La crisi vista des de les terres de l’Ebre

He passat uns dies per les terres de l’Ebre, a la Terra Alta, per ser més exactes. Per no trencar amb la meva cita diària al bloc vaig avançar uns quants articles, en un dels quals parlava de la urgent necessitat que els dirigents d’Esquerra posin una mica de seny i acabin amb el tristíssim espectacle en què han convertit el partit. Allà vaig assabentar-me que hi havia hagut una reunió de subalterns de cada una de les faccions per mirar d’establir les regles de joc. Quan vaig sentir els titulars de la notícia, vaig pensar que potser l’article de dissabte “L’espectacle està servit” quedaria una mica fora de lloc; però malauradament crec que no va ser sinó premonitori.

D’entrada, a la reunió no hi havia cap dels aspirants a fer-se amb el control del partit; cadascú va delegar la missió negociadora a un segona fila, no fos cas que es malmetés la imatge dels candidats. Però el més greu del cas és que, en lloc de plantejar-se aturar una guerra fratricida, imposar criteris de racionalitat, renunciar a utilitzar la militància amb interessos sectaris, planificar un sistema de debat intern que tendís a fer confluir les diferents visions i sensibilitats del partit, és a dir fer un exercici de responsabilitat, es van dedicar a intentar marcar les regles de joc per a continuar l’esbatussada.

I, naturalment, no es van pas posar d’acord. Perquè les regles de joc que convenien a un bàndol podien ser precisament les que perjudicaven a un altre. I com que del que es tractava no era veure com salvar el partit (ara mateix els importa un rave), sinó de com salvar-se cadascun d’ells, van limitar-se a pactar les normes i les armes de la guerra interna.

Sovint hem vist actuacions lamentable molt més pensades en clau de partit que de país. Ara hem baixat en esglaó més: el sectarisme ja no ens permet ni pensar en clau de partit, i ens limitem a fer-ho en clau personal. I el país, i la frustració de milers d’independentistes, i el 2014... això ho deixem per més endavant, si Déu vol.

Límits del creixement i de l'aigua

Hom té la sensació que l’actual sequera no és només una circumstància conjuntural, i per tant passatgera. Encara que és de suposar que vindran temporades més plujoses, hi ha la impressió general que episodis com el que estem vivint es repetiran cada vegada amb més freqüència. I, en tot cas, els efectes del canvi climàtic sembla que tot just ara comencen a ensumar-se. Però és que, al marge dels efectes del canvi climàtic, l’aigua com a bé escàs i imprescindible té unes limitacions que fan insostible el ritme de creixement que ens autoimposem.

Qualsevol barceloní que es passegi per les terres de l’Ebre (jo ho he fet aquests dies) pot pensar que baixa un bon cabal per no haver de patir per falta d’aigua. El rebuig frontal contra tot tipus de transvasament d’aigua de l’Ebre (ni cap al sud ni cap al nord), no es basava tant en la inviabilitat d’aprofitar uns recursos hídrics en cas d’haver-hi excedents, sinó en l’absoluta desconfiança dels ciutadans de l’ús que es faria d’aquesta aigua i de les prioritats que se li donaria. Era evident l’ús pervers que li volia donar el PP, terres avall, però tampoc confiaria excessivament en el que li podrien donar els altres partits polítics.

I si no es pot treure l’aigua de l’Ebre, amb l’actual creixement de la població, els polítics de casa nostra bé s’han d’empescar algun altre recurs. Una possibilitat seria un transvasament camuflat (en diuen una “canonada”) d’aigua del Segre, aigua que al capdavall pertany a la mateixa conca de l’Ebre, i una altra és acabar d’esprémer els rius Ter i Llobregat. Les protestes, lògicament, no s’han fet esperar. El que passa és que aquí és molt més difícil que se’n surtin: primera perquè els qui protesten són els pagesos, els primers a veure’s afectats per les restriccions, i un col·lectiu relativament reduït contra el qual tothom s’hi veu amb cor, encara que ells no s’hi estiguin jugant tenir verda la gespa del jardí ni clara l’aigua de la piscina, sinó el pa de cada dia. I segona perquè la seva protesta va dirigida contra un govern teòricament progressista, i concretament contra un Conseller teòricament ecosocialista, i aquestes coses, aquesta gent, no les faria mai.

Podem fer jocs de mans amb els nostres rius, repescar vells aqüífers, fer campanyes de reaprofitament, invents casolans de tota mena, però l’aigua que tenim és limitada, i tot indica que estem arribant al seu límit. No serà que potser hauríem de començar a admetre que el creixement també té un límit, i que el creixement pel creixement no és sinó un suïcidi col·lectiu a la llarga?

L’espectacle està servit

Cada dia al matí, faig una repassada ràpida als mitjans de comunicació digitals, dono un cop d’ull a fòrums i blocs diversos... i, l’espectacle està servit. ERC ha aconseguit el que sempre havia enyorat: ser el centre de l’atenció periodística, que no del debat polític. Perquè són ben poques les anàlisis serioses que hi podem trobar, en el sentit de valorar amb rigor el que ha passat i de buscar-hi alternatives. Els nostres dirigents (nostres?) s’han llançat (o millor seria llençat) a una frenètica cursa pel lideratge, amb declaracions creuades en totes direccions, mirant tothom de desqualificar l’adversari, sense que ningú assumeixi responsabilitats de cap mena, i sobretot sense que ningú posi un mínim de seny.

Una direcció responsable (que no és el cas) establiria un pacte intern per no incrementar el descrèdit que ha assolit el partit, fomentaria el debat serè per recollir les inquietuds de la militància i dels sectors afins, aparcaria les disputes i les ambicions personals, renunciaria a utilitzar els mitjans de comunicació per a fer-se els mutus retrets.... Faria exactament el contrari del que s’està fent. És evident que hi ha hagut errors en la gestió del partit, en la política seguida en els darrers temps, en la campanya electoral,... però ara s’està entrant en una fase de desconcert i de desvarieig total.

Cap mena de debat sobre idees ni model de partit, i només quatre noms, quatre opcions, quatre fraccions, quatre bàndols enfrontats; a la militància només se la utilitza com a massa informe que ha de donar suport a un o altre candidat, disputant-se-la com si fóssim ninots de drap; els mateixos mitjans que van potenciar la bipolarització deixant de banda opcions com la d’ERC, ara tenen material noticiable a dojo que els aporten els mateixos que van gestionar tan maldestrament la campanya electoral;... Dóna la impressió que tothom ha abandonat el vaixell o que ningú el condueix cap en lloc, que no sigui veure quina part de les despulles se n’endurà.

Un espectacle trist, lamentable. És que no hi ha ningú que tingui dos dits de front?

No al transvasament

Els socialistes tenen, s’ha de reconèixer, una extraordinària capacitat per a servir-se del llenguatge. A voltes ens encaparrem en unes discussions bizantines que ells acaben resolent en un tres i no res fent un joc de paraules. Enfront de la dreta que especulava amb la façana marítima amb uns agressius blocs de pisos, ells n’han renovat el disseny amb una nova arquitectura vertical; sostenible, això sí. Una cosa és fer un quart cinturó, com proposa la dreta, que trencaria el paisatge del Vallès, i una altra és fer-hi una espaiosa rambla amb doble carril per banda que uneixi (de forma sostenible, està clar) les poblacions del Vallès. I ara hem inventat una nova fórmula per al tema dels transvassaments.

Fins i tot CiU ha reconegut que es va equivocar en el seu posicionament a favor del transvasament de l’Ebre. L’argument que esgrimien (recordo una entrevista amb l’aleshores Conseller de Medi Ambient, Ramon Espadaler) de la conveniència de tenir les xarxes d’aigua interconnectades, com hi tenim les de l’electricitat, per a aprofitar millor els recursos existents, reconduir possibles excedents i atendre les necessitats més peremptòries, era rebatut amb contundència i sense contemplacions pels afectats i, lògicament, pels partits d’esquerres. El transvasament de l’Ebre era un disbarat, en majúscules.

Heus aquí, però, la màgia dels mots posats en boca dels socialistes. No es tracta de fer cap transvasament d’aigua de la conca del Segre a la del Ter o la del Llobregat (Déu nos en guard de semblant disbarat), sinó d’instal·lar una canonada que permetria portar aigua del Segre cap a Barcelona. Aprofitar uns recursos hídrics excedents per a atendre les necessitats del Cap i Casal; però sempre de forma sostenible, faltaria més.

Les 4 propostes de Vicent Partal

Aquests dies estan sortint opinions per a tots els gustos, des de l’àmbit sobiranista, per veure com es pot encaixar la patacada soferta aquest 9 de març, i com es pot redreçar el futur. Vicent Partal, una persona de prou solvència professional i política, apuntava quatre punts que crec que una majoria de militants de base dels partits catalanistes subscriurien sense massa reserves. Quatre punts d’una lògica elemental, de sentit comú, però que pel que sembla tindrien només l’oposició frontal de les direccions tant d’ERC com de CiU.

Vicent Partal apunta el següent:
1) Cal abandonar la baralla estèril. Dins els partits, entre els partits i fora dels partits. No porta enlloc. I, si pot ser, cal més unitat.

2) El dret de decidir sense subordinació exterior, ni organitzativa ni política, és el terreny d'encontre dels uns i dels altres.

3) Cal sumar noves cares a les direccions actuals i fer-les créixer com a símbol del canvi. Sense renunciar a ningú, però sense que ningú faça de tap tampoc.

4) Anar al darrere del PSOE competint per ser-ne l'aliat predilecte, és una garantia de fracàs. Que facen allò que vulguen.

Com si l’hagués sentit, un dels principal responsables del desastre electoral d’Esquerra, que no solament no vol fer autocrítica sinó que continua maniobrant matusserament com ho ha fet en els darrers anys només mirant d’arribar al poder al preu que sigui (i pel camí que va, el preu pot ser acabar de carregar-se el partit, si ningú li para els peus), acaba de posar més llenya al foc inventant-se una plataforma de suport personal.

L’única plataforma que subscriuria seria la d’acabar d’una vegada amb la guerra fratricida que mantenen aquests dirigents irresponsables. En lloc de fer primer autocrítica i assumir les responsabilitats que pertoquen a cadascú, i en el millor dels casos presentar propostes de reorientació del partit i del sobiranisme en general, opten per la pitjor de les estratègies (pitjor per al partit i per al sobiranisme, està clar), que és la de buscar suports personals amb l’objectiu de no fer un debat d’idees sinó de crear blocs interns pensant cadascú que acabarà derrotant els blocs adversaris.

Solidaritat amb el Tíbet

La història del Tíbet és la història d’un poble perseguit, però també la història de la vergonya internacional (no pas l’única, ja ho sé). L’actual règim xinès és una dictadura, pura i dura, que recull el pitjor del comunisme no democràtic i el capitalisme més salvatge. I la comunitat internacional, gens interessada en el tema de la democràcia i dels drets humans va donar la benvinguda a l’evolució del règim xinès, perquè els permetia l’entrada de les grans empreses multinacionals, que hi veien un mercat amb enormes possibilitats. I no era un mercat qualsevol, sinó que aquest conservava unes estructures dictatorials que permeten mantenir a ratlla les reivindicacions laborals i socials, i són absolutament permissives en temes com la contaminació atmosfèrica o l’ús indiscriminat dels recursos energètics. Així, és una bicoca fer negocis.

