Per un mínim de Dignitat Nacional

Ahir mateix, en aquest bloc, parlava d’un Govern d’una altra galàxia, posant com a exemples actuacions concretes de la Generalitat, o a vegades simples propostes o Plans estratègics, que no tenien res a veure amb la realitat del país. S’elabora tot un “Pla de suport al Tercer Sector Social 2008-2010” quan les entitats del sector es queixen de la reducció de les aportacions de la Generalitat, i abans d’ahir es presenta la gestió governamental per a restituir la memòria del President Companys expulsant d’un acte informatiu una de les entitats cíviques que més s’han distingit en aquest camp, com és la Comissió de la Dignitat.

Trenta anys després del restabliment de la democràcia, encara no hem tingut un Govern capaç de fer un gest de Dignitat Nacional en relació a la figura del President Lluís Companys. Sempre s’han fet peticions en veu baixa, com qui suplica clemència, que per suposat han estat desateses pels diferents governs espanyols plenament identificats amb el bàndol que va assassinar-lo. Només un cínic pocavergonya, per no emprar mots més grollers i tanmateix més escaients, pot argumentar complexitats jurídiques o dificultats tècniques per a l’anul·lació de la farsa de judici que es va fer a Companys i a tants altres patriotes catalans, i que en definitiva es feia al país.

És una mica el que deia fa unes setmanes en relació a les declaracions del Lehendakari Ibarretxe anunciant que “acatava” la sentència que l’impedia fer una consulta democràtica al poble basc. No es pot acatar la injustícia i l’atac a la Dignitat Nacional. La legalitat imposada per la violència terrorista, a partir del 1939, no és que no tingués cap legitimitat, és que des de la legalitat democràtica deixa de tenir sentit i valor. I no es tracta de jutjar personalment, perquè caldria fer-ho a títol pòstum, les persones que van participar en l’acció terrorista més gran del segle XX a l’Estat espanyol, però sí de deixar de reconèixer qualsevol mena de legalitat i legitimitat a aquelles institucions que tenen tants crims a les seves espatlles.

Per Dignitat Nacional hem de deixar de suplicar i de pidolar, perquè això suposa que en ser desestimada la nostra súplica humiliant, no ens queda sinó el camí d’acatar la humiliació. Això significa reconèixer-los una legitimitat que no tenen. I qual algú, des del Palau de la Generalitat, és capaç d’expulsar d’un acte informatiu una entitat tan íntegra i exemplar com la Comissió de la Dignitat, és perquè tenim un Govern al qual li falta aquest mínim de Dignitat Nacional exigible.

Un Govern d’una altra galàxia

El Govern de la Generalitat ha aprovat el “Pla de suport al Tercer Sector Social 2008-2010” amb l’objectiu de consolidar la tasca de les entitats que presten serveis socials. D’entrada, em sembla molt bé que el Govern no es limiti a emprendre iniciatives i accions puntuals sinó que ho faci a través de Plans globals d’actuació, a través d’allò que sovint se n’ha anomenat “Pacte Nacional” en el cas de l’Educació o de la recerca, i en definitiva a través de propostes que impliquin una planificació prèvia del conjunt del sector.

Es podria contraposar aquesta manera d’entendre l’acció de Govern, amb la de Governs anteriors en què semblava que es limitaven a anar improvisant i trampejant la situació del dia a dia, encara que probablement els seus responsables també ens dirien que a la seva manera ja disposaven d’un programa global d’actuació. En principi, sembla molt més seriós un Govern que planifica la seva actuació, com a mínim, a mig termini.

Ara bé. El problema rau en què aquests grans programes d’actuació, sovint presentats amb bombos i platerets, responguin veritablement o no a la realitat del país. Es va fer un gran Pacte Nacional per a l’Educació, per exemple, que després resulta que segons els sindicats se’n va en orris amb la proposta de la nova llei d’Educació de l’Ernest Maragall. O tenim una política de Cooperació que és criticada fortament per les entitats de cooperació, una política lingüística que no satisfà en absolut a les entitats que treballen en aquest camp. I ara ens presenten aquest “Pla de suport al Tercer Sector Social 2008-2010”, que pot ser molt interessant sobre el paper; però resulta que era aquesta mateixa setmana que representants de diverses entitats de les més representatives d’aquest Tercer Sector afirmaven que, lamentant-ho molt, haurien de reduir els seus programes d’acció, perquè havien minvat els recursos provinents de l’administració, a part dels donatius de particulars atribuïbles a la crisi.

Sincerament, sense desmerèixer la bona voluntat i l’encert que puguin tenir aquests grans Plans d’actuació governamental, la impressió que tinc sovint és que ens trobem amb un Govern que fa els seus plans i les seves planificacions al marge de la realitat del país. En definitiva, un Govern que viu en una altra galàxia.

La crisi, un munt d’oportunitats... perdudes

Tots els analistes assenyalen, amb més o menys matisos, unes mateixes causes de la crisi. Hi ha hagut uns excessos especulatius, uns errors de càlcul dels riscos que assumien entitats bancàries i asseguradores, una irresponsabilitat a l’hora d’impulsar endeutaments desmesurats, i en definitiva creure en un creixement sense límits fonamentat en el no res. Primer va caure el món de la construcció, i darrere seu les empreses financeres insolvents, per acabar amb la banca, la caiguda del consum, i per tant la rendibilitat de moltes empreses.

No cal insistir-hi: la crisi la pagarem els ciutadans del carrer, no pas els qui havien fet les grans fortunes amb l’especulació, ni els prestamistes sense fons, ni els banquers a qui els Estats en nom nostre els treuen les castanyes del foc, ni les multinacionals que mantindran el seu nivell de beneficis a base de reduir dràsticament les plantilles. Les solucions adoptades pel món occidental no són les corresponents a un model liberal, sinó molt més conservadores, pròpies d’un caciquisme del capital; però no hi ha res a fer, dretes i esquerres a l’hora de la veritat coincideixen en aquest model econòmic basat en repartir-se les càrregues: uns se’n duen els beneficis, i els altres, les pèrdues.

