Qui són els de casa?

(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)

Primer, els de casa. Amb aquesta falsa i demagògica consigna els grups més xenòfobs del país van aconseguir esgarrapar uns quants vots en les darreres eleccions. Afortunadament, molts menys dels que ells esperaven i dels que els mitjans de comunicació els publicitaven. No és pas cap novetat, arreu d’Europa, que en moments de crisi hi hagi qui s’aprofiti dels més baixos instints, buscant un boc expiatori a qui carregar les culpes, creant conflictes allà on no n’hi havia o magnificant els existents, justament per a evitar afrontar els reals.

La sort, però, ha estat doble. Primer perquè el suport social que han tingut aquests grups ha estat relativament escàs (en qualsevol cas, excessiu), però sobretot perquè els grups independentistes s’hi han trobat a les antípodes. Hauria estat nefast per a la causa independentista qualsevol vel·leïtat d’aquest tipus; només cal recordar com es van abraonar damunt del PNB per declaracions de caire etnicista en la defensa del caràcter singular dels bascos. I és cert que tant els mitjans de comunicació com la majoria dels partits espanyols s’acarnissarien mil vegades més sobre un independentista xenòfob que sobre un nacionalista espanyol del mateix caire, i que ho farien més per l’oportunitat d’atacar l’independentisme que pel rebuig a la xenofòbia. Però el resultat seria el mateix.

La falsedat del seu discurs es posa encara més en evidència quan observem que els qui teòricament s’atribueixen una defensa dels “de casa” són justament els qui més han menyspreat i perseguit la llengua, la cultura i la identitat dels “de casa”. Tothom sap que el dirigent de PxC era un militant de la Fuerza Nueva de Blas Piñar, hostil a la democràcia i contrari a qualsevol forma d’autonomia per a Catalunya, i a què el català tingués cap mena de reconeixement ni d’ús públic.

És cert també que hem perdut l’oportunitat, per incapacitat dels nostres dirigents o per inviabilitat de la proposta, de posar en el mateix paquet dels nouvinguts, els qui creien que no es movien “de casa” perquè s’havien desplaçat dins del territori de l’Estat espanyol. Si unes dècades enrere tothom tenia assumit que hi havia una immigració procedent d’altres territoris de l’Estat espanyol, i que ells mateixos es consideraven immigrats, ara aquesta terminologia s’ha capgirat per adjudicar-la només als qui provenen d’altres Estats, sobretot extracomunitaris.

I jo no reivindicaria pas el discerniment dels “de casa” enfront dels “foranis” per a desenvolupar cap política xenòfoba, sinó per a deixar clar quina és la llengua, la cultura i la identitat dels “de casa” a la qual volem que s’integrin els nouvinguts: tant els qui provenen d’Extremadura o d’Andalusia com els qui provenen del Marroc, de la Xina o de l’Equador. Perquè, avui per avui, els únics xenòfobs existents a Catalunya, quan parlen dels “de casa” es refereixen ras i curt als espanyols.

Després de Ridao, ara és l’hora de Carles Bonet

Finalment, Joan Ridao ha fet un pas enrere i no optarà a la presidència del partit. És una bona notícia. Ho és perquè jo no sé si alguns dels seus fidels seguidors creuen que un dels artífex de la deriva d’Esquerra dels darrers temps pot ser alhora la persona que en dirigeixi el redreçament, però de ben segur que la immensa majoria dels militants, votants i ex votants desencantats no entendria res de res. Però ho és també perquè, al marge de les possibilitats i de les capacitats de Joan Ridao per a dirigir el partit, ara el que menys convé és reeditar les turbulències del passat.

La gent ja se sap de sobres les justificacions i les excuses de mal pagador. Un partit polític, com tota organització democràtica, ha de tenir els mecanismes adients perquè tothom qui ho vulgui pugui optar als òrgans de govern; però malament a rai quan hi ha diverses candidatures. O bé és que hi ha grimpaires disposats al que calgui per assolir cotes de poder, o bé és que hi ha posicions contraposades, amb malfiances entre elles, visions diverses de cap on s’ha de menar el grup. Quan en l’anterior Congrés alguns dirigents d’Esquerra es vantaven de ser un partit d’allò més democràtic perquè hi havia quatre candidatures, i encara es mofaven dels qui tenien una parença monolítica, amb candidats escollits per aclamació com en la vella ortodòxia soviètica, o mentien molt bé o eren uns il·lusos, per no emprar un qualificatiu groller. Tota organització necessita un lideratge, i malgrat que no necessàriament s’hi ha d’estar d’acord al cent per cent, és bo que el col·lectiu hi tingui plena confiança; quan es basteixen alternatives és perquè es discrepa en qüestions fonamentals; o bé, com deia abans, i com va passar amb Joan Puigcercós abatent-se contra Carod, perquè hi ha un desig desaforat d’arribar al poder encara que sigui a costa de carregar-se el partit. És evident que hi ha diferències de plantejament entre l’Oriol Junqueras i Carles Bonet; i per més qui tingui les meves preferències, no seré pas jo qui en desqualifiqui cap dels dos, com no hauria desqualificat a priori ni Joan Riado, ni Josep Lluís Carod Rovira, ni l’Uriel Bertran ni Joan Carretero...

Però ara no és moment de mesurar forces ni molt menys d’aprofundir en les diferències, que ben legítimament hi poden ser, com hi són en tots els partits polítics. Ara és el moment de les renúncies personals, perquè entre tots plegats ho fem fet prou malament com perquè no aparegui cap milhomes dient que ell té la solució. I en aquest sentit, felicito Joan Ridao. O ens presentem al Congrés amb una clara voluntat de redreçar la situació unitàriament, renunciant a l’estratègia de Puigcercós d’aconseguir aquesta unitat a base de foragitar els adversaris, o el fons del pou on estem ficats encara es pot acabar d’obrir als nostres peus. Modestament, sense fer cap professió de fe a favor de ningú, penso que Carles Bonet faria un favor al partit si seguís l’exemple de Roan Ridao i renunciés a presentar-se com a candidat a la presidència d’ERC.

Nous arguments per als nacionalistes espanyols

Els nacionalistes espanyols, especialment els més radicals del PP i de Ciutadans, tindran un nou argument per a combatre el català justament per un dels seus punts fonamentals: la immersió lingüística. La Càtedra de Multilingüisme Linguamon-UOC acaba de treure un estudi en què reafirma el que han dit fins ara tots els estudis anteriors, tant els fets a casa nostra com els informes internacionals tipus PISA: el model lingüístic de l’ensenyament a Catalunya dóna uns resultats prou satisfactoris en el coneixement de les dues llengües oficials, el català i el castellà. És més, el coneixement de castellà dels alumnes sorgits de les escoles d’immersió lingüística no és inferior al que tenen els alumnes d’altres comunitats autònomes que només tenen la llengua castellana.

