Cròniques kafkianes (V)

Catalunya disposa d’una societat civil potent en l’àmbit de la cultura, basada en entitats i fundacions de tota mena. Unes poques, molt poques, han arribat a tenir un paper gaire bé institucional amb uns pressupostos i un patrimoni més que considerables, com és el cas del Palau de la Música. La immensa majoria, però, pràcticament no tenen patrimoni i es mouen en una precarietat absoluta, amb molta més voluntarietat que professionalitat, i malgrat tot fan una feina ben remarcable. Hi hauria un entremig d’entitats, amb seu pròpia i personal professionalitzat, al capdavant de les quals caldria situar, sens dubte, Òmnium Cultural, a les quals sovint ha tocat fer funcions de suplència de la mateixa administració; però moltes d’aquestes subsisteixen o poden fer la tasca que fan gràcies a les subvencions.

Temps enrere, la Generalitat concedia les seves subvencions anuals, amb el compromís per part de les entitats de justificar degudament el destí dels diners rebuts, a finals d’any. Amb tot, sovint hi ha activitats que no s’inicien i es conclouen en períodes anuals, com els pressupostos de l’administració, de manera que les entitats podien demanar una pròrroga per presentar totes les justificacions. És evident, per exemple, que hi ha activitats que no es poden fer en el termini d’un any, i menys si tenim en compte que la convocatòria de les subvencions sovint no apareix fins a la primavera, i amb molt de sort les entitats poden saber amb quines subvencions poden comptar just abans de l’estiu. Suposo que per qüestions estrictament de burocràcia interna de la mateixa administració, van començar dient que ja no hi podia haver pròrrogues per a justificar les subvencions més enllà del gener de l’any següent; després es va anar escurçant el termini a mig desembre, per acabar reclamant les justificacions a finals d’octubre o mig novembre, segons els departaments.

D’aquesta manera, les entitats no sabien si se’ls concedia una subvenció, com a molt d’hora, fins al mes de juny, i amb les vacances pel mig a principis de tardor ja ho havien de justificar. El resultat era evident: o bé les entitats no feien activitats (almenys activitats subvencionades) durant els primers sis mesos de l’any, o bé s’arriscaven a fer-les i que després se’ls denegués la subvenció. I durant els mesos de novembre i desembre ja no era possible fer activitats subvencionades, a no ser que es justifiquessin a priori. I tanmateix les entitats han sobreviscut, convivint amb les absurditats de la burocràcia administrativa.

Els papers que es presenten en els terminis establerts per l’Administració sempre quadren; fins i tot quan teòricament seria impossible que quadressin. A l’Administració, o millor dit a la burocràcia administrativa, el que l’importa és que en la data establerta hi hagi els papers degudament segellats; encara que per lògica la mateixa administració hauria de suposar que sovint els papers no poden concordar amb la realitat. De fet, són les condicions que imposa ella mateixa les que impulsen o gaire bé obliguen a fer petites martingales documentals; no pas en benefici de ningú en particular sinó com a imperiosa necessitat de sortejar les traves burocràtiques. A no ser que de tant en tant aparegui un Millet qualsevol.

Cròniques kafkianes (IV)

Explicava ahir l’absurd d’una administració que dóna una subvenció per a la elaboració d’un text històric i la seva edició (en realitat és un encàrrec de la mateixa administració), però hi posa la condició que en dos mesos ha d’estat tot fet i justificat. Impossible. Per força, aquesta administració ha de comptar que algú haurà de falsejar algun document, el que no vol dir que hi hagi d’haver corrupció. Però si s’obre la porta, o millor dit, s’impulsa la irregularitat documental, és fàcil pensar que qui tingui la voluntat de buscar-hi una lucre personal o de partit, ho té molt fàcil.

Però la situació kafkiana no es va acabar aquí. L’acord era que l’Administració pagava l’edició del llibre sobre la Guerra de Succcessió, del qual se’n faria una tirada de mil exemplars, per tal que el llibre es distribuís a tots Instituts de secundària i centres de recursos del país. Nou mesos després, com en un part teníem enllestida la redacció de l’obra i amb un parell de mesos més podíem tenir-ne l’edició. Ens vam adreçar al Departament d’Educació per tal que ens digués exactament el nombre de llibres que necessitava i on volia que els hi trametéssim. La sorpresa va ser majúscula quan ens responen dient que ens en comprarien cent exemplars. Però si l’Administració ja ha pagat tota l’edició, com volen ara comprar-nos-en cent! Està clar que hauríem pogut vendre’ls els seus propis llibres i quedar-nos la resta per a nosaltres. Un cop aclarit el malentès, els vam lliurar tota l’edició excepte uns pocs exemplars que quedarien per a l’entitat que ho havia gestionat.

Uns mesos després, en veure que els llibres no arribaven als centres educatius, vam interessar-nos per veure què passava. Coses de l’Administració: no tenien cap partida pressupostària per a fer els enviaments, i els llibres romanien ben guardats al magatzem. Com a mínim s’hi van estar dos anys, ben empaquetats, sense que ningú els enviés als seus destinataris; després, ja els vam perdre la pista i no sabem si finalment van arribar als Instituts de Secundària o si encara reposen al fons del magatzem.

Cròniques kafkianes (III)

La Guerra de Successió espanyola es va iniciar el 1705 i va acabar tràgicament aquell 11 de setembre de 1714. Des de la societat civil algú va tenir la pensada d’elaborar un ambiciós projecte per a commemorar els 300 anys de la Guerra, que incloïa un vastíssim ventall d’activitats i propostes a celebrar des del 2005 fins al 2014, en una progressió creixent. En un primer moment, quan vam insinuar la idea a un dels càrrecs de confiança de Palau que teòricament portava el tema, ens va dir que presentéssim la proposta perquè, tot i haver-hi una teòrica comissió interdepartamental per a tractar la commemoració del 1714 aquesta era gaire bé inoperativa.

Atenent el seu suggeriment vam presentar la proposta adequant-la a la implicació institucional. Però hi va haver canvis a Palau. La persona que ens havia fet el suggeriment ja no hi era, i la resposta va ser que tot allò no tenia sentit perquè ja se n’ocupava l’administració. Després ja s’ha vist que res de res. El tema, doncs, quedava oblidat. Però a finals de juliol ens truquen de Palau dient que de tot aquell munt de propostes, els aniria bé que nosaltres ens cuidéssim de l’elaboració d’un llibre didàctic, pensat bàsicament per a professors de secundària, sobre la Guerra de Successió. Al setembre ja ens notificarien oficialment la resolució per la qual se’ns concedia la subvenció per a realitzar-lo. Sense esperar aquesta confirmació oficial ja vam contactar amb un historiador perquè comencés a pensar-hi. Efectivament, a mitjans de setembre ens va arribar la confirmació que podíem comptar amb el pressupost per a la realització del llibre. Hi havia un petit detall en la notificació que no quadrava: abans del 15 de novembre havia d’estar tot enllestit, fet, editat i pagat; havíem de presentar totes les justificacions de la despesa. Semblava un error: potser s’havien equivocat i volien dir a l’any següent... Vaig trucar per fer-los notar la inversemblança: era impossible no només havíem de demanar a un historiador que en dos mesos tingués enllestit el text, sinó que n’havíem de tenir feta l’edició! El dissenyador de la portada, ens demanava un termini més llarg.

Però, no. No era cap error administratiu. El que deia la resolució anava a missa. O fèiem i editàvem el llibre en dos mesos, o havíem de renunciar a la subvenció que ens atorgaven, que de fet havia estat més aviat un encàrrec de l’Administració. Abans del 15 de novembre, tal com marcava la resolució oficial, l’Administració tenia sobre la taula tots els justificants que incloïen les factures pagades a l’autor i a l’editor. El que no sabíem encara era el nombre de pàgines que tindria el text, ni si hi hauria molts gràfics que podien encarir l’edició, ni si seria tot color... Però els papers hi eren.

Però la història kafkiana no es va acabar aquí. Però, deixem-ho per demà.