Però, hom podria pensar que, com a mínim, la crisi podria servir per corregir alguns dels errors i dels excessos comesos. Però no. Els Estats no fan sinó preparar el terreny per a reprendre l’activitat que ens havia portat fins aquí. Res de fer cap mena de replantejament sobre models de creixement; sobre la necessària intervenció dels poders públics quan l’economia funciona bé per evitar els excessos, enlloc d’esperar a intervenir quan s’han de pagar les conseqüències d’aquests excessos; sobre la consideració de la vivenda com a bé de primera necessitat, amb el qual no s’hauria de poder especular... Res de res. Pagar la factura, apuntalar els causants de la crisi, i preparar el terreny per a tornar-hi. “Que no ha estat res!”

Els comptes de la MAT i el paper de l’Estat

Llegeixo un titular de premsa que assegura que la construcció de la MAT costaria la meitat si es fes soterrada. Sorprenent, perquè sempre havia sentit que l’empresa que havia de fer l’obra, Red Eléctrica Española, es negava a soterrar-la perquè li sortia massa car. Després, llegint el cos de la notícia, m’adono que en la notícia ja s’hi aclareix que els autors de l’estudi havien arribat a aquesta conclusió comptabilitzant no solament els costos directes de l’obra sinó també els indirectes. I això, en un context liberal com el nostre si no és un error de càlcul com a mínim és d’una ingenuïtat espectacular.

Els autors de l’estudi, vinculats a la Universitat de Girona, feien els seus càlculs atribuint com a costos de la construcció de la MAT els perjudicis que causarà pel seu impacte ambiental, per la menysvaloració dels terrenys afectats i dels més propers, així com les possibles pèrdues d’atractiu turístic de la zona afectada. Tot i que en aquest estudi hi han col·laborat membres de la facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials de la Universitat de Girona no sembla que hagin tingut en compte que vivim en un sistema liberal en què els guanys són privats, i les pèrdues, socialitzades. Altrament, els veïns afectats haurien de ser considerats com a accionistes o coprepietaris de la línia en la mesura que hi han una aportació important en els costos de construcció.

Per suposat, l’empresa Red Eléctrica Española, d’acord amb l’Administració, compta amb què només ha d’assumir els costos directes, que en tot cas també carregarà als usuaris. De manera que les pèrdues ocasionades per la construcció de la MAT, les han d’assumir en exclusiva els ciutadans afectats; afectats per l’expropiació forçosa, davant l’interès empresarial de Red Eléctrica Española, i afectats per la desvaloració que patiran els terrenys del voltant. I no cal esperar altra cosa de l’Administració, tant li fa que s’autoanomeni de dreta com d’esquerres. L’Estat en cap cas no té la voluntat ni la missió de protegir o salvaguardar els interessos dels ciutadans sinó només dels qui ostenten el poder, en aquest cas el poder econòmic.

Ah, i el fet que l’Estat es posi al costat de l’empresa per garantir que podrà fer l’obra, amb la qual obtindrà sucosos beneficis, i deixant que siguin els ciutadans afectats els qui hagin d’assumir les pèrdues que els generi la construcció de la MAT, no té res a veure amb la crisi econòmica ni amb les possibilitats de Red Eléctrica Española. Durant el primer semestre del 2008, ja iniciada la crisi, l’empresa va tenir un 20’4% més de beneficis que en el mateix període de l’any anterior. L’Estat, doncs, ha de vetllar perquè l’empresa pugui continuar tenir un creixement de beneficis a costa, per suposat, dels usuaris i dels afectats per la MAT. I després, fins i tot tindran la gosadia de presentar com a exemplar la gestió empresarial de REE capaç d'obtenir altíssims beneficis malgrat la crisi econòmica.

Quin conyàs de país!

El subconscient ens juga males passades. I no es tracta d’errors o d’excessos verbals aleatoris, perquè la qüestió no està en el fet que algú s'equivoqui dient una paraula per una altra, o que li surti una expressió que no reflecteixi exactament el que volia dir, sinó en el fet que el lapsus dóna sortida a un pensament que tenia interioritzat. “És quan dormo que hi veig clar”, que diria el poeta. I en pocs dies n’hem tingut dos exemples ben galdosos.

Un periodista d’esports, davant la desfeta de l’Atlètic de Madrid al Camp Nou i de l’empat del Real Madrid davant de l’Espanyol (ironies del nom al marge), li va sortir espontàniament que “havia estat una mala jornada per als equips espanyols”. A part de la mediocritat del periodista que li va fer cometre l’errada, és evident que l’home va deixar anar el que tenia fixat en el seu imaginari: o bé que són els equips de Madrid els que representen Espanya, o bé que els de Barcelona no són espanyols. Totalment d’acord, sobretot amb la segona versió.

L’altra patinada va ser la de Mariano Rajoy, dient que era “un conyàs” la desfilada militar del dia d’avui. Ara, pot disculpar-se com vulgui, però justament és a micro tancat (o creient que està tancat) que hom diu realment el que pensa. Probablement no hi faran més sang del compte perquè seria tant com admetre que aquesta és la visió que tenen de l’exèrcit, no ja els grups alternatius o independentistes sinó la dreta espanyola més tronada. Algú s’imagina les mateixes paraules dites per segons quin dirigent independentista? Hores d’ara la fiscalia ja estaria mirant si podia inculpar-lo d’un delicte d’ofensa a les forces armades. Però essent un dels seus, es deuen haver limitat a dir-li, també a mico tancat, “hombre, don Mariano, hay que andarse con cuidado”, i ja està. Per redimir-se, haurà de fer mil proclames enceses en favor de les forces armades, i potser per arreglar-ho podria al·legar que li va sortir de dins això del “conyàs” pensant que al capdavant de la desfilada militar hi trobaria la Carme Chacon.

Quin conyàs de país!