Això, sens dubte, reforçarà la moral i l’obsessió d’aquests partits per acabar amb el sistema d’immersió lingüística. L’informe de la Càtedra de Multilingüisme ratifica els seus arguments per a reclamar l’abolició del model d’immersió lingüística. Des del seu punt de vista resulta escandalós que els estudiants acabin l’ensenyament obligatori amb un coneixement similar del català i del castellà, tal com estableix l’Estatut; oi més quan ells poden presentar la seva experiència al País Valencià en què aplicant el seu model, no solament aconsegueixen que no es compleixi l’Estatut d’Autonomia valencià sinó que el coneixement de llengua valenciana dels seus estudiants és tan pobre que invita a abandonar-la. I s’ha de reconèixer que se n’estan sortint prou bé. Per tant, si amb el seu model poden aconseguir l’eliminació de la llengua valenciana, com no han de reiterar el seu rebuig al sistema d’immersió lingüística que segons aquest darrer informe aconsegueix l’efecte pervers, i mai desitjat per ells, d’un coneixement similar de les dues llengües. Amb l’agreujant que aquest sistema acaba de facilitar la cohesió social que ells tant odien. Potser per això, veient que com a partits polítics no tenien prou força per a evitar el desastre de la immersió lingüística, han optat darrerament per contractar els serveis de jutges que s’avinguin a fer-los a feina que de dret a llei no podien fer.

Per això, sorprèn qui sovint, davant de notícies com les d’aquest informe, hi hagi analistes o polítics que ho presentin com un argument que hauria de desactivar la campanya en contra de la immersió lingüística, quan és justament al contrari. És el mateix que passa a Mallorca, per exemple, amb el tancament de Televisió de Mallorca. En la mesura en què partits o entitats com OCB argumenten que no s’hauria de tancar perquè ha fet una tasca molt positiva en favor de la llengua, el que estan fent és animar els nacionalistes espanyols del Partit Popular a clausurar la televisió, perquè el seu objectiu és acabar amb la llengua pròpia de Mallorca.

Els gossos ben ensinistrats són fidels i obedients

Els eurodiputats catalans van fer un intent de front comú per a defensar que el català esdevingués llengua oficial de la Unió europea, aprofitant l’entrada de Croàcia i la conseqüent ampliació de les llengües oficials. D’aquest front comú en va quedar autoexclòs el PP perquè com a partit ja tenen l’objectiu d’eliminar la llengua catalana, i per suposat seran els primers en fer tot el possible per evitar que els catalans tinguem els mateixos drets que els ciutadans de primera de la Unió. Però sí que inicialment s’hi va apuntar l’eurodiputada socialista Maria Badia. Coneixent-la, estic convençut que si fos per ella no hi hauria inconvenient (tampoc cap il·lusió especial) perquè el català obtingués aquest estatus de llengua oficial de la Unió. El problema, però, no és el que ella pugui creure o pensar sinó la llibertat que té ella per a defensar allò que creu.

Hi ha situacions en què règims autoritaris neguen les llibertats individuals i col·lectives, de manera que una primera lluita d’aquests ciutadans i d’aquests pobles és per l’assoliment d’un sistema democràtic que els permeti defensar els seus interessos, les seves idees i els seus principis. Naturalment que no tot és o blanc o negre; hi ha règims polítics que accepten un cert grau de democràcia i de llibertats, no perquè hi creguin sinó perquè consideren que ja tenen establerts els suficients mecanismes com per a evitar que puguin prosperar determinades idees i propostes, per més suports que tinguin. En tenim una bona mostra a l’Estat espanyol, on la diferència entre el sistema actual i el franquisme és relativament poca: d’una banda ara hi ha establert un sistema d’alternança en el Govern espanyol, però de l’altra la submissió dels ciutadans s’aconsegueix a través d’un sistema d’aparença legal democràtica ordit perquè a la pràctica aconsegueixi els mateixos objectius que la dictadura: impedir que els catalans puguin ser reconeguts com a tals. El plantejament és el de dir que tot és possible en democràcia, però els espanyols tenen establert un sistema amb el qual no és possible legalment exercir molts drets, com el de l’autodeterminació, el de tenir reconeguda la nostra llengua, etc.

Hi ha, però, un altre tipus de situació encara més paradoxal. És el cas d’aquelles persones, com la Maria Badia, que de forma voluntària (i normalment interessada perquè és la manera d’obtenir favors i càrrecs) renuncien a la seva llibertat individual, a la de dir i defensar allò que creuen. No és pas tan diferent del cas d’algunes ordes o sectes religioses de caràcter fonamentalista en què els individus que hi ingressen professen un estricte compromís d’obediència, anorreant la seva personalitat; ni tampoc ho és tant d’aquelles pràctiques sadomasoquistes en què uns individus accepten sotmetre’s a la voluntat d’un altre. És la situació en què es troben els militants socialistes com la Maria Badia; ella inicialment es va posicionar a favor de reclamar l’oficialitat del català a Europa, però donat que els seus superiors no ho veuen així, servilment es retira i accepta col·laborar a fer possible exactament el contrari del que ella personalment creu. Ja té assumit que la seva personalitat no té cap mena de valor i que ha d’estar supeditada a la veu de l’amo.

Opinions irrellevants

Deu ser una mica de complex d’inferioritat que tenim tots plegats, perquè sembla que no en tinguem prou amb les nostres conviccions que hem d’anar a buscar a fora algú que en les confirmi. Per això, quan apareix algú, mínimament qualificat, que fa unes declaracions que s’avenen amb els nostres postulats, ens hi agafem com si la seva fos paraula de Déu. I si, com passa sovint, l’il·lustre personatge en diu una de freda i una de calenta, aleshores només hem de remarcar el que ens convé i obviar o fer veure que no hem sentit allò que ja no ens convé tant. I els mitjans de comunicació acostumen a seguir el mateix esquema, amb l’agreujant d’atribuir si cal a tota una organització o administració el que no passa de ser una opinió personal d’un dels seus membres.

Per exemple, l’opinió d’un tal Andrés Fuentes no tindria cap mena d’interès ni periodístic ni polític, si no fos perquè és un economista de la OCDE; per tant, el que digui aquest senyor pot atribuir-se automàticament al conjunt de la OCDE, si convé donar-hi més rellevància. I resulta que el Andrés Fuentes ha dit que el pes del deute públic de Catalunya en comparació amb la seva responsabilitat de despesa és 'relativament escàs', cosa que han aprofitat de seguida els socialistes catalans per defensar que ells no van deixar unes finances tan desastroses com pretén CiU, i per tant tampoc són justificades les retallades tan descomunals. Però els socialistes callen que el mateix economista elogia la política de contenció de la despesa del Govern d’Artur Mas. Exactament el contrari del que fan els convergents, que només remarquen aquest darrer aspecte de les declaracions d’Andrés Fuentes, tot obviant la relativització que en fa del deute públic, i més encara la desqualificació del Concert Econòmic que fa l’economista de la OCDE. Hauríem de començar per no deixar-nos embadocar per les declaracions individuals d’una persona, tan respectables com les de qualsevol altra, però en cap cas definitòries de res i, per tant, tan discutibles també com les de qualsevol altra.

Una altra cosa és que el PSC, a més, entri en clara contradicció amb ell mateix quan carrega contra les retallades del Govern català que ells mateixos, com a integrants del PSOE, consideren insuficients. I si l’economista de la OCDE és contrari al Concert econòmic, vol dir que també ho és en el cas del País basc, que tant els socialistes com els populars defensen aferrissadament. Però bé, ja estem avesats que tothom llegeix a mitges i n’agafa el que li convé, de manera que les conclusions que se’n treuen són sempre irrellevants i devaluades.