Cròniques kafkianes (II)

És fàcil, en obrir una investigació, trobar irregularitats documentals, encara que no sempre hagin de correspondre a corrupció ni desviament de diners. Ja he dit en alguna altra ocasió que és des de la mateixa administració que sovint es promou i s’impulsen les irregularitats documentals. I per mostra un botó viscut personalment (i que podria anar de vint-i-un botons!)

Una fundació feia temps que anava al darrere de poder construir una sala d’actes en un edifici de la seva propietat, però sempre estava pendent de rebre un ajut o subvenció institucional. I, aquelles coses que tenen les administracions, va arribar un més de setembre en què a l’Administració catalana li devia quedar una partida amb diners per gastar, i sabent del nostre interès ens va fer una proposta d’urgència. Ens concedien l’equivalent a 150.000 euros de subvenció per a construir la desitjada sala d’actes. Però, havia de ser amb una condició: a principis de desembre havíem de portar certificacions de l’obra feta, amb les corresponents factures, com a mínim del 30% del total. Érem a finals de setembre, i no teníem sinó uns plànols vells que calia refer; calia, doncs, buscar un arquitecte, que fes de nou el projecte, presentar-lo al Col·legi d’arquitectes, demanar el permís d’obres a l’Ajuntament, trobar una empresa disposada a començar de seguida. Una quimera.

A la data assenyalada, dos mesos després, teníem l’obra en marxa i vam poder presentar les factures corresponents que justificaven el 30% del cost total de l’obra. Qualsevol que sàpiga com va aquest tema, la rapidesa en l’expedició de llicències d’obres, i més tenint en compte els requisits que havia de tenir un local públic, ja pot imaginar que el calendari no quadrava. Els papers, sí. I això és l’únic que interessava a l’Administració. Mig any després, una de les primeres autoritats del país, tal com consta a la placa, inaugurava la nova sala d’actes. El permís d’obres encara donava voltes pels calaixos d’una administració que només entén de papers.

Cròniques kafkianes (I)

Sovint, des de l’Administració, i sobretot quan s’apropen eleccions, se’ns diu que hi ha la voluntat d’acostar aquesta administració a la ciutadania, que s’ha de racionalitzar, fer-la més àgil i efectiva, que s’ha de superar tanta burocràcia paralitzadora... Però, res. A l’hora de la veritat, la burocràcia administrativa continua exactament igual que sempre. Els funcionaris i buròcrates vocacionals diuen que la paperassa administrativa no solament no és inútil sinó que és una garantia per evitar abusos i per a assegurar que el tracte és igual per a tothom.

Ja sé que les experiències particulars són sempre això, anècdotes a les quals no es pot donar una interpretació general. A no ser que les anècdotes siguin molt repetides en el temps, que siguin compartides per molta gent, i que es mantinguin malgrat els aparents canvis de govern. Aquests dies d’estiu, des de qualsevol racó de món buscant uns dies de descans i d’esbargiment, m’entretindré, per no faltar a la cita diària a aquest Bloc de notes, a relatar algunes anècdotes viscudes personalment, que posen de manifest el caràcter kafkià de l’Administració (en majúscules, perquè no s’hi diferencien les administracions locals de les nacionals, ni les governades pels uns o pels altres). Obviaré citar, quan sigui el cas, els noms d’entitats concretes, amb algunes de les quals he viscut aquesta mena d’experiències. I és possible que algunes d’aquestes vivències enfront de la burocràcia administrativa ja les hagi explicades en algun apunt del meu bloc.

I per començar, la darrera. La que encara estic vivint aquest estiu. Intento empadronar una persona gran que ve a viure a casa nostra. He sentit dir que els Ajuntaments tenen l’obligació d’empadronar tothom, tinguin o no tinguin papers, i per tant imagino que el tràmit serà fàcil i ràpid. M’adreço, doncs, a l’Ajuntament, i em demanen una còpia de les escriptures de la casa o un certificat del Registre de la Propietat, i la cèdula d’habitabilitat. Com que no tinc a mà les escriptures de la casa vaig al Registre de la propietat on amb pocs dies em poder fer el certificat o nota registral, en castellà evidentment. Per la cèdula d’habitabilitat haig d’anar al Consell Comarcal, però resulta que no és tan fàcil: per a tramitar-la necessiten un certificat subscrit per un arquitecte o aparellador, altra vegada còpia de les escriptures (en aquest cas no val la simple nota registral) i un certificat municipal de legalitat i antiguitat. Incrèdul, davant de tana complicació torno a l’Ajuntament pensant que hi deu haver un error: fa més de vint anys que visc on visc, m’hi cobren tota mena de taxes que demostren l’habitabilitat (o es pensaven que vivia en un lloc inhabitable?), m’han donat tota mena de permisos per diferents reformes i ampliacions de la casa, i ara m’envien al Consell Comarcal sabent que allà em demanaran un altre paper que m’haurà de fer el mateix Ajuntament?. Però no, no era un error. És el tràmit normal a seguir, em diuen, si vull fer l’empadronament. I així estem, embolicats amb certificats i més certificats, com si fóssim a l’edat de pedra i no tinguessin a mà totes les dades que em demanen prenent una tecla de l’ordinador... I a cada passa, el pagament d’una taxa, a part dels honoraris de l’arquitecte tècnic.

Així de fàcil, així de senzill...

Ens neguen l’existència

(Article publicat a El Bloc Gran del Sobiranisme)

Ja ens havien advertit que més important que les retallades a determinats articles de l’Estatut seria la interpretació i el judici d’intencions que podia fer el Tribunal Constitucional. Un cop publicat el gruix de la Sentència no és gens agosarat dir que, a més de la corrupció mateixa d’un Tribunal titella en mans dels dos partits espanyols, hi ha clars indicis de prevaricació quan la sentència té una clara intencionalitat política, respon a criteris que ben poc tenen a veure amb els principis jurídics, en alguns moments ni tan sols s’ajusta al recurs presentat i es limita a defensar un model d’Estat que correspon a una ideologia concreta que en el seu moment va haver de fer determinades concessions a la pluralitat, però que ara vol recuperar el terreny perdut. De fet, és el que diu, encara que amb unes altres paraules l’informe jurídic encarregat per la Generalitat per a fer una primera anàlisi de la Sentència del Constitucional en considerar que hi ha hagut una “mala intenció”.


Difícilment passarien un examen de primària uns individus que neguen que la paraula “nacionalitat” emprada per la Constitució, en contraposició a “regió”, no es correspongui al concepte de “nació”. Tampoc cal ser expert en dret per saber que un preàmbul no té validesa jurídica; de manera que quan el Constitucional reafirma quelcom que ja és sabut és perquè té por que algú en faci un ús argumentatiu i de caràcter polític, cosa que a ells ja no els corresponia entrar. Però és que, a més, la Sentència del Constitucional afirma que “Carecen de eficacia jurídica interpretativa las referencias del Preámbulo del Estatuto de Cataluña a "Cataluña como nación" y a "la realidad nacional de Cataluña". Però és que en el Preàmbul de l’Estatut enlloc es fa una afirmació dient que Catalunya és una nació. La seva elaboració va precisar de pactes i rebaixes a Catalunya, després acabades de ribotar a Madrid, de manera que es va haver de fer un joc de paraules precisament perquè hi havia més d’un partit polític que no volia que constés tal afirmació. I el que fa el preàmbul de l’Estatut és simplement recordar el que en algun moment ja ha aprovat el Parlament de Catalunya i el que diu la mateixa Constitució: “El Parlament de Catalunya, recollint el sentiment i la voluntat de la ciutadania de Catalunya, ha definit Catalunya com a nació d'una manera àmpliament majoritària. La Constitució espanyola, en l'article segon, reconeix la realitat nacional de Catalunya com a nacionalitat”. Per tant, el que vénen a dir els senyors del Constitucional és que els acords del Parlament de Catalunya no tenen validesa jurídica, i que el text de la Constitució és inconstitucional si s’interpreta al peu de la lletra.

