Del somni al delirium tremens

En política, s’acostuma a anar a batzegades. Tan aviat ens pot agafar un rampell de rauxa que ho revolucionaria tot com un d’hiperrealisme narcotitzant que ens fa veure com inviable qualsevol canvi. D’aquí que, a vegades, ens poden sorprendre les declaracions dels polítics per raons totalment contraposades, per excés o per defecte. Podrien ser les declaracions de caire independentista de Jordi Pujol, de seguida matisades amb un “però ara no toca”, o les més divertides de Josep Huguet, l’ex Conseller d’Innovació, Universitats i Empresa.

Durant la campanya electoral, tant Solidaritat com Reagrupament proclamaven que proposarien al Parlament una declaració unilateral d’Independència, tot i saber que en el millor dels casos la seva força seria molt minoritària i que no tindrien el suport de la majoria de la cambra. Això, va servir a alguns dirigents d’Esquerra per a ridiculitzar-los parlant de la “independència exprés” o, com deia el mateix Huguet, titllant-ho d’un “somni d’una nit d’estiu”. De fet, és cert que hauria estat il·lusori pensar que un grup minoritari de la cambra podria fer aprovar una proposta tan transcendent com aquesta, però tan il·lusori com imaginar que un altre grup minoritari, com Esquerra, podria fer aprovar la convocatòria d’un Referèndum sobre la independència. Les possibilitats d’èxit d’ambdues propostes eren molt similars.

Ara bé, si a algú encara li sonava com a “somni d’una nit d’estiu” la proposta independentista de SI, la darrera del Conseller Huguet és per emmarcar-la: “Millor ser un condomini francès que una província espanyola castigada i menyspreada”. Imaginar que Catalunya pogués fer un traspàs de dependència d’Espanya cap a França és molt imaginar. Sort que ningú s’ho ha pres seriosament, tot i que l’article es publicava a les pàgines d’opinió del diari AVUI i no pas a les d’humor, perquè seríem la riota. Això ja no és un “somni d’una nit d’estiu” sinó un “delírium tremens” provocat per a vés a saber què.

Pujol: Independentista post mortem

Irònicament, des de Solidaritat, s’invitava Jordi Pujol a deixar CiU i afiliar-se a la nova formació independentista. Les seves darreres declaracions, validant l’opció independentista, han aixecat força polseguera, probablement traient-les una mica fora de context o intentant interpretar-les en un sentit que potser no coincideix del tot amb la pròpia intencionalitat. Algú, fins i tot, ha parlat de gir espectacular d’aquell qui va ser nomenat l’”Español del año”. Ni llavors devia merèixer el qualificatiu d’”Español del año”, concedit més aviat per a premiar el catalanisme conservador, ni ara l’hauríem de qualificar d’independentista.

De tota manera, resulta curiós que els polítics es destapin de veritat i facin les propostes més decidides o agosarades, que tant vam trobar a faltar mentre governaven, justament quan ja no estan en disposició d’aplicar-les. Ho hem vist reiteradament amb polítics de tots els colors, des del popular Herrero de Miñón a Jordi Pujol, passant pel mateix Maragall. Montilla deu ser una excepció: un home de partit que no s’havia sortit mai del guió que li marcaven des del carrer de Ferraz, un cop va assumir la Presidència de la Generalitat en va deixar anar algunes que, essent molt lluny de les tesis independentistes, tampoc tenien res a veure amb les del militant submís del PSOE que era abans i que torna a ser ara. En general, però, el model sol ser el de Jordi Pujol; mentre era el Govern es va passar vint-i-cinc anys dient que volia un encaix dins d’Espanya, i amenaçant que si l’encaix no era possible aleshores potser sí que caldria buscar altres camins. Però mai va trobar el moment ni les raons suficients, per bastonades que rebés. Per això el discurs de l’Artur Mas sona a disc ratllat, a déjà vu. No serà fins que deixi el poder, sense haver aconseguit ni cap mena de reconeixement ni la resolució del sistema de finançament i havent reiterat mil vegades que si a Espanya no ens hi volen ens haurem de buscar la vida, que l’Artur descobrirà que l’única sortida viable per a Catalunya és la independència.

Els més ingenus poden pensar que Jordi Pujol ha arribat a aquesta conclusió com a resultat de la seva experiència política i a la vista de la intransigència del nacionalisme espanyol. Em sembla d’una ingenuïtat excessiva. Jordi Pujol té ara les mateixes evidència que quinze anys enrere de la inviabilitat d’una Catalunya mínimament respectada dins d’Espanya; l’únic que ha canviat és que ara no ha de passar el cangueli que li hauria provocat una declaració institucional en els mateixos termes que ha fet des del despatxet de retirat del Passeig de Gràcia.

I ara, com ho expliquem això?

(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)

Sovint, al si del partit però també a fora, reclamo un major rigor en les anàlisis si no volem cometre errors monumentals, com els que ha comès la direcció d’Esquerra en els darrers anys. I una forma de ser rigorosos és donar continuïtat als propis arguments; de manera que si a partir d’una anàlisi formulem una hipòtesi de futur, però llavors resulta que la realitat ens desmenteix, el que no podem fer és fer veure que no ha passat res i llançar noves hipòtesis en base a noves anàlisis. Com a mínim hi hauria d’haver una reflexió retrospectiva per a trobar el punt erroni que ens va desviar del camí adequat, i reprendre el discurs, llavors sí, amb la lliçó apresa. N’hi ha però que, sentint els seus discursos, sembla que vagin sempre de victòria en victòria, però per no arribar mai enlloc.

Van ser molts els qui van valorar que els errors d’Esquerra havien estat tan greus que calia cercar una altra via. D’acord, res a dir. Carretero va ser presentat, aleshores, com el gran salvador de la pàtria, l’home que havia de capgirar el panorama polític català perquè la seva veu inequívoca, clara i honesta havia de sintonitzar molt millor amb una gran majoria dels independentistes catalans decebuts d’Esquerra. Altres van confiar per a aquesta mateixa comesa amb Joan Laporta. Fins aquí també tot normal, i personalment vaig saludar (i oferir-m’hi per a col·laborar) les dues noves formacions perquè també creia que podien ser, si més no, un revulsiu.

Però ara resulta que Joan Carretero proposa integrar-se a les candidatures d’Esquerra de cara a les municipals, entre altres coses perquè tampoc es veuen amb cor de fer-ho en solitari. El més lògic, vist des de la distància, hauria estat un acostament cap a Solidaritat, amb qui va rivalitzar precisament per a cobrir el mateix espai que aparentment deixava Esquerra. Totes dues opcions feien les mateixes crítiques al partit de Puicercós i presentaven la mateixa estratègia política. Però, no. Carretero fa un retorn al partit majoritari de l’independentisme, que malgrat tot continua essent Esquerra, acceptant que aquest en sigui el pal de paller. A la pràctica, tothom sap que això representa una forma més o menys digna de retornar al partit que havia deixat (o que l’havia foragitat). I també em sembla molt bé.

