen i de fet imposen els “mercats”.

Què podria fer descarrilar aquest objectiu del Partit Popular de laminar l’autonomia financera de la Generalitat? Ho saben de sobres. CiU pot acceptar, com reconeixia Mas Collell, les mesures que “asfixien encara més l’economia catalana”, si les mesures beneficien els grans poders econòmics espanyols, i per tant també els catalans. Però li costaria molt més a CiU justificar un atac directe a temes més identitaris i simbòlics. Per això la seva estratègia passa per ajornar per a una segona fase els atacs definitius a la immersió lingüístics, la imposició d’un bilingüisme que deixi el català en inferioritat de condicions, la derogació de lleis de protecció de la cultura catalana, etc. I els qui ara hi col•laboren també en són ben conscients.

Alfred, ni perdent no callarem

L’Alfred Bosch s’ha estrenat a les Corts espanyoles. I ho ha fet amb bona nota. Va ser clar i precís a l’hora d’esgranar els arguments per a refusar les mesures econòmiques del govern Rajoy. Encara que, com ja és sabut, en tot sistema parlamentari els arguments serveixen de ben poc perquè el que compta és el nombre de diputats i per tant la capacitat de fer decantar la balança en una votació. I no hi va faltar, per suposat, la dosi independentista sobre la base que, al capdavall, tots els arguments ens aboquen a la idea que com a país independent molts dels problemes serien molt més fàcils de resoldre.

Un risc que sempre correm els independentistes: podem parlar de qualsevol tema, però si en algun moment introduïm la perspectiva independentista, tots els mitjans ho acaben ressaltant gaire bé en exclusiva. De manera que hom acaba tenint immerescudament la imatge de no tenir altre discurs que el de la proclama independentista. Així, de tot el discurs d’Alfred Bosch molts mitjans de comunicació es van quedar en l’apartat en què reptava Rajoy a comportar-se com David Cameron. Tota una quimera. És difícil d’imaginar un Rajoy o un Rubalcaba amb un esperit democràtic suficient com per a reconèixer el dret a decidir dels pobles, i per tant acceptar que Catalunya o Euskadi puguin celebrar un referèndum per a decidir el seu futur. Com que l’independentisme està infrarepresentat a les Corts espanyoles, els polítics espanyols es poden permetre el luxe d’obviar el repte que els llançava l’Alfred Bosc, o les crides convergents per al pacte fiscal. Res a veure amb l’atenció que paren els polítics britànics a les propostes de l’SNP, perquè sí que se les prenen seriosament.

Em va sorprendre, però, que l’Alfred Bosch acabés el seu discurs dient que si Catalunya podia decidir el seu futur, i democràticament els ciutadans de Catalunya optessin per romandre a Espanya, ell callaria. No sé si va ser un lapsus, o que no es va explicar prou bé, però és evident que, com al Quebec, si els catalans optessin en un referèndum per romandre a Espanya, els independentistes continuaríem treballant perquè al cap d’un temps hi hagués més gent convençuda de la bondat de la independència. El dret a la llibertat no caduca. Una cosa és respectar el resultat democràtic, en l’hipotètic cas que es celebrés aquest referèndum, i l’altra és renunciar a les pròpies conviccions.

CiU, del desconcert a la deriva

Sempre s’ha dit que CiU ha sabut mantenir una posició de calculada ambigüitat. Per a mantenir la centralitat preferia donar a entendre que defensava el país i que volia anar més enllà, però sense marcar mai la fita final. No és estrany que a Madrid, fins i tot els qui concedien el mèrit d’”espanyol de l’any” al president Jordi Pujol, es queixessin d’aquesta actitud de no tenir-ne mai prou. Era el peix al cove que servia per omplir una mica el cistell però que no arribava mai a ser ple del tot.

Però en aquesta nova etapa, i justament ara que sembla que hi ha hagut un increment del sentiment sobiranista també al si de la Federació nacionalista, el Govern d’Artur Mas navega en un mar de confusió que ens pot portar a qualsevol escenari menys al d’una major sobirania. Faltaria saber si el desgavell convergent és fruit realment del desconcert o d’una deriva controlada. Quan el ministre Galindos va deixar anar la seva proposta de limitar l’autonomia financera, el portaveu Francesc Homs va sortir aïrat dient que la proposta era ‘inacceptable i intolerable’ que suposava ‘carregar-se l’autonomia financera’; però tot seguit Felip Puig amb un to simulant que anava en broma deia 'És lògic que l'Estat intenti posar una mica de supervisió i de control davant d'una certa disbauxa que es produeix, sobretot, no a les disset autonomies però a quasi quinze'; i l’Oriol Pujol també feia veure que no s’adonava de la que ens ve al damunt ‘La Loapa financera només l'hem llegida al Times’; i ho ha acabat d’arrodonir el diputat convergent Jordi Tutull donant per bones les pretensions del Govern de Rajoy d’imposar un 'control tècnic' sobre les finances autonòmiques.

El mateix ha passat amb les mesures econòmiques proposades pel Govern Rajoy. El Conseller d’Economia considera que suposen ‘asfixiar encara més l’economia catalana’, i tot seguit els seus diputats convergents a Madrid hi donen tot el seu suport. Incomprensible? Incoherent? O és que hi ha contrapartides de sota mà? ERC posava com a condició per a tenir el seu suport parlamentari una actitud valenta enfront de Madrid per donar passes endavant; el PP, en canvi, posava com a condició un acte de submissió i fer passes enrere en la nostra ja migrada autonomia. És només desconcert, o podem parlar de deriva controlada?

Escòcia, mirall o miratge?

No podem deixar de mirar-nos el cas d’Escòcia amb una certa enveja i, per suposat, amb molt d’interès. Comparat amb la nostra situació en què no sembla veure’s cap mena de futur, les notícies que ens arriben d’Escòcia ens poden semblar extraordinàries. Si en una època érem molts els qui ens emmirallàvem amb el País Basc, i després amb el Quebec, ara sembla ser que hem descobert un altre mirall: Escòcia. De fet, aquests miralls externs no arriben a ser mai models a seguir, sinó simplement punts de referència o potser ni tan sols això: enveja des de la impotència.

