Cròniques kafkianes (II)

És fàcil, en obrir una investigació, trobar irregularitats documentals, encara que no sempre hagin de correspondre a corrupció ni desviament de diners. Ja he dit en alguna altra ocasió que és des de la mateixa administració que sovint es promou i s’impulsen les irregularitats documentals. I per mostra un botó viscut personalment (i que podria anar de vint-i-un botons!)

Una fundació feia temps que anava al darrere de poder construir una sala d’actes en un edifici de la seva propietat, però sempre estava pendent de rebre un ajut o subvenció institucional. I, aquelles coses que tenen les administracions, va arribar un més de setembre en què a l’Administració catalana li devia quedar una partida amb diners per gastar, i sabent del nostre interès ens va fer una proposta d’urgència. Ens concedien l’equivalent a 150.000 euros de subvenció per a construir la desitjada sala d’actes. Però, havia de ser amb una condició: a principis de desembre havíem de portar certificacions de l’obra feta, amb les corresponents factures, com a mínim del 30% del total. Érem a finals de setembre, i no teníem sinó uns plànols vells que calia refer; calia, doncs, buscar un arquitecte, que fes de nou el projecte, presentar-lo al Col·legi d’arquitectes, demanar el permís d’obres a l’Ajuntament, trobar una empresa disposada a començar de seguida. Una quimera.

A la data assenyalada, dos mesos després, teníem l’obra en marxa i vam poder presentar les factures corresponents que justificaven el 30% del cost total de l’obra. Qualsevol que sàpiga com va aquest tema, la rapidesa en l’expedició de llicències d’obres, i més tenint en compte els requisits que havia de tenir un local públic, ja pot imaginar que el calendari no quadrava. Els papers, sí. I això és l’únic que interessava a l’Administració. Mig any després, una de les primeres autoritats del país, tal com consta a la placa, inaugurava la nova sala d’actes. El permís d’obres encara donava voltes pels calaixos d’una administració que només entén de papers.

Cròniques kafkianes (I)

Sovint, des de l’Administració, i sobretot quan s’apropen eleccions, se’ns diu que hi ha la voluntat d’acostar aquesta administració a la ciutadania, que s’ha de racionalitzar, fer-la més àgil i efectiva, que s’ha de superar tanta burocràcia paralitzadora... Però, res. A l’hora de la veritat, la burocràcia administrativa continua exactament igual que sempre. Els funcionaris i buròcrates vocacionals diuen que la paperassa administrativa no solament no és inútil sinó que és una garantia per evitar abusos i per a assegurar que el tracte és igual per a tothom.

Ja sé que les experiències particulars són sempre això, anècdotes a les quals no es pot donar una interpretació general. A no ser que les anècdotes siguin molt repetides en el temps, que siguin compartides per molta gent, i que es mantinguin malgrat els aparents canvis de govern. Aquests dies d’estiu, des de qualsevol racó de món buscant uns dies de descans i d’esbargiment, m’entretindré, per no faltar a la cita diària a aquest Bloc de notes, a relatar algunes anècdotes viscudes personalment, que posen de manifest el caràcter kafkià de l’Administració (en majúscules, perquè no s’hi diferencien les administracions locals de les nacionals, ni les governades pels uns o pels altres). Obviaré citar, quan sigui el cas, els noms d’entitats concretes, amb algunes de les quals he viscut aquesta mena d’experiències. I és possible que algunes d’aquestes vivències enfront de la burocràcia administrativa ja les hagi explicades en algun apunt del meu bloc.

I per començar, la darrera. La que encara estic vivint aquest estiu. Intento empadronar una persona gran que ve a viure a casa nostra. He sentit dir que els Ajuntaments tenen l’obligació d’empadronar tothom, tinguin o no tinguin papers, i per tant imagino que el tràmit serà fàcil i ràpid. M’adreço, doncs, a l’Ajuntament, i em demanen una còpia de les escriptures de la casa o un certificat del Registre de la Propietat, i la cèdula d’habitabilitat. Com que no tinc a mà les escriptures de la casa vaig al Registre de la propietat on amb pocs dies em poder fer el certificat o nota registral, en castellà evidentment. Per la cèdula d’habitabilitat haig d’anar al Consell Comarcal, però resulta que no és tan fàcil: per a tramitar-la necessiten un certificat subscrit per un arquitecte o aparellador, altra vegada còpia de les escriptures (en aquest cas no val la simple nota registral) i un certificat municipal de legalitat i antiguitat. Incrèdul, davant de tana complicació torno a l’Ajuntament pensant que hi deu haver un error: fa més de vint anys que visc on visc, m’hi cobren tota mena de taxes que demostren l’habitabilitat (o es pensaven que vivia en un lloc inhabitable?), m’han donat tota mena de permisos per diferents reformes i ampliacions de la casa, i ara m’envien al Consell Comarcal sabent que allà em demanaran un altre paper que m’haurà de fer el mateix Ajuntament?. Però no, no era un error. És el tràmit normal a seguir, em diuen, si vull fer l’empadronament. I així estem, embolicats amb certificats i més certificats, com si fóssim a l’edat de pedra i no tinguessin a mà totes les dades que em demanen prenent una tecla de l’ordinador... I a cada passa, el pagament d’una taxa, a part dels honoraris de l’arquitecte tècnic.

Així de fàcil, així de senzill...

Ens neguen l’existència

(Article publicat a El Bloc Gran del Sobiranisme)

Ja ens havien advertit que més important que les retallades a determinats articles de l’Estatut seria la interpretació i el judici d’intencions que podia fer el Tribunal Constitucional. Un cop publicat el gruix de la Sentència no és gens agosarat dir que, a més de la corrupció mateixa d’un Tribunal titella en mans dels dos partits espanyols, hi ha clars indicis de prevaricació quan la sentència té una clara intencionalitat política, respon a criteris que ben poc tenen a veure amb els principis jurídics, en alguns moments ni tan sols s’ajusta al recurs presentat i es limita a defensar un model d’Estat que correspon a una ideologia concreta que en el seu moment va haver de fer determinades concessions a la pluralitat, però que ara vol recuperar el terreny perdut. De fet, és el que diu, encara que amb unes altres paraules l’informe jurídic encarregat per la Generalitat per a fer una primera anàlisi de la Sentència del Constitucional en considerar que hi ha hagut una “mala intenció”.


Difícilment passarien un examen de primària uns individus que neguen que la paraula “nacionalitat” emprada per la Constitució, en contraposició a “regió”, no es correspongui al concepte de “nació”. Tampoc cal ser expert en dret per saber que un preàmbul no té validesa jurídica; de manera que quan el Constitucional reafirma quelcom que ja és sabut és perquè té por que algú en faci un ús argumentatiu i de caràcter polític, cosa que a ells ja no els corresponia entrar. Però és que, a més, la Sentència del Constitucional afirma que “Carecen de eficacia jurídica interpretativa las referencias del Preámbulo del Estatuto de Cataluña a "Cataluña como nación" y a "la realidad nacional de Cataluña". Però és que en el Preàmbul de l’Estatut enlloc es fa una afirmació dient que Catalunya és una nació. La seva elaboració va precisar de pactes i rebaixes a Catalunya, després acabades de ribotar a Madrid, de manera que es va haver de fer un joc de paraules precisament perquè hi havia més d’un partit polític que no volia que constés tal afirmació. I el que fa el preàmbul de l’Estatut és simplement recordar el que en algun moment ja ha aprovat el Parlament de Catalunya i el que diu la mateixa Constitució: “El Parlament de Catalunya, recollint el sentiment i la voluntat de la ciutadania de Catalunya, ha definit Catalunya com a nació d'una manera àmpliament majoritària. La Constitució espanyola, en l'article segon, reconeix la realitat nacional de Catalunya com a nacionalitat”. Per tant, el que vénen a dir els senyors del Constitucional és que els acords del Parlament de Catalunya no tenen validesa jurídica, i que el text de la Constitució és inconstitucional si s’interpreta al peu de la lletra.

Enlloc de l’Estatut es parla de trencar la “Unitat d’Espanya”, sinó que ben al contrari es fan referències contínues al marc constitucional espanyol. Però els membres del Tribunal Constitucional, aparcant la seva condició de juristes i actuant com delegats dels respectius partits nacionalistes espanyols, reiteren constantment la necessitat de salvaguardar la “Unidad de España”. I no ho fan en base a cap anàlisi jurídica del text impugnat, sinó que ho fan simplement com a persones d’una determinada ideologia que, en un judici d’intencions absolutament inacceptable per part d’un Tribunal, temen que en aquest marc estatutari es puguin prendre decisions polítiques que tendeixin a afeblir la seva sacrosanta “Unidad”.

