És possible la renovació d'Esquerra?

(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)

És evident que encapçalo aquest article amb una frase interrogant, com un element retòric, perquè per a mi és una clara afirmació. No hi ha res d’irreversible, llevat de la mort; i ERC, com qualsevol altra organització, pot renovar-se, rectificar i recuperar la credibilitat perduda.

Ja sé que n’hi haurà que, més per ressentiment que per cap altra cosa, voldran fer veure que ERC és irrecuperable, i que res del que faci, ni amb un nou lideratge ni amb uns nous plantejaments, encara que fossin exactament iguals que els seus, no serà suficient. Jo he estat més crític que ningú amb la erràtica política de la direcció d’Esquerra, tant o més que molts dels qui han estripat les cartes i han emprès una altra ruta. I no solament he entès que ho hagin fet, sinó que penso que ells també han tingut un paper decisiu en el nou rumb que vol emprendre ERC. I no he deixat ERC perquè, mentre no se’m demostri el contrari, i malgrat les errades, continua essent l’eina més vàlida per avançar cap a la independència.

Puc imaginar com es deuen sentir els independentistes que, desencantats amb Esquerra, van fer l’opció convergent i ara es veuen compartint taula amb el PP; puc imaginar com a es deuen sentir els seguidors de Joan Laporta que després de blasmar CiU i Esquerra, es troben anant de bracet amb els republicans a l’Ajuntament de Barcelona, i votant a favor de les propostes conservadores de CiU; i puc imaginar els qui havien posat tantes esperances amb les noves formacions que molts pronosticaven que havien de desbancar Esquerra, i s’han quedat a les portes o han entrat de puntetes. Avui per avui, ERC continua essent la força independentista amb més capacitat d’incidència en la vida del país; i, renovada, pot tornar a ser la punta de llança, sense menystenir cap de les altres formacions amb les quals en algun moment o altre haurem de confluir.

És cert que no ho tindrà fàcil, Esquerra, per a fer una seriosa autocrítica i emprendre un nou rumb que ens torni a il·lusionar. Però vull creure que això és possible. És evident que cal trencar amb la imatge del passat més recent, amb un nou lideratge com pot ser el de l’Oriol Junqueras; no cal tampoc seguir l’estratègia de Puigcercós de foragitar els adversaris, de manera que els actuals dirigents haurien de retirar-se en un segon pla, però mantenir-se fidels al projecte comú, i en tot cas procurar recuperar alguns dels actius perduts en les insensates batalles anteriors.

Però no tot es resol canviant els noms de la cúpula del partit. Caldran unes grans dosis d’humilitat i de generositat envers l’entorn que darrerament s’havia distanciat, a partir del moment que corregim els errors que els van motivar a fer-ho. Caldrà obrir el partit a la societat per convertir-lo en un ampli moviment on la majoria dels independentistes puguin sentir-s’hi identificats, per més que hi hagi diferències puntuals o programàtiques. Caldrà, especialment, renovar les estructures del partit perquè deixi de ser un clan de fidelitats mal enteses per convertir-se en una organització seriosa capaç d’aprofitar tots els seus actius, acceptant la crítica com un element positiu que ens fa avançar, i valorant molt més la predisposició de la seva gent que les ànsies de protagonisme. Caldrà renovar el discurs, deixant enrere la caduca història d’aspirar al govern a qualsevol preu perquè des d’allà es pot fer no sé pas què. Hem de voler ser un partit amb voluntat de govern sempre que els companys de viatge ens facin avançar de forma efectiva cap als nostres objectius.

ERC no ha de renunciar als seus plantejaments d’esquerres, amb la falsa pretensió de crear un únic bloc independentista. Si avancem en la bona direcció, ja ens trobarem pel camí. Però ERC tampoc ha d’oblidar que el seu objectiu és l’alliberament del poble català, la independència; ho volem fer des de la nostra personalitat d’esquerres, però sense alterar el veritable objectiu.

El camí no serà fàcil; i l’actual direcció del partit, potser per mantenir la tònica fins al darrer moment, no està facilitant gens el procés. Inicialment, ha propiciat una caòtica situació on sembla que tothom vagi per lliure, els uns per reivindicar els errors comesos, els altres per salvar-se del naufragi, i encara uns altres que voldrien acabar d’ensorrar la nau. Però estic convençut que la voluntat de renovació de la majoria de la militància és tan gran que acabarà per aglutinar-se en un projecte comú, de nou engrescador. Malgrat ells, ens en sortirem.

Temps al temps; però aquesta seria una de les vegades que més greu em sabria equivocar-me.

Ningú gosa plantar cara al sistema

Sempre n’hi ha que es fan l’orni i volen simular que les escridassades no van per a ells. Ara resulta que tothom se sent interpel·lat pel moviment dels “indignats”, que els comprèn i que està disposat a escoltar les seves reivindicacions. És el que fa IC-V, animant els seus militants a participar activament en les assemblees del 15-M per fer veure que les reivindicacions del moviment coincideixen amb les del partit. Suposo que és per indignar-se encara més. Com es pot ser tan barrut?

Entenc perfectament els recels que pot despertar un moviment assembleari on, com per art d’encantament, hi ha propostes que surten i s’aproven en un no res i d’altres que per més que es debatin o que es posin a votació no s’acaben d’incorporar mai als documents finals; un moviment assembleari que fa gala de no tenir dirigents ni estructura de partit, però que sempre hi ha unes mateixes cares que s’autoerigeixen en portaveus, sense haver estat mai elegits democràticament per ningú; un moviment que, a l’estil del franquisme, discerneix perfectament entre els temes a rebutjar perquè estan catalogats de partidistes o de nacionalistes, i els temes a defensar quan del que es tracta és de la llengua única i de la nació espanyola. Entenc que hi poden haver recels envers aquest moviment, perfectament dirigit des de l’ombra per qui sap que no tindria prou capacitat ni suports si ho hagués de fer obertament.

Però les raons de fons que van generar el moviment dels indignats apuntaven directament al conjunt del sistema econòmic establert, que cap de les forces polítiques actuals no estaria disposat a posar en qüestió; o almenys no ho ha pas estat quan ha estat en posició de Govern. Entenc que des dels partits es digui que es comprèn el malestar, perquè la crisi l’haurien de pagar els qui la van generar, però no que vulguin apuntar-se al carro, com està fent ara IC-V. Seria més honest admetre que la seva utopia pot ser comprensible, però que és inviable perquè no hi ha ningú amb capacitat ni amb voluntat de plantar cara al sistema. Millor dit, la indignació té molt més sentit precisament perquè el sistema establert no permet cap altra opció que la de resugnar-se al sistema.

Qui va escapçar els brots verds?

Ara fa dos anys, el president del Govern espanyol ens va avisar que ja es podien començar a entreveure els primers brots verds de la recuperació. Fins aleshores, molts economistes defensaven que l’endeutament públic en època de crisi era normal, inevitable i un mal menor que ja es redreçaria que es produís l’esperada recuperació econòmica. I tots els esforços del Govern espanyol, com els de molts altres governs europeus anaven orientats a incentivar de nou el consum, perquè era la manera que es recuperés l’activitat empresarial, es creessin llocs de treball i, en conseqüència també se’n beneficiessin les arques públiques a través dels impostos.