Aquí, fàcilment els nostres governs, ja siguin tripartits o bipartits, s’excusen en la necessitat de gestionar bé la crisi abans de fer propostes de gran abast per al país. A Escòcia, sense deixar de banda la gestió de govern, el Partit Nacionalista Escocès ha mantingut sempre en un primer pla el tema del referèndum per la independència. Ja en l’anterior legislatura el govern d’Alex Salmond havia promès celebrar-hi el referèndum per la independència, però ho va posposar perquè no tenia la majoria suficient. Ara ho havia promès per a final de legislatura, però a diferència d’aquí les advertències dels líders escocesos devien ser més creïbles perquè el Govern de Londres se’ls pren més seriosament. David Cameron sempre ha dit que permetria la celebració d’un referèndum sobre el futur d’Escòcia, tot un luxe i una exhibició democràtica desconeguda entre els polítics espanyols, i ara ha confirmat que estaria disposat a acceptar un referèndum vinculant sempre que es compleixin dues condicions: que el referèndum es faci amb una pregunta clara i que només admeti un sí o un no, i que la consulta es faci en un termini màxim de 18 mesos. La primera condició pot ser més discutible, perquè és evident que tota consulta ha de ser clara i precisa, però tot sembla indicar que la voluntat del Govern de Londres és forçar una opció maximalista justament perquè es perdi. La segona, en canvi, és una evident feblesa democràtica perquè el dret democràtic a decidir el propi futur, és a dir el dret a la llibertat, no prescriu ni té data de caducitat. A ningú se li escapa que aquesta segona condició té la mateixa intenció que la primera: forçar que el referèndum s’hagi de fer en unes condicions que facilitin la victòria dels unionistes.

Amb tot, com ja s’ha dit altres vegades, ja ens agradaria tenir a l’Estat espanyol uns governants amb l’esperit democràtic dels anglesos! Però també ens agradaria tenir a Catalunya uns polítics amb la valentia i el compromís dels escocesos. Però, no. Ni tan sols no forçarem els espanyols a posar en evidència les seves mancances democràtiques, i ens quedarem bocabadats amb el procés d’Escòcia que per nosaltres no serà un mirall sinó un miratge.

Nota: Quan ja tenia redactat l'article, arriba la notícia que el Govern escocès ja ha posat data per  a la celebració del referèndum. L'important, però, és que ha posat data com un acte de sobirania, deixant clar que el Govern britànic no és ningú per a posar condicions a la democràcia. Res a veure amb l'actitud del nostre Govern que, a cada passa que fa com la mateixa llei de consultes, ha d'anar reiterant que ja s'ajusta als dictats de Madrid. Més motiu d'enveja, i més motiu per creure que veurem a passar Escòcia com un miratge fugisser.

Tot a punt per a la caiguda, prevista, de Grècia

Tot sembla indicar que s’acompliran tots els pronòstics; les estratègies del Banc Central Europeu, dels responsables econòmics de la Unió Europea i del FMI hauran portat al resultat previst i planificat. La fallida de Grècia és imminent i inevitable. Diuen que per atrapar un lladre hi ha com a mínim dos mètodes: enxampar-lo in fraganti en el moment de cometre el delicte, o deduint-ho en base a qui s’ha endut el botí. Doncs, això.

La fallida de Grècia semblava cantada abans d’intervenir-hi les autoritats monetàries europees. El que passa és que si en aquell moment Grècia s’hagués declarat insolvent i hagués incomplert amb els seus compromisos hauria deixat entrampats una colla de banc privats, especialment alemanys i francesos. Els pretesos o simulats rescats de l’economia grega no tenien en absolut cap voluntat de salvar el país, sinó només la d’alliberar una part important del risc assumit per la banca europea i forçar el país a fer reformes que beneficiessin els interessos econòmics dels grans grups de poder. És a dir, d’una banda carregar el mort als ciutadans grecs que han de suportar unes restriccions i condicions insostenibles, i que són les que acaben d’agreujar la crisi econòmica del país, i de l’altra fer que la ciutadania europea en general assumeixi les pèrdues que haurien d’haver patit els bancs com a entitats privades. Per tant, l’objectiu era retardar la fallida per donar temps a salvar els interessos privats, sabent que això agreujava molt més la situació econòmica grega.

Ara, el més probable és que Grècia es vegi obligada a recomençar de nou i a fer molts més sacrificis, però sempre seguint unes pautes europees que no tenen res a veure amb el que de veritat els convé. Aquesta mateixa fallida, gestionada des de la seva sobirania, dos o tres anys enrere hauria comportat molts sacrificis, però menys, i en tot cas haurien estat sacrificis orientats a redreçar la seva economia i no a acabar d’ensorrar-la.

L'oportunitat de les consultes populars

Comissions Obreres i la UGT han aprofitat l’avinentesa de la presentació del projecte de llei de Consultes per demanar als partits que el Parlament convoqui una consulta popular sobre les retallades del Govern. En cas contrari, ells es proposen fer-ho per iniciativa pròpia, tal com establirà la nova llei. Tothom sap que CiU ha promogut aquesta llei pensant bàsicament en disposar d’una eina de pressió per al tema del Pacte Fiscal, fins i tot encara que mai l’arribés a utilitzar; i evidentment no acceptaria fer una consulta sobre la seva política de Govern perquè en tot cas considerarà que la consulta ja es farà d’aquí a tres anys quan hi hagi noves eleccions.

No es pot pas posar en dubte que les consultes populars són, almenys teòricament, una eina democràtica important. I dic, teòricament, perquè a la pràctica són molt rars els casos en què es poden tirar endavant amb garanties d’èxit. El qui te la majoria pot bloquejar qualsevol proposta que consideri que no li és favorable, ja sigui abans de realitzar-se o bé a l’hora d’aplicar el resultat de la consulta. O bé, pot tirar-la endavant sense necessitat d'esperar a fer una consulta. En realitat, només prosperen aquelles propostes que no tenen una connotació ideològica excessiva, i sobretot que el partit majoritari ja comparteix encara que prefereixi no sortir-hi com a impulsor, com va passar amb el cas de l’abolició de les curses de braus. Per entendre’ns, l’oposició podria voler formular consultes sobre molts temes de l’acció de Govern, com ara les retallades, però també sobre la pujada d’impostos o de taxes i de serveis públics. I en uns moments de crisi com els que patim, només faltaria que algú pretengués fer una consulta sobre la immigració o sobre la pena de mort, o sobre els diners que ha d’esmerçar l’administració per a cooperació internacional, sobre les polítiques econòmiques o la política internacional... Podrien sortir resultats ben poc desitjables.

