Insòlita reacció davant del ridícul del Rei

M'ha semblant realment insòlita la reacció que hi ha hagut davant de l'actitud tan ridícula com inadequada del rei espanyol a la cimera de Xile. I no em refereixo està clar, a l'actitud dels espanyols, sinó a la dels polítics i els mitjans de comunicació de casa nostra. Es miri com es miri l'actitud de Joan Carles, sortint amb el seu estirabot primer, i aixecant-se després, és impròpia de qualsevol persona amb uns mínims d'educació i de personalitat.

Algú ha argumentat que l'actitud del president Veneçolà era inacceptable. I, pel que fa a les formes, crec que és així. A les cimeres, i en general a les reunions mínimament serioses, la gent educada guarda les formes, espera el seu torn i exposa les seves idees sense necessitat d'insultat ningú. No ha vingut de nou el comportament d'Hugo Chaves, però sí que el Borbó es posés a la seva alçada, a nivell de modals, de dignitat personal i de categoria com a mandatari. Perquè després de l'exabrupte, es va aixecar quan estava parlant el President de Nicaragua, perquè estava criticant durament el paper de les empreses espanyoles a Llatinoamèrica. Del fons de la qüestió, del paper de les empreses espanyoles (i americanes, i...) allà en podem parlar un altre dia, com també del recolzament que el govern del partit Popular va donar a l'intent de cop d'Estat a Veneçuela el 2002.

L'espectacle que van donar uns i altres, salvant el paper de Rodríguez Zapatero que com a mínim va estar correcte (ni tan sols va fer cap gest de secundar o recolzar l'actitud de Joan Carles) va ser senzillament llastimós. Gaire bé tant com les tímides, quan no servils, reaccions de bona part de la premsa i dels polítics catalans.

Alejo i els seus, persona "non grata"

Al petit poble de Casares, a Màlaga, el Consistori municipal ha declarat "persona non grata" l'inefable Alejo Vidal Quadras. Fins i tot els regidors del PP hi van votar a favor. La raó és que l'eurodiputat popular va insultar greument Blas Infante, considerat com el "pare de la pàtria andalusa". Concretament el va qualificar de cretí i de fracassat. Ja s'entén que els populars estiguin en contra de qualsevol intent de recuperació de la memòria històrica, perquè gentussa com l'Alejo no solament no han condemnat mai els assassinats comesos pels seus companys d'ideologia, franquistes i falangistes, sinó que encara avui es permeten d'insultar impunement les seves víctimes.

És possible que hi hagi alguna iniciativa per a reprovar Vidal Quadras, més enllà del petit poble malagueny. Un individu d'aquesta baixesa moral no seria acceptat en cap partit ni grup mínimament democràtic i responsable, per això és on és. Segurament tindrà el suport, o com a mínim l'encobriment, dels seus companys de partit perquè comparteixen amb ell que els crims i els assassinats, els del franquisme, no cal que siguin condemnats en la mesura que van ser favorables als seus interessos i a la seva ideologia. Probablement, tampoc secundarien la reprovació molts socialistes espanyols, almenys aquells que consideren que no cal revisar el procés al President Companys, per exemple. De fet, la negativa a anul·lar els processos il·legals contra els qui defensaven la legalitat democràtica no deixa de ser un insult a la seva memòria; representa que consideren que l'assassinat, disfressat de tribunal militar, era legítim i que per tant no cal revisar-lo, i molt menys anul·lar-lo.

Felicitem el consistori de Casares que considerar "persona non grata" a qui ha insultat greument una de les víctimes del pitjor terrorisme del segle XX (a nivell de l'Estat espanyol). Però també hauríem de considerar igualment persones "non grata" a totes aquelles altres que insulten semblantment altres víctimes del mateix terrorisme, negant-se a reconèixer que no va ser ajusticiades sinó assassinades.

Sort de no ser ni monàrquic ni espanyol

Si fos monàrquic i espanyol, en aquests moments sentiria una vergonya immensa. No entendria que la figura que encarna la noblesa històrica d'un país tingués un comportament tan vulgar i impropi de la seva condició. Una figura reial només té sentit en la mesura que és això: una figura, i un símbol. En qualsevol tertúlia de cafè, i cafè de baixos fons, es podria entendre que algú tingués una sortida de to amb un "usted, cállese", que de tota manera seria tingut per un poca-solta maleducat.

En la cimera iberoamericana era d'esperar que el president veneçolà deixés anar també els seus exabruptes, no exempts a vegades d'una part de raó. Per la seva part, Zapatero havia de fer el seu paper institucional defensant el respecte per les persones (encara que en aquest cas es referia a l'Aznar) que havien ostentat un càrrec polític, elegits democràticament. I entremig, posant-se a un nivell més baix de formes que l'Hugo Chávez, va sortir el Rei perdent els modals i la compostura amb el seu "usted, cállese". Per acabar-ho d'adobar, quan el president nicaragüenc censurava, més correcte de formes i amb bona raó de fons, el paper de les empreses espanyoles en terres llatinoamericanes, el rei del espanyols amb un gest de manifesta mala educació es va aixecar i va sortir de la sala. Ni Zapatero ni Moratinos, no van reaccionar: suposo que no li podien cridar l'atenció, com hauria calgut, però tampoc el van gosar disculpar.