El Comitè Olímpic Internacional ja ha dit que ells se’n renten les mans i que no es fiquen en política. I la comunitat internacional està més que satisfeta amb el manteniment d’un règim que els permet fer negocis altament lucratius. Que es tracta d’un règim dictatorial, que utilitza el terrorisme com a sistema? Això és pecata minuta. Des de quan s’ha condemnat la violència terrorista? (i em refereixo a la que produeix terror i morts a gran escala, no a la de grups desesperats que no veuen altra alternativa per a aconseguir els seus fins, normalment molt més dignes i honorables que els interessos econòmics que s’amaguen al darrere d’aquest terrorisme d’Estat). El Govern xinès pot estar tranquil, que ningú condemnarà els seus crims, que no ho són tant quan produeixen sucosos beneficis.

La meva solidaritat, doncs, per al poble tibetà. Però voldria aprofitar per explicar una anècdota que, malgrat tot, no desmereix ni afecta les meves simpaties cap al poble tibetà. En una ocasió, acompanyat d’un membre de la Plataforma per la llengua, vaig anar a veure el cap de la Casa del Tíbet a Barcelona per demanar-li que en els seus escrits, fulletons de propaganda i cartells utilitzés el català. L’home, amb tota la indumentària budista, però en un correcte castellà, ens va dir que ells feien la propaganda i les publicacions pensant en la població catalana, però també en l’espanyola en general, i que els era més pràctic fer-ho en castellà, que al capdavall entenia tothom. Com qui no vol la cosa li vam respondre que des de Catalunya probablement muntaríem una Casa de Catalunya al Tíbet, i que com que allà tothom entén el xinès, una llengua molt més parlada que el tibetà, utilitzaríem el xinès com a llengua habitual. Fins que no es va adonar que, evidentment, no obriríem cap Casa de Catalunya al Tíbet, l’home va canviar de cara i va intentar donar mil arguments per explicar que el seu cas era diferent, i que no es podia comparar.

Els catalans ja hi estem avesats a les solidaritats unidireccionals.

Valorem els resultats. i VI

Resulta difícil fer una valoració serena i responsable sobre el resultat de les eleccions generals, com deia el President del partit, havent-se obert la caixa dels trons i encetat la corredissa per aferrar-se a la cadira. El lògic seria fer una anàlisi objectiva del que ha passat sense l’apriorisme de voler carregar el mort a ningú, i molt menys amb la mirada posada en l’assalt a la poltrona. He deixat aquí, en els apunts d’aquests dies, diverses reflexions sobre el fracàs electoral d’ERC, conscient que caldria aprofundir-hi molt més perquè el resultat no s’explica per una sola causa sinó que les raons poden ser moltes i ben diverses.

Resumint, jo diria que en el resultat hi han incidit factors aliens, i incontrolables des d’Esquerra, fruit del context general de la política estatal; hi han incidit aspectes concrets de la campanya electoral, que és molt fàcil de criticar a posterior-hi; hi ha incidit el posicionament d’altres forces polítiques (s’ha parlat poc del fet que la victòria socialista s’ha obtingut amb la cara més catalanista d’aquest partit); però per suposat que el factor determinant ha estat la manca de credibilitat de la proposta d’Esquerra.

Una manca de credibilitat que pot ser deguda també a factors diversos: La pugna pel lideratge que fa temps que s’arrossega i que és el que més ha perjudicat la imatge del partit (i no em refereixo als sectors crítics, per suposat); el boicot que des de la direcció s’ha fet a les llistes, impedint la inclusió de persones de vàlua reconeguda (una vegada més s’ha optar pel sectarisme, prioritzant l’interès personal de col·locar persones afins); la participació en un govern on tot el protagonisme se l’han endut els socialistes i on, en el millor dels casos, la gent d’Esquerra ha passat discretament (per no dir mediocrement); la incapacitat per a marcar una línia clara a seguir, donant una sensació de total inseguretat i manca d’idees; anàlisis constants que no s’aguanten per enlloc i que en realitat no són sinó autojustificacions...

I aquí sí que hi hauria d’haver responsabilitats polítiques a depurar, no pas per cap mania persecutòria contra ningú, i molt menys com una forma d’obrir-se camí cap al cim, sinó per evitar caure en els mateixos errors de cara al futur. El problema és que ara, amb la guerra oberta, tot es pot enfocar com una simple lluita pel poder, com si les alternatives, i molt especialment la que ha fet el muntatge escènic més personalista, no siguessin en major o menor mesura responsables d’haver arribat a la situació on som.

Valorem els resultats V

Sovint, en les diferents conteses electorals, veiem que hi ha candidatures que d’entrada ens poden despertar una enorme simpatia pel fet de dir les coses clares (els polítics convencionals acostumen a buscar subterfugis i a emparar-se en un obscur llenguatge políticament correcte), i podem tenir-hi una gran coincidència ideològica. Però, ai las, a l’hora de la veritat la gent els nega el seu vot. És el que deu haver passat amb el Partit Republicà, que molts independentistes exageradament crítics amb ERC el presentaven com a única opció coherent... però que al capdavall tampoc el deuen haver votat. O aquells que pregonaven castigar la classe política en general a través de l’abstenció, quan en tot cas més que abstenir-se el que podien fer, i no han fet, és votar la candidatura dels escons buits o insubmisos, l’única opció que suposava castigar de veritat els partits tradicionals.

I és que, més enllà de les coincidències ideològiques i d’una bona campanya electoral, un factor determinant és la confiança o la credibilitat. Jo puc creure en la Independència, però no per això donaré el meu vot al qui cridi més fort ni repeteixi més vegades la paraula màgica, sinó qui cregui que pot contribuir millor a acostar el país cap a aquest objectiu. I puc entendre que aquesta és una qüestió subjectiva: de la mateixa manera que per mi (malgrat totes les crítiques que hi pugui fer) l’opció que millor pot contribuir ara mateix a acostar-nos cap a la fita de la independència és ERC, entenc que per a d’altres pot ser la CUP o el Partit Republicà, i per a d’altres pot ser CiU o fins i tot IC-V, i si molt m’ho apureu també alguns el PSC. Per uns, pot ser un objectiu a més llarg termini mentre que per a d’altres pot ser d’una peremptorietat excessiva o mal calculada.

La realitat dels resultats electorals demostra que els independentistes no voten a qui creu que és més independentista sinó a qui li mereix més confiança per a treballar en aquesta direcció, fins i tot encara que de moment el grup o candidat en qüestió hi renunciï. I en aquestes eleccions a ERC li ha fallat la credibilitat: molts independentistes s’han mostrat crítics i han optat per abstenir-se, per més que els eslògans d’Esquerra eren inequívocament independentistes; d’altres han considerat que potser era millor votar un partit més moderat però que creien que podia ser més eficaç per a fer respectar Catalunya; i d’altres potser han optat per assegurar que es barrava el pas al PP votant directament els socialistes.

El resultat de cadascú és el de la credibilitat que ha estat capaç de guanyar-se, i els d’Esquerra n’hem anat perdent des de fa uns quants anys.

Valorem els resultats. IV

Sembla clar que els resultats electorals depenen fonamentalment de la sintonia existent entre la proposta del partit (la seva trajectòria, el candidat, el programa...) i l’electorat. Però tampoc s’ha de desestimar la importància de la campanya pròpiament dita. I aquí hi trobaríem aspectes controlables, i per tant amb responsabilitat del partit, i aspectes generals atribuïbles a un entorn o marc més general. Analitzem, doncs, aquestes aspectes de la campanya.

Hi ha un fet obvi que va ser la bipolarització fomentada pels dos grans partits, amb la complicitat expressa dels mitjans de comunicació espanyols que no s’han amagat mai de prendre partit. I, en el marc d’aquesta bipolarització, hi va haver l’efecte de la por a un possible retorn del PP, cosa que hauria motivat un vot útil més per a frenar el nacionalisme espanyol més tronat que per recolzar la posició dels socialistes. Arguments, tots dos, esgrimits per la direcció d’ERC i que serien perfectament comprensibles, si no fos perquè aquests mateixos condicionants els podia tenir també CiU, i en canvi ells s’han mantingut. D’altra banda, el fet que hi hagi hagut un vot de la por a favor dels socialistes per frenar els populars desmentiria rotundament l’argument, que s’ha reiterat des de l’espai independentista, que el PP i el PSOE vénen a ser el mateix. No se n’ha parlat massa, però també pot haver influït l’atemptat d’ETA, no tant per fer capgirar el vot de cap possible votant d’Esquerra com perquè hagi animat possibles votants dels dos partits espanyols a no abstenir-se.

Sorprenentment, després d’una darrera trajectòria del partit en què s’argumentava que calia fugir del simplisme independentista, i que calia dotar el nacionalisme de contingut social, sobretot amb el conegut tema del sobiranisme pràctic, els dissenyadors de la campanya (sabem qui són, i de quin sector són?) van sortir amb una campanya a l’estil de l’època de l’Àngel Colom. De fet, el contingut del famós full de ruta aprovat la passada tardor ja contenia els pitjors tics d’aquella època. Tot es limitava a dir que volíem un país de primera, i que per això reclamàvem la independència per a l'assoliment de la qual cada vegada faltava mig minut menys. La gent, independentista o no, sabia perfectament que en aquestes eleccions no ens hi jugàvem això.

Valorem els resultats. III

Al meu entendre, el possible desplaçament ideològic d’ERC cap a posicions més esquerranoses en detriment de la defensa dels interessos nacionals ha estat més aparent que real. Ha estat més la percepció que n’han tret els ciutadans que no la realitat mateixa d’una pràctica veritablement d’esquerres. L’únic element que marca una clara tendència en aquest sentit és el pacte de govern; i potser cal reconèixer que de la mateixa manera que el tripartit no ha aportat grans coses com a govern d’esquerres, tampoc n’ha aportat en sentit contrari en l’aspecte nacional. Aleshores podem formular-nos una segona pregunta: és la ciutadania la que ha anat evolucionant cap a posicions diferents de les que sostenia Esquerra?.

Darrerament hem viscut un interessant moviment de la societat civil en defensa de la sobirania nacional (Plataforma pel Dret a Decidit, Sobirania i Progrés, Centre d’Estudis Sobiranistes...), i totes les enquestes indiquen que hi ha un percentatge de sentiment independentista, a l’alça, força superior al vot recollit per ERC, i un percentatge encara més elevat de gent que sense declarar-se obertament independentista sí que es mostra insatisfet amb l’actual nivell d’autogovern. Per tant, sembla que hi hauria camp per avançar en suport electoral per un partit independentista com el nostre, sobretot si, segons les anàlisis oficials del partit, ens movem entre la disjuntiva alternativa de votar una pretesa esquerra que maltracta Catalunya, incompleix les seves promeses i que a Madrid es comporta com el PP, o votar una dreta que és la que ens va vendre amb un pacte vergonyant que dinamitava les esperances posades en el nou Estatut. O és que l’aparell del partit, ofuscat en les seves dèries egocentristes, ens havia venut aquesta mena d’anàlisis demagògiques gens ajustades a la realitat?. Perquè precisament aquests, així com l’espanyolisme més tronat, són els qui han pujat electoralment o com a mínim s’han mantingut.