Tothom deu ser conscient que les consultes haurien de tenir un paper important en la vida democràtica d’un país; però, precisament per això, cal fer-ne un ús serè i responsable. I caldria anar molt en compte a no fer-hi una demagògia excessiva. Segurament, els qui s’escandalitzarien (o s’escandalitzaran) si no s’accepta que es faci una consulta sobre un tema que els pot beneficiar políticament, també serien els primers a rebutjar que es fes una consulta sobre algun altre tema que els podria perjudicar. Per entendre’ns, i per no posar els casos més delicats, proposar una consulta sobre les accions a emprendre en matèria econòmica podria portar a conclusions que derivessin en una ruïna per al país.

La broma de Felip Puig és una broma?

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Tots hem fet servir en algun moment o altre el recurs de l’humor, de la ironia o de la broma per a deixar-ne anar alguna amb un mínim risc. Pot ser una manera de dir-ne alguna de grossa sense que l’al•ludit pugui enfadar-se excessivament, un mecanisme per a copsar possibles reaccions abans de formular res seriosament o simplement una estratagema per a dissimular la nostra por a enfrontar-nos directament a un tema excessivament seriós.

Em temo que és la darrera explicació la que va moure Felip Puig a respondre irònicament a les amenaces certes del Partit Popular de limitar o anul•lar l’autonomia financera de la Generalitat. No és res de nou; tothom sabia que el Partit Popular no perdria el temps a l’hora d’aplicar el seu programa de recentralització de l’Estat. I no s’hi posa pas per poc. Va de dret al gra, deixant de banda per a una propera fase de l’agressió contra els catalans els temes identitaris. I ara se sent valent, no només per la majoria absoluta obtinguda a Madrid, sinó perquè sap, o almenys hi confia, que aquí trobarà ben poca resistència amb un Govern disposat a fer tota mena de concessions de caire conservador però ben poques accions en defensa de la sobirania i la dignitat nacionals. El Govern espanyol sap que si posa sobre la taula una proposta liberal conservadora, amb la contrapartida d’acceptar més o menys resignadament un procés d’involució nacional, el Govern d’Artur Mas l’agafarà a ulls clucs, abans d’arriscar-se a fer un front nacional amb ERC, SI o ICV per a defensar els interessos nacionals, amb la contrapartida per ells inassumible de no fer carregar tan descaradament el pes de la crisi sobre la majoria dels ciutadans.

Ja sé que algú em dirà que de cap de les maneres Artur Mas no es rendirà tan fàcilment a les envestides del Partit Popular. I tant de bo m’equivoqui; però molt em temo que més enllà de les paraules de protesta, de les exclamacions pretesament aïrades, al final tot acabi amb una mena de pacte on es dissimuli la patacada i es vulgui donar l’aparença que la derrota ha estat menys dolorosa. També sé que al sí de CiU hi ha moltes persones, el mateix portaveu Francesc Homs, que estarien disposades a fer passos decisius en favor de la sobirania nacional, amb totes les conseqüències d’enfrontament directe amb l’Estat espanyol. Però no tinc tan clar ni que ho vulgui la majoria ni que tinguin la capacitat de decidir-ho al marge dels compromisos econòmics i de poder que els tenallen. Almenys fins ara, i tot i sabent les intencions del PP d’hostilitat frontal a la nostra autonomia, a la nostra llengua i a la nostra cultura, CiU li ha fet un lloc gens menyspreable en el mapa polític català, perquè és el seu millor aliat per a defensar els interessos propis de la dreta.

Quan Felip Puig diu en to irònic que 'És lògic que l'Estat intenti posar una mica de supervisió i de control davant d'una certa disbauxa que es produeix, sobretot, no a les disset autonomies però a quasi quinze', està clar que podria interpretar-se que Felip Puig ho desdramatitza perquè considera que la mesura de l’Estat va adreçada a quinze autonomies, però no pas a la catalana. Una interpretació gairebé surrealista, perquè tothom sap que la mesura va adreçada especialment contra Catalunya, prescindint de si és la Comunitat autònoma que més ha treballat per a controlar el seu dèficit. Entre altres raons perquè el PP sap que no necessitaria cap llei especial per a controlar les finances de les quinze autonomies restants.

En realitat el to irònic de Felip Puig no va adreçat al Partit Popular, sinó a la seva pròpia gent, i en general a la societat catalana. El que ve a dir és que, donat que Catalunya ja està “fent els deures” a diferència de moltes altres autonomies, ells ja es podran posar d’acord amb el Govern popular per fer que la mesura ens afecti el mínim possible. I sobretot, i en contra del portaveu Francesc Homs, el que pretén és evitar que aflori una actitud de rebel•lia que els obligaria a plantar cara a Madrid, un risc que no volen córrer. En realitat, la broma de Felip Puig no era cap broma, sinó un mal auguri del que pot esdevenir-se en els propers mesos.

Corrupció delictiva i coacció impresentable

Cada vegada que es destapa un cas de corrupció, sobretot quan aquesta està perfectament focalitzada en una persona o institució, hi ha qui intenta treure’n el màxim profit. I una manera de fer-ho és cercant i publicitant persones o grups (per suposat, enemics polítics) que hi han tingut alguna relació, encara que no tingui res a veure amb l’escàndol destapat. Recordem el cas Millet, que durant un temps semblava que qualsevol persona que hi hagués parlat mai ja podia ser sospitós d’alguna cosa, i ara pot passar el mateix amb el cas Undargarin.

I Déu me’n guard que ningú volgués interpretar, ara, que intento defensar o disculpar cap acció delictiva i menys si aquesta ha estat comesa emparant-se en institucions tan caduques i inútils com la Monarquia. Però, el cert és que aquests dies els mitjans de comunicació han publicat llargues llistes d’empreses, de persones o d’institucions que havien fet donatius o establert convenis amb l’Institut Nóos des del qual operava la banda de l’Iñaki. Sovint, es presenten aquests noms sense especificar si els convenis o la finalitat de l’aportació era lícita i interessant, i sense aclarir si realment es va portar a terme l’activitat compromesa i amb uns costos raonables i sense desviacions. El fet que Fèlix Millet cometés un delicte no vol dir que tot el que feia fos delictiu i que, per tant, tothom que hi va tenir tractes ha de ser forçosament sospitós de res. I en el cas del gendre del Rei, exactament igual; alguna cosa devia fer ell i el seu Institut que no fos delictiu!

