Massa motius per a una sola vaga

Demà, tal com havia anunciat Mariano Rajoy, hi haurà vaga general. Ha tingut la gentilesa de deixar que fossin els sindicats els qui en fixessin la data, però ell ja ho tenia previst des del moment que va planejar tot el seguit de mesures per a fer pagar als treballadors la crisi i els errors de la banca i de les seves polítiques especulatives. Si Rajoy ja entenia que hi havia d’haver vaga general, els sindicats no tenien altra opció que convocar-la.

Però, no ens enganyem. El procés de desmantellament de l’estat del benestar, de liquidació dels drets laborals i de les conquestes socials dels darrers decennis, no és pas cap novetat d’aquest any. Ja en fa una bona colla que, davant la impotència de les organitzacions socials i a voltes amb la seva complicitat, anem fent passes enrere. Les polítiques, sense distinció de si els governants ostenten una etiqueta més o menys conservadora o progressista (ja no goso parlar d’esquerres), les marquen els dirigents de les grans corporacions bancàries i grups econòmics, sovint anomenats eufemísticament com “els mercats”. De fet, per poques concessions que hagués fet el Govern espanyol, els sindicats haurien donat el seu vist-i-plau a la reforma laboral, com ja ho han fet amb anteriors reformes. Però la dreta ara se sent valenta; ha entès que la crisi ha estat la gran troballa que li permet tenir tenallada la població en general, a la qual han fet creure fins i tot que la crisi ha estat motivada per haver estirat més el braç que la màniga. Tan valenta que pot tenir la fatxenderia d’anticipar-se a anunciar la vaga general.

No són pas estúpids. Ja saben que les seves polítiques econòmiques serviran per a crear més atur, més inseguretat, més precarietat... i, per tant, menys consum, més crisi, menys recaptació per a les arques públiques que al seu torn patiran més dèficit i més endeutament. I aquí torna a començar la roda fins arribar a la fallida total. Ja ho saben tot això; no cal que els fem una vaga perquè se n’assabentin. Ells aprofitaran la situació de crisi, que mantindran i aprofundiran encara més, per adaptar la legislació i totes les estructures econòmiques i socials d’acord amb els seus interessos. La vaga no els farà ni pessigolles. Ells faran com el President Sirià que, un cop liquidada l’oposició (aquí cal entendre que la liquidació només és de drets i prestacions socials), és possible que fins i tot s’avinguin a negociar la fi de les agressions.

Tots els pals són vàlids per als unionistes

El procés sobiranista escocès segueix el seu camí. I, tot i que surt amb l’avantatge que no tenim nosaltres de tenir al davant un Estat democràtic que admet el dret dels escocesos a decidir el seu futur, ningú dubta que el camí tampoc serà fàcil. Des de Londres i des de les opcions unionistes sorgiran tota mena d’entrebancs per a fer descarrilar el procés, per ajornar-lo o per desvirtuar-lo. I els recursos dels unionistes poden ser tan dispars com forassenyats; tot s’hi val per impedir la llibertat d’Escòcia.

Ja va començar el Govern de Londres amb propostes tan maniquees i manipuladores com la de pretendre que el referèndum es fes tot seguit, en un termini prou breu com perquè no hi hagués temps de preparar-lo degudament, cosa que el podria fer fracassar, la seva veritable intenció. Curiosament, ben a l’inrevés del que aquí proposen grups independentistes quan reclamen una consulta sobiranista de forma immediata. Al mateix temps, el Govern de Cameron també reclamava que la consulta fos tan simple com Independència sí o Independència no, en lloc de donar una tercera opció intermèdia d’incrementar el nivell d’autogovern com podria proposar Salmond. Un plantejament que aquí també diferiria, perquè el fet de posar-hi una tercera opció restaria moltes possibilitats d’obtenir un resultat favorable a la independència. Però ara ha sortit un nou front per a posar entrebancs al referèndum escocès: els liberaldemòcrates plantegen que també s’ha de donar el dret a decidir a les Illes Shetland i a les Òrcades, al nord d’Escòcia. El plantejament dels liberaldemocràtes és tan fal•laç com les propostes de Cameron; ells no tenen cap interès en què aquestes illes puguin decidir el seu futur, i de fet hi estarien igualment en contra si ho haguessin presentat al marge de la iniciativa escocesa, sinó que pensen que pot ser una fórmula per a complicar el procés fins a fer-lo inviable.

Tampoc és tan diferent de la proposta que en alguna ocasió havien exposat els populars bascos amb l’amenaça de reclamar la secessió d’Àlaba, on ells acostumen a tenir majoria, de la resta del País Basc. O el secessionisme lingüístic que prediquen els espanyolistes, només com a arma per a combatre la llengua catalana, ja sigui al País valencià, a les Illes o a la Franja de ponent, on després neguen i ataquen igualment la llengua pròpia. I és que els imperialistes, abans de reconèixer l’alliberament d’algun dels seus dominis prefereixen triturar-lo, tant per a fer inviable la seva emancipació com per a rematar-lo un cop afeblit com per a retenir, com a mal menor, una part d’aquests dominis.

Qui dóna la centralitat?

Els dirigents de CDC es poden trobar immersos en una espiral sobiranista que ni ells mateixos puguin controlar. En una enquesta entre els dos mil assistents al Congrés de Reus donava un percentatge de més del 70% de partidaris de la independència plena, i el percentatge dels qui en un referèndum votarien que sí superava el 90%. Per tant, la seva declaració independentista, que no figurava en la ponència política inicial, és una conseqüència no tant de l’estratègia de la direcció com de la dinàmica de la societat catalana que també ha impregnat la militància convergent.

Per això, l’Artur Mas, davant de la cridòria dels congressistes a favor de la Independència, sense eufemismes ni mitges tintes, alertava a la nova direcció que no perdés la centralitat política. I on és aquesta centralitat? Potser hom la pot descobrir mirant la reacció de la resta formacions polítiques. Als dos extrems, trobaríem tant els qui s’escandalitzen perquè no es poden ni imaginar un trencament de l’Espanya franquista, aquella que havia de ser una i no cinquanta-una, com trobaríem també els qui consideren que les noves proclames convergents són una farsa o una trampa. És allò de l’independentisme de cap de setmana; perquè els dies laborables es pacta amb el nacionalisme espanyol. Tan fàcil és retreure a CDC la contradicció de pactar amb els populars i alhora reclamar un Estat propi, com ho és blasmar els populars perquè estan apuntalant un Govern que pot acabar portant el país cap a la independència.