Enlloc de l’Estatut es parla de trencar la “Unitat d’Espanya”, sinó que ben al contrari es fan referències contínues al marc constitucional espanyol. Però els membres del Tribunal Constitucional, aparcant la seva condició de juristes i actuant com delegats dels respectius partits nacionalistes espanyols, reiteren constantment la necessitat de salvaguardar la “Unidad de España”. I no ho fan en base a cap anàlisi jurídica del text impugnat, sinó que ho fan simplement com a persones d’una determinada ideologia que, en un judici d’intencions absolutament inacceptable per part d’un Tribunal, temen que en aquest marc estatutari es puguin prendre decisions polítiques que tendeixin a afeblir la seva sacrosanta “Unidad”.

No es tracta, evidentment, de buscar subterfugis i falses dreceres per a recuperar part del que ha retallat la sentència del Constitucional. Perquè, de fet, el que fa el Tribunal no es limita a unes retallades ni a unes interpretacions interessades, segons la seva ideologia, sinó que declara la no existència dels catalans. Afirma que no es pot parlar de ciutadans catalans, perquè no existeix la ciutadania catalana; hi ha només ciutadans espanyols, alguns dels quals circumstancialment viuen a Catalunya. La Sentència ens nega l’existència; i si no existim, no tenim drets a reclamar.

Sobre qualsevol dels articles retallats es podria discutir l’efecte real que acabarà tenint, i per tant també cercar les fórmules per a reconduir la situació i fer que els efectes negatius siguin mínims. De fet, és cert que el Tribunal Constitucional no ha pres en consideració molts dels arguments emprats pel Partit Popular en el seu recurs, de manera que el català com a llengua de l’administració no pot ser “preferent”, però sí la “normal”; el català, segons el Constitucional pot continua essent la llengua vehicular de l’ensenyament, encara que també ho pugui ser el castellà (com de fet ja ho és ara en molts casos) i ja ho preveia també la legislació catalana, etc.

Ara, el que no es pot entrar a discutir és la negativa a acceptar la nostra existència. Aquí no hi valen mitges tintes. Aquí hi ha una qüestió de dignitat que no podem deixar passar per alt. És evident que alguns dels nostres polítics ja han desertat d’aquesta dignitat i estan disposats a actuar com a gossos servils, agraint les bastonades de l’amo. Altres tindran por d’alçar excessivament la veu i necessitaran una empenta com va ser la manifestació del dia 10, i sobretot necessitaran que el resultat de les eleccions de la tardor premiï els qui facin bandera de la dignitat nacional i apostin per un futur de llibertat per al país. Hi haurà diferents opcions que responguin a aquesta voluntat d’afrontar amb dignitat la defensa de la nostra existència, i del nostre dret a decidir. I caldrà que no perdem ni un minut en baralles entre nosaltres, per més que algú consideri molt rellevants els matisos, quan el que tenim al davant és un enemic que no ens nega només el dret a decidir, sinó el dret a ser.

Crida a la Unitat Popular

Sembla, certament, una broma. Tothom és lliure de crear quan vulgui una nou partit polític; crec que legalment es necessita un mínim de tres persones per a legalitzar una nova formació política. I tan bon punt el nou partit s’amplia a un quart membre, ja s'està en disposició de fer una escissió. Que algú, com a divertimento, vulgui formalitzar unes noves sigles, tant se val amb quina intenció, em sembla d’allò més normal i legítim. Ara bé, segons quines raons doni per a crear aquest nou partit pot passar de la ingenuïtat i el ridícul a l’estultícia més sobirana.

Això és el que ha passat, pel que sembla, als escindits de la CUP que acaben de constituir una anomenada Crida per la Terra, amb la qual pretenen concórrer a les properes eleccions al Parlament. La seva anàlisi per a justificar la creació del nou partit és d'un infantilisme tan sorprenent que costa de creure que no hi hagi altres motivacions o intencionalitats al darrere; a part de ser poc original, és clar. És poc original perquè, en bona mesura, és el mateix que fan la munió de grups i grupets que pul·lulen en l’àmbit de l’independentisme. El seu raonament és així de simple: al Parlament no hi ha cap força veritablement independentista, perquè fins i tot Esquerra s’ha venut al PSOE; hi ha un creixent sentiment sobiranista, molt ben explicitat el 10 de juliol, que es troba orfe i sense referent; ergo,... ENS CAL UN NOU PARTIT INDEPENDENTISTA. Si hi ha, pel cap baix, un 35% de la població que se sent independentista, i cap partit no representa aquest sector, la Crida per la Terra es pot convertir fàcilment en la primera força política del país!.

Per acabar-ho d’adobar, i per donar la mesura de la capacitat d’anàlisi dels seus impulsors, aquests no s’estan d’afirmar que ells aposten per la unitat política de l’independentisme. És a dir que per aconseguir aquesta unitat, primer trenquen una de les formacions independentistes, en creen una de nova que se suma a les moltes ja existents, i després advoquen per la “unitat”. Ens ho hem de prendre seriosament? La nova formació, és evident que no; però el fet que sempre hi hagi qui troba l’excusa per a fragmentar i debilitar el moviment independentista, potser sí.

Tacticismes polítics o la indefinició de la frontera

No sé com acabarà, avui, el Ple del Parlament que hauria de votar una declaració unitària contra la sentència sobre l’Estatut, o les diverses declaracions que puguin presentar els partits per separat. És relativament fàcil d’imaginar que el resultat serà que cadascú tirarà pel seu cantó, pensant molt més en els seus interessos de partit, de cara a les eleccions, que no en els de país. Com sempre, res de nou. A no ser que el PSC imposés una declaració descafeïnada.

A Madrid, Zapatero ja va desmentir i desautoritzar Montilla dient-li que d’aquellla seva idea de continuar desplegant l’Estatut al marge de la Sentència, res de res. I el PSC, o com a mínim els qui volen continuar dient allò de “visc de Catalunya”, torna a ajupir el cap i de genolls per terra promet fidelitat a l’amo. Per això, ben poca cosa es pot esperar de la resolució d’avui, del Parlament de Catalunya. D’un dia per l’altre CiU ha canviat radicalment d’estratègia, essent en qualsevol cas el blanc de les crítiques del Govern tripartit. Primer, emparant-se en el discurs del mateix Montilla, va reclamar que en la resolució conjunta hi figurés l’expressió “som una nació” i la idea de què “nosaltres decidim”; no podíem dir menys del que ja havia dit el President l’endemà de conèixer la Sentència. Immediatament, els partits del Govern van acusar els convergents de voler posar condicions prèvies a un text que s’havia de pactar entre tots. A l’endemà, CiU dóna la raó al tripartit i canvia el plantejament: res de condicions prèvies. No solament renuncia a posar condicions prèvies sinó que es compromet a aprovar el text que proposin els partits del Govern; el que sigui. Ara, les crítiques contra els convergents són de tacticisme i fins i tot algú parla de trampa.

Oi tant, que el canvi d’actitud de CiU té molt de tacticisme, gaire bé tant com l’actitud de la resta de partits! I que és una trampa? Sens dubte; però una trampa en la qual han caigut solets els membres del tripartit, cosa que permet a CiU posicionar-se com a espectador disposat a limitar-se a aplaudir el que puguin acordar. Els convergents saben que les principals dificultats per a consensuar un text unitari vindran pel cantó dels socialistes, que des de fa molts anys van renunciar al dret a decidir, a decidir com a partit al marge del que els puguin dictar des de Madrid. Aleshores, saben que els socialistes avui toparan com a mínim amb la gent d’Esquerra que no pot continuar fent el ridícul com fins ara, si no vol veure’s encara més ensorrada en les properes eleccions. Si haguessin intentar participar en la negociació per trobar un punt d’acord entre tots, l’únic que haguessin aconseguit és que el tripartit s’hauria posat d’acord en culpabilitzar CiU de la manca d’acord.

I és que la frontera ideològica, la que suposadament marcaria la divisòria entre dos gran blocs (deixo de banda els qui fan de l’odi a Catalunya la seva raó de ser) no està entre CiU i el Tripartit, sinó que aquesta línia divisòria travessa pel bell mig del Tripartit deixant els convergents enmig de dues aigües.