Per tant, el que interessa del cas de l’Iñaki Undargarin, a part dels delictes comesos, no és la quantitat d’empreses i d’institucions que hi van tenir relacions, sinó què els motivava tenir-n’hi. I aquí és on ens hauríem de plantejar l’ètica de la mateixa casa Reial, i en general de les institucions de l’Estat, quan permet que els seus membres participin en activitats privades, encara que vinguin disfressades d’activitats benèfiques i culturals, però ja no diguem si a més tenen caràcter lucratiu. Una manca d’ètica combinada amb l’estultícia dels qui no se saben estar de voler quedar bé amb el que consideren el Poder, en majúscules. Una cosa és la corrupció obertament delictiva i una altra de més subtil és la coacció que suposa, sobretot per als més submisos mesells, la sola presència d’aquests individus.

Islàndia: i malgrat tot se'n surten

Portem una temporada que no guanyem per ensurts. Els mitjans de comunicació ens ofereixen una darrere l’altra notícies que podrien semblar tretes d’un conte de ciència ficció o de terror; o de tots dos alhora. Però els espectadors, impassibles, ens les empassem com si ja formessin part de les nostres vides: Retallades, liquidació de l’estat del benestar, pèrdua de drets laborals i socials, més atur, més precarietat, pèrdua de poder adquisitiu... i tot per pagar una crisi que han provocat els qui ara es beneficien de tot plegat. I a sobre, corrupció política per totes bandes, inclosa la Casa Reial, sous estratosfèrics per als dirigents més ineptes...

I quina és la reacció de la ciutadania més enllà del moviment dels indignats? Doncs, res. No hi ha reacció. La ciutadania continua donant suport als partits que prometen (i això sí que ho compleixen) que ens faran ajustar encara més per tal d’acontentar els poderosos, amb l’excusa que si els mercats recuperen la confiança potser dels seus multimilionaris beneficis encara en traurem algun profit, alguna engruna. Ens resignem a recular trenta o quaranta anys enrere, com si fos inevitable; “pels nostre mal cap” que dirien alguns. Europa (i quan diuen Europa es refereixen als grans interessos del poder econòmic europeu) ens marca el camí, i nosaltres mesells ajupim el cap i ens resignem a la nostra dissort. Com és possible? Suposo que hi ha un escagarrinament general que ens fa ser encara més conservadors. Però també hi ha una responsabilitat directa dels mateixos mitjans de comunicació, que no només seleccionen les notícies que consideren adients per a una determinada política sinó que ens les donen des de la perspectiva que interessa als poders dominants. Per exemple, prefereixen parlar-nos del cas de Grècia, que obeint les directrius europees ha anat de mal en pitjor, que no pas del cas d’Islàndia, que tirant pel dret i plantant cara se n’està sortint molt millor.

Des d’un punt de vista periodístic és molt més interessant el cas islandès, en la mesura que és un exemple de com afrontar exitosament la crisi, que no pas reiterar-nos els fracassos de les polítiques que han creat més atur, més desigualtats socials i més empobriment. Però una cosa és l’interès periodístic i l’altra l’interès dels poders econòmics, al servei dels quals semblen estar la majoria dels mitjans de comunicació. I quan, de tant en tant, es veuen obligats a fer alguna referència al cas islandès, com no fa gaire feia TV3, aleshores ens ho expliquen distorsionadament com una anomalia que ja s’afanyen a dir que no és extrapolable. I el reporter, a qui no li devia quadrar la informació oficial amb la real de la situació d’Islàndia, ho reblava dient “I, malgrat tot, se’n surten”. Seran dropos?

La violència forma part de la seva estratègia

Ja ho he dit en alguna altra ocasió: no és pas cert que el Partit Popular de Catalunya sigui diferent del PP del País Valencià i del de les Illes. Ni tan sols no difereixen en l’estratègia a seguir a l’hora de treballar per a aconseguir el mateix objectiu: l’eliminació de la llengua i la cultura catalanes, i per tant de tota identitat diferenciada de l’espanyola. L’únic que els diferencia és que a cada territori passen per una fase o etapa més o menys avançada del procés que persegueixen. A Catalunya, on troben més resistència, encara els toca defensar el bilingüisme o el concepte de llengua materna, que al País Valencià o a les Illes rebutgen aferrissadament, perquè allà ja han superar aquesta fase. Aquí, defensar la marginalització que proposen per a València, on tenen el procés més avançat, seria impensable; de la mateixa manera que mai proposarien per a València el mateix que proposen aquí perquè, allà, per ells, seria fer un pas enrere en el procés de substitució lingüística que ja tenen prou assolit.

En la seva estratègia, hi ha un moment en què han de marginalitzar la llengua pròpia associant-la a actituds radicals i minoritàries. I, com que al País Valencià, entitats com Acció Cultural del País Valencià o Escola Valenciana actuaven amb tot el rigor, serenitat i visió de país que els era possible, es van haver d’enginyar un mecanisme per negar-los aquesta centralitat. No va pas ser per atzar que al País Valencià van començar a sorgir grups d’extrema dreta que gaudien de tota la protecció política, policial i judicial per a cometre tota mena d’atemptats, agressions i amenaces contra els grups i persones que defensaven la llengua pròpia del País Valencià. De res no servien ni les protestes, ni les denúncies, ni les proves més evidents; aquests grups violents, perfectament dirigits, podien actuar amb total impunitat i alguns fins i tot van ser recompensats després amb càrrecs en la mateixa administració de la Generalitat valenciana. Els atemptats, sovint silenciats o infravalorats pels mitjans de comunicació que ells controlen, tenien l’objectiu d’aparentar que es tractava d’enfrontaments entre grups radicals, dels dos extrems.

Bé, tot sembla indicar que per al Partit Popular les Illes ja han entrat en aquesta fase que fins ara els ha estat útil per a combatre la llengua catalana al País Valencià. En aquest darrer any han estat múltiples els atacs violents de grups, pretesament incontrolats, de l’extrema dreta contra entitats i persones vinculades a campanyes en defensa de la llengua del país o dels drets socials. Però, com al País Valencià, la impunitat és total; mai no s’atrapen els culpables de les agressions, i en tot cas tampoc la Justícia no actua sobre ells. És la mateixa estratègia que es va iniciar a València, que ara continua a les Illes, i que no ens hauria d’estranyar que si tot els va bé també arribi a Catalunya.