Una vegonya, aquests espanyols amb la seva caduca monarquia!

Política exterior catalana

Voldria insistir en el tema de la política exterior, perquè si és evident que qualsevol país, avui, té necessitat de dotar-se d'una política exterior que li permeti situar-se al món, molt més ho ha de ser per un país que ni tan sols és reconegut en aquest món exterior. Els populars, per exemple, sovint critiquen la política exterior de Zapatero no solament pel gest inicial (valent i encertat) d'enfrontar-se als Estats Units per la guerra de l'Iraq, sinó perquè després ha semblat més interessat en coquetejar amb la Veneçuela d'Hugo Chávez o la Cuba castrista que en fer valdre el seu pes a Europa, al món àrab, a la mateixa Amèrica llatina o a països emergents com l'Índia. Una política exterior poc encertada del govern Zapatero pot perjudicar d'alguna manera determinats interessos empresarials i pot fer perdre pes polític a l'Estat.

Però és que en el cas català, no ens hi juguem afavorir més o menys determinats interessos empresarials, sinó la possibilitat de ser reconeguts o no com a nació amb dret a decidir el nostre futur.

Vull dir que, objectivament, la diplomàcia catalana (la política exterior) és molt més decisiva per a nosaltres, i per tant requereix molta més intel·ligència, capacitat i rigor que la de qualsevol altre país. Al capdavall, el cos consular i d'ambaixadors espanyol, per exemple, es manté sigui quin sigui el govern, i per tant és un equip de gent preparada i amb molta experiència. I quina és l'experiència catalana en matèria de política exterior? Per això m'escandalitzava quan en el famós full de ruta que aprovava ERC el passat 20 d'octubre en la seva Conferència Nacional, posava en primer lloc, i com a element clau de la politica exterior catalana, els Casals Catalans a l'exterior. Sincerament, qualsevol expert en política internacional es partiria de riure i conclouria que això del 2014 és una broma infantil que no mereix la més mínima atenció.

Una altra cosa és, com deia Josep Lluís Carod Rovira, coordinar i reconvertir les 54 oficines que l'administració catalana ja té obertes arreu del món, consolidar i obrir noves delegacions de la Generalitat com les de Nova York i Berlín que estan previstes per al 2008. Elements, aquests, que no figuren en la famosa ponència del partit i que palesen el nivell de desconcert i manca de direcció que patim. Naturalment que jo hi afegiria altres temes com la creació d'una xarxa de complicitats i de relacions amb ens estats i subestatals, la creació de lobbys en països clau i prop de determinades institucions (UE, ONU, UNESCO Consell d'Europa...), tal com han fet de fa temps els bascos, i aquí sí que hi podrien jugar algun paper determinades personalitats vinculades en Casals Catalans (més que els Casals en sí), així com entitats com ara la Anglo Catalan Society o la North American Catalan Society. I la preparació de personal (escola de Diplomàcia?) especialitzat en diplomàcia i política internacional, des d'una òptica catalana.
Ens queda molt camí per córrer, i el full de ruta encara està per escriure

Revistes en català i biblioteques

Continuant amb el tema de les revistes en català, i els seus problemes de difusió i distribució, és evident que hi ha altres aspectes a considerar a part de la seva presència als quioscos i llibreries. A qualsevol país europeu, per més que tingui una llengua amb un nombre important de parlants i per tant de possibles lectors i una legislació clarament favorable, es prenen mesures dràstiques per tal d'assegurar una determinada literatura que altrament, seguint les lleis del mercat, quedaria en la marginalitat. Les biblioteques públiques, per exemple, són proveïdes de llibres i publicacions considerades d'interès, al marge de la seva rendibilitat comercial, o en aquest cas dels nombre de lectors que pugui arribar a tenir en una biblioteca. I aquesta ja és una forma de donar suport i fer viable publicacions especialitzades que per sí mateixes no serien rendibles.

Doncs, bé. Això que és normal que es faci a Espanya, a França, a Anglaterra o a Itàlia, on no pateixen excessivament per la supervivència de la seva llengua i on les publicacions especialitzades tenen un mercat potencial molt més ampli, aquí sembla que s'hagi de fer amb comptagotes i encara amb por de ser acusats de no sé què. Per exemple, segons els directori de la Generalitat, a Catalunya hi ha més de 300 biblioteques públiques; a part que es podria considerar la possibilitat de buscar acords per incloure també biblioteques d'altres administracions, institucions o Fundacions, així com les biblioteques d'altres territoris dels països Catalans, i les principals biblioteques d'àmbit europeu, per exemple. Per a moltes revistes (algunes, molt comptades, ja arriben a través de subscripcions a algunes biblioteques), incrementar les subscripcions en 300 exemplars més, a part de l'efecte difusor que representaria que els usuaris les trobessin habitualment a les biblioteques, seria un suport important que en facilitaria la seva viabilitat econòmica.