A partir d’aquí, dues consideracions. D’una banda, com explicaran ara no només el nou gir de Reagrupament, sinó totes les crítiques i desqualificacions desmesurades que presentaven Esquerra com un partit acabat, venut i que calia superar. I penso en persones que em mereixen tot el respecte, però que crec que es van passar de llarg en les seves valoracions, com ara el Víctor Alexandre. Com justificarem les coses que es van arribar a dir en contra dels uns i en benefici dels altres, si ara resulta que, sota la forma que sigui, tornen a aplegar-se? Reitero que jo vaig respectar la marxa de Carretero i saludo ara el seu retorn; no vull censurar res més que les actituds excessivament crispades (no pas les crítiques que jo també compartia) que alguns van voler crear entre Esquerra i els qui van fer l’opció de Reagrupament, com si es tractés de posicionaments radicalment oposats i irreconciliables.

I d’altra banda, com a segona consideració, donar un punt de vista que justificaria el gir de Carretero. Reagrupament ha fracassat, almenys de moment, com a opció política que volia fer-se un lloc en el panorama polític català. Però, potser no ha fracassat tant el seu plantejament. Reagrupament va destapar la caixa dels trons per alertar de la deriva que havia pres Esquerra. D’aquest mateix sentiment de decepció per les polítiques seguides pels republicans escolanets dels socialistes, en va sorgir Solidaritat que sí que ha aconseguit, també de moment, fer-se un forat al Parlament. Però, sobretot, i entre tots plegats, s’ha aconseguit crear el revulsiu necessari perquè Esquerra rectifiqui, encara que a la tardor ho hauria d’acabar de ratificar. Amb el discurs actual d’Esquerra (i ja sé que algú pot dir que el fa perquè ja no és al govern; el mateix que es podria dir dels qui no hi han sigut mai), ni Carretero ni l’Uriel Bertran no haurien deixat ERC.

I, tanmateix, sempre queda l’esperança

És evident que tothom passa per diferents estats d’ànim: una mateixa situació pot ser viscuda de maneres ben diferents, encara que no sempre prou ben justificades. És ben cert que els grans poders polítics i econòmics controlen el món sencer, els Governs sovint no són sinó titelles a les seves mans, la crisi ens aboca a una situació d’amenaça permanent que ens fa molt vulnerables, les grans potències han donat i continuen donant tot el seu suport a règims dictatorials i criminals, la justícia interpreta amb mil·limetrada precisió que el terrorisme deixa de ser-ho quan el practiquen els poderosos i produeix sucosos beneficis, les societats semblen abocades a la impotència més absoluta... I, tanmateix, sempre queda l’esperança.

O, com a mínim, de tant en tant volem veure en aquesta tètrica realitat algun senyal positiu que ens indiqui que la llibertat i la justícia encara són possibles. Les revoltes de Tunísia i d’Egipte en poden ser un exemple. Potser no tant pel que poden acabar aconseguint com per la constatació que encara és possible que als qui ostenten el poder se’ls escapi alguna cosa de les mans. Aquests règims dictatorials han estats sempre ben protegits per Europa i pels Estats Units, perquè els permet l’espoli impune d’aquests països; no hi ha cap mena d’escrúpol a vendre’ls tot l’armament necessari, i a donar-los tot el suport, per a fer front als “desaprensius” que voldrien reclamar democràcia o llibertat. Però, de cop i volta, sense haver-ho pogut preveure, i per tant sense haver-ho pogut evitar, s’han trobat amb la revolta; probablement, van menystenir-ne els primers incidents considerant que ells ja havien ensinistrat suficientment els règims terroristes com a fer front a rebel·lions populars. I no han estat a temps de salvar el seu amic tunisià, i veurem si poden salvar l’amic egipci. Els crims comesos enmig del silenci de les dictadures que ells sostenien passaven molt desapercebuts, i en tot cas eren justificats amb la més absoluta indecència. Ara, amb la revolta encesa, ja se’ls fa més difícil de sostenir-ho, i no tenen altre remei que acceptar un procés de democratització, que procuraran, però, que tingui el mínim abast.

Les diplomàcies occidentals i els serveis secrets estan treballant a marxes forçades per a restablir l’ordre, evitar perdre’n el control i col·locar-hi nous peons que tornin les coses al seu lloc, encara que sigui acceptant a desgrat una aparença més democràtica. No crec que la revolta pugui anar gaire més enllà. Però no deixa de ser un bri d’esperança creure que és possible, tot d’una, que la gent surti el carrer i es revolti, contra tanta violència i tanta injustícia imposada des del poder. Veure caure un dictador, un règim corrupte o un còmplice de la injustícia institucionalitzada del sistema, encara que ja n’estiguin preparant el recanvi, és sempre gratificant. Si més no, permet creure que, tanmateix, encara ens queda l’esperança.

Professionalitat periodística sota mínims

Els catalans, i segurament que no només els catalans, tenim una estranya obsessió per mantenir uns tòpics, que no ens els traiem del damunt per més que la realitat ens els desmenteixi. És el tòpic dels grans mitjans de comunicació internacionals, per exemple. Sembla com si anomenar unes determinades capçaleres fos sinònim de parlar de l’excel·lència, d’un nivell professional i periodístic al qual no poden arribar els nostres modestos mitjans. Qui gosaria comparar el diari AVUI, l’ARA, o el Periódico, amb el Le Monde, New York Times, o The Guardian?.

I tanmateix, d’una forma constant i reiterada, podem constatar que també aquests mitjans a vegades diuen veritables ximpleries, que normalment tampoc es molesten en rectificar. El col·lectiu Emma es dedica precisament a anar donant resposta a les informacions tergiversades sobre la realitat catalana que sovint apareixen en molts mitjans de comunicació internacionals. En la majoria dels casos no es tracta d’opinions que es puguin més o menys compartir, o que ens ofenen, sinó senzillament d’informacions falses o mal interpretades, que moltes vegades s’expliquen perquè els corresponsals d’aquests grans mitjans de comunicació internacionals tenen la seva delegació espanyola a Madrid, i no es molesten a acostar-se a la realitat catalana per a fer-ne la crònica. Amb un refregit del que llegeixen al Mundo o a la Razón ja en tenen prou per escriure el seu reportatge. I la direcció del diari accepta publicar un escrit que saben que falta a les més elementals normes de l’ètica professional del periodisme com la de contrastar la informació, i que per tant és d’una qualitat ben escassa.

La darrera bajanada l’hem poguda llegir aquesta setmana a la revista Times, i en aquesta ocasió no pas perquè no informi correctament sobre Catalunya ni perquè l’exclogui d’una llista de països o nacions que segons ells tenen més possibilitats d’esdevenir nous estats, sinó precisament per la mateixa llista. No sé a quina mena de periodista (digueu-li de tot, menys periodista) se li pot ocórrer afirmar que al món les deu principals nacions amb opcions d’esdevenir nous estats són: Escòcia, País Basc, Tibet, Ossètia del Sud, Kurdistan, Quebec, Sahara, Cascàdia, Padània i Vermont. Sense tenir en compte les dificultat objectives, insalvables com a mínim a curt termini, que hi ha per al cas del Tibet o del Kurdistan, no és gens seriós presentar la Padània (i ja no parlem de Cascàdia o de Vermont) com a països amb més possibilitats secessionistes que Flandes o Catalunya. Si això ho hagués afirmat un d’aquests diaris de casa nostra hauria estat la riota i ningú dubtaria en qualificar-los de poc seriosos, de manca de rigor i d’escassa qualitat professional; doncs, per al Times, exactament el mateix.