Cascs sense rostre humà

Cada any,  per aquestes dates, no puc evitar un estrany sentiment o dubte pel que poden amagar els cascs policials. La majoria de les cadenes acostumen a passar-nos uns amplis i variats resums del que ha estat l’any que deixem enrere: solen seguir un fil que va encadenant els esdeveniments, des dels canvis polítics, l’economia, els diferents escenaris internacionals, els desastres naturals o els accident més catastròfics, els escàndols de tota mena, els esports, etc. Però, en tots, hi ha diversos moments en què es mostren vagues i manifestacions, revoltes i protestes de tot tipus amb la corresponent intervenció polícial.

Està clar que no és el mateix la repressió exercida per les forces de seguretat del govern sirià, com ho van ser les dels governs libi o egipci, que l’exercida per les policies occidentals, inclosos els Mossos d’Esquadra. Però sí que tenen un punt en comú que, des del meu punt de vista, precisament és molt més escandalós en el cas de les policies de països suposadament democràtics: més enllà de les instruccions generals rebudes pels seus superiors, en les imatges que ens mostren del cos a cos dels policies amb els manifestants, es palesa una ferotgia i un acarnissament absolutament repudiables. Deixo de banda, per evident, el cas dels sicaris assassins que s’ofereixen a fer de policies de règims terroristes, i que a nivell personal no tenen pas menys responsabilitat criminal que el de qualsevol delinqüent o terrorista que també diu que compleix ordres dels caps de la banda. Per tant, em sobten, tot i ser reiteratives de cada any, i em repugnen aquestes imatges d’actuacions policials que ens mostren els reportatges resum de finals d’any. Manifestants per a qualsevol causa més o menys encertada, però sempre respectable, no només són foragitats d’un determinat lloc, o se’ls impedeix el pas, sinó que són agredits brutalment: les imatges ens mostren sovint persones indefenses, a vegades assegudes o estirades a terra, i que són colpejades amb una ràbia i un acarnissament incomprensibles, del tot inhumà. Des de qualsevol concepció democràtica, si el policia considera que hi ha hagut alguna conducta delictiva per part del manifestant, com solen adduir després per a justificar-se, de cap de les maneres no es pot colpejar la persona presumptament culpable per deixar-la anar després. O se la deté si es considera que ha comès un delicte o se la tracta amb tota la consideració que es mereix.

Ja dono per suposat que hi ha una primera responsabilitat per part dels caps d’aquests cossos de seguretat, i en definitiva dels polítics que hi ha al darrere, tant per les ordres que els deuen donar com per la negligència o la permissivitat davant de les extralimitacions evidents. Però no puc deixar de pensar en la responsabilitat personal, en el zel que hi posen en l’acarnissament contra persones indefenses, en l’actitud del tot injustificable de reprimir a garrotades unes persones contra les quals no hi ha acusació a fer i que per tant tampoc cap motiu per a detenir-les. Quan veig aquestes imatges dels resums televisius no puc evitar un sentiment de ràbia i de menyspreu contra aquests cossos uniformats; i estic convençut que si, en aquell moment en què s’estan acarnissant contra un manifestant que tenen indefens a terra, pogués aixecar-los la visera del casc, a l’interior no hi trobaria cap rostre humà.

Creu i ratlla. Que corri la veu

No sóc dels qui sempre estan repassant els números dels rebuts de l’entitat d’estalvi. Però tot d’una m’adono que m’han cobrar una comissió que em sembla excessiva. Aprofito que tinc festa per acostar-me a la meva oficina habitual. Darrere el vidre, la caixera m’explica amablement que aquelles comissions són correctes i les habituals; de què viurien sinó les Caixes, i més ara que això del crèdits ho tenen un xic aturat? Com que m’entretinc una mica més del compte posant en dubte els arguments de la caixera, tinc la impressió que algú m’està espiant des del despatx del director de l’oficina.

No deu ser el Director General de l’entitat, està clar; a tot estirar, el director de la sucursal. El seu sou no deu tenir res a veure amb les xifres astronòmiques que cobren els grans directius, però la seva aspiració deu ser anar escalant posicions per acostar-s’hi. Damunt del taulell i en algun dels cartells penjats per les parets encara queden rastres del que tot just fa uns mesos era l’antiga i propera caixa d’estalvis. La mala gestió portada a terme pels seus directius va forçar-ne la liquidació, amb aquest procés de fusió com a pas previ per a ser regalada a una entitat més solvent. Una fusió forçada pel Banc d’Espanya, però costejada per tots els contribuents. De què han servit, doncs, els diners públics (nostres) abocats fins ara? Per pagar el cost de les fusions i per a garantir que els màxims directius, tant els que van portar la pèssima gestió de l’època de l’especulació urbanística com els qui han estat incapaços de reflotar-la, s’embutxaquessin indecentment els nostres diners. Amb el vist i plau del Banc d’Espanya i dels responsables polítics del desastre, està clar. Tan ineptes com ells.

Ja sé que a les altres entitats financeres deu passar el mateix. Però en aquestes no tenen perdó de Déu, des del moment que han hagut de ser intervingudes amb els nostres diners degut a la seva incapacitat per a gestionar-les correctament. Per la meitat de preu, qualsevol ximple els hauria dirigit l’entitat amb la mateixa ineficàcia. Em sembla insultant. Imagino el Director General i la resta d’alts directius, amb les butxaques plenes i rient-se de tots nosaltres, però sobretot dels clients que ens toca pagar per partida doble, com a clients i com a contribuents. Tallo la conversa amb la caixera, i li demano simplement que em doni tots els diners que queden al compte, i que ja el poden cancel•lar. Creu i ratlla.

El PP no enganya

L’Alícia Sànchez Camacho ho deia amb tota fermesa i seguretat la setmana passada: El PP és l’únic partit obertament contrari a la pujada d’impostos. I tot seguit, argumentava que en situacions de crisi el que menys convé és carregar les empreses i els ciutadans amb més impostos No devia saber, o potser sí, tant li fa, que l’endemà l’equip econòmic de Mariano Rajoy presentaria tota una bateria de propostes d’increments d’impostos, advertint que les pujades més grosses, com la de l’IVA, encara està per venir.

L’Alícia repetia l’eslògan que el seu partit havia difós reiteradament durant la campanya, sense pensar que una cosa és la campanya electoral i una altra, que no hi té res a veure, és el que es pretén fer en realitat. És el mateix que va passar amb l’actual ministre d’Interior, Jorge Fernàndez Díaz, que havia defensat des de l’oposició, igual que la Camacho, que el Govern socialista havia de pagar a la Generalitat els diners corresponents al Fons de Competitivitat; però que tan bon punt van haver guanyat les eleccions, quan la Camacho encara deia que aquests diners s’havien de pagar, el Fernández assegurava que “ni en broma”. Els espanyols ja ho tenen això: el seu menyspreu per Catalunya no es limita a la Catalunya més nacionalista o més catalanista, sinó que inclou els seus fidels mesells que des d’aquí serveixen els seus interessos. Ho saben de sobres els socialistes catalans, que han estat sempre maltractats i menystinguts pel socialisme espanyol (recordar només el pacte Mas-Zapatero d’esquena a Maragall), i ara ho deu començar a saber també l’Alícia Sánchez Camacho, a qui no tenen ni la deferència d’informar-la de les intencions del partit a Espanya.