I encara un altre camp a explorar seria el de la distribució en determinats despatxos professionals. Sovint, quan anem a la consulta privada d'un metge, d'un advocat, d'un gestor, etc. trobem a la sala d'espera unes revistes insòlites, d'interès més que dubtós, però això sí, gaire bé sempre només en castellà. I és que hi ha empreses especialitzades en proveir aquests professionals de tot tipus de publicacions, sense importar massa del seu contingut. Sigui a través dels col·legis professionals, sigui a través de les empreses de distribució especialitzades, sembla que hi hauria un ampli marge d'actuació per part del govern.

La difusió de les revistes en català

A nivell de país, tenim encara moltes assignatures pendents. Des del Govern, en el seu moment, es va abordar sense complexos la creació d'una Ràdio i una Televisió pròpies, avui referència indiscutibles en el seu àmbit. Més difícil ha estat el tema de la premsa diària, amb un AVUI permanentment a la corda fluixa, tot i que ara sembla ja més consolidat, i després amb l'exitosa versió catalana de El Periódico i l'expansió des de comarques de la iniciativa de El Punt. En canvi, el món de les publicacions i revistes especialitzades, sembla que encara continua a les beceroles.

Des de l'APPEC (Associació de Publicacions Periòdiques en Català) s'ha fet una important tasca de promoció i coordinació d'aquest tipus de publicacions. En aquests moments l'APPEC (http://www.appec.cat/ ) aplega unes 150 capçaleres, de les temàtiques més diverses: política, cultura, esports, història, lleure, art, tecnologia, ciència, moda... Resta, però, un tema important, potser decisiu, per a la normalització d'aquestes publicacions: la seva difusió. Des de fa anys, l'APPEC disposa d'un Supermercat itinerant on s'exhibeixen totes aquestes revistes per tal de donar-les a conèixer i fer-ne promoció. Sovint, el visitant del Supermercat de les Revistes queda parat de la quantitat, diversitat i qualitat de les publicacions existents en català. Però, està clar, sempre es tracta d'una acció molt limitada i adreçada majoritàriament a gent ja conscienciada. Ens falten aquells mecanismes de què disposen les publicacions especialitzades en altres llengües.

A qualsevol quiosc podem trobar infinitat de revistes, la immensa majoria en castellà, de les temàtiques més inimaginables, i també molt minoritàries. El quiosquer sap que el 95% de les vendes de revistes corresponen a unes poques capçaleres, i que la resta hi són gaire bé de forma testimonial. Moltes són retornades integrament al distribuïdor, perquè les vendes són realment escasses; però ni tan sols es planteja la possibilitat de refusar-les perquè les distribuïdores ja les hi porten en el mateix paquet, com un pack indestriable. Si algú li ofereix a aquest mateix quiosquer la possibilitat de distribuir una revista en català, amb l'excepció d'unes poques capçaleres, segurament argumentarà que no li surt a compte perquè sap que les vendes seran mínimes (igual com li passa amb tantes altres en castellà, que sí que accepta per inèrcia).
Ja sé que és fàcil dir-ho, i que no ho deu ser tant posar-ho a la pràctica. Però crec que, sense desmerèixer l'esforç i l'interès que pot tenir el Supermercat de les Revistes en Català, la solució no passa per aquí, sinó per integrar-les als circuïts normals de distribució. Segurament, des del Govern hi tindrien molt a dir, i a fer, més enllà de subvencionar modestament les revistes o l'APPEC.

Massificació i responsabilitat personal

Sovint, ens queixem de la massificació de determinats serveis com a causa determinant d'una atenció deficient, d'una deshumanització o d'una manca de sensibilitat envers l'usuari. En relativament poc temps he viscut l'experiència del tracte hospitalari, ja sigui com a acompanyant o com a usuari directe, com ara mateix. I he viscut experiències completament contraposades.
És possble que unes determinades condicions ambientals, la grandària d'un centre hospitalari, les seves normes internes, etc. facilitin més o menys la tasca dels professionals de la sanitat. Però em sembla també ben evident, que el factor humà, la voluntat i l'interès del professional, són elements decisius. En un cas vaig viure, encara que no era directament per a mi, un tracte senzillament deshumanitzat, on uns professionals de la salut tractaven una malaltia concreta, sense importar-los la persona que la patia; el seu objectiu era guarir una anomalia d'un cos, prescindint i al marge de la persona.

En aquest cas darrer, el meu, he pogut constatar que malgrat les dificultats de tipus organitzatiu o tècnic que podia tenir el centre, hi havia un tracte exquisit tant per part del personal mèdic com d'infermeria. Jo no era una malaltia a guarir, sinó una persona que no tan sols precisava dels fàrmacs adequats, sinó també d'un tracte humà i personal.

Gràcies, un altre cop.

Aturada forçosa

De cop i volta, uns dolors aguts a un costat, i febre persistent. Podria ser un grip, o allò que solen anomenar "la passa"?. El metge de capçalera em diu que no ho veu clar, que millor que em faci unes anàlisis, per si de cas; i em donen data pel 15 de novembre per fer les proves. Els dolors persisteixen i la febre no s'atura. Do dies després, acudeixo a urgències, amb una certa recança perquè sempre se'ns acusa, als usuaris, d'abusar d'aquest servei. Em fan les anàlisis pertinents, radiografies... però no en traiem l'entrellat, potser millor que vagi a un especialista.

