L’odi com a raó bàsica del PP

Els debats lingüístics que planteja el PP, i en menor mesura el PSOE, en tots els àmbits i arreu de l’Estat, no responen a cap convenciment ni a cap teoria en concret. Són del tot anàrquics i contradictoris, i només tenen com a denominador comú erosionar i combatre les llengües de l’Estat que no són el castellà. És una simple qüestió d’odi contra les llengües i cultures existents a l’Estat espanyol i que ells no consideren com a seves.

El PP està radicalment en contra del dret dels nens a rebre l’ensenyament en la seva llengua, tal com ho veiem a la Franja; està en contra d’oferir les mateixes possibilitats per a seguir l’ensenyament en qualsevol de les llengües oficials, tal com veiem al País Valencià; s’oposa taxativament al bilingüisme, tal com veiem a Navarra... I, en canvi, és radicalment partidari de la immersió lingüística, que és la que aplica arreu de l’Estat, inclosa la Franja; és favorable al sistema de quotes quan es tracta d’afavorir el cinema espanyol; de cap de les maneres creu que calgui deixar la llengua que faci el seu curs sense ajuts ni condicionants, tal com veiem en les inversions multimilionàries que es vehiculen a través de l’Instituto Cervantes; i està convençut que només per la via de la imposició legislativa es pot salvaguarda la llengua, amb les més de 500 lleis i normatives espanyoles que obliguen l’ús del castellà.

Tot això es tradueix a la inversa, quan aquestes mateixes mesures que ells defensen o que ells combaten poden beneficiar el català, el basc o el gallec. Hom podria exhibir teories diverses en relació a la llengua de l’ensenyament, al bilingüisme o a les mesures de suport a una llengua, però si es tractés de gent honesta qualsevol d’aquestes teories les voldria aplicar en tots els casos i no només selectivament segons si beneficien una llengua i en perjudiquen unes altres. En el debat sobre les polítiques lingüístiques a Catalunya no hi ha pas unanimitat sobre les millors fórmules per a garantir els drets de les persones i alhora salvaguardar el patrimoni que representa la llengua; i totes les posicions serien perfectament legítimes si responguessin a criteris i conviccions que cadascú volgués aplicar des del seu punt de vista. Però deixen de ser-ho quan estan plantejades amb absoluta falsedat, quan creuen que s’han d’aplicar o deixar d’aplicar només quan afavoreixen el castellà i perjudiquen les altres llengües.

És en aquest moment, quan gent deshonesta i indigna surt al carrer no pas a defensar cap convicció sinó a buscar les artificis que calgui per a anihilar les llengües altres que el castellà, que no podem caure en el parany d’un debat inexistent. No s’hauria d’entrar en la controvèrsia de cap de les propostes que ells només ens fan a Catalunya, perquè veuen que aquí la llengua encara està resistint i retrocedeix molt més a poc a poc del que ells voldrien, però que de cap de les maneres defensarien d’aplicar en d’altres territoris on el mateix principi podria afavorir una llengua diferent del castellà.

Toc d’atenció a Zapatero

Ahir sortien amb cares somrients l’Iceta, en Ridao i l’Herrera havent aprovat en un temps rècord la revisió del Pacte d’Entesa. De fet, s’ha de dir que tampoc s’hi van entretenir gaire a l’hora de signar-lo, després de les eleccions. Quan al Congrés d’ERC es parlava de la necessitat de revisar el Pacte, al marge dels qui optaven directament per trencar-lo, es pensava en la conveniència de desmarcar-nos del seguidisme que a parer de molts s’estava fent en relació als socialistes. D’ençà d’aleshores hem vist com els socialistes, i amb ells el conjunt del Govern de la Generalitat, aguantaven estoicament els incompliments, els desaires i les deslleialtats del Govern espanyol, i a més actuaven de fre per evitar cap resposta per part de la societat catalana. Al final, la lleialtat sucursalista dels socialistes catalans envers el PSOE podia molt més que la suposada lleialtat envers Catalunya. Caldria saber a quina mena d’estratègia o a quina mena de lleialtat corresponia l’actitud passiva dels socis de Govern.

Però l’avantatge de la política és que cadascú explica la pel·lícula al seu gust. Un mateix text pot ser interpretat de maneres diametralment oposades. I això és el que sembla que ha passat amb aquesta revisió del Pacte d’Entesa. Els titulars que presentava Ridao, i molts dels mitjans de comunicació catalans, era que s’havia fet un seriós toc d’atenció al Govern Zapatero. De fet, eren les mateixes veus que no fa massa dies ja anunciaven que el tenien contra cordes en haver-se quedat sense el suport de bascos i gallecs. I sort de tenir-lo contra les cordes, perquè amb la remodelació ministerial s’hi ha ben lluït, i ens ha deixat ben galdosos. Ara, segons diuen, li han fet un toc d’atenció. En realitat, el document de revisió del Pacte d’Entesa el que fa és marcar unes prioritats que, lògicament, corresponen als incompliments i als deutes pendents: finançament, desplegament de l’Estatut, trens, aeroports, beques universitàries... La mateixa cançó de sempre, que té la resposta de sempre per part del Govern espanyol, i la mateixa rèplica per part catalana: res de res, i molt menys posar en dubte la fidelitat a Zapatero.

La revisió del Pacte d’Entesa, però, també l’expliquen els socialistes. Han de simular disconformitat amb el Govern espanyol i el mal tracte dispensat als catalans, però a canvi aconsegueixen un compromís per part dels socis de Govern que qualsevol resposta per la manca d’acord en el finançament o per la sentència del Tribunal Constitucional es farà per consens entre els tres partits. Montilla ja va avançar la seva posició, ni referèndum ni eleccions anticipades ni res que se surti de la més estricta constitucionalitat: és a dir callar, creure i acatar. Una gran revisió del Pacte d’Entesa, sí senyor.

Nou Govern, més disciplina de partit

El Conseller Joaquim Nadal, actuant com a portaveu del Govern tripartit, ens deia ahir mateix que confiava que, amb la remodelació del Govern Zapatero, s’avançaria tant en els temes de finançament com en els traspassos pendents i en l’aplicació de l’Estatut. Un optimisme dels tres partits que formen la coalició de Govern que hom ha d’entendre com una salutació de cortesia políticament correcta. Altrament, no hi vegi cap base per a l’optimisme: La mateixa persona que havia bloquejat els traspassos pendents ara serà l’encarregada de bloquejar el traspàs bàsic que és el finançament; el President de l’autonomia que sortia més beneficiada amb la proposta de finançament de Solbes, ara s’ocuparà de l’equilibri territorial; i una persona tan significada políticament en contra de la diversitat lingüística de l’Estat, ara la tenim de Ministra de Cultura.

