Què els ha agafat, ara?

Ja ho solen fer això els especuladors, els mafiosos i els saltejadors de camins: s’abraonen damunt la víctima propiciatòria per robar-li tot el que poden, i desapareixen. En qualsevol moment poden tornar a actuar en un altre lloc, o passar una temporada discrets, gaudint del botí. Fins fa uns mesos es donava per normal que en situacions de crisi els Estats s’endeutessin una mica més del que seria habitual i aconsellable. Vam passar els dos primers anys de la crisi amb unes administracions donant tot el seu suport a la banca que l’havia generada, intentant salvar els especuladors que havien generat la bombolla immobiliària i prenent mesures per a donar suport a les grans empreses, com les de l’automoció. Les petites empreses i els aturats eren els efectes col·laterals que menys preocupaven al Govern.

A l’inici del 2010 algú ja començava a veure brots verds, les xifres indicaven que s’estava a punt de sortir de la recessió, s’incrementava l’activitat industrial sobretot degut al creixement de les exportacions, encara que ja s’advertia que la creació de nous llocs de treball tardaria encara una mica més a arribar. I tot d’una, servint-se d’empreses fantasmes que pretesament avaluen els riscos i la solvència dels Estats, banquers i grans empresaris van veure que no podien deixar passar l’oportunitat (ho havien de fer abans la sortida de la crisi no fos ja evident) per a limitar els drets dels treballadors i crear unes condicions de mercat que els fossin més favorables. El bon empresari és aquell que no solament sap treure grans beneficis en èpoques grasses, sinó també de les crisis. L’amenaça d’insolvència de Grècia, fonamentada o no, els va servir perquè els crèdits que s’oferien a aquells país passessin de l’1’8% a més del 5%, cosa que sí que agreujà la situació econòmica grega, amb el valor afegit d’obligar al Govern grec a prendre mesures per a desmantellar l’estat del benestar i crear el marc propici per als especuladors i les grans empreses. El negoci els va sortir rodó, i van buscar una nova presa: l’Estat espanyol. Tant li fa que els nivells d’endeutament de l’Estat fossin molt semblant a molts altres països europeus, inferiors als d’Anglaterra per exemple, que bancs i caixes continuessin presentant balanços positius havent passat el pitjor de la crisi, que no hi hagués dades objectives per a posar en dubte la solvència de l’Estat. La confiança és té o no és té: i pagar unes empreses fantasma perquè generin desconfiança els ha tornat a ser molt rendible. Pregonant una pretesa insolvència, incrementaven l’interès que es cobrava pel deute espanyol, i a més obligaven el Govern espanyol a prendre mesures de dreta pura i dura que cap govern, sense aquesta artificial pressió exterior, no hauria gosat emprendre: retallada de sous i de pensions, reduir les prestacions socials, bàsicament ensenyament i sanitat, i canviar les normes dels mercat laboral perquè siguin més favorables a les grans empreses.

Un cop assolit l’objectiu, els qui cobren per dir que el convé que es digui a cada moment, simulant sempre una opinió entesa, han canviat de cop el discurs. Ara resulta que tenim els bancs més solvents d’Europa, de parlar d’hipotètics plans de rescat es passa als elogis per la gestió portada a terme, i fins i tot el FMI afirma que la nostra situació és semblant a la dels millors països europeus, i que ja anem en la bona direcció.... Els especuladors, els mafiosos i els saltejadors de camins ja busquen una nova presa.

Investiguem la xocolata del lloro

El cas Millet, amb totes les seves ramificacions és un ventilador que esquitxa a tort i a dret. En part, com han dit alguns experts, perquè tant ell com Jordi Montull tenien una trama molt ben muntada per a poder delinquir als nassos de tothom, aparentment sense que ningú se n’adonés. Però per més sofisticat que fos el sistema d’espoli utilitzat, també és evident que no hi ha cap possibilitat que passés desapercebut per tothom. Ningú es pot endur trenta-tres milions sense que es noti, com no es pot fer una permuta d’usos d’uns terrenys que no són seus.

És possible que Millet, servint-se del Palau, i potser conscient que li interessava quedar bé amb el poder que feia la vista tan grossa que li permeti enriquir-se tan fàcilment, hagués fet algun que altre favor a CDC a través de convenis injustificats. Però això seria la xocolata del lloro, comparat amb el rerefons de tot l’afer. Quan ara en les investigacions judicials apareixen ex treballadors del Palau dient que ells ja ho havien advertit, o apareixen empreses que reconeixen haver fet treballs en finques particulars però facturats al Palau, és que l’afer no era tan secret com això; i que les institucions n’havien d’estar al corrent, encara que no en coneguessin l’abast real. De fet, ja he dit alguna altra vegada, els mecanismes administratius, com a mínim els de la Generalitat i de l’Ajuntament de Barcelona, no solament permeten tota mena de fraus, sinó que sovint els fomenten i fins i tot els imposen. El que passa és que, normalment, són irregularitats purament administratives que si hi ha bona fe pot no passar res: però la porta al frau ja està oberta.

Quan va aparèixer el cas de l’Hotel del Palau, els socialistes, amb la complicitat dels seus socis de Govern, es van afanyar a dir que no calia la compareixença de Castells tal com deia Iceta perquè aquest no hi “estava implicat ni remotament”. Després ha resultat ser el signant d’un conveni de permuta, i pel que sembla la fiscalia hi troba com a mínim negligència per part de l’administració. Després va ser l’Ajuntament de Barcelona qui va negar categòricament que tinguessin coneixement que la finca sobre la qual estaven negociant amb Millet, en realitat ja no era del Palau sinó d’una empresa privada; però ara ha sortit a la llum que el registre de la nova propietat del solar és del 2007, i Garcia Bragado, l’home que va iniciar les gestions amb Millet primer des del Palau de la Generalitat i després des de l’Ajuntament de Barcelona, ha hagut de reconèixer l’error.

Però és que qualsevol que hagi tingut tractes amb la Generalitat o amb l’Ajuntament de Barcelona pot afirmar que és absolutament fals que hagi estat un error. És impossible que, amb la pila de papers i certificats de tota mena que exigeix la burocràcia oficial, no s’hagués comprovat la propietat de la finca sobre la qual estaven negociant. És una immoralitat continuar burxant per veure presumptes irregularitats (que no dubto que hagin existit) que afecten a un partit polític, mentre es nega a esclarir el que poden ser veritables delictes de corrupció que afecten un altre partit.

Frau, refrau i antifrau

David Martínez Madero, director de l’Oficina Antifrau, ha estat clar, contundent i directe. Si per corrupció entenem l’ús partidista de fons públics, sembla evident que el Govern de la Generalitat està fent un ús partidista de la Comissió d’investigació del cas Palau. Perquè la corrupció o la injustícia no rau en l’aplicació d’un determinat criteri, sinó en el fet d’aplicar-lo només a conveniència. De fet, Martínez Madero carregava en primer lloc contra la mateixa existència de la Comissió parlamentària que investiga el cas del Palau, perquè segons ell les Comissions parlamentàries “no es creen per investigar l'oposició sinó el Govern”, cosa que s’han afanyat a desmentir des del tripartit.

Tant se val, perquè la ciutadania sap que tot plegat no és sinó una picabaralla preelectoral, que no té res a veure amb cap voluntat de transparència ni de lluita contra possibles fraus. Quan convé es diu que cal deixar treballar la Justícia, que ja ha fet les seves primeres imputacions, però quan convé s’argumenta que cal anar més enllà i obrir investigacions parlamentàries. Unes comissions parlamentàries que es basen precisament en les referències o citacions, que no imputacions, que fa el propi sumari judicial; quan és de suposar que si el jutge hi hagués vist indicis de delicte ja els hauria imputat en el sumari. Però un cop obert el judici paral·lel en forma de comissió parlamentària, resulta que la voluntat d’aclarir el fets i d’oferir el màxim de transparència s’acaba quan la investigació podria esquitxar algun dels seus, La perversió dels membres del tripartit, el director de l’Oficina antifrau en diu “subversió”, no consisteix tant en el fet que s’investigui un grup de l’oposició com que es negui aplicar el mateix criteri als grups del Govern.