Esquerra Republicana ha passat dels 652.196 vots del 2004 als 296.473 d’enguany. Una davallada que en part es pot explicar per l’excepcionalitat de les anteriors eleccions espanyoles. Però és que en les eleccions al Parlament de Catalunya, el 2006, n’havia tret 416.355, amb un nivell molt més elevat d’abstenció. Això vol dir que molts votants que ens havien fet confiança en anteriors ocasions ara no ho han fet, mentre que sí que han continuat mantenint la confiança, o l’han incrementada, a aquestes altres forces polítiques que segons les nostres anàlisis (brillants, pel que es veu) no defensen els interessos de Catalunya.

O sia que creix el sentiments sobiranista de la població, nosaltres ens presentem com l’única força que defensa aquests ideals sobiranistes, els sectors més radicalment independentistes obtenen resultats irrisoris en vots o en abstencionisme (comparat amb l’abstenció d’altres convocatòries electorals), i en canvi nosaltres ens fotem la gran patacada. Això no quadra: o la realitat va errada o són les nostres llumeneres pensants les qui no encerten a veure i entendre aquesta realitat.

Valorem els resultats. II

Continuant amb l’intent de trobar explicacions a la davallada electoral d’ERC, voldria insistir en la primera de les premisses d’un possible desplaçament ideològic del partit cap a posicions més esquerranoses en detriment de l’aspecte nacional. A part que aquest desplaçament, en tot cas, ha estat més teòric que real, perquè les polítiques de la Generalitat han estat bàsicament continuistes en relació als governs pujolistes, les accions empreses més significadament d’esquerres han correspost o bé a Departaments dirigits pels socialistes o per Iniciativa (llei de barris, llei d’habitatge...) o bé a invasió de competències del govern central (llei de dependència).

La presència d’ERC i d’IC-V al Govern de la Generalitat ha aconseguit retardar, però només retardar, propostes que defensen els socialistes conjuntament amb la dreta del país, com ara la MAT, el quart cinturó, la prioritat del TGV sobre rodalies, etc. I com deia ahir, el balanç que poden presentar els diferents Departaments dirigits per gent d’ERC són més aviat pobres (absolutament grisos en algun cas, com el de Puigcercós), i en cap cas marcant un perfil especialment progressista (en el cas de la llei del llibre, per exemple, es coincidia amb el PP en la defensa del lliure preu del mercat).

I a sobre ens vam treure de la màniga la brillant idea del Sobiranisme pràctic. Un concepte que podia tenir sentit com a aprofitament tàctic, puntual, del descontentament per la mala gestió del Govern espanyol en alguns temes, però que és insostenible i fins i tot perillós entès com a element estratègic. Primer perquè es basa en una premissa falsa, que seria la de dir que nosaltres gestionarem millor les infraestructures (o el que sigui) que els altres, els de Madrid; i segon perquè el sobiranisme pràctic acaba essent la negació del sobiranisme, en la mesura que no es tracta de reivindicar uns drets col·lectius com a poble (inclòs el dret a equivocar-nos i a no saber gestionar correctament les nostres infraestructures i els nostres serveis), sinó que es basa en una visió d’eficàcia que pot ser contrarestada fàcilment amb una correcta gestió feta des de Madrid (sigui la posada en funcionament del TGV, la millora de les rodalies, o la mateixa llei de dependència). En definitiva, significa posar preu a la nostra sobirania, la qual deixaria de tenir sentit tan bon punt es satisfessin determinades reivindicacions i (des de Madrid) s’invertís adequadament a Catalunya.

Però fixem-nos que, en contra d’aquesta idea que el partit s’havia escorat excessivament cap al flanc esquerranós en detriment del flanc nacionalista, tenim que precisament ara ERC havia posat data concreta a la celebració d’un referèndum per a exercir el dret a decidir. La proposta més agosarada i seriosa des d’un punt de vista nacional (si tingués alguna punta de credibilitat) que s’hagi fet mai al nostre país. I tota la campanya electoral va girar entorn de l’eix nacional: cada dia faltava mig minut menys per a la independència (que a aquest pas podria trobar-se a anys llum), i tot es resumia en dir que volíem un país de primera. I d’altra banda, les opcions més radicalment nacionalistes, inclosos els qui preconitzaven l’abstenció, han tret resultats inapreciables.

En definitiva, és possible que ens hagi afectat electoralment la percepció que alguns tenen que ens hem tirat excessivament cap a l’esquerra, deixant de banda les reivindicacions nacionals. Però en tot cas seria una percepció molt poc ajustada a la realitat.

Haurem de veure si és que en lloc de ser el partit el qui s’ha apartat del seu ideari, han estat els ciutadans en general els qui han evolucionat cap a altres posicionaments. Però això ho deixem per demà.

Valorem els resultats. I

Deia ahir que, a grans trets, quan en unes eleccions un grup polític deixa de rebre suport electoral pot ser perquè el partit s’hagi apartat de la línia que abans mereixia la confiança dels ciutadans, que siguin els ciutadans els qui hagin evolucionat cap a altres posicions, o simplement que el partit hagi perdut credibilitat. Analitzem el primer supòsit: ERC s’ha apartat de la línia ideològica que havia merescut el suport de més de sis-cents mil catalans?

D’entrada, jo diria que no. Almenys no pas tant com perquè més de la meitat dels qui ens havien votat el 2004 ara ho hagin deixat de fer. Esquerra sempre s’ha definit com un partit d’esquerres i nacionalista, i no ha variat substancialment la seva posició, excepte en alguns gestos, a vegades més simbòlics que d’altra mena.

I un dels gestos més significatius pot ser el de les relacions amb CiU. Essent un partit nacionalista i d’esquerres ERC tenia l’opció de decantar-se cap a CiU o de decantar-se cap als socialistes. En qualsevol dels dos casos implicava fer al paper de partit minoritari, amb el desgast que això comporta sempre. Una aliança amb els convergents hauria fet impossible l’aprovació, ja a Catalunya, de cap projecte de reforma de l’Estatut (l’oposició del PSC hauria estat frontal); i ara no hi hauria hagut la por a un retorn del PP, perquè populars i socialistes haurien fet un front comú contra el catalanisme. Tot i que personalment al principi era més partidari d’haver fet un acord de govern amb CiU, reconec que no era desencertada la via escollida. Un front nacionalista tindria sentit, i tindrà sentit, el dia que uns i altres ens veiem amb cor i estiguem disposats a fer el salt definitiu cap a l’exercici del dret a decidir. Però no era el cas, ara, ni per part de CiU ni per part d’ERC.

Una altra cosa és que la miopia d’algun dels nostres estrategs pretengués fer-nos creure (i pitjor encara, que s’arribés a creure) que el Pacte del Tinell encetava una nova era per a Catalunya, amb polítiques veritablement d’esquerres, i que des del tripartit prendríem espai electoral als socialistes. Les polítiques que s’han fet des de la Generalitat no són tan diferents de les que feien els convergents (ha estat un dels temes constants en aquest bloc), l’únic Conseller que ha marcat perfil dins del Govern ha estat Josep Lluís Carod Rovira (el paper de Puigcercós ha estat més que gris, sense portar a terme cap dels grans reptes que tenia al davant), i en tot cas s’ha donat tot el protagonisme al PSC.

I en canvi, hi ha hagut la imperícia de voler-nos presentar sempre com a adversaris frontals dels convergents, amb els quals inevitablement algun dia o altre haurem d’entendre’ns si de veritat creiem que és possible fer un referèndum per a exercir el dret a decidir. Nosaltres mateixos ens hem amagat darrere la protecció dels socialistes per atacar sense miraments CiU, enlloc de fer de pont i establir-hi unes relacions més normals que no es limitessin a les absurdes i infantils fòbies personals d’alguns dels dirigents d’Esquerra. Per tant, jo no censuro tant el fet de fer un pacte amb els socialistes (segurament que fent un pacte amb els convergents hauríem sofert un desgast semblant) com la manera de fer-ho.

Una altra cosa és l’argument del “Sobiranisme pràctic” del qual en parlaré demà.

Tres preguntes postelectorals

Hores d’ara, oberta la guerra interna pel poder (prescindint de l’interès del partit i per suposat que del país) és difícil que a Esquerra ningú es dediqui a fer valoracions rigoroses per a analitzar els resultats de diumenge. I el problema no és que de cara a la galeria hom es limiti a repetir quatre tòpics per sortir del pas i que no es creu ningú, sinó que aquests tòpics i aquestes mentides s’acabin creient només de portes endins.

Quan en unes eleccions un grup polític deixa de rebre suport electoral pot ser perquè el partit s’hagi apartat de la línia que abans mereixia la confiança dels ciutadans, que siguin els ciutadans els qui hagin evolucionat cap a altres posicions, o simplement que el partit hagi perdut credibilitat. I en un confrontació electoral a l'hora de valorar el paper d'una força política s’ha de tenir en compte la globalitat de les forces que hio concorren, incloses les extraparlamentàries.

En el nostre cas, podem parlar de la bipolarització de la campanya, tanmateix habitual en totes les eleccions espanyoles, o del vot de la por en el sentit que calia frenar un possible retorn del PP (no es deia des de l’independentisme que tan negatius eren per a Catalunya els populars com els socialistes?). Suposo que aquestes raons, gaire bé les úniques esgrimides pels dirigents d’ERC, hi han tingut molt a veure en la derrota de diumenge. Però alguna cosa més hi deu haver perquè aquestes raons també hi eren per a CiU, i ells han aguantat el xàfec.

No em serveixen, doncs, aquestes excuses per explicar el mal resultat electoral. Prefereixo formular-me tres preguntes per a indagar sobre les tres possibles opcions que citava abans, i que potser explicarien la pèrdua de suport de la ciutadania:
Hi ha hagut un desplaçament ideològic del partit cap a una o altra banda, apartant-se del que realment creia l’electorat que ens havia donat suport?
És la societat catalana la que ha evolucionat cap a unes posicions que ja no es corresponen tant amb les d’Esquerra?
O és que, havent-hi sintonia ideològica entre el partit i aquest sector de la població, senzillament la gent no ha vist prou creïble la proposta del partit?

Intentarem buscar-hi alguna resposta.

Pànic i desconcert a ERC

Ahir, en una primera impressió em limitava a posar en dubte la capacitat de certs dirigents d’ERC per fer anàlisis rigoroses sobre els resultats electorals i sobre la realitat que ens hi ha abocat. No qüestionava, encara, l’actual direcció responsabilitzant-la del fracàs electoral, perquè és evident que les causes poden ser moltes i les responsabilitats, diverses. Coincidint amb Carod Rovira, deia que no era partidari de reaccions a cop calent, sabent de la curtesa de mires d’alguns dirigents obsessionats per la seva particular cursa cap al poder. La primera resposta ja la tenim sobre la taula: una maniobra precipitada que té tots els aires de no ser res més que una punyalada per l’esquena de qui, essent-ne un dels principals responsables, voldrà carregar el mort sobre els altres erigint-se en salvador de la pàtria (la petita pàtria del partit).