Indemnitzacions? A sant de què?

La Llei que permet a Catalunya abolir la pràctica de les curses de braus, si no hi ha res de nou, entrarà en vigor a principis del 2012. Els nacionalistes espanyols, especialment els del PP, ferits en el seu orgull, intentaran fer trampa a la democràcia i a la voluntat del poble de Catalunya mirant que sigui des de fora, des de Madrid, que es decideixi què es pot fer i no fer a Catalunya. Fins aquí res de nou, i és el que es podia esperar dels hereus del franquisme.

És d’esperar, però, que CiU no s’arronsi i que, realment, el 2012 ja no hi hagi més curses de braus a Catalunya. I això tindrà, lògicament, les seves conseqüències: hi ha unes empreses i unes persones que en viuen, i que han tingut el seu temps per a reconduir la seva activitat professional. Incomprensiblement, algú ha pretès que la Llei hagi de preveure una indemnització, bàsicament per a l’empresari de les places taurines. La falsedat d’aquesta argumentació es posa en evidència quan les indemnitzacions només es preveuen per a aquest empresari i no pas per a moltes altres persones que directa o indirectament també estan vinculades econòmicament amb les curses de braus. Es tracta més aviat d’un peatge polític per a escenificar que s’està provocant el tancament d’una iniciativa empresarial, de la qual se suposa que només se n’ha de beneficiar l’empresari.

Que hi haurà persones que es veuran afectades per aquesta mesura, això és evident. El que no ho és tant és que l’administració hagi d’indemnitzar-les. L’Administració contínuament està legislant i reglamentant activitats socials i econòmiques, amb efectes directes, en positiu o en negatiu, per a determinades persones o empreses, sense que es plantegi la qüestió d’indemnitzar-les. És el que passa quan s’estableix la prohibició de determinats productes o l’obligació d’utilitzar-ne d’altres, quan es desvia una carretera que passava just per davant d’una gasolinera o d’un restaurant, quan s’aboleixen les duanes o s’adopta la moneda única, quan es prohibeix la caça o la pesca d’una determinada espècie, etc. Si finalment es paga algun tipus d’indemnització a l’empresari taurí, només podrà ser atribuït a una compensació o xantatge polític. I a la feblesa dels nostres governants.

Nacionalistes espanyols de la prehistòria

De cop i volta ha tornat la “crosta” als mitjans públics de comunicació, TV3 i Catalunya Ràdio. L’inefable Joan Ferran s’exclamava temps enrere que en aquests mitjans de comunicació eren excessius els periodistes o tertulians que podien respondre a un perfil nacionalista. I ara, havent estat descavalcats del poder, i encara que no hi hagi hagut, de moment, cap canvi significatiu, els torna a desqualificar dient que “formen part de la prehistòria”. I, naturalment, a aquest discurs s’hi han afegit de seguida els seus companys nacionalistes espanyols del PP.

I val a dir que té una part de raó en el fet que, en general, els tertulians i els personatges entrevistats als mitjans de comunicació públics no es corresponen, en el seu conjunt, a la diversitat ideològica del país. Per exemple, s’acostuma a donar una representativitat exageradament sobredimensionada i fora de lloc a formacions xenòfobes, sense representació parlamentària; i passa quelcom de semblant amb formacions nacionalistes espanyoles, com C’s, que tenen una representació mínima al Parlament. Si les enquestes ens donen que hi ha un 40% de ciutadans que votarien per la independència, enfront de menys d’un 30% que hi votarien en contra, és evident que aquest no és el percentatge que es correspon als tertulians de TV3 o de Catalunya Ràdio. Socialistes i populars, fent pinya, ja s’exclamaven que en les enquestes del CEO es formulés una pregunta tan òbvia com la de la independència; segons ells aquest tema que tindria el suport del 40% de la població hauria de ser silenciat. L’independentisme, diuen, divideix la societat catalana; i l’unionisme, no?

De tota manera, la falsedat i mesquinesa d’individus com el Joan Ferran queden en evidència quan només troben pegues en la representativitat dels mitjans catalans i no en troben en altres mitjans espanyols, on com a mínim un 25% haurien de correspondre a persones de llengua i cultura diferent de la castellana; però el fet que es negui absolutament aquesta realitat, per ell ja entra dins de la normalitat. És la vella mentalitat franquista, que per a Joan Ferran no forma part de la prehistòria sinó de la més viva actualitat, que fer política partidista és anar contra els principis del “Movimiento”, de la unitat sacrosanta del seu imperi, no pas defensar-los.

Lideratge per a frenar o per a empènyer

(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)

És relativament freqüent llegir o escoltar l’argument dels resultats electorals per a definir la voluntat de la ciutadania, com a prova irrefutable de què la direcció majoritària és la correcte. Segons aquest plantejament, si ara mateix hi ha una majoria aclaparadora de CiU a les institucions catalanes és perquè aquest és el recte camí a seguir i demostra la bondat de les propostes convergents enfront de les altres i sobretot enfront d’aquelles propostes que han rebut un càstig per part de l’electorat. Fàcilment es confon el que pot representar el suport electoral a una tendència política, que pot venir donat per raons diverses, amb el suport incondicional als seus líders i a les seves actuacions.

I, pitjor encara, es confon el resultat de circumstàncies diverses que es plasma en unes eleccions amb la raó per a continuar amb determinades polítiques. Un bon resultat electoral no dóna més raó; en tot cas, constata que s’ha sabut introduir un missatge i guanyar-se la confiança de la gent. I, està clar, en política ja es tracta d’això, de guanyar-se una credibilitat, sigui per bé o per mal.

Si fos així, hauríem d’admetre no solament que els valencians abominen de la seva llengua sinó que això justifica la política lingüicida del PP. I el mateix podríem dir de la gent de les Illes, de la Franja o de la Catalunya del Nord. I no s’hi val a dir que la política temorosa de CiU és la correcta perquè és la que ha obtingut el suport majoritari, però que això llavors no sigui aplicable en els altres casos. La victòria del PP a Badalona o el creixement de Plataforma x Catalunya no dóna més raó a la xenofòbia i al racisme; constata, això sí, que hi ha sectors de la població que s’han deixat captar per un missatge populista com aquest.

No tinc pas tan clar que ens n’acabem sortint com a país. Sembla evident que estem perdent la batalla, o la tenim ja pràcticament perduda, tant a la Catalunya del Nord com al País Valencià, i podem anar pel mateix camí a les Illes. El discurs de desafecció envers la llengua i la pròpia identitat i, en conseqüència, l’assimilació d’una nova consciència nacional està arrelant en la majoria de la població perquè hi ha una classe política amb més recursos i més hàbil que ha sabut conduir-la cap als seus interessos. A Catalunya, en canvi, tenim una estranya sensació d’estar avançant per una banda pel que fa a consciència nacional i a la voluntat sobiranista, però de l’altra també d’estar creixent un sector que assumeix com a pròpia l’espanyolitat.