Afortunadament per als polítics, només arriben als tribunals aquells casos en què la corrupció ha sobrepassat els límits de la prudència o els seus autors han comès la imprudència de deixar massa evidències a la vista. Quan en un escorcoll es troben documents inculpatoris, el que s’està demostrant és sobretot l’estultícia dels seus autors. No hi ha cap grup polític ni cap administració que no hagi desviat, poc o molt, recursos en benefici propi, que no hagi fet propaganda partidista sota el paraigua de propaganda institucional, que no hagi encarregat falsos informes o creat càrrecs de confiança per a remunerar persones afins, que no hagi tret concursos teòricament públics però fets a mida per a una determinada empresa, que no hagi fet recomanacions de patrocini a empreses que han obtingut una concessió o que se’ls hagi adjudicat una obra pública...

Però de moment, el que demostren tant els partits del Govern com els de l’oposició és que no hi ha cap voluntat d’acabar amb aquestes pràctiques. Es tracta només, i sobretot ara de cara a les eleccions, d’intentar empastifar l’adversari, sense admetre que s’investiguin les pròpies irregularitats. Sense cap mania hem de poder dir “corruptes” als qui demanen transparència als uns alhora que es neguen a exigir-ne als altres. I qui estigui net de culpa que aixequi el dit.

Terrorisme uniformat

Que no ens vinguin amb ximpleries. Ahir, el Primer Ministre anglès, David Cameron, demanava perdó en nom del Govern per l’actuació de l’exèrcit britànic, que ell mateix qualificava d’”injustificada” i “injustificable”, en els fets sagnants coneguts com el “Bloody Sunday”. Això s’havia esdevingut el 30 de gener de 1972, ara fa trenta vuit anys. 13 persones assassinades i molts més de ferides per un exèrcit que actuava com l’autèntica banda terrorista d’Irlanda del Nord.

Ningú que tingui dos dits de front pot empassar-se que no ha estat fins ara que els investigadors no han pogut descobrir la veritat dels fets. Seria inimaginable tanta ineptitud i ineficàcia per part dels responsables policials i militars britànics. Simplement, va passar el que és normal en les polítiques d’Estat: es protegeix i es dóna tot el suport necessari al terrorisme, als crims i a tots mena de violacions dels drets dels ciutadans, si això va en benefici d’unes determinades idees polítiques, en aquest cas les dels unionistes britànics. Els jutges i responsables policials cobren per encobrir tots els crims d’Estat, de la mateixa manera que poden cobrar per condemnar accions molt menors o sense necessitat de proves quan convé al poder. El món abertzale basc n’ha estat víctima permanent.

Després, això sí, muntaran la pantomima que ells estan en contra del terrorisme i simularan sentir-se escandalitzats perquè hi hagi algú que pretengui utilitzar el mateix recurs de la violència que l’Estat considera patrimoni exclusiu. El Govern britànic demana ara perdó, no perquè ara hagi descobert res de nou, 38 anys després dels fets, sinó perquè considera que ja ha passat prou temps com perquè no es puguin jutjar els veritables assassins, que no eren només els sicaris uniformats sinó els polítics que els ordenaven actuar, i els qui després els van encobrir.

És cert que a la segona meitat del segle XX hi havia a Irlanda del Nord, com també hi havia (i hi ha encara) al País Basc, grups que feien l’opció de la lluita armada com a mitjà per a assolir els seus objectius polítics. Però en cap dels dos casos, ni l’IRA ni ETA no eren els grups terroristes més importants dels respectius països, encara que sí que eren els únics perseguits pel poder. El mateix poder que encobria altres formes de terrorisme uniformat.

La vaga general, per passat festes

Hi ha un expressió molt habitual quan se’ns presenta un tema que ens fa més mandra que il·lusió, que no podem rebutjar però que no hi tenim cap pressa, que més aviat voldríem anar ajornant per si amb el temps ens el podem estalviar: “Ja quedarem un dia, per passat festes”. Aquesta és la impressió que estan donant els sindicats quan ens anuncien una vaga general per a protestar per la reforma laboral dissenyada per la patronal, i presentada formalment pels socialistes: deixem-ho per després de l’estiu. Aleshores, la reforma ja s’haurà aprovat i implantat, els treballadors ja ho tindran ben assumit, i la patronat ja haurà trobat més excuses per a projectar noves reformes d’acord amb els seus interessos. Potser llavors no serà oportú per la proximitat de les eleccions catalanes, o perquè l’aprovació dels pressupostos del Govern espanyol poden ser el darrer maldecap del Govern socialista.

Tant al Govern com a la Patronal ja els va bé tenir uns sindicats com aquests, amb poca força i molt dependents de les mateixes estructures de l’Estat, als quals donen una representativitat molt superior a la que realment els correspondria. En totes les negociacions col·lectives, les facilitats per a les tasques dels representants sindicals, alliberant-los moltes hores laborals que no tenen res a veure amb la feina específica de representació dels treballadors de l’empresa, sempre són ben ateses per la patronal perquè és una concessió barata i els manté contents; tothom sap que es fan molts simulacres de cursos de formació finançats amb fons públics que no són sinó formes encobertes de finançament dels sindicats; i per exemple en l’àmbit de l’ensenyament no són pas pocs els mestres que es troben en comissions de serveis per a fer tasques estrictament sindicals; això a part del finançament que reben directament de l’administració. Així les coses, els sindicats han de fer el seu paper, el seu paperot, que inclou simular actituds de força com aquesta sortida de la vaga general.

Les retallades dels drets socials dels treballadors, de les condicions de treball, de les noves contractacions, etc. no vénen pas d’ara. Molt abans que s’iniciés la crisi, ja perdíem un llençol a cada bugada; i els sindicats feien la viu viu, incapaços de plantar-hi cara. Per exemple, mai s’han volgut posar seriosament amb el tema de les hores extraordinàries, la supressió de les quals en èpoques de bonança hauria permès redistribuir millor els llocs de treball; mai han volgut entrar seriosament en els fraus generalitzats en els sistemes de contractació, la utilització fraudulenta de contractes per obres i serveis o temporals, la cotització per sota del que correspondria per la categoria professional, i en general els incompliments del que marquen els convenis... fins i tot l’administració es permet fer contractes temporals que s’acaben el juliol i que es tornen a iniciar el setembre per estalviar-se el pagament de les vacances! I si no es deia massa res en períodes de bonança, com pretenen fer-ho ara, quan tothom té por a qualsevol mobilització que pugui fer-li perillar el lloc de treball!

De moment, la vaga, per passat festes. I després, Déu dirà! O no.

Números canten; o més aviat puden

El Govern espanyol addueix que amb les retallades socials, dels sous dels funcionaris i dels pensionistes vol estalviar 5.250 milions d’euros l’any 2010, i 10.000 milions més el 2011. D’aquesta manera el dèficit públic que ara mateix està per sobre del 10% de PIB, baixaria aquest any al 9’3% i l’any que ve al 7’3%, amb l’objectiu d’arribar al 2013 sense superar el 3% que exigeix la UE. Per la seva banda, el Govern de la Generalitat s’ha sumat a les retallades i pel mateix procediment d’atacar de ple les polítiques socials (sanitat i educació, sobretot): en aquest cas l’objectiu és estalviar 1.670 milions d’euros aquest any, cosa que ja situaria el deute de la Generalitat en un 2’7% i per tant dins dels límits marcats per Europa.

Estalviar diners públics, en si mateix i al marge de situacions excepcionals de crisi, sempre és recomanable; el problema està en saber si estalviem en despeses prescindibles, luxes que no ens podem permetre, o en despeses bàsiques com les prestacions socials. I sobretot, saber si l’estalvi d’aquests diners repercutirà en benefici de tots o només d’uns quants. El ciutadà voldria veure que si a ell l’obliguen a cenyir-se el cinturó, com a mínim el gest el faci tothom; i encara que no sigui igual congelar el sou d’un pensionista que reduir les desorbitades primes que s’ofereixen a jugadors de futbol (que també rep fons públic), a directius de banca (que igualment han tingut ajuts públics), o la injustificable despesa de la Casa Reial, com a mínim voldria veure-hi el gest. Però no sembla que vagi per aquí la cosa.