Hipocresia permanent, o indecència política

El descrèdit de la política no ve per l’atzar ni dels aires del cel; se’l guanyen a pols els mateixos polítics dia a dia, amb una tenacitat encomiable. Amb el suport dels mitjans de comunicació, que ja els va bé la demagògia dels polítics que ofereix sucosos titulars de premsa, els líders politics no tenen cap mena d’escrúpol a l’hora de fer bandera del que en una altra situació ells mateixos combatrien. O de combatre allò que havien defensat aferrissadament.

No hi ha cap partit ni cap dirigent polític que cregui que en unes eleccions ha de governar la llista més votada. Però, en canvi, tots els que en veuen la possibilitat han fet en algun moment aquesta afirmació, al·legant hipòcritament principis democràtics. És el que fa el dirigent feixista i xenòfob de Badalona García Albiol perquè deu preveure la possibilitat que el PP sigui la llista més votada, tot i que podria formar-se perfectament una coalició demòcrata de caire sociovergent o de centreesquerra que el tornaria a deixar a l’oposició. Però el curiós és que sigui el candidat convergent Ferran Falcó el qui acusi el dirigent popular de fer demagògia amb la seva proposta, que és justament calcada a la que havia fet moltes altres vegades CiU quan veia que una coalició d’esquerres podia sumar la majoria parlamentària suficient com per a governar. I si en la darrera campanya electoral no es va utilitzar aquest argument va ser simplement perquè Artur Mas ja preveia que guanyaria amb prou comoditat.

A mi em sembla molt bé que CiU anunciï que farà els pactes que calgui per excloure el PP del Govern municipal de Badalona. Però que no digui que ho fa perquè ara no creuen que hagi de governar la llista més votada, com defensaven abans. El que seria incomprensible, i de fet és incomprensible, és que hi hagi partits demòcrates que vulguin establir cap mena de pacte amb el Partit Popular; i més incomprensible encara si aquests partits tenen una mínima voluntat catalanista. Amb els qui per tota raó de ser tenen l’odi contra Catalunya, contra els catalans, contra la seva llengua i contra la seva cultura, cap persona decent hauria de tenir-hi tractes. Diguem les coses pel seu nom. Altrament la gent ja sap que aquests discursos contradictoris són sempre falsejats en benefici propi.

Ara, Adéu a les Caixes?

Insòlita la portada de la majoria dels diaris catalans d’ahir: “Adéu a les Caixes”, “Estocada a les Caixes”... On era, ahir, la novetat? Que la Ministra d’Economia anunciava el següent pas del procés iniciat fa molts mesos? El pla per a eliminar el model de Caixes català estava dissenyat i s’aplicava des de feia un cert temps. No solament era una crònica anunciada, sinó que quan es van donar els primers passos va ser amb l’aquiescència del Govern català i de CiU, i la complicitat imprescindible dels mateixos directius de les entitats d’estalvi.

No era cap secret que ni el Banc d’Espanya ni el Govern de l’Estat, moguts des del darrere per la gran banca espanyola, tenien cap intenció per a sanejar les Caixes d’estalvi en una situació suposadament crítica. La primera edició del FROB només servia per a forçar unes fusions entre caixes amb l’objectiu de despersonalitzar-les i que perdessin un dels seus actius principals, la identitat i implantació en un determinat territori. Els diners abocats per l’Estat, sostrets dels sous dels funcionaris, dels pensionistes i de les prestacions socials, només havien de servir per a pagar les despeses pròpies de les fusions, però en cap cas per a recapitalitzar-les. D’altra banda, si hi havia hagut una mala gestió, la primera i elemental mesura hauria estat la destitució dels seus directius enlloc de permetre que es repartissin els càrrecs de les noves entitats fusionades. I ja fa dies que havien anunciat la segona fase de l’operació que consistia en posar un llistó molt alt per a declarar solvent una entitat d’estalvi, de manera que aquestes es veiessin obligades ara sí a recapitalitzar-se, però a un cost molt alt: la seva desaparició. Però la cosa encara pot anar pitjor: de nou l’Estat que retallada pressupostos socials per totes bandes, tornarà a injectar diners dels ciutadans per quedar-se aquestes entitats que consideri insolvents amb la finalitat de regalar-les després als qui de veritat han mogut tots els fils des del darrere. Ja es freguen les mans assaborint el seu botí.

Des de posicionaments nacionalistes algú ingènuament parlava de “construir Estat” des del Govern de la Generalitat, quan en realitat no es feia pràcticament res. O sí. Des del Govern de la Generalitat es va donar el vist-i-plau a l’operació que pot suposar una clatellada molt seriosa a l’estructura econòmica del país, que esdevindrà molt més depenent de l’Estat. No s’hi val ara a esquinçar-se les vestidures. Tothom era conscient (i els que no, eren uns inconscients) del que s’estava tramant. Des de la Generalitat s’ha actuat amb absoluta negligència nacional, i no hi ha hagut reacció ni des de l’oposició ni des dels sectors econòmics i socials del país, ni massa veus crítiques als mitjans de comunicació que alertessin del perill. Ara, ja haurem fet tard.

El PP malbarata els recursos en plena crisi

És evident que hi pot haver molta subjectivitat a l’hora de considerar què és un malbaratament de recursos. A l’inici de la crisi econòmica tots els economistes mínimament progressistes afirmaven que era lògic que les administracions s’endeutessin en aquestes circumstàncies, cosa que de cop es va capgirat per la dèria irrefrenable d’estalviar i reduir el dèficit. I a l’hora de fer-ho, en funció dels interessos de cadascú, tothom pot considerar que hi ha unes despeses intocables mentre que d’altres serien perfectament prescindibles, encara que en molts casos aquestes despeses seran diametralment oposades segons qui proposi retallar-les.

Els nacionalistes espanyols, per exemple, poden dir que per estalviar hem d’aprimar les administracions autonòmiques, no invertir en delegacions catalanes a l’exterior, o no permetre que es parli català al Senat per no haver de pagar traductors. Per la seva banda, els nacionalistes catalans poden proposar aprimar o eliminar definitivament l’administració de l’Estat, i amb aquesta sola mesura ja tindríem molt de guanyat: si el dèficit fiscal és de 21.000 milions anuals, i el deute acumulat del sector públic català és de 40.607 milions, voldria dir que en dos anys ho tindríem tot eixugat, sense necessitat d’haver de fer gaire més restriccions ni estalvis. Ja sabem que els números no són tan fàcils, però tampoc haurien de ser tan difícils. I, en qualsevol cas, el que no té cap sentit és que amb l’excusa de reduir un dèficit tan important, que a nivell espanyol ho és encara molt més, es vulguin tocar temes menors quantitativament però significatius, sensibles o emblemàtics. Posats a retallar, es podria passar la tisora a la Casa Reial o a la despesa militar espanyola que puja als 17.000 milions.

