Cremar la foto del Rei

Els petits incidents que hi va haver a Girona en motiu de la visita del Rei han estat aprofitats per l'Espanya profunda per posar el crit al cel, però sobretot per carregar contra qui els interessa carregar. Els mitjans de comunicació i polítics espanyols s'han interessat ben poc en saber quin grup hi podia haver al darrere de la crema de la foto reial, si eren Maulets, qualsevol altre grup antisistema o si va sortir espontàniament. L'objectiu no són aquests sinó el nacionalisme català d'una banda, i el retorn dels ultres espanyols al poder de l'altra.

Diaris com el Mundo, per exemple, estan ben poc interessats en la informació periodística i es dediquen exclusivament a la militància política a favor del partit nacionalista espanyol per excel·lència. I si al PP li pot venir bé això, el que en qualsevol mitjà seriós ocuparia un discret racó en alguna de les pàgines interiors, ells ho posen en portada. I si a don Mariano li convé donar la sensació que els socialistes tenen connivències o han fet pactes amb grups que en alguns casos coincideixen amb d'altres de més radicals en accions com la rebuda al Rei, a Girona, aleshores es remarca el presumpte caràcter delictiu de la crema d'una foto. No hi fa res que no hi hagi cap llei que digui que no es pot cremar una foto (les lleis, sí que parlen de les banderes, per exemple), si a don Mariano li convé es promou i s'inventa la història del delicte d'injúries.

Un estat d'opinió que cala, per suposat, en els mitjans afins al PP però també als del PSOE, que en coses de nacionalisme espanyol són una mateixa cosa. Però també cala en representants del govern català, que s'afanyen a dir que ja han posat el cas en mans de la fiscalia, la qual, lògicament actuarà seguint els criteris de El Mundo. El dia que al partit de don Mariano, o a el Mundo, valorin que els pot sortir a compte censurar el programa "Polònia" perquè considerin que s'hi injuria el Rei o els prínceps, també ho faran. No depèn del que diguin o del que facin els actors del programa, sinó de valorar que en puguin treure rèdits electorals, i per tant d'assegurar-se que els partits catalans s'arronsaran i la fiscalia seguirà oportunament les consignes que els donin.

La gratuïtat del llibres de text

El Conseller d'Educació no ha tingut cap desvergonyiment a l'hora de dir que això de la gratuïtat dels llibres de text ho deixaven, en tot cas, per al darrer any de la legislatura. És una manera de dir que no entra dins de les seves prioritats, i que s'ho reserva com a element de campanya electoral pensant en el 2010. És la forma d'actuar dels polítics que no tenen com a prioritat de la seva acció de govern l'interès de la ciutadania, sinó la continuïtat personal, o del partit, en el poder.

Recordem què deia el programa electoral dels socialistes: "Continuar amb la política de reutilització de llibres, però tendint a aconseguir com més aviat millor que els llibres siguin gratuïts durant el període d'escolarització obligatòria". No he sentit, però, cap queixa ni rèplica de cap dels socis de Govern. I això que en el Programa d'Iniciativa per Catalunya s'hi deia: "Gratuïtat real de l'ensenyament bàsic 3-16 anys, incloent-hi el material escolar i els llibres de text", molt semblant al que ja deia en el programa electoral del 2003: "Assolir la completa gratuïtat en els nivells obligatoris progressivament (llibres de text i material escolar)". En el programa d'Esquerra Republicana encara s'era més precís: "Farem efectiva la reutilització i progressiva gratuïtat del material i llibres de text escolars, que ha de suposar, ja a tots els centres a partir del curs 2007-2008, i com a culminació d'una primera fase, un estalvi del 85% en la despesa de les famílies i que seran gratuïts per a les famílies amb un nivell de renda més baixa."

És possible, a més, que Ernest Maragall especuli amb què, tractant-se d'una coalició governamental de conveniències, al final de la legislatura tots els partits vulguin remarcar el seu propi perfil, i per tant s'incrementin les tensions internes. Serà el moment de treure's l'as de la màniga, com un èxit personal; i més si a darrera hora, com ja va passar amb l'anterior tripartit, hi hagués un trencament, també de conveniències.

Ensenyament i credibilitat política

En iniciar-se el nou curs escolar apareixen els tòpics de sempre. Des de l'administració se'ns diu que el curs ha començat amb tota normalitat, llevat d'escasses excepcions, però des dels sindicats es remarquen algunes deficiències: es mantenen barracots arreu del país; no hi ha igualtat en la matriculació des del moment que el centres concertats acullen tan sols el 15% de la immigració; hi ha retards en els nomenaments de les plantilles, ja que alguns mestres es nomenen amb el curs ja iniciat; falten molts recursos a la secundària, etc. Tot això és cert, però tan cert com ho era fa deu o quinze anys.
El Departament d'Educació té una enorme complexitat de gestió, i aquestes deficiències (que hi són) no s'haurien de magnificar ni fer-nos pensar que ens trobem davant d'una situació caòtica. És relativament fàcil, i seria injust, fer demagògia i presentar aquests fets com a proves de mala gestió. El Govern sempre pot dir, i amb força raó, que s'ha fet un gran esforç inversor, que es treballa per anar aconseguint una major igualtat entre els centre sostinguts amb fons públics, que s'han incrementat les plantilles, etc.