Sembla que l’aposta dels socialistes és enfortir el perfil polític del Govern, identificar l’Executiu espanyol amb l’Executiva del partit, traspassar pes polític de la Moncloa al carrer Ferraz. És possible que hi hagi moltes altres raons com a motivadores dels canvis ministerials, però també hi deu haver pesat la necessitat d’afrontar la resta de legislatura més des de la perspectiva de partit que d’un adequada gestió de Govern. L’actual política de negació de la legalitat vigent, transgredint reiterada i desvergonyidament el que marca l’Estatut, mentint més que no parlen i incomplint la paraula donada que ja ha perdut tot valor i credibilitat, es fa força insostenible com a mínim des de la perspectiva catalana. Les desafeccions poden arribar no ja al conjunt de la societat catalana, sinó a les mateixes files socialistes. I una manera d’aturar-ho serà apel·lant a la disciplina de partit.

No s’haurà de negociar amb la gasiveria d’un Ministre Solbes que pretenia aplicar les seves particulars tesis econòmiques de regateig amb les autonomies, sinó amb el President del Partit que els cridarà a l’ordre. És possible que hi hagi catalans que estiguin farts d’aquesta situació; però de ben segur que també n’estan farts els socialistes espanyols en veure que, en contra del que els havien promès, els seus col·legues catalans són incapaços de convèncer ni tan sols els socis de Govern. O millor dit, només han aconseguit convèncer-los de mantenir-se fidels a l’espera d’un miracle, que ara hauria de venir de la mà de Chaves. Caldrà veure fins a quin punt l’obediència i la disciplina de partit afecta també els socis minoritaris que els recolzen al Parlament i al Govern de la Generalitat.

Llei electoral feta a mida

Des del primer Tripartit, el Departament de Governació ha anunciat als quatre vents la impulsió de dos grans projectes: la nova divisió territorial, i la Llei electoral catalana. De temptatives, segur que n’hi ha hagut moltes, però cap no ha acabat de reeixir. I la raó és ben senzilla: a ningú interessa ni una nova divisió territorial ni una Llei electoral pròpia; o millor dit, a tothom interessa només en la mesura que puguin afavorir els interessos del partit. Cadascú, el seu. Per tant, el consens que necessiten aquestes lleis és molt difícil.

La desafecció dels ciutadans envers la política i els polítics no és fruit de l’atzar, ni molt menys d’un cansament inevitable per la cosa pública, sinó el resultat d’un treball abnegat i persistent dels nostres dirigents que s’entesten dia a dia a deixar clar que l’únic objectiu és la consecució i el manteniment de les poltrones de poder. No és difícil trobar gent que t’etziba: “n’estic tan cansat de tots plegats, que no aniré més a votar”. I davant del raonament que sempre tenim l’opció de votar el menys dolent, el menys pervers, el menys corrupte, s’hi refermen dient: “que ho vegin que ja n’estem tips”. I ho diuen com si fos una manera de castigar els polítics, quan a aquests ja els va bé aquest passotisme general envers la política, si més no perquè en la seva petulància creuen que segurament hi haurà més desafeccions en els votants dels altres i per tant ells encara en poden sortir beneficiats.

No tenim nova Llei electoral senzillament perquè els partits, abans de fer una proposta en base a criteris raonables, calculen quina seria la fórmula que millor els beneficiaria, i a partir d’aquesta premissa intenten trobar les argumentacions o justificacions necessàries per a defensar-la. Tant és així, que els socialistes defensen a ultrança tant la idea del vot igual per a tothom, prescindint del territori, com la idea oposada de repartir el valor dels vots en funció del territori. Amb la proposta dels socialistes catalans aplicada al País Basc, la majoria nacionalista seria absoluta, fins i tot amb la tupinada antidemocràtica d’eliminar les llistes més molestes. I al revés, amb la proposta dels socialistes bascos aplicada a Catalunya, la majoria absoluta dels convergents seria inevitable, i amb un pes molt més gran d’ERC en detriment d’Iniciativa. I el mateix podem dir del posicionament dels Populars que a nivell de l’Estat espanyol ja els va bé que els ciutadans de Sòria tinguin una representació parlamentària molt més elevada del que els correspondria pel nombre d’habitants, sempre que això no es vulgui aplicar en la mateixa proporció a Catalunya o al País Valencià, perquè aleshores hi sortirien perdent.

I és que la política és quelcom massa seriós com per deixar-la en mans dels polítics. Almenys d’aquesta mena de polítics corruptes i deshonestos que prioritzen l’interès del partit, i per tant l’interès personal de viure de la moma, a l’interès del país. Per això els molesten molt més les veus crítiques que les desafeccions de la ciutadania.

Per una nova llei electoral

A més d’un ha sorprès la iniciativa dels socialistes catalans, sota el subterfugi de Ciutadans pel Canvi, d’endegar una recollida de signatures per aconseguir una llei electoral catalana. Les ILP (Iniciativa Legislativa Popular) van ser creades com a mitjà per a possibilitar a la ciutadania poder presentar propostes legislatives al marge de les vies ordinàries dels partits parlamentaris. Però feta la llei, feta la trampa. Els mateixos partits que van idear aquesta fórmula de participació ciutadana ja han vist la possibilitat de malejar-la i emprar-la per interessos estrictament de partit. El cas és encara més esquizofrènic si tenim en compte que la promou el partit que lidera la coalició de Govern.

Ja el President Maragall, d’acord amb el Pacte del Tinell, va anunciar que finalment hi hauria llei electoral catalana, remarcant que en vint-i-cinc anys CiU no havia estat capaç de fer-la. I ell tampoc. I pel que sembla el Govern d’Entesa, o segon tripartit, tampoc se’n surt. La Llei no té cap mena de dificultat tècnica, i per tant podia haver estat elaborada en quatre dies per qualsevol dels governs convergents o dels tripartits. Només té una dificultat: tots els partits volen fer una llei que afavoreixi els seus interessos, i com que els interessos són contraposats la Llei queda per fer. En aquest cas, no és que hi hagi dificultats per arribar a un consens entre Govern i oposició, com passava en l’època convergent, sinó que ja no hi ha consens al si del propi Govern.

Aleshores, la Iniciativa Legislativa Popular promoguda pel PSC-CpC s’ha d’interpretar en clau interna de les trifulgues de Palau. I en aquest cas el Palau no s’ha d’entendre en sentit metafòric sinó en el sentit estricte del Palau de la Generalitat. La iniciativa no té res a veure amb l’interès d’uns ciutadans perquè Catalunya disposi d’una Llei electoral pròpia, sinó que és una forma de pressionar els seus socis de Govern, i en especial ERC a qui correspondria, des del Departament de Governació, fer el projecte de Llei. Així, Esquerra queda en evidència perquè una i altra vegada va anunciant que presentarà la proposta però topa sempre amb què cada partit voldria una llei feta a la seva mida. Cadascú té els amics que s’ha buscat.