Però, no. La crisi els ve com anell al dit per poder combatre aspectes tan irrellevants des del punt de vista econòmic, com la traducció simultània al Senat que possibilita que cadascú s’hi pugui expressar en la seva llengua. Però quan el Partit Popular utilitza aquesta demagògia com a forma de mantenir la seva croada en contra de la llengua catalana, és capaç de no guardar ni les formes i proposar aleshores que s’ampliï la traducció tant oral com escrita a la variant valenciana. En aquest cas, l’argument de la crisi i de la necessitat d’estalvi ja no compta; tant li fa, que hi hagi dues traduccions idèntiques, amb un petit accent diferenciat entre el català de Barcelona i el de València, el que preval és la seva absoluta manca d’honestedat.

Ni tan sols una revolta

Mai no es podrà agrair prou a les empreses nord americanes, tipus Lehman Brothers, que amb els seus crèdits escombraries o subprime van ser el desencadenant de la crisi que estem patint. Bé, també podríem dir que mai maleirem prou aquestes empreses que van desencadenar la crisi que alguns estan gaudint. I és que no seria d’estranyar que als dissenyadors de les subprime i en general als qui amb el seu afany desmesurat de lucre ens han abocat a la crisi acabin rebent un Nobel d’Economia. Si ens atenem als beneficis que han estat capaços de reportar a tot el sistema capitalista, se’l mereixen més que ningú.

Tant de temps lluitant els poders econòmics per a contenir els drets laborals i procurant posar totes les traves al desenvolupament de l’Estat del benestar, i ara tot de cop se’ls ha obert el cel. Les tesis que refermaven economistes i suposats entesos en el món de les finances s’han capgirat completament, i s’enceta un nou ordre mundial que té l’avantatge de poder fer tot allò que havia somniat i intentat el capitalisme més salvatge, amb el qual ningú es volia identificar, però ara amb un consens polític gairebé general. Gràcies a la crisi, s’ha obert la veda i tot és possible. Els Governs, convertits en titelles en mans dels poders econòmics, poden aplicar impunement les mesures més irracionals en favor dels qui de veritat ostenten el poder. Des de les direccions de les grans empreses i grups bancaris es pot decidir el xantatge a un país sencer, l’anul·lació de totes les conquestes socials que havien costat anys i decennis d’aconseguir, o el desmantellament de l’Estat del benestar. I ara, amb la coartada o el xantatge de la crisi, sense que la ciutadania pugui reaccionar democràticament negant la confiança als polítics que s’avenen a aquest joc, perquè ara s’hi avenen tots.

Cinc anys enrere, només, hauria estat impensable que es retallessin sous de funcionaris, que es congelessin les pensions, que es limitessin els subsidis d’atur o prestacions socials bàsiques per a poder fer un traspàs de fons a les grans empreses i als grups financers. Qualsevol Govern que hagués gosat prendre mesures en contra de l’Estat del benestar s’hauria abocat a la derrota electoral; ara, l’alternativa és sempre gairebé igual o pitjor. Aquí i a qualsevol altre lloc d’Europa. Ara, el xantatge és permanent: la Nissan, com ja han fet altres empreses, pot amenaçar els treballadors que si no accepten la congelació o reducció salarial, incrementant la productivitat però reduint els drets laborals, seran acomiadats sense més. I els Governs han entrat en una voràgine de legislar en contra dels ciutadans, com si fos cert que no hi ha altra solució.

L’únic que sembla inexplicable és que no hi hagi una revolta amb tots els ets i uts contra tanta desmesura i tant desvergonyiment!

Partits de Govern i d'oposició

(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)

Hores d’ara, tots els partits catalans representats al Parlament, excepte la nova SI, han passat per la doble experiència d’arribar al poder i de tornar a l’oposició. Una experiència que hauria de servir força més que per deixar anar el tòpic de la bondat de l’alternança política, que al capdavall tothom voldria evitar quan ha arribat al govern. Des de l’oposició, i sobretot des de posicions minoritàries, i encara més si són extraparlamentàries, es pot carregar fàcilment a qui es troba en el Govern, si s’obvien la complexa realitat i les dificultats objectives que té tota administració per a resoldre els problemes d’un país.

Quan hi ha un discurs d’investidura, un debat de política general o de pressupostos, des de l’oposició ja es poden tenir els discursos preparats per a rebatre el Govern, com a màxim preveient dues versions: o és un discurs vague, molt general, que no ha entrat a fons en els problemes reals del país, o és un discurs avorrit farcit de xifres i bones intencions però sense rumb ni filosofia de fons. Igualment, des de posicions minoritàries resulta relativament fàcil elaborar i llançar propostes amb una certa alegria, sabent que no hi haurà l’oportunitat de portar-les a la pràctica.

Per això, aquesta doble experiència hauria de servir, també a uns i altres, per a ser una mica més coherents, conseqüents i realistes. D’una banda, s’hauria de dir que no es poden reclamar impossibles ni exigir als altres el que no s’ha estat capaç de fer quan se’n va tenir l’oportunitat; però de l’altra, també s’hauria de recordar que ni es pot donar permanentment la culpa als altres ni excusar-se en el fet que els altres també ho feien.

Per exemple, ara Joan Ridao reclama al President Mas que faci un nou replantejament del model de finançament i que aposti pel Concert econòmic. Una resposta fàcil seria la de dir per què no hi apostaven ells pel Concert econòmic quan formaven part del Govern i van presentar-nos com un gran èxit el darrer model de finançament pactat amb Zapatero. Tan fàcil i demagògic com l’excusa que donaven des del tripartit adduint que tots els mals venien del pacte CiU-PSOE sobre l’Estatut. I així, els partits polítics poden passar-se la pilota responsabilitzant-se mútuament de tots els mals del país.

La demagògia és fàcil, tant per al qui està al Govern com per a qui està a l’oposició. I el problema és que ambdues demagògies es reforcen entre sí, els uns per a carregar les tintes més del compte al Govern i els altres per a eludir la seva responsabilitat de Govern. I aquí és on els mitjans de comunicació juguen un tristíssim paper a favor sempre de les posicions més demagògiques, perquè acostumen a ser les que donen grans titulars de premsa.

És evident que no es pot responsabilitzar el nou Govern de CiU de les finances que s’han trobat a la Generalitat; però no seria acceptable que fessin com el tripartit que, fins al darrer moment, set anys després, encara s’excusava dient tot era responsabilitat dels anteriors Governs de CiU. Els ciutadans han de començar a veure canvis significatius en la política nacional, en el tema del finançament, i en la resta de temes cabdals per al futur del país. Quedar-nos amb l’anècdota dels 80km/h seria constatar que l’alternativa al tripartit era purament nominal.