Deia que no em preocupava tant el resultat electoral en sí com la ineptitud d’alguns per a valorar correctament la situació. Només fa sis mesos que el partit aprovava un simulacre de full de ruta en què s’hi deien coses tan estrambòtiques i estrafolàries com que el dret a decidir només es podia exercir des de l’esquerra, que dins de l’esquerra catalana ERC n’havia de ser la força hegemònica, i que ens fixàvem la data del 2014 per a celebrar el Referèndum... I ho aprovava una majoria dels militants assistents, sense que se’ls escapés el riure (o sense plorar de pena), obeint unes consignes amb l’objectiu de barrar el pas als sectors crítics. La reiterada miopia analítica dels dirigents havia anastesiat la massa militant. I ara farem un congrés precipitat en què l’únic que posarem en joc serà la cadira del President del partit, en què podem caure fàcilment en radicalismes estèrils, i en què els canvis de rumb es plantejaran més com a arguments per a l’assalt al poder que com a reflexions serioses de com orientar el partit perquè sigui realment útil per a fer avançar el país cap a la seva independència.

Oberta la porta del congrés del partit, fàcilment podem deixar enrere l’anàlisi dels resultats, del paper d’Esquerra en la societat catalana i en el context de la resta de forces polítiques, i de la situació global del país. Personalment, demà mateix continuaré (o intentaré iniciar) l’anàlisi dels resultats electorals d’aquest diumenge.

Sabrem analitzar els resultats?

A la vista dels resultats electorals, hom podria fer-hi (i caldrà fer-ho) múltiples anàlisis des de perspectives ben diverses. Encara que ara sembli una qüestió menor, com si ja l’haguéssim donat per descomptada, la no victòria del Partit Popular és una primera nota positiva d’aquestes eleccions. Jo deia que en aquestes eleccions hi teníem poc a guanyar i força a perdre: de moment no hi hem perdut gran cosa, en la mesura que tot continua més o menys igual. Només que a Catalunya, on CiU ha mantingut els resultats, hi ha hagut un transvasament de vot d’ERC als Socialistes.

Com a militant i votant d’ERC, no em preocupa tant la davallada en si, d’altra banda previsible, com la incapacitat d’alguns dels nostres dirigents per a analitzar adequadament la situació.

L’electorat és, en línies generals, prou intel·ligent com per a saber captar en cada moment el que creu més útil per al conjunt de la societat, i per tant la credibilitat que li mereixen les diferents propostes que se li presenten. És cert que hi ha un gruix important de la població que està descontenta amb l’actual situació, que voldria donar un pas més en l’autogovern de Catalunya, que considera que no hem estat ben tractats per Madrid... Però la resposta de l’electorat ha estat reforçar el PSC, mantenir la confiança al catalanisme de CiU, i en canvi retirar part del seu suport al partit que presumia defensar millor que ningú les seves aspiracions.

Entenc que, en el cas de IU, Llamazares hagi anunciat en calent la seva dimissió, en la mesura que se sent responsable d’haver portat aquesta formació política al desastre. Però jo no sóc pas partidari de reaccions precipitades, ni de buscar bocs expiatoris a qui carregar tota la responsabilitat. Fa temps que vinc dient que a la direcció d’Esquerra hi ha una manifesta incapacitat per a analitzar correctament la realitat, i ahir mateix ja sentíem bajanades insostenibles per a justificar l’injustificable. Això és el que em fa por d’ERC.

Algú deia des de la tribuna d’Esquerra que una part del fracàs electoral provenia de la manca d’il·lusió del nacionalisme català en no tenir un horitzó clar com a país. El que no deia és que aquesta manca d’il·lusió ha estat generada per la deriva en què ells mateixos han anat conduint el partit.

Avui toca votar

Durant la campanya electoral, cadascú des de la seva posició, es tendeix a magnificar les conseqüències d’un o altre resultat, com si poguéssim passar (com diu l’anunci) del cim de la glòria al més dur dels inferns. La realitat és molt més dura: també com diu un altre anunci, tot està prou lligat com perquè passi el que passi no passi gaire res. Primera perquè els catalans no hi tenim massa res a guanyar, i potser sí a perdre, en aquestes eleccions; i, segona, perquè els dirigents polítics hores d’ara ja deuen estar preparant els discursos de justificació dels seus resultats, per tal que quedi clar que si n’han sortit victoriosos ha estat per l’encert de la seva proposta, i, si el resultat ha estat advers, és per causes alienes a la seva responsabilitat.

Deu ser un dels vicis capitals dels professionals de la política. Fer les anàlisis no pas per valorar si s’està anant en la bona direcció, sinó per a justificar la direcció presa. Hores d’ara, s’hauria de poder tenir a punt una doble argumentació, de manera que tot el mèrit que hom pugui atribuir-se en cas de victòria sigui desmèrit en cas de derrota. I si algú pretén disculpar-se amb causes alienes a la seva gestió que atribueixi igualment els seus èxits a aquestes causes.

I això ho dic també per l’espai nacionalista, per suposat. Hi ha un sector de l’independentisme català que està descontent amb ERC i ha fet altres opcions, com l’abstenció, el vot en blanc o el Partit Republicà Català. La ciutadania pot donar un toc d’atenció a uns o altres, com el pot donar també a CiU, i els dirigent haurien d’actuar en conseqüència.

Però molt em temo que, fins i tot en això, poca cosa canviarà a partir d’aquest vespre. Tothom s’amanirà els resultats per a poder demostrar que la seva era l’única opció correcta “tal com” o “malgrat el que” diuen els resultats.

Prohibit demanar el dret a demanar

Tal com estava previst, la Junta electoral provincial de Barcelona ha esperat fins al darrer moment per a prohibir la recollida de signatures que pretenien fer aquest diumenge la Plataforma pel Dret a Decidir i Sobirania i Progrés. Ho podien haver anunciat abans, perquè la decisió ja era cantada, però això hauria motivat reaccions diverses en la societat catalana, i van calcular que els era més efectiu des de la seva ideologia política amb una prohibició a darrera hora. L’objectiu de la prohibició no és tant que l’acció es faci o no (de fet, segur que prefereixen que es faci igualment), com provocar un desconcert, mostrar la radicalitat d’aquestes plataformes i aconseguir que els resultats siguin molt més marginals del que haurien pogut ser.

Personalment ja vaig expressar els meus dubtes sobre aquesta acció (*). Ara, la història es presenta encara més rocambolesca: ens prohibeixen demanar a la ciutadania si és partidària de demanar al Parlament de Catalunya que voti una moció per si consideren oportú sol·licitar a Madrid que ens traspassin la competència per a poder celebrar Referèndums, cosa que ens permetria fer una consulta a la ciutadania sobre què creu que és millor per a Catalunya.

Ells han tirat pel dret: prohibit demanar el dret a demanar el dret a decidir.

Heus aquí el comunicat de la Plataforma pel Dret a Decidir i Sobirania i Progrés:

Primer de tot, la PDD i SiP, lamentem la mort de l´ex-regidor socialista a Arrasate, així com qualsevol tipus d´acció violenta.I en el marc del treball de les dues Plataformes, en relació a la Pau i al reconeixement dels Drets Humans, considerem que qualsevol conflicte polític s´ha de resoldre mitjançant el diàleg.
La PDD i SiP han volgut treure al carrer aquest 9 de març el dret de decidir, el dret que la Generalitat tingui la competència plena en la convocatòria de referèndums, sigui per decidir quines infrastructures volem (Aeroport, Rodalies, Abocadors, MAT, AVE?), quin tipus de serveis socials volem (educació, sanitat, immigració?). En definitiva quin tipus de país i de societat volem.
Hem proposat a la ciutadania la recollida de signatures per donar suport a aquesta iniciativa des de la més escrupolosa legalitat, i en especial en matèria electoral, indicant que en cap cas es volia fer campanya electoral. Les dues Plataformes hem recomanat que les taules no es posin ni a les proximitats ni als voltants dels Col·legis Electorals, respectant d´aquesta manera el que disposa la Llei Orgànica Reguladora de les Eleccions Generals.
Malgrat això, un cop més, la Junta Electoral, a través de la Provincial de Barcelona, interpreta subjectivament les nostres intencions amb aquesta proposta de recollida de signatures pel dret de decidir. Aquesta interpretació va en contra dels drets democràtics de la ciutadania.
Una vegada més la justícia espanyola va en contra dels drets dels catalans i catalanes. La seva interpretació parcial i partidista ens nega el dret fonamental d´expressió.
La PDD i SiP no estan proposant cometre cap delicte electoral, simplement estan proposant fer sortir al carrer el dret de decidir com en tantes d´altres ocasions han fet.
A hores d´ara hi ha confirmades unes 400 taules i més de 3.000 voluntaris, repartits en 142 municipis d´arreu del territori, que sortiran al carrer el 9 de març. La PDD i SiP, a un dia vista, no estem en disposició de poder aturar aquesta acció que interpretem dins de la legalitat vigent, tot i la interpretació forçada de la Junta Electoral Provincial de Barcelona.
No compartim la visió de la Junta Electoral Provincial de Barcelona, i condemnem que aquest organisme, des de l´arribada de la democràcia hagi pretès aturar les iniciatives ciutadanes (abolició deute extern, aturem la guerra....) que no tenien res a veure amb campanyes electoral i l´exercici del vot.
Per tant, demanem el suport de tota la ciutadania perquè aquest 9 de març, i en les properes dates surti al carrer pel dret de decidir.
A més, denunciem les contradiccions entre les diferents interpretacions que fan les diferents Juntes Electorals Provincials de Girona i Barcelona, així com les de Zona. La qual cosa ens demostra que no és una acció contrària a la legalitat vigent sinó una interpretació partidista en contra dels drets dels catalans/es.
A més, volem fer constar el nostre rebuig davant del fet que la resolució de la Junta Electoral Provincial de Barcelona està redactada exclusivament en espanyol, arribant a l´extrem de traduir el nom propi de les Plataformes convocant, i menystenint la llengua pròpia del país.

Plataformes Pel Dret de Decidir i Sobirania i Progrés

El Senat, inexistent

Arribem al final de la campanya amb l’habitual empatx de propaganda electoral. Don Mariano i Don José Luís (el Josep Lluís ha estat més discret) se’ns han ficat fins a la sopa. N’hem sentit de tots colors i per a tots els gustos, des de mentides com una catedral fins a promeses impossibles, passant per tota mena de grolleries i acudits més o menys suats. Però del que no hem sentit a parlar és del Senat. Teòricament, diumenge hi ha eleccions a les dues cambres; però a la vista del tractament que hi han donat en campanya, el ciutadà té la impressió que només hi ha una cambra de primera, i l’altra deu ser de segona regional. I això de “regional” tant podria servir per la pretensió que el Senat sigui una cambra de representació territorial (cosa que no creu ningú), com el nivell a què l’han relegat entre tots plegats.

Dubto que, hores d’ara, hi hagi gaire ciutadans que sàpiguen quins són els candidats a senadors, ni tan sols entre militants o electors que tenen una opció política perfectament definida. Amb alguna excepció, els candidats són sovint persones desconegudes per al gran públic; ara ja ni tan sols ho aprofiten els partits per a recol·locar-hi polítics en fase de jubilació. No els hem vist en la campanya electoral, perquè ningú els ha donat cap protagonisme rellevant, però també perquè els mitjans de comunicació n’han passat olímpicament. Els periodistes de les cadenes públiques catalanes ens han reiterat mil vegades que no signen les seves cròniques en protesta pels còmputs de temps que els obliguen a dedicar a cada formació política; però ningú els obligava a fer un seguiment de la campanya en funció dels interessos dels partits més que en funció d’oferir una informació completa, que inclogués també les eleccions al Senat.