Per sort, l'endemà mateix tinc hora amb un cirurgià. Espero pacientment a la sala d'espera del consultori, amb febre. Quan em toca el torn, no tinc ni temps de posar-me sobre la camilla. El metge, amb seguretat, posa el dit en el punt que li indico, d'on em prové el dolor. No li ha calgut ni mirar-se els resusltats de les anàlisis del dia anterior ni les radiografies. El diagnòstic és clar: del consultori al quiròfon, ja.

Peritonitis, em sembla que en diuen. Qua em desperto, sento els comentaris, més que eloqüents: "ens ha vingut d'un pèl", "mare de Déu quin fandango que hi havia", per sort tot ha anat bé.

Sort, i sobretot professionalitat i encert del cirurgià. Gràcies

Bèlgica no és Espanya

Un dels principals enemics del nacionalisme a Europa és la seva vinculació amb l'extrema dreta, amb els posicionaments xenòfobs i d'alguna manera amb el record del nazisme. El desconeixement d'aquest fet ha provocat més d'un desengany a nacionalistes catalans que trobaven inexplicable la incomprensió dels europeus, com si a casa nostra no fos l'extrema dreta la més furibunda antinacionalista (però també la més furibunda nacionalista espanyola, està clar), com si l'estat no practiqués permanentment una actitud fenòfoba envers els qui no comparteixen la llengua i la cultura espanyoles, i com si no hagués estat el franquisme, aliat dels nazisme alemany, el qui combatés les aspiracions dels catalans.

Però s'ha de reconèixer que el cas dels catalans, com també el dels escocesos, té ben poc a veure amb la resta dels nacionalismes europeus. A Bèlgica, la causa dels flamencs s'ha vist embrutida per la col·laboració de l'extrema dreta que hi assoleix fins a un 20% del suport electoral, que probablement la resta de forces flamenques no voldran menystenir per aconseguir els seus objectius. És ben cert que la prepotència dels valons, durant molt de temps, és el que ha portat a l'actual situació en què, un cop s'han girat les tornes, els flamencs veuen ara arribada la seva hora. Quan la indústria més potent estava ubicada a Valònia, el nord havia quedat en l'oblit; quan es predicava el bilingüisme, en realitat els únics bilingües eren els flamencs... Ara, la situació econòmica és més favorable a Flandes, i el sud en reclama la solidaritat que no sempre havia practicat quan li corresponia. El problema ve, però, quan el líder flamenc encarregat de formar govern és capaç de dir que als "valons els falta capacitat intel·lectual per a aprendre flamenc", en un clar deix xenòfob, quan hauria estat molt més senzill dir que als valons els ha mancat voluntat per a compartit amb els flamencs un mateix projecte d'Estat, en condicions d'igualtat. Almenys des d'aquí, la música ens sonaria molt millor.

L'SNP i el sobiranisme pràctic

Just quan ahir acabava d'escriure sobre el "sobiranisme pràctic", en motiu de la manifestació a Barcelona sobre el caos ferroviari, m'arribaven les cròniques del congrés del Partit Nacionalista Escocès. Com que el que m'arriba són notícies de rebot, i no pas de primera mà, és possible que no reflecteixin exactament el que s'hi va dir, precisament sobre la relació entre un bon govern, una bona gestió, i el procés cap a la Independència. Sembla que Alex Samond, líder del partit i cap del govern escocès, també hauria parlat de la necessitat d'un bon govern per a guanyar adeptes per a les tesis independentistes.

Per suposat que és important que, tant a Escòcia com a Catalunya, els governants que postulen la independència demostrin, a més, que poden fer una bon gestió de govern: "guanyar l'argument de la independència i la prestació d'un bon govern per a Escòcia són les dues cares d'una mateixa moneda. A millor govern, major suport a la causa independentista". Però, una cosa és treballar per una administració modèlica per no perdre credibilitat, i l'altra és pensar que forçosament els independentistes hem de saber gestionar millor els serveis de rodalies, el sistema sanitari, afrontar els reptes del món de l'educació, etc.

Recordo que quan anys enrere va ser nomenat Conseller de Sanitat en Josep Laporte, van sorgir algunes veus, sobretot de l'àmbit socialista és clar, que argumentaven que la sanitat catalana seria millor gestionada des de Madrid, amb Ministres com l'Ernest Lluch. I és molt possible que fos així. Però en cap cas, això no ens restava, ni ens resta, legitimitat per a governar-nos nosaltres mateixos, amb les nostres mancances i els nostres errors, que segur que també n'hi haurà.

Creant estructures d'Estat... espanyol

Sembla que algú es va sorprendre que el Rei, en l'acte d'inauguració de la remodelació del Museu del Prado, a Madrid, remarqués que el museu "ens identifica com a nació".Per ells, és la cosa més natural del món. Saben que l'Estat es construeix des del poder, i no desaprofiten cap ocasió per a consolidar les estructures d'Estat, que després acaben denominant nació per a fondre'ls en un mateix concepte d'Estat-Nació. És aquí que tot i tenir molt clar que som una nació no acabem de trobar (o no gosem) la manera que crear-nos estructures d'Estat que ens acostin a una nació més sobirana.