Partit de Govern? No, gràcies

Esquerra ja ha advertit que no donarà suport als nous pressupostos de la Generalitat si hi ha retallades en salut, en educació i en serveis socials. Per a ser més exactes haurien de dir que no hi donaran suport si es produeixen encara més retallades de les que ja havia fet el Govern anterior. Però, està clar, Esquerra fa aquest advertiment quan sap que no hi ha més remei que continuar amb la política de retallades, potser més dràstiques que abans, perquè l’endeutament de la Generalitat és excessiu i el Govern espanyol pot trobar-hi l’excusa per a intervenir-ne les finances.

De tota manera, algú o altre haurà de fer el gest des de l’oposició per tal de permetre l’aprovació dels pressupostos del 2011, de la mateixa manera que durant el debat d’investidura els socialistes van haver de fer el gest d’abstenir-se, per a no bloquejar les institucions catalanes. A qui li toqui fer aquest paper argumentarà que és un acte de responsabilitat, alhora que intentarà treure’n algun profit en la negociació amb CiU. Però és que l’electorat tampoc entendria que els partits que tenen més representació parlamentària n’obstaculitzessin el normal desenvolupament i aboquessin el país a noves eleccions. En canvi, els partits minoritaris poden permetre’s el luxe de mantenir actituds teòricament més conseqüents; i dic teòricament perquè és evident que saben que si estiguessin en la posició de Govern no podrien mantenir les seves exigències, com no les van mantenir quan hi eren.

Ser al Govern vol dir prendre consciència que la realitat mateixa impedirà portar a terme una part important del programa polític. I ser-hi en coalició vol dir forçosament haver de fer encara més renúncies. I això no hauria de ser cap problema si s’explica bé als militants i electors, però sí que ho és si se’ls ven la moto que nosaltres capgirarem el món o que portarem els socis majoritaris al nostre molí. I vista la mala experiència, de ben segur que molts se senten més còmodes amb un partit petit, gairebé testimonial, sense compromisos ni necessitat de fonamentar prou bé les propostes i reivindicacions, sabent que igualment tampoc seran tingudes en compte. A alguns els ve massa gran això de ser un partit de Govern; almenys així, no tenen necessitat de justificar-se ni tan sols com a acte de responsabilitat.

El bufó de la Cort no sap representar res més

Avui l’Albert Boadella estrena obra, a Madrid, naturalment. Res de nou. No vull dir que no sigui novetat l’estrena d’una obra teatral, sinó que no és novetat l’obra que estrena. El seu nou muntatge no deixa de ser una reposició de les fòbies que persegueixen el personatge des que se li va acabar la imaginació: l’odi a Catalunya i a tot allò que soni a català, que per això ha de deixar clar a cada moment que ell no se’n sent en absolut. I, aquesta vegada, ho fa posant el seu discurs en boca del músic Amadeu Vives.

L’Albert Boadella intenta a través d’aquesta obra equiparar-se al músic català pel fet que aquest va decidir traslladar-se a Madrid on les seves obres líriques, bàsicament les sarsueles, podien tenir una millor acollida que a la convulsa Barcelona de finals del segle XIX. En la decisió d’anar a viure a Madrid i en la ideologia netament conservadora potser són les úniques coses en què es poden assemblar els dos personatges. No pas en el talent ni tan sols en la fidelitat al país. No sé si en l’obra l’Albert Boadella hi fa sortir la seva faceta com a compositor de cançons tan populars com l’Emigrant o la Balanguera, ni si hi figura la seva etapa com a impulsor de l’Orfeó Català; segurament preferirà entretenir-se en l’etapa d’Amadeu Vives en què la fama que li donaren les sarsueles a Madrid el porten a allunyar-se de la vida cultural catalana i a distanciar-se del nacionalisme. Segurament, com ja ha sortit a alguns mitjans de comunicació, aprofitarà frases seves de menysteniment del nacionalisme, però potser callant que al final de la seva vida ell retornà a Barcelona per presentar-les a les eleccions catalanes per Acció Catalana primer, i per la Lliga regionalista després.

És la trista història del bufó de la Cort, que quan se li acabà la inspiració i la capacitat creativa intenta mantenir l’interès del públic a base de ridiculitzar l’església, amb la complicitat d’aquesta que donava gran notorietat a les seves obres per la falsa polèmica que es creava. Tot seguit, va dirigir la seves ires contra la simbologia catalana, ja fos la “Moreneta” o les mateixes institucions nacionals. Quan el públic, coincidint ideològicament o no amb les seves bufonades, va cansar-se del disc ratllat de les seves representacions, va fer el pas definitiu renegant de la seva catalanitat, del país i de tot el que fos català, i es va deixar portar pels sectors ultres i nacionalistes espanyols més radicals de Madrid. Allà li van obrir les portes, com qui mostra un trofeu de guerra: era la mostra viva de la perversitat del catalanisme. El seu teatre importava ben poc, i interessava encara menys. S’ha passat uns anys vivint del “cuento”, i ara hi torna amb la mateixa cançó. Entre altres coses perquè sap que el dia que se li acudeixi fer una obra seriosa, a Madrid, se’l trauran del damunt i li retrauran que, en el fons, no deixa de ser català.

La metodologia del Banc d'Espanya

El Banc d’Espanya sembla que està disposat a obrir una nova tanda dels FROB (Fons de Reestructuració Ordenada Bancària), per a poder apuntalar, diuen, el sistema financer. I a la vegada, ja es torna a parlar d’una nova fase de fusions de Caixes, quan encara no s’han acabat de canviar el cartells de la primera fusió. Si algú s’entreté a repassar i comparar les declaracions, anàlisis, vaticinis i receptes que donaven tant des del Banc d’Espanya com des d’altres esferes del poder econòmic, amb les que continuen fent ara, hauríem de concloure que la qualitat professional dels seus dirigents i analistes és més aviat escassa. A no ser que la seva intenció fos una altra, està clar.

Tot i que aparentment totes les Caixes, almenys les catalanes, van tancar l’exercici del 2009 amb guanys (menors que altres anys, però guanys), els suposats economistes auguraven un futur negre per a les Caixes si no encetaven un procés de fusions i si no s’acollien als diners del FROB. Era la recepta màgica i ineludible per a donar estabilitat al sistema. Els ajuts del FROB, però, eren un regal enverinat que de cap de les maneres no tenien la intenció de sanejar res, sinó de posar en una situació encara més delicada les Caixes d’Estalvi¹. Els ajuts, que només servien per a cobrir les despeses de les fusions, eren a un interès altíssim; i tot i que algunes caixes s’hi resistien només les més fortes, com la Caixa, van poder refusar-ho. No solament aquells diners no van resoldre res, sinó que ha empitjorat l’endeutament de moltes entitats. I ara, suposo que imaginant que la gent no té memòria ni acostuma a repassar les hemeroteques, tornen a plantejar la mateixa qüestió, però endurint les condicions: si ja havien aconseguit començar a enfangar-les, ara només és qüestió de culminar el procés d’eliminació; en realitat, l’objectiu final i únic de tot aquest procés.