Però, tot d’una, algú va decidir canviar el rumb. El problema ja no era ni l’ocupació ni la reactivació econòmica en sí, sinó l’endeutament de les administracions. Tant li feia que els nivells d’endeutament fossin similars als d’altres èpoques; la prioritat absoluta era la reducció de l’endeutament, deien, per a recuperar la confiança dels mercats. Com que els mercats no tenien confiança amb determinades administracions, no tant pel nivell d’endeutament com perquè consideraven que eren més vulnerables, van començar a posar-los la soga al coll incrementant els interessos que cobraven per a concedir-los crèdit, i a no afluixar si no feien les reformes que convenien als grans poder econòmics. I aquí, el Govern espanyol va actuar servilment posant-se al servei d’aquests interessos de la gran banca i de les grans empreses: retallar despeses socials, i sobretot modificar la legislació per tal que aquests poders econòmics recuperessin el que durant decennis els treballadors havien aconseguit en forma de drets socials i laborals. La reforma del mercat de treball, tan aplaudida pel Banc d’Espanya com per les grans institucions financeres, va servir per a crear més atur, més precarietat laboral, més inestabilitat, i menys costos laborals per als empresaris; que és del que es tractava. Però un cop aconseguit això, immediatament contraatacaven: les reformes van pel bon camí, però encara són insuficients. Ara ja no hi ha ni negociacions col·lectives ni històries. Qualsevol empresa, per més que tingui beneficis pot fer el xantatge als treballadors per forçar-los a acceptar rebaixes salarials, increments de productivitat o pèrdua de tota mena de beneficis socials, sota l’amenaça de l’acomiadament. Ara, amb les noves legislacions que van aprovant els governs, els grans empresaris van desbocats amb imposicions tan dràstiques i forassenyades, que pocs anys enrere no solament haurien estat impensables, sinó que els haurien portat directament als tribunals per xantatgistes.

El Govern espanyol segueix fent reformes, com la que va aprovar abans d’ahir, encaminades a fer més planer el camí dels grans empresaris assegurant-se que la crisi s’allargui no sé si indefinidament però sí el suficient com perquè d’aquí en surti una legislació molt més pròpia del capitalisme salvatge de finals del segle XIX que de cap país civilitzat de principis del XXI. Però per més reformes que facin, sempre seran insuficients perquè la fam dels especuladors amb noms i cognoms a les direccions de la gran banca i de les grans empreses, mal anomenats col·lectivament com “el mercat”, és del tot insaciable. La crisi és la gran inversió de futur d'aquests poders econòmics, i l’allargaran mentre vegin que encara hi ha reformes a fer en benefici seu. De brots verds, de moment, ni parlar-ne.

Ningú rescata Grècia?

El Govern grec sembla que ha rebut el suport necessari al Parlament per a poder tirar endavant les reformes i reestructuracions que li imposa la Unió europea. Això permetrà que es desbloquegi una part dels ajuts que s’havien aprovat en la primera operació de rescat, i tot seguit es procedirà a estudiar la fórmula per a renegociar el deute, o procedir a una nova injecció de diners a la depauperada hisenda grega. En diuen, sarcàsticament, el segon rescat de Grècia.

És un pas més d’una estratègia perfectament planificada que els està sortint brodada. En cap moment, ni a la Unió europea ni al Banc europeu no els va passar pel cap, ni remotament, rescatar l’economia grega. Ben al contrari, sabedors de les dificultats econòmiques del país van veure que d’una banda alguns bancs i Estats que havien fet crèdits a Grècia podien tenir dificultats per a cobrar-ne els interessos corresponents, i de l’altra era una oportunitat per a fer agenollar el poble grec i obligar-los a complir unes condicions que, sense aquesta amenaça de la crisi, democràticament serien rebutjades per la població. Aleshores van simular un “rescat” de l’economia grega, a canvi de reduir sous de funcionaris i pensionistes, de limitar les prestacions socials i d’adaptar la legislació grega a la conveniència de les grans empreses i grups financers. En realitat, doncs, els diners de la Unió europea no anaven a les arques gregues, sinó anaven directament als bancs creditors; és a dir que servien per assegurar que el Govern grec complia amb els compromisos contrets, i per tant es garantia que la banca feia el negoci rodó, sense cap mena de risc. I qui pagava aquests diners, per tant, tampoc era la Unió europea sinó els treballadors i pensionistes grecs. No es feia cap mena de rescat de l’economia grega sinó que se li posava una altra soga al coll, ja que aquests diners aportats es concedien a un interès elevadíssim. Tal com havien previst els maquinadors de l’operació, el Govern grec tampoc, o encara menys, pot fer front a aquests crèdits i ara, un cop perpetrat l’espoli a la població grega, es troba igualment a punt de fer fallida. Això permet als poders econòmics dominants imposar noves condicions per a acabar d’esprémer el país: la recepta que els dóna la Unió europea és que s’endeuti encara més, acceptant el seu “rescat” a un interès desmesurat. I per a pagar-ho, si veuen que ja no poden ofegar més la població, s’obligarà l’Estat grec a malvendre el seu patrimoni, les seves empreses públiques, etc.

Amb l’agreujant que escanyant les economies domèstiques allunyen cada vegada més tota possibilitat de recuperació econòmica. Però aquest ja era l’objectiu. Rescatar els bancs per tal que no corrin cap risc i empitjorar la situació econòmica del país per a treure’n el màxim de profit possible. I la pregunta que quedarà pendent de resoldre serà: i qui recatarà Grècia?

Carles Bonet, la seva part de raó

Continuant amb el comentari que feia ahir sobre l’anàlisi de Carles Bonet, candidat a la Presidència d’Esquerra, sobre la situació i el futur del partit, avui voldria donar-li la raó; almenys en un aspecte. Ell defensava d’una manera ben peculiar que el que havia fet mal a Esquerra no havia estat el tripartit, sinó que els problemes van venir el darrer any en trobar-se incòmodes al govern i en veure’s pressionats per l’aparició nous grups independentistes. I un dels arguments que hi donava era que el segon tripartit s’havia aprovat per amplíssima majoria, sense contestació interna. I citava la defensa que n’havia fet l’Uriel Beltran i, com a mínim, la no oposició de Joan Carretero.

I és amb això que li dono la raó, alhora que penso que és un dels temes a resoldre de cara al futur d’ERC. L’actual direcció del partit ha establert una dinàmica interna basada sempre en l’amiguisme i en les fidelitats personals per damunt de tot. Qualsevol crítica és vista com una deslleialtat i equival a ser bandejat de les esferes de poder o de direcció del partit. Les persones, i per tant els candidats a ocupar càrrecs al si d’ERC o en nom d’ERC, no són valorats per la seva capacitat o idoneïtat per al lloc de responsabilitat, sinó pel grau de fidelitat al líder. És aquella vella metodologia d’Alfonso Guerra: “Qui es mogui no sortirà a la foto”. Això fa que es deixin perdre valors que podrien ser importants per al partit, que ens donarien molta més credibilitat, i alhora fa que la militància s’acostumi a l’acriticisme i que es confongui l’anàlisi política amb la simple justificació. I té raó Carles Bonet en dir que quan la direcció d’Esquerra proposa (de fet imposa) el segon tripartit, la immensa majoria dels quadres del partit, i per tant del Consell Nacional, hi donen el seu suport sense qüestionar-se res. I de fet, l’acció de govern d’aquest segon tripartit, així com la gestió interna del partit tan poc hàbil com per a propiciar les escissions de Reagrupament primer i del sector de l‘Uriel Beltran després, són sempre aplaudides per una majoria indiscutible, incapaç de qüestionar-se res.