Un Nobel de la Pau amb mèrits ben escassos

Ja s’ha fet públic el nom del guardonat amb el Premi Nobel de la Pau 2008. Es tracta del polític finlandès Martti Ahtisaari, al qual se li han reconegut els mèrits com a mediador en diversos conflictes internacionals. Va ser el principal impulsor del pla de les Nacions Unides per a Kosovo, però abans havia intervingut en conflictes arreu del món, com ara a Irlanda del Nord, a Namíbia o a Indonèsia. Sembla que una altra opció que havia considerat el jurat del premi era la d’Íngrid Betancourt, la qual no podia exhibir massa més mèrits personals que el d’haver estat segrestada durant sis anys. Però al final s’han decantat per Ahtisaari, malgrat que els seus mèrits són també ben escassos.

I m’explico. El posicionament del polític guardonat en la majoria dels conflictes s’ha basat sempre en quelcom tan elemental, i per tant poc meritori, com la simple aplicació del sentit comú. En el conflicte de Kosovo, per exemple, hom podia esgrimir raonaments patriòtics per una i altra banda; els kosovars podien al·legar el principi del dret a l’autodeterminació, mentre que els serbis tenien a favor seu que aquell era territori històricament serbi, encara que la població autòctona va anar quedant en minoria per successives allaus migratòries d’albanesos. I les potències internacionals, en funció dels seus interessos estratègics, i no pas perquè els importés el més mínim ni els drets de les persones afectades ni l’estricte compliment d’una legislació internacional ni la creença en uns principis ètics, es posicionaven en un o altre sentit. Els mateixos arguments que uns i altres donaven a Kosovo, ara s’intercanvien de mans a Abkhàzia. I la solució era tan simple com la d’acceptar aquell principi de “val més sols que mal avinguts”.

Arreu del món, quan es plantegen conflictes internacionals, de forma absolutament deshonesta la majoria dels dirigents polítics prenen partit en funció d’uns interessos concrets. I donat que un dels interessos es mantenir la integritat dels Estats, si més no perquè qui més qui menys tothom té els seus conflictes a casa seva, aleshores s’enroquen buscant solucions que es basin en la forçosa convivència de les parts contendents dins d’un mateix Estat. I és aleshores quan apareixen persones com Martti Ahtisaari, actuant de mediadors més amb el cap que amb cor o les entranyes, i que advoca per un partir peres.

És d’una elementalitat gaire bé infantil concloure que, si dos pobles tenen problemes per conviure plegats, val més que se separin. Per això dic que no veig massa mèrits en la figura de Martti Ahtisaari. Però està clar, aquesta mateixa figura, al costat de sàtrapes criminals com els que dominen la majoria dels Estats que prefereixen mantenir oberts els conflictes abans que acceptar reconèixer els drets individuals i col·lectius dels pobles, o sobretot abans que reconèixer que els Estats són realitats administratives només útils i viables si són acceptades voluntàriament pels seus integrants, realment es mereix tot un Premi Nobel de la Pau. Sense massa mèrits, però sobradament merescut.

Sondeig espanyol: Fins on es retalla?

És una vella tàctica ja utilitzada des de les darreres èpoques del franquisme. Quan el Govern esapnyol ha de prendre una decisió que sap que crearà polèmica i conflicte, perquè ja és conscient de la seva perniciositat, abans de fer-la pública fa córrer un rumor en forma de filtració per saber, com a mínim, quins riscos li pot comportar. I, segons les reaccions que genera el rumor, es pot tirar endavant la proposta, es modifica o es retoca en els aspectes més conflictius, o simplement es busca el moment i la manera més adient per minimitzar-ne les reaccions contràries.

Els dos grans partits espanyols, bàsicament nacionalistes amb un lleuger matís de dreta i esquerra a voltes inapreciable, estan disposats a retallar l’Estatut a través dels seus delegats al Tribunal Constitucional. I saben que això té un risc, perquè, tal com els va passar amb la política ultra practicada per Aznar, també ara podria suposar un nou creixement de l’independentisme a Catalunya. Per això, de tant en tant deixen anar una filtració de les simulades deliberacions del Tribunal Constitucional. Cosa que els permet començar a negociar fins on s’estaria disposat a acceptar, pensant sobretot amb els socialistes catalans i amb els convergents-unionistes, i a partir de quin punt la reacció es limitaria a mostrar una disconformitat amb la sentència, però acatant-la. És a dir ajupint el cap.

Fa poc ho van fer amb el Pla Ibarretxe i la seva proposta de consulta popular. Quan van veure que el Lehendakari estava disposat a acatar la prohibició de consultar els ciutadans, i que la seva reacció es limitaria a un picar de peus, van tirar endavant amb la sentència. Els qui a casa nostra també estan disposats a abaixar el cap en senyal de submissió, és a dir a acatar la sentència, i a limitar-se a fer quatre manifestacions de rebuig, ens començaran a dir que “no ens posem benes abans de les ferides” i que hem de ser prudents fins que coneguem els termes exactes de la retallada. Conscients, però, que després ja no hi serem a temps. Fins ara ha funcionat, i el Govern de la Generalitat ha estat el principal fre per a preparar una resposta contundent (no de paraules, sinó de fets), que a hores d’ara ja hauria d’estar consensuada per les forces polítiques catalanes, mobilitzant a més el conjunt de la ciutadania.

Diada del País Valencià, un país a part

El 9 d’octubre, en commemoració de l’entrada de Jaume I a la ciutat de València, es celebra la Diada del País Valencià. La commemoració es passa de puntetes des del punt de vista institucional, perquè els seus dirigents se senten molt més identificats amb la festa del cap de setmana, dia de la Hispanitat, o de la “Raza” que se’n deia abans. I aquesta és l’esquizofrènia en què viu el país: els qui creuen en la realitat social, política i cultural valenciana, amb profundes arrels i vincles amb la resta dels Països Catalans són acusats de traïdors i de venuts a un pretès imperialisme català, quan ells s’abanderen sense embuts amb l’imperialisme espanyol.