Perquè tothom sap que quan una administració argumenta que no té diners, en realitat el que vol dir és que allò que es demana el govern no ho considera prioritari. La Fundació per la Pau, per exemple, dóna la dada de la despesa militar per aquest any 2010: 17.000 milions d’euros. Més del que el Govern pretén estalviar en dos anys a base de desmantellar l’estat del benestar i perjudicar els més febles. Als militars els han reduït el 5% del seu sou? La inseguretat dels ciutadans no depèn de tenir un exèrcit sinó de tenir unes garanties de supervivència, d’un lloc de treball i d’una protecció social.

Però, mentrestant, mentre el Govern espanyol i el de la Generalitat es dediquen a desmantellar l’estat del benestar retallant despeses bàsiques com la sanitat o l’educació, els fons del FROB (Fons de Reestructuració Ordenada Bancària) arribaran amb tota fluïdesa a les entitats financeres, sumant-se a les moltes altres que ja ha rebut el sector bancari. I en cara que siguin en forma de crèdit, aquest crèdit que costa tant d’arribar a les famílies i a les petites empreses, només la fusió de Caja Madrid amb Bancaixa ja se’n pot endur 4.000 milions; la fusió liderada per Caixa de Catalunya, uns 1.300 milions; i la liderada per Caixa de Sabadell uns 500 milions més. Per entendre l'abast de la retallada, amb els greus perjudicis que comportarà, retardant la sortida de la crisi, només cal veure com l’empresa farmacèutica catalana Grífols acaba de fer una adquisició d’una empresa nord-americana per un valor superior (2.800 milions) a tot el que vol estalviar-se la Generalitat amb les retallades socials. Ja sé que són coses diferents, però els números no és que cantin, és que puden.

Una recepta per a la independència

(Article publicar a El Bloc Gran del Sobiranisme)

Un dels elements més interessants de l’auge del moviment independentista és la incorporació de sectors i persones de reconegut prestigi. Anys enrere, la independència era una mena d’utopia defensada més amb el cor que amb el cap; avui hi ha molts sectors que fins i tot sense haver-s’ho plantejat mai com a projecte, admeten que és plenament raonable i possible. Alguns diuen que és més realista i per tant menys utòpic que creure en un encaix harmònic de Catalunya al si de l’Estat espanyol, i altres ja en parlen obertament com una imperiosa necessitat: ens podem permetre continuar sense tenir un Estat propi? La nostra economia ho pot continuar resistint? I fins i tot persones que hi estarien obertament en contra comencen a plantejar-ho com una possibilitat o una sortida gairebé inevitable.

Si bé no representa una novetat excessiva, el cert és que val la pena comentar el darrer article publicat a la Vanguardia per Ferran Requejo, Catedràtic de Ciència Política de la Universitat Pompeu Fabra. Després de donar per esgotada tota possibilitat de trobar acords que permetin una convivència raonable entre les diferents nacionalitats sota el mateix paraigua constitucional espanyol, dóna la seva recepta per assolir la independència, basada en cinc ingredients bàsics: 'una majoria social a favor de la independència'; 'un projecte transversal basat en els valors, dades empíriques i projecció de futur'; 'un pacte entre les forces polítiques catalanes i de la societat civil favorables a la independència'; 'un lideratge clar del procés que sigui identificable en termes sòlids i creïbles', i ‘un referèndum que no s'haurà d'organitzar a través d'aquesta legalitat, sinó malgrat aquesta, comptant amb complicitats i observadors internacionals'.

Una majoria social a favor de la independència. Aquesta és una primera premissa aparentment òbvia, però que no ho és tant quan alguns s’empernen a deixar fora del que hauria de ser aquesta majoria tant CiU com ERC, i tenen la il·lusa pretensió de creure que una nova força redemptora farà foc nou de tot plegat. Tant de bo irrompi al Parlament una nova força independentista capaç d’actuar com a revulsiu i d’esperonar la resta; però en el millor dels casos, aquesta nova força encapçalada per Joan Laporta o per Joan Carretero serà del tot minoritària. La majoria social, doncs, caldrà bastir-la comptant no solament amb les actuals forces sobiranistes, sinó també amb sectors d’IC-V i fins i tot del PSC.

Un projecte transversal basat en els valors, dades empíriques i projecció de futur. La solució no passa per una força transversal que pretengui aglutinar tot l’independentisme, sinó que aquest sigui present de forma transversal en totes les formacions polítiques, de manera es pugui compartir aquest projecte de futur per al país. Però ni tan sols la formació d’un Govern de coalició nacionalista no serà tan transcendent si no és per a emprendre el camí definitiu cap a l’alliberament.

Un pacte entre les forces polítiques catalanes i de la societat civil favorables a la independència. Les iniciatives populars han esta molt positives com a factors de sensibilització i de mobilització de la ciutadania, però ara tot això s’ha de traduir en una acció política. I a alguns els courà veure com partits i dirigents que fins ara han anat fent el ronsa i han col·laborat ben poc en tot aquest procés, al final s’apuntaran al carro i voldran aparentar ser-ne els artífex, i per suposat estar-hi molt ben posicionats. També en això caldrà generositat per part de tots plegats. Perquè el que és del tot inviable és la conversió de tot el moviment de conscienciació nacional en una realitat tangible, sense la participació i el protagonisme final dels partits polítics.

Un lideratge clar del procés que sigui identificable en termes sòlids i creïbles. Aquest és un dels punts que encara tenim per resoldre, no tant perquè no hi hagi persones capacitades per a assumir aquest lideratge, com perquè probablement molts dels potencials líders no es destaparan com a tals fins que hi vegin una garantia d’èxit. Tothom pot tenir retrets cap als líders actuals, per la seva manca de decisió, per haver fet pactes incomprensibles, per tenir tocs excessivament personalistes... però no hem de descartar que alguns d’aquests, quan sigui el moment propici, facin el pas necessari i amb la suficient convicció com per arrastrar la majoria de catalans que aspiren a disposar de plena sobirania. El risc pot estar en la no acceptació d’un lideratge, a partir del convenciment partidista i maniqueu que res que no surti de la pròpia formació política pot ser acceptable. O dit d’una altra manera, que el sectarisme més mesquí no prioritzi l’afany de protagonisme a l’interès general del país.

Un referèndum que no s'haurà d'organitzar a través d'aquesta legalitat, sinó malgrat aquesta, comptant amb complicitats i observadors internacionals. I aquí estem a punt de poder comprovar la voluntat real dels nostres líders i de les formacions polítiques que es diuen sobiranistes. Jo sempre he dit que la Llei de Consultes Populars estava mal plantejada perquè al capdavall imposa que la convocatòria d’un Referèndum sigui autoritzada des de Madrid. La Mesa del Parlament ja ha donat llum verda a l’inici del procés, seguint el que estableix aquesta llei, i no crec que hi hagi massa problemes per a aconseguir les firmes necessàries per a recolzar la convocatòria del referèndum sobre la independència. Però després vindrà l’hora de la veritat: la proposta, seguint l’articulat de la llei catalana, haurà de ser aprovada pel Govern espanyol, i no és difícil endevinar que a Madrid no estaran per respectar la democràcia ni per permetre que els catalans expressin la seva voluntat. El que no és tan fàcil d’endevinar és si la reacció del Parlament de Catalunya i del Govern de la Generalitat, serà la d’ajupìr el cap, encara que sigui fent una rabieta, o si faran un acte de dignitat i, malgrat el que diguin els espanyols i la legalitat (en aquest cas la legalitat aprovada des de Catalunya), convocaran igualment el Referèndum. Si fos així, si el Parlament de Catalunya apel·lés a la legitimitat per a desobeir la negativa del Govern espanyol, no em faria res de reconèixer que, malgrat la incongruència d’haver de negligir la llei catalana, aquesta Llei hauria estat útil. Ara bé, si al final s’acabés fent el paperina com va fer Ibarretxe, i no es celebrés el referèndum perquè des de Madrid ens ho neguen hauria estat una presa de pèl monumental.

Justícia paradoxal, només?