A Esquerra tothom hi és fidel als líders sense fissures, fins que estripa el carnet. Sembla com si, de cop i volta, descobrissin els errors comesos, ja imperdonables per més que fins aleshores ells mateixos hi haguessin col·laborat o com a mínim no s’hi haguessin mostrat críticament. Recordo, un mes abans del trencament de l’Uriel Beltran, tenir-hi un debat obert en una reunió del partit jo en solitari enfront d’un Uriel defensant les tesis oficials del partit, i la resta en silenci o recolzant-lo plenament. I el mateix es podria dir de Carod, de Carretero, o de tants altres. Sigui quina sigui la nova direcció del partit caldria que canviés radicalment aquesta dinàmica, que abominés de les fidelitats a ultrança que impedeixen una saludable actitud crítica i ajuden a perpetuar els errors, i que s’aposti decididament per buscar les persones més idònies i més aptes per a cada responsabilitat, que es tendeixi més a la predisposició de les persones a assumir responsabilitats que a la cursa permanent per a assolir el poder.

Carles Bonet, causes i conseqüències

És evident que tot pot tenir més d’una cara i se n’hi pot fer més d’una lectura. Tothom tendeix a apuntar-se tots els mèrits quan una cosa ha sortit bé i a buscar en els altres les responsabilitats del que ha sortit malament. Per això mateix és molt important ser molt acurat a l’hora de fer el diagnòstic de la situació, i valorar-ne amb precisió les causes. Altrament, podem reiterar-nos en els errors i enfangant-nos cada dia més sense saber sortir del llot.

No cal ser gaire perspicaç per adonar-se que hi havia, i hi ha encara, un gran malestar entre sectors més o menys afins a Esquerra, o com a mínim antics votants, que es van indignar i van quedar molt decebuts tant de la formació del segon tripartit com de la gestió posterior de l’acció de Govern. I semblava que això havia quedat prou clar, fins i tot per als mateixos protagonistes que ens hi van portar. Però, no. Carles Bonet, que ja s’ha postulat com a candidat a presidir Esquerra, fa una anàlisi més que sorprenent. Segons explica en una entrevista, la davallada d’Esquerra no va venir pel tripartit sinó que “El problema és l’últim any, sobretot, quan Esquerra comença a estar molt incòmoda dins el govern, comença a sentir els cants de sirena de nous partits i contestació interna que li retreu que no encapçali l’independentisme”. Fantàstic! O sia que el problema és que Esquerra no va saber aguantar el tipus quan s’adonava que d’una banda no podia capitalitzar cap gran obra de Govern i de l’altra nous partits independentistes li disputaven el terreny que li era propi.

Sorprèn, però, que Carles Bonet no es pregunti per què Esquerra se sentia incòmoda al Govern, en aquell Govern, i per què apareixien nous grups independentistes que menystenien Esquerra.. És cert que des de CiU s’ha volgut magnificar el desastre del tripartit, i els nous grups independentistes blasmaven en excés el partit republicà posant-lo al bàndol espanyolista; però des del moment que aquesta imatge va calar entre molts militants i electors és que alguna cosa de cert devia tenir. I Carles Bonet atribueix com a causes, el que en realitat són les conseqüències de la deriva d’Esquerra. Per emprendre un nou rumb, a partir del proper congrés d’ERC, és imprescindible haver analitzar amb més rigor d’on vénen els errors comesos. Altrament, serà impossible corregir-los.

I aquí s’acaba la història

L’any que ve, referèndum sobre el Concert econòmic. Això és el que es podria desprendre d’alguna de les afirmacions fetes aquest cap de setmana pel mateix president d’Esquerra Joan Puigcercós. En un intent de donar crèdit a l’estratègia seguida fins ara, com si encara se’n pogués recuperar alguna cosa, el líder republicà proposa la celebració d’aquesta consulta per al 2012, comptant amb el posicionament del Tribunal Constitucional respecte a la llei catalana de consultes recorreguda pel Govern espanyol, i amb els resultats de la comissió parlamentària sobre el concert econòmic.

Val a dir, d’entrada, que el Tribunal Constitucional no ha donat per vàlida la llei sinó que simplement n’ha aixecat la suspensió argumentant que, al capdavall, qualsevol consulta d’acord amb la llei catalana sempre haurà d’estar autoritzada pel Govern espanyol. Curiós l’argument del Constitucional perquè dóna a entendre que, malgrat que hi hagi dubtes sobre la seva constitucionalitat, la llei pot aplicar-se perquè qui en tindrà la darrera paraula és el Govern espanyol; és a dir, que es pressuposa que un mateix text legislatiu pot ser aplicable o no en funció de qui en sigui el garant polític i no pas en funció del text en sí. D’altra banda, es dóna per fet que la comissió parlamentària sobre el concert econòmic arribarà a bon port; cosa difícilment creïble, perquè ni el Partit Popular de Catalunya ni el PSC no tenen cap autonomia per a decidir si recolzen o no una proposta de concert econòmic, ni que sigui un pacte fiscal o una simple revisió del model de finançament, que tal com el va pactar el tripartit no correspon revisar-lo fins al 2014, com a mínim. I amb un Govern sustentat pel Partit Popular, CiU difícilment voldrà jugar-se el tipus amb aquesta iniciativa d’Esquerra, que a més contradiu la seva proposta electoral que preveu aquesta possibilitat de consulta popular sobre el finançament només després d’haver intentat negocia-ho amb el nou Govern espanyol, després de les eleccions, és a dir com a mínim el 2013.

Però és que en el supòsit que la comissió parlamentària del Concert econòmic arribés a conclusions, sinó unànimes sí àmpliament majoritàries, a favor d’un nou pacte fiscal; en el supòsit que com a mínim el PSC no s’hi mostrés bel·ligerant, potser calculant que el conflicte en tot cas es generaria enfront del nou Govern de Mariano Rajoy; en el supòsit que CiU acceptés recollir la proposta d’una Esquerra afeblida al Parlament, cosa difícil d’imaginar...; si al final de tots aquests supòsits, que no és pas poc suposar, el Govern de CiU decidís aplicar la llei de consultes populars per a convocar el referèndum sobre el concert econòmic o el pacte fiscal, aleshores ens trobaríem amb la paret infranquejable de la lletra mateixa de llei, que estableix que en tot cas la facultat d’autoritzar o no el referèndum correspon al Govern espanyol. I aquí s’acaba la història.

Espanya no enganya

(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)

Podem mirar-nos l’actualitat del país des de qualsevol perspectiva que sempre apareix una mateixa situació d’una Espanya que ens espolia, que ens enganya i que se’n riu de nosaltres. Tant se val si parlem d’un traspàs de Rodalies Renfe que resulta que es traspassava tot menys els trens, les vies, les estacions, el personal i la capacitat de canviar-lo; com si parlem de l’estratègia muntada pel Banc d’Espanya, per encàrrec de la banca privada espanyola, per a eliminar el sistema de Caixes català; o dels límits d’endeutament, tenint en compte que a part del dèficit fiscal, és l’Estat espanyol qui no compleix amb els seus compromisos; o de les inversions de l’Estat a Catalunya que a més de no complir amb els mínims establerts per l’Estatut, després resulta que al final tampoc no se n’executen ni la meitat.