No es tracta, evidentment, de buscar subterfugis i falses dreceres per a recuperar part del que ha retallat la sentència del Constitucional. Perquè, de fet, el que fa el Tribunal no es limita a unes retallades ni a unes interpretacions interessades, segons la seva ideologia, sinó que declara la no existència dels catalans. Afirma que no es pot parlar de ciutadans catalans, perquè no existeix la ciutadania catalana; hi ha només ciutadans espanyols, alguns dels quals circumstancialment viuen a Catalunya. La Sentència ens nega l’existència; i si no existim, no tenim drets a reclamar.

Sobre qualsevol dels articles retallats es podria discutir l’efecte real que acabarà tenint, i per tant també cercar les fórmules per a reconduir la situació i fer que els efectes negatius siguin mínims. De fet, és cert que el Tribunal Constitucional no ha pres en consideració molts dels arguments emprats pel Partit Popular en el seu recurs, de manera que el català com a llengua de l’administració no pot ser “preferent”, però sí la “normal”; el català, segons el Constitucional pot continua essent la llengua vehicular de l’ensenyament, encara que també ho pugui ser el castellà (com de fet ja ho és ara en molts casos) i ja ho preveia també la legislació catalana, etc.

Ara, el que no es pot entrar a discutir és la negativa a acceptar la nostra existència. Aquí no hi valen mitges tintes. Aquí hi ha una qüestió de dignitat que no podem deixar passar per alt. És evident que alguns dels nostres polítics ja han desertat d’aquesta dignitat i estan disposats a actuar com a gossos servils, agraint les bastonades de l’amo. Altres tindran por d’alçar excessivament la veu i necessitaran una empenta com va ser la manifestació del dia 10, i sobretot necessitaran que el resultat de les eleccions de la tardor premiï els qui facin bandera de la dignitat nacional i apostin per un futur de llibertat per al país. Hi haurà diferents opcions que responguin a aquesta voluntat d’afrontar amb dignitat la defensa de la nostra existència, i del nostre dret a decidir. I caldrà que no perdem ni un minut en baralles entre nosaltres, per més que algú consideri molt rellevants els matisos, quan el que tenim al davant és un enemic que no ens nega només el dret a decidir, sinó el dret a ser.

Crida a la Unitat Popular

Sembla, certament, una broma. Tothom és lliure de crear quan vulgui una nou partit polític; crec que legalment es necessita un mínim de tres persones per a legalitzar una nova formació política. I tan bon punt el nou partit s’amplia a un quart membre, ja s'està en disposició de fer una escissió. Que algú, com a divertimento, vulgui formalitzar unes noves sigles, tant se val amb quina intenció, em sembla d’allò més normal i legítim. Ara bé, segons quines raons doni per a crear aquest nou partit pot passar de la ingenuïtat i el ridícul a l’estultícia més sobirana.

Això és el que ha passat, pel que sembla, als escindits de la CUP que acaben de constituir una anomenada Crida per la Terra, amb la qual pretenen concórrer a les properes eleccions al Parlament. La seva anàlisi per a justificar la creació del nou partit és d'un infantilisme tan sorprenent que costa de creure que no hi hagi altres motivacions o intencionalitats al darrere; a part de ser poc original, és clar. És poc original perquè, en bona mesura, és el mateix que fan la munió de grups i grupets que pul·lulen en l’àmbit de l’independentisme. El seu raonament és així de simple: al Parlament no hi ha cap força veritablement independentista, perquè fins i tot Esquerra s’ha venut al PSOE; hi ha un creixent sentiment sobiranista, molt ben explicitat el 10 de juliol, que es troba orfe i sense referent; ergo,... ENS CAL UN NOU PARTIT INDEPENDENTISTA. Si hi ha, pel cap baix, un 35% de la població que se sent independentista, i cap partit no representa aquest sector, la Crida per la Terra es pot convertir fàcilment en la primera força política del país!.

Per acabar-ho d’adobar, i per donar la mesura de la capacitat d’anàlisi dels seus impulsors, aquests no s’estan d’afirmar que ells aposten per la unitat política de l’independentisme. És a dir que per aconseguir aquesta unitat, primer trenquen una de les formacions independentistes, en creen una de nova que se suma a les moltes ja existents, i després advoquen per la “unitat”. Ens ho hem de prendre seriosament? La nova formació, és evident que no; però el fet que sempre hi hagi qui troba l’excusa per a fragmentar i debilitar el moviment independentista, potser sí.

Tacticismes polítics o la indefinició de la frontera

No sé com acabarà, avui, el Ple del Parlament que hauria de votar una declaració unitària contra la sentència sobre l’Estatut, o les diverses declaracions que puguin presentar els partits per separat. És relativament fàcil d’imaginar que el resultat serà que cadascú tirarà pel seu cantó, pensant molt més en els seus interessos de partit, de cara a les eleccions, que no en els de país. Com sempre, res de nou. A no ser que el PSC imposés una declaració descafeïnada.

A Madrid, Zapatero ja va desmentir i desautoritzar Montilla dient-li que d’aquellla seva idea de continuar desplegant l’Estatut al marge de la Sentència, res de res. I el PSC, o com a mínim els qui volen continuar dient allò de “visc de Catalunya”, torna a ajupir el cap i de genolls per terra promet fidelitat a l’amo. Per això, ben poca cosa es pot esperar de la resolució d’avui, del Parlament de Catalunya. D’un dia per l’altre CiU ha canviat radicalment d’estratègia, essent en qualsevol cas el blanc de les crítiques del Govern tripartit. Primer, emparant-se en el discurs del mateix Montilla, va reclamar que en la resolució conjunta hi figurés l’expressió “som una nació” i la idea de què “nosaltres decidim”; no podíem dir menys del que ja havia dit el President l’endemà de conèixer la Sentència. Immediatament, els partits del Govern van acusar els convergents de voler posar condicions prèvies a un text que s’havia de pactar entre tots. A l’endemà, CiU dóna la raó al tripartit i canvia el plantejament: res de condicions prèvies. No solament renuncia a posar condicions prèvies sinó que es compromet a aprovar el text que proposin els partits del Govern; el que sigui. Ara, les crítiques contra els convergents són de tacticisme i fins i tot algú parla de trampa.

Oi tant, que el canvi d’actitud de CiU té molt de tacticisme, gaire bé tant com l’actitud de la resta de partits! I que és una trampa? Sens dubte; però una trampa en la qual han caigut solets els membres del tripartit, cosa que permet a CiU posicionar-se com a espectador disposat a limitar-se a aplaudir el que puguin acordar. Els convergents saben que les principals dificultats per a consensuar un text unitari vindran pel cantó dels socialistes, que des de fa molts anys van renunciar al dret a decidir, a decidir com a partit al marge del que els puguin dictar des de Madrid. Aleshores, saben que els socialistes avui toparan com a mínim amb la gent d’Esquerra que no pot continuar fent el ridícul com fins ara, si no vol veure’s encara més ensorrada en les properes eleccions. Si haguessin intentar participar en la negociació per trobar un punt d’acord entre tots, l’únic que haguessin aconseguit és que el tripartit s’hauria posat d’acord en culpabilitzar CiU de la manca d’acord.

I és que la frontera ideològica, la que suposadament marcaria la divisòria entre dos gran blocs (deixo de banda els qui fan de l’odi a Catalunya la seva raó de ser) no està entre CiU i el Tripartit, sinó que aquesta línia divisòria travessa pel bell mig del Tripartit deixant els convergents enmig de dues aigües.

No em volen a les llistes

La situació d’Esquerra és realment lamentable. El màxim representant del partit al Govern, el Vicepresident Josep Lluís Carod Rovira, fa temps que calla. Ha anat fent la viu viu en les àrees de gestió que s’ha reservat, havent renunciat des d’un principi (segurament que de forma pactada amb Montilla) a exercir el càrrec de vicepresident, amb uns resultats més que discrets. I sempre, d’ençà de la seva defenestració, al marge del partit; o millor dit amb un partit que l’ha deixat al marge. Sembla realment increïble que un partit com ERC, que no va pas tan sobrat de quadres qualificats, hagi deixat escapar el potencial que representa tenir durant quatre anys la figura del Vicepresident del Govern.