La història es repeteix una i altra vegada. L’Audiència Nacional espanyola condemna qualsevol sospita ideològica, sense necessitat d’aportar proves. Ara li ha tocat el torn a la Núria Pòrtulas, a qui el Tribunal Suprem no solament ha absolt, rectificant així la sentència de l’Audiència Nacional, sinó que afirma trobar “paradoxal” la sentència que la condemnava per un suposat delicte d’”intent de col·laboració amb organització terrorista”.

Si ja resulta paradoxal una condemna per “intent de col·laboració”, molt més ho és quan aquest intent de “col·laboració” hauria estat fet amb un grup inexistent, i amb l’únic argument que l’acusada podia tenir alguna relació d’amistat (o com a mínim el seu nom era a la seva agenda) amb una persona que a Itàlia ha estat absolta. A un jurista mínimament decent, aquesta mena de sentències haurien d’escandalitzar-lo; la rectificació del Tribunal Suprem, tot i ser prou dura en contra de la sentència de l’Audiència, s’emmarca en el context de fair play que acostumen a tenir els del gremi. Però si no escandalitzen del tot, i en conseqüència no s’actua penalment contra els qui van emetre una sentència tan injusta com injustificada, és perquè aquesta forma d’actuar ja és norma de la casa. I el defenestrat Jutge Garzon en sap un pou d’això. Quan es vol perseguir una determinada ideologia (a qualsevol país democràtic això seria un delicte de prevaricació), tota excusa és vàlida per a iniciar un procés i per a arribar a conclusions incriminatòries: tenir un nom o una adreça o un telèfon a l’agenda, haver-se reunit amb una persona, ser-hi amic o simplement compartir una part de la seva ideologia. Algú s’imagina que es comencés a incriminar tothom qui tingui a la seva agenda el nom de Fèlix Millet, Bartomeu Muñoz o Francisco Camps?

Però els membres de l’Audiència Nacional no solament estan tranquils, malgrat aquesta desautorització, sinó que segurament estan ben satisfets per la seva forma, ja habitual, d'actuar. És el mateix que els va passar quan els tribunal europeus els van desautoritzar per la condemna i clausura dels diaris Egin o Egunkaria. A ells els importa ben poc que la seva condemna finalment hagi estat revocada; l’objectiu ja estava acomplert. Calia fer mal a la premsa escrita en euskera i d’ideologia abertzale, de la mateixa manera que calia escarmentar els qui tinguin la pretensió de sostenir ideologies anarquistes, o fins i tot els jutges que pretenguin investigar els crims del franquisme. Per això, s’emet sentència a consciència que, per més que després aquesta sigui revocada, l’objectiu ja s’haurà acomplert. El més paradoxal és que d'ixò en diguin Justícia.

Admetem la derrota, sense més trampa ni cartró

La política econòmica del país és exasperant. I no pas tant per la situació de crisi que segons tots els indicadors semblava que començava a remuntar, sinó perquè els poders econòmics hi han vist la gran oportunitat per a imposar les seves tesis, desmuntar l’Estat del benestar, i retornar a un sistema de capitalisme salvatge, on el que s’ha de garantir són els beneficis de les grans empreses i de la gran banca, a costa dels drets dels treballadors i en aquest cas de retardar la sortida de la crisis. S’han inventat el truc de les Agències de qualificació del deute, que ells mateixos han creat, amb les quals poden amenaçar impunement un Estat i obligar-lo a prendre unes determinades mesures econòmiques i socials que els siguin favorables. I posats en aquest espiral, mai en tindran prou i sempre argumentaran que falten noves accions restrictives perquè ells recuperin la confiança.

En algun altre article he qualificat aquesta actitud de simple estafa, d’atracament a mà armada, d’agressió a la ciutadania, i de presa de pèl. I no pas perquè no sigui cert que si no fem cas de les seves recomanacions, correm el risc d’enfonsar-nos encara més (de ser enfonsats per ells, per ser més precisos), sinó perquè el mateix que fa l’informe “teòricament tècnic” que qualifica la nostra insolvència, és el mateix que després imposa les condicions per a una “suposada” recuperació de la confiança dels mercats, i per suposat el mateix que després es beneficiarà de les reformes imposades. Jo puc entendre que els Governs, en contra de tot el que venien dient fins ara, tant ells com els seus experts i assessors econòmics, no tinguin altra opció que rendir-se; la hipòtesi revolucionària de rebel·lar-s’hi em semblaria lloable, però ja entenc que deu ser inviable.

Així les coses, tant el Govern espanyol com el català, s’han sotmès a les imposicions del “mercat” (que no és cap entelèquia abstracte sinó que té noms i cognoms, i domicili fiscal) i ha seguit fil per randa les seves indicacions: retallada dràstica i sense contemplació de l’Estat del benestar, amb la sanitat i l’ensenyament, les pensions i les prestacions socials, com a principals objectius. Unes polítiques de dreta pura i dura, que mai el Partit Popular hauria gosat d’emprendre perquè s’hauria trobat amb una oposició frontal de la societat; mentre que ara, els treballadors, i en general els possibles votants d’esquerres, ens trobem desarmats i sense saber com reaccionar. Ens han guanyat la partida: els poders fàctics que ells anomenen cínicament “mercats financers” han trobat la via per a portar a terme el que seria impossible d’assolir presentant-ho com a programa de Govern en unes eleccions.

Les politiques del Govern espanyol, i dels seus apèndixs autonòmics, són polítiques de dreta pura i dura, sense pal·liatius. Admetem que imposada i sense cap possibilitat d’eludir-les. Ara bé, podíem esperar dels nostres dirigents que com a mínim tinguessin l’honradesa i la dignitat d’acceptar-ho. Però, no. Prefereixen acabar de fer el joc a l’extrema dreta que els dicta les normes i les decisions a prendre, mentint descaradament a la ciutadania. És absolutament insultant, per no dir repugnant, que una Consellera de Sanitat i en general el Govern de la Generalitat, s’entossudeixin a argumentar que rebaixant els recursos de la sanitat o de l’educació, no se’n rebaixarà també la qualitat del servei; o que tinguin la barra de dir que aquestes mesures responen, com deia Castells, a polítiques d’esquerres.

*Quan algú d’Esquerra m’argumenti que després de les eleccions hauríem d’anar en compte de no pactar amb la dreta, i per tant estendre la mà altra vegada als anomenats socialistes, no sabré si escopir-li a la cara per cínic o deixar-lo per imbècil.

La por al no independentisme

Els darrers sondejos estan confirmant la possibilitat que els independentistes flamencs del N-VA puguin guanyar les properes eleccions belgues. Una victòria que en qualsevol cas precisaria d’un joc de múltiples aliances per a poder conformar govern, on forçosament s’hauria de comptar amb forces polítiques que no tenen la independència de Flandes com a objectiu. Amb la particularitat que aquesta vegada hi hauria la possibilitat que entrés al Parlament belga una formació que reclama, per la seva banda, l’annexió de Valònia a l’Estat francès. Tot plegat semblaria dibuixar un futur ben incert per a l’existència mateixa de l’Estat belga.

I aquest ha estat el crit de guerra dels partits tradicionals belgues, sobretots dels valons però també d’alguns de flamencs: Bèlgica podria acabar dissolent-se! L’apel·lació a aquesta mena de catastrofisme creuen que els ha de permetre una recuperació de la confiança de la ciutadania, que, sempre segons el seu particular punt de vista, no estaria disposada a córrer aquest risc. La crida al vot de la por és possible que els funcioni als partits francòfons, ja que una Bèlgica sense Flandes probablement estaria abocada a la desaparició i a la integració a l’Estat francès; una opció avui molt residual. El que passa és que aquesta mateixa apel·lació al catastrofisme, a la por davant d’una hipotètica victòria dels independentistes, podria ser del tot contraproduent per als unionistes en l’àmbit de la població flamenca. El que temen molts flamencs és que, malgrat les proclames independentistes, al final tot s’acabi igual i que ningú gosi fer el salt definitiu cap a la independència. I si ha de ser així, per a continuar gestionant els afers del dia a dia, probablement inspiren més confiança els partits tradicionals que no el N-VA

Una situació relativament semblant al que ens passa a casa nostra. Segons tots els sondejos, el sentiment independentista està creixent en el conjunt de la població, inclosa la que acostuma a votar CiU i el PSC. I, malgrat tot, les mateixes enquestes estan pronosticant una davallada d’Esquerra sense cap contrapartida clara amb la irrupció d’una nova formació independentista. I en aquests moments de pre campanya, tant els populars com els socialistes s’aferren a acusar CiU per la seva suposada deriva independentista, mentre que sectors independentistes acusen Esquerra exactament del contrari. Un possible resultat de tot plegat, és que CiU tingui molt més suport precisament perquè molts hi veuran aquesta esperança sobiranista; mentre que Esquerra baixi precisament perquè molts ciutadans no creguin, després de l’experiència del tripartit, en la seva voluntat real d’avançar cap a la independència. PSC i PP farien un gran favor a ERC, posant-la en el seu punt de mira i creant una sensació d’alarma tot advertint del perill real que representaria l’auge d’aquesta formació per a la ruptura d’Espanya.