El ciutadà que s'ho mira amb una certa distància pot recordar fàcilment que les raons que dóna ara el Govern de la Generalitat són les mateixes que donava el Govern de Jordi Pujol, ara fa deu anys; i els retrets que se li feien llavors són idèntics als que es poden fer ara. Hi pot haver canvis, però no pas substancials. Així, el ciutadà no solament s'acostuma a no creure's les paraules, el polítiqueig cridaner, d'uns i altres, sinó que pot acabar amb la sensació que ni uns ni altres no fan res de bo.

Algú dirà que la política és així, que l'obligació de l'oposició és sempre criticar i carregar-se el govern. Potser sí. Però si la política és així, també és normal que la gent passi de la política. I dels polítics.

De la casa comuna a la causa comuna

En la Diada d'enguany hi ha hagut gestos i declaracions que posen en evidència el debat intern en què està immers el catalanisme. En una entrevista televisiva, tant el López Tena com l'Hèctor Bofill parlaven de la necessitat que el catalanisme sàpiga fer un front comú en defensa de les llibertats, dels interessos i de la identitat nacional de Catalunya. Josep Lluís Carod Rovira explicava les raons per proposar una data a l'horitzó per a celebrar un referèndum, remarcant que no es podrà fer sense, ni en contra de, CiU i el PSC. I, a darrera hora, un joc de paraules: mentre Artur Mas parlava de "la casa comuna", José Montilla li responia amb allò de "la causa comuna".

És possible que en tot plegat hi hagi dues visions contraposades: d'una banda, els qui il·lusòriament creuen que ells personifiquen "la casa comuna", i de l'altra els qui creuen que hi ha "una causa comuna" (i no em refereixo, ara al Montilla). Entre els primers, hi hauria lògicament l'Artur Mas però també els redactors de la ponència d'Esquerra "Construïm una nació sobirana...". Molt curts de mires, uns i altres pretenen erigir-se en el pal de paller del catalanisme com si la solució passés per aplegar sota la seva ègida (és a dir sota les seves sigles, i per tant sota el seu lideratge) la resta de forces catalanistes a les quals arrabassarien el suport electoral convertint-se en la força hegemònica. Una cosa ben legítima és que cadascú aspiri a tenir el màxim suport electoral, i l'altra és basar l'estratègia en aconseguir aquesta hegemonia per arribar a poder exercir el dret a decidir. D'una banda és d'un reduccionisme infantil, però de l'altra és suïcida en la mesura que aquestes estratègies ens menarien (ens estan menant) cap a una lluita fratricida que no solament no ens permet avançar, sinó que ens neutralitza.

L'altra visió "la de la causa comuna" és la que he anat defensant en els darrers articles crítics amb la ponència d'Esquerra. És la que sembla que defensen gent prou seriosa com López Tena o Héctor Bofill, i la que defensa Carod Rovira, quan propugna celebrar un referèndum amb una data tan propera com la del 2014. Mentre els redactors de la ponència s'entesten en explicar que no es pot fer aquest pas fins que l'Esquerra Nacional (referint-se a ERC) assoleixi l'hegemonia, i en conseqüència basen tota l'estratègia en el creixement electoralment el partit, els surt Carod Rovira posant una data que els contradiu, perquè ningú deu ser tan il·lús com per pensar que el 2014 Esquerra pugui ser la força hegemònica. Carod Rovira, com diu en l'entrevista al diari Avui, no pensa tant en què Esquerra assoleixi una majoria, com que hi hagi una majoria social disposada a fer aquest pas. I amb això sí que hi estic d'acord. I amb aquesta visió, molt més rigorosa i amb perspectiva de país, sí que és possible plantejar una data com la del 2014, en la qual hi pot haver perfectament una majoria social (que a nivell de partits estaria representada bàsicament per CiU, ERC, IC-V, i un sector del PSC) disposada a convocar un referèndum.

Qualsevol estratègia que passés per la pretensió d'algú d'erigir-se en pal de paller, de fer passar els altres per l'adreçador, o que pretengués supeditar-ho tot a l'hegemonia d'un partit, està condemnada al fracàs. Per això és imprescindible que a partir d'ara mateix s'estableixin els ponts de diàleg i de complicitat necessaris per anar cohesionant aquesta majoria social que ha de fer possible la convocatòria d'un referèndum sobre l'autodeterminació. Una majoria social que s'haurà de continuar expressant des de la diversitat política, i que no implica fer fronts nacionalistes contra ningú.