Ho tenim tot a favor nostre, a favor d’ERC: un increment del sentiment sobiranista entre la població, tal com reflexen totes les enquestes; les agressions que rebem des de Madrid descol·loquen els bufanúvols que encara cerquen un encaix amb Espanya; la por de la resta de forces polítiques a abanderar el sobiranisme provoca desercions i acostaments cap a l’independentisme... En aquestes circumstàncies el normal fora esperar un salt espectacular d’ERC en les properes eleccions; però no és precisament això el que pronostiquen les enquestes. Ho hauríem d’haver fet molt malament, pèssimament (i aquí s’hi ha d’incloure tant l’actual direcció com el mateix Carod), perquè tot aquest sentiment sobiranista a l’alça acabés preferint dipositar la seva confiança o bé en CiU amb la seguretat que per ella mateixa no farà cap pas endavant, o bé en la incerta aventura d’un possible tàndem Laporta-Carretero que de moment encara no s’ha concretat en res, o bé deixar-ho córrer optant per l’abstenció o el vot testimonial.

Carod fins ara ha callat; però a mesura que s’acosta la data de caducitat del seu paper rellevant en la política, s’està posant nerviós. Uns nervis que el traïen ahir quan deia “L'important no és si continuo o no a ERC, sinó que no em volen a les llistes”. L’important, amic Carod, és que entre tu i Puigcercós heu comès la greu irresponsablitat de portar el partit a la deriva, en el moment en què tots els vents bufaven a favor nostre. I tant de bo m’equivoqui i que totes les enquestes preelectorals hagin resultat errònies, però si en les actuals circumstàncies Esquerra no és capaç de fer un salt endavant (per sota de 25 diputats hauria de ser considerat un estrepitós fracàs), no s'hi valdran les lamentacions de “no em volen a les llistes”. La militància hauria de reaccionar i fer un canvi de rumb, començant naturalment per la direcció.

No ens mereixem aquests polítics, o aquest país?

Quan algú ha de mentir o amagar informació és perquè és conscient de la seva negligència. Ahir, llegia un primer titular que deia que l’Uriel Bertran i el López Tena renunciaven als seus càrrecs al si dels respectius partits (ERC i CDC) en ser tombada per la Mesa del Parlament la Iniciativa Legislativa Popular per convocar una consulta sobre la independència. Vaig anar de dret a la informació del partit, d’Esquerra, i semblava que la cosa no concordava: segons Esquerra, Ernest Benach, va ser l’únic membre de la mesa que va votar a favor de la IP. I, naturalment, això donava peu a Esquerra per erigir-se en l’únic defensor de la causa independentista, davant la covardia de CiU i d’IC-V.

Esquerra ni tan sols mencionava la segona votació en què Benach va votar al costat del PP i dels altres partits polítics en contra de la ILP per convocar una consulta popular sobre la independència. Deliberadament, Esquerra amagava informació als seus militants, fent-los creure que ells eren els únics defensors de la proposta de consulta per la independència, quan en realitat n’eren igualment còmplices del seu boicot. En base a la Llei de consultes recentment aprovada, s’havia presentat una primera IP per tal que es convoqués oficialment un referèndum sobre la independència. Però aquesta IP, que inicialment va ser admesa a tràmit amb el suport de CiU, ERC i IC-V, va rebre un informe desfavorable, encara que no vinculant, del Consell de Garanties Estatutàries, que quedava reforçat per la sentència del Constitucional que retalla encara més les competència de la Generalitat en aquest tema. Per tant, la iniciativa no tenia cap possibilitat de prosperar perquè a Madrid l’haurien tombada a la primera; però CiU i IC-V, van preferir alleugerir la feina a Madrid i revocar l’acord pres inicialment. I és en aquest cas que ERC, a través del seu representant a la Mesa Ernest Benach, va mantenir-hi el seu suport. Però els organitzadors de les Consultes, davant de la previsió que aquesta IP basada en la Llei de Consultes no tirés endavant, ja tenien previst una segona proposta, en aquest cas era una ILP basada en la llei anterior que no hauria necessitat l’autorització de Madrid, tal com va fer l’Ajuntament de Barcelona en la consulta sobre la Diagonal. I és aquesta segona proposta, la que veritablement podia prosperar, la que també ha estat rebutjada per Esquerra, que va votar al costat de la resta de partits polítics.

Aquesta és la primera resposta unitària de les forces polítiques de Catalunya que no van entendre res del que passava dissabte passat a Barcelona. Serà difícil per a Esquerra argumentar amb un mínim de credibilitat que ells són els únics a defensar la convocatòria d’una consulta popular sobre la independència, perquè a l’hora de la veritat hi ha votat en contra. És possible que la ciutadania estigui a l’alçada dels seus polítics i acabi donant per bona la rendició a què ens aboquen. No ens mereixem aquests polítics, o no ens mereixem aquest país que somniem?

El Constitucional també contra les tesis del PP

Les darreres enquestes ja detectaven que al si de les files socialistes i fins i tot populars hi ha també un gruix de militants i de votants que optarien per l’opció sobiranista. Una opció que es pot veure reforçada amb la sentència del Tribunal Constitucional que tanca la porta a qualsevol interpretació que faci pensar que Espanya respectarà mínimament la seva diversitat. El somni dels federalistes, dels qui honestament creien que era possible trobar una solució digna per encaixar Catalunya dins d’Espanya, ha estat definitivament esborrat per les institucions espanyoles, amb l’afegit de les amenaces que hi ha llançat al darrere el Partit Popular quan arribi a la Moncloa.

Perquè, de fet, l’important de la sentència, més que els articles de l’Estatut anul·lats o de les interpretacions que fa dels altres, és que nega rotundament l’existència de Catalunya i d’una ciutadania catalana. Mentre que hi havia alguns catalans, entre ells molts socialistes i del Partit Popular, que deien que per ells “ser català” era la seva manera de “ser espanyol”, el Tribunal Constitucional els diu que d’això res de res: el que no existeix és el “ser català”. El Tribunal Constitucional ha tirat per terra la visió que volia vendre l’Alícia Sànchez Camacho, quan afirma que ella se sent tant catalana com espanyola. Segons el Constitucional això no té sentit, ella només es pot sentir espanyola, l’única identitat existent, amb la sola particularitat de ser resident a Catalunya.

Quan els Fernández Díaz, Sànchez Camacho, Joan Ferran i tants altres, afirmaven que ells apostaven per una equiparació del català i del castellà, tant en el sentit lingüístic com d’identitat, pretenien presentar una Espanya en la qual era possible la convivència en la diversitat. Amb tot, ells també eren perfectament conscients que posar en igualtat de condicions uns i altres, tenint els uns tota la força d’un Estat al darrere i venint els altres d’una situació de clara discriminació i inferioritat de condicions, equivalia donar al castellà el suficient avantatge com perquè s’anés imposant gradualment sobre les altres realitat lingüístiques i culturals. Però el Tribunal Constitucional no ha admès ni tant sols una situació paritària en la qual el català hauria tingut totes les de perdre, sinó que ha tirat pel dret per la via de la negació de la nostra existència. I si no existim, de quins drets estem parlant?

Interpretació catastrofista

La crítica més important que hem de fer a la sentència del Tribunal Constitucional és que hagi emès sentència. Ni aquest ni cap Tribunal no està legitimat per a rebatre el que ha estat la voluntat majoritària del poble de Catalunya, expressada democràticament en referèndum. Tant li fa que sigui una merda d'Estatut, com si és la Independència. Des d’un punt de vista nacional, menys ho està aquest Tribunal que ens és aliè i que és part interessada en contra de Catalunya i de la seva capacitat d’autogovern. I encara menys si tenim en compte que està completament corromput políticament i caducat.

Ara bé, dit això, forçosament caldrà fer una lectura acurada de la sentència. Perquè les perspectives que tenim al davant, sense uns líders polítics amb prou dignitat com per prendre l’única decisió sensata que seria la d’obrir definitivament el procés cap a la independència, serà que haurem de conviure amb els efectes d’aquesta sentència. Una sentència feta premeditadament (prevaricadorament, es podria dir) per afavorir determinats posicionaments ideològics que a les urnes obtenen a Catalunya uns resultats residuals; i el que no poden obtenir a les urnes, com ja van fer al País basc, ho obtenen mitjançant la trampa, la utilització dels titelles que tenen col·locats en els òrgans judicials i jurídics de l’Estat. Que per això cobren!.