La corrupció judicial no és exclusiva d’Espanya

Era el 3 de desembre de 1984 quan una fuga de 42 tones d’isocianat de metil va provocar un dels desastres industrials més grans de la història, a la regió índia de Bhopal. El resultat de la manca de mesures de prevenció i de seguretat de l’empresa nord-americana Union Carbide va ser de 3 mil a 6 mil morts en un primer moment, i fins a 25 mil com a conseqüència directa de la intoxicació, amb uns 600 mil afectats més de diversa consideració, més de 100 mil de caràcter greu. La reacció de l’empresa va ser la d’amagar tota la informació possible sobre l’incident, fins i tot negant-se a donar a conèixer la composició exacta del producte tòxic que hauria facilitat la tasca dels equips mèdics.

Potser en un intent d’emular casos més propers com el de la presa de Tous, al País Valencià, les autoritats judicials han tardat vint-i-sis anys en emetre el seu veredicte; i no pas, en absolut, per raons tècniques ni per dificultats del procés judicial, sinó per una voluntat expressa de protegir-ne els responsables, assegurar-se que qualsevol revisió de proves ja seria impossible i sobretot allargar les possibles indemnitzacions o evitar-ne el pagament. Mentrestant, l’empresa causant del desastre ja ha canviat de mans, molts dels damnificats ja són morts o no estan en disposició ni ànims per a continuar reclamant. Però els tirans no en tenen mai prou amb imposar les seves arbitrarietats, aprofitar-se dels més febles i recórrer a tota mena de corrupcions per a afavorir els seus interessos; han de demostrar a més el seu poder fent mofa i befa de les seves víctimes. I així ho han volgut deixar clar en la part de la sentència que fa referència als directius locals i a la delegació índia de l’empresa americana: dos anys de presó, que no s’hauran de complir, per a vuit directius i una multa per a l’empresa de 9.000 euros. Surt a 36 cèntims per mort, o a 1’5 cèntims per víctima de la seva negligència.

És difícil de saber la quantitat de diners que ha percebut el jutge per emetre una sentència, no ja injusta, sinó directament insultant. Ho deia dies enrere en parlar dels bosquimans del Kalahari, o dels indígenes del Brasil: les injustícies que sovint veiem i patim a casa nostra les trobem també, però multiplicades, fora d’Europa. I amb la particularitat de no haver de guardar ni les formes. Aquí la mateixa corrupció procura vestir-se de formalitat tècnica, burocràtica o jurídica.

Tothom sota sospita

La sensació que té la gent és que la política és un immens fangar on tothom hi està més o menys emmerdat. Els casos de corrupció omplen els jutjats, i aquests dilaten en el temps tant com poden les sentències per perjudicar el mínim els partits afins. Així, mai s’arriba a jutjar polítics en actiu, sinó antics dirigents; i això no fa tan mal. Naturalment que els grans partits sempre són els més implicats, si més no perquè tenen molts més fronts oberts i moltes més possibilitats que se’ls hagin colat desaprensius disposats a “viure de la política”; els partits de dretes també ho tenen molt més fàcil que els d’esquerres, tant perquè el seu electorat els ho disculpa molt més fàcilment com perquè qui està ficat en mil i una empreses també té més recursos per embolicar la troca. Una persona que té com a font d’ingressos un únic sou, encara que sigui un sou de diputat o de Director General, difícilment podrà desviar milions sense que se li vegi el llautó.

Aquesta hauria de ser la gran oportunitat per als partits minoritaris, i sobretot per als partits d’esquerres que, almenys aparentment, es troben lliures de sospites de corrupció. Però és evident que no. Tant ICV com Esquerra estan disposats a jugar brut i a enfangar-se igual que els altres, amb actuacions de cobertura de segons quines corrupcions, amb l’intent de barrejar i crear sospites arreu, convençuts que sempre hi sortiran guanyant. I és entre tots plegats, sense excepció, que s’acaba donant aquesta imatge generalitzada de la perversió de la política. Està molt bé que es creïn comissions d’investigació per a casos com el del Palau; però no és un joc net, i alguna cosa deu amagar, quan es diu que per al cas Palau, si; però per al Pretòria, no. O quan es demana la compareixença de dirigents d’un partit, i dels altres, no; tot i que Castells, per exemple, pot estar directament implicat per la requalificació dels usos dels edificis que havien d’anar destinats a l’Hotel del Palau (o millor dit, del Millet). O quan no es vol clarificar què ha passat amb tants i tants informes entre falsos, inexistents, inútils o injustificats, de la Generalitat i de l’Ajuntament de Barcelona. L’aparició d’un nom en un sumari, tot i que el jutge no hi hagi vist prou indicis de delicte com per encausar-lo, és posat ràpidament sota sospita pels adversaris polítics, els mateixos que no volen saber-hi res quan el que hi apareix és un dels seus.

L’actuació del conjunt de les forces polítiques catalanes és lamentable. No hi ha cap partit que demostri una clara voluntat de tractar tots els casos de presumpte corrupció per igual, que estigui disposat a no deixar cap sospita per aclarir, que apliqui el mateix criteri de presumpció d’innocència i de necessitat de transparència en tots els casos i sense distinció del color polític. Segur que hi ha dirigents o ex dirigents implicats en casos de corrupció, i d’alguns partits més que d’altres, però tots aprofiten el fangar per mirar d’esquitxar l’adversari alhora que es tapen o es disculpen les vergonyes pròpies o les dels socis de Govern. En aquest intent de treure el màxim partit de les esquitxades, fins i tot encara que estiguin poc fonamentades, el que s’acaba fent és d’una banda esquitxar tothom, i de l’altra diluir els veritables casos de corrupció en majúscules.

Brasil: que res no impedeixi el progrés

Brasil és un país emergent, un país que ha estat capaç de situar-se al món estratègicament i de formar part del G-20, a més d’aconseguir la nominació d’una de les seves ciutats com a seu Olímpica. El que no ens diuen mai és a quin preu. Està seguint a marxes forçades i amb dos-cents anys de retard el mateix procés nord-americà d’extinció dels pobles indígenes que n’havien estat els pobladors originals. Es fa en silenci, discretament, comptant amb la complicitat dels mitjans de comunicació que miren cap a una altra banda, i amb la intervenció directa de tres factors: el Govern brasiler, les empreses concessionàries estrangeres i els depredadors furtius, però tolerats, que arrasen la selva amazònica.

Un exemple n’és la construcció de dues enormes preses sobre el riu Madeira, amb tot l’entramat de carreteres i d’infraestructures que comporta. El Govern de Lula, i encara sort que és d’esquerrres, ha fet la seva planificació sobre el territori amb l’objectiu d’incentivar el creixement econòmic, crear llocs de treball, aprofitar els recursos naturals... Però s’ha oblidat d’un petit detall: la selva amazònica no és un territori perdut, abandonat i sense amo. Hi ha pobles indígenes que hi han viscut sempre, perquè aquest és el seu espai natural, i en viuen. Des de la perspectiva del Govern, de les grans ciutats de la costa, però també de les empreses multinacionals, la selva és un territori verge a explotar, i no s’aturaran per la fotesa d’uns pobles indígenes, alguns dels quals ni tan sols tenen censats. Un grup d’empreses europees liderades per la francesa GDF Suez, i amb la participació entre altres del Banc de Santander, estan construint les preses de San Antonio i Jirau, que podrien entrar en funcionament els propers anys. Per a ells, els indígenes no existeixen: es negaran les seves terres, i aquests hauran de fugir del seu hàbitat tradicional; veuran limitats els seus recursos que fins ara els permetien la subsistència, sense que ningú els hagi consultar res ni molt menys ningú els indemnitzi per res. No tenen papers ni tenen drets, no se’ls reconeix ni la seva existència.