Contra la Llei de Consultes Populars

Cada vegada que exposo el tema de la nova Llei de Consultes Populars, quan el meu interlocutor, que de bona fe creia que la nova Llei ens obria alguna porta a no sé què, ja no sap què més respondre em sol acabar qüestionant: “Però, aquest projecte de Llei no venia avalat per gent com el López Tena i l’Hèctor Bofill, a través del Centre d’Estudis Sobiranistes?”. Certament és així; i aleshores sóc jo qui no sap massa què respondre. No sé si el projecte de Llei ha sortit tal com ells l’havien pensat, però en el seu moment ja vaig explicar personalment la meva visió discrepant a l’Hèctor Bofill. No dubto, per suposat, ni de la bona intenció dels experts ni dels dirigents d’Esquerra, però em sembla que Josep Lluís Carod Rovira m’acaba de donar la resposta.

Josep Lluís Carod Rovira explica exultant en el seu bloc, tal com hem sentit aquests dies per boca de molts altres dirigents d’Esquerra, les bondats del projecte de llei de consultes populars. Una eufòria que contrasta amb el silenci mantingut pels altres socis de Govern, que en el millor dels casos han subratllar que la llei regularà el que fins ara ja es podia fer a nivell local i que obre la possibilitat de fer consultes generals sobre temes de competència del Govern de la Generalitat; i la sobirania, constitucionalment, no és una competència transferida ni transferible. El mateix Vicepresident de la Generalitat posa alguns exemples del que es podrà consultar “des del traçat d'una carretera o la ubicació d'un parc eòlic fins a quin model de finançament necessitem”. Sobre el model de finançament, em sembla una patinada per part seva perquè jo diria que aquest tema està expressament exclòs del projecte de Llei.

En qualsevol cas, tothom deixa per al final, com un aspecte menor, el fet que qualsevol consulta haurà de tenir sempre l’autorització del Govern espanyol. I ja es veu que és previsible que el Govern espanyol autoritzi un referèndum sobre el traçat del tren transversal (Lleida-Girona), posem per cas, però que en denegui un altre sobre el Concert econòmic o sobre el Dret a Decidir. I el que explica l’entusiasme amb què ens presenten els dirigents d’Esquerra aquest projecte de Llei és l’optimisme o la ingenuïtat que manifesta el mateix Carod Rovira quan afirma: “Confio en què si arriba el cas, el govern espanyol no rebutjarà donar la paraula a la gent, perquè seria tant com posar en dubte la qualitat democràtica de l'estat espanyol”. És basant-se en aquesta ingenuïtat o candidesa que donen per bo el projecte de Llei, com si no tinguéssim l’experiència del País Basc, o com si no sabéssim quina és la qualitat democràtica de l’Estat espanyol.

Al País Basc, el Govern espanyol va barrar el pas a la voluntat majoritària del Parlament de Vitòria, sense més excusa que la de no ajustar-se a les Lleis espanyoles. En el nostre cas, ho podran fer argumentant a més que hem estat nosaltres mateixos, tot solets, els qui hem limitat per llei la nostra capacitat de convocar consultes populars.

No tinc proves de què ho sé

L’afer de la corrupció i les extorsions destapades en el “cas Saratoga” va prenent un caire polític. El que inicialment semblava una grollera conxorxa de mafiosos i macarres va agafant volada en la mesura que no només hi ha implicats tècnics municipals d’un cert nivell sinó que la pràctica de les extorsions també és més extensa. Empresaris d’oci nocturn de l’Eixample asseguren, ara, que el Districte estava al corrent de les extorsions, un fet que els responsables municipals no neguen del tot ja que afirmen tenir-ne sospites, però segons ells els faltava tenir-ne les proves concloents.

Costa de creure que puguin passar per alt pràctiques d’aquesta mena, pel que es veu gens puntuals ni esporàdiques. Quan algun empresari d’oci nocturn ha estat condemnat fins i tot a penes de presó per haver produït més soroll del compte, mentre en altres casos similars els veïns han desesperat en no obtenir resposta positiva a les seves queixes, malgrat totes les denúncies i les evidències, és que alguna cosa estava passant. Devia passar el mateix que amb les trames urbanístiques denunciades per tothom, amb evidències d’irregularitats i d’incompliments de lleis i normatives, però que continuen encallades als despatxos i que només veuen la llum quan els polítics afectats deixen de tenir poder o, en el millor dels casos, quan en fan una més grossa del compte.

Em recorda l’anècdota (ara ja és anècdota passada) d’un cas de corrupció que vaig viure molt de prop i que, en denunciar-lo, un dels qui feien la vista grossa em va dir. “Sí, ja ho sé, tens raó, però és que no tinc proves de què ho sé”.

El Túnel de Bracons, ara sí

Avui s’obre al trànsit el polèmic Túnel de Bracons, entre la comarca d’Osona i la Garrotxa. Polèmic per dues raons contradictòries: per a uns, el nou eix viari fa curt d’entrada perquè és d’un sol carril i hom tem que en pocs dies, o mesos, s’hagi de plantejar la seva transformació en doble via; i per als altres, el túnel era innecessari en la mesura que representa una forta agressió contra el medi i que es podien haver buscat altres alternatives aprofitant la xarxa de carreteres existent. I si hi ha protestes en direccions oposades, probablement és perquè aquesta posició intermèdia deu ser la més assenyada o la que millor conjumina interessos contraposats.

Per gota que fem una mica de memòria, tothom recordarà que l’Eix transversal també va néixer amb polèmica, sobretot a l’hora d’escollir el traçat per travessar la zona de les Guilleries i el Montseny. L’impacte ambiental era innegable, només cal veure el viaducte que travessa Sant Sadurní d’Osormort. Però les protestes ecologistes d’aleshores es van anar transformant en conformitat i satisfacció per una via de comunicació que facilitava enormement les comunicacions entre el Pla de Lleida, les comarques centrals i Girona. De manera que ben aviat van aflorar les veus crítiques envers el Govern que havia emprès l’obra per no preveure un doble carril d’entrada. Exactament el mateix que pot acabar passant amb l’Eix Vic-Olot, i amb el túnel de Bracons.

Fins aquí, puc entendre perfectament els neguits ecologistes perquè pas a pas anem envaint el territori i malmetent el paisatge, fomentant la cultura de la mobilitat sense una xarxa potent de transport públic. I puc entendre que hi ha raons suficients com per a desitjar una millor comunicació entre les diferents comarques. I amb una forta dosi de pragmatisme es podria dir que ja està bé que hi hagi iniciatives d’infraestructures com aquestes, i que tinguin una certa oposició ecologista no pas per a impedir-ne les obres sinó per forçar a què es facin amb la màxima cura possible.