De la mateixa manera que al País Valencià o a les Illes hi ha una classe política obsessionada i dedicada de ple, amb cos i ànima, a aniquilar les restes de catalanitat per abraçar l’espanyolisme més abrandat, a Catalunya la força dominant manté una posició ambigua. És cert que no es rendeix fàcilment als embats de l’espanyolisme, però també ho és que més aviat actua de fre a les aspiracions nacionals d’anar més enllà i de cercar una solució definitiva a la situació de submissió que patim. El lideratge convergent es basa en mantenir la flama de la reivindicació, però aplicant uns terminis que s’allarguen indefinidament. I el temps no ens va a favor.

Que CiU hagi guanyat les darreres eleccions, respon a la credibilitat que s’ha guanyat després del desastre del tripartit, tenint en compte que cap altra opció nacionalista no ha estat capaç de guanyar-se la confiança de l’electorat. Però això no vol dir que la seva sigui la política correcta: correm el risc, amb governs tripartits o convergents, d’anar-nos diluint per manca d’un lideratge disposat a empènyer la població cap a la fita de l’alliberament, amb un entusiasme com a mínim semblant el que posen els nostres enemics per a aniquilar-nos.

Noves enquestes, noves confirmacions. Però res.

És normal que hi hagi opinions diverses, diferents punts de vista, sobre una mateixa realitat quan es tracta de valoracions subjectives. No ho hauria de ser tant quan s’ha pogut constatar el desencert de determinades posicions, i comença a ser del tot incomprensible quan les proves i demostracions són reiterades i totes en la mateixa direcció. L’endemà mateix de les eleccions del novembre els màxims responsables tant del PSC com d’Esquerra haurien d’haver presentat la seva dimissió. Però, no. Es van entestar en continuar al capdavant, a vegades al·legant motius tan ridículs com el de no crear un buit de poder o el de fer una transició tranquil·la.

La nova rebolcada de les municipals sembla que hauria d’haver estat més que suficient com per a demostrar-los el seu error. Però, tampoc. Continuaven encaparrats amb la ximpleria de no abandonar la nau en moments difícils, sense voler-se adonar que era el seu encaparrament el que allargava i aprofundia els moments difícils. I és que tothom sap que les interinitats no són mai bones: el partit ha de carregar amb el ròssec de la mala imatge dels lideratges que ja es consideren superats, alhora que aquests ja no tenen ni la força ni la credibilitat per a guiar la nau. Es va seguir un rumb erràtic durant una colla d’anys que ens han portat fins aquí, fins aquest cul de sac; i ara, amb la seva presència s’impedeix prendre cap rumb, i romanem més temps del compte a la deriva. Quan arribi el nou capità, suposant que li permetin redreçar el rumb, ho tindrà molt més difícil de recuperar el nord. I si a sobre s’organitza el sarau de tal manera que, prèviament, hi ha una nova lluita per agafar el timó, aleshores encara pitjor.

Les noves enquestes tornen a indicar que continuem en el pendent vertiginós, i els militants, simpatitzants, votants o possibles votants continuen veient, astorats, com encara són els mateixos els qui menen la nau, impertèrrits, com si no s’haguessin assabentat de res, com si les tempestes que hem patit pel seu mal cap no ens haguessin fet malbé el pal major, esquinçat bona part de les veles i deixat a la deriva. Gosaria demanar a Carles Bonet que es retiri de la cursa per la presidència d’ERC; potser com a únic candidat l’Oriol Junqueras podria començar a donar una nova cara al partit. Si el deixen, és clar.

La disbauxa espanyola és més que una disbauxa

A partir d’avui es farà efectiu el tancament de la línia de TGV entre Toledo i Conca, inaugurada només fa uns mesos. El fracàs és estrepitós: un promig de nou passatgers diaris. I la situació no és gaire millor en altres trajectes, com el que uneix Conca amb València. I, encara, perquè Renfe no publicita la rendibilitat de molts altres línies d’alta velocitat, que no deuen ser gaire millors. Caldria saber si abans de projectar-se aquestes línies se n’havia fet un mínim estudi de mercat; si no s’havia fet caldria demandar els responsables de semblant imprudència, i si s’havia fet caldria saber qui és l’inútil que el signava.

És evident que hi ha unes negligències tècniques escandaloses, de suposats especialistes que van avalar tècnicament el projecte sense tenir-ne la més remota idea o sabent que era un perfecte disbarat. Però hi ha, sobretot, innegables responsabilitats polítiques. La disbauxa econòmica i el malbaratament de recursos públics és de jutjat de guàrdia; no és possible que una administració hagi fet d’una manera tan irresponsable inversions multimilionàries amb els diners dels ciutadans, i que ningú es plantegi portar-los davant dels tribunals. Com és absolutament indignant que aquesta mateixa administració després pretengui exigir sacrificis a la ciutadania, imposar-los retallades socials i posar normes sobre les excessives despeses d’altres administracions. Està clar que l’objectiu de crear una xarxa de línies de tren d’alta velocitat arreu del territori espanyol i al marge de qualsevol criteri racional era fonamentalment polític, més que el d’oferir cap servei real a la població. Es plantejava com una forma de promoció personal i de partit.

Però més enllà de la corrupció política que representa aquest malbaratament de fons públics amb finalitats estrictament propagandístiques, hi ha una concepció de l’acció política encara més perversa. No cal ser cap especialista, ni tenir els estudis primaris acabats, per saber quines línies d’alta velocitat podien ser prioritàries a l’Estat Espanyol. A qualsevol nen de primària de Madrid se li acudiria que el més lògic hauria estat començar per una línia que enllacés les dues principals ciutats de l’Estat, Madrid i Barcelona, o les dues capitals de la Península, Madrid i Lisboa, o la capital espanyola amb París i la resta d’Europa. Però la perversitat dels governants espanyols no té límits, i sabent que per a connectar Madrid amb Europa forçosament havien de passar per Catalunya o pel País Basc, van optar per dilapidar els recursos públics en projectes conscientment abocats al fracàs. Els projectes eren ruïnosos, els qui els emprenien eren simplement roïns.

Els pistolers també van a l’atur

La crisi és dura, i no perdona. És cert que les grans empreses i els bancs presenten balanços altament satisfactoris; els beneficis d’una sola empresa com Telefònica serien suficients com per a evitar totes les retallades del Govern català, per exemple; i els grans directius cobren primes i sous astronòmics, fins i tot els d’aquelles entitats que poden acabar essent intervingudes per falta de solvència, Però per al comú dels mortals, la crisi provoca estralls; en alguns casos, només representa estar-se d’anar de vacances, de canviar de pis o de cotxe, en definitiva consumir menys i per tant agreujar encara més la crisi; en d’altres, es tracta d’haver de fer mans i mànigues per arribar a final de mes; i pitjor encara els qui han quedat sense feina, alguns amb la seguretat que no arribaran a final de mes si no compten amb suport institucional, d’entitats benèfiques o de familiars.