Alguns són pobles no contactats, que viuen aïllats, com els mujica nava, els jacareuba/ katawixi, i altres pobles de l’entorn, com els karitiana, els karipuna, els uru-eu-wau-wau, els parintintin, els tenharim, els pirahã, els jiahui, els torá, els apurinã, els mura, els oro ari, els oro bom, els cassupá o els salamãi, també es veuran afectats per aquestes modificacions del seu hàbitat. Uns moriran directament per la seva vulnerabilitat en ser contactats, altres seran víctimes dels franctiradors contractats per les mateixes empreses explotadores encarregats de netejar el territori que els han donat en concessió; molts no suportaran el trasbals i no podran sobreviure a la disgregació de les seves comunitats; només els més afortunats podran buscar refugi en un altre indret de la selva, fins que un altre gran projecte del necessari creixement del Brasil els en foragiti de nou. Aquí no hi ha drets humans que valguin, potser perquè no se’ls reconeix ni com a humans.

Adéu a Espanya, amb o sense Europa

(Article publicat a El Bloc Gran del Sobiranisme)

El documental de TV3 “Adéu a Espanya” posava de manifest, bàsicament, tres coses: en primer lloc, la viabilitat d’un Estat independent per a Catalunya; en segon lloc, que aquest nou estat repercutiria beneficiosament per a Catalunya i per a la seva gent (crec que en aquest sentit el documental podia haver estat molt més contundent: ens surt caríssim, i no ens ho podem permetre, continuar sense tenir un Estat propi); i en tercer lloc, que res no podria impedir la voluntat democràticament expressada pel poble de Catalunya.

És en aquest darrer punt on tinc els meus dubtes. És evident que la gran diferència entre les realitats de Catalunya, Grenlàndia, Escòcia i el Quebec, és la qualitat democràtica dels respectius Estats dels quals depenen actualment. Sempre s’ha dit, i en aquest reportatge s’hi insistia, que en l’Europa actual no hi tenen cabuda els tancs, i que l’ús de la força quedava descartat a l’hora d’impedir que el poble de Catalunya exercís el seu dret a decidir. Està clar que ningú s’imagina un Govern de la Generalitat entre reixes, a l’estil del que va passar amb el President Companys el 1934, però sí que hom pot imaginar-se el desplegament dels mitjans jurídics i policials necessaris per a impedir que un Parlament de Catalunya pugui passar de l’aprovació d’una declaració unilateral d’independència a la seva materialització, o fins i tot per a impedir la celebració d’un Referèndum per tal que la població expressés democràticament la seva voluntat.

En tenim exemples recents, i malauradament en tindrem un altre aviat quan el PP i el PSOE s’acabin de posar d’acord a l’hora de retallar l’actual Estatut. Al País Basc, Ibarretxe també feia declaracions solemnes dient que res podria impedir que ell convoqués la ciutadania basca a una consulta sobre el seu futur. I només va caldre una sentència del Tribunal Constitucional per a fer-li abaixar els fums. La Justícia espanyola no té cap mena d’escrúpol a l’hora de dir si es pot fer o no una determinada consulta, o a l’hora de dictar la constitucionalitat o no d’un text, no pas en funció del que digui la legislació vigent, l’Estatut o la Constitució, sinó en funció de la conveniència política del moment. Els jutges poden, a consciència i per motius estrictament ideològics, il·legalitzar una força política o fer tancar un mitjà de comunicació sense necessitat de proves de cap mena ni de fonaments jurídics; saben que els amics europeus sempre acabaran respectant la decisió de l’Estat, i s’excusaran dient que és un “afer intern de l’Estat Espanyol”. I fins i tot en el cas, com va passar amb els diaris Egin o Egunkaria, que la Justícia europea acabi, al cap d’anys i anys, traient la raó a l’Estat, la decisió ja és irreversible i el mal ja està fet, que és del que es tractava.

Si a l’Estat espanyol es poden vulnerar impunement totes les lleis, sempre que qui les vulneri tingui una determinada ideologia i defensi uns determinats interessos, també a Europa es pot fer la vista grossa. Tothom sap que hi ha tractats internacionals que, un cop ratificats pels Estats, passen a formar part del seu ordenament jurídic; però tothom sap que, a conveniència de l’Estat, aquests tractats poden ser ignorats sense que ningú, ni cap instància judicial, pugui fer-hi res. És el que passa amb la Carta europea de llengües regionals o minoritàries, per exemple; i ja no cal dir amb les 36 sentències en contra que porta acumulades el Govern valencià en relació a la llengua, i que aquest es nega rotundament a complir.

Però també ho hem vist ara, amb l’atac criminal de l’exèrcit d’Israel contra un vaixell humanitari. L’acció terrorista, a tot estirar, és condemnada tímidament, probablement de forma pactada amb el mateix govern israelià. Els mateixos Governs que es van negar a donar protecció al comboi humanitari, que no han exercit la seva influència per a defensar els seus conciutadans agredits i segrestats, s’han limitat a lamentar els fets i demanar als terroristes el que ells ja estaven disposats a fer: és a dir, alliberar les víctimes de l’acte de pirateria, després d’haver-los robat totes les seves pertinences. Tant li fa que hi hagi unes lleis internacionals, que hi hagi resolucions de les Nacions Unides, que s’ataqui militarment vaixells d’un Estat membre de l’OTAN, que s’hagin comès crims i vulneracions de tota mena, als Estats Units i a Europa resulten molt més interessants i rendibles les bones relacions amb Israel. I és que el terrorisme és una pràctica que gaudeix de plena i absoluta protecció per part dels Estats i dels seus aparells judicials, sempre que resulti rendible i es practiqui en nom d’un Estat. Fins i tot Turquia, teòricament el país més directament afectat per l’agressió, no passarà de les manifestacions verbals de protesta perquè l’interessa mantenir el comerç d’armament amb Israel. Encara que Turquia també sap que de res li serviria esgrimir els reglaments de l’OTAN que preveuen que qualsevol agressió a un Estat membre s’ha de considerar una agressió al conjunt dels Estats, o de res els serviria pretendre acudir als Tribunals Internacionals. Aquests, com a màxim, arriben a condemnar dictadors i dirigents terroristes que ja no gaudeixen del benefici del poder, però mai quan estan en actiu.

A Catalunya, podríem trobar-nos amb una situació semblant. D’entrada, cap Estat europeu no sortiria en defensa del dret a decidir dels catalans, argumentant que aquest és un afer intern de l’Estat espanyol. Les violacions dels drets humans, les agressions i la violència exercida per l’Estat, a no ser que fos desmesurada cosa que tampoc els caldria, potser seria vista amb un cert recel i fins i tot hi podria haver alguna tímida condemna. Però tot s’acabaria demanant a les parts que s’asseguessin a negociar, i que tot tornés a la calma; és a dir a la situació anterior. Sincerament, no tinc gens clar que els catalans ho tinguéssim tot guanyat pel sol fet d’haver expressat de forma democràtica i majoritària la nostra voluntat d’esdevenir un país lliure. I no crec tampoc que poguéssim comptar excessivament amb el suport de les “democràcies” europees, a no ser que aquestes també arribessin a la conclusió que és el que més el convé. En tot cas, no pesarien tant ni els principis democràtics, ni el rebuig a la violència, ni molt menys els drets del poble de Catalunya, sinó la preservació del que també podrien ser els seus interessos.