Naturalment, els qui sempre han fet de l’odi contra Catalunya, contra la llengua i la identitat catalanes, la seva raó de ser intentaran fer-ne una lectura el més lesiva possible als interessos de Catalunya. El PSOE, i per tant també el PSC, intentarà minimitzar-ne els efectes més que res per no fer tan evident el seu fracàs, el fracàs d’una Espanya no ja federal (que en això no hi ha cregut mai el PSOE), sinó ni tan sols una Espanya respectuosa amb la diversitat de llengües, de cultures i d’identitats. Des de l’independentisme, potser per engruixir els nostres arguments de la inviabilitat d’una Catalunya dins d’Espanya, podem tenir la temptació de recolzar els arguments catastrofistes de Ciutadans i Populars. La Sentència diu moltes coses en contra de Catalunya (que per això l’han feta), però també en deixa de dir moltes, i per tant pot tenir interpretacions o aplicacions diverses.

Ho heu sentit?

Tal com deia en l’article d’ahir, cadascú podia anar a la manifestació amb l’excusa que volgués i amb pretensions diverses sobre qui n’havia de recollir el clam. Però tal com estava previst, una part de la premsa espanyola ha intentat minimitzar-ne la mobilització, fins a extrems de trair el principis deontològics de tot professional del periodisme: però ja se sap que n’hi ha que tenen la seva dignitat professional sota mínims, més o menys com els del Tribunal Constitucional, i escriuen el que els dicten, que per això els paguen. Mariano Rajoy amenaçava sense embuts que quan ell governi, llavors sabríem què vol dir “actuar amb visió d’Estat”, i el José Blanco es treia de la màniga que la protesta anava contra el PP.

La manifestació parteix d’una situació a la qual ens han abocat els nostres polítics, que una i altra vegada han topat amb una Espanya que no vol saber res de federalisme ni de reconeixement de la diversitat, que només té al cap l’eslògan d’”Una, Grande y Libre” (el “libre” amb tot el sentit del qui patentà la frase, de poder esclafar qualsevol intent de disidència). Però la manifestació no anava adreçada a Madrid sinó que tenia com a destinatari màxim aquesta mateixa classe política catalana. Vam poder sentir altra vegada frases de l’estil “d’una jornada històrica”, “d’una nova etapa de la política catalana”, “ res no serà com abans”, “un abans i un després de la manifestació”... frases pronunciades pels qui tenen a les seves mans la possibilitat que això sigui així, o no. Els politics catalans i la ciutadania que els vota.

Caldrà veure en què es tradueix tot plegat. Caldrà veure les propostes polítiques de les diferents formacions per a encarar aquesta nova etapa, sabent que l’acatament pot ser l’estocada final a la nostra llengua i a la nostra identitat nacional. I sobretot caldrà veure quina és la resposta de la ciutadania a les urnes: el nou Govern, digui el que digui el seu programa, estarà condicionat pel pes que tinguin al Parlament de Catalunya tant els partidaris de seguir el model valencià d’eliminació de la llengua i de la pròpia identitat, com dels partidaris de trencar definitivament la legalitat espanyola i exercir d’una vegada per totes el nostre dret a decidir.

Per a qui ens manifestem?

(Article publicat a El Bloc Gran del Sobiranisme)

Després de diversos estires i arronses, magnificats per la premsa, entre els organitzadors de la manifestació i el PSC, encara que personalitzat en la figura del President Montilla, finalment s’ha arribat a un acord per a fer possible la manifestació d’avui a la tarda, amb el màxim d’unitat. Els mateixos mitjans de comunicació que magnificaven els desacords i la manca d’unitat eren els que consideraven que s’estava donant un espectacle lamentable. Lamentable tot plegat, sí; però els desacords no eren de protocol ni banals.

Després d’unes primeres manifestacions apel·lant a la dignitat dels catalans per a rebutjar la sentència del Tribunal Constitucional, aviat es va veure que per a molts això de la dignitat quedava en una expressió retòrica que es contradeia amb el sentit de submissió humiliant que té el concepte d’acatament. Els socialistes es trobaven, i de fet es troben, en un veritable embolic: n’hi ha que sincerament creuen que aquesta sentència tira per terra tot el seu argumentari de caràcter federalista; fins i tot per als qui no creien ni en el federalisme, sinó que ja els anava bé el nacionalisme espanyol del PSOE, era un revés de cara a les seves aspiracions electorals de la tardor; al càstig electoral de la tardor s’hi podia afegir el càstig per la gosadia del President Montilla de veure’s en una foto darrera una pancarta que parla del “dret a decidir”, quan ell, per disciplina de partit, no decideix ni sobre què pot decidir.

La discussió, doncs, sobre la posició del President de la Generalitat al capdavant de la manifestació tenia un rerefons ben evident, d’interès partidista per part dels socialistes, que no podien deixar de ser-hi ni tampoc donar la sensació que avalen el “dret a decidir” (ni que sigui el dret a decidir sobre l’Estatut). En una situació normal, tindria raó l’Iceta quan deia que a cap país del món es negaria al seu President la legitimitat d’encapçalar una manifestació; el que passa és que l’Iceta obviava no solament que no estem en cap situació de normalitat, sinó que el que se’ns nega és que realment existim com a país, fet que els mateixos socialistes catalans acaten servilment. I que consti que em sembla bé que a la manifestació de la tarda ens hi trobem tots, des dels qui simplement reclamen que no se’ls retalli tant l’Estatut, perquè era una de les seves apostes polítiques per a trobar un utòpic encaix a Espanya, als qui creuen que el que és greu és que un Tribunal pugui desautoritzar la voluntat majoritària del poble de Catalunya, sigui quina sigui aquesta voluntat, i també als qui senzillament consideren que vist el fracàs d’aquest intent d’encaix, vist que Espanya és incapaç de respectar-nos tal com som, consideren que ja n’hi ha prou i que l’única opció és la independència. Una manifestació, doncs, massiva, però amb interessos diferents que bàsicament tenen en comú l’enemic; encara que alguns estiguin subordinats a aquest enemic.

Aleshores la pregunta és per a qui ens manifestem?. Doncs, igual com hi ha motivacions diverses per a fer-ho també hi ha destinataris diversos. Josep Lluís Carod Rovira, suposo que amb l’afany de donar un toc d’originalitat a la cosa, propugnava que el lema de la capçalera de la manifestació fos bilingüe, català-anglès, donat que un dels objectius, segons ell, és donar a conèixer al món la nostra realitat. Però per a molts, el destinatari de la foto de la manifestació d’avui és el Govern espanyol, els partits espanyols i les seves institucions; es tracta de fer-los saber que no ens resignem tan fàcilment a l’arbitri d’una part tan interessada i partidista que resulta escandalós que rebi el nom de Tribunal. Està clar que, per a alguns, aquest missatge al Govern espanyol hauria de servir només per a renegociar el pacte estatutari de manera que per altres vies es pugui recuperar bona part del que ha retallar el Constitucional, i per a d’altres hauria de servir com a advertència per a futures negociacions i propostes. Els independentistes, per la seva banda, voldrien enviar a Espanya el missatge que tan alegrement alguns expressaven amb aquell “Adéu, Espanya”.

No oblidem, però, que estem a les portes d’unes eleccions i cada partit procurarà enviar als seus electors el missatge pertinent, encara que amb una credibilitat diversa. Per tant, per als aparells dels partits els destinataris de la manifestació d’avui són els mateixos ciutadans. Una manifestació molt massiva aniria en descrèdit dels qui han celebrat la sentència, de manera que els mitjans de comunicació afins, sobretot els espanyols, intentaran minimitzar-ne el número tant com puguin, i si és possible buscaran qualsevol incident, per anecdòtic que sigui, per a blasmar el conjunt de la mobilització. Els socialistes necessiten una bona mobilització per a fer veure al seu electorat que ells no traeixen tan fàcilment el catalanisme, i que no estan tan supeditats a Madrid, però també necessiten que la manifestació no se’ls giri en contra prenent un aire excessivament sobiranista. De fet, és el mateix que els pot passar als convergents que ja els va bé que en el lema de la manifestació es parli del dret a decidir, però sense que la cosa se’ls escapi de les mans, no fos cas que això els obligués a radicalitzar més el seu programa electoral que voldrien mantenir en la ja tradicional ambigüitat calculada. Per a Esquerra, en canvi, el previsible viratge de la manifestació cap a l’independentisme aparentment afavoreix els seus interessos electorals, sempre que després siguin capaços de convèncer l’electorat que aquesta vegada sí que aniran de debò.