I els qui segur que han quedat sense feina són els pistolers. Els mafiosos i sicaris que en altres temps feien la feina bruta, ja sigui per a eliminar elements que podien resultar un destorb per als beneficis de l’empresa, ja sigui només per a intimidar-los i assegurar-se que no aixecaven massa la veu. Extorsionistes i xantatgistes han vist com el seu negoci se n’anava a l’aigua. I no pas perquè ja no s’estili el joc brut; ben al contrari, per una competència deslleial sense límits. Fins no fa pas tant, diuen, hi havia empreses que rebien la proposta de contractar un servei de vigilància, a un preu desmesurat. Si s’hi negaven el “comercial” de l'"empresa de seguretat" se n’anava amb un “a reveure” d’allò més premonitori. I al cap d’uns dies, vés a saber qui provocava de nit destrosses vandàliques a l’empresa, normalment petites empreses, Aleshores el “comercial” de l’”empresa de seguretat” insistia per si la víctima de l’agressió vandàlica s’hi havia repensar. En cas contrari, els anònims trinxeraires podien provocar més destrosses, o cremar el cotxe del petit empresari o rebre amenaces més directes, fins a convèncer-lo de contractar el servei de vigilància que, evidentment, no consistia en altra cosa que en no agredir-lo més, mentre pagués religiosament. Això existia, i no sempre se’ls enxampava, per falta de proves, però com a mínim quedava clar que era una acció delictiva

Però tot això ha fet aigües, de resultes de la crisi. Ara, qualsevol banc o empresa sigui una companyia aèria, un fabricant de cotxes o un distribuïdor del que sigui, sense necessitat de pistolers, pot plantar cara a l’administració i reclamar que li subvencionin la seva activitat i els seus beneficis empresarials sota l’amenaça de deixar la gent al carrer; o pot rebaixar la qualificació del deute d’una estat sencer per a poder-li cobrar els interessos molt més elevats; o pot amenaçar els treballadors perquè acceptin un conveni amb sous a la baixa, si no volen ser acomiadats, sense més; o pot obligar els seus camioners a donar-se de baixa “voluntària” de l’empresa per a continuar-hi treballant com a autònoms i amb unes pèssimes condicions. I si abans les víctimes de l’extorsió podien, si gosaven, denunciar el cas a la Justícia, ara no cal que ho intentin perquè la llei empara els xantatgistes i extorsionadors. Se l’han feta a la seva mida. A més, ara ja no en diuen així, ara són directors generals de grans empreses i presidents d’entitats bancàries, i eufemísticament en diuen també de forma col·lectiva “els mercats”.

El pitjor crim d’Otegi

Otegi s’equivoca, si el que pretenia era que l’absolguessin. En el primer dia de la vista oral, Arnaldo Otegi posava un especial èmfasi en el fet que la seva és una opció estrictament pacífica i democràtica, i que condemna la violència. I no solament això, sinó que ell mateix es confessava com un dels artífex del gir abertzale que ha seguit un procés gradual en relació a la lluita armada: des de defensar-la com recurs legítim, a justificar-la, a comprendre-la, a no condemnar-la, a rebutjar-la i, finalment, a condemnar-la.

Si fins ara no han servit de res els arguments de la lògica jurídica, com que no es pot condemnar per omissió (per no condemnar uns fets) i sobretot que no es pot condemnar sense proves fefaents, tampoc li serviran ara aquests arguments. És cert que el Tribunal Constitucional va advertir el Suprem que no podia procedir a la il·legalització de Bildu, basant-se només en suposicions i especulacions; i encara està per veure què passarà amb el cas de SORTU. Però aquesta gent ja ha creat jurisprudència amb les seves sentències jurídicament impresentable basades només en especulacions tals com les de dir que determinada organització és la continuació d’una altra; de dret a llei, si hi ha uns nous estatuts hi ha una nova entitat jurídica. I si la llei de partits exigeix que es condemni la violència, és frau de llei argumentar que la condemna que en fa una nova organització no és sincera. Amb aquest argument podrien invalidar la presa de possessió de molts càrrecs institucionals que de ben segur que han jurat o promès la Constitució, pensant interiorment exactament el contrari. Però per al Tribunal Suprem la lògica i el rigor jurídic és quelcom absolutament negligible si està en joc l'interès nacional, el de la seva ideologia nacionalista espanyola.

Però és que Otegi ha comès la imprudència de declarar-se culpable no solament d’optar per la via pacífica sinó d’haver impulsat el gir de l’esquerra abertzale en aquest sentit. Un error gravíssim, perquè això no li perdonaran mai. A l’estat, al nacionalisme espanyol que representen aquest pretesos jutges, li interessava justament que es mantingués la violència etarra; era la seva coartada perfecta per a lluitar contra el nacionalisme democràtic basc. No crec que ni el PP ni el PSOE, i per tant els seu subalterns a la judicatura, pugui perdonar una afronta tan greu com la d’Otegi, que els pot haver matat la gallina dels ous d’or; i aquest, per ells i pels jutges, pot ser el pitjor i més condemnable dels crims.

Professionals fent política o professionals de la política

Imagino que a tots els partits deu passar el mateix: en teoria, l’activitat política es fa o s’inicia de forma altruista perquè es creu en uns ideals i es té la voluntat de col·laborar en el seu assoliment. Passa, però, que per gota que no es tracti d’un grup molt marginal, aviat es veu la necessitat que hi hagi gent que s’hi dediqui més professionalment. I aquí ja podríem distingir el paper d’aquells professionals que en un moment donat decideixen dedicar una part de la seva vida i de les seves capacitats a la política, i aquells altres que pensen ja d’entrada dedicar-se professionalment a la política.

El problema d’aquest darrer grup, probablement molt més nombrós que el primer, és que ells mateixos es prefiguren una carrera professional en el món de la política a base d’anar escalant posicions. L’objectiu personal passa per davant del col·lectiu, i esdevenen incapacitats per a analitzar i escollir el que més pot convenir al partit i al país; aleshores, es deixa de pensar en termes d’interès general per veure quin perfil de persona convé per a ocupar els càrrecs de responsabilitat. I com que en aquest món hi ha fortes rivalitats, convé buscar-se les suficients aliances, fidelitat i complicitats d’aquests “professionals de la política”. S’aprofiten, a més, que molts bons professionals ja estarien disposats a assumir responsabilitats en bé del país, si se’ls ho demanés, però per iniciativa pròpia moltes vegades no fan el pas; i ells mai els ho demanaran, està clar. Diuen: és perfectament legítim que qualsevol pugui aspirar a ocupar un càrrec, ja sigui intern de partit ja sigui institucional, i que faci els passos necessaris per a aconseguir-ho. Potser, sí. Però entenc que un partit seriós hauria de barrar-los el pas i propiciar més la cultura de la predisposició dels militants o de persones afins que la de la cursa pel poder. Els professionals de la política s’hi mouen molt bé en aquest tipus de cursa, tant com angúnia i mandra els fa als altres professionals haver de fer-se un lloc on ningú els valorarà per la seva capacitat, sinó pels suports que han estat capaços de recollir.