No em volen a les llistes

La situació d’Esquerra és realment lamentable. El màxim representant del partit al Govern, el Vicepresident Josep Lluís Carod Rovira, fa temps que calla. Ha anat fent la viu viu en les àrees de gestió que s’ha reservat, havent renunciat des d’un principi (segurament que de forma pactada amb Montilla) a exercir el càrrec de vicepresident, amb uns resultats més que discrets. I sempre, d’ençà de la seva defenestració, al marge del partit; o millor dit amb un partit que l’ha deixat al marge. Sembla realment increïble que un partit com ERC, que no va pas tan sobrat de quadres qualificats, hagi deixat escapar el potencial que representa tenir durant quatre anys la figura del Vicepresident del Govern.

Ho tenim tot a favor nostre, a favor d’ERC: un increment del sentiment sobiranista entre la població, tal com reflexen totes les enquestes; les agressions que rebem des de Madrid descol·loquen els bufanúvols que encara cerquen un encaix amb Espanya; la por de la resta de forces polítiques a abanderar el sobiranisme provoca desercions i acostaments cap a l’independentisme... En aquestes circumstàncies el normal fora esperar un salt espectacular d’ERC en les properes eleccions; però no és precisament això el que pronostiquen les enquestes. Ho hauríem d’haver fet molt malament, pèssimament (i aquí s’hi ha d’incloure tant l’actual direcció com el mateix Carod), perquè tot aquest sentiment sobiranista a l’alça acabés preferint dipositar la seva confiança o bé en CiU amb la seguretat que per ella mateixa no farà cap pas endavant, o bé en la incerta aventura d’un possible tàndem Laporta-Carretero que de moment encara no s’ha concretat en res, o bé deixar-ho córrer optant per l’abstenció o el vot testimonial.

Carod fins ara ha callat; però a mesura que s’acosta la data de caducitat del seu paper rellevant en la política, s’està posant nerviós. Uns nervis que el traïen ahir quan deia “L'important no és si continuo o no a ERC, sinó que no em volen a les llistes”. L’important, amic Carod, és que entre tu i Puigcercós heu comès la greu irresponsablitat de portar el partit a la deriva, en el moment en què tots els vents bufaven a favor nostre. I tant de bo m’equivoqui i que totes les enquestes preelectorals hagin resultat errònies, però si en les actuals circumstàncies Esquerra no és capaç de fer un salt endavant (per sota de 25 diputats hauria de ser considerat un estrepitós fracàs), no s'hi valdran les lamentacions de “no em volen a les llistes”. La militància hauria de reaccionar i fer un canvi de rumb, començant naturalment per la direcció.

No ens mereixem aquests polítics, o aquest país?

Quan algú ha de mentir o amagar informació és perquè és conscient de la seva negligència. Ahir, llegia un primer titular que deia que l’Uriel Bertran i el López Tena renunciaven als seus càrrecs al si dels respectius partits (ERC i CDC) en ser tombada per la Mesa del Parlament la Iniciativa Legislativa Popular per convocar una consulta sobre la independència. Vaig anar de dret a la informació del partit, d’Esquerra, i semblava que la cosa no concordava: segons Esquerra, Ernest Benach, va ser l’únic membre de la mesa que va votar a favor de la IP. I, naturalment, això donava peu a Esquerra per erigir-se en l’únic defensor de la causa independentista, davant la covardia de CiU i d’IC-V.

Esquerra ni tan sols mencionava la segona votació en què Benach va votar al costat del PP i dels altres partits polítics en contra de la ILP per convocar una consulta popular sobre la independència. Deliberadament, Esquerra amagava informació als seus militants, fent-los creure que ells eren els únics defensors de la proposta de consulta per la independència, quan en realitat n’eren igualment còmplices del seu boicot. En base a la Llei de consultes recentment aprovada, s’havia presentat una primera IP per tal que es convoqués oficialment un referèndum sobre la independència. Però aquesta IP, que inicialment va ser admesa a tràmit amb el suport de CiU, ERC i IC-V, va rebre un informe desfavorable, encara que no vinculant, del Consell de Garanties Estatutàries, que quedava reforçat per la sentència del Constitucional que retalla encara més les competència de la Generalitat en aquest tema. Per tant, la iniciativa no tenia cap possibilitat de prosperar perquè a Madrid l’haurien tombada a la primera; però CiU i IC-V, van preferir alleugerir la feina a Madrid i revocar l’acord pres inicialment. I és en aquest cas que ERC, a través del seu representant a la Mesa Ernest Benach, va mantenir-hi el seu suport. Però els organitzadors de les Consultes, davant de la previsió que aquesta IP basada en la Llei de Consultes no tirés endavant, ja tenien previst una segona proposta, en aquest cas era una ILP basada en la llei anterior que no hauria necessitat l’autorització de Madrid, tal com va fer l’Ajuntament de Barcelona en la consulta sobre la Diagonal. I és aquesta segona proposta, la que veritablement podia prosperar, la que també ha estat rebutjada per Esquerra, que va votar al costat de la resta de partits polítics.

Aquesta és la primera resposta unitària de les forces polítiques de Catalunya que no van entendre res del que passava dissabte passat a Barcelona. Serà difícil per a Esquerra argumentar amb un mínim de credibilitat que ells són els únics a defensar la convocatòria d’una consulta popular sobre la independència, perquè a l’hora de la veritat hi ha votat en contra. És possible que la ciutadania estigui a l’alçada dels seus polítics i acabi donant per bona la rendició a què ens aboquen. No ens mereixem aquests polítics, o no ens mereixem aquest país que somniem?

El Constitucional també contra les tesis del PP

Les darreres enquestes ja detectaven que al si de les files socialistes i fins i tot populars hi ha també un gruix de militants i de votants que optarien per l’opció sobiranista. Una opció que es pot veure reforçada amb la sentència del Tribunal Constitucional que tanca la porta a qualsevol interpretació que faci pensar que Espanya respectarà mínimament la seva diversitat. El somni dels federalistes, dels qui honestament creien que era possible trobar una solució digna per encaixar Catalunya dins d’Espanya, ha estat definitivament esborrat per les institucions espanyoles, amb l’afegit de les amenaces que hi ha llançat al darrere el Partit Popular quan arribi a la Moncloa.

Perquè, de fet, l’important de la sentència, més que els articles de l’Estatut anul·lats o de les interpretacions que fa dels altres, és que nega rotundament l’existència de Catalunya i d’una ciutadania catalana. Mentre que hi havia alguns catalans, entre ells molts socialistes i del Partit Popular, que deien que per ells “ser català” era la seva manera de “ser espanyol”, el Tribunal Constitucional els diu que d’això res de res: el que no existeix és el “ser català”. El Tribunal Constitucional ha tirat per terra la visió que volia vendre l’Alícia Sànchez Camacho, quan afirma que ella se sent tant catalana com espanyola. Segons el Constitucional això no té sentit, ella només es pot sentir espanyola, l’única identitat existent, amb la sola particularitat de ser resident a Catalunya.

Quan els Fernández Díaz, Sànchez Camacho, Joan Ferran i tants altres, afirmaven que ells apostaven per una equiparació del català i del castellà, tant en el sentit lingüístic com d’identitat, pretenien presentar una Espanya en la qual era possible la convivència en la diversitat. Amb tot, ells també eren perfectament conscients que posar en igualtat de condicions uns i altres, tenint els uns tota la força d’un Estat al darrere i venint els altres d’una situació de clara discriminació i inferioritat de condicions, equivalia donar al castellà el suficient avantatge com perquè s’anés imposant gradualment sobre les altres realitat lingüístiques i culturals. Però el Tribunal Constitucional no ha admès ni tant sols una situació paritària en la qual el català hauria tingut totes les de perdre, sinó que ha tirat pel dret per la via de la negació de la nostra existència. I si no existim, de quins drets estem parlant?