Els qui gallardegen de ser els defensors de la via pacífica i en contra del terrorisme, al País Valencià fan la vista grossa, no detenen mai els violents, ni per suposat no condemnen les seves agressions, perquè en aquest cas coincideixen amb la seva ideologia. Els qui són capaços d’inventar-se una història i una llengua, en contra del parer científic de totes les universitats, són els qui després no l’utilitzen mai, perquè ja els va bé servir-se del castellà, llengua que van imposant arreu. Els valedors del bilingüisme només se’n recorden quan la llengua pròpia assoleix uns mínims de normalitat, però el rebutgen i el combaten allà on poden mantenir l’hegemonia i l’exclusivitat del castellà. Fins i tot a nivell econòmic han de fer malabarismes per mostrar la seva adhesió incondicional a l’Espanya que els discrimina i els espolia; el cor se’ls en va a perpetuar la discriminació que pateix el País Valencià en favor d’una Espanya central i centralista, encara que la butxaca els portaria a posar-se al costat dels altres països espoliats, que casualment resulten ser els Països Catalans. Molts anys d’autodi d’uns governants que han aconseguit la destrucció de bona part del territori a través d’un urbanisme desaforat, saltant-se fins i tot les normatives europees, i que acabarà esclatant com a les Illes; però això només serà el dia en que el partit dominant perdi el poder.

Al País Valencià, posats qüestionar-se, es qüestiona fins i tot el nom del país, on la valencianitat dels anomenats valencianistes queda reduïda a un adjectiu sense substantiu amb el qual identificar-se: Comunitat valenciana. I el principal partit de l’oposició s’ha deixat arrossegar, sovint, per la imperant desídia i manca d’interès pel propi país, i han arribat a plantejar-se canviar el nom de la seva formació perquè no estan segurs que existeixi un País Valencià. Uns i altres, amb la por de posar-se al costat de la resta de Països Catalans, en lloc de crear un País Valencià amb identitat pròpia, l’han anorreat convertint-la en una platja de Madrid.

L’Estat contra la ciutadania

Hi ha notícies que, per la seva insignificança aparent, no mereixen figurar als informatius televisius, i ben just si arriben a sortir com una noteta al marge de la premsa escrita, o simplement en l’apartat d’anecdotari. I tanmateix, són aquests petits detalls que passen desapercebuts els que, sovint, il·lustren millor la realitat de fons. Posem pel cas, la multa que la Comissió del Mercat de les Telecomunicacions (CMT) ha imposat a cinc municipis catalans pel fet d’oferir als seus vilatans el servei de connexió a Internet de manera gratuïta a través de la tecnologia wi-fi.

Segons sembla, les raons adduïdes per aquest organisme de l’Estat són que aquests ajuntaments (Campllong, Quart, Bordils, Espinelves i Fornells de la Selva) estan fent una competència deslleial a les grans operadores de telecomunicacions. Ja es veu que això no s’aguanta per enlloc: no solament perquè es tracta de municipis petits que difícilment poden fer cap competència a les multinacionals de telefonia, sinó perquè en molts casos (i no sé si és aplicable en aquestes poblacions) aquestes companyies desatenen les necessitats dels ciutadans de pobles petits perquè no els surt a compte. Qualsevol que viatgi una mica per la geografia del país s’haurà adonat que molts pobles no tenen cobertura, o la tenen pèssima, i en d’altres són les mateixes companyies les que s’han posat d’acord per a repartir-se els pobles o sectors que cal cobrir amb el mínim servei de telefonia mòbil o connexió d’ADSL.

Em sembla irrellevant el fet de la multa en sí, que imagino que per gota de dignitat que tinguin els responsables municipals afectats es negaran a pagar. El que no és irrellevant és la funció que s’atribueix la Comissió del Mercat de les Telecomunicacions, en tant que organisme de l’Estat. Que els ciutadans es vegin privats d’un adequat servei, imprescindible per a desenvolupar qualsevol activitat, o que s’ofereixi un servei deficient, o que les empreses es posin d’acord per a repartir-se el cobriment d’unes determinades zones que deuen considerar no rendibles, això, tant si s’ajusta a la llei com si no, a la CMT els importa un rave. La seva funció, en tant que organisme de l’Estat no és la defensa dels ciutadans, sinó la dels interessos privats dels que viuen d’aquests ciutadans. La funció de l’Estat és garantir que el poder econòmic tindrà les mans lliures per a desenvolupar la seva activitat lucrativa, al marge de l’interès o del servei que es presti a la població.

Contra el terrorisme? No sempre.

La història no és pas nova. Els actes de violència al País valencià sovintegen més del compte. I sempre del mateix color. A voltes es tracta només de boicots a actes públics, a voltes de pintades i amenaces, però també d’apallissament, incendis provocats, i artefactes explosius. Ara, davant de la celebració de la Diada Nacional del 9 d’octubre, ha estat ERPV qui ha denunciat una vegada més els fets, com temps enrere ho havia fet Acció Cultural, El Bloc, i altres entitats cíviques o culturals.

En aquesta ocasió Agustí Cerdà, President d’Esquerra al País Valencià, a reclamat a Rubalcaba el compliment de la promesa feta amb anterioritat en el sentit d’investigar aquests actes de violència de l’extrema dreta. Reclamar al govern Zapatero el compliment d’una promesa o de la paraula donada és en sí mateix una ximpleria, i més quan es tracta d’un tema amb el qual no tenen cap mena d’interès. Al País Valencia, els autors d’aquest terrorisme de baixa intensitat (de moment no hi ha víctimes mortals), són perfectament coneguts i identificats. Si no són detinguts és perquè existeix una clara connivència entre les forces d’ordre i els agressors. I en el cas que algú negués aquesta connivència hauria d’acceptar que la ineficàcia policial és tan escandalosa que no s’entén que no siguin expulsats del cos els seus responsables. Però és que, fins i tot quan els agressors han estat enxampats in fraganti, després l’aparell judicial els ha absolt amb sentències no menys escandaloses.