Una altra cosa és l’actitud camaleònica dels professionals de la política. Quan CiU va projectar i iniciar l’obra, els partits d’esquerres van posar el crit al cel acusant el Govern de manca de respecte pel medi ambient i d’una visió netament de dretes en la seva gestió del territori, posicionant-se així al costat dels ecologistes. En les eleccions del 2003 que van donar pas al Govern Tripartit, els militants d’ERC i d’IC-V de les comarques d’Osona i la Garrotxa van rebre garanties de les respectives direccions que una de les clàusules sine qua non per a formalitzar un Govern d’esquerres seria la paralització de les obres del Túnel de Bracons. A la primera de canvi, la continuació de l’obra empresa per CiU va formar part del programa del nou Govern d’esquerres. I avui, aquest Govern d’esquerres es pot trobar amb protestes ecologistes durant els actes d’inauguració, que de ben segur haurien compartit si s’haguessin quedat a l’oposició. Sovint és la principal diferència ideològica entre els partits polítics: ser o no ser al Govern.

La candidatura d’ERC guanya punts

Esquerra Republicana de Catalunya va perfilant la seva candidatura de cara a les eleccions europees, i ara pot començar a pensar en serioses possibilitat d’obtenir un escó a l’eurocambra. Confirmada la coalició amb Aralar i BNG, i pendents de la confirmació del PSM i d’EA, la candidatura de l’Oriol Junqueras guanya molts punts, encara que s’esvaeix definitivament la possibilitat d’un acord amb la que encapçala Ramon Tremosa. El sistema de circumscripcions que impera en aquests comicis, així com el nombre d’escons en joc, obliguen a buscar coalicions si no es vol quedar fora del Parlament europeu.

Per la seva banda, CiU no ha pogut reeditar el pacte de Galeuscat que aglutinava els grups nacionalistes majoritaris de les nacionalitats històriques, i s’ha de conformar amb un pacte amb el PNB. D’aquesta manera ambdues candidatures, que més d’un hauríem volgut veure plegades, queden més equilibrades i amb possibilitats de treure totes dues un resultat positiu. Vist des d’aquest punt de vista, val a dir que s’ha treballat bé des d’Esquerra evitant que CiU s’endugués, com en altres ocasions, partits nacionalistes que ideològicament podien ser molt més afins a ERC, com ara el BNG o el PSM. Probablement hi ha influït la desfeta electoral tant de Galícia com del País Basc, però en qualsevol cas el dribling d’Esquerra ha estat encertat i exitós.

Una altra cosa és contemplar el tema amb una mica més de perspectiva, i més enllà dels càlculs i de les habilitats tacticistes de les eleccions. Aquesta inestabilitat de coalicions i de pactes entre els diferents nacionalismes de l’Estat espanyol palesen una seriosa manca d’estratègia per part de tots, que sovint és hàbilment aprofitada pel Govern espanyol. Perquè els partits nacionalistes espanyols sí que tenen una estratègia clara i unitària en aquest sentit. El Pla Ibarretxe va fracassar per problemes interns del propi partit del Lehendakari, i també per manca de convicció i de valentia per part seva, però no va tenir mai el suficient suport dels nacionalistes gallecs ni catalans, que s’ho miraven com si el tema no anés amb ells. Tampoc es va saber reaccionar solidàriament quan s’aplicava d’una manera grollera i antidemocràtica la llei de partits per tal d’adulterar les eleccions basques. I darrerament havien estat els nacionalistes bascos del PNB els qui havien menystingut la negociació catalana del nou finançament, donant suport a canvi de ben poca cosa als pressupostos de Zapatero que altrament no hauria pogut aprovar.

Aquesta manca de rigor i d’estratègia pel que fa a les aliances dels nacionalismes perifèrics, l’estem pagant cara i la hi continuarem pagant si no hi ha un canvi de rumb seriós. No diré un canvi d’estratègia, perquè no n’hi ha cap, sinó l’adopció d’una estratègia comuna per fer front a un Estat centralista i antidemocràtic, que ens imposa una llengua i una cultura que no és la nostra, ens espolia econòmicament i ens nega els nostres drets.

Contra Catalunya, repetició de la jugada

La Comissió de Sanitat del Senat acaba de rebutjar una moció presentada conjuntament per l’Entesa i CiU en la qual es demanava que l’examen d’accés a la formació sanitària especialitzada (MIR) es pogués fer en català. PP i PSOE s’han aliat una vegada més per anar en contra del dret dels catalans a utilitzar la seva llengua. A vegades, quan es reclama un determinat estatus o unes mesures de protecció per a la llengua catalana, els qui treballen dia a dia per imposar el model monolingüe castellà arreu de l’Estat, argumenten que els qui tenen drets no són les llengües sinó les persones. Però per al PP i per al PSOE, les persones tampoc tenen aquest dret, si no parlen la llengua espanyola.

La notícia, de fet, no hauria de ser notícia perquè és el pa de cada dia. Quan des de les institucions catalanes s’emprèn una iniciativa en defensa de la llengua pròpia del país, hipòcritament apareixen veus reclamant el dret dels ciutadans a utilitzar la llengua que vulguin sense imposicions ni restriccions normatives. Són les mateixes veus que aplaudeixen i recolzen que es prohibeixi per llei o per decret l’ús de la llengua catalana, com ha tornat a passar ara. On són els anomenats no nacionalistes que aquí prediquen el liberalisme més absolut pel que fa a l’ús de les llengües?

Però no ens enganyem, no són només aquests els qui de forma deshonesta prediquen aquí el que no creuen que calgui fer en el conjunt de l’Estat. Si es continua prohibint als catalans emprar la seva llengua per a fer aquests exàmens d’accés a la formació sanitària especialitzada és per la voluntat expressa i explícita dels socialistes catalans. Presenten la proposta a la Comissió del Senat perquè saben que ja serà tombada per l’aliança dels nacionalistes espanyols (PSOE-PP). Altrament, continuarien i continuaran donant tot el suport incondicional al Govern Zapatero perquè es refermi en les seves polítiques d’incompliments, d’ofec econòmic i de persecució de la llengua catalana.

I aquí, tampoc ningú els exigeix un mínim de coherència i d’honestedat envers el país. I una i altra vegada refermem la nostra lleialtat incondicional envers els qui refermen la lleialtat incondicional al nacionalisme espanyol que ens ofega. No és estrany que morim ofegats.

Compartir Govern, no responsabilitats

Aquests dies, dirigents d’Esquerra i d’Iniciativa s’han retret mútuament responsabilitats polítiques en la gestió del conflicte estudiantil. Per Esquerra l’actuació de la policia catalana ha estat inacceptable i cal exigir-ne responsabilitats polítiques, mentre que per Iniciativa també el conseller Huguet hauria d’assumir les seves responsabilitats en la mesura que el conflicte es deriva de l’aplicació del Procés de Bolonya, de competència del Conseller republicà. Els mutus retrets podrien atribuir-se al nerviosisme generat per una crisi que posa en perill no tant l’estabilitat del Govern com la credibilitat de determinades persones. Però, amb una mica més de perspectiva, més enllà de l’anècdota, es posa en evidència que més que un Govern tripartit, integrat per tres partits, tenim un Govern partit en tres.