Els eurodiputats catalans emprenen ara, per enèsima vegada, una acció per a pressionar el Govern espanyol per tal que inclogui el català com a llengua oficial de la UE, aprofitant l’ingrés de Croàcia que implicarà l’acceptació del serbocroat com a nova lengua oficial europea. Saben que seria una cosa tan senzilla com una simple petició formal de l’Estat a la UE, però saben també que l’odi que senten els espanyols envers el català és més que suficient com per a negar una igualtat de drets a 7 o 8 milions de catalanoparlants. Ramon Tremosa es queixa també aquests dies que el Govern espanyol havia boicotejat una visita d’eurodiputats a les instal·lacions portuàries de Tarragona, amb la clara intenció d’evitar que s’afavoreixi el corredor del Mediterrani.
I història d’aquestes, algunes més anecdòtiques, altres de més calat polític o de transcendència econòmica, es repeteixen constantment. I sovint van acompanyades d’exclamacions simulant un enuig per les agressions de què som víctimes, de protestes verbals que no van més enllà, i fins i tot d’acusacions de frau i d’engany al poble de Catalunya.

I jo, sincerament, no em sento gens enganyat ni frustrat per les accions del Govern espanyol, senzillament perquè hem d’admetre que el Govern espanyol, sigui del color que sigui, no enganya mai. Perquè hi hagi engany hi ha d’haver prèviament una acció que sembli tenir una determinada intenció i que després resulta ser falsa. I aquest no és el cas.

Hores d’ara, ningú amb dos dits de front pot afirmar haver-se sentit enganyat per algú que va prometre respectar l’Estatut que aprovés el Parlament de Catalunya, per algú que afirmés que resoldria el greuge econòmic que pateix Catalunya, o per algú que prometés acabar amb la discriminació que pateix la llengua catalana. Tothom sap perfectament quin és l’objectiu dels espanyols, tant si són del PP com del PSOE. Poca cosa tinc a dir-hi, doncs, sobre aquesta gent: ells tenen un objectiu que sé que és diametralment oposat i incompatible amb el meu.

Ells no enganyen a ningú. Els únics que m’enganyen, i contra els quals vull rebel·lar-me, són aquells que simulen anar de bona fe i volen fer-nos creure que si acaben pactant amb ells és al capdavall per l’interès de Catalunya. Fan tota mena de concessions i de renúncies amb la vaga promesa que els espanyols els acabaran entenent i els permetran de tirar algun peixet al cove. O aquells que ens diuen que no ens cal la independència perquè és possible trobar un encaix amb Espanya. Després, quan finalment es veuen frustrats perquè els espanyols han acabat essent fidels al seu programa i als seus objectius, aleshores simulen exclamar-se dient que els han enganyat.

Mentida! Els únics que ens han enganyat són els partits i dirigents catalans que van pactar amb el PSOE i els que ara ho tornen a fer amb el PP. No té cap mena d’explicació ni de justificació un pacte amb els populars que a canvi de res aconseguiran tenir via lliure per acabar amb la llengua catalana al País Valencià i a les Illes, aconseguiran reduir o tancar les delegacions catalanes a l’estranger o evitar que es faci una consulta oficial ni tan sols sobre el pacte fiscal. No sé si hi ha algú que es cregui, ni que sigui mínimament, que es complirà la promesa d’exercir el dret a decidir pel que fa al tema del finançament. Els dirigents de CiU saben perfectament que no trauran el tema fins passades les eleccions de l’any que ve, que mentrestant hauran anat mantenint-se amb el suport dels populars a canvi de tallar qualsevol iniciativa de caràcter nacional, que cap a la segona meitat de la legislatura com a molt començaran a posar el tema sobre la taula, a Madrid, i que després de llargues, dilatades i infructuoses negociacions ja no seran a temps de convocar cap referèndum, sinó que ho proposaran altre cop com a esquer electoral dels següents comicis.

No, Espanya no enganya. Els qui ens prenen el pèl, ens menteixen i ens enganyen vilment són els qui sempre troben alguna excusa per acabar pactant amb l’enemic: per part seva tot són concessions i per part dels espanyols vagues promeses que ningú s’ha fet mai el propòsit de complir-les.

Quan l'educació és el que menys importa

El Parlament de Catalunya ha aprovat una resolució que insta el Govern a mantenir la sisena hora a les escoles públiques de Primària. Però, com era d’esperar, CiU ja ha advertit que no en pensa fer cas. No és una qüestió de valorar si cal reconsiderar o no la decisió presa, pensant en l’interès de les escoles i de l’educació. El tema no té res a veure amb el Departament d’Educació, sinó en el d’Economia. L’estalvi econòmic que representa eliminar aquesta sisena hora és prou sucós i difícilment substituïble per cap altre, si es manté l’obsessió imposada pels socialistes de reduir tan dràsticament el dèficit.

Preocupa la retallada, per suposat, però preocupa encara més que els qui l’han d’aplicar pretenguin enganyar la població dient que això no afectarà la qualitat de l’ensenyament. Si la seva supressió no ha d’afectar la qualitat de la formació rebuda pels alumnes, per quina raó la mantenen en aquells centres considerats amb necessitats educatives especials? CiU justificava el regal que vol fer als més adinerats en el tema de l’impost de successions perquè ho tenia en el seu programa electoral. També hi tenia reduir el fracàs escolar i millorar la qualitat de l’ensenyament, i ara està donant passes enrere sense que l’importi gaire incomplir les seves promeses. Però hi ha encara un altre element en tot aquest afer, i que en aquest cas afecta tant al Govern com als grups de l’oposició: estem a final de curs, i a les escoles hi ha encara moltes incògnites per descobrir, i tot just ara se’ls ha acudit que potser calia aturar aquesta bogeria d’eliminar la sisena hora?

Hores d’ara, el desgavell de cara al curs vinent està servit. Hi ha incerteses sobre els horaris, no se sap com es faran els reforços ni quines àrees curriculars es retallaran, tampoc es té clar quines plantilles hi ha haurà a cada centre, ni si aquestes mesures restrictives s’han de prendre definitivament o com a provisionals per a afrontar la crisi. Aspectes importants de les programacions fetes fins ara, i que sovint des del mateix Departament s’exigien amb tota escrupolositat, ara quedaran en desús o desfasades... Massa improvisacions, massa desori, massa desgavell per a un tema que mereixeria una mica més de respecte.

ERC, no n’aprendrem mai?

El que està passant a ERC és del tot insòlit. Hi ha hagut una gestió i una erràtica política que ens ha portat al més estrepitós dels fracassos, i encara no ens hem refet de la desfeta que ja s’està plantejant la reincidència en tots els errors passats. I ja no parlo ara de la política de pactes, on evidentment no vam pas ser pocs els qui no vam entendre el segon tripartit; em refereixo simplement a la gestió del partit com a organització. Devem tenir molt poca memòria, perquè fa tot just tres anys que vam encetar un procés de renovació portat de la pitjor manera possible, i tot sembla indicar que anem pel camí de repetir la història, ara ja només amb les restes del naufragi.