Interpretació catastrofista

La crítica més important que hem de fer a la sentència del Tribunal Constitucional és que hagi emès sentència. Ni aquest ni cap Tribunal no està legitimat per a rebatre el que ha estat la voluntat majoritària del poble de Catalunya, expressada democràticament en referèndum. Tant li fa que sigui una merda d'Estatut, com si és la Independència. Des d’un punt de vista nacional, menys ho està aquest Tribunal que ens és aliè i que és part interessada en contra de Catalunya i de la seva capacitat d’autogovern. I encara menys si tenim en compte que està completament corromput políticament i caducat.

Ara bé, dit això, forçosament caldrà fer una lectura acurada de la sentència. Perquè les perspectives que tenim al davant, sense uns líders polítics amb prou dignitat com per prendre l’única decisió sensata que seria la d’obrir definitivament el procés cap a la independència, serà que haurem de conviure amb els efectes d’aquesta sentència. Una sentència feta premeditadament (prevaricadorament, es podria dir) per afavorir determinats posicionaments ideològics que a les urnes obtenen a Catalunya uns resultats residuals; i el que no poden obtenir a les urnes, com ja van fer al País basc, ho obtenen mitjançant la trampa, la utilització dels titelles que tenen col·locats en els òrgans judicials i jurídics de l’Estat. Que per això cobren!.

Naturalment, els qui sempre han fet de l’odi contra Catalunya, contra la llengua i la identitat catalanes, la seva raó de ser intentaran fer-ne una lectura el més lesiva possible als interessos de Catalunya. El PSOE, i per tant també el PSC, intentarà minimitzar-ne els efectes més que res per no fer tan evident el seu fracàs, el fracàs d’una Espanya no ja federal (que en això no hi ha cregut mai el PSOE), sinó ni tan sols una Espanya respectuosa amb la diversitat de llengües, de cultures i d’identitats. Des de l’independentisme, potser per engruixir els nostres arguments de la inviabilitat d’una Catalunya dins d’Espanya, podem tenir la temptació de recolzar els arguments catastrofistes de Ciutadans i Populars. La Sentència diu moltes coses en contra de Catalunya (que per això l’han feta), però també en deixa de dir moltes, i per tant pot tenir interpretacions o aplicacions diverses.

Ho heu sentit?

Tal com deia en l’article d’ahir, cadascú podia anar a la manifestació amb l’excusa que volgués i amb pretensions diverses sobre qui n’havia de recollir el clam. Però tal com estava previst, una part de la premsa espanyola ha intentat minimitzar-ne la mobilització, fins a extrems de trair el principis deontològics de tot professional del periodisme: però ja se sap que n’hi ha que tenen la seva dignitat professional sota mínims, més o menys com els del Tribunal Constitucional, i escriuen el que els dicten, que per això els paguen. Mariano Rajoy amenaçava sense embuts que quan ell governi, llavors sabríem què vol dir “actuar amb visió d’Estat”, i el José Blanco es treia de la màniga que la protesta anava contra el PP.

La manifestació parteix d’una situació a la qual ens han abocat els nostres polítics, que una i altra vegada han topat amb una Espanya que no vol saber res de federalisme ni de reconeixement de la diversitat, que només té al cap l’eslògan d’”Una, Grande y Libre” (el “libre” amb tot el sentit del qui patentà la frase, de poder esclafar qualsevol intent de disidència). Però la manifestació no anava adreçada a Madrid sinó que tenia com a destinatari màxim aquesta mateixa classe política catalana. Vam poder sentir altra vegada frases de l’estil “d’una jornada històrica”, “d’una nova etapa de la política catalana”, “ res no serà com abans”, “un abans i un després de la manifestació”... frases pronunciades pels qui tenen a les seves mans la possibilitat que això sigui així, o no. Els politics catalans i la ciutadania que els vota.

Caldrà veure en què es tradueix tot plegat. Caldrà veure les propostes polítiques de les diferents formacions per a encarar aquesta nova etapa, sabent que l’acatament pot ser l’estocada final a la nostra llengua i a la nostra identitat nacional. I sobretot caldrà veure quina és la resposta de la ciutadania a les urnes: el nou Govern, digui el que digui el seu programa, estarà condicionat pel pes que tinguin al Parlament de Catalunya tant els partidaris de seguir el model valencià d’eliminació de la llengua i de la pròpia identitat, com dels partidaris de trencar definitivament la legalitat espanyola i exercir d’una vegada per totes el nostre dret a decidir.

Per a qui ens manifestem?

(Article publicat a El Bloc Gran del Sobiranisme)

Després de diversos estires i arronses, magnificats per la premsa, entre els organitzadors de la manifestació i el PSC, encara que personalitzat en la figura del President Montilla, finalment s’ha arribat a un acord per a fer possible la manifestació d’avui a la tarda, amb el màxim d’unitat. Els mateixos mitjans de comunicació que magnificaven els desacords i la manca d’unitat eren els que consideraven que s’estava donant un espectacle lamentable. Lamentable tot plegat, sí; però els desacords no eren de protocol ni banals.

Després d’unes primeres manifestacions apel·lant a la dignitat dels catalans per a rebutjar la sentència del Tribunal Constitucional, aviat es va veure que per a molts això de la dignitat quedava en una expressió retòrica que es contradeia amb el sentit de submissió humiliant que té el concepte d’acatament. Els socialistes es trobaven, i de fet es troben, en un veritable embolic: n’hi ha que sincerament creuen que aquesta sentència tira per terra tot el seu argumentari de caràcter federalista; fins i tot per als qui no creien ni en el federalisme, sinó que ja els anava bé el nacionalisme espanyol del PSOE, era un revés de cara a les seves aspiracions electorals de la tardor; al càstig electoral de la tardor s’hi podia afegir el càstig per la gosadia del President Montilla de veure’s en una foto darrera una pancarta que parla del “dret a decidir”, quan ell, per disciplina de partit, no decideix ni sobre què pot decidir.

La discussió, doncs, sobre la posició del President de la Generalitat al capdavant de la manifestació tenia un rerefons ben evident, d’interès partidista per part dels socialistes, que no podien deixar de ser-hi ni tampoc donar la sensació que avalen el “dret a decidir” (ni que sigui el dret a decidir sobre l’Estatut). En una situació normal, tindria raó l’Iceta quan deia que a cap país del món es negaria al seu President la legitimitat d’encapçalar una manifestació; el que passa és que l’Iceta obviava no solament que no estem en cap situació de normalitat, sinó que el que se’ns nega és que realment existim com a país, fet que els mateixos socialistes catalans acaten servilment. I que consti que em sembla bé que a la manifestació de la tarda ens hi trobem tots, des dels qui simplement reclamen que no se’ls retalli tant l’Estatut, perquè era una de les seves apostes polítiques per a trobar un utòpic encaix a Espanya, als qui creuen que el que és greu és que un Tribunal pugui desautoritzar la voluntat majoritària del poble de Catalunya, sigui quina sigui aquesta voluntat, i també als qui senzillament consideren que vist el fracàs d’aquest intent d’encaix, vist que Espanya és incapaç de respectar-nos tal com som, consideren que ja n’hi ha prou i que l’única opció és la independència. Una manifestació, doncs, massiva, però amb interessos diferents que bàsicament tenen en comú l’enemic; encara que alguns estiguin subordinats a aquest enemic.

Aleshores la pregunta és per a qui ens manifestem?. Doncs, igual com hi ha motivacions diverses per a fer-ho també hi ha destinataris diversos. Josep Lluís Carod Rovira, suposo que amb l’afany de donar un toc d’originalitat a la cosa, propugnava que el lema de la capçalera de la manifestació fos bilingüe, català-anglès, donat que un dels objectius, segons ell, és donar a conèixer al món la nostra realitat. Però per a molts, el destinatari de la foto de la manifestació d’avui és el Govern espanyol, els partits espanyols i les seves institucions; es tracta de fer-los saber que no ens resignem tan fàcilment a l’arbitri d’una part tan interessada i partidista que resulta escandalós que rebi el nom de Tribunal. Està clar que, per a alguns, aquest missatge al Govern espanyol hauria de servir només per a renegociar el pacte estatutari de manera que per altres vies es pugui recuperar bona part del que ha retallar el Constitucional, i per a d’altres hauria de servir com a advertència per a futures negociacions i propostes. Els independentistes, per la seva banda, voldrien enviar a Espanya el missatge que tan alegrement alguns expressaven amb aquell “Adéu, Espanya”.