No els fan cap mal, als sobiranistes convergents, les crítiques desaforades de l’independentisme més combatiu, perquè les seves crítiques són les que centren el propi discurs i contraresten les envestides dels populars. Si no hi fossin, potser algú les hauria d’inventar. És allò que deia Jordi Pujol quan era a la Plaça de Sant Jaume, que les protestes que li adreçaven a diari a les portes de Palau eren una prova de l’exercici del poder. La centralitat convergent, a part d’adequar-se a la realitat social de Catalunya, la donen el conjunt de les forces polítiques del país.

Del sí, però no, al no, però sí

Suposo que cadascú pot fer la lectura que vulgui del darrer Congrés de CDC, però en qualsevol cas és evident que el partit liderat per Artur Mas ha fet un pas més, en la línia del que és la tendència general del país. Tots els intents per a convèncer els espanyols que els catalans voldríem (o com a mínim ho volia fins ara la classe dirigent del país) quedar-nos a Espanya, i només demanàvem ser respectats i no agredits tan brutalment, han fracassat. Ells només ens accepten si renunciem a ser nosaltres mateixos, si ens fem l’harakiri, si renunciem a la nostra llengua i posem a la seva disposició els nostres recursos.

Als dirigents de CDC ja els anava bé una situació d’una certa dependència, que els permetés gestionar còmodament una petita part del pastís. Però els espanyols no s’hi avenen. No s’ha pas de ser nacionalista per veure que no podem ser cornuts i pagar el beure, o com a mínim que cal posar-hi alguns topalls i alguns terminis; però ells cada vegada s’envalentonen més. Fins i tot ex dirigents del Partit Popular català, que ja no hi tenen responsabilitats ni aspiren a viure de la bicoca, comencen a dir que, així, la independència es convertirà en l’única sortida possible, en un destí inevitable. Mentre el plenari del congrés convergent votava a favor de treballar per assolir les estructures d’un Estat propi, Mas els arengava a no perdre la centralitat. És més o menys el que han fet els congressistes convergents: apostar per no quedar-se al marge d’un corrent sobiranista que sembla imparable, que ells mateixos xifraven en més d’un 70% de la seva militància. No apostar, avui, per la plena sobirania, que vol dir anar cap a l’Estat propi, amb tot el que implica tenir un Estat propi al sí de la Unió europea, era perdre aquesta centralitat que predicava el President.

Ara, des de la resta de formacions polítiques podran fer totes les cabrioles que vulguin. Hi haurà qui s’esquinçarà les vestidures per considerar que així difícilment podran atorgar a Mas el títol d’”Español del Año”. Alguns fins i tot formularan la tesi contrària a la que formulen molts nacionalistes: quina contradicció la dels populars, que sostenen un govern que vol portar el país cap a la independència! Però també hi haurà qui preferirà optar per la incredulitat, i assegurar que tot aquest congrés respon al nacionalisme de cap de setmana que s’esvaeix a primera hora del dilluns. Personalment, penso que benvinguts al club dels qui estem per un Estat propi!

Amb les seves lleis sempre tenim les de perdre

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Cada vegada que CiU fa una concessió al PP, perquè prefereix l’opció conservadora a l’opció nacional, els populars li responen amb una nova amenaça contra la llengua, contra els interessos econòmics del país, contra la ja migrada capacitat d’autogovern... O potser és a l’inrevés, i és a cada nova agressió que CiU respon fent noves concessions? Tant se val.

Al regal que els convergents han fet al Partit Popular en el tema de la CCMA, el nacionalisme espanyol hi ha respost apostant pel corredor central en detriment del mediterrani, amenaçant d’anul•lar la llei catalana que prohibeix les curses de braus, de forçar l’eliminació de municipis petits i sobretot posant en qüestió la possibilitat que el Govern català convoqui una consulta popular sobre el pacte fiscal.

Bàsicament, jo diria que hi ha dos errors de plantejament. D’una banda, el de pensar que mirant d’acontentar l’enemic, de fer-li favors gratuïtament, amansarem la fera; és cert que nosaltres, a vegades, no tenim massa clar cap on anem, però ells ho tenen claríssim i actuen amb una absoluta i premeditada fredor fidels al seu objectiu d’aniquilar-nos. I de l’altra, el de pensar que aconseguirem quelcom amb el nostre enginy, sense sortir-nos de la seva legalitat.

Durant molt de temps vaig blasmar la llei de consultes populars que havia elaborat el tripartit precisament per això, perquè procurava d’adaptar-se a la legalitat espanyola i, per tant, ja incloïa l’autocensura per tal d’estalviar feina al Constitucional. Però és que aquesta nova llei torna a caure en el mateix error, el de fer un redactat que, suposadament, pugui adaptar-se a la legislació espanyola. Si els poders espanyols no admeten el dret a decidir, es rebaixa el to i es diu que només seran consultes no vinculants, i a sobre s’hi inclou que els temes que poden ser objecte de consulta han de ser només els de competència de la Generalitat.

Posats aquí, estaria més a prop de l’argumentació del Partit Popular que de la de CiU. No té massa sentit argumentar que es pot fer una consulta sobre el Pacte Fiscal perquè sí que és competència de la Generalitat fer la petició del Pacte Fiscal. Si fos així no caldria posar en el text de la llei aquesta qüestió dels temes de competència autonòmica, perquè amb aquest raonament tots els temes ho serien, perquè la Generalitat pot fer peticions sobre qualsevol tema i davant de qualsevol instància. I el problema ve del fet que CiU vol nedar i guardar la roba; no gosa fer una llei tal com creu que s’hauria de redactar perquè sap que no tindrà la valentia de no fer-se enrere quan vinguin les impugnacions dels poders espanyols.

Si volem jugar al seu joc, si pretenem haver trobat la solució a base d’un redactat enginyós que sembla que pot burlar la intencionalitat de la legislació espanyola, ens estavellarem segur. Primera perquè per enginyosos no els guanyarem tan fàcilment, segona perquè acostumen a fer una aplicació de les seves lleis en funció dels interessos polítics de cada moment; tercera perquè disposen d’un poder judicial totalment subjugat que sempre sentenciarà a favor seu, i darrera perquè al capdavall ells tenen la paella pel mànec.