Diada Nacional

Aquesta és una Diada Nacional una mica convulsa. No pas per les mobilitzacions dels partits, ni per les novetats a nivell institucional, sinó perquè per sota de les estructures oficials hi ha un moviment considerable, que no és de revolta però sí d'exterioritzar el rebuig a les polítiques oficials més orientades a satisfer necessitats personals o sectàries que a donar resposta a les aspiracions nacionals. Felip Puig, definia aquest 11 de setembre com la Diada dels "emprenyats"; el que no deia era que també ho era, en tot cas, dels "emprenyats" amb la cúpula del seu partit.

No va faltar, està clar el discurs institucional del President. I val a dir que no va ser el discurs espanyolista que alguns podien témer, com tampoc un discurs nacionalista, està clar. Jo diria que va anar bastant en la tònica dels darrers discursos de l'era Pujol (els de l'era Maragall pivotaven sempre entorn de l'Estatut). Sense massa coses a dir, es limitava a donar ànims i a dir que havíem de tenir confiança en el futur, admetent mancances alhora que prometent continuar treballant per a superar-les.

Entenc que se li poden fer, doncs, les mateixes crítiques que es feien als de Jordi Pujol. I els mateixos elogis. No pas més. És evident que no era el discurs que podria haver fet un president del PSC que no estigués condicionat per la resta de partits que conformen l'actual govern. I aixo ja té la seva part positiva. Ara bé, d'ambició nacional, res de res. A no ser que l'ambició nacional d'aquest govern sigui aconseguir que sigui exitosa la presència catalana a Frankfurt (que estic convençut que ho serà), i que millorin aviat els serveis de rodalies de Renfe (que probablement també milloraran).

Retorn a les aules

Diuen que la de mestre és una d'aquelles professions que necessiten tenir-hi vocació per a exercir-les. La veritat és que, a mi, no m'agrada massa parlar de vocació perquè sembla que tingui una connotació d'inspiració o atracció innata, donada per un do que vés a saber d'on prové. Senzillament, prefereixo parlar de professionalitat, i de responsabilitat. Però sí que és cert que en determinades professions l'objectiu o l'objecte del nostre treball és contemplat i valorat al marge de les mateixes condicions laborals, i fins i tot dels interessos més personals.

Hem tornat a l'activitat de l'escola, per a preparar l'inici d'un nou curs aquest dimecres. Els primers tres dies, l'escola no tenia ni llum, ni aigua, ni telèfon... com sempre, les obres s'allarguen fins al darrer moment; justament aquests dies, davant de l'escola obrien una rasa per a la conducció del gas, amb l'inevitable martelleig de les màquines; els nomenaments dels o de les mestres que falten pot ser no es faci fins a mitjans d'aquesta setmana, amb les classes iniciades. I malgrat tot, sigui per vocació, per professionalitat o per pura responsabilitat, s'ha treballat com si això fos el més normal del món. I, gaire bé, sense retrets de ningú per a ningú. Tampoc els faré jo, doncs.

A París, un espai de sobirania

En diverses ocasions, i ahir mateix, he fet referència a la necessitat d'anar creant espais de sobirania i de crear estructures d'Estat des de la Generalitat, tal com es proposa en la ponència de la propera Conferència Nacional d'Esquerra. I sovint m'he queixat que, ja des dels darrers governs de Jordi Pujol fins ara, s'havia perdut aquesta ambició nacional per a crear-ne. Val a dir que hi ha alguna honrosa excepció: La inauguració de la nova delegació del Govern de la Generalitat a París representa, sens dubte, un pas en aquesta direcció.

Probablement, aquesta àrea de projecció internacional portada per Josep Lluís Carod Rovira, com ja ho era en l'època de Jordi Pujol, és de les que millor estan orientades a aquest objectiu. Perquè no es tracta de fer més o menys difusió de Catalunya a l'exterior, encara que en alguns casos és bo que es faci, sinó de crear estructures permanents i per tant de tenir una via institucional per sortir directament a l'exterior sense haver de passar per Madrid. Per entendre'ns, segurament s'abocaran molts recursos per a tenir una digna representació catalana a la Fira de Frankfurt, i em sembla bé que sigui així, però tant o més important serà la creació de l'oficina permanent del Govern de la Generalitat en aquesta ciutat alemanya.

Caldrà veure com es gestionen aquestes delegacions, i si de veritat se'ls donen el caràcter d'ambaixades catalanes a l'estranger. Però la iniciativa, que ja es va iniciar en èpoques anteriors, és bona; probablement una de les poques accions de govern de la Generalitat encaminades a consolidar o crear estructures d'Estat.

Cafè i Rodalies per a tothom

El traspàs del servei de rodalies de Renfe figura en el nou Estatut d'Autonomia, i per tant el Govern espanyol no fa res més que complir amb la seva obligació quan es disposa a fer-ho. Però, ara, la Vicepresidenta es despenja dient que hi pot haver aquest traspàs de Rodalies a totes les autonomies que ho sol·licitin. Les possibilitats de lectura d'aquestes declaracions de Fernández de la Vega poden ser diverses: des de l'acceptació per pura lògica descentralitzadora a la rabieta infantil de qui es creia que li donaven un caramel per a ell tot sol.