Hores d’ara (no hi he tingut mai cap dubte) tinc molt clar qui votaré al Congrés, però al Senat probablement doni un vot testimonial al Partit Republicà i potser un altre d’igualment testimonial als Verds. De fet, les del Senat no deixen de ser unes eleccions “extraparlamentàries”.

Vot nacionalista, tot val

Sembla que les enquestes (de moment només les enquestes) donen el PSOE com a guanyador clar en aquestes eleccions. De manera que l’interès, almenys a Catalunya, està en veure quin paper hi tindrà el nacionalisme en totes les seves opcions. Si hi hagués una majoria absoluta, o li faltessin molt pocs vots, s’hauria complert el somni de l’Artur Mas de fer que governi automàticament la llista més votada sense necessitat d’estar pendent de possibles coalicions o pactes post electorals, i per tant el pes dels partits catalans a Madrid (CiU inclòs) seria pràcticament nul. I si no és així, s’entrarà en una fase de negociacions on més d’un s’haurà d’empassar algun gripau, i les grandiloqüents frases de campanya quedaran en l’oblit.

Els qui prediquen l’abstenció podran presumir de formar part del col·lectiu més nombrós; compartit això sí amb els desencisats maragallistes, amb la gent de la CUP i independentistes radicals, amb anarcos anti sistema,... sense oblidar els qui passen de tot i els fatxes més impresentables. Els qui opten pel vot en blanc o pel vot nul, que també n’hi ha, segurament tindran un resultat irrellevant, que igualment es podran atribuir altres grups i col·lectius que no tenen res a veure amb el nacionalisme català. En qualsevol cas, més enllà del simulacre de lamentació que s’acostuma a fer just en saber-se els resultats, el que comptarà serà només el vot real emès per a una o altra candidatura.

L’incentiu per anar a votar CiU, ERC o IC-V és pensar que aquestes formacions poden condicionar el nou govern socialista (sempre que no hi hagi sorpresa pepera de darrera hora, perquè aleshores només els convergents hi tindrien alguna cosa a dir). Cadascú valorarà, arribat el moment, quin serà el preu del seu vot i sobretot com vendrà de cara al seu electorat l’esforç de responsabilitat (un adjectiu que en campanya solen tenir guardat al calaix). En qualsevol cas, a nivell intern, encara que no siguin necessaris per a formar la nova majoria parlamentària tothom sap que, com en totes les eleccions, s’hi juguen la seva credibilitat, i alguns la seva carrera política.

Per la seva banda, la presència del Partit Republicà Català, com a darrer recurs per als nacionalistes emprenyats que no volen deixar d’anar a votar, pot ser un petit revulsiu. No pas pel nombre de vots absoluts que puguin treure, que segur que seran limitats, sinó perquè en absència de la CUP poden presentar-se com un crit d’alerta per al nacionalisme convencional.

Absolts del delicte de parlar català

Un noi de les Ferreries, a Menorca, i la seva mare han estat absolts en un judici de faltes en el qual se’ls imputava el delicte de parlar català. La situació d’aquests menorquins no és una anècdota puntual ni un cas aïllat, ja que tant a les Illes com al País Valencià són freqüents les agressions i les intimidacions de la policia espanyola envers les persones que tenen la gosadia de parlar-los en la llengua pròpia del país. Algú podria pensar que el jutge, en aquest cas, ha donat la raó als ciutadans menorquins en contra de les pretensions de la policia de carregar-los un delicte de desobediència pel fet d’haver emprat una de les llengües oficials que ells no reconeixen. En realitat, però, tant la policia com el jutge el que han pretès (i aconseguit) és encobrir un delicte i una vulneració dels drets d’aquests ciutadans.

Tothom sabia d’entrada que no podia prosperar una acusació contra una gent que utilitzava una de les llengües oficials de les Illes Balears. Si la denúncia la presentés algú per haver emprat l’altra llengua oficial, no solament no seria admesa a tràmit sinó que la fiscalia giraria l'acusació contra el denunciant. En el cas de Menorca s’havia produït una vulneració de la llei, una agressió verbal i una intimidació per part d’uns individus que menyspreen la legislació vigent i que actuaven només en funció de la seva ideologia política, fet tanmateix habitual en aquesta mena de gentussa. El que no és tan habitual és que algú tingui la pretensió de fer valdre els seus drets i emparar-se amb la llei. Aleshores, el recurs dels agressors era el de denunciar les víctimes sabent que tindrien la complicitat de la justícia.

I així ha estat. Simulant que es desestimava l’acusació que pesava sobre els ciutadans menorquins, s’encobria el delicte dels policies agressors i d’alguna manera es donava per bona la seva actuació intimidadora contrària a la legislació. Amb la llei a la mà, una administració de justícia honesta i respectuosa amb la legislació (que no és el cas) hauria imputat els policies agressors per abús d’autoritat i per haver conculcat els drets dels ciutadans. Però ni la justícia ni els cossos i forces de seguretat de l’Estat no tenen la funció de vetllar pels drets dels ciutadans sinó per una determinada concepció d’Espanya, diguin el que diguin les lleis.

Vibracions electorals

Confesso que no sóc amant d’acudir a mítings, i menys electorals. Tinc la sensació que, més que anar-hi a escoltar res de nou (ja sabem què ens diran i ja estem més o menys convençuts), anem a omplir un escenari per tal de donar una bona impressió de cara enfora. Als primers anys de la democràcia era relativament normal acudir a mítings dels diferents partits, cosa que permetia establir comparacions i contrastar idees. Ara, cadascú va als seus. I en tot cas, el que es pot polsar és l’estat d’ànim general del propi partit. Això és el que vaig fer ahir al míting d’ERC celebrat a Vic.

Res a veure amb el que va protagonitzat Carod Rovira ara fa quatre anys. I no ho dic pel discurs en sí de l’un i de l’altre, pel que fa al contingut o a l’amenitat de l’arenga. Ridao és un candidat seriós i no li podem demanar que imiti la ironia de Carod, i la candidata osonenca ja va fer prou deixant anar una lletania ben apresa de les accions fetes a Madrid pel grup d’ERC. O dic per l’ambient que s’hi respirava.

Ja sé que les circumstàncies eren diferents, però ara fa quatre anys, a part d’omplir a vessar un escenari amb quatre vegades més de capacitat, s’hi notaven unes vibracions d’eufòria i d’entusiasme col·lectives. Diguem que ahir es va complir amb el ritual de campanya, però res més. Cal esperar que la gent fidel a unes idees vagi a votar igualment, amb més o menys entusiasme, si més no com a mal menor. Perquè si el resultat estigués directament relacionat amb l’eufòria i les vibracions ambientals, tindríem un mal presagi per al proper dia 9. Espero que no.

La deriva de les FARC

En un macabre i impúdic exhibicionisme l’exèrcit colombià se’ns mostrava el cos de Raúl Reyes, un dels líders de les FARC abatut en una operació militar. No entraré en el fons del conflicte que no conec suficientment, però sí en les formes, en l’oportunitat i en l’objectiu del Govern de Colòmbia. Tot sembla indicar que l’objectiu d’aquesta incursió militar, fins i tot il·legalment en terres equatorianes, no era altre que evitar que les FARC continuessin amb la seva política d’alliberament de segrestats, cosa que podia donar una imatge més humana i conciliadora al grup guerriller.

Salvant totes les diferències que vulgueu, el paral·lelisme amb altres moviments armats més propers és inevitable.

Les FARC (Fuerzas Armadas Revolucionarias de Colombia – Ejército del Pueblo) són un grup guerriller creat el 1964 que s’autoproclama marxista-leninista. Tenen ja al darrera un llarguíssim historial que combina la lluita ideològica, justificada en un país on la desigualtat i la injustícia social estan perfectament institucionalitzats, amb el narcotràfic, els segrestos i les extorsions. Sovint, les accions encaminades, almenys originàriament, al finançament del grup revolucionari esdevenen la finalitat darrera del grup.

El cert és, però, que es tracta d’un grup amb un contingent d’homes prou elevat, es parla de 15.000, extès per bona part del territori sobretot al sud i a la zona oriental, a la frontera entre Colòmbia, Perú i Equador. Disposa de campaments estables ben equipats, amb material militar lleuger i no tan lleuger, així com avionetes amb els seus camps d’aterratge, en zones relativament inaccessibles de la selva (avui d’inaccessible ja no hi ha res). Com en els acudits sobre milions de xinesos amagats dalt d'un arbre, no hi ha possibilitat de mantenir amagada una organització d'aquestes característiques.

Hi ha hagut intents de negociació per a posar fi al conflicte, però és evident que no ha interessat arribar fins al final de cap procés de pau, perquè això implicaria reconèixer que el conflicte, per més que després hagi anat a la deriva, té els seus orígens en problemes que continuen vigents en la societat colombiana. En aquests moments, s’havia encetat un procés d’un cert acostament amb alliberaments d’hostatges unilaterals per part de la guerrilla, i tot sembla indicar que Raúl Reyes era l’home clau en aquesta nova etapa de les FARC. Les negociacions per a l’alliberament d’Ingrid Betancourt podien posar en perill la imatge del Govern colombià que es trobaria descol·locat enfront d’un moviment guerriller que hauria trobat certes complicitats, o com a mínim comprensió, a nivell internacional.

Igual com aquí ara es detenen molts més etarres i l’aparell judicial es posa en funcionament contra l’entorn abertzale, com a element d’estricta campanya electoral, també a Colòmbia s’emprèn una operació que es podia haver emprès molt abans, amb uns objectius que no tenen res a veure amb la lluita contra el moviment armat. Es tracta de mantenir estabilitzat el conflicte, sense deixar que prengui un protagonisme excessiu però també sense permetre que s’obri cap porta cap a la resolució pacífica o negociada.

El paperot d’IC-V a Barcelona

ERC havia presentat a l’Ajuntament de Barcelona una moció en la qual es limitava a donar la benvinguda al nou estat de Kosovo i proposava iniciar-hi contactes per a establir-hi algun tipus de col·laboració, si més no de capital a capital. Una proposta que lògicament havia de tenir l’oposició dels partits nacionalistes espanyols, però que posava en un compromís el soci petit de l’equip de govern, IC-V. No tractant-se d’un tema estrictament municipal no hauria estat cap problema fer perdre la votació als socialistes, però probablement també s’hauria entès que IC-V hagués optat per no donar suport a la moció republicana adduint raons d’estar en campanya electoral, o presentant esmenes consensuades amb els socialistes. Però l’opció escollida, el Sí però No, em sembla absurda, deshonesta i denigrant per a la credibilitat dels polítics.

Iniciativa va optar per votar-hi afirmativament però forçant la sortida de la sala d’un dels seus regidors per tal que la moció no fos aprovada. És a dir que volia sortir a la foto dels qui estaven a favor del principi democràtic de respectar la voluntat popular, però sense que aquest principi prosperés per tal de no quedar malament amb els seus socis que hi estan en contra. Ja els anava bé la moció des d’un posicionament més radicalment democràtic, fàcil de fer des de l’oposició, sempre que aquest posicionament no comprometés el privilegi de ser partícip del poder.