Carles Bonet, un dels aspirants a la presidència d’ERC, advertia en el seu bloc que per a aspirar a la presidència del partit s’hauria d’establir un mínim d’anys de militància. No ho diu pas perquè cregui que sigui millor tenir anys de militància per a dirigir el partit, ni tan sols perquè cregui que l’Oriol Junqueras no pugui ser un bon president d’ERC, sinó simplement perquè el veu com un contrincant difícil d’abatre. I si no el pot guanyar contraposant la personalitat de l’un i de l’altra, ho tindria molt més fàcil amb una norma reglamentària que li deixés via lliure. Carles Bonet seria un dels candidats continuistes, fins i tot amb aquestes males maneres d’entendre el paper de la militància.

El PSC contra el català a Europa

De fet, ja han estat moltes les oportunitats que hem tingut per a aconseguir l’oficialitat del català a Europa. I ara en tindrem una altra, aprofitant l’entrada de Croàcia a la Unió europea que implicarà incrementar el nombre de llengües oficials. Per això, els eurodiputats catalans s’han mobilitzat per a reclamar-ho una vegada més, entenent que és molt més fàcil fer-ho en un moment en què ja s’està revisant la qüestió, que pretendre que es revisi expressament pel cas del català.

Però la Comissària europea de multilingüisme, la senyora Androulla Vassiliou, ha deixat ben clar que tot depèn de la voluntat del govern espanyol: "Tenim 23 llengües oficials a la UE i són les 23 que els Estats han demanat". El Govern espanyol ha pres sempre la decisió de negar als catalans els mateixos drets que la resta de ciutadans de l’Estat que sí que tenen la seva llengua reconeguda com a oficial a Europa. No es tracta de cap complicació legal ni institucional, sinó de la ferma voluntat del Govern espanyol d’impedir-ho. El tracte vexatori que des de Madrid sempre s’ha dispensat als catalans ha comptat, però, amb complicitats de gent d’aquí. Si en aquests moments el Govern espanyol no fa el pas de demanar, i per tant d’aconseguir, que el català sigui llengua oficial a la Unió europea és per l’expressa voluntat del socialistes catalans, la mateixa que tenien els populars catalans quan el seu partit governava a l’Estat. Els seus vots són imprescindibles per a negar al català un tracte just i equitatiu en relació al castellà; però rebel·lar-se contra això molestaria els seus superiors, i ells sempre han prioritzat la servitud al PSOE, que al capdavall és qui els dóna càrrecs i privilegis personals, abans que la defensa del país. Perquè cal insistir-hi: l’oficialitat del català a Europa no és només una qüestió simbòlica o de poder parlar en la pròpia llengua a les institucions europees, sinó també un requisit indispensable per a acollir-se a determinats programes, convenis i ajudes que ara ens són vetats.

El cinisme dels socialistes catalans, però, no té límits. Quan algú els exposa la necessitat de tenir un estat propi, immediatament argumenten que no hi ha necessitat de crear noves fronteres (com si algú volgués crear fronteres a Europa) podent anar plegats cap a la construcció d’una Europa unida. I podria entendre’s si com a mínim ells defensessin que si hem d’estar dins de l’Estat espanyol hi siguem amb els mateixos drets que els altres. Però no, ens obliguem a romandre dins d’un Estat que no solament no ens representa a Europa, sinó que hi és el nostre principal enemic, el que ens nega quelcom tan elemental com la pròpia existència. Els socialistes catalans afirmen amb la mateixa rotunditat que no ens cal tenir Estat i que no podem pretendre tenir determinats drets que són reservats als estats. Cinisme pur.

És possible la renovació d'Esquerra?

(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)

És evident que encapçalo aquest article amb una frase interrogant, com un element retòric, perquè per a mi és una clara afirmació. No hi ha res d’irreversible, llevat de la mort; i ERC, com qualsevol altra organització, pot renovar-se, rectificar i recuperar la credibilitat perduda.

Ja sé que n’hi haurà que, més per ressentiment que per cap altra cosa, voldran fer veure que ERC és irrecuperable, i que res del que faci, ni amb un nou lideratge ni amb uns nous plantejaments, encara que fossin exactament iguals que els seus, no serà suficient. Jo he estat més crític que ningú amb la erràtica política de la direcció d’Esquerra, tant o més que molts dels qui han estripat les cartes i han emprès una altra ruta. I no solament he entès que ho hagin fet, sinó que penso que ells també han tingut un paper decisiu en el nou rumb que vol emprendre ERC. I no he deixat ERC perquè, mentre no se’m demostri el contrari, i malgrat les errades, continua essent l’eina més vàlida per avançar cap a la independència.

Puc imaginar com es deuen sentir els independentistes que, desencantats amb Esquerra, van fer l’opció convergent i ara es veuen compartint taula amb el PP; puc imaginar com a es deuen sentir els seguidors de Joan Laporta que després de blasmar CiU i Esquerra, es troben anant de bracet amb els republicans a l’Ajuntament de Barcelona, i votant a favor de les propostes conservadores de CiU; i puc imaginar els qui havien posat tantes esperances amb les noves formacions que molts pronosticaven que havien de desbancar Esquerra, i s’han quedat a les portes o han entrat de puntetes. Avui per avui, ERC continua essent la força independentista amb més capacitat d’incidència en la vida del país; i, renovada, pot tornar a ser la punta de llança, sense menystenir cap de les altres formacions amb les quals en algun moment o altre haurem de confluir.

És cert que no ho tindrà fàcil, Esquerra, per a fer una seriosa autocrítica i emprendre un nou rumb que ens torni a il·lusionar. Però vull creure que això és possible. És evident que cal trencar amb la imatge del passat més recent, amb un nou lideratge com pot ser el de l’Oriol Junqueras; no cal tampoc seguir l’estratègia de Puigcercós de foragitar els adversaris, de manera que els actuals dirigents haurien de retirar-se en un segon pla, però mantenir-se fidels al projecte comú, i en tot cas procurar recuperar alguns dels actius perduts en les insensates batalles anteriors.

Però no tot es resol canviant els noms de la cúpula del partit. Caldran unes grans dosis d’humilitat i de generositat envers l’entorn que darrerament s’havia distanciat, a partir del moment que corregim els errors que els van motivar a fer-ho. Caldrà obrir el partit a la societat per convertir-lo en un ampli moviment on la majoria dels independentistes puguin sentir-s’hi identificats, per més que hi hagi diferències puntuals o programàtiques. Caldrà, especialment, renovar les estructures del partit perquè deixi de ser un clan de fidelitats mal enteses per convertir-se en una organització seriosa capaç d’aprofitar tots els seus actius, acceptant la crítica com un element positiu que ens fa avançar, i valorant molt més la predisposició de la seva gent que les ànsies de protagonisme. Caldrà renovar el discurs, deixant enrere la caduca història d’aspirar al govern a qualsevol preu perquè des d’allà es pot fer no sé pas què. Hem de voler ser un partit amb voluntat de govern sempre que els companys de viatge ens facin avançar de forma efectiva cap als nostres objectius.

ERC no ha de renunciar als seus plantejaments d’esquerres, amb la falsa pretensió de crear un únic bloc independentista. Si avancem en la bona direcció, ja ens trobarem pel camí. Però ERC tampoc ha d’oblidar que el seu objectiu és l’alliberament del poble català, la independència; ho volem fer des de la nostra personalitat d’esquerres, però sense alterar el veritable objectiu.