Costa una mica d'imaginar, d'entrada, que la reacció del Govern català sigui una, i la reacció dels partits que formen el govern en sigui una altra. En nom del Govern, el Conseller Saura ho veia bé, tot remarcant que l'Estatut no solament és bo per a Catalunya sinó que de retruc té efectes positius per a les altres autonomies. Una opinió que comparteixen lògicament els socialistes, però no pas els seus socis d'IC i ERC. Hom podria pensar que els membres d'aquests dos partits que tenen responsabilitat de Govern, potser perquè tenen una visió més directa de la situació, discrepen dels seus companys de partit que s'ho miren des de fora; però també es podria interpretar com que l'opinió oficial del Govern és la del PSC, i als altres els toca fer de comparses.

Sembla lògic, des de l'òptica de Madrid, que es vulgui aplicar el "cafè per a tothom". Si volguéssim creure en la bona fe dels polítics (cosa realment difícil), podríem pensar que el Govern espanyol coincideix amb el Conseller Saura en la idea que si una proposta és bona per a uns, per què no aplicar-la per als altres. Al capdavall, el traspàs de Rodalies a Andalusia o a la Rioja, per exemple, no té per què afectar-nos negativament, a Catalunya. Però és evident que la motivació del Govern central no és aquesta: per iniciativa dels governs centrals, per inèrcia, no s'hagués ni tan sols proposat, des dels inicis, la descentralització que representava l'Espanya de les autonomies. Ja que la pressió dels nacionalistes els força a haver de fer concessions en aquest sentit, com a mínim, pensen ells, fer-ho d'una manera que sembli que no es fa cap reconeixement d'especificitat a ningú.

Sembla lògic recordar, com feia el portaveu del Govern català, que quan des de Catalunya es fa una proposta, a Madrid i a altres indrets de l'Estat posen el crit al cel, però després ho acaben aplicant a altres autonomies. La qual cosa posa en evidència la seva mesquinesa i deshonestedat política. Ara bé, em sembla propi d'una rabieta infantil exclamar-se des d'aquí dient que el traspàs de Rodalies era quelcom que havia de ser per a nosaltres i prou. Si el que volem és diferenciar-nos, en base a la nostra realitat nacional, no podem esperar que ens facin aquesta diferenciació des de Madrid, sinó que ens l'hem de fer nosaltres. Com es diu en la ponència de la Conferència Nacional d'Esquerra hem de crear els nostres espais de sobirania i les nostres estructures d'Estat. El repte no és evitar que a la Rioja tinguin o no un servei de Rodalies traspassat, sinó que la gestió que nosaltres fem d'aquest traspàs a Catalunya vagi en la direcció de crear unes estructures pròpies. I algú podria demanar-se, per exemple, quines estructures d'Estat s'han creat des del Govern de la Generalitat en els darrers anys. O és que ens hem limitat a anar gestionant les competències traspassades?

Els eixos de la política catalana i espanyola

Tradicionalment, per a esquematitzar el mapa polític del país, s'ha imaginat una configuració basada en dos eixos: un eix que aniria de dreta a esquerra, del PP a IC per entendre'ns, basat en el posicionament ideològic; i un altre eix que aniria de l'espanyolisme a l'independentisme, és a dir del PP i Ciutadan's a ERC i la CUPs. Amb totes les gradacions intermèdies imaginables.

L'eix econòmic i social, en un món dominat per la ideologia liberal, a la pràctica no és que presenti grans diferències. A Madrid, PP i PSOE solen acusar-se constantment de plagi a l'hora de presentar els programes electorals, i les polítiques econòmiques són sempre continuistes, malgrat que canviï el partit en el govern. Hi ha uns lleugers matisos, naturalment, sobretot pel que fa a la sensibilitat envers les persones més desfavorides o en la preservació del medi, però sempre dins dels mateixos esquemes econòmics. No hi ha dos models de societat, sinó dos estils de gestionar el mateix model. Probablement, tampoc seria possible una altra política econòmica. Per això les pugnes polítiques, de confrontació entre la "dreta" i l'"esquerra", acostumen a tenir altres motivacions, o bé es limiten a aspectes més aviat simbòlics.

Això és el que fa diferent el mapa polític català de l'espanyol. Perquè a Espanya el nacionalisme, amb molt pocs matisos, és un plantejament plenament assumit per tothom. Qualsevol tema que pugui afectar la nació espanyola és abordat amb una unitat d'acció encomiable. I en tot cas, s'estableix una competició per veure qui és capaç de demostrar una major integritat nacionalista espanyola. Ho hem vist, per exemple, en el cas de Navarra.