I posats en el pla purament anecdòtic, en recordo una que vaig viure durant la darrera campanya electoral, el 2006. Es presentava al Museu d’Història el programa de cultura del partit essent-ne els ponents la diputada Marina Llansana i Josep Bargalló. En el torn de precs i preguntes vaig demanar que no es repetís la trista experiència de fer un pacte de Govern consistent en repartir-se el poder entre els socis en lloc de pactar un veritable programa de Govern; i ho argumentava des de l’experiència personal en el món de l’associacionisme que els tres partits de Govern s’havien repartit en la seva tutela. La resposta de l’ex Conseller Primer de la Generalitat, Josep Bargalló, va ser més aviat aïrada dient que de cap de les maneres ells mai havien parcel·lat les àrees de Govern sinó que s’havia fet un veritable pacte programàtic que assumien conjunta i solidàriament les tres forces polítiques. Després, el mateix ponent em va demanar disculpes pel to de la seva intervenció, excusant-se en el fet que, en el moment d’intervenir ell, havien fet acte de presència els mitjans de comunicació i bé havia de donar una sensació de fermesa en el discurs teòric de campanya.

Després ja hem vist que tot ha continuat igual, i que el pacte programàtic es quedava en l’àmbit merament teòric i com a recurs de campanya. Cada partit vetlla per la seva àrea de poder, i quan van maldades, com ara amb el conflicte estudiantil, tothom intenta carregar en el veí les responsabilitats que haurien de ser col·legiades. Un cop passada la pressió mediàtica sobre l’actuació d’algun Conseller de la Generalitat, sigui Saura, Maragall o Huguet, tornarà la calma, i cadascú a la seva. A mesura que s’evidenciï el final fallit de la negociació pel finançament, l’incompliment per part dels socialistes de totes i cadascuna de les seves promeses, la sentència negativa del Tribunal Constitucional, i en definitiva l'acostament del calendari per a unes noves eleccions, afloraran de nou les tensions i cada partit retraurà a la resta de socis les responsabilitats en la gestió de la seva parcel·la. És el que té fer pactes més amb l’objectiu de repartir-se el poder que d’assumir plantejaments i fites comunes, i de país.

ERC, i la renúncia al Dret a Decidir

No hi ha millor victòria que la de fer creure a l’enemic vençut que la seva desfeta ha estat victoriosa. I això és el que sembla que ens està passant amb la nova Llei de Consultes Populars amb què ens amenaça el Govern de la Generalitat, per iniciativa del Departament de Governació dirigit pel republicà Jordi Ausàs. Es tracta d’una maniobra per a barrar el pas a qualsevol temptativa de celebrar una consulta popular sobre el nostre futur. Per a poder celebrar consultes no vinculants a nivell local no necessitàvem cap nova llei, perquè ja es podia fer ara, com se n’han fet a diversos municipis. L’únic al·licient que podia tenir una llei catalana sobre consultes populars era el d’obrir la porta a poder celebrar, algun dia, un referèndum per a l’exercici del Dret a Decidir. I la negació d’aquest exercici és l’única novetat de la llei que se’ns proposa.

Tota la retòrica de l’articulat de Llei queda en un no res, quan al final hi ha la clàusula sine qua non: en qualsevol cas les consultes hauran de ser autoritzades pel Govern espanyol. És a dir que, amb la llei a la mà, deixem que sigui el Govern espanyol, i no pas els catalans a través del seu Govern, del seu Parlament o d’una iniciativa popular, qui resolgui sobre què podem decidir i sobre què no. Els constitucionalistes ja es freguen les mans, i l’Ajuntament de Barcelona somnia poder estrenar la nova Llei posant a consulta el futur disseny de la Diagonal de Barcelona, que amb tota probabilitat seria autoritzada per l’autoritat competent que, segons la nova Llei, que no és altra que el Govern espanyol.

Sense la Llei, sempre podíem argumentar que els catalans tenim Dret a Decidir sobre el nostre futur, encara que ens ho pretengui impedir un Govern i unes lleis espanyoles. No tindríem, com no tenim, la Llei al nostre costat però hi tindríem la legitimitat. La maniobra constitucionalista de la nova Llei consisteix en fer que no tinguem ni l’excusa de dir que ens saltem la legalitat espanyola, ja que assumim com a pròpia, per iniciativa pròpia, la limitació del nostre Dret a Decidir. Quan algú pretengui impulsar una iniciativa d’aquest tipus i es trobi amb la negativa del Govern espanyol, no podrà al·legar un no reconeixement de la legalitat espanyola perquè no s’estarà fent res més que complir la llei catalana, impulsada per més inri pels teòrics independentistes. Continuarem sense tenir la legalitat per a exercir el Dret a Decidir, però amb la nova Llei haurem perdut, a més, la legitimitat.

Ni el PP ni la Rosa Díez no hi haurien fet millor.

Amb la pagesia tothom s’hi veu amb cor

La crisi econòmica va esclatar durant el 2008, però el sector de la pagesia ja estava immers en una profunda crisi des de força anys enrere. Quan tot just en els darrers trimestres l’economia catalana ha entrat tècnicament en recessió, el sector agrari ja en portava vuit amb un PIB negatiu. Encara que en determinats moments hagin protagonitzat algunes mobilitzacions, protestes i tractorades, el cert és que, a diferència dels pagesos francesos, aquí els costa molt més de fer sentir la seva veu. I probablement perquè a nivell electoral representen ben poca cosa, s’acostuma a deixar-los de banda, a ser els primers en pagar les conseqüències de qualsevol conflicte d’interessos, i a ser els darrers a ser tinguts en compte.

Ho veiem a l’hora de planificar el territori o de projectar les noves infraestructures, que s’aprofiten sempre les millors terres de conreu com si no tinguessin cap mena de valor; se’ls expropia sense més ni més com si la seva ocupació del sòl fos un luxe a socialitzar; en períodes de sequera són dels primers a veure restringida l’aigua de rec, com si la malbaratessin per caprici; quan convé se’ls imposa restriccions i quotes de producció, que en altres àmbits es consideraria una limitació del lliure mercat; però quan convé se’ls deixa a les mans de les grans empreses transformadores que sí que poden imposar-los lliurement les seves condicions... En definitiva, tot i que també és cert que a nivell comunitari és el sector on es destinen més recursos, crec que és un sector amb el qual en l’àmbit nacional tothom s’hi veu amb cor.