No oblidem, però, que estem a les portes d’unes eleccions i cada partit procurarà enviar als seus electors el missatge pertinent, encara que amb una credibilitat diversa. Per tant, per als aparells dels partits els destinataris de la manifestació d’avui són els mateixos ciutadans. Una manifestació molt massiva aniria en descrèdit dels qui han celebrat la sentència, de manera que els mitjans de comunicació afins, sobretot els espanyols, intentaran minimitzar-ne el número tant com puguin, i si és possible buscaran qualsevol incident, per anecdòtic que sigui, per a blasmar el conjunt de la mobilització. Els socialistes necessiten una bona mobilització per a fer veure al seu electorat que ells no traeixen tan fàcilment el catalanisme, i que no estan tan supeditats a Madrid, però també necessiten que la manifestació no se’ls giri en contra prenent un aire excessivament sobiranista. De fet, és el mateix que els pot passar als convergents que ja els va bé que en el lema de la manifestació es parli del dret a decidir, però sense que la cosa se’ls escapi de les mans, no fos cas que això els obligués a radicalitzar més el seu programa electoral que voldrien mantenir en la ja tradicional ambigüitat calculada. Per a Esquerra, en canvi, el previsible viratge de la manifestació cap a l’independentisme aparentment afavoreix els seus interessos electorals, sempre que després siguin capaços de convèncer l’electorat que aquesta vegada sí que aniran de debò.

Sense que deixin de ser vàlides aquestes intencionalitats de la manifestació, jo m’inclino a pensar que fonamentalment ens manifestarem per a enviar un missatge clar i contundent a la nostra classe política. És a ells a qui hem d’interpel·lar. A Madrid, ja sabem que els importa un rave la nostra manera de ser i de pensar, que demà parlaran de la “roja” i que en tot cas estan convençuts que passat l’estiu ja no ens en recordarem. És als nostres polítics a qui hem de demostrar que ja n’estem tips de tanta por i de tanta indignitat, buscant encaixos impossibles i utopies federals en les quals no hi creu ningú, que ja n’estem tips de polítics que fan de la poltrona l’objectiu fonamental per no dir únic. Hem de demostrar-los que ha arribat l’hora de la veritat: o ajupim el cap, admetem la nostra derrota i assumim la mort de la nostra llengua i de la nostra identitat com a poble, o aixequem el cap amb dignitat i ens prenem la llibertat de decidir el nostre futur, encara que sigui en contra de les seves lleis.

Dribbling, al millor estil Ronaldinho

El Consell de Garanties Estatutàries ha dictaminat en contra de la celebració d’un referèndum oficial per a la Independència, per no ajustar-se, diuen, al text de la Llei de Consultes, al de l’Estatut i, per suposat, al de la Constitució. Els promotors de la Iniciativa Popular, així com membres de la direcció d’Esquerra, ja s’han afanyat a dir que aquest dictamen, tal com estipula la Llei de Consultes, no és vinculant i per tant la IP tira endavant. I ara mateix em ve al cap la imatge del Ronaldinho sobre la gespa d’un camp de futbol.

Els aficionats al futbol recorden aquella temporada en què el jugador brasiler, amb la samarreta blaugrana ens meravellada amb els seus dribblings, que deixaven tothom astorat i els jugadors contraris amb cara de babaus per haver estat burlats amb tanta facilitat. I és a aquesta cara de babaus al que em vull referir. Des d’Esquerra se’ns venia la moto que ells havien estat tan astuts que havien pogut engalipar al PSC una Llei de Consultes que ens obria la porta a la celebració d’un referèndum oficial sobre la independència. Alguns ja havíem advertit que això no era ben bé així, altrament els socialistes no ho haurien acceptat. Però els dirigents d’Esquerra, imaginant-se ser uns Ronaldinho consumats, havien donat per bo el dribbling. Els promotors de la Iniciativa Popular, encapçalats per Uriel Bertran i Alfons López Tena, van presentar el seu dribbling particular que consistia en un redactat de la pregunta formulat de tal manera que, segons ells, era impecablement d’acord amb la llei, i només revocable des del punt de vista polític (que no és poca cosa). És molt probable que, davant del dictamen advers del Consell de Garanties Estatutàries, Esquerra es quedi sola defensant tirar endavant amb el procés de la IP, encara que també és molt possible que CiU i IC-V, que inicialment hi havia donat suport a la Mesa del Parlament, ara no facin cap pas enrere tenint en compte que tenim l’estiu al damunt, tot seguit hi haurà la convocatòria d’eleccions i la papereta ara mateix és a Madrid on han de donar el vist i plau per a iniciar el procés de recollida de signatures. L’equip contrari tindrà, a part del dictamen del Consell de Garanties estatutàries, la sentència del Tribunal Constitucional que de ben segur deixarà encara com a més inviable tirar endavant amb el procés dins de la legalitat que es vol driblar. Però, imaginem que a Madrid, considerant que es tracta d’un tràmit gaire bé burocràtic, tornin la pilota a Catalunya i permetin que s’iniciï el procés de recollida de signatures; un procés costós i feixuc que podria concloure’s la primavera que ve. Aleshores correspondria al Parlament de Catalunya tramitar o no la IP, i segurament tota la responsabilitat recauria en CiU que tindria a les seves mans aprovar-la o no, cosa que dependria fonamentalment de la força dels grups independentistes al Parlament de Catalunya. Però, aleshores encara caldria driblar el darrer escull que és l’autorització del Govern espanyol, en mans d’un PSOE afeblit, contra les cordes, o potser ja en mans del Partit Popular. Davant la més que presumible negativa del Govern espanyol, què faríem: convocaríem un altre 10-J? faríem una nova rabieta per acabar acatant?...

Amb tant de dribbling, el mateix Ronaldinho hauria caigut a terra marejat, sense saber on para la pilota. Ja n’hi ha prou de voler driblar la legalitat, buscar-hi escletxes, creure’ns més llestos que els altres, imaginar la seva cara de babaus..! O ens decidim a saltar-nos aquesta legalitat o estem perdent el temps. I si no tenim una classe política amb la dignitat suficient per a fer-ho, ni una ciutadania amb la suficient força per a forçar-los a fer-ho, ho tenim malparat. Ens estem driblant a nosaltres mateixos, mentre ells ens marquen gols a cabassos. I el pitjor no és que estem perdent per golejada, sinó que narcisistes com som ens imaginem que ens estem driblant a tothom, com el millor Ronaldinho de l’època blaugrana. Sense adonar-nos de la nostra cara de babaus.

Perquè no volem cap victòria de la Roja

És curiós que n’hi hagi que se sorprenguin no ja del poc interès que ens suscita la selecció espanyola de futbol, sinó la predisposició a esperar la victòria de qualsevol adversari, tant de val que sigui Suïssa, Paraguai, Alemanya o Holanda. No cal dir que entenc que els professionals no pugui deixar passar una oportunitat com aquesta de participar en un mundial, sigui quina sigui la seva opinió personal sobre el dret dels catalans a tenir les nostres seleccions nacionals. I entenc també, encara que hi discrepi, que alguns aficionats facin el raonament de dir que, mentre no tinguem la “nostra”, aquesta és on juguen els futbolistes de casa, i més en aquesta ocasió en què el pes dels jugadors del Barça hi és decisiu.