No és cert que als polítics espanyols, ni a l’administració de la Justícia, els preocupi i condemnin la violència, com a forma de defensar unes idees polítiques. No hi ha cap problema per encobrir-les i justificar-les sense por a ser acusats de violar la llei de partits pel fet de no haver condemnat un atemptat terrorista, quan aquest prové d’un grup ideològicament afí. Els polítics, la policia i els jutges saben discernir perfectament l’estrall d’un artefacte no pas en funció del dany causat ni de les víctimes, sinó de la ideologia que s’hi amaga al darrere.

Condemnar el terrorisme? No sempre.

L’eficàcia no demostrada és pura ineficàcia

És sorprenent que, en política, no s’utilitzin els paràmetres normals per a valorar l’èxit o el fracàs d’una iniciativa. O, pitjor encara, que només s’utilitzin quan els números quadren. Ningú entendria que un metge es vanagloriés de l’eficàcia del seu tractament, mentre el malalt continués empitjorant el seu estat de salut, que un directiu d’empresa es vantés de la seva gestió quan aquesta anés acumulant pèrdues o que una escola mostrés orgullosa els seus nous mètodes didàctics amb uns resultats acadèmics insostenibles. En política, sí. Cadascú s’atrinxera en els seus posicionaments al marge dels resultats que després se n’obtinguin.

Estic convençut que, en molts casos, en lloc de lliurar-se a una pugna entre rivals que no baixen del burro, seria millor acceptar la proposta del contrincant amb l’única condició de fer-ne una adequada avaluació i comprometent-se a canviar d’estratègia si es demostra que el sistema seguit no ha donat els resultats esperats. En aquest bloc he posat de manifest diverses vegades casos concrets en què s’ha evidenciat una ineficàcia exasperant de l’actual Govern de la Generalitat; i no es tractava de posicionaments previs, sinó de contrastar-ho amb la realitat objectiva: el model educatiu, la política lingüística, la cooperació, la política industrial, el turisme, etc. Els responsables polítics en lloc d’assumir que la seva política no ha donat els resultats esperats, i rectificar, es limiten a desautoritzar les fonts d’informació o a assenyalar un munt de coses fetes. Molta feina feta, potser sí, però ineficaç.

Ens hauríem de basar molt més en l’observació dels resultats objectius: què diuen els informes PISA sobre els resultats acadèmics dels nostres estudiants? S’incrementa o disminueix l’ús social del català? Les entitats de Cooperació estan satisfetes de la gestió de la Generalitat en aquest camp? Hi ha una veritable renovació tecnològica i una aposta per la innovació en les nostres indústries? S’incrementa el turisme cultural i de qualitat, o el turisme d’espardenya?.

Per posar un exemple clar: les seleccions esportives catalanes. Al marge del fet anecdòtic que ahir la selecció catalana de futbol sala femení es proclamés campiona del món, hi ha una dada irrefutable: el 2003 hi havia una sola selecció catalana reconeguda internacionalment, i ara mateix ja n’hi ha 15; a més d’una sentència que avala les tesis catalanes que cap legislació espanyola pot impedir que una federació internacional admeti una selecció catalana. Un 15 a 1 és una victòria per golejada, inqüestionable. O només qüestionable pel fet de tractar-se d’esports molt minoritaris, de manera que si fem el percentatge, en relació a la seva pràctica i als seus espectadors, la diferència entre el que representava la selecció esportiva reconeguda el 2003 i el que les quinze reconegudes representen ara el 2008 seria irrellevant.

Noves veus sobiranistes a ICV

En la perspectiva de l’Assemblea Nacional d’Iniciativa per Catalunya, que s’ha de celebrar el mes de novembre, han començat a sorgir veus que reclamen un gir sobiranista de la formació. No es tracta d’un moviment marginal dins del partit sinó de veus qualificades com les de l’Ignasi Riera, Vicenç Altaió, Jordi Coca o l’alcalde de Cerdanyola del Vallès. De moment, només es tracta d’un manifest, al qual s’espera que s’hi vagin adherint nous militants, però que té la intenció de d’enfortir els plantejaments nacionals en la política d’ICV, de manera que s’hi sentin còmodes tant els federalistes com els sobiranistes o els independentistes.

Pot passar el mateix que va passar quan Convergència, més que no pas CiU, va fer també un primer tomb cap al sobiranisme: uns dirigents de via estreta de l’independentisme, en lloc d’alegrar-se’n, van minimitzar i menystenir el canvi, intentant posar tot l’èmfasi en les contradiccions i mancances existents; perquè és evident que ni Convergència ni ICV, en el supòsit que prosperessin les tesis d’aquest manifest intern, no són pròpiament partits sobiranistes. És el mal crònic que pateix l’independentisme català: pretendre demostrar que només uns representen els veritables nacionalistes, essent els altres uns traïdors, uns renegats, o uns tocacampanes. Així, des de la CUP i des d’altres grups independentistes, es poden sentir veus blasmant ERC per haver pactat amb els socialistes com si això fos una traïció al país; però després des d’ERC es fa el mateix en relació a CiU; i naturalment també sentim veus convergents desautoritzant Esquerra per raons semblants.

Que ICV assumís plantejaments sobiranistes seria una molt bona notícia, des del punt de vista nacional. És cert que això tiraria per terra les tesis d’alguns il·lusos incompetents que van incloure en les ponències d’ERC idees tan ridícules com les d’afirmar que la via cap a la independència passava per l’hegemonia del partit, com a únic referent del sobiranisme català, enlloc de creure que la majoria social imprescindible per a exercir el dret a decidir hauria de venir per la gradual assumpció del sobiranisme per part d’altres forces polítiques. I també és cert que, si altres formacions polítiques, a la dreta o a l’esquerra d’ERC, se sumen a les tesis sobiranistes, el nostre partit deixaria de ser l’única opció vàlida i possible per a molts independentistes, amb el permís de la CUP. Potser no hi guanyaria Esquerra, però sí que hi guanyaria el país.