Si volem fer una consulta sobre el Pacte Fiscal, si volem salvaguardar la competència sobre els poders locals o si volem mantenir la llei que prohibeix les curses de braus a Catalunya, el que cal no és pretendre fer filigranes amb la legislació espanyola sinó una ferma voluntat d’exercir l’autogovern, en base a aquell principi que “la llibertat no es pidola, es pren”.

Les lleis no s'han de complir si són a favor del català

Suposo que n’hi deu haver que pensen que hi ha accions polítiques de caràcter testimonial que, a part de no servir per a res, més aviat desprestigien la tasca dels qui les emprenen. Per als qui pensen així, el grup de Solidaritat per la Independència els deu semblar un bon exemple. Com ara la moció que va presentar al Parlament sobre l’etiquetatge dels productes que es poden trobar el bar de la cambra catalana. La moció ha provocat que els responsables de la gestió del bar del Parlament hagin de fer un repàs exhaustiu per veure si els productes que hi dispensen s’ajusten a la legalitat vigent.

El tema és, en aparença, absolutament banal; residual, si voleu. Però, ben mirat, el tema és d’una excessiva rellevància i d’una gravetat innegable. La moció de SI, a la qual només s’hi van oposar el PP i C’S, es limitava a demanar que es complís la legislació vigent, cosa inacceptable per als partits nacionalistes espanyols, per als quals les lleis només s’han de complir si perjudiquen Catalunya. De fet, hom podria considerar una mena d’insult no el fet que es presenti una moció demanant que es compleixi la llei, sinó el fet que s’hagi de presentar, perquè significa que fins aleshores aquesta es podia incomplir amb tota impunitat. Algun mitjà de comunicació ja posava de relleu la dificultat de complir la legislació en matèria de consum, com a mínim en el cas de la Coca-Cola. D’una banda, es dóna per suposat que aquesta és una marca insubstituïble, si no s’avé a la legalitat, i de l’altra es pressuposa que una cosa és obligar un determinat etiquetatge a un artesà formatger i l’altra pretendre que les multinacionals hagin de complir la llei.

La moció de SI posa en evidència la manca de poder real de l’autonomia catalana, que no gosa ni aplicar les seves lleis, i en canvi s’arronsa a la primera quan ens volen imposar una llei forana. És el que ha passat amb el tema de les tres famílies que han vist recolzat judicialment el seu suposat dret a incomplir la llei catalana d’educació. Una llei, val a dir-ho, que el mateix Govern de la generalitat no es veu amb cor de fer complir, donat que la meitat dels professors de secundària la transgredeixen en no fer les classes en la llengua que estableix la llei. S’aplicarà, doncs, per a aquestes tres famílies, però no per al 50% de la resta d’alumnes del país.

De farsants i ineptes en lectures sagrades

Fa temps que es parla de la querella presentada contra l’imam de Terrassa per haver fet una incitació a la violència contra les dones. D’entrada, sense conèixer el cas hom podria pensar que les denúncies poden tenir el seu fonament tenint en compte que l’islamisme sempre ha tingut en la dona la seva assignatura pendent, però també es podria pensar que hi pot haver quelcom de prejudicis i de xenofòbia per part de l’entorn.

Els entesos en l’Alcorà diuen que del llibre sagrat de l’Islam no se’n pot treure la conclusió que la dona ha de tenir un paper secundari, que no ha de poder estar en igualtat de condicions amb l’home, i molt menys que pugui ser víctima de maltractaments i vexacions. O, en tot cas, no pas gaire diferent del paper que ha reservat a la dona la tradició cristiana. El que passa és que la tradició cristiana, afortunadament, i en aquest aspecte concret, està força superada tot i que la Jerarquia Catòlica continua amb la seva obsessió tan poc evangèlica de negar a la dona els mateixos drets que té l’home. I ja no diguem si reculéssim en el temps un centenar d’anys, perquè, aleshores, la discriminació de la dona que ara ens pot escandalitzar la trobaríem com a normal també a casa nostra. En el cas de l’islamisme, doncs, podríem dir que la diferència és sobretot de temps o d’evolució històrica, més que no pas de contingut o de fons. Una altra cosa és la incapacitat de suposats experts, tant en textos bíblics com en l’Alcorà, que no saben contextualitzar el text sagrat en l’època en què fou redactat: és una simple qüestió d’estultícia.

Però, en el cas de l’imam de Terrassa hi ha hagut un moviment de suport, no només de sectors radicals de l’islamisme, sinó d’associacions i persones de reconegut tarannà moderat. La defensa que en fan, igual com es defensa l’imam, es basa en negar els fets que l’imputen, de manera que seria una negació de la idea que l’islam ha de menystenir el paper de la dona. Però resulta que, segons les fonts policials, hi ha gravacions inequívoques de les arengues de l’imam incitant a la violència contra les dones. I és aquí on ve el dubte: Hi ha un islamisme radical, violent, que diuen que no hauríem de confondre amb l’islamisme sensat i seriós; però massa sovint hi ha un excés de condescendència i de donar cobertura a la violència, en aquest cas contra les dones, en lloc de condemnar-la sense paliatius i en nom de l’Islam. De farsanteria ja n’estem escaldats amb la jerarquia de l’Església Catòlica, que històricament també ha donat suport més o menys encobertament a tot tipus de violència.

Quina excusa donem, ara?

El Govern espanyol ja no sap què més fer per evitar haver de tirar endavant el corredor mediterrani. A Europa ho veuen claríssim; no cal ser massa espavilat per adonar-se que aquesta seria la via natural per a comunicar la península Ibèrica amb la resta d’Europa. I els espanyols també ho saben, i són perfectament conscients de la importància que tindria per a Andalusia, Múrcia, el País Valencià, Catalunya, i en definitiva per al conjunt de l’Estat. A part de ser la via més fàcil i la més eficaç per comunicar-nos amb Europa, permet connectar els ports mediterranis amb les infraestructures terrestres, i les comunitats més directament beneficiades representen un percentatge de la capacitat productiva de l’Estat molt més elevat que el de qualsevol altra via.