És aquí, a Catalunya, on el nacionalisme és un veritable eix diferenciador, perquè aquí sí que es plantegen models nacionals radicalment diferents. Crear una nació, amb unes estructures d'estat pròpies, com propugnen els sobiranistes és un projecte polític que topa frontalment amb els qui opten per mantenir-nos com una peça més del mapa espanyol. El projecte sobiranista, però, és inviable sense una unitat d'acció com a mínim equiparable a la que tenen els espanyols a l'hora de defensar el nacionalisme espanyol..

Seguint les passes de l’Àngel Colom

Ahir es va fer a Manlleu una presentació de la ponència que ha de servir de base per a la Conferència Nacional d'ERC, d'aquesta tardor. Durant aquest estiu he anat comentant, punt per punt, aquest text i la presentació d'ahir només ha servit per confirmar-me en les meves pèssimes impressions inicials. Joan Tardà, encarregat de fer l'exposició inicial, així com Josep Mª Freixenet, que va fer una intervenció final, es van limitar a parlar del partit, donant per sobreentès que el creixement del partit és la via per a crear les condicions que ens permetin exercir el dret a decidir. És el mateix que deia, en el seu temps, l'Àngel Colom.

Aquestes intervencions, diguem que oficials de l'aparell del partit, em ratifiquen en la creença que hi ha un error de plantejament de fons: és el de no creure en el país. En les seves intervencions no van parlar mai ni dels espais de sobirania que ens hem d'anar guanyant com a país, ni de les estructures d'estat que s'haurien de crear des de les institucions nacionals, ni de les imprescindibles complicitats amb la societat civil, amb la resta de forces polítiques o a nivell internacional, i per suposat tampoc dels passos a seguir per a la convocatòria d'un referèndum. Tot es basa en assegurar, il·lusòriament, que assolirem les condicions necessàries per a exercir el dret a decidir quan tinguem una Esquerra hegemònica que hagi relegat en un segon i tercer terme socialistes i convergents.

Aquesta era literalment la proposta que reiterava l'Àngel Colom, quan era Secretari general del partit, i que tothom criticava per no tocar de peus a terra. El plantejament de la ponència, ahir ratificada per un dels seus redactors, és forassenyat per dues raons: primera perquè és absolutament il·lusori, i resultat d'una incapacitat per a fer anàlisis mínimament rigoroses, pensar que a mitjà termini Esquerra esdevindrà hegemònica en el panorama polític del país; i segona perquè en qualsevol cas avançar cap a un objectiu nacional d'aquesta envergadura (exercir el dret a decidir) només serà possible si ho fem amb la complicitat de la massa social que representen les altres forces majoritàries, convergents i socialistes, i no pas en contra seva.

I si retrec, ara, que el plantejament de la ponència d'Esquerra és idèntic als plantejaments que feia l'Àngel Colom no és pas per blasmar-lo, ja que la seva etapa al capdavant del partit també va aportar coses prou positives com la normalització de l'opció independentista, sinó per posar en evidència la manca d'idees, la incapacitat per a l'anàlisi, i en definitiva la manca de lideratge ideològic que pateix el partit.

Plataforma per la Sobirania

Certament alguna cosa s'està movent en la societat catalana. Es parla sense embuts del desconcert que viu el catalanisme, per la manca d'un lideratge clar i d'un projecte comú, i apareixen col·lectius de tota mena preocupats per la situació que viu el país a nivell nacional. Hi ha moviments a l'interior dels partits i n'hi ha amb voluntat de mantenir-se al marge de les dinàmiques més partidistes. Uns i altres són necessaris i poden ser útils per a la imprescindible regeneració de la política catalana, sempre que neixin amb un plantejament de transversalitat i no siguin pures plataformes de promoció personal.

Al si de CDC ha nascut una d'aquestes plataformes: Plataforma per la Sobirania. Una primera cosa positiva a considerar és que no pretén enganyar ningú simulant ser independent de la dinàmica de partit. És un moviment intern de CDC que planteja uns objectius de partit, una opció estratègica, que hauria d'ajudar a fer possible un treball en comú amb altres forces polítiques del catalanisme.

Valdria la pena que des d'ERC en prenguéssim nota. A diferència de la ponència elaborada de cara a la Conferència Nacional d'Esquerra, aquesta tardor, no es plantegen elaborar un full de ruta propi per avançar cap a la sobirania, sinó que parlen de consensuar d'entrada aquest full de ruta perquè són conscients no hi haurà full de ruta ni avenços significatius per al país, si cadascú pretén ser-ne l'únic motor o l'únic eix. És significatiu que reconeguin d'entrada que "aquesta feina és irrealitzable sense la complicitat d'ERC". És el mateix plantejament que defensava jo en articles anteriors, des de l'òptica d'Esquerra, quan deia que no podem pensar en un full de ruta sense comptar amb la complicitat de CDC, i amb la d'altres formacions i grups catalanistes. No podem parlar en termes de competència, d'anar a guanyar el que ens fa la competència electoral, com es diu en el text de la nostra ponència, sinó en termes de complicitat global del catalanisme.
Tan nefastos poden ser els personalismes interns, els projectes pensats per a consolidar o catapultar una persona a la cúpula del partit, com els exclusivismes o sectarismes que prioritzin l'assoliment de l'hegemonia política d'un partit per sobre de la consecució d'un projecte comú de país.