Tres anys enrere hi havia quatre corrents dins d’ERC que es disputaven el control de la direcció. Probablement hi havia discrepàncies estratègiques entre els sectors de l’Esquerra Independentista de l’Uriel Bertran i el de Reagrupament d’una banda, i els de Puigcercós i Carod de l’altra. La pugna entre aquests dos darrers era purament una disputa personal per obtenir el control del partit. Allò va ser un desastre, per més que aleshores, o bé per pura estupidesa o per mala fe, no solament es negués el perill que es corria sinó que es feia un elogi del procés obert. Sense cap majoria abassegadora va guanyar qui tenia més controlat l’aparell del partit i va encetar la política de foragitar a tort i a dret tots els possibles adversaris o dissidents. Amb el silenci còmplice, és cert, de la majoria dels quadres del partit, segurament temorosos de no sortir a la foto si alçaven excessivament la veu. Un cop bandejats tots els contrincants de Puigcercós, ja hem vist on ens ha portat tot plegat: hem deixat molts i valuosos actius a la cuneta, alhora que hem perdut una part important de la confiança dels electors. Els que queden, afins a Puigcercós o col·laboradors de la seva forma de gestionar el partit, es veu que ni han après la lliçó ni han entès res de res. Encetem de nou el mateix procés, amb gent que després d’haver negligit la seva responsabilitat en el recent desastre té la pretensió d’obrir-se camí cap al poder, encara que sigui a costa de carregar-se el que queda d’Esquerra.

Sembla que hauríem d’haver après la lliçó i entendre que no podem encetar un altre procés de lluites internes, per més que s’empri l’excusa de ser més democràtics que ningú, i obrir nous fronts de confrontació. Doncs, no. En lloc de fer una reflexió serena, autocrítica, de reconeixement dels errors comesos i per tant de voluntat d’esmena, de recerca d’una nova direcció unitària capaç d’aglutinar el conjunt de la militància i de recuperar la il·lusió i la confiança dels electors, ens llancem a un procés caòtic on cada pretendent al tro mourà els seus fils i contactes, buscarà tota mena de complicitats i conxorxes per a abatre l’adversari i acotar una estratègia personal de la qual molts se’n sentiran exclosos. Jo mateix havia dit alguna vegada que em semblava impossible fer-ho pitjor del que s’havia fet fins ara; és possible que hagi de reconèixer el meu error.

Qüestió de desproporcions i despropòsits

Les mateixes imatges que una setmana enrere deixaven en evidència la pèssima actuació policial a la Plaça de Catalunya, ara han girat les tornes contra els “indignats”. Per més que Felip Puig digués que calia pensar que darrere de les imatges que oferien els mitjans de comunicació hi havia la provocació d’alguns buscabregues camuflats entre els indignats, el cert és que les imatges no deixaven cap marge per al dubte: L’actuació policial va ser desproporcionada i excessivament violenta contra manifestants que, aparentment, no oferien cap mena de resistència i molt menys agressivitat. En qualsevol cas, si algú comet algun delicte se l’ha de detenir i portar davant la justícia, però no garrotejar-lo per després deixar-lo marxar.

Doncs, les imatges d’ahir ens mostraven la visió que Felip Puig ens explicava l’altre dia: uns “indignats” amb actituds violentes i de coacció envers les persones, en aquest cas uns diputats, enfront d’una policia molt mesurada que amb prou feines si podia garantir la seguretat dels agredits. La necessitat d’actuar amb contundència, en tot cas, era molt més clara ahir que s’estava agredint uns ciutadans que no pas l’altre dia que es pretenia fer neteja d'una plaça per la força. Probablement era la imatge que molts buscaven per a desacreditar definitivament el moviment dels “indignats”. Si ja en les assemblees vespertines de la plaça hi havia qui es queixava de la seva manipulació per part d’un grup molt reduït, tant a l’hora de les intervencions com de decidir què i com es posava a votació, ara hi ha més arguments per a desconfiar dels qui no accepten el joc de la paraula. El moviment, doncs, pot entrar en una fase de descrèdit i d’esllanguiment; el que no vol dir que moltes de les raons que van impulsar-lo no continuïn plenament vigents.

Curiós també que encara hi ha grups que pretenen treure’n rendiment electoral. Alguns partits d’esquerra s’han mostrat força condescendents i comprensius amb el moviment, pensant que les protestes contra les retallades afecten bàsicament el Govern de la Generalitat, sense preveure que la revolta no s’adreça a cap grup en concret sinó a tots en el seu conjunt. Anna Simó, per exemple, demanava als indignats que permetessin a ERC anar a defensar la seva oposició a les retallades. També els representants d’Iniciativa semblaven no entendre res. Com si la indignació no anés contra tots. Cas a part és el del Partit de la Rosa Díez que assegurava ser el grup amb més coincidències amb el moviment, perquè en aquest cas té raó si ens atenem a la defensa que fan molts indignats de la política nacionalista espanyola.

La justícia de partit no és justícia

La senyora Teresa Compte, la Fiscal Superior de Catalunya, diu que està “sorpresa” i “preocupada” per la darrera sentència absolutòria del Tribunal Suprem per als propietaris de la llibreria Kalki, acusats d’un delicte de provocació a l’odi racial. Argumenta, a més, que aquesta decisió del Tribunal Suprem dificultarà a partir d’ara la persecució d’aquesta mena de delictes, i que va en la direcció contrària a la que se segueix arreu d’Europa. És sorprenent i també preocupant que tota una senyora Fiscal es mostri ara “preocupada” per una sentència com aquesta, quan aquesta és la tònica general que ha seguit sempre la justícia espanyola quan es tracta de perseguir els delictes relacionats amb la incitació a la violència, a la defensa del nazisme, o a la discriminació racial.

O potser caldria fer un aclariment: la Justícia espanyola ha tractat sempre d’aquesta manera aquests casos en la mesura que són delictes perpetrats sempre per organitzacions d’extrema dreta. El criteri canvia radicalment quan es tracta de jutjar actes individuals o d’organitzacions de tendències esquerranoses i independentistes. Aleshores, tal com els censurava el mateix Tribunal Constitucional, poden cometre aberracions jurídiques com la de condemnar per simples suposicions, sense proves de cap mena, o la d’incloure com a argument o agreujant per a arribar a la conclusió condemnatòria el caràcter independentista dels encausats. El sistema judicial espanyol està corromput fins al moll de l’os, i ara la senyora Teresa Compte no pot fer veure que s’estranya per una sentència més que continua anant en la línia de defensar els plantejaments ideològics dels magistrats.


És el que deia ahir sobre el Tribunal Constitucional. El problema no és que el PP i el PSOE no es posin d’acord a l’hora d’escollir els nous membres per a efectuar la preceptiva renovació; sinó que no es posen d’acord perquè cadascú vol posar-hi els seus peons, i probablement el PP prefereix esperar que sigui al Govern per a condicionar encara més el nomenament i l’obediència dels nous magistrats. Quelcom que hauria d’exasperar i revoltar als qui creuen de veritat en una Justícia honesta, aquí és vist amb tota normalitat. Les sentències no tenen res a veure amb raonaments jurídics sinó amb l’oportunitat política del moment, i la ideologia dels magistrats; primer es prenen les posicions polítiques i després, com a molt, es prenen la molèstia de disfressar-ho d’argumentació tècnica.

Al Constitucional, dimiteix per vergonya?

La història recent del Tribunal Constitucional espanyol és entre patètica, vergonyosa i d’escàndol. Els mitjans de comunicació qualifiquen sense embuts el color polític dels seus magistrats, i en funció d’això s’explica que emetin les seves sentències sempre d’acord amb les tesis i les consignes del PP o del PSOE. De fet, ningú gosa defensar la imparcialitat d’aquesta farsa de Tribunal, i en tot cas se li retreu o se l’elogia per l’oportunitat política de les seves decisions. Qualsevol magistrat mínimament honest clamaria al cel i reivindicaria la seva independència de criteri; però, hores d’ara, si algú pretengués defensar la tesi que els magistrats utilitzen arguments jurídics i no de partit per a emetre veredictes, sap que seria la riota de tothom per inversemblant; i per això prefereixen callar.