Aquests dies la Unió de Pagesos, el sindicat agrari teòricament d’esquerres, ha fet públiques les seves queixes contra el Govern de la Generalitat, la política agrària del qual qualifiquen de negligent. Denuncien que només en aquest dos darrers anys el Govern ha deixat perdre 87’5 milions d’euros dels crèdits definitius del pressupost del Departament d’Agricultura; que per manca de cofinançament per part de la Generalitat es van deixar d’utilitzar 55 milions del Programa de Desenvolupament Rural que tenia finançament europeu i estatal; i que aquest any 2009 es poden perdre 70 milions més per manca de cofinançament de la Generalitat de programes que tenen suport europeu o estatal.

Com he dit en d’altres ocasions, en temes com la Cooperació o l’ecologisme, el que resulta preocupant no és que hi hagi una oposició de dretes que critiqui la gestió governamental, sinó que aquestes crítiques provingui directament de sectors que, a priori, haurien de ser afins.

La fal•làcia del creixement sostenible

Fa unes setmanes parlava de la crisi econòmica com d’una oportunitat perduda. Si des de fa temps, des de l’esquerra real, que té ben poc a veure amb els partits que s’autodefineixen d’esquerres, ja es denunciava la voracitat i insostenibilitat d’un sistema basat en l’especulació permanent i el creixement continu, hom podia pensar que el col·lapse a què ens ha abocat el mateix sistema podia ser una oportunitat per a reconduir-lo o reformar-lo. I aquesta és la tesi que aquesta setmana ha exposat l’economista i filòsof francès Serge Latouche al CCC de Barcelona. Amb una diferència: ell en parla com si no veiés com s’està malbaratant, arreu, aquesta oportunitat.

Les teories del decreixement, que ja no són noves, apuntarien a un capgirament dels fonaments en què es basa l’actual sistema econòmic. El concepte de creixement, per més que per a maquillar-lo se li apliqui l’adjectiu de sostenible, és per ell mateix insostenible. És una pura quimera creure en un creixement sense límits quan estem parlant d’uns espais i d’uns recursos que sí que tenen límits, i que en molts casos ja els estem sobrepassant. Es podia pensar, doncs, que la crisi generalitzada que pateix el sistema podia ser aprofitada per repensar-lo i adequar-lo a les necessitat reals de la sostenibilitat i equilibri del planeta. Abandonar la idea de retornar al creixement com a fita i com a única fórmula per a sobreviure, i per tant adequar la producció a les necessitats de la gent sense necessitat de crear-n’hi de noves, era una utopia que de seguida s’han encarregat de desmentir les polítiques empreses per tots els Governs de l’anomenat Primer Món, sense massa diferències ni matisos, entre les aplicades pels governs més ultraconservadors i les aplicades per governs socialistes que s’autoproclamen d’esquerres, i que com a Catalunya sovint tenen també el suport de partits teòricament més d’esquerres i ecologistes.

No sé, doncs, d’on li ve l’optimisme al senyor Serge Latouche que li fa dir que l’actual crisi és una font d’esperança. Jo diria ben al contrari: si fins i tot quan l’evidència dels fets ens demostra la inviabilitat del sistema hi ha un posicionament unànime, sense distinció de dretes i esquerres, i per tant sense alternativa possible, a favor de recuperar el model especulatiu i de creixement que ha entrat en crisi, què podem esperar? Ens queda gaire més marge de creixement a base de destruir l’entorn i de sobreexplotar els recursos existents? Des del Primer Món, es pot continuar gaire més depredant i empobrint el Tercer Món com a font bàsica del nostre creixement? Els nostres polítics (tots) creuen que sí, que encara hi ha una mica més de marge de depredació i de degradació, i ni tan sols es plantegen la possibilitat d’altres vies. D’acord, doncs, amb Serge Latouche, però canviant els temps dels verbs: la crisi no és una oportunitat ni una font d’esperança, però ho hauria pogut ser.

Unitat del nacionalisme espanyol, sense matisos

El Parlament europeu acaba d’aprovar un informe molt crític amb la política urbanística de l’Estat espanyol, amb pràctiques generalitzades d’urbanització massiva, especulació a gran escala i menyspreu pel medi ambient. L’informe, dirigit per la diputada danesa dels Verds Margret Auken, no fa res més que posar sobre el paper el que és una evidència: la destrucció del litoral mediterrani, bàsicament al País Valencià. Lògicament, l’informe ha rebut el suport dels grups mínimament progressistes, tampoc cal que siguin pròpiament d’esquerres, i l’oposició de la dreta més conservadora i, amb ella, el nacionalisme espanyol que representen el PP i el PSOE.

Les diferències ideològiques entre PP i PSOE són mínimes en els temes essencials, política econòmica, urbanística o en la concepció radicalment nacionalista de l’Estat. Tenen, això sí, uns matisos més aviat simbòlics, d’imatge, i poca cosa més. Tots dos defensen el mateix model de creixement suïcida que ha portat a la destrucció del litoral valencià, i que censura ara l’informe de l’eurocambra; tots dos tenen a les seves files una munió d’alcaldes i càrrecs electes implicats en trames urbanístiques, però que no són als tribunals per haver actuat en contra de les línies generals dels partits, sinó perquè ni tan sols van prendre les precaucions necessàries que justificar l’especulació desaforada; tots dos s’han posat d’acord al País Basc per tal de fer un front nacionalista espanyol, en minoria a la societat basca, i per imposar les seves tesis en contra de la voluntat majoritària.

Entre els abusos generalitzats que denuncia l’informe Auken i els casos que arriben als tribunals hi ha una barrera molt prima. Els casos de corrupció urbanística que es posen en mans de la Justícia són només aquells que la matusseria i l’exagerada imprudència dels seus executors han fet inevitable la intervenció d’una administració predisposada a fer la vista grossa. Els populars ho tenen molt fàcil, després de veure rebutjada l’altre dia la seva proposta de censurar la política lingüística catalana, de defensar que aquest Parlament europeu té un valor molt més simbòlic que real: les seves decisions no són d’obligat compliment, i amb la complicitat del PSOE podran continuar amb el seu model d’Estat i de creixement econòmic basat en l’especulació i la destrucció del territori.

Visc(de) Barcelona

L’Ajuntament de Barcelona s’emporta la palma pel que fa a malversació de fons públics en publicitat institucional sense cap més objectiu que el de promocionar-ne el Partit. Aquesta és una temptació que tenen i han tingut totes les administracions: simular una campanya d’interès general quan en realitat l’únic que es pretén promocionar és l’equip de govern que la impulsa. Era una pràctica habitual en el Govern de la Generalitat a l’època de Jordi Pujol i ho ha continuat essent en els successius Governs tripartits. Però el cas de l’Ajuntament de Barcelona ja passa de taca d’oli. En aquesta ocasió, fins i tot el CAC ha hagut d’intervenir-hi per suspendre l’emissió de la darrera campanya municipal.