L’hora dels meus

En les relacions humanes més personals, sovint parlem dels "nostres", dels "meus", per referir-nos a aquelles persones que ens són més properes, familiars o amics. En política, però, pren un sentit sovint més sectari i irracional. A nivell ideològic podem identificar-nos més o menys amb una determinada opció política, però això no hauria de suposar la creació de cap frontera entre els "meus" i els "altres" senzillament perquè és una frontera fictícia. Per això em revolta quan algú, normalment amb sorna, em diu "ara que governen els teus, mira com anem".

Certament, movent-nos en cercles nacionalistes trobem dia sí dia també constants crits d'alerta d'un procés de desnacionalització que pateix el país, des de les pròpies institucions. I això ara que governen els "meus", amb la complicitat dels "meus". Davant l'allau de crítiques que plouen en aquest sentit, hom pot tenir dues temptacions: atrinxerar-se rere la bandera dels que considera els "seus", en una defensa numantina, negant fins i tot les evidències; o posar en quarantena aquesta identificació amb els "meus".

M'identifico amb unes idees i uns objectius polítics que avui per avui, globalment, encarna una formació política, a la qual no només dono el meu vot electoral sinó també la meva aportació en forma de quota. Per això dol més quan llegeixo crítiques, sovint irrefutables, en contra de determinades actituds dels qui haurien de defensar aquests ideals. Aleshores, els "meus" no són només els qui administren la meva quota de militant sinó també, i sobretot, aquells que es mouen per uns mateixos principis i persegueixen unes mateixes fites.

Ibarretxe planta cara

Ibarretxe ha volgut iniciar el nou curs polític amb una declaració de principis tan elemental com imprescindible: el futur del País Basc el decidirà el poble basc. Que el futur de cada poble l'ha de decidir cada poble sembla una obvietat que no caldria repetir si no fos perquè els governs de Madrid (amb els petits matisos que separen el PP del PSOE) s'entesten en fer-nos creure que és antidemocràtic donar la veu al poble. El cas de Navarra, en què els socialistes espanyols ja han deixat clar que els navarresos no són ningú per decidir ni tan sols amb qui volen aliar-se, n'ha estat la darrera mostra.

La declaració de principis del Lendakari, però, corre el risc de desacreditar-se si no passa de les paraules als fets.

Fa temps que repeteix la mateixa història, igual com els polítics catalans repeteixen allò de que si no trobem un encaix adequat dins de l'Estat espanyol haurem de buscar altres vies. Però insistim i ensopeguem una i altra vegada en la mateixa pedra. És possible que algú digui que ara no és el moment de plantejar un referèndum sobre la conveniència o no de separar-nos de l'Estat espanyol, però el que no es pot dir és que no sigui el moment de deixar clar que tenim tot el dret a decidir el nostre futur. I a exercir-lo. Per això és important que Ibarretxe compleixi la seva promesa i faci la consulta al poble basc. Perquè l'important no serà tant el resultat com l'exercici d'aquest dret inalienable.

En un referèndum el poble basc, com el català, podria no veure prou clara la via de la secessió i acordar mantenir-se al si de l'Estat espanyol. Però ja hauria sentat la base que s'hi manté perquè és la voluntat del poble. I, per tant, que s'hi manté mentre el poble així ho decideixi, amb la porta oberta per a una nova consulta popular. És el joc de la democràcia.

Caos a l’aeroport

Quan parlem del pèssim funcionament de les infrastructures a Catalunya, normalment anem a parar a la manca d'inversions per part de l'Estat en els darrers anys. Números canten, i sembla d'una evidència irrefutable. L'usuari, però, pot tenir-ne una altra perspectiva, si més no complementària. En el cas de l'aeroport, per exemple, hi ha un problema d'instal·lació, per suposat, des del moment que les dimensions reduïdes de l'aeroport de Barcelona en comparació amb el de Madrid, fa que tothom, treballadors i viatgers, s'hagi de moure en un ambient d'aglomeració i d'atapeïment insostenible. Però hi ha quelcom més.

Com si es tractés d'un servei de rodalies de RENFE, l'avió surt amb tota normalitat amb una hora de retard, les esperes i el desconcert a l'hora de recollir l'equipatge és exasperant, i les cues de gent reclamant maletes perdudes, inacabable. El caos sembla generalitzat i habitual. Aquí hi ha, també, un problema de gestió.

Jo no seria partidari de dubtar de la integritat psíquica dels responsables, ni de pensar que els màxims dirigents d'Aena o del Ministeri són tan irresponsables que desconeixen la situació. No es pot afirmar, doncs, que es tracta d'errors o d'incapacitat de gestió perquè seria excessivament insultant per als directius. M'inclino a pensar, per respecte a aquestes persones que tenen la responsabilitat de dirigir les diferents tasques de l'aeroport, que tenen ordres de fer-ho així, que hi ha la voluntat de mantenir una situació de caos permanent per tal que sigui percebut com a normal per als usuaris.