Sense que deixin de ser vàlides aquestes intencionalitats de la manifestació, jo m’inclino a pensar que fonamentalment ens manifestarem per a enviar un missatge clar i contundent a la nostra classe política. És a ells a qui hem d’interpel·lar. A Madrid, ja sabem que els importa un rave la nostra manera de ser i de pensar, que demà parlaran de la “roja” i que en tot cas estan convençuts que passat l’estiu ja no ens en recordarem. És als nostres polítics a qui hem de demostrar que ja n’estem tips de tanta por i de tanta indignitat, buscant encaixos impossibles i utopies federals en les quals no hi creu ningú, que ja n’estem tips de polítics que fan de la poltrona l’objectiu fonamental per no dir únic. Hem de demostrar-los que ha arribat l’hora de la veritat: o ajupim el cap, admetem la nostra derrota i assumim la mort de la nostra llengua i de la nostra identitat com a poble, o aixequem el cap amb dignitat i ens prenem la llibertat de decidir el nostre futur, encara que sigui en contra de les seves lleis.

Dribbling, al millor estil Ronaldinho

El Consell de Garanties Estatutàries ha dictaminat en contra de la celebració d’un referèndum oficial per a la Independència, per no ajustar-se, diuen, al text de la Llei de Consultes, al de l’Estatut i, per suposat, al de la Constitució. Els promotors de la Iniciativa Popular, així com membres de la direcció d’Esquerra, ja s’han afanyat a dir que aquest dictamen, tal com estipula la Llei de Consultes, no és vinculant i per tant la IP tira endavant. I ara mateix em ve al cap la imatge del Ronaldinho sobre la gespa d’un camp de futbol.

Els aficionats al futbol recorden aquella temporada en què el jugador brasiler, amb la samarreta blaugrana ens meravellada amb els seus dribblings, que deixaven tothom astorat i els jugadors contraris amb cara de babaus per haver estat burlats amb tanta facilitat. I és a aquesta cara de babaus al que em vull referir. Des d’Esquerra se’ns venia la moto que ells havien estat tan astuts que havien pogut engalipar al PSC una Llei de Consultes que ens obria la porta a la celebració d’un referèndum oficial sobre la independència. Alguns ja havíem advertit que això no era ben bé així, altrament els socialistes no ho haurien acceptat. Però els dirigents d’Esquerra, imaginant-se ser uns Ronaldinho consumats, havien donat per bo el dribbling. Els promotors de la Iniciativa Popular, encapçalats per Uriel Bertran i Alfons López Tena, van presentar el seu dribbling particular que consistia en un redactat de la pregunta formulat de tal manera que, segons ells, era impecablement d’acord amb la llei, i només revocable des del punt de vista polític (que no és poca cosa). És molt probable que, davant del dictamen advers del Consell de Garanties Estatutàries, Esquerra es quedi sola defensant tirar endavant amb el procés de la IP, encara que també és molt possible que CiU i IC-V, que inicialment hi havia donat suport a la Mesa del Parlament, ara no facin cap pas enrere tenint en compte que tenim l’estiu al damunt, tot seguit hi haurà la convocatòria d’eleccions i la papereta ara mateix és a Madrid on han de donar el vist i plau per a iniciar el procés de recollida de signatures. L’equip contrari tindrà, a part del dictamen del Consell de Garanties estatutàries, la sentència del Tribunal Constitucional que de ben segur deixarà encara com a més inviable tirar endavant amb el procés dins de la legalitat que es vol driblar. Però, imaginem que a Madrid, considerant que es tracta d’un tràmit gaire bé burocràtic, tornin la pilota a Catalunya i permetin que s’iniciï el procés de recollida de signatures; un procés costós i feixuc que podria concloure’s la primavera que ve. Aleshores correspondria al Parlament de Catalunya tramitar o no la IP, i segurament tota la responsabilitat recauria en CiU que tindria a les seves mans aprovar-la o no, cosa que dependria fonamentalment de la força dels grups independentistes al Parlament de Catalunya. Però, aleshores encara caldria driblar el darrer escull que és l’autorització del Govern espanyol, en mans d’un PSOE afeblit, contra les cordes, o potser ja en mans del Partit Popular. Davant la més que presumible negativa del Govern espanyol, què faríem: convocaríem un altre 10-J? faríem una nova rabieta per acabar acatant?...

Amb tant de dribbling, el mateix Ronaldinho hauria caigut a terra marejat, sense saber on para la pilota. Ja n’hi ha prou de voler driblar la legalitat, buscar-hi escletxes, creure’ns més llestos que els altres, imaginar la seva cara de babaus..! O ens decidim a saltar-nos aquesta legalitat o estem perdent el temps. I si no tenim una classe política amb la dignitat suficient per a fer-ho, ni una ciutadania amb la suficient força per a forçar-los a fer-ho, ho tenim malparat. Ens estem driblant a nosaltres mateixos, mentre ells ens marquen gols a cabassos. I el pitjor no és que estem perdent per golejada, sinó que narcisistes com som ens imaginem que ens estem driblant a tothom, com el millor Ronaldinho de l’època blaugrana. Sense adonar-nos de la nostra cara de babaus.

Perquè no volem cap victòria de la Roja

És curiós que n’hi hagi que se sorprenguin no ja del poc interès que ens suscita la selecció espanyola de futbol, sinó la predisposició a esperar la victòria de qualsevol adversari, tant de val que sigui Suïssa, Paraguai, Alemanya o Holanda. No cal dir que entenc que els professionals no pugui deixar passar una oportunitat com aquesta de participar en un mundial, sigui quina sigui la seva opinió personal sobre el dret dels catalans a tenir les nostres seleccions nacionals. I entenc també, encara que hi discrepi, que alguns aficionats facin el raonament de dir que, mentre no tinguem la “nostra”, aquesta és on juguen els futbolistes de casa, i més en aquesta ocasió en què el pes dels jugadors del Barça hi és decisiu.

I no és una qüestió de radicalisme, ni tan sols d’independentisme; que ho diguin els nacionalistes espanyols que saben dels problemes que els han posat les institucions catalanes governades pels socialistes per a poder exhibir el seu fervor patriòtic al costat de la Roja. No deu pas ser que els socialistes s’hagin transformat de cop, sinó que saben que això és com posar-se una bandera espanyola a la solapa; ningú ho interpreta d’altra manera que un forma d’ostentació d’una ideologia ultra; fins i tot a Madrid, té aquesta connotació. Es podria argumentar, i suposo que n’hi ha que ho fan, que no participant-hi la nostra selecció tant se val anar a favor dels uns com dels altres... i si en la Roja hi ha molts catalans. Però és que no es tracta que els catalans no tinguem representació al Mundial de Sud-àfrica, com no n’hi tenen altres seleccions estatals que no han passat les fases prèvies, o no n’hi tenen altres nacions sense Estat propi. Nosaltres sí que tenim Estat; el que passa és que tenim un Estat que ens és hostil. Tant de bo, com a pas intermedi, poguéssim ser una “nació sense Estat”! .

D’exemples en trobaríem a diari, i ara ens n’acaben d'oferir un altre de ben il·lustratiu. Durant la Presidència espanyola de la Unió europea, el Govern espanyol va vetar la presència de la Generalitat en una Conferència europea de Joventut que es va celebrar a Jerez de la Frontera. Només ha calgut el relleu en la Presidència de torn europea, que a partir de l’1 de juliol recau en Bèlgica, perquè tot tornés a una certa normalitat, almenys en aquest camp, i la Secretaria de Joventut de la Generalitat tornés a ser convidada en la Conferència europea que es celebra aquests dies a Gant. Bèlgica, com Espanya, tampoc és el nostre Estat; però com a mínim no ens és hostil. Aquesta és la diferència que fa que puguem animar qualsevol selecció de futbol abans que l’espanyola.