Aquest era un dels aspectes positius que tenia la ponència de la Conferència Nacional d'ERC, tot i que després en el redactat final aquest tema va quedar encara més aigualit. Una cosa és anar treballant per aconseguir disposar algun dia d'una majoria social partidària d'exercir el dret a decidir, i l'altra és que mentrestant no puguem anar creant les nostres estructures d'Estat. Ara mateix, s'acaba d'encetar una nova etapa del desplegament de la Policia Catalana, de manera que ja només queden per completar les comarques tarragonines. Aquesta és, sens dubte, una de les grans estructures d'Estat de què es va dotar Catalunya, juntament amb la creació de la Televisió de Catalunya, i el model educatiu propi. Però des de fa temps, ni en els darrers governs de Jordi Pujol ni en els tripartits, no hi ha hagut iniciatives semblants amb la idea de crear noves estructures d'Estat (potser per això, per evitar posar-se tant al descobert, es va aigualir el tema en el redactat final de la ponència en la Conferència Nacional d'Esquerra).

Però no és només que no s'hagin creat estructures pròpies d'Estat, sinó que més aviat s'ha col·laborat en crear les estructures d'Estat, però de l'Estat Espanyol. Des d'una perspectiva espanyola, per tal d'evitar que es creïn estructures d'Estats a Catalunya, per exemple, el que cal és que l'Estat tingui la seva grapa posada en el màxim d'estructures perifèriques. El Museu del Prado pot ser un símbol identificador de la identitat nacional espanyola; però ni el MNAC ni el MACBA no ho poden ser respecte a la nació catalana. Entre altres coses, perquè, amb la complicitat del Govern català, els tentacles de l'Estat també arriben a aquestes institucions catalanes. Donar entrada a l'Estat, com s'ha fet des d'aquí, a aquestes institucions equival a posar-les al servei d'una estructura d'Estat en la qual aquests no ocupen sinó un lloc perifèric. El Govern espanyol enforteix així la seva estructura d'Estat, d'Estat Nació, i a més ho fa des de la prepotència colonial sabent que per quatre quartos tindrà comprats, i calladets, els súbdits de les colònies. Per entendre'ns, la reforma del Prado, a Madrid, ha costat 152 milions d'euros, mentre que la participació de l'Estat al MNAC (el preu que justifica la presència de l'Estat) és de 2'5 milions, i en el cas del MACBA es queda al milió peladet. I així podríem anar citant altres equipaments i institucions del país.

Rodalies i el Sobiranisme pràctic

Aquests dilluns hi va haver una manifestació per protestar pel desastre de les infrastructures a Catalunya. A la plaça de Sant Jaume, doncs, van coincidir des de les JERC, Plataformes sobiranistes, Catalunya Acció i moviments veïnals, però també el Partit Popular o fins i tot el nou partit nacionalista espanyol creat per la Rosa Díez. El més fàcil és dir que mentre els uns hi anaven de bona fe, per defensar els interessos de Catalunya, els altres hi anaven per pur oportunisme polític. Qualsevol excusa menys replantejar-se el tema de l'anomenat nacionalisme o sobiranisme pràctic.

Darrerament se'ns ha repetit, en part per explicar actituds dels nostres polítics que algú podria considerar de renúncia, que en lloc d'obsessionar-nos per un nacionalisme identitari hem de pensar en una mena de nacionalisme pràctic. I els raonaments que hem sentit amb tanta insistència en els darrers temps, sobre una suposada evidència que la pèssima gestió portada a terme pel govern de Madrid, havia de portar a convèncer molts catalans de la necessitat de la independència, encara que només fos per millorar determinats serveis, anaven en aquest sentit. No negaré que una mala gestió del govern espanyol pot fer decantar algú a creure que ens anirien millor les coses si ens les gestionéssim nosaltres mateixos.

Però aquest argument és tan fràgil com inconsistent. Per suposat, el partit espanyol de l'oposició, ara el PP i un altre dia serà el PSOE, sempre argumentarà que el tema es resoldria amb una nova majoria de govern. I sincerament, si d'aquí a un any, amb aquest govern o amb un altre, els serveis ferroviaris han millorat a Catalunya, el mateix argument se'ns pot girar en contra: una bona gestió del govern espanyol faria innecessari el traspàs de competències?. Amb una perspectiva molt curta de mires podem argumentar que determinats problemes de gestió es resoldrien si fóssim un Estat independent. I no vull pas dir que no pugui ser així. Però no forçosament, ni en tots els casos.

Un altre dia hauríem d'aprofundir en aquest tema

Política exterior i Casals Catalans

Aquest passat cap de setmana el President del Parlament de Catalunya, Ernest Benach era a Xile en motiu de la X Trobada de Comunitats Catalanes a l'Exterior del Con Sud d'Amèrica. Els Casals catalans són un vestigi de l'emigració catalana arreu del món, el que algunes comunitats nacionals en dirien la diàspora, però que en el nostre cas té procedències molt diverses: des de les primeres emigracions de finals del segle XIX i principis del XX, els exiliats en motiu de la Guerra i la dictadura franquista, fins als qui més modernament s'hi han desplaçat per motius diversos de caràcter més particular.