Però és igual. Perquè la Camacho segur que no s’ho pren com una ofensa ni com un menysteniment; ella ja sap què és això del partit Popular. Ho sap tan bé com la immensa majoria dels seus votants, que també sabien que no calia fer cap mena de cas del que es deia en campanya. Per tant, no els sorprèn gens ni mica que, en contra del que deia el programa electoral popular, ara el PP es posi a incrementar els impostos, a reduir prestacions socials i a fer polítiques prioritàriament orientades a acontentar els grans poders econòmics; plenament conscients que això implica també mantenir o incrementar les taxes d’atur, acabar de liquidar els pocs drets laborals i socials aconseguits en els darrers decennis i adaptar tota la legislació als seus interessos particulars. El Partit Popular no enganya ningú: tothom sabia, votants i no votants, per on anirien i per on aniran els trets.

A propòsit de la nova Llei de consultes

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Això del dret a decidir sembla que no ens ho acabem de creure. Ho vaig dir i denunciar reiteradament quan el tripartit elaborava la seva llei de consultes populars, i ho hauré de tornar a fer ara. Aquella llei del tripartit imposava, per decisió pròpia de la cambra catalana, que les consultes que pogués organitzar la Generalitat o el Parlament havien de ser només sobre temes de la seva competència i en tot cas necessitaven l’autorització del Govern espanyol. No només era un acte de submissió, sinó una renúncia per llei pròpia al dret a decidir, donant-los a més la coartada perfecta per denegar-nos el permís, ja que sempre podrien dir que ni la independència, ni el pacte fiscal ni cap de les qüestions importants que ens afecten són competència de les nostres institucions.

Per sort, ells mateixos la van impugnar davant del seu Tribunal Constitucional. Probablement no tant perquè consideressin que la llei en sí s’extralimitava com perquè qui té el poder, a més d’exercir-lo, en vol fer ostentació. Ara, aquest nou projecte de llei de CiU pretén esmenar la plana a l’anterior per a esquivar les restriccions que se’ns imposen des de Madrid i per a poder disposar d’una eina que podria ser útil a l’hora de reclamar el Pacte Fiscal. Per tant, té de positiu que la nova llei permetrà fer consultes sense necessitar una autorització del Govern espanyol, de manera que l’objecte de la consulta i la manera de presentar-la serà responsabilitat exclusiva del Govern català. Però aquestes millores no són gratuïtes. D’entrada, es renuncia a legislar sobre Referèndums, perquè és competència de l’Estat, de manera que les consultes que es facin amb aquesta llei no seran vinculants; de tota manera, penso que és millor renunciar a regular els referèndums que fer-ho acatant l’obligació de demanar permís a Madrid. Les consultes no es podran fer sobre el cens, perquè també l’ús del cens és competència exclusiva de l’Estat, sinó sobre el padró, tal com es va fer en les Consultes populars per la Independència. D’altra banda, em sembla una mica il•lús pensar que pel sol fet d’haver eliminat aquells aspectes que els nacionalistes espanyols i el seu Tribunal Constitucional consideraven improcedents en la llei anterior, i pel fet d’atenir-se a les seves consideracions o a les parts de l’Estatut que no han estat impugnades, ja vol dir que la llei no pugui ser recorreguda igualment pel Govern espanyol i que els jutges no puguin esmenar-se a ells mateixos per tornar a considerar inconstitucional la nova llei. No és una qüestió jurídica, sinó estrictament política.

Amb tot, hi ha un aspecte encara més preocupant en la filosofia dels impulsors de la nova llei. Se suposa, i ells mateixos ens ho diuen constantment, que es fa una Llei de Consultes perquè no es renuncia al dret a decidir; i per a fer-ho necessitem tenir una base legal, és a dir una llei, sobre la qual procedir. Però totes les explicacions que se’ns donen des del Govern es basen en afirmar i reafirmar que aquesta nova llei sí que s’adapta al text estatutari no invalidat pel Constitucional, a les seves indicacions i a les experiències fallides anteriorment com era la Llei del Tripartit o la temptativa d’Ibarretxe. És a dir que continuem emmarranats en basar-nos en les seves lleis per a exercir el nostre dret a decidir. Des del moment en què el Govern de la Generalitat ha hagut d’adaptar el seu projecte a la legalitat espanyola vigent, i per tant no ha pogut exercir el dret a decidir com volia fer-ho, és que ja hi estem renunciant. Des de la seva legalitat no anirem enlloc; o, almenys, enlloc que no vulguin ells.

El dret a decidir no consisteix ni en demanar permís ni en adaptar-nos a les seves exigències, sinó en decidir lliurement, començant per decidir com i en quines condicions fem la Llei que ha de regular les consultes que ens permetin exercir aquest dret a decidir. Puc entendre, sense estar-hi d’acord, que es digui que encara no és el moment o que cal esperar a tenir les condicions més favorables, però de cap de les maneres que s’afirmi que el dret a decidir l’hem d’exercir amb les seves lleis. La primera decisió a prendre per a exercir el dret a decidir serà la de decidir al marge d’una legalitat que no reconeixem, i en base a la nostra legitimitat.

Un any de revoltes al món àrab

En els resums de final d’any, les revoltes en el món àrab hi tenen un protagonisme important : Tunis, Egipte, Iemen, Síria... Però de la mateixa manera que es fan resum anuals per tenir una visió de conjunt, també seria bo que es fessin resums per dècades per tenir una visió encara més global. Els mitjans de comunicació ens van presentant, a diari, fotografies més o menys inexactes de la realitat, però rarament en veiem la pel•lícula sencera. Entre altres coses, perquè seria inexplicable la incoherència de les successives fotografies d’aquesta realitat.