Altrament, si hi hagués la més mínima voluntat de resoldre o d'alleugerir el caòtic funcionament de l'aeroport, només caldria nomenar algú per a dirigir-lo, encara que fos algú sense cap experiència i que no hagués superat els estudis primaris. O millor encara, el primer pas seria treure les persones que tenen encomanada la feina de crear i de mantenir el caos. Sense direcció, només per iniciativa, sentit comú i criteri dels mateixos treballadors, segur que el funcionament ja milloraria de forma considerable.

A Madrid, com a turista

No és fàcil tornar a mirar-te la mateixa ciutat, ara amb ulls de turista. Quan comentava a amics que anava a passar uns dies de vacances a Madrid, trobava comentaris de tota mena, però la majoria amb les relacions polítiques com a rerefons: els uns per cantar-me'n les excel·lències en un intent de demostrar que eren capaços d'objectivar la realitat, uns altres per remarcar-ne el resultat de tants anys de centralisme depredador, i encara uns altres per retreure'n el tòpic de ciutat funcionarial. Suposo que tothom té la seva part de raó, i no podem evitar de donar una visió molt subjectiva fruit d'una experiència personal que no hauríem de generalitzar.

Durant el viatge d'anada, llegia en un diari una entrevista a un d'aquests polítics catalans afincats a Madrid, del PP. I deia que els catalans hauríem de ser més oberts, com els de Madrid, i viatjar més, i mirar-nos el país amb més perspectiva. Al final de l'entrevista, però, sense desdir-se del que acabava de dir, reconeixia que els catalans viatgem molt i que hi ha molts més catalans que visiten Madrid que madrilenys que visiten Barcelona. I certament, a Madrid trobava a cada cantonada catalans que visitaven la capital del Reino.

Quan em trobava a qualsevol carrer del centre de Madrid mirant un edifici singular, enmig de la indiferència de la gent que passava per allà, pensava en les vegades que enmig del Passeig de Gràcia un grup de turistes mirant o fotografiant qualsevol façana m'havien fet adonar de l'interès que podia despertar aquell edifici vist amb ulls de turista badoc. El centre de Madrid és realment interessant, sobretot si el contemplem des d'aquesta perspectiva superficial de visitant, càmera fotogràfica en mà, disposat a deixar-se soprendre per qualsevol singularitat. Si fos a París o a Berlin n'admiraria les belleses arquitectòniques sense aturar-me a pensar ni en el desequilibris pressupostaris de la capital en relació a la resta del país, ni en el pes desproporcionat d'edificis públics, ni en faria cap greuge comparatiu.

Me'n vaig uns dies de vacances, a Madrid. Fa temps que no hi he estat, com a turista o visitant. Les darreres vegades han estat visites fugaces, per f

Me'n vaig uns dies de vacances, a Madrid. Fa temps que no hi he estat, com a turista o visitant. Les darreres vegades han estat visites fugaces, per feina. Comentant-ho amb amics he trobat opinions per a tots els gustos. Des de qui afirma que Madrid és una magnífica ciutat, a qui com si li sabés greu justifica que no deixa de ser una capital, o qui contràriament en parla com d'una ciutat on els diners abocats no arriben a cobrir el mal gust i la indolència de la gent. És cert que a vegades ens costa mirar amb objectivitat, com si Madrid fos només això: una ciutat per a visitar i gaudir d'unes vacances, com podria haver triat qualsevol altra capital.

Si més no, aniré a veure en què han invertit els nostres diners.

Objectius del govern tripartit

Durant molts anys, des d'Esquerra Republicana de Catalunya blasmàvem la política de CiU perquè, a més de ser de dretes, era una política molt poc ambiciosa nacionalment. Era un govern que podia donar suport a socialistes o a populars a canvi de ben poca cosa, però mai per aconseguir avenços significatius en el reconeixement de la nostra identitat nacional. Nosaltres ens presentàvem com el nacionalisme conseqüent.

Ara, el President Montilla, el president que ho és perquè des d'ERC vam fer aquesta opció, s'ha despenjat dient que un dels problemes que ha tingut Catalunya és haver tingut un govern massa preocupat pels temes identitaris. Segons el President, CiU va ser excessivament nacionalista i això va repercutir negativament en el progrés del país; i el govern que ell presideix ha de corregir aquesta situació.

Com que CiU era poc nacionalista, nosaltres ens aliem amb els qui consideren que era excessivament nacionalista. I el catalanisme està desorientat, està clar; i l'electorat encara més. Però potser no ho està tant per haver fet aquesta opció en la política d'aliances com per voler fer-li creure que aquesta era la millor opció des del punt de vista nacionalista.

Montilla dirigeix un govern amb la voluntat de corregir l'excés de preocupació nacionalista de governs anteriors, i nosaltres ens entossudim en els nostres papers interns a parlar de cultura de govern amb ambició nacional. Però, això sí, fidels i obedients a les consignes del President.