El camí no serà fàcil; i l’actual direcció del partit, potser per mantenir la tònica fins al darrer moment, no està facilitant gens el procés. Inicialment, ha propiciat una caòtica situació on sembla que tothom vagi per lliure, els uns per reivindicar els errors comesos, els altres per salvar-se del naufragi, i encara uns altres que voldrien acabar d’ensorrar la nau. Però estic convençut que la voluntat de renovació de la majoria de la militància és tan gran que acabarà per aglutinar-se en un projecte comú, de nou engrescador. Malgrat ells, ens en sortirem.

Temps al temps; però aquesta seria una de les vegades que més greu em sabria equivocar-me.

Ningú gosa plantar cara al sistema

Sempre n’hi ha que es fan l’orni i volen simular que les escridassades no van per a ells. Ara resulta que tothom se sent interpel·lat pel moviment dels “indignats”, que els comprèn i que està disposat a escoltar les seves reivindicacions. És el que fa IC-V, animant els seus militants a participar activament en les assemblees del 15-M per fer veure que les reivindicacions del moviment coincideixen amb les del partit. Suposo que és per indignar-se encara més. Com es pot ser tan barrut?

Entenc perfectament els recels que pot despertar un moviment assembleari on, com per art d’encantament, hi ha propostes que surten i s’aproven en un no res i d’altres que per més que es debatin o que es posin a votació no s’acaben d’incorporar mai als documents finals; un moviment assembleari que fa gala de no tenir dirigents ni estructura de partit, però que sempre hi ha unes mateixes cares que s’autoerigeixen en portaveus, sense haver estat mai elegits democràticament per ningú; un moviment que, a l’estil del franquisme, discerneix perfectament entre els temes a rebutjar perquè estan catalogats de partidistes o de nacionalistes, i els temes a defensar quan del que es tracta és de la llengua única i de la nació espanyola. Entenc que hi poden haver recels envers aquest moviment, perfectament dirigit des de l’ombra per qui sap que no tindria prou capacitat ni suports si ho hagués de fer obertament.

Però les raons de fons que van generar el moviment dels indignats apuntaven directament al conjunt del sistema econòmic establert, que cap de les forces polítiques actuals no estaria disposat a posar en qüestió; o almenys no ho ha pas estat quan ha estat en posició de Govern. Entenc que des dels partits es digui que es comprèn el malestar, perquè la crisi l’haurien de pagar els qui la van generar, però no que vulguin apuntar-se al carro, com està fent ara IC-V. Seria més honest admetre que la seva utopia pot ser comprensible, però que és inviable perquè no hi ha ningú amb capacitat ni amb voluntat de plantar cara al sistema. Millor dit, la indignació té molt més sentit precisament perquè el sistema establert no permet cap altra opció que la de resugnar-se al sistema.

Qui va escapçar els brots verds?

Ara fa dos anys, el president del Govern espanyol ens va avisar que ja es podien començar a entreveure els primers brots verds de la recuperació. Fins aleshores, molts economistes defensaven que l’endeutament públic en època de crisi era normal, inevitable i un mal menor que ja es redreçaria que es produís l’esperada recuperació econòmica. I tots els esforços del Govern espanyol, com els de molts altres governs europeus anaven orientats a incentivar de nou el consum, perquè era la manera que es recuperés l’activitat empresarial, es creessin llocs de treball i, en conseqüència també se’n beneficiessin les arques públiques a través dels impostos.

Però, tot d’una, algú va decidir canviar el rumb. El problema ja no era ni l’ocupació ni la reactivació econòmica en sí, sinó l’endeutament de les administracions. Tant li feia que els nivells d’endeutament fossin similars als d’altres èpoques; la prioritat absoluta era la reducció de l’endeutament, deien, per a recuperar la confiança dels mercats. Com que els mercats no tenien confiança amb determinades administracions, no tant pel nivell d’endeutament com perquè consideraven que eren més vulnerables, van començar a posar-los la soga al coll incrementant els interessos que cobraven per a concedir-los crèdit, i a no afluixar si no feien les reformes que convenien als grans poder econòmics. I aquí, el Govern espanyol va actuar servilment posant-se al servei d’aquests interessos de la gran banca i de les grans empreses: retallar despeses socials, i sobretot modificar la legislació per tal que aquests poders econòmics recuperessin el que durant decennis els treballadors havien aconseguit en forma de drets socials i laborals. La reforma del mercat de treball, tan aplaudida pel Banc d’Espanya com per les grans institucions financeres, va servir per a crear més atur, més precarietat laboral, més inestabilitat, i menys costos laborals per als empresaris; que és del que es tractava. Però un cop aconseguit això, immediatament contraatacaven: les reformes van pel bon camí, però encara són insuficients. Ara ja no hi ha ni negociacions col·lectives ni històries. Qualsevol empresa, per més que tingui beneficis pot fer el xantatge als treballadors per forçar-los a acceptar rebaixes salarials, increments de productivitat o pèrdua de tota mena de beneficis socials, sota l’amenaça de l’acomiadament. Ara, amb les noves legislacions que van aprovant els governs, els grans empresaris van desbocats amb imposicions tan dràstiques i forassenyades, que pocs anys enrere no solament haurien estat impensables, sinó que els haurien portat directament als tribunals per xantatgistes.

El Govern espanyol segueix fent reformes, com la que va aprovar abans d’ahir, encaminades a fer més planer el camí dels grans empresaris assegurant-se que la crisi s’allargui no sé si indefinidament però sí el suficient com perquè d’aquí en surti una legislació molt més pròpia del capitalisme salvatge de finals del segle XIX que de cap país civilitzat de principis del XXI. Però per més reformes que facin, sempre seran insuficients perquè la fam dels especuladors amb noms i cognoms a les direccions de la gran banca i de les grans empreses, mal anomenats col·lectivament com “el mercat”, és del tot insaciable. La crisi és la gran inversió de futur d'aquests poders econòmics, i l’allargaran mentre vegin que encara hi ha reformes a fer en benefici seu. De brots verds, de moment, ni parlar-ne.

Ningú rescata Grècia?

El Govern grec sembla que ha rebut el suport necessari al Parlament per a poder tirar endavant les reformes i reestructuracions que li imposa la Unió europea. Això permetrà que es desbloquegi una part dels ajuts que s’havien aprovat en la primera operació de rescat, i tot seguit es procedirà a estudiar la fórmula per a renegociar el deute, o procedir a una nova injecció de diners a la depauperada hisenda grega. En diuen, sarcàsticament, el segon rescat de Grècia.