Prou que algunes entitats, com ja van fer llavors, intenten estalviar-se aquest “ajut”, d’altres demanen que en tot cas sigui en forma de línia de crèdit, només per si es necessita; però el Banc d’Espanya no s’està d’històries. És ell, i els polítics que en mouen els fils, el qui determina la quantia i la forma amb què les Caixes han d’acceptar la segona edició del FROB. Si no ho accepten se’ls amenaça de ser intervingudes o de tallar-los tota via d’accés al crèdit.

A altres llocs s’opera diferent. Per exemple, hi ha grups mafiosos que es presenten també a cara descoberta a una empresa i els diuen que necessiten ser protegits; i ells, naturalment, els ofereixen la protecció que necessiten a un preu ben onerós. Si l’empresari s’hi nega, no passa res i s’acomiaden donant-se la mà cavallerosament; però al cap d’uns dies l’empresa pot patir atacs vandàlics, incendis sospitosament poc fortuïts, o la trucada de clients que deixen de ser-ho per consell de ves a saber qui. Aleshores torna a aparèixer l’oferidor de “protecció”; i ara sí la contracten formalment i a un preu un xic més elevat, per la demora.

¹Caixa Manresa, per exemple, va tancar el 2009 en solitari, amb uns números brillants dels millors de tot l’Estat. Ara, fusionada amb Caixa Catalunya i Caixa de Tarragona, és de les primeres candidates a ser absorbida, fusionada per força, comprada o transformada en banc.

En un país normal no passaria

Ahir deia que estava d’acord amb l’ex president espanyol José Maria Aznar, quan afirmava que “no ens ho podem permetre”, referint-se a la disbauxa d’administracions; als catalans ens sobra, és una despesa excessiva i inútil, la de l’Estat espanyol. Avui haig de dir que també estic d’acord amb Mariano Rajoy quan afirma que aquestes coses, que es parli altres llengües que la castellana a les Corts espanyoles, “en un país normal no passarien”.

Està clar que per ell un país normal és aquell que té una sola llengua i una sola identitat. I si la realitat del seu Estat resulta anormal és perquè considera que encara no han aconseguir l’eliminació de les altres llengües i les altres identitats. Però, a una persona normal, demòcrata per entendre’ns, això li faria concloure que tenim una estructura d’Estat que no està adequada a la realitat lingüística, cultural i d’identitat dels seus ciutadans; i, per tant, o es modifica l’estructura de l’Estat o es deixa que cada comunitat diferenciada disposi d’un Estat propi. Ell, en canvi, si la realitat no s’adequa a la seva mentalitat el que pretén és canviar aquesta realitat, uniformitzant-la i negant l’existència dels altres. Quan Rajoy parla d’un “país normal” se suposa que es refereix a països que tenen una llengua gairebé única, o com a mínim predominant, i que no reconeixen les altres llengües que es puguin parlar en el seu territori. Si a França tots saben francès, quina necessitat hi ha que es vulgui parlar català, basc, bretó o cors a les institucions franceses?. Però no se li acut pensar que hi pot haver països també normals, com Suïssa, que respecten força més la pluralitat lingüística.

I com que els catalans també volem ser un “país normal” podríem coincidir amb ell que a Espanya es parli espanyol, de la mateixa manera que a Catalunya es parli català. Que els mateixos drets i deures lingüístics que els catalans tenen a Madrid, tinguin també els espanyols a Barcelona. O és que llavors el concepte de normalitat s’hauria d’entendre d’una altra manera?

Aznar té raó: no ens ho podem permetre

Per una vegada, i que no serveixi de precedent, estic d’acord amb l’ex president espanyol José Maria Aznar quan diu que “no ens ho podem permetre”. De fet, ara potser té més raó de dir-ho perquè estem en època de crisi, però les mesures de racionalització de la despesa haurien de ser vàlides sempre. I, com diu l’encara dirigent popular, encara que sigui dirigent a l’ombra, no és sostenible que els ciutadans haguem de pagar aquesta disbauxa d’administracions.

Cal un replantejament seriós de tot plegat, ser molt més prudents i no llançar-nos a aventures que o no sabem com acabaran o ja sabem que acabaran malament. Quan es tracta de qüestió de diners, quan ens estem jugant el futur i el benestar de les generacions futures, no hi valen els sentimentalismes rancis i hem de trepitjar sobre segur. Hi ha utopies que poden estar molt bé a nivell teòric però que, essent irrealitzables, esdevenen un llast i un destorb per al país. És possible que hi hagi ideals ben dignes de respecte, però que resulten inabastable pel seu elevadíssim cost. I ara en temps de crisi, ara més que mai, hem de tocar de peus a terra, reconèixer que tenim unes limitacions i sobretot no deixar-se portar una rauxa irresponsable. Hem de ser molt més pragmàtics i conservadors, apostar pel que és segur i no obstinar-nos en cabòries que estan fora del nostre abast. Aznar té tota la raó: no ens ho podem permetre.

No ens podem permetre la disbauxa econòmica que representa quedar-nos a Espanya: 22.000 milions anuals, és a dir 3.000 euros per cap. No ens podem permetre pagar la nostra administració i a més haver de pagar la dels altres: suprimim d’una tallada l’administració de l’Estat i les Diputacions. No ens podem permetre el luxe de pretendre aixecar el país econòmicament, havent de lluitar contra un Estat que ens és hostil, només pel romanticisme d’alguns que encara somien en una Espanya plural que no existeix sinó en la seva imaginació: així és impossible sobreviure. No podem renunciar constantment a tenir unes millors escoles, una millor sanitat, unes millors infraestructures, només pel sentimentalisme dels qui diuen sentir-se espanyols. Hem de ser realistes i tocar de peus a terra, posar fi a tanta disbauxa i a tantes aventures irresponsables de resultat incert dins d’Espanya o de resultat previsible d’acabar diluïts i empobrits: no tenim gaire alternatives si de veritat volem una Catalunya més pròspera. La dependència no ens la podem permetre, és un luxe excessiu que ni l’economia de les nostres empreses ni de les famílies catalanes poden suportar: Independència és l’única sortida sensata, possible i raonable.

Tunísia: Europa ha perdut un amic

La Ministra d’Afers Exteriors del Govern espanyol, Trinidad Jiménez, afirmava amb tota naturalitat que esperava que Tunísia recuperés la normalitat democràtica. Alguns mitjans ja hi van fer broma qualificant de relliscada les declaracions de la Ministra perquè ella hauria de saber que, a Tuníssia de “normalitat democràtica”, no n’hi ha hagut mai. I evidentment hom podria pensar que es tracta d’una indocumentada o lleugera de boca que no mesura prou bé les seves paraules. Jo m’inclinaria a pensar que la Ministra ni porta els papers molls ni improvisa en les seves declaracions.