Això fa que trobem a Europa, i sobretot a Amèrica, Casals o entitats de catalans amb orígens, motivacions i interessos molt diversos. Alguns d'aquests casals porten a terme una activitat encomiable no només de difusió i promoció de la cultura catalana a l'exterior, sinó també donant a conèixer i defensant els drets nacionals dels Països Catalans; altres es limiten a ser un punt de trobada nostàlgic per als qui no es resignen a perdre les seves arrels. De fet, la política exterior del Govern català es va limitar, sovint. a mantenir una certa relació amb aquests Casals, a part dels viatges institucionals de President, està clar.

No sé si és, o era, possible tenir-hi des de Catalunya una complicitat molt més directa en el sentit de convertir aquests Casals en ambaixades culturals catalanes. Però el cert és que fins avui no s'ha avançat gens en aquest sentit. I particularment penso que no en general no és la via adequada, encara que ho pogués ser en algun cas concret. Per tant, entenc que la visita del President del Parlament s'ha de veure des d'aquesta perspectiva més simbòlica, i més ara que es parla tant de la memòria històrica, que real en el sentit d'una línia estratègica de la projecció exterior de Catalunya. Per això em va sorprendre que en la darrera Conferència Nacional d'Esquerra, que dedicava un apartat a la creació d'espais de projecció i solidaritat internacional, es limitava a dir "hem d'aprofitar totes les escletxes i oportunitats que tinguem per projectar-nos a l'exterior i desenvolupar una política internacional pròpia com per exemple potenciant els casals catalans i el reconeixement oficial de les seleccions esportives nacionals". Una visió molt pobra, esquifida, folklòrica i marginal del que hauria de ser una veritable projecció internacional. No parlava ni de les relacions amb estats o altres nacions afins (Canadà o Escòcia), ni de crear lobbis en les institucions comunitàries i internacionals, ni tan sols mencionava l'obertura de delegacions del Govern en diferents parts del món, una de les tasques més positives portades a terme per Carod Rovira, i amb més coherència i ambició nacional d'aquest Govern.

Que no corri la veu

Que la Federació Catalana de Bitlles i Bowling hagi aconseguit ser membre de ple dret de la federació Internacional, la FIQ, és una bona notícia. Probablement ha estat possible per la discreció amb què s'ha portat el tema, afavorida està clar, per la mateixa discreció de l'esport que representa. Però, en tot cas, és evident que es tracta d'una petita passa de cara al reconeixement de Catalunya en el món de l'esport internacional. I poder parlar de deu federacions esportives catalanes reconegudes internacionalment ja és tota una fita.

No ens enganyem, però. El que s'ha aconseguit fins ara és poc més que les beceroles. Les federacions reconegudes en aquests moments corresponen a esports molt minoritaris, fins i tot desconeguts per a una majoria. Potser per això, els espanyols no hi han donat massa importància i no han utilitzat la poderosa maquinària de l'estat per a boicotejar-ho. Sense deixar de reclamar el ple reconeixement en totes les modalitats esportives, inclosa el futbol, és evident que és més fàcil treballar amb l'estratègia de peix al cove (us sona?), encara que siguin peixets petits.

Sumem-nos al mapa per un Estat Propi

En una altra ocasió ja parlava dels riscos o de la inoportunitat de determinades campanyes que proliferen en l'àmbit del nacionalisme català. Ara mateix hi ha endegada aquesta campanya que porta per títol "sumem-nos al mapa per un Estat propi" http://www.estatpropi.cat/ . Naturalment, quan em cau a les mans un enunciat com aquest, la primera reacció és adherir-m'hi, cosa que ja he fet. Però immediatament després penso l'interès o l'abast que pot tenir una campanya com aquesta.

No sé quin col·lectiu hi ha al darrere, sembla més una iniciativa de caràcter personal, i estic convençut que està fet amb la millor intenció del món. Però, sincerament, tinc els meus dubtes sobre la seva efectivitat. Sempre que es fa una campanya de recollida de signatures, es passa per unes fases que podríem descriure així: en un primer moment, i com aquell qui res, s'arriba fàcilment a les dues o tres mil adhesions, perquè en l'àmbit dels moviments sobiranistes hi ha una quantitat així de militants inquiets, de gent que està força interconnectada entre sí, i que estan amatents per veure què poden fer o a què es poden adherir; en una segona fase, una mica més lenta, es pot arribar fins als vint o vint-i-cin mil adherits, que seria la quantitat de militants confessos (militants de partits nacionalistes, socis d'entitats netament catalanistes, etc); però a partir d'aquí ja és molt difícil avançar més, o en tot cas es fa molt lentament, ja que una majoria ho viu com una convicció personal, que en tot cas explicita a les urnes però sense cap mena de militància.