És evident que l’excusa que han donat els tres magistrats que acaben de dimitir, Eugeni Gay, Javier Delgado i Elisa Pérez Vera, que ja feia sis mesos que haurien d’haver estat rellevats en el càrrec, és una mentida com una catedral. Hi ha magistrats que s’hi han passat més de tres anys, sense haver estat renovats com és preceptiu, i mai s’havia produït cap dimissió. Potser perquè el sou que cobren val la pena. Tothom sap que el PP i el PSOE no es posen d’acord per a pactar la renovació perquè cadascú hi vol posar persones de la seva confiança, d’estricta obediència podríem dir. La seva rellevància com a juristes és absolutament irrellevant, ja que el que importa és la seva afiliació ideològica. Descartada, doncs, aquesta hipòtesi de la dimissió per la tardança en ser rellevats, i més tenint en compte que les dimissions s’han produït en bloc, cal buscar altres explicacions. De ben segur que tenen a veure amb els recents resultats electorals que fan preveure un canvi imminent en la majoria del Parlament espanyol, i que per tant poden donar més poder al PP per a elegir els seus magistrats.

Però, podem veure-ho des d’una altra perspectiva: La dels mitjans de comunicació espanyols cavernícoles, afins al PP. Aquests ja es van escandalitzar quan es va produir la sentència sobre Bildu, perquè preveien que tindrien un suport electoral molt ampli; encara que potser tampoc s’imaginaven fins a quin punt. I ara estan argumentant que és aquesta sentència la causa de la seva dimissió. Sense dir-ho, donen a entendre que els han tocat el crostó, i els han recordat qui mana de veritat, també al Tribunal Constitucional. Resta saber si el gest de dimitir és un acte de dignitat per no haver d’aguantar més pressions ni coaccions, o si pel contrari és una fugida per donar via lliure al nou govern popular, que està al caure.

Ni la paraula, ni l’esperit ni la lletra

Sembla que tenim poca memòria. Tampoc fa tant que Joaquim Nadal ens presentava ufanós el traspàs de Rodalies Renfe com una victòria del tripartit, en contraposició amb els intents frustrats dels anteriors governs convergents. I quan algú els recordava que el traspàs era buit, que en realitat no ens traspassaven ni trens, ni vies, ni estacions, sinó la facultat d’imprimir els bitllets i poca cosa més, jo mateix m’havia sentit a dir que en fèiem una lectura excessivament negativa. I la demostració fefaent de la validesa del traspàs era que, si el servei que continuava oferint la Renfe continuava essent tan desastrós, la Generalitat tenia la capacitat d’optar per un altre operador.

Aquesta facultat, que teòricament contemplava el traspàs de Rodalies, era reiterada pels membres del Govern tripartit, i els socialistes espanyols i els responsables de Renfe callaven. Fins i tot els sindicats espanyols clamaven contra l’acord perquè els desmembrava la Espanya Una. I no ha estat fins ara, quan la mateixa advertència feta pel Govern de la Generalitat pot tenir una mica més de credibilitat, que ens han ensenyat les cartes. I el raonament és el mateix de sempre: hi ha coses i drets que els catalans tenim vedades perquè la llei ho impedeix; no pas per mala voluntat de ningú, és clar, simplement és que, mal que ens pesi, la llei és la llei; i ja s’encarreguen els nacionalistes espanyols s’assegurar-se que la llei que ens ho impedeix es mantingui. Els acords dels traspàs potser sí que parlaven de la possibilitat que la Generalitat pogués canviar d’operador, però per a fer-ho calia canviar la llei; i els socialistes van estar d’acord amb el que deien els papers del traspàs, però no pas amb canviar la llei per a fer-ho efectiu.

Algú ja ha posat el crit al cel: Això és una estafa! Una presa de pèl! Ens han enganyat vilment! I jo dic: Mentida! Aquí no hi ha hagut cap mena d’engany, fora del que van fer els membres del tripartit a la ciutadania explicant-nos sopars de duro. Ells sabien perfectament de què anava la història. Ells sabien que el Govern espanyol es negava, com sempre, a traspassar Rodalies, i l’únic que van fer va ser col·laborar en un simulacre per a fer veure que el tripartit també n’encertava alguna. No es pot dir que ens van enganyar, perquè els catalans ja sabem que pactar amb els nacionalistes espanyols, ja siguin els del PP o els del PSOE, és pactar paper mullat. Ells mai compleixen ni la paraula, ni l’esperit ni la lletra dels seus acords.

Indignem-nos, d’una vegada!

(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)

Els debats sobre els pressupostos, així com els de política general, acostumen a ser una veritable pallassada; tant el d’aquest any com el dels anteriors. Mani qui mani, i siguin quins siguin els números proposats, des del Govern es defensa que són els millors possibles i des de l’oposició de ben segur que no són ni els que necessita el país ni els que ens han de fer sortir de la crisi. Es podrien haver canviat els papers d’un any per l’altre, pel sol fet d’haver passat del Govern a l’oposició o a l’inrevés.

Donar suport explícit als pressupostos, des de l’oposició, és tant com admetre que el projecte d’uns i altres és pràcticament idèntic; de manera que se sol jugar entre el vot en contra o l’abstenció. I quan CiU va presentar la seva proposta, el PSC, Esquerra i el PP es plantejaven la possibilitat de facilitar-ne l’aprovació. Com que, al final, el Govern en té prou amb el suport o l’abstenció d’un dels grups, un cop aclarit que l’acord es fa amb el PP, els altres dos grups ja poden carregar de manera tremendista contra el mateix pressupost que ells haurien donat per bo si l’acord s’hagués fet amb ells, amb alguna que altra concessió mediàtica.

I la veritat és que els pressupostos de la Generalitat, amb un percentatge altíssim de despesa ja compromesa, sobretot en els àmbits de Sanitat, d’Ensenyament i de la mateixa administració, tenen un marge de maniobra ben petit. Almenys si es parteix de l’ortodòxia econòmica que ens marca la Unió europea, i els poders econòmics. El PP i el PSOE, seguint aquestes directrius que ens vénen imposades, consideren que les retallades haurien de ser encara més profundes; de fet el Govern espanyol les xifra exactament en el doble. Resulta fal·laç i demagògic dir que s’hauria de retallar el doble, però sense tocar les partides que representen un percentatge més elevat dels pressupost total.

Es podria fer, això sí, un plantejament que en podríem dir “antisistema”, a base de negligir les obligacions de contenció del deute imposades des de fora, i tirar pel dret amb uns pressupostos que de veritat volguessin prioritzar l’Estat del benestar i la defensa dels interessos dels més desprotegits. Però, el sistema ja té previst que qui actués d’aquesta manera es trobaria amb l’aixeta del crèdit tancada, la retirada de capitals i d’inversions, i en definitiva podria abocar-se el país a la fallida. Des de l’oposició no costa gaire emprar la demagògia, sabent que quan ells eren al Govern no havien pas gosat fer-ho i, de fet, ja havien iniciat les retallades encara que molt més tímidament. Per tant, viable o no, entenc que hi ha raons més que sobrades per estar indignats amb uns pressupostos i unes polítiques descaradament de dretes; però no s’entén que aquesta indignació pugui venir dels qui han estan i continuen estan en el marc de l’ortodòxia econòmica imperant.