Europa, especialment França però també Espanya i la resta d’Estats, han perdut amb la revolta tunisiana un bon amic i un millor aliat. Bé, de fet encara no l’han perdut del tot, i hores d’ara ja deuen estar treballant per donar continuïtat el règim, la “normalitat” de què parlava la Ministra espanyola. Probablement ni els Estats europeus ni el mateix president derrocat Ben Alí no van calcular prou bé l’abast de la revolta, i aquesta se’ls ha escapat de les mans. Per això ara faran mans i mànigues per allargar la sensació de desordre i de caos per tal de justificar l’ascens d’un altre “home fort”. Les dictadures, com la tunisiana o la marroquina, sempre han tingut un suport incondicional dels estats europeus, i els han facilitat tot l’armament i l’assessorament necessari per a fer front a possibles turbulències populars. La permanència de dictadors titelles en mans de les potències econòmiques es considera una inversió altament rendible, en la mesura que essent governs sense recolzament popular o sense legitimitat democràtica són molt més vulnerables a les pressions dels interessos europeus, o americans o xinesos...

Un país democràtic, en què els ciutadans poguessin escollir lliurement els seus representants polítics, probablement no acceptaria cedir tan fàcilment els seus recursos naturals a les potències estrangeres, ni oferiria tan bones condicions per a les empreses foranes. Surt molt més a compte, doncs, omplir les butxaques i el compte corrent particular del dictador de torn, a canvi que aquest obri les portes a l’espoliació del seu país! Europa ha perdut un amic a Tunísia; però espera trobar-ne un altre de semblant, i farà tots els possibles per entronitzar el nou dictador.

Pobra Catalunya si Laporta o Carretero fossin Presidents!

(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)

Amb aquesta expressió, el nacionalista espanyol Joan Ferran pretenia il·lustrar els mals que podrien caure sobre Catalunya si aconseguíssim la Independència. Ell donava per descomptada la poca capacitat de gestió tant del qui ha estat el President del Barça més exitós de la història com del qui havia estat Conseller de Governació en el primer Govern tripartit. És força cert que tant l’un com l’altre han malmès la seva imatge, com a mínim si ho comparem amb la que tenien ara fa un any. Hi ha hagut errors i relliscades que han fet que aquells que semblava que havien de revolucionar el panorama polític català hagin esdevingut l’un el cap d’un partit minoritari al Parlament que no arriba a formar Grup parlamentari propi, i l’altre descol·locat fora del Parlament. Però no és menys cert que, per malament que ho fessin, no els costaria gaire millorar qualsevol dels governs tripartits.

El que passa és que, de cap de les maneres, el problema de Catalunya no és ni serà la figura del seu President; el problema és no tenir un President, el que sigui, d’un Estat propi. L’argument del nacionalista espanyol es basa en la ridiculització del fet, moltes vegades insinuat, que una eventual independència ens resoldria tots els problemes. Se suposa que la gent no és tan il·lusa com per a creure que el sol fet de ser independents ja ens abocaria a la sortida de la crisi, ja milloraria automàticament el nostre nivell de vida, i ja viuríem en un paradís. Moralment, al menys per als nacionalistes, sentir-nos lliures sí que podria ser equiparable a viure en un paradís. Però, quan se situa Catalunya estadísticament en un rànquing de països europeus, no és tant per dir que automàticament ja seriem un país capdavanter com per dir no només que la independència és perfectament viable, sinó que és la dependència la que ens situa a la cua.

Ja s’ha explicat, però potser encara no suficientment entre la majoria de la població, el cost que hem de pagar els catalans pel fet de ser espanyols en forma de dèficit fiscal, de manca d’inversions, de peatges específics... Fins i tot hi ha qui ha fet números per veure què podríem arribar a fer amb el que paguem de més a l’Estat, uns 3.000 euros anuals per persona; i la veritat és que produeix vertigen imaginar la quantitat d’infraestructures, de millores dels serveis, d’increment de les prestacions... S’ha de ser una nacionalista molt radical per dir que es prefereix tenir pitjors vies de comunicació, un deficient sistema sanitari, un ensenyament públic precari, impossibilitat de fer polítiques reals de foment de l’ocupació i de l’activitat industrial, manca de recursos fins i tot per a complir amb lleis com la de la dependència, i tot per a poder continuar essent espanyol.

Està clar que tampoc seria del tot cert el càlcul matemàtic d’aplicar els diners que ens estalviaríem amb la independència, pel fet d’eliminar la sagnia del dèficit fiscal, directament a accions de Govern, perquè també les estructures d’Estat s’haurien d’engruixir. Però és que, quan nacionalistes espanyols com Joan Ferran clamen per mantenir-nos dins d’Espanya, no només renuncien a recuperar els diners del dèficit fiscal i donen per bo l’espoli, sinó que renuncien a molt més que això. De manera que, si bé el mimetisme d’aplicar els diners de l’espoli fiscal directament a inversions i prestacions per a la societat catalana pot resultat un xic exagerat, es queda força curt si tenim en compte les altres renúncies implícites en la manca d’un Estat propi.

Les dificultats de l’aeroport del Prat no provenen només de la manca d’inversions, sinó de la política d’Estat, d’estat espanyol, que és nociva per a Catalunya, per al sector dels serveis, per al turisme i per a les indústries. Les reticències del Govern espanyol a donar suport al corredor del Mediterrani, també perjudiquen la nostra economia, la de Catalunya, la del País Valencià, però també la d’Andalusia i del conjunt de l’Estat; els espanyols prefereixen perjudicar-se ells mateixos per tal d’evitar el que podria ser molt beneficiós per als Països Catalans. Quan a Europa es negocia, posem pel cas, el suport que s’ha de donar a determinats conreus casualment sempre en surten malparats els que tenen més pes a Catalunya, senzillament perquè no tenim cap Govern que defensi els nostres interessos. I encara que pugui semblar més anecdòtic, quan a Hollywood ens neguen la possibilitat de presentar-hi pel·lícules candidates als Òscars o quan no ens permeten participar en competicions esportives internacionals, amb l’únic argument que només hi admeten Estats, estan limitant possibilitats de projecció exterior que també tenen les seves repercussions econòmiques. I és que a Catalunya estem perdent constantment oportunitats per la simple raó de no tenir Estat propi; fins al punt que al marge de consideracions de tipus de sentiment nacional (per mi igualment importants), i fins i tot al marge del dèficit fiscal i del tracte discriminatori que rebem de l’Estat, ens convindria assolir la independència.

Quan nacionalistes espanyols com Joan Ferran escarneixen els independentistes és perquè prioritzen el seu odi contra el país i contra el benestar de la gent (de tota la gent, se senti o no catalana, catalanista o nacionalista). Amb l’únic cosa que coincidiria en relació a la frase de Joan Ferran és que la independència no serà una cosa personal de ningú; ni de Laporta, ni de Carretero, ni de Mas... Amb una Catalunya independent, els beneficis per al conjunt del país seria moltíssims, fos qui fos el president. Si m’ho apuren, fins i tot encara que el president tornés a ser un home tan gris com José Montilla.