El corredor mediterrani només té un punt en contra que, per al Govern espanyol, és més que definitiu: entre les comunitats beneficiades directament hi ha Catalunya. I aquest handicap és més que suficient com per sacrificar conjuntament amb Catalunya, la resta de comunitats i, en definitiva, el conjunt de l’Estat. Durant molt de temps, el Govern espanyol, aleshores el govern socialista ara el popular, no volia definir-se com li reclamava Europa, sabent que això podia allargar el procés i posar-lo en perill; ells haurien volgut presentar com a prioritari el corredor central, molt més car, molt menys eficaç i molt menys útil per al conjunt de l’economia espanyola, però eren conscients que la seva era una posició absolutament forassenyada, justament perquè amagava la veritable intenció. Finalment, Europa va deixar clar quina era la seva prioritat, però malgrat tot el Govern espanyol insistia en no desestimar el seu projecte anticatalà. Fins i tot van deixar entreveure que els diners de fons europeus destinats al corredor mediterrani els desviarien fraudulentament per a iniciar el corredor central. Com a mínim, amb això aconseguirien que no se’n fes cap dels dos, o que es retardessin sine die.

Ara, la UE torna a insistir que el corredor central no és cap prioritat, i que en el millor dels casos no estaria llest ni al 2030. De manera que el Govern espanyol se n’ha d’empescar alguna altra per evitar fer el corredor del Mediterrani. I la ministra espanyola del ram ja ha trobat la solució: en les actuals circumstàncies, oblidem-nos del corredor del Mediterrani, i limitem-nos a les infraestructures que hi ha en marxa, com les vies d’Alta Velocitat que no van enlloc. La que ens enllaçaria amb Europa a través de Catalunya, aquesta també pot esperar una mica més, i no estarà enllestida en els terminis compromesos. Quan la prioritat és perjudicar Catalunya, el Govern espanyol no hi escatima esforços ni recursos.

Ja som líders!

Les polítiques econòmiques del Govern de la Generalitat estan donant els seus fruits, si és que d’això se’n poden dir fruits. El Govern del tripartit, és cert, no va saber afrontar la crisi econòmica que li venia generada des de fora, va perdre molt de temps amb una inactivitat insòlita, però al capdavall tampoc va aplicar cap de les polítiques que podríem qualificar d’esquerres o progressistes. Es va doblegar igualment als interessos dels poders econòmics; dels mateixos poders que, havent generat la crisi, no estaven disposades a pagar-ne les conseqüències.

El Govern d’Artur Mas, doncs, va heretar un situació difícil. I sabent-ho, les seves promeses electorals anaven en el sentit de dir que ells tenien la solució, que ells reduirien a la meitat la taxa d’atur, que amb ells sortiríem ràpidament de la crisi. I un any després, la situació econòmica del país ha empitjorat notablement, i en tots els sentits. Totes les retallades, el desmantellament de l’estat del benestar, les noves regulacions laborals i del sector públic, han tingut exactament l’efecte contrari al que se’ns deia com a raonament per a emprendre-les. Per pura incompetència? Ho dubto. Més aviat m’inclino a pensar que ells ja són conscients dels resultats que porta i continuarà portant l’aplicació d’aquestes polítiques econòmiques. L’empobriment del país a canvi de satisfer els interessos dels qui tenen la paella pel mànec, i esperar que algun dia aquests considerin que ja han aconseguit els seus objectius d’adaptar totes les legislacions als seus interessos o bé que tant d’empobriment també els pot acabar afectant. I aleshores, serien ells mateixos els qui condicionarien els governs per tal que facin un viratge en les seves polítiques de manera per tal d'orientar-les per fi a la sortida de la crisi.

Però de moment, el Govern català ja ha assolit l’objectiu: ja som líders! Ja som la comunitat autònoma més endeutada de l’Estat! Algú dirà que tenim aquest deute de 42.000 milions, malgrat les retallades, les reformes legislatives i les polítiques restrictives; jo més aviat diria que tenim aquest deute, que hem escalat fins al cim del rànquing, gràcies a aquestes polítiques econòmiques que podem qualificar de suïcides. Si seguim així, acabarem necessitant un rescat, el pas previ a la fallida.

A voltes amb la Justícia, la seva

El Síndic de Greuges, ens diuen uns mitjans de comunicació, s’ha adreçat al President del Tribunal Superior de Catalunya, Miguel Àngel Gimeno, per reclamar-li informació sobre el cas d’un ciutadà que demana sense èxit poder fer un tràmit tan simple com el del canvi de nom. Però, està clar, el tema no és que no es resolgui un tràmit burocràtic com aquest sinó que aquest tràmit burocràtic té una clara intencionalitat normalitzadora, contra la qual hi està radicalment en contra el nacionalisme espanyol, tant en la seva vessant política com judicial.

El problema és sempre que pretenem corregir agressions, injustícies o errors com si es tractés d’un tema puntual, com si tot plegat no formés part d’una estratègia i d’uns circumstàncies més globals. Desconec les causes i les circumstàncies concretes d’aquest cas, però no tinc cap dubte que si fos a l’inrevés aquest ciutadà espanyol no tindria el més mínim problema per castellanitzar-se el nom; i en el supòsit que algú li hagués posat qualsevol obstacle, immediatament haurien intervingut des de la fiscalia a la resta d’institucions. I és que la Justícia espanyola sap molt bé que les seves intervencions i decisions finals depenen fonamentalment de l’interès polític dels partits nacionalistes espanyols com el PP, i ben poc de l’aplicació del dret i de la interpretació jurídica de les lleis. El tema és que els catalans, il•lusos, massa sovint juguem al seu joc i presentem recursos i apel•lacions com si realment es tractés d’una Administració de Justícia independent i democràtica. I esperem que en alguna ocasió no ens sigui tan desfavorable.

No podem esperar sentències favorables d’una Justícia que està corrompuda políticament, i posada al servei del nacionalisme espanyol. Diguem-ho clar, d’una vegada. Aquesta no és la nostra Justícia ni hauria d’estar habilitada per a exercir en un país democràtic i lliure. No ens hem de queixar d’una sola sentència, ni d’una inacció com en aquest cas del canvi de nom, sinó del conjunt de la seva existència.