Però, està clar, és que el límit d’estar o no estar dins dels marges d’endeutament que es consideren acceptables des d’Europa i des d’Espanya, no és gaire més que el que l’Estat deu a Catalunya en concepte dels anomenats fons de competitivitat, una xifra que no arriba ni al 10 per cent de l’espoli fiscal que anualment pateix Catalunya. I el conjunt de les retallades del Govern de la Generalitat que a tots ens escandalitzen tampoc superen el 20 per cent d’aquest espoli fiscal. Amb una Catalunya independent, i per tant amb un pressupost que gaire bé doblaria l’actual, encara que també s’incrementarien algunes despeses, les partides que ara poden ser motiu de discòrdia entre els grups de drets i els d’esquerres, quedarien en una simple anècdota.

La veritable indignació dels catalans, doncs, no hauria de venir pels encara no 1.500 milions que l’Estat es nega a pagar a Catalunya, ni per les retallades de 5.000 milions que ens imposa el Govern català, ni per cap de les partides d’ingressos o de despeses que els grups de l’oposició retreuen a l’Artur Mas per considerar-les desencertades, sinó pels 22.000 milions d’espoli anual que patim els catalans. I ens hauria d’indignar especialment que hi hagi polítics i partits que simulin escandalitzar-se per una determinada partida del pressupost de CiU i no s’escandalitzen per la part més voluminosa que de veritat hipoteca el futur del país.


Podem estar indignats pel matís de dretes del Govern convergent, que no difereix massa de l’anterior en aquest sentit; podem estar indignats contra un sistema que no ens deixa altra opció que seguir les imposicions dels poders econòmics, fent inviable una política econòmica alternativa; podem estar indignats perquè els populars i els socialistes voldrien que encara incrementéssim més les retallades; podríem estar indignats per moltes coses, però sobretot hauríem d’estar-ho per tenir una classe política incapaç d’afrontar de dret la veritable sagnia del país, i incapaç de fer el pas definitiu cap a la independència, és a dir cap a la solvència i la viabilitat econòmica del país.

Qui ha de pagar les multes d’ACPV? TV3 o la Generalitat?

Acció Cultural del País Valencià ha fet durant anys una valuosa tasca de suplència del que hauria correspost de fer a les institucions, igual com aquí durant el franquisme Omnium Cultural ho va fer creant una xarxa de professors de català. Aquesta tasca de suplència ha tingut un aspecte molt visible com és la creació d’un sistema de repetidors de televisió que permetien als ciutadans valencians veure les emissions de Televisió de Catalunya; una recepció que teòricament està protegida per la Carta europea de llengües regionals o minoritàries, teòricament d’obligat compliment també a l’Estat espanyol.

Les administracions, si de veritat estiguessin interessades en defensar el bé públic i els drets dels ciutadans, haurien de preguntar-se com es paguen aquests serveis prestats. En algun cas, des de Catalunya, una mica de sotamà, s’han donat subvencions més que merescudes per al conjunt d’activitats d’ACPV. Però per al Partit Popular que fa de l’odi a la llengua i a la cultura dels catalans, i per tant també dels valencians, una de les seves principals raons de ser, aquest exercici de llibertat que ha fet ACPV és vist com un delicte, per més que el que és il·legal de veritat és l’impediment de la recepció de les emissions de TV3. I com a venjança per haver possibilitat que els ciutadans del País Valencià poguessin veure les emissió de la Televisió de Catalunya ha imposat a l’entitat una munió de multes de caràcter estrictament polític per a impedir que continuï treballant en favor de la cultura valenciana. Multes absolutament desproporcionades i injustes que qualsevol jutge que no estigués corromput hauria qualificat d’absurdes i inacceptables. Però el Partit Popular té un objectiu polític molt clar que és el de l’eliminació de la llengua dels valencians i no té cap mania per legislar en aquest sentit, desacatar impunement les poques sentències judicials que defensen la unitat de la llengua, incomplir de manera sistemàtica el que estableix el seu Estatut d’Autonomia, i atacar sense embuts les entitats que defensen la llengua del país.

Qui hauria de pagar aquest despropòsit? Em sembla una indecència que s’hagi de recórrer altra vegada a les aportacions desinteressades, que en tot cas haurien de servir per a fomentar la llengua i la cultura del país i no per a engreixar els polítics corruptes del Partit Popular. Entenent les multes a ACPV com un atracament a mà armada, si a Espanya no hi resta un mínim de justícia per a aturar-ho, hauria de ser la Generalitat o la mateixa Televisió de Catalunya la que es fes càrrec d’aquest impost revolucionari, molt més execrable que el que imposava ETA als empresaris bascos.

Carles Bonet, successor de Carod o de Puicercós?

Ja tenim una primera candidatura per a dirigir Esquerra a partir del Congrés de la tardor. La de Carles Bonet. Com a mínim resulta curiosa la seva proposta i em sembla força similar o amb un fort paral·lelisme amb la que ha sorgit al si del PSC perquè els socialistes catalans facin un gir encara més cap al PSOE. M’explico: ERC i el PSC han patit una severa derrota, tant a les eleccions autonòmiques com a les municipals, i en tots dos casos sembla clar que hi ha hagut un descontentament per part dels electors en veure que el seu partit es desdibuixava, més pendent de conservar cotes de poder que de ser fidel als seus principis i a la seva identitat. Els uns per una excessiva dependència del PSOE arribant a votar en contra de què l’Estat pagui el que deu a Catalunya, i els altres per posar-se al servei d’aquest mateix partit socialista que no sap on va. I també en tots dos casos apareix ara una proposta que apunta en la direcció contrària: més integració dels socialistes catalans al PSOE i diluir encara més el projecte independentisme en benefici d’una esquerranositat que quan s’és al Govern es converteixen en un no res.

Tenien molta raó els actuals dirigents d’Esquerra quan recordaven a Carod que ell era com a mínim corresponsable de la trajectòria seguida en els darrers anys, i per tant del fracàs electoral. I els electors el que han castigat és aquesta deriva disfressada de voluntat de partit de Govern, sense tenir ben clar per a què volíem entrar al Govern; de manera que han perdut la confiança en l’Esquerra de Puigcercós i Ridao, que no deixava de ser la mateixa que la de Carod, Encara que sense la seva personalitat i rigor. I ara resulta que Carles Bonet ens proposa insistir en els mateixos errors, fent una renovació a mitges. És cert que, a part de l’error estratègic global de pactar un segon tripartit sense cap més objectiu que el de continuar essent en el Govern, hi ha hagut la pèssima imatge que ens han ofert Puigcercós i Carod perfectament caricaturitzada al programa Polònia, i l’encara pitjor gestió de les discrepàncies internes a base d’anar foragitant les veus discrepants. I en aquest sentit Carles Bonet sembla tenir el propòsit d'esmenar-se.

Entenc que la propera direcció d’Esquerra hauria de tenir molt clar que cal acabar amb aquesta política de l’amiguisme que tant de mal ha fet al partit, de cobrir els espais de control amb la gent fidel, desaprofitant els valors que poden tenir molts militants encara que no siguin del tot afins a la línia oficial. I entenc que caldria treballar per a refer el consens tant intern com en el conjunt de l’independentisme, si més no en la idea que cal sumar tots els actius i no deixar “cadàvers a al cuneta” com diu el mateix Carles Bonet. Però, amb això no n’hi haurà prou per a recuperar la credibilitat perduda; i la proposta que esbossava ell mateix als mitjans de comunicació no era per a fer-se massa il·lusions.