És la diferència entre mirar-se la política des d’una perspectiva de país o des d’una perspectiva de partit. O, filant més prim, és la diferència entre els qui aspiren a fer avançar el país cap a l’exercici de la plena sobirania, i els qui aspiren a liderar, per esquifit i inoperant que sigui, el que ells consideren l’única opció vàlida de l’independentisme.

Rouco i Carrera, de la mateixa confraria?

Aquests dies hem pogut sentit i llegir un bon nombre de comentaris elogiosos entorn de la figura del Bisbe auxiliar de Barcelona, Joan Carrera, acabat de traspassar. És normal que a la mort d’algú s’intenti presentar la cara més amable i recordar-li totes les virtuts. I, en aquest cas, no cal esforçar-s’hi gaire perquè tothom li reconeix una trajectòria exemplar de fidelitat als seus principis al costat de la gent del carrer, dels més necessitats, i al costat del seu país. Si algú vol trobar silencis o notes d’un cert menyspreu envers la seva persona haurà de navegar pels reductes del sinistre món de l’integrisme d’extrema dreta més tronat, que també existeix a casa nostra.

No diré pas res de nou sobre la trajectòria personal del bisbe Carrera, que em mereix tots els respectes. Però, sense que vulgui ser cap retret en concret cap a ell, sí que em permeto senyalar un fet que a mi se’m presenta com a molt contradictori o, com a mínim, de difícil comprensió. Molts hem tingut experiències amb persones vinculades amb el món de l’Església, alguns ja des dels darrers anys del franquisme, i hem valorat positivament la seva actitud de compromís amb la societat i amb el país, arribant a conclusions semblants a les que altres podíem arribar-hi des de conviccions progressistes, humanitàries, de justícia social, de respecte per les persones i pels drets col·lectius dels pobles. L’anomalia, doncs, no era l’aplicació de les seves creences a la vida real, sinó el fet de compartir i acceptar formar part d’una organització i d’un entramat jeràrquic que menystenia tan escandalosament aquestes mateixes creences.

Com podia, i com pot, gent com el bisbe Carrera formar part d’una estructura eclesial capaç de mantenir, per exemple, l’emissora més contrària i vexatòria dels principis cristians com és la COPE, la capdavantera en instigar l’odi i els enfrontaments entre comunitats, l’emissora més obscena i denigrant de l’Estat? Com es pot compartir taula, assentir amb el silenci, o mostrar només una lleu disconformitat en veu baixa, quan un individu com el Rouco és capaç de justificar la violència franquista? Com es pot acceptar que en nom de la jerarquia eclesiàstica es facin pronunciaments que res tenen a veure amb l’esperit evangèlic, i molt amb la submissió i complicitat amb un determinat partit polític que defensa només els interessos dels poderosos?

Està clar que l’actitud i el compromís de persones com el bisbe Carrera no tenien res a veure amb les de la seva jerarquia. I tots coneixem persones i col·lectius d’església que intenten resistir els embats que sense manies (ni principis cristians) reben d’una cúpula de l’Església que es mou per interessos molt particulars. Però al final acaten, i callen.

Primera escenificació per al nou finançament

Tal com era previsible, ja tenim pacte pel finançament. Teòricament, s’han conjuminat les dues grans propostes en litigi, la del Govern de la Generalitat i la del principal partit de l’oposició. Per a CiU li era més fàcil aixecar el llistó de l’exigència perquè al capdavall el qui haurà de negociar a Madrid serà el Govern; però al final ha cedit en algun punt que podia incomodar excessivament els socialistes, i aquests han admès al final incloure la totalitat de les previsions estatutàries pel que fa als percentatges en la recaptació d’impostos. S’ha de veure, ara, fins on arriba el pacte, i fins on s’està disposat a cedir davant del Govern espanyol.

En qualsevol cas, la proposta del Govern queda millorada amb la concreció d’alguns punts que no hi figuraven inicialment, encara que es continua sense donar una xifra concreta. Hom es pot preguntar per quina raó no s’havien incorporat abans aquests aspectes que, sota la pressió de CiU, reforcen la posició catalana, i que ara s’hi han afegit a canvi de no importunar el Govern socialista amb una xifra concreta, que podria posar en evidència el resultat insatisfactori que al final s’acabarà acceptant. I els militants d’Esquerra ens podem preguntar com és que el nostre partit, en aquest procés negociador, es trobés en el bàndol dels qui no creien necessari incorporar la totalitat dels percentatges en la recaptació d’impostos que preveu l’Estatut. I en el mateix bàndol que finalment a cedit davant del posicionament de CiU, a canvi de no prefixar cap xifra concreta del que representarà el nou finançament.

Per dir-ho ras i curt, en aquesta cursa negociadora ERC no es trobava en el bàndol dels més exigents a favor d’un bon finançament per Catalunya. Podem acceptar només, com a atenuant, el fet que en realitat la negociació ha estat entre els PSC i CiU. I en el millor dels casos el paper d’ERC s’ha limitat a impedir que els socialistes desertessin abans d’hora. Qui no es conforma és perquè no vol.

A darrera hora, el pacte

A aquestes hores els mitjans de comunicació encara parlen de les diferències que impedeixen un acord dels partits catalans en matèria de finançament. Un acord que ja s’havia d’haver tingut abans de l’estiu, quan s’estava pendent de la proposta del Ministre Solbes, i que es va dir que es tindria pocs dies després de la data límit establerta per l’Estatut, el 9 d’agost. L’incompliment i les promeses fallides són atribuïbles al Govern Zapatero, tot un especialista en faltar a la paraula, però també al Govern de la Generalitat per la seva incapacitat per a dirigir el procés, i a CiU. Sense tenir més informació que la incertesa que transmeten els mitjans de comunicació, m’arrisco a fer un pronòstic: a darrera hora, l’Artur Mas i el Montilla escenificaran un acord.

Crec que hi arribaran perquè el principal escull, com ja apuntava dies enrere, és veure qui carrega amb la responsabilitat de trencar o d’impedir l’acord davant l’opinió pública. De la mateixa manera que tothom interpreta el text de l’Estatut a la seva manera, i s’afirma que xifres tan dispars com les presentades pel Govern espanyol i les reclamades pels partits catalans responen al compliment del que marca la llei, també es pot arribar subscriure un pacte que acontenti més o menys totes les parts, però que permeti després la interpretació que convingui a cadascú.