És un pas més d’una estratègia perfectament planificada que els està sortint brodada. En cap moment, ni a la Unió europea ni al Banc europeu no els va passar pel cap, ni remotament, rescatar l’economia grega. Ben al contrari, sabedors de les dificultats econòmiques del país van veure que d’una banda alguns bancs i Estats que havien fet crèdits a Grècia podien tenir dificultats per a cobrar-ne els interessos corresponents, i de l’altra era una oportunitat per a fer agenollar el poble grec i obligar-los a complir unes condicions que, sense aquesta amenaça de la crisi, democràticament serien rebutjades per la població. Aleshores van simular un “rescat” de l’economia grega, a canvi de reduir sous de funcionaris i pensionistes, de limitar les prestacions socials i d’adaptar la legislació grega a la conveniència de les grans empreses i grups financers. En realitat, doncs, els diners de la Unió europea no anaven a les arques gregues, sinó anaven directament als bancs creditors; és a dir que servien per assegurar que el Govern grec complia amb els compromisos contrets, i per tant es garantia que la banca feia el negoci rodó, sense cap mena de risc. I qui pagava aquests diners, per tant, tampoc era la Unió europea sinó els treballadors i pensionistes grecs. No es feia cap mena de rescat de l’economia grega sinó que se li posava una altra soga al coll, ja que aquests diners aportats es concedien a un interès elevadíssim. Tal com havien previst els maquinadors de l’operació, el Govern grec tampoc, o encara menys, pot fer front a aquests crèdits i ara, un cop perpetrat l’espoli a la població grega, es troba igualment a punt de fer fallida. Això permet als poders econòmics dominants imposar noves condicions per a acabar d’esprémer el país: la recepta que els dóna la Unió europea és que s’endeuti encara més, acceptant el seu “rescat” a un interès desmesurat. I per a pagar-ho, si veuen que ja no poden ofegar més la població, s’obligarà l’Estat grec a malvendre el seu patrimoni, les seves empreses públiques, etc.

Amb l’agreujant que escanyant les economies domèstiques allunyen cada vegada més tota possibilitat de recuperació econòmica. Però aquest ja era l’objectiu. Rescatar els bancs per tal que no corrin cap risc i empitjorar la situació econòmica del país per a treure’n el màxim de profit possible. I la pregunta que quedarà pendent de resoldre serà: i qui recatarà Grècia?

Carles Bonet, la seva part de raó

Continuant amb el comentari que feia ahir sobre l’anàlisi de Carles Bonet, candidat a la Presidència d’Esquerra, sobre la situació i el futur del partit, avui voldria donar-li la raó; almenys en un aspecte. Ell defensava d’una manera ben peculiar que el que havia fet mal a Esquerra no havia estat el tripartit, sinó que els problemes van venir el darrer any en trobar-se incòmodes al govern i en veure’s pressionats per l’aparició nous grups independentistes. I un dels arguments que hi donava era que el segon tripartit s’havia aprovat per amplíssima majoria, sense contestació interna. I citava la defensa que n’havia fet l’Uriel Beltran i, com a mínim, la no oposició de Joan Carretero.

I és amb això que li dono la raó, alhora que penso que és un dels temes a resoldre de cara al futur d’ERC. L’actual direcció del partit ha establert una dinàmica interna basada sempre en l’amiguisme i en les fidelitats personals per damunt de tot. Qualsevol crítica és vista com una deslleialtat i equival a ser bandejat de les esferes de poder o de direcció del partit. Les persones, i per tant els candidats a ocupar càrrecs al si d’ERC o en nom d’ERC, no són valorats per la seva capacitat o idoneïtat per al lloc de responsabilitat, sinó pel grau de fidelitat al líder. És aquella vella metodologia d’Alfonso Guerra: “Qui es mogui no sortirà a la foto”. Això fa que es deixin perdre valors que podrien ser importants per al partit, que ens donarien molta més credibilitat, i alhora fa que la militància s’acostumi a l’acriticisme i que es confongui l’anàlisi política amb la simple justificació. I té raó Carles Bonet en dir que quan la direcció d’Esquerra proposa (de fet imposa) el segon tripartit, la immensa majoria dels quadres del partit, i per tant del Consell Nacional, hi donen el seu suport sense qüestionar-se res. I de fet, l’acció de govern d’aquest segon tripartit, així com la gestió interna del partit tan poc hàbil com per a propiciar les escissions de Reagrupament primer i del sector de l‘Uriel Beltran després, són sempre aplaudides per una majoria indiscutible, incapaç de qüestionar-se res.

A Esquerra tothom hi és fidel als líders sense fissures, fins que estripa el carnet. Sembla com si, de cop i volta, descobrissin els errors comesos, ja imperdonables per més que fins aleshores ells mateixos hi haguessin col·laborat o com a mínim no s’hi haguessin mostrat críticament. Recordo, un mes abans del trencament de l’Uriel Beltran, tenir-hi un debat obert en una reunió del partit jo en solitari enfront d’un Uriel defensant les tesis oficials del partit, i la resta en silenci o recolzant-lo plenament. I el mateix es podria dir de Carod, de Carretero, o de tants altres. Sigui quina sigui la nova direcció del partit caldria que canviés radicalment aquesta dinàmica, que abominés de les fidelitats a ultrança que impedeixen una saludable actitud crítica i ajuden a perpetuar els errors, i que s’aposti decididament per buscar les persones més idònies i més aptes per a cada responsabilitat, que es tendeixi més a la predisposició de les persones a assumir responsabilitats que a la cursa permanent per a assolir el poder.

Carles Bonet, causes i conseqüències

És evident que tot pot tenir més d’una cara i se n’hi pot fer més d’una lectura. Tothom tendeix a apuntar-se tots els mèrits quan una cosa ha sortit bé i a buscar en els altres les responsabilitats del que ha sortit malament. Per això mateix és molt important ser molt acurat a l’hora de fer el diagnòstic de la situació, i valorar-ne amb precisió les causes. Altrament, podem reiterar-nos en els errors i enfangant-nos cada dia més sense saber sortir del llot.

No cal ser gaire perspicaç per adonar-se que hi havia, i hi ha encara, un gran malestar entre sectors més o menys afins a Esquerra, o com a mínim antics votants, que es van indignar i van quedar molt decebuts tant de la formació del segon tripartit com de la gestió posterior de l’acció de Govern. I semblava que això havia quedat prou clar, fins i tot per als mateixos protagonistes que ens hi van portar. Però, no. Carles Bonet, que ja s’ha postulat com a candidat a presidir Esquerra, fa una anàlisi més que sorprenent. Segons explica en una entrevista, la davallada d’Esquerra no va venir pel tripartit sinó que “El problema és l’últim any, sobretot, quan Esquerra comença a estar molt incòmoda dins el govern, comença a sentir els cants de sirena de nous partits i contestació interna que li retreu que no encapçali l’independentisme”. Fantàstic! O sia que el problema és que Esquerra no va saber aguantar el tipus quan s’adonava que d’una banda no podia capitalitzar cap gran obra de Govern i de l’altra nous partits independentistes li disputaven el terreny que li era propi.

Sorprèn, però, que Carles Bonet no es pregunti per què Esquerra se sentia incòmoda al Govern, en aquell Govern, i per què apareixien nous grups independentistes que menystenien Esquerra.. És cert que des de CiU s’ha volgut magnificar el desastre del tripartit, i els nous grups independentistes blasmaven en excés el partit republicà posant-lo al bàndol espanyolista; però des del moment que aquesta imatge va calar entre molts militants i electors és que alguna cosa de cert devia tenir. I Carles Bonet atribueix com a causes, el que en realitat són les conseqüències de la deriva d’Esquerra. Per emprendre un nou rumb, a partir del proper congrés d’ERC, és imprescindible haver analitzar amb més rigor d’on vénen els errors comesos. Altrament, serà impossible corregir-los.