La pantomima del pacte fiscal

La història es repeteix. Des de Catalunya es va advertint al Govern espanyol que cal que se’ns respecti i que s’atenguin les nostres reivindicacions, perquè, si no, hauríem de prendre una altra determinació o no donaríem suport a l’estabilitat del Govern espanyol. Es fa la promesa, es llança l’amenaça, però tot seguit es pacta a qualsevol preu. Normalment el preu es redueix a unes vagues promeses que tothom sap d’antuvi que no es compliran. És el que acaba de fer el Govern d’Artur Mas, dient que posarà el tema del pacte fiscal damunt la taula per a poder negociar amb el PP, que se suposa que guanyarà les properes eleccions espanyoles.

Pactar ara amb els socialistes és perdre el temps, perquè tothom sap que amb prou feines li queden uns mesos de vida. I tot i així és possible que CiU caigui en el parany i torni a insistir-hi amb l’esperança d’obtenir una promeses que no es compliran mai perquè tampoc tindran temps de posar-les a la pràctic, però que tampoc es materialitzarien en res, perquè tothom sap que els socialistes menteixen més que no parlen. Però és que pretendre un pacte amb el PP és una quimera. Primera perquè, en el millor dels casos, suposant que no tinguessin un majoria tan absoluta com es preveu, farien promeses que com sempre quedarien en el no res a l’hora de la veritat. Cap dels pactes que ha fet CiU amb els Populars no ha servit mai, per exemple, per a evitar l’agressió furibunda contra la llengua catalana al País Valencià. De fet, si retrocedim a l’època del pacte del Majèstic, veurem que coincideix en l’època en què el PP es decideix a ocupar l’espai anticatalà que fins aleshores ocupaven els blavers valencians. CiU, en aquesta mena de pactes sovint s’ha acontentat amb alguna contrapartida econòmica pròpia de la dreta, que el PP ja hagués tirat endavant pel seu compte igualment.

L’anunci de portar a Madrid una proposta de pacte fiscal per a negociar és una presa de pèl. No hi ha ningú que no en sàpiga el resultat, i per tant, tothom mirarà d’anar allargant el tema, com a mínim durant un parell de legislatures, amb l’esperança de trobar després alguna altra excusa per evitar haver de prendre una decisió més valenta i coherent, i en definitiva per a evitar resoldre definitivament el nostre desencaixament amb Espanya. I l'excusa d'haver estat enganyats ja no servirà perquè hores d'ara els espanyols ja no enganyen a ningú.

Una colla de ximples, tots plegats

Sovint no són tan importants les decisions que es prenen com les excuses que s’hi donen per a prendre-les, perquè delaten la mala intenció. Aquests dies els nervis per saber qui finalment assumirà el poder municipal arreu de Catalunya ens porta a les explicacions més rocambolesques. I el curiós del cas és que tothom les deu fer pensant que la seva lògica deu ser prou convincent, sense parar compte que en realitat la lectura que se’ns fa globalment és que tots plegats són una colla de ximples.

L’argument de la llista més votada em sembla insostenible. És evident que si els de Convergència i els d’Unió es presentessin per separat, a molts municipis deixarien de ser la llista més votada però continuarien representant la mateixa gent; i el mateix es pot dir dels diferents grups d’esquerres o dels independentistes, que poden presentar-se en una coalició prèvia o fer a posteriori un govern de coalició, sense que això afecti el seu grau de representativitat més enllà del derivat de l’aplicació de la llei de Hondt. La llista més votada pot dependre tant dels vots que aquesta llista assoleixi com del fraccionament de la resta d’opcions adversàries, sense que això signifiqui tenir més o menys suport electoral. Malgrat tot, es pot entendre que algun grup prengui la decisió de respectar com a sistema que la llista més votada assoleixi l’alcaldia, encara que en alguns casos pot resultar un govern municipal molt inestable. Com es pot entendre que una altra formació defensi com a perfectament legítim buscar una majoria entre diferents forces polítiques més o menys afins, o que algú fixi una línia vermella a no travessar com la de no pactar mai amb determinades formacions polítiques. Jo crec que la majoria dels ciutadans som capaços d’entendre-ho tot, menys l’espectacle que ens estan donant de presentar per a cada situació l’argument que més els convé.

Si ens creiem la història de respectar la llista més votada, ens l’hem de creure a Badalona, a Tarragona, al Vendrell o a qualsevol altra població. I si no ens la creiem, no cal que ens exclamem allà on ens afecti negativament. Si estem d’acord que no es pot flirtejar amb discursos xenòfobs i racistes que atempten contra la convivència ciutadana, no pot ser que ens escandalitzem quan ho fan els altres i trobem qualsevol excusa quan ens en podem beneficiar. Si resseguim el mapa polític del país trobarem de tot, i el resultat no pot ser altre que concloure que tots plegats són una colla de ximples.

El preu de formar part d’un gran grup

Aprofitant la celebració del Gran Premi de Motociclisme al Circuit de Catalunya, els treballadors de la fàbrica Derbi s’han manifestat per reclamar que s’aturi el procés de desmantellament de la fàbrica catalana. L’empresa, propietat de la multinacional italiana Piaggio, té la intenció de traslladar tota la producció a Itàlia. No es tracta que hi hagi pèrdues ni que no sigui prou productiva la fàbrica catalana, sinó simplement és una deslocalització que estratègicament els deu ser favorable. Com deia un dirigent empresarial ells no són les germanetes dels pobres, i, per tant, si els surt més a compte tancar una factoria no ho deixaran de fer només pel perjudici que poden causar als treballadors que es quedaran sense feina. Aquest no és el seu problema.

Els qualificatius ètics, pel que fa al cas, tenen ben poc interès. Els treballadors poden reclamar en defensa dels seus interessos, però els empresaris procuren pels seus sense haver de mirar a qui trepitgen i comptant que sempre tenen la legislació a favor. Però, d’altra banda, hem de considerar que aquesta és la conseqüència lògica d’un discurs fal·laç, molt habitual des de fa un anys, entre economistes i polítics: la competitivitat passa per cercar aliances i fusions per tal de formar part de grans grups empresarials. Se’ns ven la idea que és millor ser una peça més d’una multinacional que mantenir la independència com a petita o mitjana empresa local. L’adquisició d’una empresa catalana per part d’un gran grup exterior és venut com la panacea per a garantir la seva continuïtat, quan es realitat és a l’inrevés. Si l’empresa és inviable haurà de tancar igualment, ja sigui com a petita empresa o com a filial d’una multinacional; però, essent rendible, la perspectiva empresarial del gran grup que té el centre d’interès i de decisió en un altre lloc pot provocar actuacions com ara la de Derbi, incomprensibles des del punt de vista dels treballadors però carregades de lògica en el marc d’una estratègia global on les localitzacions són sempre circumstancials.

Massa sovint, des de la mateixa administració s’han fet gestions per tal de trobar un grup inversor que es volgués fer càrrec d’una empresa local en dificultats, quan en realitat, després d’haver-se beneficiat de les ajudes públiques, l’únic que han fet és gestionar el seu tancament. L’important no és el volum de l’empresa, sinó el seu centre de decisió. Una petita o mitjana empresa local també pot ser que arribi a optar per la deslocalització, però les probabilitats són infinitament inferiors que quan es tracta d’un gran grup que pot jugar estratègicament amb els diferents centres de producció distribuïts arreu del món.