Fins arribar a la xifra d'un milió dos-cents mil catalans que es declaren d'una manera o altra sobiranistes, hi ha un llarg camí per córrer, que aquestes campanayes no assoleixen mai. I no solament no assoleixen, sinó que, en quedar-se en una xifra cinqaunta o cent vegades inferior, pot donar la impressió que els independentistes són realment molt menys dels que són en realitat. Per això penso que, abans d'emprendre una iniciativa com aquesta, per bona que pugui semblar a priori, caldria pensar en com es farà arribar a la gran majoria de la població, i amb quins suports previs es compta. Una campanya fallida pot tenir efectes més negatius que positius.

El traspàs de RENFE perilla de nou

El vicepresident del Govern ha declarat que 'El que no pot ser és que algú pretengui traspassar-nos un problema i espavileu', referint-se lògicament al traspàs de rodalies RENFE previst en l'Estatut i que ja tenia data fixada, a l'inici del 2008. Sembla perfectament lògic que des del Govern no es vulgui assumir a la lleugera el traspàs d'un servei que sembla estar en estat ruïnós. Assumir la responsabilitat de la gestió de rodalies RENFE en la situació actual pot ser molt perillós, perquè els ciutadans esperen que del traspàs se'n derivi una millora efectiva del servei.
És exactament el mateix que va passar, en època del Govern Pujol, quan a Madrid ja els oferien aquest traspàs però sense assumir-ne les deficiències que patia per manca d'inversió.

És per això que ara no té sentit que els convergents critiquin la cautela del Govern que podria fer retardar el traspàs del servei de rodalies. Seria del tot demagògic acusar el Govern d'ineficaç o dir que no té voluntat d'incrementar les competències pel fet de rebutjar o retardar aquesta en concret. De la mateixa manera, fent un xic de memòria, des de l'esquerra s'hauria de reconèixer que les crítiques que llançaven contra els convergents per no haver aconseguit el traspàs durant els seus anys de govern, eren del tot infundades, demagògiques i sense sentit.

Però la política ja se sap que és així, ni uns desaprofitaran l'ocasió per desgastar el Govern, tal com els ho van fer a ells, ni els altres reconeixeran que al capdavall estan fent més o menys el mateix que s'ha vingut fent en els darrers 25 anys.

La imposició de la majoria

Un dels arguments que esgrimeixen els socialistes bascos per a oposar-se a una consulta popular per tal que el País Basc pugui decidir el seu futur, és que segons ells no seria admissible que una part de la població es veiés obligada a a acceptar una situació amb la qual no està d'acord. I per tant, diuen, la proposta d'Ibarretxe trenca la convivència social a Eukadi. Si no hi ha consens, no es pot tirar endavant la proposta. I ells naturalment ja anuncien que no es prestaran mai a aquest consens.

L'argument resulta tan curiós com fal·laç. No seria admissible segons ells que un 40% dels bascos haguessin d'acceptar una decisió avalada per l'altra 60%, perquè ells se senten espanyols i volen seguir formant part d'Espanya. I no dubten en qualificar la proposta d'antidemocràtica i d'atemptatòria contra la convivència a Euskadi. Deixem de banda els Populars, clarament partidaris de la violència per tal d'aturar les pretensions secessionistes. També és curiós que uns i altres (PSOE i PP) s'entestin a dir que això no és el que vol la ciutadania basca, sinó que de fet el Pla Ibarretxe és més una qüestió interna del PNB. Si fos així, si no és el que vol la ciutadania basca, cap problema: que es faci la consulta i ja es veurà si tenen el suport de la ciutadania o no.

Però és que l'argument socialista és pervers ja d'entrada. Segons ells, si no hi ha un ampli consens, no es pot fer el Referèndum i per tant tot ha de quedar igual com està. És a dir que, si no hi ha consens tot ha de quedar tal com vol el 40% que representen PP i PSOE. I això ho troben més democràtic que si es fes el que pretén el 60%. Però, el poder mediàtic dels espanyols farà creure que evidentment si no hi ha una majoria molt àmplia s'ha de seguir el que vol la minoria, i ho vendrà com la cosa més democràtica del món!

Agressió al metro, i complicitat de la justícia

És curiós que un cas com aquest hagi tingut tant de ressò. A vegades, no se sap ben bé per què, un fet que és habitual ens és presentat com a extraordinari, com si escandalitzés l'opinió pública. I és aleshores, i només aleshores, que intervenen les administracions simulant una gran consternació pels fets i presumint d'actuació exemplar. D'agressions com les d'aquell individu al metro, que aquests dies s'han difós a bastament, n'hi ha constantment, sovint molt més greus pel que fa als danys físics a les víctimes; a la pàgina de successos hi solen aparèixer només quan s'ha produït alguna víctima mortal. I la resposta habitual dels jutges, com també ho va ser en aquest cas, sol ser inhibir-se i deixar anar el delinqüent, per evidents que siguin les proves i la seva perillositat.