El paper galdós de socialistes i populars catalans

En qualsevol circumstància de la vida quotidiana l’objectivitat absoluta és pràcticament impossible. Vulguem o no, i de forma més o menys inconscient, tendim sempre a defensar el que és nostre i la nostra gent; i per a fer-ho, sempre trobem els arguments i les justificacions que fan al cas. Molt semblant al que poden fer els qui tenen els interessos contraposats als nostres. Això explica que, sovint, en moltes discussions, hi hagi raó per les dues bandes, que no tot sigui una qüestió de blanc i negre, de bons i dolents.

En política passa quelcom de semblant, tant si es tracta de temes com el de les balances fiscals, el del tractament de les llengües o de qualsevol altre. Des de Catalunya tenim una visió que, evidentment, no coincideix amb la que tenen des d’Espanya. Fins i tot els números es poden interpretar i confegir de maneres diferents, i no és pas estrany que mentre aquí tenim la sensació de ser espoliats de mala manera, allà no hi veuen altra lògica que la d’una imprescindible solidaritat. A l’hora de comptabilitzar el dèficit fiscal, tothom sap que no hi ha una fórmula exacta i única, sinó que tècnicament es pot valorar el tema des de diverses perspectives o tenint en compte diferents variables. I està clar, cadascú procura aferrar-se a aquella que més li convé. Tant seriosos, i per tant legítims, poden ser els estudis que parlen d’uns 21.000 milions anuals de dèficit fiscal, com els que redueixen aquesta xifra als 16.000 o els que la rebaixen fins als 9.000. I no estranya ningú que els espanyols coincideixin sempre en la xifra més baixa; més enllà dels arguments, el que pesa és la defensa d’uns interessos molt concrets. Exactament igual, ens diran, que el que fan els catalans que defensen la xifra més alta. I tenen raó.

És lògic i és humà escombrar cap a casa, afavorir els propis, mirar de trobar totes les virtuts de les persones, dels llocs i de la llengua que estimem. A ningú se li retraurà hi empri arguments una mica esbiaixats per a afavorir els seus; ho fa tothom en l’esfera personal i en la política. Però el que resulta més insòlit és que des d’aquí n’hi hagi que escombren cap a l’altre cantó, que hi hagi faci ús del raonament esbiaixat per a perjudicar-se ell mateix i el seu país. I aquest és el galdós paper que estan fent els populars i socialistes catalans.

El castellà en una Catalunya independent

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

No deixa de ser un bon senyal que algú comenci a fer consideracions sobre què i com haurem de procedir quan finalment tinguem la independència. Això vol dir que a cada dia que passa ens hi acostem una mica més, i en algun moment o altre també haurem de tenir previst com serà la nova normalitat. El que és evident és que alguns dels plantejaments que mantenim ara amb tota fermesa, perquè ens hi va la supervivència, potser no caldrà mantenir-los igual quan no tinguem l’amenaça permanent de l’Estat espanyol.

Aquest és el cas del futur de la llengua castellana a Catalunya. Ara mateix, tots sabem que qualsevol envestida dels nacionalistes espanyols en relació amb la llengua va molt més orientada a liquidar la llengua catalana que a una suposada defensa del castellà. Poden demanar compartir la llengua vehicular a l’ensenyament, l’aplicació estricte del bilingüisme, la defensa de la llengua materna, etc no pas perquè hi creguin en absolut, perquè aquestes mateixes idees les combaten amb el mateix aferrissament allà on han aconseguit que el català estigui un inferioritat de condicions, com ara a València, a les Illes o a la Franja. Ells defensen la immersió lingüística, en castellà naturalment, i el monolingüisme més radical, naturalment en castellà. I és sabent aquesta mala intenció dels nacionalistes espanyols que, sovint i amb tota la raó del món, prenem posicions a la defensiva que algú podria considerar excessivament radicals.

En una Catalunya independent, on no hi càpiguen les agressions malintencionades, a voltes disfressades de decisions judicials, el debat sobre el paper que hauria de tenir el castellà a Catalunya podrà ser molt diferent, i sobretot molt més serè i racional. Sabent que l’objectiu del Partit Popular i de Ciutadans és l’eliminació pura i simple de la llengua catalana, i que se’n senten orgullosos quan veuen que estan guanyant al País Valencià, la nostra resposta de defensa a ultrança pot donar la impressió que els catalans tenim una aversió especial contra la llengua castellana.

De ben segur que hi ha molts ciutadans catalans, que tenen el castellà com a llengua pròpia, que estimen el país com qualsevol altre català i que no tenen res en contra de la nostra llengua, que deuen trobar-se una mica incòmodes en els debats actuals sobre la política lingüística. El debat esdevé visceral quan es posa en qüestió la nostra pròpia existència com a poble i com a cultura; però quan això no estigui en qüestió, quan la defensa de la llengua castellana no tingui aquesta connotació agressiva en contra del país, el plantejament pot ser tot un altre.

Estic convençut que amb la independència el castellà hi pot sortir guanyant, a Catalunya. No és el mateix que algú se’ns adreci en castellà, vulgui expressar-se en aquesta llengua o en demani l’ús en determinades situacions, com a arma ofensiva contra el català, que com a forma natural d’expressió personal. Són aquests nacionalistes espanyols, capaços fins i tot de perjudicar els propis fills en la seva croada contra la nostra llengua, els qui generen una tensió que va en perjudici del prestigi i del respecte que mereix el castellà a casa nostra.

Tampoc es tracta de pensar que, amb la independència, el futur del català ja estarà garantit; hi ha prou exemples d’estats que han perdut la llengua pròpia, com ara Irlanda. El nou Estat català haurà de continuar amatent per a protegir i fomentar l’ús de la llengua catalana; però sense la pressió d’un Estat hostil com és l’espanyol, i sense que es qüestioni el caràcter nacional de la nostra llengua, l’administració catalana podrà arbitrar fórmules de convivència d’ambdues llengües sense prejudicis ni manipulacions polítiques.

Qui mana a can Ribot?

A la vista de les imatges que ens van oferir els mitjans de comunicació sobre les càrregues policials a València, el tema era clar: allà només hi havia uns agressors, unes bandes armades i uniformades. Fins i tot el ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, va admetre en el primer moment que algú se li havia anat la mà; ell mateix parlava de possibles excessos, encara que s’afanyava a dir devien ser casos aïllats. En un sentit semblant es va expressar la vicepresidenta del Govern espanyol.