Un cop han caigut els dictadors, tothom s’hi veu amb cor de fer-ne estelles. Però mentre governaven, mentre tenien el poder, massacraven impunement la seva gent, espoliaven el propi país i en controlaven els recursos, la imatge i el tracte rebut era tot un altre. Ara trobem normal que es porti Mubarak davant dels tribunals, i que se li adjudiquin tots els qualificatius imaginables, però no fa pas tant que el mateix Obama l’havia escollit com a líder preferit per anar a presentar el que havia de ser una nova política americana en relació amb el món àrab. I no cal dir, el que ha passat amb Gaddafi; el tirà, el corrupte, el botxí, el terrorista, no fa pas tant que era saludat com el bon amic del nord de l’Àfrica. Al Regne Unit, a canvi de contractes relacionats amb el petroli, van corrompre la justícia per deixar en llibertat a terroristes condemnats; i el nou ministre espanyol de Defensa fins fa ben poc estava relacionat amb una empresa armamentística que havia proporcionat armament al règim gaddafista. De fet les potències internacionals, les europees, però també les americanes, la russa o la xinesa, sempre han donat tot el seu suport econòmic, militar i polític a aquests règims terroristes; a canvi, això sí, de tenir privilegis d’explotació dels recursos locals. Només quan la situació s’ha fet insostenible, els mateixos aliats, els mateixos que els havien subministrat l’armament i havien sostingut el règim, se’n desmarquen. El fet que la Xina o Rússia, i més discretament la Lliga Àrab, no vulguin deixar de donar suport el règim terrorista de Síria, no és per una qüestió de diferents criteris de Justícia o de drets humans, sinó d’apostar per una o altra opció, convençuts que si guanya la seva disposaran de via lliure per a fer i desfer en aquell país.

La darrera missió d’observadors de la Lliga Àrab a Síria no té, en absolut, l’objectiu d’obtenir informació fidedigna del que hi passa perquè això ho poden obtenir per molts altres mitjans, a part que ara mateix és a la vista de tothom. La seva funció és calibrar si els surt a compte continuar donant suport al règim, al capdavall tampoc tan diferent del d’altres països àrabs encara titllats de respectables perquè no han tingut o no hi han reeixit les revoltes populars. Arreu està ben establert, i sembla que ha creat jurisprudència que terrorista és aquell que actua amb violència sense proporcionar beneficis als poderosos.

Antimonàrquics, no pels sous de la reialesa

Ara ja sabem el que cobra el Rei. Bé, el rei, la reina, el príncep i les princeses. Si hem de fer cas de les xifres donades, justament en la data dels Sants Innocents, com a unitat familiar vénen a cobrar uns 60 mil euros mensuals, que no està malament. Tota una innocentada per als milers de famílies que han de passar amb un salari mínim, amb una pensió misèrrima, amb una prestació d’atur ínfima o directament confiant que parents, amics o entitats benèfiques els ajudin a sobreviure.

Però, com passa també amb els futbolistes, una cosa és el sou base mensual i l’altra, la més sucosa, les primes i els complements de tota mena. En el cas de la Casa Reial la majoria de les despeses de funcionament i de representació van a càrrec d’altres partides del pressupost general de l’Estat. Un cop admès que la xifra em sembla escandalosa i vergonyant, també val a dir que és cert que amb això dels números és fàcil fer-hi demagògia; són xifres importants, demencials si ens les mirem com a sous d’unes persones, però que tampoc tenen tanta incidència en el conjunt del pressupost estatal. De fet, és el que acostuma a passar quan algú fa l’exercici de comptar quants diners es gasta una institució o administració qualsevol en àpats i protocol, o en jardineria, o en... Apareixen números que semblen astronòmics des de la perspectiva de l’economia casolana, però que són els habituals en qualsevol administració d’arreu del món civilitzat. Per això em serveix de ben poc que algú faci servir aquest argument per dir que tot això que ens estalviaríem si no hi hagués una monarquia. Les despeses d’un President de República, com a cap d’Estat, també ens podrien semblar igualment escandaloses.

Entenc que la defensa d’un sistema republicà, i per tant la negació del sistema monàrquic, no ha de venir per aquest cantó. D’una banda, hi ha una simple qüestió democràtica: a sant de què hi ha d’haver privilegis per a una persona, o per a una família, i a més a més privilegis hereditaris, amb immunitat inclosa? I de l’altra, amb una Presidència de la República, a part que qualsevol ciutadà té dret a accedir-hi, el seu exercici és temporal i les seves despeses perfectament fiscalitzades per a l’exercici de les seves funcions, que solen ser força més que les purament simbòliques d’una monarquia. Els catalans, a més, tenim doble raó per a rebutjar aquesta monarquia: primer perquè no és la nostra, sinó la que ens subjuga, i després perquè és obsoleta i inútil.

De mal en pitjor, però de forma planificada

Si ens atenem als resultats, hauríem de concloure que, a més dels errors propis dels directius de les Caixes d’Estalvis, els economistes del Govern i del Banc d’Espanya no són pas millors. Tot i que totes les caixes catalanes individualment van tenir beneficis fins al moment de la fusió, els experts que dirigeixen l’economia espanyola van considerar que aquestes entitats no tenien prou solvència, no pas per la gestió diària com a entitats financeres, sinó perquè la morositat i els riscos assumits en l’àmbit immobiliari eren excessius.

Segons ells, i així ens ho van vendre, amb l’aquiescència dels mateixos directius i del Govern de la Generalitat, la fusió de les entitats era la solució ineludible per a garantir la seva solvència i sobretot la seva supervivència. Van ser ben pocs els qui van alertar que es tractava d’una trampa per a eliminar-les. A més d’obligar-les a fusionar-se, se’ls obligava també a acceptar una aportació del FROB, perquè, deien, era la manera més efectiva de recapitalitzar-les; una aportació a uns interessos considerables, està clar. La previsió era que al cap d’un any es veuria si les entitats, un cop fusionades, serien capaces de retornar el crèdit del FROB i tirar endavant com a entitats solvents. Ja es veia a venir que allò no podia acabar bé: els diners públics servien per a pagar les despeses pròpies de la fusió i pel que es veu, en alguns casos també per a untar alguns dels directius, potser en agraïment d’haver-se prestat al joc de la seva liquidació. En to de burla, el mateix Governador del Banc d’Espanya es feia amb el control absolut d’UNIMM, que valorava en un euro, i pràcticament el mateix pel que fa a Catalunya Caixa. I, per tant, hi va posar, al capdavant de les entitats, gestors del Banc d’Espanya, els quals, en pocs mesos han pogut presentar ja un balanç negatiu, amb un dèficit de gestió com no havien tingut mai aquestes entitats.