Duran i Puigcercós, en un caos mental

Vaig quedar un xic esparverat quan vaig sentir Joan Puigcercós, l’endemà de la sentència contra l’Estatut, parlant d’un “xoc de legitimitats”; una expressió insòlita, al meu entendre, per referir-se a la confrontació de la legalitat espanyola amb les legítimes aspiracions del poble de Catalunya. Lògicament, la mateixa expressió es va plasmar després en la Declaració oficial del partit, de manera que no es pot pas adduir que va ser fruit de la improvisació d’unes declaracions a peu dret. Curiosament, ningú en va dir res, i les declaracions del President d’ERC i el seu comunicat oficial van passar desapercebudes, o interpretades com a expressió d’una certa radicalitat o coherència. En canvi, quan ahir Joan Antoni Duran i Lleida, conseqüent amb la seva concepció d’una catalanitat compartida amb l’espanyolitat, parlava en termes semblants sobre el xoc legitimitats diverses que la llei situa una per damunt de l’altra, sectors independentistes ja s’han afanyat a blasmar-lo.

Probablement, la precisió de Duran és molt més acurada que la de Puigcercós. Afirmar, com feia Puigcercós i la Declaració oficial del partit, que la sentència del Tribunal Constitucional que ataca frontalment la voluntat expressada democràticament per la ciutadania catalana representa un xoc de legitimitats, equival a acceptar la legitimitat del Tribunal Constitucional per a retallar o anul·lar la voluntat del poble de Catalunya, encara que aquest també estigui legitimat per a defensar els seus drets. Conceptualment, se situa força per sota del nivell de reivindicació del President Montilla i de tants altres polítics catalans, també d’Esquerra i probablement del mateix Puigcercós, quan han afirmat que el Tribunal Constitucional no estava legitimat per a emetre cap sentència sobre l’Estatut ja referendat pel poble de Catalunya.

Senyor Puigcercós, no hi ha cap “xoc de legitimitats”. El que hi ha és la imposició d’una legalitat espanyola (que ja era coneguda quan es va iniciar tot el procés de reforma estatutària) per damunt de la legitimitat del poble de Catalunya a decidir sobre el seu futur. Una altra cosa és que els espanyols creguin tenir la legitimitat de decidir també sobre el futur de Catalunya i dels catalans, que suposo que és al que es referia Duran quan deia que la seva pretesa legitimitat està avalada per una legalitat: “Hi ha unes legitimitats que avui la llei situa per sobre d'una altra”. No és només una qüestió de precisió lèxica: la legitimitat es refereix als drets, mentre que la legalitat es refereix a les lleis. I ja sabem que no sempre la legalitat respecta els drets i les legitimitats: jo, per exemple, tinc el mateix dret i estic legitimitat a defensar la meva llibertat d’expressió, ara que la llei ja m’ho reconeix, que durant la dictadura que fins i tot això em negava. Aquesta imprecisió lèxica dels Duran, Puigcercós i companyia es tradueix en el caos mental que els porta a la quimera de voler defensar uns drets, servint-se (o sense transgredir) d’una legalitat que els nega. Quan haguem aclarit que no es tracta de cap “xoc de legitimitats”, sinó de la incompatibilitat de la nostra legitimitat amb la legalitat espanyola, entendrem que, d’una vegada per totes, si volem defensar els nostres drets haurem de transgredir la legalitat.

D’Arenys de Munt a El Port de la Selva

Ho deia precisament ahir: per sort, a vegades la història dóna girs inesperats, no previstos pels seus dirigents. I de la mateixa manera que sovint hi ha gent, sobretot periodistes i polítics, a qui no costa gaire qualificar de “diada històrica”, o de “fet que marca un abans i un després”, qualsevol esdeveniment que després passa fugaçment, encara que hagi encapçalat alguna que altra portada, també ha passat que havent menystingut un determinat fet, després se n’ha demostrat la seva importància. Penso amb l’escassa qualitat, com a professionals del periodisme, d’aquells que van dir que allò d’Arenys de Munt era una anècdota, o amb l’escassa visió política dels polítics que ho van menystenir.

Després de no sé quantes declaracions sobre l’atemptat a la nostra dignitat nacional que representa la sentència contra l’Estatut (no per ser una sentència contra l’Estatut, sinó per ser una sentència en contra de la voluntat democràtica del poble de Catalunya), hem vist ben pocs gestos de dignitat. Hem vist el ridícul i la humiliació personal que ha acceptat d’una manera indigna el senyor Montilla, quan des de Madrid l’han fet desdir del seu posicionament inicial de secundar la manifestació unitària del dia 10; la reclamació ara, i en contra del que ell mateix havia dit, no solament de no posar-se darrere la pancarta unitària amb el lema escollit per les entitats convocants, sinó d’encapçalar ell la manifestació (la foto!, li deuen haver dit els seus “assessors”) i sense la pancarta, no té gaire més explicacions que la voluntat (ni tan sols seva; que ell no hi pinta res en tot això) dels socialistes d’evitar que la manifestació es converteixi en un rebuig a aquest atemptat contra la dignitat nacional.

No sé quina repercussió tindrà en el conjunt del país, però em sembla un gest valent, i certament de dignitat, l’emprès per l’Ajuntament de El Port de la Selva, declarant-se moralment exclòs de la Constitució espanyola. Un Ajuntament que, governat per CiU i amb regidors independents i del PSC a l’oposició, han votat unànimement la moció. Els ciutadans esperen de les seves institucions, i més enllà de la xerrameca dels dirigents polítics, accions concretes de dignitat nacional. El Port de la Selva ja ha fet un primer pas secundat per Vilafranca del Penedès; seguirà la resta, i sobretot seguirà el Parlament i el Govern?

Quan la realitat se’ls escapa de les mans

Una de les poques esperances que podem tenir els catalans, encara que la idea seria aplicable al conjunt de la humanitat, és que als polítics i als qui remenen el poder des de l’ombra (o des de l’oficina bancària) la realitat se’ls escapi de les mans. Afortunadament, i amb això voldria ser optimista, la història ens demostra que en determinats moments s’endeguen processos que no havien estat previstos per les estructures del poder. I aquestes mateixes estructures, quan s’adonen que la situació se’ls escapa de les mans, canvien camaleònicament d’actitud i de criteri, encara que només sigui per a poder continuar exercint el poder.

Tots els partits catalans havien donat suport a la manifestació de dissabte que ve, amb la lògica oposició dels partits espanyols que fan de l’odi a Catalunya la seva principal, i única, raó de ser. El President Montilla, en nom del govern tripartit, havia afirmat que ells secundaven la iniciativa de la societat civil, i que per tant els deixarien tot el protagonisme; fins i tot havien deixat clar que ells no es col·locarien a la capçalera, sota el lema escollit per les entitats convocants, sinó unes passes més enrere amb una senyera com a pancarta. Però la iniciativa sembla que va prenent volada, i el que alguns havien imaginat que podia ser una forma de recolzament de la societat civil envers els partits polítics que vulguin mínimament defensar la dignitat de Catalunya, pot acabar prenen un altre caire. I és que les societats, mentre siguin vives, tenen la capacitat de prendre iniciativa pròpia. Inicialment, alguns sectors independentistes, en un exercici d’estupidesa majúscula, pretenien fer el gallet dient que es desmarcaven d’unes accions encaminades a recolzar un Estatut que ells rebutjaven; eren incapaços d’adonar-se de la realitat que tenien al nassos. Tothom sabia que ningú convocava per al dia 10 una manifestació per a protestar perquè ens hagin retallat o reinterpretat determinats articles de l’Estatut, sinó perquè no hi ha cap tribunal que pugui sobreposar-se a la voluntat d’un poble.

Molt més perspicaços han estat el Montilla (imagino que no pas ell, sinó els seus assessors i els seus superiors) i el Duran i Lleida, que s’han adonat que la iniciativa de la societat civil se’ls pot escapar de les mans. I ara els fa por que es tradueixi en un clam independentista. Per això Montilla reclama ara, contradient el que deia dies enrere, poder encapçalar la manifestació; a Madrid li deuen haver dit que si es veia obligat a donar-hi suport, com a mínim podia evitar la foto l’una gran massa de ciutadans darrere la pancarta de “Som una Nació. Nosaltres decidim”.

Celebrem la Sentència com un "Adéu Espanya"?