Hi ha imatges inapel•lables: la follia d’aquells homes camuflats sota els cascs contra joves adolescents que protestaven per les retallades no tenia cap justificació. S’acarnissaven embogits despietadament contra joves, periodistes o simples vianants, talment com si tinguessin les facultats pertorbades. Malgrat totes les evidències, els policies van reaccionar contra el ministre acostumats com estan a actuar sempre amb total impunitat. I aquest va anar moderant el to fins que aquesta setmana els ha exculpat de tot i ha defensat les seves agressions. L’argument, el típic argument de la brutalitat policial, és que hi ha grups violents infiltrats entre els manifestants; en algunes ocasions això ha estat cert, i en d’altres ha resultats que els infiltrats eren policies camuflats. Per tal de donar força a aquesta tesi, el ministre deia que més enllà de les imatges que ens havien ofert els mitjans de comunicació n’hi havia d’altres, que tenia ell i la seva policia, que demostraria la violència dels manifestants. En tot cas, aquestes noves imatges podien avalar l’actuació policial davant d’aquestes suposades agressions, però no pas les actuacions que havíem vist tots per la televisió. Però, a l’hora de la veritat, les imatges que havien de ser coartada per a la policia han resultat ser molt semblants a les primeres: no es veuen per enlloc les agressions dels manifestants, i sí les policials.

El ministre ha preferit desdir-se de la primera impressió, i posar-se al costat dels violents. Si aquelles imatges ens van produir fàstic i repugnància, ara ens en produeix també el Ministre. I tot plegat demostra que aquesta mena d’actuacions, pròpies de delinqüents i bandes armades terroristes, vénen avalades, impulsades i dirigides des de la cúpula policial, i per tant també del Ministeri. Una vergonya de policia i de Ministre.

Els thrillers de la Banca

Quan es vol simplificar el concepte de notícia s’acostuma a posar aquell exemple de la mossegada i el gos: no seria notícia, almenys no pas rellevant, que un gos mossegui una persona, sinó que una persona mossegui un gos. Si fem cas d’aquesta concepció del que és notícia, allò que se surt de la normalitat, els mitjans de comunicació no haurien d’haver tret com a notícia el fet que Goldman Sachs hagi estat denunciada per Greg Smith, un director executiu d’aquest banc d’inversions. O, en tot cas, el que és notícia no són les males pràctiques denunciades, sinó el fet que un directiu gosi denunciar-les.

El tema, doncs, no és que un banc d’inversions enganyi els seus clients, perquè aquest és el seu negoci. S’entén que les inversions que produeixen grans beneficis no les oferiran al primer client que passa, sinó que se les reservaran per a ells mateixos. Aquests bancs poden tenir una cartera molt dispar de productes, però els qui sempre en surten escaldats són els incauts que se’ls han cregut i a qui han encolomat inversions més dubtoses. El problema està en què les lleis emparin aquesta mena de delinqüència i sobretot que els Estats hi estiguin subordinats. No és pas casual que les empreses que, amb les seves males pràctiques, van ser uns dels desencadenants de la crisi, com Goldman Sachs o Lehman Brothers, siguin les que acabin nomenant els gestors per a sortir-ne, sigui el Primer Ministre italìa, el ministre de Finances grec o el ministre d’Economia espanyol. El que hauria de ser notícia és l’estultícia de la classe política per agenollar-se davant d’aquesta trepa de bergants, d’insolvència més que reconeguda.

Però, bé. Tampoc és tan diferent del que ha passat i continua passant a casa nostra on, fins i tot les més petites entitats financeres es dediquen a enredar el personal venent-los, a través de l’engany i de la mentida, tota mena de productes financers de dubtosa credibilitat. Normalment, no és que et recomanin invertir en una determinada empresa, amb el risc que això suposa però amb l’avantatge de ser un risc públic, sinó que et proposen uns fons combinats sense que el client sàpiga en realitat on han invertit els seus diners. Casualment, i en el millor dels casos, a l’hora de rendir comptes l’entitat financera notifica que justament les seves inversions no han estat les més rendibles. Els thrillers de les Rambles no ho farien millor.

L'estafa elèctrica

El ministre d'Indústria, Energia i Turisme, José Manuel Soria, ens amenaça dient que d’aquí a ben poc hi haurà un increment de les tarifes elèctriques, i pel que sembla pot ser un increment significatiu. L’argument ja s’ha repetit moltes vegades: resulta que el que paguem els consumidors no s’ajusta, diuen, al cost real de la producció d’energia; i per tal que les empreses no perdin diners, la diferència la paga l’Estat. En uns moments de crisi, en què les administracions miren d’estalviar d’allà on sigui, sembla lògic suposar que l’Estat també vulgui alleugerir aquesta càrrega.

En principi, el tema podria semblar d’una lògica irrebatible: hi ha serveis públics que forçosament han de ser costejats pels mateixos usuaris. No podem pensar que l’Estat, l’espanyol o el català quan el tinguem, hagi d’oferir gratuïtament o de forma subvencionada tota mena de serveis. Sí que ha de garantir que arribin en bones condicions als ciutadans, però entenent que bàsicament ens els hem de pagar nosaltres. Una altra cosa és la situació que s’ha mantingut fins ara. Resulta que l’Estat ha anat assumint com a deute a les empreses elèctriques la diferència existent entre el que paguem els usuaris i el que realment costa la producció d’energia. L’Estat diu que té un deute acumulat a aquestes empreses de 20.000 milions, cosa que fa servir per a justificar l’increment de tarifes.El 2010 Endesa va obtenir uns beneficis de 4.129 milions d’euros, Iberdrola 2.870 milions o Unión Fenosa 3.200. Si tenen aquests beneficis, com poden dir que el cost de la producció de l'energia és superior al que paguem els ciutadans, si l'Estat simplement els reconeix el deute?

Aquí, els números no quadren, o els fan quadrar fraudulentament. Si s’apugen les tarifes, aquestes empreses que ja tenen fabulosos beneficis encara els tindran més fabulosos; i l’Estat farà veure que té un dèficit tarifari inferior, encara que tothom sap que és un dèficit fictici. Com és possible que calculin prevaricadorament, i sense amagar-se’n, a l’alça el cost de la producció i distribució de l’energia per poder reclamar a l’Estat que els permetin apujar les tarifes, i encara mantenir un fals deute de l’Estat. I tot seguit presumeixen de tenir aquests magnífics beneficis. Així, qualsevol ximple pot fer d’empresari!