És una simple qüestió d'odi

La història s’ha repetit moltes vegades i ja no hi donem més importància. Hem arribat a assimilar com a normal la vexació, l’escarni i l’insult, de manera que fins i tot som capaços de demanar perdó per existir o per no acceptar submisament el menyspreu amb què se’ns tracta.
Sempre se’ns diu que són anècdotes quan les víctimes som nosaltres, mentre que es mobilitzen totes les estructures i forces vives de l’Estat quan algú se sent discriminat per nosaltres. I l’aparell judicial, corromput fins al moll de l’os, sempre pren partit a favor dels uns i en contra dels altres.

Aquests dies ha sortit als mitjans de comunicació, només en lletra petita i encara només en els que podríem anomenar com a mitjans amb consciència de país, el cas de la “defensora de l’espectador” de Televisió Espanyola. Un espectador de Barcelona li va trametre una carta per fer una petició concreta sobre la programació d’esports, i la carta li va ser retornada amb una simple nota dient que havia d’emprar el castellà per a poder tramitar-la. Sabent això, uns dies després una altra espectadora li va trametre una altra petició en anglès, i aquesta no solament va ser admesa sinó que va merèixer una resposta també en anglès.

Naturalment aquestes actituds d’odi envers el català i envers els catalans tenen sempre el suport dels polítics i dels organismes competents; altrament la “defensora del espectador” hauria estat fulminantment cessada. Però casos semblants han passat en diversos organismes de l’Estat, i sempre amb la mateixa resposta. I sempre amb el suport o el silenci dels nacionalistes espanyols com els Joan Ferran del PSC, els del PP o els de Ciutadans, que hipòcrita i cínicament s’esquinçarien les vestidures si fos a l’inrevés.

El lideratge de l’independentisme i la seva alternativa

Continua el desconcert en l’àmbit de l’independentisme. Si la direcció d’ERC no hagués comès tants errors, no s’hauria produït ni l’escissió de Reagrupament ni hauria sorgit Solidaritat. Esquerra era indiscutiblement la força que liderava l’independentisme català, a banda de grups més alternatius com les CUP. Un cop una part important de la militància i de l’electorat va percebre la deriva republicana, era difícil que recuperés la confiança només amb unes promeses electorals. I aquesta mateixa gent desencisada amb Esquerra hauria preferit que els personalisme no haguessin impedit la presentació conjunta de SI i de Rcat. Però, això tampoc va ser possible.

Amb els darrers resultats electorals és evident que ERC continua essent la força central de l’independentisme, tot i que molt disminuïda i que hagi de comptar amb la competència de Solidaritat que, aprofitant la presència mediàtica que li dóna ser al Parlament, pot acabar consolidant-se. L’ideal seria pensar en una ERC que recuperés la credibilitat independentista, i que aquesta força aglutinés els diversos sectors que van deixar de confiar-hi en un determinat moment. Però si els personalismes i l’orgull d’alguns líders va impedir que s’aliessin en un moment d’un cert engrescament, molt més difícil seria ara que algú hagués de reconèixer que es va equivocar. Però en tot cas, és evident que les converses precipitades per a presentar una candidatura unitària a les municipals no són el millor moment. Dóna la impressió d'una acció desesperada per evitar que la desfeta del Parlament es reprodueixi a les municipals, especialment a Barcelona.Tant per a Esquerra com per a Solidaritat resultaria inexplicable que no lideressin ells la proposta: Esquerra perquè és la força majoritària de l’independentisme, i Solidaritat perquè el seu origen la seva raó de ser és la manca de credibilitat d’Esquerra. Després de com s’han desacreditat mútuament, la coalició difícilment sumaria res; segur que hi hauria gent per ambdues bandes que ho trobaria injustificable, i deixaria de votar-los.

Una aliança d’aquesta mena només pot interessar a Reagrupament, com a pas previ a reintegrar-se de nou a Esquerra, ja que l’alternativa és l’ostracisme fins a la desaparició definitiva. I per Reagrupament el seu principal adversari ara mateix és més Solidaritat que la mateixa Esquerra que en va motivar la creació. I no pas perquè sigui un adversari ideològic, sinó simplement perquè li ha pres l’electorat. Per tant, quan Carretero afirma que “ERC ha de ser el pal de paller de l’independentisme” no diu pas res de nou, perquè això és tan cert ara com ara fa un any. Simplement, és un reconeixement del seu fracàs: Va crear Reagrupament com a alternativa a Esquerra; però quan els ciutadans han considerat que no era ell qui liderava aquesta alternativa, ha deixat de tenir sentit per a Carretero.

Les pors i riscos de les auditories

El nou Govern de la Generalitat ha decidit tirar endavant una auditoria financera per a conèixer l’estat real de les finances de la Generalitat. El mateix portaveu de CiU s’afanyava a dir que no era cap auditoria contra ningú, que no volia dir que pressuposessin cap irregularitat i que només era una mesura per a conèixer l’abast real de la precarietat que hauran d’afrontar. Naturalment, cadascú hi podrà donar el sentit i el valor que vulgui: és cert que una auditoria pot ser una elemental mesura de prudència, per tal de tenir un coneixement més precís de la situació, com també ho és que pot ser utilitzada i manipulada de moltes maneres.

D’entrada, cal dir que resulta curiosa la queixa del PSC i d’ERC argumentant que l’auditoria hauria d’haver-se encarregat a personal propi de l’administració. La feina dels auditors és justament aquesta: examinar des de fora una determinada situació financera. Podia no fer-se l’auditoria, evidentment; però, si es volia fer, lògicament havia de ser externa. Una altra cosa serà veure si s’actuarà amb honestedat o si passarà com en el cas del Barça en què s’encarregà expressament una forma més conservadora de valorar l’estat financer, tant per a poder desmentir i desacreditar els anteriors gestors com per a fer veure que es parteix d’una situació molt més desastrosa que permeti en un posterior balanç presentar uns resultats espectaculars. No és cap secret que hi pot haver criteris i metodologies molt dispars a l’hora d’elaborar un Estat de comptes, de manera que sense que hi hagi engany ni falsedat per cap banda, es poden donar resultats molt diferents.

Tothom sap, a més, que en qualsevol auditoria sempre s’hi troben deficiències procedimentals, petits errors administratius o alguna que altra partida mal justificada. Només cal veure els informes del Síndic de Comptes que troba irregularitats en tots els informes de totes les administracions, normalment menors, amb tanta assiduïtat que els grups parlamentaris que hauria d’analitzar-los no en fan ni cabal; així els passà per alt des de les irregularitats del Palau de la Música als de l’Ajuntament de Santa Coloma. Caldria esperar que el Govern d’Artur Mas utilitzi aquesta auditoria exclusivament per a poder actuar amb un major coneixement de causa, i que no caigui en la temptació d’utilitzar-la per a justificar determinades decisions ni per a carregar més del compte la gestió dels seus antecessors. Però, això potser és esperar massa.