Em va recordar l’actitud de molta gent independentista que en la votació de l’Estatut ja els anava bé mantenir una actitud radical, amb un vot negatiu en el Referèndum, sempre que al final sortís aprovat l’Estatut. Per això molts militants i votants d’ERC van acabar votant d’amagat afirmativament la reforma de l’Estatut, com a mal menor. Quan s’és a l’oposició, i sobretot des de posicions minoritàries, costa molt poc fer propostes d’una certa radicalitat precisament perquè se sap que no s’arribaran a aprovar. Però la credibilitat d’aquests grups es guanya mantenint les mateixes posicions quan s’és al govern que quan s’és a l’oposició. I, en aquest cas, IC-V amb la seva barroeria ha fet un pas enrere com a opció creïble. I no pas per estar a favor o en contra d’una determinada moció, sinó pel joc brut de voler-la votar a favor alhora que es maniobrava perquè fos rebutjada.

Créixer o decréixer, aquesta és la qüestió

Recordo de fa molt de temps, tot i que em sembla que el truc encara funciona, que sovint apareixien propostes piramidals amb les quals hom podia fer un fortuna enviant simplement una dotzena de cartes i pagant una mòdica quantitat. El plantejament, a nivell teòric, semblava que havia de funcionar sempre que tothom fos capaç de trobar una dotzena d’incauts més per anar engruixudint la cadena. Era una qüestió de credibilitat, però també de límit d’aquest creixement. La comparació pot semblar exagerada, però em sembla que té prou similituds amb la idea del creixement continu que se'ns planteja des del món empresarial i des de les administracions (aquí, pel que es veu, no hi ha dreta ni esquerra que valgui).

En un món de lliure mercat hom podria pensar que el creixement dependrà bàsicament de la oferta i la demanda. Però això no és així. Des de l’administració, tant la de la Generalitat com la municipal, es planifica i es promou el creixement com un valor per ell mateix. No es tracta de planificar l’existència de suficient habitatge i llocs de treball per a la gent d’un lloc determinat, sinó que s’estableix una mena de competició per veure qui pot atraure més indústries, més equipaments turístics, i per tant més habitatges.

Se’ns vol vendre la idea que el creixement equival a la creació de riquesa; i amb els grans números a la mà deu ser així. Però una cosa són les macroxifres i l’altra el benestar de la gent, la preservació del territori, la cohesió social... Algú s’ha escandalitzat pel monstruós projecte lúdic que es vol fer en terres aragoneses, una mena de Las Vegas, creant de cop una ciutat de lleure de prop de 100.000 habitants. Però a casa nostra està passant quelcom de similar, encara que no tan desmesuradament, de la mà de la Generalitat. Es planifica forçadament el creixement de les ciutats com si fos una fita a assolir. S’estan aprovant projectes d’urbanització que no tenen res a veure amb les necessitats del territori ni de la seva gent, i només amb interessos empresarials, ja que seran aquests els únics beneficiaris del creixement. Al municipi d’Alcarràs, per exemple, s’hi ha projectat i aprovat un projecte per a la construcció de 12.700 vivendes quan el poble no en té més de 5.000. I amb proporcions semblants la Generalitat dóna el vist-i-plau, quan no promociona, urbanitzacions desmesurades a altres municipis, com és el cas de Torresserona, que no arriba als 300 habitants, i en canvi s’hi projecten uns 700 nous habitatges. Fins i tot a Vic hi va haver un estira i arronsa entre la Conselleria de Joaquim Nadal i l’Ajuntament per la pretensió de la Generalitat de construir 1.300 vivendes al barri de la Guixa; i paradoxalment l’alcalde d’Unió Democràtica semblava estar en posicions més de defensa del territori (i per tant de la seva gent) que els socialistes, que al final s’han sortit amb la seva.

L’única diferència entre els models especulatius que propugna el Partit Popular (vegis el cas del País Valencià i de les Illes) amb el model socialista, és que aquests darrers farceixen els projectes (només el projecte i la lletra impresa) de termes com sostenibilitat o respecte mediambiental. Perquè el que no és sostenible ni respectuós amb el medi ambient (i per tant amb la seva gent) és el creixement que propugnen. El creixement pel creixement és una trampa piramidal que no ens porta sinó a la destrucció del territori i al deteriorament de la qualitat de vida.

Qui agredeix la Universitat?

Ja se sap que en campanya electoral es diuen ximpleries considerables, però normalment són ximpleries que traeixen el subconscient del polític de torn. Ahir la candidata popular Dolors Nadal va deixar anar un improperi contra el saber, contra la Universitat i en general contra la cultura, per emmarcar-lo en un quadre d’honor. Donant suport a les tesis del seu partit favorables al secessionisme (vés per on els populars també creuen en el secessionisme!) del valencià respecte del català, va afirmar que “les qüestions científiques, acadèmiques i universitàries estan molt bé per estar entretinguts,... però estem parlant de política”.

És a dir que per ella, i pel seu partit, la política no s’ha de basar en raonaments científics, certs i rigorosos. Ara entenem per què quan Rajoy parlava del canvi climàtic menyspreava els raonaments científics que ho demostren emparant-se en les opinions d’un seu cosí. Una cosa és la realitat, i una altra la política. Tampoc la policia ni els jutges tenen perquè guiar-se per les lleis (cas del jove jutjat avui a Menorca) quan inculpen un noi per haver tingut la gosadia de parlar en català a una caserna; i no hi fa res que amb les dades a la mà l’única llengua discriminada a Catalunya continuï essent el català. Ells fan política, i en nom de la política es poden saltar les lleis quan convé, es pot obviar la realitat quan no interessa o en poden inventar una de nova.

Les qüestions científiques i universitàries són per estar entretinguts. Jo no sóc pas partidari d’agredir ningú, i menys aquesta gentussa que sovint és el que espera (quan no ho provoca) per tenir més ressò mediàtic. Però entendria que la Universitat escopís damunt d’aquest menyspreu que li professen personatges sinistres, sense escrúpols ni vergonya, com la Dolors Nadal.

Estalviem aigua, que perden les canonades!

Ho deia l’altre dia en parlar de les bosses dels supermercats. Des de les institucions esmercen molts esforços publicitaris per conscienciar els ciutadans sobre hàbits mediambientalment sostenibles, quan no es fa el que caldria des del mateix poder polític, anant a l’arrel del problema. És evident que les campanyes tenen el seu efecte i que cada vegada més tenim en compte aquest tema, però també ho és que això té un límit i el ciutadà arriba al cansament quan s’adona que les administracions han triat aquesta via no pas per la seva eficàcia, sinó perquè els és la més fàcil.

Atenció, no deixeu l’aixeta oberta mentre us renteu les dents! Mentrestant, la desídia de l’administració permet que, només en una canonada en concret que porta l’aigua a Barcelona, es perden 18 metres cúbics d'aigua cada hora des de fa almenys tres anys. És a dir 400.000 litres d’aigua potable cada dia.

Sincerament, crec que la malícia de l’administració va més enllà de la simple mandra o manca de voluntat per a afrontar els temes mediambientals, carregant la responsabilitat sobre el ciutadà en lloc de prendre les mesures adients des del poder. Està clar que per al Govern, sobretot si el Departament en qüestió està en mans d’un partit que en fa la seva principal bandera, és més fàcil aparentar preocupació ecologista amb campanyes publicitàries que amb accions normatives i legislatives. Qualsevol s’enfronta al món empresarial! La perniciositat d’aquesta opció, que no té res d’esquerres, no es limita a acontentar el poder econòmic evitant lleis i normatives que puguin afectar els seus interessos, sinó que té la intencionalitat de fer veure que la responsabilitat darrera és del ciutadà, perquè vol rentar-se les dents despreocupadament, vol regar les plantes, o anar a comprar amb la comoditat de saber que ja ens donaran les bosses al súper.

Fem números (polítiques lògiques, que diu l’eslògan electoral). Si amenacen els ciutadans amb multes de fins a 3.000 euros per regar un jardí, quina multa caldrà posar a l’empresa responsable de la pèrdua diària d’aquests 400.000 litres d’aigua potable? I la xifra que ens doni multiplicar-la, a multa per dia, pels anys que fa que perd la canonada més el que tardaran en reparar-la, que com a mínim serà un any més. I el cas d’aquest pèrdua concreta de Badalona no és l’única, sinó que és força general a tota la xarxa, encara que no sempre sigui a nivells tan escandalosos.

Però és que resulta que l’empresa responsable de la pèrdua és una empresa pública (no dimitirà ningú, encara que sigui només per vergonya?). L’empresa es farà càrrec almenys del cost de les campanyes publicitàries que desvien la responsabilitat cap als ciutadans, tot encobrint la seva?. O això també ho hem de pagar nosaltres?

Sèrbia, tancats a fora

Durant una temporada vaig exercir de mestre en una escola d’un barri, aleshores estigmatitzat per la marginalitat. Jo, a més, tenia un classe amb els alumnes considerats difícils, per dificultats d’aprenentatge, desestructuració familiar, problemes psicològics, etc. I recordo que n’hi havia un, d’especialment problemàtic, d’una família amb un historial delictiu remarcable, que en parlava amb un estrany orgull. Tenia idealitzat un parent seu, aleshores a la presó, perquè segons ell s’havia burlat de la llei i de tothom. En parlava com si ell els tingués a tots tancats a fora de la presó.

M’he recordat d’aquella època quan llegia que Sèrbia congelarà les relacions bilaterals amb qui reconegui Kosovo.

Imagino que és l’actitud d’impotència, la rabieta institucional, de qui se sap vençut. Però sobretot és una manera de fer el ridícul, simulant una força que ja no es té; sobretot la força de la raó que a ulls de tothom està en mans dels qui han fet valdre el dret a decidir d’un poble. A ulls d’Espanya, és cert, potser sí que encara té predicament argumentar que no és democràtic que un govern faci una consulta popular, com el que es pretén fer al País Basc. Però, a nivell internacional, l’argument no s’aguanta per enlloc.

Bé, si Sèrbia compleix les seves amenaces, les principals potències mundials, els països amb més tradició democràtica i també els més desenvolupats econòmicament es veuran sancionats en bloc i es quedaran sense poder tenir relacions bilaterals amb les darrers despulles del naufragi iugoslau. Sembla la imatge d’aquell general Franco del Polònia que assegut dalt del cavall es compromet, condescendent, a no envair els Estats Units.

Jo crec que Espanya s’hauria de solidaritzar amb Sèrbia i seguir el mateix camí de trencar relacions amb els països que reconeguin Kosovo. Llàstima que en aquest cas no podria trencar relacions amb Catalunya perquè el seu Govern (el nostre) tampoc ha reconegut, com a tal, el nou Estat de Kosovo.

La corrupció política del PP

Sovint, quan parlem de corrupció política, ens imaginem el desaprensiu que posa la mà a la caixa pública, el qui propicia requalificacions urbanístiques en benefici propi o d’amics, el qui cobra comissions o accepta suborns, el qui encarrega estudis inexistents... Tot això és la misèria de la política, la delinqüència política, però la paraula corrupció té tot un altre sentit. Corrompre vol dir deixar podrir, transformar una cosa per putrefacció. I és aquí on la corrupció política pren tot el seu sentit; quan el polític no és que incompleixi bona part de les promeses, sinó que corromp les paraules i el sentit de les seves accions de forma fraudulenta i enganyosa. En tenim un exemple amb la política lingüística del Partit Popular.