Indult a la corrupció

Incomprensiblement, el Govern espanyol acaba d’indultar dos dels condemnats pel cas Treball: l’ex Secretari General del Departament de Treball, Josep Maria Servitje, d’UDC, i l’empresari Víctor Manuel Lorenzo. Tots dos havien estat condemnats a quatre anys i mig i a dos anys i tres mesos, respectivament, com a autors d’un delicte de malversació de fons públics. De fet, el Tribunal Suprem havia rebutjat ara fa gaire bé dos anys el darrer recurs presentat pels condemnats, però encara no havien ingressat a presó.

Costa de creure que hi pugui haver justificacions legals per a tot el procés, quan tothom sap que delinqüents menors ingressen a presó indefectiblement quan es dicta sentència; no sé si a algú se li acut que pot presentar una petició d’indult per no haver d’ingressar a la presó com van fer en aquest cas. I no se li acut a ningú perquè tothom sap que cap jutge admetria ajornar el compliment de la pena, si no és un cas amb implicacions polítiques. Els corruptes sempre es donen suport mútuament. Però, a més de la corrupció ja coneguda de l’administració de Justícia, hi ha l’actitud del Govern que implica un suport incondicional a la corrupció; això en el supòsit que no hi hagi, a més, una contrapartida política a l’indult d’aquest militant d’UDC. I perquè quedi clar que l’indult és un suport total a la corrupció, es commuta la pena de presó imposada per l’Audiència de Barcelona per unes misèrrimes multes de 3.600 euros. És una forma d’escarni i burla a la Justícia; no a l’Administració de Justícia, sinó al concepte de justícia.

Sovint hi ha polítics que reclamen respecte per a la tasca pública, argumentant que la corrupció d’uns pocs no pot emmascarar el conjunt de la classe política. Però accions com aquesta, feta impunement i amb tot el descarament des del mateix Govern de l’Estat, no poden sinó contribuir a estendre la idea que la política, de la mà de la Justícia, és un niu de corrupció.

La feina de la Virreina

“La feina de la Virreina és que Espanya pagui el que deu”, deia dies enrere la diputada d’ERC Anna Simó davant de l’obsessió dels nacionalistes espanyols del PP per a fer valdre els seus símbols també als ajuntaments. La idea és clara. Quan els convé, ens retreuen als catalans que en plena crisi vulguem tenir cura de temes com la llengua i els signes d’identitat nacionals; però són ells, els nacionalistes espanyols del PP i de ciutadans, els qui tenen una obsessió malaltissa pels temes identitaris. Per ells, la crisi és quelcom secundari, i el que els preocupa bàsicament són els suposats drets de tres famílies a no haver de complir les lleis catalanes, o les banderes que poden posar al seu balcó els ajuntaments catalans.

Pretendre, com deia l’Anna Simó, que la delegada del Govern espanyol a Catalunya vetlli pels interessos catalans i per tant reclami al Govern espanyol que compleixi amb els seus compromisos establerts per llei, cosa inimaginable en un Govern espanyol, és una veritable quimera. La seva funció és justament la inversa: vetllar pels interessos de qui els ha nomenat i els paga el sou, encara que sigui amb els nostres diners. I l’interès del Govern espanyol és poder continuar comptabilitzant com a reducció del seu dèficit els diners impagats que es deuen a Catalunya, que se’ls ha d’anotar com a dèficit; com ho és també continuar i accelerar el procés d’uniformització de l’Estat, a base de liquidar les llengües i les cultures que no són la castellana. Però, a això hi hauríem d’afegir la concepció pròpia de l’Estat, de la majoria dels Estats, segons la qual l’Estat s’ha de defensar permanentment dels seus ciutadans, la policia no té la funció de defensar-ne els drets sinó d’impedir que puguin exercir-los, ni la raó de ser de l’exèrcit no és la defensa del país sinó d’una determinada classe dirigent.

No sé si val massa la pena recordar a la Delegada del Govern quina hauria de ser la seva funció, perquè de ben segur que a ella no li sonarà a res. El que és greu és que aquí encara hi hagi persones i institucions que facin cas d’un càrrec netament repressor i censor com aquest, el convidin com si es tractés d’una autoritat legítima, o acceptin i acatin les seves decisions. Està clar que tenim un problema amb les institucions espanyoles que ens oprimeixen, però el problema gros és que hi hagi qui ajupi el cap.

Acadèmics i polítics, teoria i realitat

És cert que, sovint, des de l’anàlisi política més elemental, la que vivim i palpem al carrer, podem incórrer en certes inexactituds que no es pot permetre l’àmbit acadèmic. Potser per això, als acadèmics, els costa tant de baixar a l’arena política; el seu discurs potser no és exactament el que esperaria l’activista abrandat. I potser, precisament per això, és tan important que ambdós àmbits no es donin l’esquena: ni l’acadèmic pot pretendre tancar-se en les seves disquisicions rigorosament científiques, com si no es corresponguessin a cap realitat concreta, ni el polític o l’activista pot prescindir de l’assessorament, la racionalitat i el rigor que li proporciona el món acadèmic.

Per això és important que en moviments com el de l’ANC s’involucrin també reconegudes personalitats que han excel•lit en la seva especialitat i que poden representar un aval imprescindible per al moviment independentista. Potser no sempre els seus plantejaments, des de l’estricta perspectiva del dret internacional o del dret constitucional, coincidiran en les formes i en els temps que desitjaria l’activista o el polític de torn, però han de servir per a poder avançar amb passes fermes, sòlides i ben fonamentades. També és cert que l’academicisme pot donar voltes inacabable sobre els procediments correctes, quan al capdavall un cop de puny sobre la taula, una ferma decisió política, pot tirar pel dret qualsevol iniciativa. Aquests dies, per exemple, hem sentit veus autoritzades, especialistes en dret lingüístic i en dret constitucional, parlant-nos de la resolució del TSJC sobre la immersió lingüística i sobre les possibilitats que el Tribunal Suprem torni a ratificar-se en la seva desqualificació del sistema educatiu català. Deia, per exemple, la professora Eva Pons de la UB que cap tribunal, excepte el Constitucional, pot invalidar una llei; evidentment, els tribunals hi són per a garantir el compliment de la llei, no per a contravenir-la.