Qualsevol que faci un repàs de les campanyes institucionals de l’Ajuntament de Barcelona podrà constatar com s’han dilapidat els diners públics en costosíssimes campanyes publicitàries que de forma escandalosa no anunciaven res, o anunciaven un producte que ja es repartia gratuïtament a totes les llars barcelonines. Jo poso en dubte l’eficàcia de determinades campanyes que tenen l’objectiu de donar un cert missatge cívic. Però quan es té el desvergonyiment de prescindir fins i tot d’una mínima excusa per a emetre la publicitat, aleshores entenc que hem sobrepassat el límit del que ja es pot considerar com a malversació de fons públics o apropiació indeguda. Recordem campanyes com “Tu mous Barcelona”, “Posa’t Guapa” o “Barcelona Batega”, similars a les de la Generalitat amb el seu “Som-hi”, “La Generalitat amb les famílies”, o aquesta darrera sobre la valoració dels mestres, que no té altre objectiu que salvar la imatge d’un Conseller que no se’n surt.

Recordo que anys enrere, en època convergent, personalment vaig enviar un escrit de protesta per aquestes pràctiques fraudulentes i de malversació de recursos, al Síndic de Greuges. La resposta que em van enviar aleshores era que les administracions “administren” com volen els seus pressupostos. I es van quedar tan amples. En el cas de l’Ajuntament de Barcelona es permeten, a més, de transgredir els límits pressupostaris que ells mateixos s’han imposat, i tampoc passa res. Ja era hora que algú intervingués per frenar aquest escàndol de la falsa publicitat institucional. Però no n’hi ha prou amb què el CAC prohibeixi l’emissió de la darrera campanya de l’Ajuntament de Barcelona. Entenc que el Síndic de Greuges hauria d’haver intervingut de fa temps, i la Fiscalia també. Perquè no es tracta només d’una pràctica políticament incorrecta, ni d’una immoralitat pel fet de malbaratar els recursos en època de crisi, sinó senzillament d’un delicte de malversació.

La impostura del Partit Popular

Finalment, el Parlament Europeu ha frenat l’intent del Partit Popular de censurar la política lingüística de Catalunya. Tot i que en la Comissió de Cultura havien aconseguit fer colar un text que recriminava la immersió lingüística i propugnava un sistema segregacionista, a l’hora de presentar-ho al Ple de la Cambra europea, la unitat dels eurodiputats catalans ha reconduït la situació. En cas que hagués prosperat la proposta del PP haurien fet valdre la força moral del Parlament europeu, encara que les seves decisions no siguin vinculants; però com que no ha estat així, minimitzaran el text aprovat ahir i continuaran amb la seva dèria d’apuntar cap a l’eliminació de la llengua catalana.

Els seus mitjans de comunicació, tipus Mundo o ABC, que van posar en portada a grans titulars l’aprovació de la moció de la comissió de Cultura que censurava la immersió lingüística, ara que s’ha aprovat al Ple de cambra ho silenciaran o ho posaran en lletra petita a les pàgines interiors. La seva honestedat i professionalitat no dóna per més. Però és la mateixa manca d’honestedat del conjunt del Partit Popular. Perquè no es tracta que a Espanya o al Parlament europeu hi hagi diferents formes d’entendre el concepte de llengua d’integració, el multilingüisme, o el respecte per la llengua materna, sinó que hi ha una simple, indigna i perversa intencionalitat d’esborrar del mapa les llengües que no formen part de la seva concepció imperial.

El Partit Popular no és pas menys partidari de la immersió lingüística que ERC, posem per cas. És la immersió lingüística que practiquen arreu de l’Estat, prescindint de la llengua materna de cadascú; i si no que ho diguin a la gent de la Franja. Allà, a més, acaben de reblar el clau de la perversió: argumenten que ells només defensen el dret a escollir la llengua d’escolarització, si aquesta és oficial, com si el fet de tenir caràcter oficial una llengua ja resolgués els hipotètics problemes que segons ells comporta la immersió lingüística. Però tot seguit es neguen a reconèixer l’oficialitat de la llengua catalana a la Franja on és parlada per una immensa majoria. I al País Valencià, on s’estan sortint amb seva d’anar reduint l’ús de la llengua pròpia i anar imposant l’ús del castellà, resulta que en contra dels seus teòrics principis neguen als pares el dret a poder escollir la llengua d’escolarització per la via d’ofertar moltes menys places de les que els pares reclamen.

No és una qüestió d’ideologies, de visions educatives, ni tan sols de nacionalismes confrontats, sinó de simple deshonestedat i indignitat.

Xifres irreals i irresponsables

Repassant l’hemeroteca hom ha d’anar amb compte perquè fàcilment ens podem perdre i confondre un article escrit ahir amb un altre escrit mig any enrere. Les crides a la unitat dels partits polítics catalans, i les acusacions creuades per fer-la impossible, es repeteixen constantment; una frase d’ahir de Joan Ridao reclamant al PSC que es posicioni entre la seva fidelitat envers el PSOE o envers Catalunya és idèntica a una altra que va fer el mes de setembre, o a la que ha fet moltes vegades l’Artur Mas; els terminis i la possibilitat del no acord també han estat reiterats en els mateixes termes des de fa molts mesos. Llegint un article de premsa o unes declaracions sobre finançament, hi ha dues maneres de saber si és un escrit actual o de fa mig any: mirant la data, o mirant les xifres que s’hi remenen.

El mes de setembre, segons fonts periodístiques que llavors ningú va desmentir, el Govern de la Generalitat posava com a llistó la xifra de 3.500 milions, com a resultat d’aplicació de l’Estatut, mentre que el Ministre Solbes n’oferia 1.750 milions. I més tard, els partits catalans s’escandalitzaven perquè el Ministeri posava sobre la taula la ridícula xifra de 12.000 milions per a tot l’Estat, de la qual difícilment en podien sortir els 3.500 que es reclamaven per a Catalunya. Però això era a la tardor passada. I llavors, jo mateix vaig cometre la imprudència d’imaginar que entre les propostes d’uns i altres, al final ens podíem quedar amb una xifra intermèdia, a l’entorn dels 2.500. I més d’un em va fer notar el meu tarannà derrotista, per no creure que la capacitat negociadora del Govern de la Generalitat no pogués assolir una xifra més propera a les aspiracions catalanes.

Ha passat mig any, i la negociació ha anat fent el seu curs. Hi deu haver hagut els seus estira i arronsa; però tot sembla indicar que el concepte d’”estira i arronsa” no s’ha aplicar en el sentit que tan aviat eren uns com els altres els qui estiraven, sinó en el sentit que cada vegada eren uns els qui estiraven i uns altres els qui s’arronsaven. Allò de “a cada bugada es perd un llençol”. Perquè ara resulta que el Ministre Solbes, quan afirma que ja només queden uns serrels per acabar de negociar (el serrell irrellevant deu ser Catalunya), d’aquells 12.000 milions que posava sobre la taula, ja només n’hi posa 9.000, i el Conseller Huguet ahir mateix donava per bona, com a xifra mínima, la dels 12.000 milions. CiU, que alegrement des de l’oposició es podia permetre certes frivolitats, havia arribar a posar el llistó en els 5.400 milions, i en canvi ara ja es conformaria amb els 3.500. Però resulta que aquestes 3.500 que exigeix ara CiU, i que són els que demanava el Govern de la Generalitat el mes de setembre, ara són considerats pel mateix Govern com una xifra irreal i una temeritat irresponsable.