És més, crec que uns i altres, i potser més els uns que els altres, han anat esperant fins al darrer moment la presentació de l’acord per tal de simular que hi ha hagut un gran esforç negociador per totes dues parts. Les dificultats per redactar un text final no provenen de l’anàlisi tècnica i aplicació del que marca l’Estatut en matèria de finançament, sinó de l’interès de CiU per posar en dificultats el PSOE i de l’interès del PSC per assumir un acord a Catalunya que pugui ser portat a Madrid amb la garantia que serà retallat en una proporció per ells acceptable.

En qualsevol cas, serà un acord a dues bandes: PSC i CiU. Els altres dos partits, comparses de Govern, continuaran fent el paperet de la trista figura sense proposta ni iniciativa pròpia.

Incompetència contrastada

Ja he dit en alguna altra ocasió que em sembla ridícul i fora de lloc utilitzar l’argument de l’excel·lència, de la singularitat catalana, per a gestionar els nostres recursos i serveis. És un discurs recorrent a Esquerra presentar-nos com un partit diferent, que aposta per la transparència i l’eficiència, i que amb aquesta singularitat convencerem de la validesa de la nostra opció. No vull dir que no haguem d’aspirar a què la nostra administració sigui el més eficaç possible, sinó que no hi ha cap base per a argumentar que nosaltres gestionarem millor que ningú, i molt menys que aquest sigui un argument per demanar, per exemple, l’assumpció d’unes competències.

Si aspirem a gestionar els trens de rodalies o els aeroports catalans no és perquè tinguem cap garantia que nosaltres ho hem de fer millor que els altres, sinó perquè tenim dret a gestionar el que és nostre; tenim dret a equivocar-nos i a fer nosaltres els nostres bunyols. Ja em conformaria que fóssim capaços de fer una gestió semblant a la que porten els altres partits i les altres administracions, però que la poguéssim fer nosaltres.

Però aquest discurs de l’excel·lència esdevé patètic quan un s’adona de la incompetència que pul·lula per les nostres files. Vegem-ne un exemple: Catalunya disposa d’un important teixit associatiu, que sovint és el que sosté bona part de l’activisme a favor de la llengua i la cultura del país. Però aquest món associatiu, que continua fent tasques de suplència del que correspondria a l’administració, depèn en més o menys mesura dels suports institucionals, que a la Generalitat corresponen en bona part al Departament de la Vicepresidència. Doncs bé, aquest any encara és l’hora que hagin de resoldre les peticions de subvencions per al 2008. I quan es resolguin es donarà a les entitats un termini d’un o dos mesos per a justificar-ne la despesa.

Faríem bé de no utilitzar arguments com els de l’excel·lència, si més no per no fer tan evident el nostre ridícul, perquè de moment el que tenim és una incompetència contrastada.

No ens agrada perquè són espanyols

L’Alberto Fernández Diaz crec que té tota la raó quan es queixa del rebuig a la presència de les Forces Armades en el Festival Aeri de Barcelona. Deia “No els agrada perquè són espanyols”, i ho acabava d’arrodonir dient que si els avions fossin d’unes forces armades catalanes els nacionalistes aplaudirien. Està clar. I per això, ara només aplaudeixen aquesta desfilada els nacionalistes espanyols.

De fet, hi ha una cosa que sí que han aconseguit els espanyols, i que és molt més mèrit d’ells que no pas nostre. Identificar els símbols espanyols amb dreta rància i amb agressivitat. D’aquí ve la incomoditat dels socialistes catalans, molts del quals potser assumirien amb naturalitat la seva espanyolitat si no tingués aquesta connotació negativa que li han donat. I és que el nacionalisme espanyol sempre l’han entès com un nacionalisme agressiu incompatible amb la catalanitat, amb la llengua i la cultura, i en general amb els interessos del país.

Quan veiem algú pel carrer lluint una bandera espanyola a la solapa, no pensem només que es tracta d’un ciutadà normal que se sent espanyol, sinó que tenim la certesa que a més és profundament anticatalà i sobretot fatxa. Ara mateix, no hi ha cap grup que defensi el castellà a Catalunya amb la mateixa vehemència que el català, cosa que seria el normal si existís algun posicionament favorable al bilingüisme simètric. Els qui surten en defensa del castellà a Catalunya ho fan més per anar en contra del català que pel que els pugui interessar la llengua de Cervantes.

Cap partit català, ni ERC, no parla mai d’unes hipotètiques forces armades de Catalunya. Ha hagut de ser un representant del PP el qui ens ho recordés. El dia que per la festa de la Mercè sobrevolin la ciutat els avions d’un exèrcit català, probablement hi haurà aplaudiments dels uns, ciutadans que veuran com a normal que uns forces armades facin la seva exhibició, i xiulets d’uns altres antimilitaristes convençuts. Mentrestant, l’exèrcit es mira i es valora més pel seu adjectiu d’espanyol. I no ens agrada.

Els errors del Lehendakari

Amb tota la cautela que fa al cas, donat que haig de donar per bona la informació que apareix a la premsa, em semblen insòlites unes darreres declaracions del Lehendakari Ibarretxe, però que de fet coincideixen amb les d’altres polítics que s’han expressat en termes semblants. Em refereixo a unes declaracions en les quals afirmava que la prohibició de la seva proposta de consulta popular equivalia a dir “que el poble basc no existeix des d'un punt de vista polític”. El que és insòlit no és l’afirmació en sí, sinó el fet que la faci com si considerés un disbarat afirmar “que el poble basc no existeix des del punt de vista polític”.