(Article publicat a El Bloc Gran del Sobiranisme)

No tinc pas tan clar si el final de tot plegat acabarà essent positiu o negatiu per a Catalunya. El que sí que és cert és que en els darrers temps, darrers mesos, i no només amb la sentència contra l’Estatut, s’ha anat esberlant el que podia semblar una pau concertada, el manteniment d’un pacte políticament correcte, allò que alguns n’han dit pacte constitucional o equilibri de relació entre l’Espanya centralista i uniformadora enfront de visions més federals, confederals o sobiranistes. Era un equilibri que no agradava, evidentment als nostàlgics del franquisme, els qui continuen creient que la violència és una peça clau per al manteniment de les seves idees, com tampoc agradava als independentistes que hi veien un topall difícil de superar. No agradava ningú, però era una mena d’empat tècnic que permetia mantenir l’actual statu quo.

Els independentistes, tant a Catalunya com al País Basc, havien jugat fins ara la carta constitucional, perquè hi veien una fórmula d’avançar lentament sense el risc de trencadisses difícils de controlar, i de resultat incert. Quan es va iniciar la tramitació de l’Estatut, les cartes ja estaven marcades. Els sobiranistes, de tots els partits i lògicament també d’Esquerra, sabien que iniciaven el procés l’elaboració d’una llei orgànica espanyola, l’Estatut; estrictament espanyola encara que tingués la particularitat de poder deixar al poble de Catalunya la darrera paraula sobre si l’acceptava o no. De fet, era la penúltima paraula perquè ja sabien que aquest marc espanyol en el qual acceptaven jugar, potser amb el propòsit de fer-hi la darrera partida, preveia que al darrere hi havia un Tribunal Constitucional plenipotenciari; de la mateixa manera que la Constitució preveu que l’exèrcit sigui el garant de la unitat d’Espanya. El que passa és que, a Catalunya es van sumar els interessos dels qui volien arribar a esgotar, sense trencar, les possibilitats del marc Constitucional espanyol amb els interessos dels qui volien demostrar que havíem arribat al final de l’autonomisme i que havíem d’encetar una nova etapa sobiranista. Però ni uns ni altres no preveien que els qui trencarien el “pacte constitucional”, serien justament els espanyols i les seves institucions.

Ja ho vam veure quan al País Basc, una majoria parlamentària (aquella majoria que aquí sovint hem dit que necessitaríem per a fer el pas decisiu per a exercir el dret a decidir) va aprovar fer una consulta a la ciutadania amb declaració solemne del seu President que en va fixar la data i tot. Només va caldre una sentència del Tribunal Constitucional espanyol, perquè tot quedés paralitzat, l’Ibarretxe es fes enrere, i arribés la frustració entre la població basca. Després, ja traient-se la careta de demòcrates, socialistes i populars van impedir que un sector important de la població basca pogués exercir el seu dret a vot, i amb aquesta estafa van guanyar les eleccions. I no va passar res. Els dirigents abertzales, precisament els qui optaven per la via pacífica i una sortida dialogada del conflicte, continuen a la presó, i el Govern basc es dedica a anar desmantellant les estructures mínimament normalitzadores i que amb tota la cautela del “pacte constitucional” havien aixecat els governs del PNB. L’objectiu dels socialistes i populars bascos és el mateix que l’objectiu, en bona part ja assolit, del Govern valencià: eliminar els signes d’identitat de país, inclosa o fonamentalment la seva llengua, i reduir el País Valencià a la costa del Levante espanyol, que fins ara havia estat la mina d’or de l’especulació urbanística a base de carregar-se el territori.

La primera reacció del President Montilla davant la sentència del TC va semblar aïrada, però com ell mateix advertia, tot va ser un foc d’encenalls, perquè pocs minuts després li devien recordar des de Madrid quins eren els seus superiors, i que això de la Presidència catalana és una delegació de funcions que circumstancialment li ha atorgat el partit. Perquè l’endemà el discurs ja va ser força diferent, i s’assemblava més al de Zapatero i al de la Chacón mostrant-se satisfets perquè la sentència pot tocar el moll de l’os de l’Estatut, però percentualment no deixa de ser una petita part del conjunt del text estatutari. I a més, el dirigent dels socialistes espanyols (que inclou els catalans), reblava el clau dient que amb la sentència, que es valora positivament, es dóna per tancat el procés autonòmic.

Podem celebrar amb cava (jo també ho vaig fer, naturalment) un “Adéu a Espanya”. Però tenim davant nostra una altra realitat: Socialistes i Convergents, que fins ara se sentien prou còmodes amb el repartiment del petit pastís autonòmic, i més ara que sembla que toca el torn de remenar les cireres als convergents, ens parlen de refer el pacte o de renegociar no sé què: què es pot negociar davant d’una sentència que ja és inapel·lable? De fet, el que estan dient és que miraran de trampejar la situació, aguantar el xàfec, sotmetre’s com va fer Ibarretxe a la decisió política dels espanyols, encara que sigui disfressada de Tribunal constitucional, i continuar administrant les engrunes que ens queden. Potser tenia raó Montilla quan deia que el poble català mostrarà el seu rebuig al carrer el dia 10 de juliol (que a Madrid no els farà ni fred ni calor), però sobretot decidirà quin camí vol emprendre en les eleccions de la tardor. I és allà on la por dels líders polítics a perdre els seus privilegis pot encomanar-se al conjunt de la societat catalana: ens podem trobar amb un Parlament similar a l’actual, amb la diferència no massa rellevant que el nou Govern sigui convergent. I dic no massa rellevant, perquè si tal com ens està anunciant l’Artur Mas, aquest Govern no està disposat a fer el salt a la legalitat i a liderar un procés cap a la plena sobirania i es refia només de la seva “astúcia”, com deia l’Oriol Pujol, vol dir que ben poca cosa canviarà des del punt de vista nacional. Si les forces independentistes, tant me fa que es diguin ERC, Reagrupament, Democràcia catalana o Unitat popular, no tenen prou força com per a condicionar decisivament el nou govern, el brindis dels catalans amb “L’adéu Espanya”, es pot convertir en un brindis dels espanyols amb un “Adéu Catalunya”, referint-se no a la separació de Catalunya sinó només a la idea d’una Catalunya sobirana.

No els queda ni vergonya

La Presidenta del Tribunal Constitucional espanyol, Emília Casas, està disposada a demostrar i a fer encara més evident la baixesa moral de la institució que presideix, formada per polítics dels dos partits espanyols, mal camuflats de juristes. S’han passat quatre anys jugant, segons els interessos dels respectius partits, a fer veure que es miraven i remiraven l’Estatut, burlant-se dels catalans d’una manera indigna, traient i dosificant quan convenia filtracions de les seves deliberacions o hipotètiques propostes de sentència, en el mer pur estil franquista, per copsar el moment oportú i la reacció que podia tenir la seva sentència. I ara aquesta senyora té el desvergonyiment de dir que obrirà una investigació per esclarir com s’ha filtrat als mitjans de comunicació l’esborrany final de la Sentència contra l’Estatut?

Ja s’entén que les institucions judicials espanyoles recriminin i sancionin a aquells qui vulguin investigar els crims del franquisme!. El franquisme en el sistema judicial espanyol és ben viu, i per tant intocable. Aquesta era una de les estratègies típiques del General, sobretot en la seva darrera etapa: des de l’aparell de l’Estat es feia córrer una filtració per saber com seria rebuda per la població, i evitar-se reaccions hostils excessives; si els sectors més moderats del règim s’incomodaven gaire, aleshores deien que havia estat un rumor injustificat i ajornaven la decisió o la retocaven per a fer-la més digerible. I això és el que ha anat fent el Tribunal Constitucional durant aquests quatre anys: les seves deliberacions, els esborranys i dictàmens interns així com el posicionament de cadascun dels seus membres han estat sempre en mans dels periodistes, quan i com els ha convingut.

Seria de bojos imaginar que tantes filtracions com hi ha hagut fins ara d’aquest Tribunal Constitucional espanyol han estat filtracions involuntàries o no controlades per qui té la responsabilitat de dirigir-lo; seria posar en dubte, no ja la tendenciositat política dels seus membres (cosa que cap mitjà de comunicació ha posat en dubte mai, adscrivint cadascú al bàndol corresponent, i fins i tot parlant de transfugisme en algun cas), sinó moltes coses més que afectarien a la capacitació personal (que no jurídica, que en aquesta sentència els conceptes jurídics no hi pinten res). Senyora de Emilia Casas, ni digui més ximpleries afirmant que investigarà les possibles filtracions, perquè la seva Institució ha estat durant tots aquests anys un colador al servei d’uns interessos de partit(s). I si no ho havia vist fins ara, faci-s’ho mirar.