Governs enemics

Tal com era de preveure, i de fet tal com estava previst, el Govern espanyol ha donat ple suport a les accions terroristes de l’exèrcit d’Israel. Es va negar, com la resta d’Europa, a donar cap mena de protecció al comboi humanitari, per més que sabia que estava amenaçat; i tampoc no ha fet res quan en un acte de pirateria han segrestat tres ciutadans amb DNI espanyol, i ha hagut de ser el govern turc qui fes les gestions per treure’ls d’Israel i per repatriar-los.

Recordem que també es queixaven de la desconsideració del Govern espanyol els qui es van veure sorpresos, temps enrere, pel terratrèmol de Xile. I és que el concepte d’Estat espanyol, a part de no ser el nostre, és un concepte pervers i mesquí. Les estructures de l’Estat, amb l’exèrcit, la policia, les ambaixades i els consolats, no estan al servei dels seus ciutadans que són els qui al capdavall en paguen la factura, sinó al servei dels interessos d’aquest Estat que són els interessos dels grans poders econòmics. I és absolutament fals que els polítics espanyols (i aquí també hi podem posar els catalans) o els seus jutges estiguin en contra del terrorisme, de la vulneració de la legalitat o dels drets fonamentals de les persones. La violència i el terrorisme reben tot el seu suport quan al darrera hi ha interessos econòmics, per ells prioritaris. Els cooperans segrestats afirmaven que posarien totes les denúncies que calgui contra el Govern d’Israel perquè no quedin impunes els seus crims i les seves vulneracions del dret Internacional; però ells saben que cap jutge recollirà la seva queixa. Ni tan sols la vedette de la Justicia espanyola, avui defenestrada per haver gosat ficar-se amb el franquisme i amb el cas Gurtel, no mouria un dit per fer justícia ni defensar els drets dels cooperants agredits; ell ja es cuidava prou de pretendre jutjar només, i com a afany d’exhibicionisme personal, criminals i dictadors que no estiguessin en actiu.

Però, des de Catalunya també ens podem demanar: i què ha fet el Govern català en tot aquest afer? Algú li ha sentit algun posicionament de protesta i de rebuig als crims i a la violència emprada per l’exèrcit israelià?

Un Govern ecologista? Ni en broma

La memòria del Fiscal de medi ambient de Catalunya, José Joaquín Pérez de Gregorio, corresponent a l’any 2009 és demolidora: acusa sense embuts les administracions locals i la Generalitat d’”injustificada passivitat” i de no actuar contra els presumptes delictes ecològics. I cita concretament l’Agència Catalana de l’Aigua i la Direccions General de qualitat ambiental, que segons el Fiscal no va presentar cap denúncia l’any passat. Naturalment, des del Departament de Medi Ambient ho neguen rotundament i afirmen haver cursat uns cinc mil expedients sancionadors.

Evidentment, el Conseller Francesc Baltasar està fent servir la típica estratègia dels polítics: donar una resposta que no té res a veure amb la pregunta, i que només serveix per a confondre els ciutadans. La queixa de la Fiscalia és general, però també es concreta en dos organismes del Departament de Medi Ambient i en el fet de no presentar denúncies davant la fiscalia, el que no exclou que des d’altres instàncies del Departament no s’hagin pogut obrir els cinc mil expedients sancionadors. En qualsevol cas, resulta preocupant que sigui la pròpia fiscalia la que acusi de negligència a una administració que se les dóna de ser ecologista. Però a ICV, i al Govern en general, ja no els deu venir de nou: en diverses ocasions els moviments ecologistes han mostrat el seu desacord general amb la política del Departament de Medi Ambient. I les dades ho confirmen: estem a la cua pel que fa al desenvolupament d’energies alternatives com l’eòlica, i estem a la cua pel que fa a la protecció de la biodiversitat, tal com denunciava fa uns dies la Federació d'Ecologistes de Catalunya-EdC. Segons aquesta Federació d'Ecologistes de Catalunya-EdC, “Catalunya és l'única de les grans comunitats autònomes que encara no té aprovades normatives bàsiques per a la conservació de la seva biodiversitat”, “és la comunitat que menys inverteix en espais naturals”, “la costa catalana és la més amenaçada”, “l’estat dels nostres rius és lamentable...”

Només els faltava dir que correm el risc d’una amenaça encara més greu: que a partir de l’octubre, pugui continuar un Govern de tarannà ecologista com el que tenim. Un Govern que, subordinat a Madrid, practica polítiques estrictament de dretes per a sortir de la crisi i per a fer-nos pagar a tots plegats el dèficit generat, podia tenir en la política mediambiental una de les seves justificacions. De fet, deu ser una de les poques raons que els quedaven a ICV. I fins i tot aquesta han malmès.

La por, o el pànic, a la llibertat

Començava a estranyar-me que els qui fan de l’odi a Catalunya la seva raó de ser no posessin el crit al cel davant de l’anunciat programa de TV3 “Adéu Espanya?”. Per ells és normal que es parli cada dia, i no com a denúncia sinó com a acceptació de normalitat, de les agressions i imposicions espanyoles sobre la nostra llengua i el nostre país; però que algú intenti donar una altra mirada a la realitat catalana això és vist com una voluntat de confrontació. Es la vella història del franquisme que tant enyoren: defensar l’ús del català és fer política; si el que es defensa és l’espanyol, no. Un reportatge sobre la nostra pertinença a Espanya és normal si s’enfoca des de l’acceptació submisa, però deixa de ser-ho tant bon punt hom comenci a posar en dubte el dogma imposat.

Però el més ridícul del cas són els arguments que addueixen el Partit Popular i Ciutadans per protestar per l’emissió d’aquest reportatge de TV3. Diuen que això és donar veu a un sentiment minoritari, com ho és l’independentista. En primer lloc, a l’espera de veure el programa que per les seves afirmacions ells ja deuen haver vist, imagino que el reportatge donarà veu a uns i altres, presentant la versió i els arguments dels unionistes i dels independentistes. Cosa impensable a Espanya, on la pluralitat és absolutament negada; i fins i tot a Catalunya, en la majoria de programes on es dóna per suposada la nostra dependència i submissió a Espanya, es dóna ben rarament, i en tot cas com a cosa marginal, aquesta possibilitat de contrastar les dues opcions. És el mateix que passa quan algú defensa la paritat de l’ús de les llengües en el cinema o en la Justícia: el 97% o el 80% de castellà per ells és una normalitat que s’ha d’acceptar, mentre que s’escandalitzen quan algú pretén arribar a una certa equiparació.

Però és que en segon lloc, parlar a aquestes alçades de sentiment minoritari referint-se a l’independentisme, sembla una broma de mal gust venint de grups realment minoritaris a Catalunya. Els mitjans de comunicació de casa nostra, inclosos els públics, estan donant un tracte de favor permanent, sobredimensionant-les, a opcions que sumades arriben ben just al 15%. El que és insòlit és que el sentiment sobiranista que totes les enquestes situen en percentatges que van del 35 al 50%, es mantingui marginat com s’ha fet fins ara, i això tenint en compte que entre el percentatge restant també hi ha una majoria que estaria d’acord en donar veu i a acceptar la via secessionista a través del reconeixement del dret a decidir.

La por a la llibertat, la d’expressió per part dels mitjans de comunicació i la de decidir per part de la població, no indica només un posicionament antidemocràtic d’aquestes forces polítiques sinó també la manca d’honestedat de les persones que les dirigeixen.

Jocs de banquers i mafiosos

Per més que m’ho hagin explicat en més d’una ocasió, la veritat és que em costa d’entendre les diferències existents entre les diverses branques de la màfia: la calabresa, la napolitana, la siciliana... Està clar que cadascuna té el seu estil i les seves característiques particulars, però jo sempre hi acabo veient les mateixes característiques comunes; organitzacions específiques per a delinquir, manca d’escrúpols en totes les seves actuacions, justificació de tots els mitjans per a l’enriquiment personal, menyspreu absolut per la dignitat i per la vida de les persones...

No totes actuen amb els mateixos mètodes i procediments, però totes ho fan amb la mateixa finalitat. Unes es mouen sempre amb les armes a la mà; altres es presenten amb corbata i flor a la solapa, deixant la feina bruta per a sicaris especialitzats. Unes prefereixen teixir una enorme xarxa que els dóna cobertura; altres opten per corrompre directament les administracions i institucions. Unes es mouen molt més des de la clandestinitat; altres no tenen cap inconvenient per donar la cara i servir-se, si cal, de mecanismes teòricament legals per aconseguir els seus objectius.