Val a dir que no sempre actuen així. Quan l'agressor respon a una ideologia diferent a la seva, sigui de caràcter alternatiu, nacionalista, o simplement d'esquerres, aleshores sí que és capaç d'actuar amb contundència, encara que la víctima sigui només una bandera, una foto o un caixer automàtic (s'han dictat sentències de 10 anys per cremar un caixer automàtic!). Quin racisme més repugnant pot induir aquesta gentussa a dictaminar que és més greu ferir una màquina que una persona!. Però és que el jutge sovint no es mira la víctima sinó la coincidència o discrepància amb la ideologia de l'agressor. Per això en aquesta ocasió, com s'acostuma a fer en aquests casos, el jutge va deixar en llibertat immediatament el noi del metro. El que no devia comptar el jutge era que precisament aquesta vegada se li donés tanta importància mediàtica. Ell ja devia saber que normalment no passa res, i les queixes de les possibles víctimes són arxivades sense més ni més, i els mitjans de comunicació miren cap a un altre costat. Però, vés per on, ara, fins i tot les instàncies judicials que sempre havien protegit aquestes actuacions tan irregulars com injustes, ara es veuen obligades com a mínim a simular que s'obre un expedient al jutge.

Reaccions no reconegudes

Ja sé que sovint es diu que tota persona honesta hauria de ser capaç de reconèixer els seus errors, que esmenar és de savis, i tot el que vulgueu, però no és menys cert que en afers de vida pública el reconèixer un error implica exposar-se a ser linxat literalment pels mitjans de comunicació, cosa que lògicament aprofiten els adversaris per a procedir a l'enderrocament definitiu. Vull dir que quan algú s'entesta en la"seva" veritat, encara que sigui obvi que no és "la veritat" més acceptada per la majoria, sempre es recorre a l'exigència d'autocrítica, de valentia per admetre que no sempre s'han fet les coses com calia, com si en cas de fer-ho tothom li hagués de reconèixer aquest mèrit i se li permetés esmenar-lo sense ser defenestrat.

Al marge que deu ser propi del gènere humà la negació de la realitat que ens envolta en la mesura que no s'adiu als nostres interessos, no és menys cert que sovint un s'aferra a defensar numantinament les seves posicions per salvaguardar la seva imatge, encara que després la processó vagi per dins i faci el seu camí. Vull dir que és possible que, com va passar amb la Direcció d'ERC en la Conferència Nacional, es doni la sensació de rebatre amb tot el convenciment les crítiques que li plouen d'arreu, però assumint que haurà d'introduir canvis en la seva forma de procedir.

Allà, la direcció d'ERC va evidenciar unes altes dosis d'il·lusió (entenent-la com a derivat de ser uns il·lusos) quan parlaven de fer un Referèndum quan el partit fos hegemònic, i alhora posaven la data del 2014; quan parlaven del principi de legitimitat quan després plantejaven demanar a l'Estat la transferència per convocar el Referèndum; quan plantejaven avançar cap a una majoria social, però sense comptar ni amb convergents ni amb socialistes; quan pretenien fer-nos creure que aquest, el presidit per Montilla, el que assisteix a la celebració del 12 d'octubre, era un govern amb ambició nacional... Jo voldria tenir la il·lusió (suposo que també d'il·lús) que, malgrat l'aparent immobilisme que proclamaven des de la tribuna (alguns fins i tot amb un to proper a l'histerisme), alguna cosa canviï en la direcció del partit, i en la seva actitud al govern de Catalunya.

La petició de dimissió de la ministra Alvarez, per part de Joan Puigcercós en podria ser una mostra. O no.

La premsa afí a ERC, i la resta

En el transcurs de la Conferència Nacional d'ERC vaig presentar dues esmenes parcials, per a la defensa de les quals se'm va concedir 2 minuts justos. Evidentment, amb aquest temps no vaig tenir temps d'argumentar res. Un dels arguments que jo presentava era la percepció que ERC participava d'un govern amb escassa ambició nacional (que no volia dir que no s'hagués fet res, sinó que globalment donava aquesta impressió. I per recolzar-ho vaig dir que només calia mirar la imatge que donaven de nosaltres, de les nostres propostes i del nostre paper al Govern els mitjans de comunicació. I molt especialment els mitjans de comunicació més afins, o més receptiu de les tesis nacionalistes.

La resposta, gaire bé aïrada, va ser que nosaltres (ERC) no tenim premsa afí, i que per tant no hem de fer cas del que diguin els mitjans de comunicació. I va reblar el clau dient "l'única premsa afí a ERC és ESQUERRA NACIONAL" (l'òrgan intern del partit). És a dir que de la mateixa manera que, segons la versió oficial del partit, el panorama català està dividit entre el bons i els qui no són d'ERC (o que essent-ne són massa crítics), també la premsa està dividida entre la que pot sintonitzar amb les nostres idees (el butlletí intern) i la resta.

Una visió estrictament autista, que de fet ja lliga amb el conjunt de l'argumentació que es va donar en la Conferència. Si, al marge del que digui la gent i els mitjans de comunicació, nosaltres sóm els únics independentistes i els únics que podem portar el país cap a la Independència, la conseqüència lògica és que tota l'estratègia s'ha de basar en el creixement electoral del partit, fins que siguem hegemònics. Aleshores proclamarem la Independència.