I és aquí on, en aquest cas en contra nostra, pot venir el cop de puny damunt la taula que tiri per terra totes les teories i tots els plantejament tècnics. Als acadèmics els costa d’admetre la vulnerabilitat del sistema i sempre troben una manera suau d’explicar-ne les contradiccions. Les teories sobre el dret poden quedar en un no res si el Partit s’obstina en liquidar el sistema educatiu català, justament perquè veu que és excessivament eficaç, i força el Tribunal Suprem a prendre una decisió absolutament contrària al dret, però d’acord amb els seus interessos polítics.

De l’independentisme a la Independència

(Article publicat ahir al Diari Gran del Sobiranisme)

Ho explicava molt bé el professor Ferran Requejo: estem encara en la fase de l’independentisme i en algun moment o altre haurem de passar a fer passes definitives cap a la independència. I no són pas poques les vegades que hem participat o viscut moments que crèiem o voldríem creure com la fase final del moviment independentista. I al capdavall hem topat amb la dura realitat d’una política real que sembla que faci veure no saber res de la realitat creixent de l’independentisme.

No dubto pas que la convocatòria d’avui de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) serà tot un èxit. Discursos abrandats, voleiar incessant de banderes, crits d’independència i eufòria desbordant entre els assistents al Palau Sant Jordi. Fantàstic. Els mitjans de comunicació espanyols minimitzaran tant com puguin l’acte, i no deixaran passar la més mínima oportunitat per a retreure-hi qualsevol fotesa. La festa quedarà restringida als propis mitjans amb consciència de país. El problema estarà en la concreció dels passos següents.

En parlava també el sociòleg Salvador Cardús. Aquesta mena de catarsis poden provocar un desbordament de la racionalitat i incitar a emprendre aventures que porten indefectiblement cap al fracàs. No és pas fàcil saber discernir l’anàlisi i la crítica puntual de l’acció política amb la visió global de país. Des de la no acceptació de la crítica a l’acció de Govern a la desqualificació global sovint hi ha una passa ben minsa. Cardús alertava del perill que el moviment generat a l’entorn d’iniciatives com la de l’ANC pretenguin erigir-se en els capdavanters exclusius del procés cap a la independència.

Podem criticar, i jo ho he fet moltes vegades, les polítiques empreses pel tripartit i pel Govern de l’Artur Mas; tenim tot el dret a fer-ho. Però no podem oblidar que la independència serà impossible sense comptar amb la participació, i el protagonisme, de l’arc parlamentari actual. El moviment independentista ha d’anar creant el caldo de cultiu i la predisposició d’una majoria de la societat catalana per tal que impulsi els partits polítics a fer el pas definitiu. Sempre n’hi ha que tenen la vana pretensió de construir un moviment que superi i marginalitzi els partits tradicionals, i que aquest moviment sigui el que encapçali el procés cap a la independència.

No crec que sigui aquest el guió. L’ANC ha de ser una eina més per a incrementar la majoria social necessària per tal que la política real no tingui altra opció que fer el pas endavant. Potser algú dirà, i no pas sense tenir una bona part de raó, que hi ha polítics i sectors socials que han empès ben poc per avançar en aquesta direcció mentre altres hi deixaven cos i ànima, i que no és just que a darrera hora, quan vegin que el procés és irreversible, no solament s’apuntin al carro sinó que tinguin la pretensió de tenir-hi un paper protagonista.

En el moment en què algú, esperonat per l’èxit de l’ANC, pretengués erigir-se en capdavanter del moviment al marge i menystenint l’estructura de partits actual, malmetria tota la feina feta. A tot estirar podria aspirar a crear una altra capelleta amb un escàs ressò i suport electoral; i hauríem de tornar a començar. L’ANC pot ser una molt bona eina, un bon revulsiu i la força necessària per a impulsar la nostra classe política, però no pot substituir-la.

L’unionisme no surt a compte

Avui, el Palau Sant Jordi s’omplirà d’independentistes i es viurà una jornada memorable. Hom pot arribar a treure la conclusió que tenim la independència no només a l’abast, sinó a tocar. Segur que hi veurem cares que identifiquem amb sectors polítics ben diferents, des de CiU a Iniciativa, passant, lògicament, per ERC i SI. I en tot cas, podem tenir la impressió que és incomprensible que la classe política catalana no escolti el clam independentista que ressonarà al Palau Sant Jordi. Però, hi podria haver una bona part de miratge.

I és que hi ha una altra realitat: tenim una classe dirigent empresarial perfectament resignada a pagar el peatge que calgui per a poder romandre a Espanya. Dies enrere, la Ministra de Foment es reunia amb l’anomenat “Lobby Català GTI-4”, amb entitats tan significatives com la Cambra de Comerç, Foment del Treball, el Cercle d’Economia i la Fundació RACC, per explicar-los que ja podien esperar asseguts si volien veure aviat les obres que haurien de convertir el Port de Barcelona en un centre logístic de primera magnitud, i que s’oblidessin de poder participar en la gestió de l’aeroport del Prat, una exclusiva de Madrid i al servei de Madrid. I el famós lobby es va limitar a ajupir el cap i a donar-li les gràcies per haver-los rebut, encara que fos per a no comprometre’s amb res. Ni tan sols el corredor del Mediterrani ja aprovat a Europa. És aquesta mateixa classe empresarial disposada a pagar més impostos, a ser discriminats amb pitjors infraestructures que dificulten i encareixen la seva feina, a suportar una part important de l’espoli fiscal, a veure penalitzada la seva ubicació a Barcelona, a pagar peatges a les autopistes, a no tenir els vols intercontinentals que l’aeroport de Barcelona hauria de tenir... No és pas cert que els empresaris, almenys els catalans, mirin només per la “pela” sense importar-los els temes identitaris. Ells estan disposats a pagar el que calgui, a partir tota mena de discriminacions, inclosa la reducció de la rendibilitat de les seves empreses a canvi de poder romandre dins d’Espanya.

I aquest serà el senyal que la independència la tenim a prop. No cal tenir la pretensió que aquesta gent entengui que val la pena fer res per Catalunya. Simplement, quan vegem que aquesta classe empresarial s’adona que no val la pena pagar un preu tan alt per no ser independents, que les pèrdues econòmiques són excessives a canvi de lluir la bandera espanyola, que l’unionisme esdevé insostenible i econòmicament ruïnós, aleshores podrem pensar que tenim la independència a la cantonada.