Una de les pràctiques comunes és la de l’anomenada “assegurança forçada”. Un bon dia es presenten davant un empresari, un botiguer o un simple propietari i li proposen que contracti una assegurança per a prevenir possibles actes de sabotatge o agressions externes. Si la víctima s’hi avé, obtenen sucosos beneficis sense haver de fer res més; tret que de tant en tant li poden anar apujant la quota. En cas que la víctima es negui a pagar, els homes de vestit fosc, corbata de ratlles i flor a la solapa s’acomiaden amb un somriure cínic i un ”a reveure”. Al cap de pocs dies, alguna de les propietats de la persona que es va negar a pagar és assaltada, provocant-li nombroses destrosses, cosa que hauria de fer veure a la víctima la necessitat de contractar l’”assegurança forçada”. Si no cedeix a la primera, un segon atemptat amb més danys, o ara ja directament a la persona, l’acaba de convèncer. La història és clara i coneguda: la trampa està en què el mateix que vol vendre’t l’”assegurança” és qui te’n crea la necessitat.

És com el fabricant de programes antivirus que procura fabricar primer el virus que faci necessari el seu producte. O com aquestes anomenades “Agències de qualificació” (1), que no són sinó la pantalla de grans trust empresarials i financers, per a condicionar els estats a favor dels seus interessos. Ells fan els informes pertinents qualificant a la baixa la solvència d’un Estat o d’una administració, per tal d’imposar-los després unes condicions que resultin beneficioses per als seus interessos. Totes aquestes presses per a reduir el dèficit, a costa de l’Estat del benestar, reduint les prestacions socials, retardant la sortida de la crisi, alentint la creació de nous llocs de treball, i sobretot a costa de fer pagar la factura als treballadors, aturats i pensionistes, no són sinó una martingala inventada per aquestes “Agències de qualificació” per encàrrec d’uns interessos empresarials concrets.

Tinc els meus dubtes sobre si cal enquadrar aquestes pràctiques dins de l’estil de la màfia calabresa, la napolitana o la siciliana. En tot cas, les diferències són mínimes.

(1) La fiscalia de Nova York ja està investigant la possible relació delictiva que podria existir entre els bancs Goldman Sachs, Morgan Stanley, UBS, Citigroup, Crédit Suisse, Deutsche Bank, Crédit Agricole i Merrill Lynch, i les Agències de qualificació Standard & Poor's, Fitch Ratings i Moody's Investors Service.

Suport al terrorisme, si és rendible

Ho deia un militar israelià: “No ha de sorprendre ningú, ja ho havíem advertit”. I en això té raó. Israel no hagués gosat mai fer una acció criminal com la d’ahir sense haver-se assegurat prèviament el suport de la comunitat internacional, o com a mínim dels capdavanters d’aquesta comunitat internacional. Probablement havien pactat fins i tot les reaccions de protesta, pel cas que la situació, com ha acabat passant, se sortís de mare. El mateix Govern espanyol o la mateixa Unió europea que va refusar protegir el comboi humanitari, que ja se sabia que estava amenaçat, ara expressa una tímida protesta, però no pas per l’acció criminal en sí, sinó per haver estat “excessiva”. Fins i tot el secretari general de l'ONU, Ban Ki-moon, ha demanat a les dues parts, als atacants terroristes i a les seves víctimes, "responsabilitat".

El rerefons és el mateix que, en un atac de sinceritat que li ha costat el càrrec, feia dir al President alemany: “Som a l’Afganistan en defensa dels nostres interessos comercials”. És evident que en la política casolana, casos Gurtel, Matas, Pretòria o Millet, hi ha nius de corrupció més o menys encoberts, fins que la indiscreció o l’excés de cobdícia ho posa al descobert. Però en la política internacional, la corrupció va molt més enllà, està molt més institucionalitzada, i no exclou sinó que fa bandera del crim organitzat i del terrorisme. L’acció d’ahir de l’exèrcit israelià no és pas més greu que la massacra comesa temps enrere contra la població de la Franja de Gaza; l’única diferència és que en els vaixells humanitaris hi viatjaven parlamentaris, membres d’ONGs i periodistes europeus. Altrament, les notícies que ens haurien arribat serien que uns grups radicals islamistes havien estat interceptats per l’exèrcit israelià.

El terrorisme té tot el suport de la comunitat internacional, ja sigui en forma de guerres injustes, de violacions de les lleis i tractats internacionals, o de crim organitzat i a gran escala, sempre que serveixi uns interessos econòmics i polítics. Tant li fa que en un sol dia s’hagin assassinat més persones que no pas ETA en deu anys; la diferència és la rendibilitat d’una o altra acció. A Israel no li ve d’aquí una condemna més del Consell de Seguretat de les Nacions Unides, perquè sap que té carta blanca per a continuar incomplint totes les seves resolucions. La intervenció dels organismes internacionals, incloses les instàncies judicials, està estrictament supeditada als interessos econòmics de les principals potències.

Els gripaus endolcits no deixen de ser gripaus

Els polítics, ja se sap, sovint se n’han d’empassar molts de gripaus; no sempre és possible fer allò que hom voldria fer, i sovint les circumstàncies porten a haver d’acceptar just el contrari. Però a IC-V i a Esquerra ja hi tenen la mà trencada en això d’empassar-se gripaus. El Govern espanyol ha emprès, perquè així li han dictat, tot un seguit de mesures encaminades a assegurar-se que la crisi la pagaran els més febles, i que aquesta serà una prioritat fins i tot per sobre de la mateixa sortida de la crisi, que el Govern ja admet que ara s’haurà d’endarrerir. I si el Govern espanyol ha seguit fil per randa les consignes dels poders econòmics i financers, el Govern català ha seguit amb el mateix zel i esperit de submissió les consignes de Zapatero.

Apurant-ho molt, podria arribar a creure que no tenien altra opció. El fet que les anomenades pressions dels mercats financers no siguin sinó una farsa dels sectors més conservadors del poder econòmic per a imposar el seu criteri, no vol dir que la seva amenaça no fos real. El poder polític, buidat de poder real, ha hagut de sotmetre’s als interessos d’uns quants en perjudici de la majoria de la població. I el poder polític català, que a més d’estar sotmès als mateixos poders econòmics ho està també al poder polític espanyol, no podia fer altra cosa que ajupir el cap i dir amen. Les mesures empreses pel Govern de la Generalitat són mesures de dreta pura i dura, que fins i tot al PP els fan angúnia, per més que a l’igual que CiU s’hi mostrin en desacord simplement per contribuir a acabar de desprestigiar-los. De fet, CiU ha permès amb la seva abstenció que les mesures s’aprovin a Madrid, quan aquí s’hi mostra obertament en contra. El mateix que han fet Esquerra i Iniciativa, que a Madrid s’hi han oposat quan aquí no han tingut altre remei que acceptar-ho. S’han hagut d’empassar el gripau sencer, per més que hagin intentar endolcir-lo.

El mateix dia que IC-V justificava el seu vot a favor de la retallada de sou dels funcionaris dient que aquests recuperarien el poder adquisitiu tan bon punt sortíssim de la crisi, el Conseller Castells els desmentia deixant clar que la rebaixa era consolidada i que no tenia res de provisional, entre altres coses perquè no tindria credibilitat. I en un darrer intent de maquillar la seva actitud impresentable des d’un punt de vista d’esquerres, argumentaven que no només carregarien el pes de la crisi en els més febles, sinó que també mirarien d’apujar els impostos als qui tenen les rendes més altes. Demà dimarts, és possible que s’aprovin alguns criteris del que podria ser un increment dels impostos de les rendes més altes, en tot cas de cara al 2011, i sabent que aquests tenen mil i una fórmules per a escapolir-se de les càrregues impositives. Una mesura simbòlica que no té cap pretensió de justícia social sinó purament d’endolcir l’empassada del gripau. I, tanmateix, no deixa de ser un gripau, verd, llefiscós i que produeix nàusees.