Si s’allarga gaire més temps aquesta negociació, acabarem posant-hi diners de la butxaca.

Des de Palau es perd el món de vista

Temps enrere, vaig fer-me ressò que la Federació catalana d’ONGs pel desenvolupament havia fer una valoració molt crítica amb la política de cooperació de la Generalitat. No entrava tant en el fons de la qüestió com en el fet que sorprenia que hi hagués una visió tan unànime sobre la gestió del Govern en aquesta àrea. I ja aleshores va ser el mateix David Minoves, director general de cooperació al desenvolupament i acció humanitària, qui em va respondre ale·legant la magnífica tasca que, segons ell i en contra del criteri general de les entitats que hi treballen, estava fent la Generalitat. Tothom pot tenir els seus arguments, però és evident que la tasca del dia a dia pot fer perdre la visió global i la perspectiva. Això mateix està passant ara amb el Departament de Medi Ambient.

Que prop de 170 entitats ecologistes catalanes es manifestin per protestar contra la política ambiental de la Generalitat deu ser indicatiu d’alguna cosa. De ben segur que el Conseller Francesc Baltasar es deu posar les mans al cap, incrèdul i perplex: amb tot el que estem arribant a fer, com poden acusar-nos d’inacció o d’inoperància precisament les entitats ecologistes? deu pensar. I està clar que damunt la taula del Conseller hi deu haver un munt de projectes i d’actuacions empreses raonablement ben orientades, de manera que si se li demana que faci balanç podrà presentar un bon reguitzell d’iniciatives, i fins i tot podrà dir aquella frase ja típica i tòpica de l’actual administració catalana: “S’ha fet molt més que no s’havia fet en 23 anys de governs convergents”.

Però alguna cosa no deu funcionar del tot quan en el manifest d’aquestes entitats, que representen amplíssimament els moviments ecologistes del país, s’hi parla de les polítiques erràtiques dels darrers vuit anys, sense fer cap distinció entre l’època dels governs convergents i la dels governs ecosocialistes. I un dels seus representants, Joan Vàzquez de la Federació d’Ecologistes de Catalunya, reblava el clau afirmant que no és que critiquin la política ambiental de la Generalitat, sinó que no n’hi ha. Per Minoves, no és que la Generalitat no estigués portant una correcta política de Cooperació, sinó que les entitats i la gent del país que treballa en aquest sector estava mal informada; i el mateix deu dir ara el Conseller Baltasar. Tot, menys admetre el que salta a la vista: tenim un “govern d’esquerres” que està defraudant les expectatives que l’esquerra del país hi havia dipositat.

Demagògies en temps de crisi

Les polítiques per a fer front a la crisi no són fàcils ni infalibles. Amb tot, hi ha arreu del món occidental un criteri unànime sobre les línies generals a seguir, amb matisos gaire bé inapreciables entre els governs de dretes i els d’esquerres. Reunits els caps d’Estat o de Govern en el Consell Europeu han pogut fer un front comú davant la propera cimera del G-20. Divergeixen amb els Estats Units en la intensitat amb què cal continuar donant incentius a les grans empreses, però poca cosa més. I en contraposició a aquestes polítiques que en general aposten per retornar a la situació d’abans de l’inici de la crisi, sense tocar en absolut els fonaments del sistema que l’ha generada, apareixen les clàssiques veus “oportunistes i demagògiques”.

Una “demagògia” que pretén basar-se en la realitat objectiva dels fets: a casa nostra els qui pagaran la crisi seran els treballadors; en el context mundial, els qui més la pateixen són els països menys desenvolupats; els índex de fam i de pobresa al Tercer Món s’incrementen de manera alarmant; algunes fonts xifren en alguns centenars de milers els nens que moriran aquest any com a efecte directe de la crisi econòmica, que per a molts països ja s’havia iniciat uns anys abans amb el que s’anomenava la crisi alimentària, provocada directament des del països rics. Un visió “demagògica” que contrasta amb el “rigor” i la “serenitat” amb què s’aborda la crisi des de la Unió Europea o des dels Estats Units.

El veritable debat no està en veure com afrontaran la crisi aquells països que ja tenien dificultats per a sobreviure en una època d’opulència i d’esplendor econòmica; opulència i esplendor per a alguns, és clar. Sinó estudiar la millor manera per a garantir que les grans multinacionals i els grans centres de poder econòmic i financer puguin retornar a l’època de grans beneficis. Els uns opten per injectar cabassades de diners al sistema financer, perquè diuen que els manca liquiditat després d’un període de pèssima gestió, per la qual premien als seus alts directius amb sucoses primes. D’altres, aboquen els seus esforços i els seus recursos, els dels contribuents, a salvar una sobredimensionada indústria de l’automòbil, símbol de la prosperitat del món occidental, mentre aquesta aprofita l’ocasió per a rebaixar les condicions laborals dels seus treballadors. I encara n’hi ha que, després d’incentivar la bombolla immobiliària, ara intenten salvar el sector reconduint els seus excessos cap a l’obra pública, o reconvertint les promocions invenudes de vivenda lliure en vivenda protegida, amb càrrec als fons públics, està clar. Els economistes del FMI i en general de les grans potències intenten fer la quadratura del cercle: incentivar el consum, per tal que les empreses tornin a tenir grans beneficis, però limitant l’estabilitat laboral, reduint els costos de personal i rebaixant els drets dels treballadors, en un conjunt de mesures que eufemísticament en diuen “millora de la productivitat”.

Cal apuntalar el sistema perquè tot continuï igual que abans. I, per fer-ho, cal estrènyer el cinturó dels més febles. D’aquí les mesures que estan prenent els Governs dels Estats Units i de la Unió Europea; el proteccionisme vetat al Tercer Món és aquí promogut, amb càrrec als fons públics, per salvaguardar la nostra indústria; la mateixa cobdícia que va motivar deslocalitzacions ara pot aconsellar relocalitzacions a conveniència dels països rics; i les ajudes al Tercer Món, com tantes altres despeses “supèrflues” es redueixen dràsticament. Que la FAO alerti que la fam afectarà a més 1.000 milions de persones, o que hi pot haver aquest any 2009 uns quants centenars de milers de nens morts per efecte directe de la crisi, amb les preocupacions que tenen els nostres governs, és pura “demagògia”. I, malgrat tot, jo no puc evitar sentir-me més proper a aquesta “demagògia” que al "rigor" economicista dels nostres governs.