I no és una qüestió de radicalisme, ni tan sols d’independentisme; que ho diguin els nacionalistes espanyols que saben dels problemes que els han posat les institucions catalanes governades pels socialistes per a poder exhibir el seu fervor patriòtic al costat de la Roja. No deu pas ser que els socialistes s’hagin transformat de cop, sinó que saben que això és com posar-se una bandera espanyola a la solapa; ningú ho interpreta d’altra manera que un forma d’ostentació d’una ideologia ultra; fins i tot a Madrid, té aquesta connotació. Es podria argumentar, i suposo que n’hi ha que ho fan, que no participant-hi la nostra selecció tant se val anar a favor dels uns com dels altres... i si en la Roja hi ha molts catalans. Però és que no es tracta que els catalans no tinguem representació al Mundial de Sud-àfrica, com no n’hi tenen altres seleccions estatals que no han passat les fases prèvies, o no n’hi tenen altres nacions sense Estat propi. Nosaltres sí que tenim Estat; el que passa és que tenim un Estat que ens és hostil. Tant de bo, com a pas intermedi, poguéssim ser una “nació sense Estat”! .

D’exemples en trobaríem a diari, i ara ens n’acaben d'oferir un altre de ben il·lustratiu. Durant la Presidència espanyola de la Unió europea, el Govern espanyol va vetar la presència de la Generalitat en una Conferència europea de Joventut que es va celebrar a Jerez de la Frontera. Només ha calgut el relleu en la Presidència de torn europea, que a partir de l’1 de juliol recau en Bèlgica, perquè tot tornés a una certa normalitat, almenys en aquest camp, i la Secretaria de Joventut de la Generalitat tornés a ser convidada en la Conferència europea que es celebra aquests dies a Gant. Bèlgica, com Espanya, tampoc és el nostre Estat; però com a mínim no ens és hostil. Aquesta és la diferència que fa que puguem animar qualsevol selecció de futbol abans que l’espanyola.

Duran i Puigcercós, en un caos mental

Vaig quedar un xic esparverat quan vaig sentir Joan Puigcercós, l’endemà de la sentència contra l’Estatut, parlant d’un “xoc de legitimitats”; una expressió insòlita, al meu entendre, per referir-se a la confrontació de la legalitat espanyola amb les legítimes aspiracions del poble de Catalunya. Lògicament, la mateixa expressió es va plasmar després en la Declaració oficial del partit, de manera que no es pot pas adduir que va ser fruit de la improvisació d’unes declaracions a peu dret. Curiosament, ningú en va dir res, i les declaracions del President d’ERC i el seu comunicat oficial van passar desapercebudes, o interpretades com a expressió d’una certa radicalitat o coherència. En canvi, quan ahir Joan Antoni Duran i Lleida, conseqüent amb la seva concepció d’una catalanitat compartida amb l’espanyolitat, parlava en termes semblants sobre el xoc legitimitats diverses que la llei situa una per damunt de l’altra, sectors independentistes ja s’han afanyat a blasmar-lo.

Probablement, la precisió de Duran és molt més acurada que la de Puigcercós. Afirmar, com feia Puigcercós i la Declaració oficial del partit, que la sentència del Tribunal Constitucional que ataca frontalment la voluntat expressada democràticament per la ciutadania catalana representa un xoc de legitimitats, equival a acceptar la legitimitat del Tribunal Constitucional per a retallar o anul·lar la voluntat del poble de Catalunya, encara que aquest també estigui legitimat per a defensar els seus drets. Conceptualment, se situa força per sota del nivell de reivindicació del President Montilla i de tants altres polítics catalans, també d’Esquerra i probablement del mateix Puigcercós, quan han afirmat que el Tribunal Constitucional no estava legitimat per a emetre cap sentència sobre l’Estatut ja referendat pel poble de Catalunya.

Senyor Puigcercós, no hi ha cap “xoc de legitimitats”. El que hi ha és la imposició d’una legalitat espanyola (que ja era coneguda quan es va iniciar tot el procés de reforma estatutària) per damunt de la legitimitat del poble de Catalunya a decidir sobre el seu futur. Una altra cosa és que els espanyols creguin tenir la legitimitat de decidir també sobre el futur de Catalunya i dels catalans, que suposo que és al que es referia Duran quan deia que la seva pretesa legitimitat està avalada per una legalitat: “Hi ha unes legitimitats que avui la llei situa per sobre d'una altra”. No és només una qüestió de precisió lèxica: la legitimitat es refereix als drets, mentre que la legalitat es refereix a les lleis. I ja sabem que no sempre la legalitat respecta els drets i les legitimitats: jo, per exemple, tinc el mateix dret i estic legitimitat a defensar la meva llibertat d’expressió, ara que la llei ja m’ho reconeix, que durant la dictadura que fins i tot això em negava. Aquesta imprecisió lèxica dels Duran, Puigcercós i companyia es tradueix en el caos mental que els porta a la quimera de voler defensar uns drets, servint-se (o sense transgredir) d’una legalitat que els nega. Quan haguem aclarit que no es tracta de cap “xoc de legitimitats”, sinó de la incompatibilitat de la nostra legitimitat amb la legalitat espanyola, entendrem que, d’una vegada per totes, si volem defensar els nostres drets haurem de transgredir la legalitat.

D’Arenys de Munt a El Port de la Selva

Ho deia precisament ahir: per sort, a vegades la història dóna girs inesperats, no previstos pels seus dirigents. I de la mateixa manera que sovint hi ha gent, sobretot periodistes i polítics, a qui no costa gaire qualificar de “diada històrica”, o de “fet que marca un abans i un després”, qualsevol esdeveniment que després passa fugaçment, encara que hagi encapçalat alguna que altra portada, també ha passat que havent menystingut un determinat fet, després se n’ha demostrat la seva importància. Penso amb l’escassa qualitat, com a professionals del periodisme, d’aquells que van dir que allò d’Arenys de Munt era una anècdota, o amb l’escassa visió política dels polítics que ho van menystenir.

Després de no sé quantes declaracions sobre l’atemptat a la nostra dignitat nacional que representa la sentència contra l’Estatut (no per ser una sentència contra l’Estatut, sinó per ser una sentència en contra de la voluntat democràtica del poble de Catalunya), hem vist ben pocs gestos de dignitat. Hem vist el ridícul i la humiliació personal que ha acceptat d’una manera indigna el senyor Montilla, quan des de Madrid l’han fet desdir del seu posicionament inicial de secundar la manifestació unitària del dia 10; la reclamació ara, i en contra del que ell mateix havia dit, no solament de no posar-se darrere la pancarta unitària amb el lema escollit per les entitats convocants, sinó d’encapçalar ell la manifestació (la foto!, li deuen haver dit els seus “assessors”) i sense la pancarta, no té gaire més explicacions que la voluntat (ni tan sols seva; que ell no hi pinta res en tot això) dels socialistes d’evitar que la manifestació es converteixi en un rebuig a aquest atemptat contra la dignitat nacional.

No sé quina repercussió tindrà en el conjunt del país, però em sembla un gest valent, i certament de dignitat, l’emprès per l’Ajuntament de El Port de la Selva, declarant-se moralment exclòs de la Constitució espanyola. Un Ajuntament que, governat per CiU i amb regidors independents i del PSC a l’oposició, han votat unànimement la moció. Els ciutadans esperen de les seves institucions, i més enllà de la xerrameca dels dirigents polítics, accions concretes de dignitat nacional. El Port de la Selva ja ha fet un primer pas secundat per Vilafranca del Penedès; seguirà la resta, i sobretot seguirà el Parlament i el Govern?

Quan la realitat se’ls escapa de les mans

Una de les poques esperances que podem tenir els catalans, encara que la idea seria aplicable al conjunt de la humanitat, és que als polítics i als qui remenen el poder des de l’ombra (o des de l’oficina bancària) la realitat se’ls escapi de les mans. Afortunadament, i amb això voldria ser optimista, la història ens demostra que en determinats moments s’endeguen processos que no havien estat previstos per les estructures del poder. I aquestes mateixes estructures, quan s’adonen que la situació se’ls escapa de les mans, canvien camaleònicament d’actitud i de criteri, encara que només sigui per a poder continuar exercint el poder.