És absolutament fals que el Partit Popular sigui partidari del bilingüisme o que cregui que la qüestió de la llengua, essent quelcom tan personal, no es pot imposar per llei a ningú. El Partit Popular és del tot contrari al bilingüisme i un ferm partidari d’obligar per llei l’ús i el coneixement d’una determinada llengua. Corruptes com són, no tenen escrúpols a l’hora de mentir a la població i sortir en defensa del bilingüisme només en aquells àmbits i territoris on el català pot tenir una certa preeminència o normalitat; però hi són radicalment hostils allà on ja s’ha imposat el castellà, com ara a la Franja de Ponent, al País Valencià, en les concessions públiques de mitjans de comunicació, etc. Per ells no és més que un mal menor per a frenar qualsevol intent de salvaguardar la llengua catalana.

Sense embuts, la candidata popular per Barcelona defensa la imposició per llei del coneixement de la llengua espanyola als immigrants amb la mateixa contundència i entusiasme que en blasma el mateix tracte per a la llengua catalana. No ens trobem, doncs, amb un partit i uns dirigents que tinguin unes determinades idees sobre com caldria enfocar el tema de la llengua en general, amb les quals podríem estar més o menys en desacord; ni es tracta de què vulguin imposar un sistema que beneficiï clarament la llengua espanyola en detriment de la catalana; sinó que, corrompent el sentit de la política, defensen allò que no creuen només quan i com els convé en la seva lluita per aconseguir l’eliminació de la llengua catalana.

Hi ha models i ideologies polítiques amb les quals hom pot discrepar totalment per creure que poden perjudicar un determinat sector o una determinada cultura. Però el cas del PP no arriba ni a això: és pura corrupció política per a assolir uns objectius mesquins, i inconfessables.

Una nova opció: el no-vot

Insisteixo, perquè ja ho deia en un altre article, que em sembla del tot respectable qualsevol opció del ciutadà davant les urnes: el vot a qui sigui, l’abstenció, el vot en blanc, el vot nul... No cal donar-hi més voltes ni pretendre alliçonar ningú (amb pretesos arguments de responsabilitat envers la societat) sobre la validesa ètica de cada opció. Del que em queixo no és, doncs, de l’opció individual de cadascú sinó de la pretensió de voler donar a l’opció escollida un sentit patriòtic inequívoc, intentant presentar les altres opcions com a traïció a la causa.

Ara ha estat la CUP, la que s’ha despenjat amb el no-vot, deixant que militants i simpatitzants decideixin entre el vot nul o l’abstenció activa.

Com a simpatitzant que em considero de la CUP (a més de militants d'ERC), voldria discrepar del seu posicionament. D’una banda, això de l’abstenció activa és un eufemisme o un contrasentit. L’abstenció és això: passar. Tant se val que sigui, perquè es passa de la política, perquè s’està desenganyat de l’escàs patriotisme (espanyol o català, que de tot hi ha) dels grups convencionals, per conviccions àcrates o per la il·lusòria idea de castigar algú (als socialistes per no complir les promeses, als populars per poc o per massa rancis, als convergents per poc sobiranistes, als d’Esquerra per pactar amb el diable, o als d’Iniciativa per ser ecologistes de boqueta i poca cosa més).

Parlant amb un amic, amb una llarga trajectòria com a abstencionista convençut, m’argumentava que el dia 9 de març no ens hi juguem res, i que tant se val el govern que en surti. És aquí on discrepo, més que en la seva més que respectable decisió de no anar a votar. Que en un món capitalista com el nostre, qualsevol de les opcions possibles no canviarà el model de societat, això és evident; que els dos grans partits espanyol són tots dos molt nacionalistes espanyols, ja ho sabem; que no es tracta d’escollir entre cel i infern, entre blanc i negre, entre bons i dolents...

Jo diria que no hi anem a guanyar res en aquestes eleccions, però sí que hi podem perdre. Per dir-ho gràficament, tots dos (PP i PSOE) ens tractaran de males maneres, com a ciutadans i especialment com a catalans, ens tractaran a cosses igualment; però diguem que uns ens les fumeran pel darrere, i els altres pel davant (que fa més mal).

Estic convençut que de la mateixa manera que molts militants i simpatitzants d’ERC a les municipals van votar CUP, perquè no els convencia l’opció del propi partit, ara molts seguidors de la CUP faran l’operació a l’inversa. Encara que només sigui com a reacció instintiva de protegir-se les parts.

Col•labora en la disminució de residus!

L’hipermercat on acostumo anar a compar ha emprès una campanya per a reduir l’ús de les bosses de plàstic que utilitzen els clients per endur-se’n els productes adquirits. La primera reacció és la de pensar que és encomiable que una empresa privada tingui una iniciativa d’aquestes en defensa del medi ambient. Però, desconfiat de mena, tot seguit m’adono que no és tan verd tot el que ho sembla. I una vegada més ens trobem quees carrega sobre l’usuari i consumidor una responsabilitat social que correspondria fonamentalment a l’administració, i també a l’empresa.

D’entrada, el fet que la mesura es presenti en forma de conveni entre l’empresa i la Conselleria de Medi Ambient ja em fa pensar que hi deu haver hagut alguna contrapartida a canvi. Per tant, és molt probable que al darrere hi hagi també un interès econòmic i una voluntat publicitària (l’ecologisme ven) tant de l’empresa com del Conseller. La reducció és mínima perquè, si bé es fomenta l’ús de bosses i caixes reutilitzables, la bossa de plàstic hi continuarà essent. Però, el que crida més l’atenció és la contradicció existent entre aquesta iniciativa per a reduir el continent i la inacció per al contingut.

Les bosses de plàstic jo les reutilitzava per a retirar després tots els residus de paper, plàstic o envasos de cara a la recollida porta a porta. Ara, un cop he estalviat un simple bosseta de plàstic, m’adono que no sé com treure els embolcalls de la resta de productes que he comprat, incloses les marques blanques de l’hipermercat. Hauré d’adquirir, doncs, noves bosses de plàstic. Resulta que la mateixa empresa que promou la conscienciació del consumidor en un aspecte molt puntual i anecdòtic, continua generant en els seus productes enormes quantitats de residus, molts dels quals perfectament prescindibles o reduïbles. És com aquelles entitats d’estalvi que en els caixers automàtics abans d’imprimir-te el resguard de l’operació realitzada t’adverteixen que podries estalviar-te el minúscul paper en favor del medi ambient, però després t’omplen la bústia de propaganda i aprofiten qualsevol tramesa per a incloure-hi tota mena de fulletons publicitaris.

Una vegada més es responsabilitza el consumidor de la preservació del medi ambient, quan la incidència de la seva acció és mínima, però no es fa res per a responsabilitzar els qui de veritat podrien reduir la producció de residus. L’administració prefereix accions com aquestes que tenen més de muntatge publicitari, d’activitat d’aparador, que d’altra cosa; mentre que no actua ni pren decisions sobre els qui de veritat generen els residus. Com a reclam publicitari, a les empreses els va millor poder presentar els seus productes amb una gran aparatositat d’embolcall, i no costaria tant (o sí?) reglamentar des del govern aquest tema obligant les empreses a cenyir-se a unes normes basades en la sostenibilitat. Però és més fàcil i més vistós ficar-se amb el consumidor, almenys per als governants de dretes (o no són de dretes, en aquest cas?).

Nova edició de OT a Espanya

Una de les coses que ha sorprès a més d’un és que a Kosovo hagin hagut d’escollir a darrera hora els seus símbols nacionals: la bandera i l’himne, sobretot. Em recordava de l’època en què es van constituir forçadament les autonomies espanyoles, algunes de les quals van haver de fer un concurs públic per a escollir bandera, com és el cas de la Rioja. Es creaven unes entitats artificials, no sempre basades en realitats i menys encara en identitats, i per tant calia proveir-les de la corresponent simbologia per a donar-los credibilitat. És, en certa manera, el que ha passat a Kosovo i el que passa a Espanya.

Tot d’una, algú es va adonar que els espanyols no tenien lletra per al seu himne nacional, i que els esportistes espanyols des del podi havien de restar muts quan sonaven les notes de “la Marcha Granadera”. Així, en un hipotètic enfrontament esportiu entre una selecció catalana i una d’espanyola, els de casa podrien entonar l’himne dels segadors (que sona com un crit popular de la gent que s’alça contra l’opressió) mentre que els altres haurien de escoltar callats el ressò de la marxa militar.

La solució passava, doncs, per a posar lletra a l’himne espanyol. És relativament normal que un compositor doni forma musical a un poema, al qual ja se li pressuposa un cert ritme i una certa harmonia; però no ho és tant fer-ho al revés, excepte en el cas de les xarangues i paròdies en clau d’humor. De tota manera es van armar de valor i van organitzar una edició especial de Operación Triunfo, amb el resultat que es podia esperar. La imaginació dels participants no devia ser excessiva, a la vista de la lletra guanyadora. I en qualsevol cas no ha pogut evitar traspuar el tuf que hi ha darrera l’himne espanyol. Segur que a Kosovo els ha sortit millor.

Qui decideix decidir

Les plataformes sobiranistes, Plataforma pel Dret a Decidir i Sobirania i Progrés, aprofitaran la jornada electoral del 9 de març per a reclamar la capacitat de poder convocar un referèndum. Una iniciativa lloable, a la qual donaré el meu suport, però que té molts punts febles. Tant a nivell formal, de qui i de com es fa la convocatòria, com a nivell de contingut o de finalitat darrera de la consulta. Això suposant que les autoritats espanyoles permetin l’organització de la recollida de signatures. Es possible que, a darrera hora, no ens deixin demanar si els ciutadans creuen que seria bo poder demanar al Govern espanyol que ens deixés demanar a la ciutadania, a través d’un referèndum, si volen exercir el dret a decidir, a partir del qual es podria fer la consulta sobre la voluntat dels catalans de romandre dins de l’Estat espanyol o de sortir-ne. Uf! Molt complicat.

Aquesta és una iniciativa que neix de la societat civil, la qual cosa té l’avantatge de no entrar en la disputa pròpiament partidista, però té l’inconvenient que els resultats poden ser molt poc significatius. És evident que per més esforços que es facin, les plataformes sobiranistes no disposaran dels recursos propis d’una administració per a fer el desplegament logístic que una consulta d’aquesta mena requeriria; i, d’altra banda, és lògic que els qui facin el gest d’acudir-hi siguin els qui a priori ja estarien d’acord amb el dret a decidir. Per tant, tant si es tracta d’una recollida de signatures com si es fa en forma de consulta, el resultat pot ser irrellevant; fins al punt que podria ser aprofitat com a argument precisament per a demostrar l’escàs suport que té la causa.

Però la proposta té, al meu entendre, un objectiu poc clar. Es tracta de demostrar que hi ha molts catalans que voldrien disposar de la capacitat legal per a decidir el nostre futur, és a dir per a convocar un referèndum; una capacitat que avui ens nega la legislació vigent. Aleshores, com que no ens deixen exercir el dret a decidir, demanarem a Madrid que ens traspassin la competència per a poder celebrar un referèndum vinculant (és a dir un referèndum per exercir el dret a decidir). Home, em sembla una redundància innecessària.