Si ens atenem als propòsits anunciats, als objectius i als resultats de tot aquest procés dirigit des del Banc d’Espanya, hauríem de concloure que són un veritable desastre com a professionals, que han fracassat estrepitosament en tots els objectius que ens deien que motivaven cada pas. A no ser que no es tracti de ser uns pèssims economistes i mal gestors, sinó uns tramposos polítics que ens mentien quan deien que el seu objectiu era salvar les Caixes. Si el seu objectiu era liquidar-les (tot i que no n’hi havia cap que estigués en una situació tan crítica) i agreujar la seva situació amb una malversació de fons públics destinats només a la parafernàlia de les fusions per tal de poder-les “regalar” després a entitats més poderoses, aleshores sí que hem de reconèixer que han fet perfectament la seva feina, i els ha sortit de primera.

L’atur no és prioritat

El nou Ministre espanyol d’Economia s’ha estrenat dient que tornarem a entrar en un període de recessió, que el 2012 també serà un mal any per a l’ocupació, i en conseqüència que ens haurem d’estrènyer el cinturó encara més. Tot i haver anunciat reiteradament que amb l’arribada dels populars els problemes econòmics es resoldrien, tot sembla indicar que en principi anirem de mal en pitjor. Està clar que ells tindran un any de coll per anar carregant les culpes en el seu antecessor; més o menys com ha vingut fent l’Artur Mas fins ara.

I passat aquest any de gràcia, què? Doncs, no gran cosa. Creuar els dits i confiar que la situació internacional i especialment l’europea canviï. Si Europa sortís de la crisi, com seria que nosaltres no ens n’aprofitéssim, encara que fos de rebot! I mentrestant, què? Doncs, no gran cosa. S’aniran seguint les pautes de govern que marquen els grans poders econòmics, que en cap cas no tenen ni en la primera ni en la segona fila de prioritats el tema de l’atur. Es farà una nova reforma del mercat laboral que, com l’anterior, tindrà l’objectiu de fer més barat l’acomiadament, més flexible, més temporal i més inestable l’ocupació. Si després de l’anterior reforma, i com a conseqüència de la reforma, l’atur va incrementar-se de forma escandalosa, ara és possible que no s’incrementi tant perquè sembla que ja hem tocat fons, però segur que tampoc es reduirà, perquè no serà pas aquest el seu objectiu. Es faran les reformes legislatives que calgui en funció dels interessos de les grans empreses; s’acabarà d’eliminar la petita i mitjana banca, en benefici dels grups financers més importants; fins i tot són capaços de crear amb els diners dels ciutadans, els que retallaran de funcionaris, pensionistes i serveis essencials, un banc que es faci càrrec dels anomenats actius tòxics; s’alleugeriran les càrregues impositives de les empreses i de les grans fortunes, i es repartirà el cost de tot plegat entre el conjunt dels ciutadans. De mesures reals per a impulsar la creació de llocs de treball, i menys de llocs de treball dignes, res de res.

El resultat serà que les grans empreses i grups financers incrementaran els beneficis, i que els números globals de l’economia, ben maquillats, pot semblar que millorin una mica. Però l’atur es mantindrà a cotes altíssimes, la capacitat adquisitiva dels treballadors serà mínima, s’acabarà de desballestar el que quedava de l’estat del benestar, i haurem reculat trenta, quaranta o cinquanta anys, pel que fa a drets laborals i socials. I mentrestant, el Govern creuarà els dits per si estigués de sort que abans d’acabar l’actual legislatura a Europa bufessin nous aires.

La Justícia igual per a tothom? Seran bandarres...!

La hipocresia de la majoria de la nostra classe política és incommensurable. Excepte els republicans, IC i SI, la resta s’han dedicat a fer un elogi de les paraules del Rei espanyol: “La Justícia és igual per a tothom”. És possible tanta ximpleria? Aquesta frase deu ser tan certa com aquella altra que deia que la llengua castellana no havia estat mai imposada a ningú. S’ha de ser un valent pocavergonya per anar-les-hi engaltant sense més ni més, faltant a la veritat, amb el convenciment que la majoria dels súbdits no gosarà aixecar-li la veu. Precisament perquè la llei no és igual per a tothom, començant per ell.

Alfred Bosch li recordava que si era cert això, el que caldria és que qualsevol ciutadà pogués tenir les mateixes oportunitat per a accedir a ser Cap d’Estat; la monarquia en sí ja és una vulneració del principi d’igualtat de tots els ciutadans. I tot seguit li demanava transparència en tot el que fa referència als pressupostos i a la gestió de la Casa Reial. Sincerament, tot i que estic d’acord en demanar transparència en tots els àmbits de la cosa pública, aquest darrer aspecte em sembla “pecata minuta”. El que és greu és que tinguem una Constitució que estableix com a principi de l’anomenada democràcia espanyola la desigualtat dels ciutadans davant la llei. Les paraules del Rei són inconstitucionals no només perquè la mateixa Constitució ja estableix que hi ha uns pocs ciutadans que poden ser Cap d’Estat, discriminant la resta inclosos els membres femenins de la mateixa Casa reial, sinó perquè aquesta Constitució deixa clar, i així ho ha refermat el seu TC, que els qui tenen la llengua castellana com a pròpia tenen uns drets als quals no poden acollir-se els qui en tenen una altra com a llengua pròpia; perquè aquesta Constitució nega als ciutadans catalans o bascos o gallecs, a decidir sobre el seu futur, mentre que als altres els atorga el dret a decidir el seu futur i el dels altres.

La llei no és igual per a tothom, perquè així ho diuen la Carta Magna, les resolucions del Tribunal Constitucional i les lleis que se’n deriven. Però, fins i tot obviant el text literal de les lleis i de les resolucions judicials que en fan la interpretació, tothom sap que l’aplicació de la Justícia no és mai igual per a tothom. Es poden demanar quatre o cinc anys de presó per tocar el piano, o es pot condemnar a algú per haver comès un delicte menor, però els grans estafadors eludeixen fàcilment la Justícia, perquè ja els han fet les lleis a la seva mida i a la mida de les seves estafes, perquè allarguen deliberadament i consentida els processos fins que prescriuen, i en el pitjor dels casos acaben sent indultats com darrerament va fer el PSOE amb el conseller delgat del Banc de Santander. Dir que la Justícia és igual per a tothom és una broma de mal gust, un insult a la gent honrada, una poca-soltada impertinent i una mentida com una catedral.