Canviar el model turístic

Hi ha una cançó de l'emfadós que es repeteix fins a l'avorriment. Des dels anys seixanta (del segle passat, és clar), quan va esclatar el bum turístic, els responsables de turisme de torn, i de qualsevol administració, advoquen per un nou model de turisme. Ja ho deia el mateix Fraga Iribarne, ministre d'Informació i Turisme, que calia anar cap a un turisme de qualitat, per evitar les massificacions, i menys estacional, per allargar la temporada més enllà dels mesos d'estiu. De fet, la seva idea de crear Paradors de Turisme ja anava per aquí. I un darrere l'altre, fins arribar al Conseller Josep Huguet, tots els polítics amb competències en aquesta àrea repeteixen el mateix.

O una de tres: o es tracta només de declaracions de cara a la galeria que després no es tradueixen en res, o l'eficàcia de la seva política és absolutament nul·la, o la realitat és molt més tossuda que els polítics. Perquè el cert és que, diguin el que diguin, la tendència continua essent la mateixa: turisme de sol i platja, i turisme d'espardenya. I si no, que mirin en què s'ha convertit Barcelona, o que donin un cop d'ull a molts hotels de la costa on, en molts casos, en lloc de renovar-se, el que han fet és treure alguna estrella de la façana.

Prefereixo creure, per suposat, que la realitat és molt més tossuda que la capacitat per a incidir-hi des de la política. Aleshores, l'únic que caldria demanar és que no facin tanta comèdia com si, davant del desgavell que durant tants anys ens ha portat el turisme de masses, ara hi ha qui té la brillant idea capgirar el model turístic, apostant per la qualitat i la innovació. En tot cas, que sàpiguen que els seus successors, siguin del color que siguin, repetiran la mateixa cançó i es vantaran del mateix que presumeixen ara.

Atemptat previst

Quan ahir sortia el ministre Rubalcaba dient que el silenci del món abertzale era un mal senyal, ja que volia dir que podria estar-se preparant un atemptat, el ministre mentia descaradament. Ell estava al corrent de la situació. I no és que l'endemà del seu anunci tingués lloc un atemptat, sinó que ell va esperar a fer l'anunci el dia abans de l'atemptat. Com a ministre de l'Interior està molt més interessat en capitalitzar un acte de violència que en prevenir-lo. ETA és una organització que, des de sempre, ha estat infiltrada per la policia. Es coneixen perfectament els seus passos, els seus plans i les seves accions. Els detenen només en funció de l'interès polític de cada moment. Quan es va fer públic el trencament de la treva, per exemple, van procedir a detenir-ne uns quants, simplement per deixar clar que ells actuaven en conseqüència i per contrarestar els arguments del PP.

Ara, es tractava de pressionar els abertzales per poder-los carregar la responsabilitat de l'atemptat. Per això, el ministre surt davant dels mitjans de comunicació quan té tota la informació sobre l'atemptat que s'està a punt de produir i n'assenyala, amb total desvergonyiment, els polítics a qui vol desprestigiar. I els acusa del que calgui, en aquest cas, d'estar callats.

Companys o competidors

Alguna cosa no acaba de funcionar en aquest món de l'anomenada esquerra nacional. Sembla que tothom té molt clar que per avançar cap a la plena sobirania ens cal trobar un ampli consens en la societat catalana, tant en el món econòmic i social, com en el món cultural i polític. Els més optimistes són capaços de veure-hi bons símptomes, en aquesta direcció, en reivindicacions puntuals com les que s'han fet des del món empresarial en el cas de l'aeroport. Però, en canvi, quan mirem al nostre entorn més immediat, dins del propi reducte, aleshores som capaços de veure-hi distàncies insalvables.

És evident que hi ha persones, sectors, grups o partits que tenen uns objectius semblants. Hi ha diferents maneres de treballar per al país, que sovint, no és que siguin compatibles les unes amb les altres, sinó que són complementàries i per tant imprescindibles totes elles. Per tant, la lògica hauria de fer pensar que caldria buscar-hi el màxim d'entesa per tal de treballar plegats, o com a mínim coordinadament, per aquests mateixos objectius. El problema ve quan, algun polític substitueix la motivació política per la seva ambició personal, i aleshores ja no veu els qui treballen en paral·lel al seu costat com a compatriotes sinó com a competidors. Ja no interessa tant l'objectiu polític (el país) com liderar la cursa cap a aquest objectiu (encara que sigui renunciant, diluint o alentint el mateix objectiu).

Per això s'entén que hi hagi qui des de l'independentisme d'esquerres vegi amb tant d'entusiasme una trobada empresarial per defensar els seus interessos (que ocasionalment poden coincidir en la crítica al govern central), i en canvi sigui incapaç de trobar punts d'acord amb companys de partit discrepants, o amb partits i grups que estarien força més en la mateixa onda. Ens ho hauríem de fer mirar.