Per definició el Dret a decidir no es demana, s’exerceix. Perquè, de fet, des del moment que fem la petició, estem reconeixent que hi ha algú que té aquest Dret a decidir i li demanem que ens el traspassi. És evident que ara mateix si el Govern de la Generalitat, com pretén el Govern Basc, decidís pel seu compte celebrar un referèndum, tindria no només l’oposició sinó la intervenció directa i agressiva de tot l’aparell de l’Estat. I bé, és una qüestió de saber si hi ha algun governant que estigui disposat a jugar-s’ho tot (fonamentalment la seva carrera política) per poder exercir aquest dret; o si els dirigents consideren que tenen prou recolzament popular per abocar el país a una situació de crisi (com a mínim crisi institucional) de resultat incert. Perquè no ens enganyem, si algun dia Catalunya o el País Basc prenen una decisió unilateral (bilateral és impossible) sobre el seu futur, hem de ser conscients que es viuran moments de tensió, de conflicte i de crisi, amb repercussions econòmiques i socials importants. El que no vol dir que no valgui la pena.

Però, bé. De moment, a falta de voluntat política dels nostres governants i de les nostres institucions, farem el gest simbòlic que propugnen les plataformes sobiranistes.

El perill dels retalls de diari

Aquesta setmana, segons publiquen els mitjans de comunicació, han engarjolat uns membres de la Guàrdia Civil per haver participat en el robatori (se suposa que per a la venda) de droga confiscada al Port de Barcelona. La notícia passa, lògicament, sense més pena ni glòria. No sé si és perquè es considera un fet puntual i aïllat (en tots els col·lectius podem trobar desaprensius); si és que hi ha una certa por a ficar-se precisament amb aquest col·lectiu; o si deixa de ser notícia rellevant pel fet de ser tan reiterada. El fet és que m’ha fet recordar una de les meves trapelleries de joventut, quan el franquisme imposava una fèrria censura informativa i calia anar amb peus de plom perquè qualsevol paper podia ser considerat un atemptat contra el règim.

Sempre m’ha agradat el col·leccionisme, ja sigui de segells, de refranys o de xapes. I se’m va ocórrer col·leccionar retalls de diari que parlessin d’accions delictives fetes per membres dels anomenats cossos i forces de seguretat de l’Estat (no he sabut mai ben bé qui són els qui entren en la categoria de “cossos” i quins en la de “forces"). Em limitava, doncs, a retallar notícies aparegudes a la premsa legal, per tant ja convenientment censurada i autocensurada (aleshores no hi havia recursos informàtics, i el “retallar” i “enganxar” s’havia de fer amb tisores i cola). Amb els retalls n’anava confegint un àlbum amb diferents seccions: delictes relacionats amb el tràfic de drogues, amb la prostitució, amb crims passionals, amb corruptel·les, amb desordres en locals d’oci, o abusos manifestos d’autoritat...

Retallar diaris legals no podia ser il·legal. Però, al cap de poc, la col·lecció va prendre una gruix tan important que (ho confesso) em vaig espantar. Cada una de les notícies, normalment publicades en llocs discrets dels diaris de l’època, presentaven un fet relativament intranscendent que en tot cas ja es cuidaven prou de remarcar que era puntual i excepcional dins del “cos” en qüestió. Però la seva suma, o millor dit la mera juxtaposició, desmentia l’excepcionalitat i convertia la innocent col·lecció de retalls de diari en un pamflet llavors fàcilment catalogable d’injuriós cap als “cossos” i “forces” de l’estat franquista.

No sé si, ara, reiniciar la col·lecció resultaria tan prolífica com abans ni si produiria esgarrifances a qui la tingués entre mans. Potser eren altres temps. Potser.

La resposta catalana a Kosovo. NS/NC

Podem afirmar tantes vegades com vulguem que Catalunya no és Kosovo, i que els processos no es poden equiparar. Però és evident que sí que és equiparable el principi democràtic de respectar la voluntat dels pobles, els dret a decidir el seu futur, com també ho és la idea que les fronteres són una convenció que cap fonamentalisme pot pretendre sacralitzar ni considerar com a immutables. Kosovo ha fet el primer pas cap a la seva llibertat, i ara tot és qüestió que sigui reconeguda per la comunitat internacional. La reacció catalana ha estat la que es podia esperar: saludar amb satisfacció del naixement del nou Estat, i lamentar (no ens ve pas de nou) que Espanya es negui al seu reconeixement arrenglerant-se amb els serbis (amb qui sempre s’ha identificat des de l’inici de la desmembració de Iugoslàvia) i amb algú tan poc demòcrata com el Putin.

Però, i les Institucions catalanes?

Tant ERC com CiU i IC-V han mostrat el seu suport a la nova república balcànica, i han reclamat al Govern espanyol que reconegui el dret democràtic dels kosovars a decidir el seu futur. Però sempre ho han fet com a partit; hi ha hagut una declaració del grup d’Edimburg (ERC, EA i SNP) a favor de Kosovo, i altres posicionaments particulars. Però, majoritàriament, les declaracions dels líders catalans van en la línia de demanar al Govern espanyol que es posicioni d’una determinada manera, més que en la línea de posicionar-nos nosaltres a partir de les nostres institucions. Per què insistim tant a Madrid que reconegui Kosovo (una forma de reconèixer a l’Estat la capacitat per a fer aquest reconeixement en nom nostre) en lloc promoure un pronunciament clar del Parlament de Catalunya i del Govern de la Generalitat?

Sobre el terreny, sembla que seran a Kosovo membres de dues plataformes sobiranistes vinculades a CiU i a ERC, Esquerra Independentista i Plataforma Sobiranista. Però no deixen de ser delegacions que ni tan sols representen oficialment els dos partits nacionalistes. I les Relacions Exteriors de la Generalitat? Ens limitarem a demanar un pronunciament de les Nacions Unides, cosa que permetria també al PSOE reconèixer el nou Estat?. On són les nostres institucions a l’hora de proclamar solemnement el reconeixement de Kosovo com a nou Estat, i per tant de la legitimitat democràtica del procés seguit pel poble kosovar?

No sap/ No contesta?

El reconeixement de Kosovo

Les reaccions a la proclamació de la seva independència per part del Kosovo han estat, al meu entendre, molt més suaus del que es podia esperar (creuem els dits, i esperem que la tendència sigui encara a suavitzar-se més). Dels serbis no es podia esperar altra cosa que la seva protesta més radical i enèrgica, així com dels seus tradicionals aliats amb els russos al capdavant, i altres estats menors que no compten excessivament en l’escenari internacional, com ara Xipre, Romania o Espanya.

El que necessitaven els kosovars era el suport de la Unió europea, especialment de França i d’Alemanya, i el dels Estats Units. Aconseguit això, la resta és deixar passar el temps.

Val a dir en honor del govern serbi que, malgrat les lògiques rabietes i els intents desesperats per a evitar l’inevitable, una de les primeres coses que han deixat clares és que utilitzaran tots els recursos que estiguin al seu abast excepte la violència. Amb aquesta premissa, tanmateix l’única democràticament acceptable, hi pot haver tensions, boicots econòmics o provocacions, però si el govern de Prístina sap ser generós amb la minoria sèrbia de Kosovo i deixar sempre la mà estesa per al diàleg té totes les de guanyar. Perquè un cop consolidat el nou estat europeu, el no reconeixement per part de Sèrbia anirà només en perjudici dels serbis de Kosovo.

Semblantment, la setmana passada, quan es veia imminent la proclamació de la independència, el Govern rus va deixar entreveure que hi mostraria el seu desacord en solidaritat amb el seu tradicional aliat, però que no hi posaria més obstacles. Es va limitar a alertar del perill que podia representar, com a precedent, per a altres estats europeus en una clara referència a Espanya. Els espanyols poden seguir les passes del Putin amb el seu picar de peus, però els catalans també coincidim en la seva anàlisi que aquest és un precedent més (ja n’hi ha hagut molts altres recentment) i un exemple a imitar.

Més patètica pot ser la posició d’Espanya. A tot estirar pot aconseguir que la Unió europea tingui un paper molt més discret, deixant que a partir d’ara sigui cada Estat qui prengui la decisió de reconèixer Kosovo. No oblidem que la Unió europea ha estat decisiva en aquest procés de secessió, de la mà de Javier Solana precisament. Passades les eleccions del 9 de març, el govern espanyol haurà de buscar qualsevol excusa per acabar reconeixent la realitat del nou Estat.

Com diuen els espanyols “cuando veas las barbas del vecino afeitar, pon las tuyas a remojar”.

Kosovo. Així de senzill

Tal com estava previst el Parlament kosovar ha declarat la seva independència. Així de senzill. Ara vindran algunes rabietes, dels serbis, dels Putin, dels espanyols... però el procés ja és irreversible. Europa pot tenir un Estat més, com en podria tenir mitja dotzena més. Bàsicament depèn de la voluntat del poble que aspira a ser lliure, i de l’acceptació internacional que és capaç de generar. Des de Catalunya, de ben segur que el procés serà ben rebut en la mesura que hom voldria establir-hi paral·lelismes, malgrat les diferències evidents d’una i altra situació.

Espanya, sobretot, però també la Unió Europea, s’afanyarà a remarcar que aquest és un procés únic, irrepetible, que en cap cas es pot comparar amb situacions com la nostra ni pot servir de precedent per a nous processos d’emancipació. Un disc ratllat que ja hem sentit altres vegades, en el cas de Montenegro, de Macedònia, de Bòsnia, de les Repúbliques Bàltiques, etc. Qui no recorda aquelles famoses declaracions de Felipe Gonzàlez (crec que era en una reunió d’alt nivell a Hèlsinki) afirmant que les fronteres d’Europa eren inamovibles? Estava a punt d’esclatar en mil trosset la caduca Unió Soviètica, es preparava la secessió de la vella Txecoslovàquia, i els Balcans eren un polvorí a punt de ser esmicolat.

Però és ben cert que Catalunya no és Kosovo. La seva experiència amb els serbis ha estat molt més traumàtica que la nostra, encara que cadascú se sent dels seus mals està clar. Allà hi ha una posició molt més unànime des del punt de vista nacional, la votació al Parlament de Pristina ha estat per unanimitat, amb l’absència dels representants de la minoria sèrbia. També és cert que als Estats Units, així com a Europa, els ha interessat en aquest cas afeblir els seus competidors, com si encara fos vigent la guerra freda. I els kosovars han comptat amb una classe dirigent que ha anat directe al gra, sense embuts.

Podrien haver endegat un procés de negociació per veure si l’Estat serbi acceptava convertir-se en un Estat federal on els kosovars s’hi poguessin sentir més còmodes; haurien estat unes negociacions inacabables per anar a espetegar amb un mal acord d’una certa autonomia que, lògicament, després Belgrad no hagués respectat. Podrien haver fet una campanya per demanar al Parlament de Kosovo que demanés al Govern serbi el traspàs de la competència per a convocar referèndums, que els permetés legalment preguntar al poble kosovar si volien romandre dins de l’Estat serbi o si volien decidir ells mateixos el seu futur; tant marejar la perdiu els hauria marejat a ells, i avui encara es debatrien sobre qui, com i què caldria negociar amb l’Estat que els menyspreava.

Han tirat pel dret. I se n’han sortit. Enhorabona.