Des de Madrid, tant per part dels polítics com dels magistrats del Constitucional, la frase és una obvietat de la qual se’n senten molt orgullosos. Des del punt de vista polític espanyol i des del punt de vista legal, el poble basc, a l’igual que el català, no existeix. La Constitució és molt clara en aquest sentit: només existeix un poble espanyol, i només en ell radica la sobirania. I aquest és el quid de la qüestió. A Madrid ho tenen molt clar i ho apliquen al peu de la lletra.

És cert que al País Basc i a Catalunya hi ha gent que admet aquest fet amb tota naturalitat i que, per tant, li sembla d’allò més lògic que qui prengui les decisions importants, encara que només afectin als bascos o als catalans, siguin els espanyols; per això consideren fora de lloc (i una inconstitucionalitat) pretendre fer una consulta només als bascos o només als catalans, com si aquests poguessin decidir sobre el seu futur, com si realment existissin com a tals. Però el més greu és que hi hagi tot un altre sector de població, o de dirigents polítics, que en principi defensaria l’existència d’una personalitat jurídica basca o catalana, és a dir l’existència d’un poble basc o català, però que es relacionen amb Espanya fent veure que aquesta idea pot tenir-hi algun encaix; seria aquesta resposta del Lehendakari, la dels ingenus que parlen de federalisme, la d’aquells altres il·lusos que proposen demanar que ens transfereixin la capacitat de celebrar consultes populars, o la dels tarambanes que amenacen dient que si no ens donen un bon finançament o ens retallen l’Estatut serem capaços de demanar el Concert Econòmic o la competència per a celebrar referèndums.

El poble basc i el poble català no existeixen, i punt. I només existiran jurídicament el dia que tinguin la valentia de dir prou, de no reconèixer uns tribunals, una legislació i uns poders polítics que neguen la seva existència. El dia que facin efectiva aquesta existència. Demanar, reclamar o negociar amb ells és reconèixer la seva versió segons la qual no existim.

Il•legalització sense càrrecs

La Justícia francesa ha posat en llibertat sense càrrecs els 14 detinguts al País Basc francès sospitosos, en principi, de tenir relacions amb l’aparell d’ETA. Una decisió estrictament política, probablement d’allò que anomenen “cooperació hispanofrancesa contra el terrorisme” va motivar un escorcoll exhaustiu a la seu de Batasuna a Baiona, i la detenció preventiva de catorze dels seus membres. De fet, un dels motius de la investigació ja era força surrealista, per no dir directament delictiva, ja que es tractava d’esbrinar si una organització legal, aleshores legal, com el Partit Comunista de les Terres basques, havia fet transferències de diners a membres d’una altra organització legal, com ho és Batasuna al País Basc francès.

La contrarietat dels polítics espanyols, inclosos els que exerceixen en l’àmbit judicial, és evident. Com pot ser que deixin en llibertat unes persones considerades a priori com a pertanyents a banda armada, pel simple fet de no trobar-hi proves inculpatòries?. Això, a Espanya no passa. El sol fet de trobar-hi una relació de noms, un telèfon en una agenda o idees semblants a les dels etarres, com l’oposició a les nuclears, la defensa d’un model socialista, la reivindicació a favor de l’euskera, o l’aspiració independentista, hauria estat motiu més que suficient per a tirar endavant un procés d’il·legalització del grup i l’empresonament dels seus dirigents.

De tota manera, malgrat l’alliberament sense càrrecs de tots els detinguts per la policia francesa, els responsables espanyols confien arribar a un acord amb els seus homòlegs gals perquè il·legalitzin igualment l’associació Batasuna. Es possible que algun jutge francès excessivament escrupolós i no corrupte argumenti que no havent-hi cap delicte a imputar a ningú, menys es pot imputar un delicte de caràcter genèric a tota una organització. Serà qüestió de canviar el jutge i buscar-ne un que s’avingui a les conveniències polítiques dels governants, a no ser que a França sigui més difícil fer passar el clau per la cabota, almenys en l’àmbit de la Justícia.

La grandària no és l’important

El Cap de Govern d’Andorra, Albert Pintat, va parlar davant l’Assemblea de les Nacions Unides de la mateixa manera que abans ho havien fet altres Caps de Govern, des del Bush al Zapatero passant per l’Evo Morales. Hi va poder fer les seves propostes per a fer front a la crisi mundial i fins i tot es va permetre explicar l’aportació del seu país a la cooperació per al desenvolupament dels països del tercer món. I ho va fer en català, naturalment. A l’escena internacional, ja sigui política, econòmica o esportiva, Andorra existeix. Catalunya, no.

No crec que als andorrans els fes cap il·lusió renunciar a ser presents amb veu pròpia a l’Assemblea de les Nacions Unides, ni deixar de jugar contra Anglaterra en una competició oficial o de ser presents als Jocs de Pequín. Que ningú els expliqui que si es posessin sota bandera francesa, per exemple, podrien presumir que el seu President hauria parlat més temps a les Nacions Unides, o que potser es classificarien per jugar les fases finals d’una competició esportiva internacional. Perquè, aleshores, ells ja no hi haurien estat presents. I la seva llengua, tampoc.

Els mateixos espanyols que, en oposar-se a les aspiracions de sobirania dels catalans, argumenten que no té sentit fraccionar un Estat que ara té un pes relativament important en el context mundial, a l’hora de la veritat són els que ens donen l’argument clau per a fer-ho. No podem tenir veu a les Nacions Unides, ni a la UNESCO, ni a Europa, perquè no som un Estat; no podem pretendre tenir una selecció esportiva pròpia perquè no som un Estat; no podem reclamar que el català sigui oficial a Europa, perquè no és la llengua oficial de cap Estat de la Unió; no podem decidir ni sobre els afers domèstics del país perquè estem sotmesos a les regles de joc d’un altre Estat... Aleshores, és molt senzill. Si per a ser presents al món hem de tenir estat... som-hi! Constituïm-nos en Estat.

No cal insistir en l’evidència de nombrosos exemples d’estats de recent creació, de dimensions geogràfiques i demogràfiques semblants o més petites que les nostres, que han experimentat un creixement econòmic important d’ençà que són independents. I és que la grandària no és l’important; en política, tampoc.