Tots els partits catalans havien donat suport a la manifestació de dissabte que ve, amb la lògica oposició dels partits espanyols que fan de l’odi a Catalunya la seva principal, i única, raó de ser. El President Montilla, en nom del govern tripartit, havia afirmat que ells secundaven la iniciativa de la societat civil, i que per tant els deixarien tot el protagonisme; fins i tot havien deixat clar que ells no es col·locarien a la capçalera, sota el lema escollit per les entitats convocants, sinó unes passes més enrere amb una senyera com a pancarta. Però la iniciativa sembla que va prenent volada, i el que alguns havien imaginat que podia ser una forma de recolzament de la societat civil envers els partits polítics que vulguin mínimament defensar la dignitat de Catalunya, pot acabar prenen un altre caire. I és que les societats, mentre siguin vives, tenen la capacitat de prendre iniciativa pròpia. Inicialment, alguns sectors independentistes, en un exercici d’estupidesa majúscula, pretenien fer el gallet dient que es desmarcaven d’unes accions encaminades a recolzar un Estatut que ells rebutjaven; eren incapaços d’adonar-se de la realitat que tenien al nassos. Tothom sabia que ningú convocava per al dia 10 una manifestació per a protestar perquè ens hagin retallat o reinterpretat determinats articles de l’Estatut, sinó perquè no hi ha cap tribunal que pugui sobreposar-se a la voluntat d’un poble.

Molt més perspicaços han estat el Montilla (imagino que no pas ell, sinó els seus assessors i els seus superiors) i el Duran i Lleida, que s’han adonat que la iniciativa de la societat civil se’ls pot escapar de les mans. I ara els fa por que es tradueixi en un clam independentista. Per això Montilla reclama ara, contradient el que deia dies enrere, poder encapçalar la manifestació; a Madrid li deuen haver dit que si es veia obligat a donar-hi suport, com a mínim podia evitar la foto l’una gran massa de ciutadans darrere la pancarta de “Som una Nació. Nosaltres decidim”.

Celebrem la Sentència com un "Adéu Espanya"?

(Article publicat a El Bloc Gran del Sobiranisme)

No tinc pas tan clar si el final de tot plegat acabarà essent positiu o negatiu per a Catalunya. El que sí que és cert és que en els darrers temps, darrers mesos, i no només amb la sentència contra l’Estatut, s’ha anat esberlant el que podia semblar una pau concertada, el manteniment d’un pacte políticament correcte, allò que alguns n’han dit pacte constitucional o equilibri de relació entre l’Espanya centralista i uniformadora enfront de visions més federals, confederals o sobiranistes. Era un equilibri que no agradava, evidentment als nostàlgics del franquisme, els qui continuen creient que la violència és una peça clau per al manteniment de les seves idees, com tampoc agradava als independentistes que hi veien un topall difícil de superar. No agradava ningú, però era una mena d’empat tècnic que permetia mantenir l’actual statu quo.

Els independentistes, tant a Catalunya com al País Basc, havien jugat fins ara la carta constitucional, perquè hi veien una fórmula d’avançar lentament sense el risc de trencadisses difícils de controlar, i de resultat incert. Quan es va iniciar la tramitació de l’Estatut, les cartes ja estaven marcades. Els sobiranistes, de tots els partits i lògicament també d’Esquerra, sabien que iniciaven el procés l’elaboració d’una llei orgànica espanyola, l’Estatut; estrictament espanyola encara que tingués la particularitat de poder deixar al poble de Catalunya la darrera paraula sobre si l’acceptava o no. De fet, era la penúltima paraula perquè ja sabien que aquest marc espanyol en el qual acceptaven jugar, potser amb el propòsit de fer-hi la darrera partida, preveia que al darrere hi havia un Tribunal Constitucional plenipotenciari; de la mateixa manera que la Constitució preveu que l’exèrcit sigui el garant de la unitat d’Espanya. El que passa és que, a Catalunya es van sumar els interessos dels qui volien arribar a esgotar, sense trencar, les possibilitats del marc Constitucional espanyol amb els interessos dels qui volien demostrar que havíem arribat al final de l’autonomisme i que havíem d’encetar una nova etapa sobiranista. Però ni uns ni altres no preveien que els qui trencarien el “pacte constitucional”, serien justament els espanyols i les seves institucions.

Ja ho vam veure quan al País Basc, una majoria parlamentària (aquella majoria que aquí sovint hem dit que necessitaríem per a fer el pas decisiu per a exercir el dret a decidir) va aprovar fer una consulta a la ciutadania amb declaració solemne del seu President que en va fixar la data i tot. Només va caldre una sentència del Tribunal Constitucional espanyol, perquè tot quedés paralitzat, l’Ibarretxe es fes enrere, i arribés la frustració entre la població basca. Després, ja traient-se la careta de demòcrates, socialistes i populars van impedir que un sector important de la població basca pogués exercir el seu dret a vot, i amb aquesta estafa van guanyar les eleccions. I no va passar res. Els dirigents abertzales, precisament els qui optaven per la via pacífica i una sortida dialogada del conflicte, continuen a la presó, i el Govern basc es dedica a anar desmantellant les estructures mínimament normalitzadores i que amb tota la cautela del “pacte constitucional” havien aixecat els governs del PNB. L’objectiu dels socialistes i populars bascos és el mateix que l’objectiu, en bona part ja assolit, del Govern valencià: eliminar els signes d’identitat de país, inclosa o fonamentalment la seva llengua, i reduir el País Valencià a la costa del Levante espanyol, que fins ara havia estat la mina d’or de l’especulació urbanística a base de carregar-se el territori.

La primera reacció del President Montilla davant la sentència del TC va semblar aïrada, però com ell mateix advertia, tot va ser un foc d’encenalls, perquè pocs minuts després li devien recordar des de Madrid quins eren els seus superiors, i que això de la Presidència catalana és una delegació de funcions que circumstancialment li ha atorgat el partit. Perquè l’endemà el discurs ja va ser força diferent, i s’assemblava més al de Zapatero i al de la Chacón mostrant-se satisfets perquè la sentència pot tocar el moll de l’os de l’Estatut, però percentualment no deixa de ser una petita part del conjunt del text estatutari. I a més, el dirigent dels socialistes espanyols (que inclou els catalans), reblava el clau dient que amb la sentència, que es valora positivament, es dóna per tancat el procés autonòmic.

Podem celebrar amb cava (jo també ho vaig fer, naturalment) un “Adéu a Espanya”. Però tenim davant nostra una altra realitat: Socialistes i Convergents, que fins ara se sentien prou còmodes amb el repartiment del petit pastís autonòmic, i més ara que sembla que toca el torn de remenar les cireres als convergents, ens parlen de refer el pacte o de renegociar no sé què: què es pot negociar davant d’una sentència que ja és inapel·lable? De fet, el que estan dient és que miraran de trampejar la situació, aguantar el xàfec, sotmetre’s com va fer Ibarretxe a la decisió política dels espanyols, encara que sigui disfressada de Tribunal constitucional, i continuar administrant les engrunes que ens queden. Potser tenia raó Montilla quan deia que el poble català mostrarà el seu rebuig al carrer el dia 10 de juliol (que a Madrid no els farà ni fred ni calor), però sobretot decidirà quin camí vol emprendre en les eleccions de la tardor. I és allà on la por dels líders polítics a perdre els seus privilegis pot encomanar-se al conjunt de la societat catalana: ens podem trobar amb un Parlament similar a l’actual, amb la diferència no massa rellevant que el nou Govern sigui convergent. I dic no massa rellevant, perquè si tal com ens està anunciant l’Artur Mas, aquest Govern no està disposat a fer el salt a la legalitat i a liderar un procés cap a la plena sobirania i es refia només de la seva “astúcia”, com deia l’Oriol Pujol, vol dir que ben poca cosa canviarà des del punt de vista nacional. Si les forces independentistes, tant me fa que es diguin ERC, Reagrupament, Democràcia catalana o Unitat popular, no tenen prou força com per a condicionar decisivament el nou govern, el brindis dels catalans amb “L’adéu Espanya”, es pot convertir en un brindis dels espanyols amb un “Adéu Catalunya”, referint-se no a la separació de Catalunya sinó només a la idea d’una Catalunya sobirana.