Coherència, per damunt de tot

S’ha de reconèixer que hi ha polítics que són d’una coherència irreprotxable. És el cas del President Montilla que ha declinat encapçalar la manifestació del 10 de juliol per no posar-se darrere d’una pancarta que porta el lema “Som una Nació. Nosaltres decidim”. Com podem pretendre que un home que no decideix res de rellevant sense l’autorització dels seus superiors de Madrid, es posi darrere d’una pancarta d’aquestes característiques?.

Tot i que el Periódico ahir ja publicava que tenia accés a la sentència i en feia interpretacions que avalaven les tesis socialistes “que no n’hi ha per tant”, el Govern català ha ajornat la cimera de dirigents polítics, esperarà veure publicada oficialment la Sentència, per acabar amb una picada de peus, un simulacre d’enuig, un animar a gastar totes les energies per concentrar-se el dia 10, i tot seguit ajupir el cap i repetir la cançoneta de “continuarem negociant, continuarem treballant amb les eines que tenim", que cada vegada són menys; i poca cosa més. Ja ho advertia Montilla el dilluns que ell no està per aventures que poden generar frustració; de fet volia dir que ell està disposat a frustrar qualsevol aventura que pretengui defensar la dignitat nacional de Catalunya. La frustració no és l’aventura, sinó ell.

I naturalment, qui no té ni voluntat de defensar el dret de decidir, entre altres coses perquè ell no té la llibertat, per disciplina de partit, de decidir què vol defensar, difícilment podia acceptar, tal com s’havia compromès, una entrevista en directe a TV3. Els seus assessors li devien fer veure que ja va fer prou el ridícul la darrera vegada que es va posar davant la Mònica Terribas com per a repetir l’experiència ara, quan no sap ni què li permetran fer ni què està autoritzat a dir. Ni té tampoc l’habilitat de trampejar amb un mínim d’elegància una entrevista d’aquestes característiques. Ara, el que se li ha de reconèixer és una gran coherència actuant d’acord amb les seves limitacions, que no són poques.

Adéu, Espanya? Adéu, Catalunya!

És curiós llegir alguns columnistes espanyols, nacionalistes de pedra picada, com desgranen raonaments que no s’allunyen gens dels postulats dels independentistes catalans. En primer lloc, no cal sacralitzar res: els Estats són estructures que no tenen per què ser ni inalterables ni eternes, per més que ho afirmés constantment el franquisme amb el seu Gloriosos Movimiento Nacional, i per més que ho continuïn dient els seus hereus de la Falange, del PP i del Tribunal Constitucional. Bèlgica existirà fins que els belgues decideixin que ja no cal, o canviarà substancialment si els flamencs decideixen democràticament crear el seu propi Estat; a l’igual que els escocesos, o els quebequesos. En aquests indrets, superat el feixisme i el recurs a la violència, ningú amenaça amb l’exèrcit per forçar unitats no desitjades.

En el cas espanyol, hi ha la rèmora netament feixista de mantenir una clàusula en la Constitució que atribueix al seu exèrcit la facultat d’atacar una part del que considera la pròpia ciutadania si aquesta no vol acollir-se a la legalitat Constitucional. Però, a part d’això, que ningú creu que cap govern per franquista que fos, seria capaç d’utilitzar, a Espanya es dóna una particularitat especial, que és la que remarquen alguns articulistes i tertulians espanyols. La tesi és molt simple, potser massa: a Espanya estan farts de sentir una Catalunya rondinaire, que mai res del que fa l’Estat li està bé, que es mostra insolidària, que roba permanentment al conjunt dels espanyols, que ho vol acaparar tot, que no se senten identificats amb els seus símbols i que els deshonren, incapaços de sentir l’orgull de l’espanyolitat i de lluir-ne la bandera sense més connotació que el patriotisme, que no s’hi troben bé amb els espanyols com a companys de viatge i fan que els espanyols tampoc s’hi sentin còmodes... Encara que ells ho atribueixen a una malaltissa manera de ser, incorregible, probablement congènita i fins i tot contagiosa perquè és capaç d’infectar ràpidament persones nouvingudes que han fet de Catalunya el seu país, potser ens podríem posar d’acord.

Si les dues parts en litigi creuen ser víctimes de la convivència, si totes dues se senten estafades i espoliades, si ningú es troba a gust amb aquest company de viatge, la solució és fàcil: Donem-los la independència. Que deixin de rondinar i d’emprenyar, i sobretot que deixin de robar-nos; si no els agrada i no se senten a gust amb l’espanyolitat que els alimenta, que se’n vagin. Potser, millor que donar-los la independència, que podria entendre’s com una concessió, la fórmula ideal seria expulsar-los d’Espanya, perquè no es mereixen formar-ne part.

És dels pocs actes de submissió que estaria disposar a acceptar.

No sap què vol dir no acatar la sentència, senyor President?

El mateix dilluns, poc després que es conegués la sentència del Tribunal Constitucional, compareixia el President Montilla aparentment enfadat per una sentència que considerava injusta, desafortunada i fins i tot va qualificar d’irresponsable el TC. Més d’un devia pensar que l’actitud del President era prou ferma i valenta; però en el mateix discurs ja advertia que ell no apostaria per “foguerades que porten a la frustració”, referint-se a què ell mateix, que abans que President és súbdit espanyol i subaltern del PSOE, es cuidaria de frustrar. I va refermar-se en la idea que, tot i no compartir la sentència, l’acatava.

I ahir, probablement després de ser cridat a l’ordre pels seus superiors, ja moderava el to i, desafiant, advertia que no entenia què volien dir els qui reclamen, per dignitat, un no acatament de la Sentència. Segurament que tampoc deu saber què vol dir “acatar”. Segons el Diccionari d l’IEC “acatar vol dir “ Reverir, manifestar respecte i submissió (envers algú o alguna cosa)”; i per si no sap tampoc què vol dir reverir, “Tractar amb reverència, sentir reverència (envers algú). Reverir Déu”. No gosaria pas retreure a Montilla que no sàpiga què vol dir “acatar”, que aplicat en aquest cas és un antònim de “dignitat”. Però sí que hauria de saber què vol dir “no acatar” una sentència, una legislació o un tractat internacional. Per exemple, és el que fa reiteradament el Partit Popular al País Valencià on es burla de les sentències tant del Tribunal Superior de Justícia de València com del Tribunal Suprem en relació a la unitat de la llengua. Impunement, perquè ideològicament són amics seus, aquests òrgans de la Justícia admeten un desacatament constant i obstinat (crec que ja són dinou les sentències acumulades) de les seves sentències per part del Govern de la Generalitat. Simplement el Govern Valencià ignora les sentències i continua actuant com si aquestes na haguessin estat mai emeses. O per exemple, és el que ha fet el Govern espanyol amb el tema del finançament que estableix l’Estatut de Catalunya: essent una Llei orgànica de l’Estat, no hi havia res a negociar, l’obligació del Govern era limitar-se a complir la Llei. Ben al contrari, ha desacatat constantment la pròpia legislació, incomplint terminis i la lletra i l'esperit de la llei. O un altre exemple de desacatament és el reiterat incompliment de la Carta europea de llengües regionals o minoritàries que, ratificada pel Govern espanyol, forma part del seu ordenament jurídic, en l’apartat que diu que no hi poden haver barreres polítiques o administratives perquè les emissions de ràdio o televisió puguin rebre’s en el conjunt d’un territori amb una mateixa llengua¹.

En el nostre cas, desacatar la sentència del Tribunal Constitucional, senyor Montilla, vol dir simplement no fer una acte de submissió i d’indignitat. Vol dir respectar la voluntat àmpliament i democràticament expressada pel poble de Catalunya, i que els magistrats del Constitucional, seguint les instruccions del seu partit i del PP, menyspreen profundament. Vol dir actuar amb dignitat i responsabilitat com a representant del poble Catalunya.


¹ La Carta europea especifica que aquest dret a rebre les emissions es refereix a territoris que tenen una mateixa llengua o similar, per si algú tingués la temptació de posar noms diferents a una mateixa llengua

Ens queda una mica de dignitat?

Davant la sentència contra l’Estatut dictada finalment pel Tribunal Constitucional Espanyol, i a risc d’improvisar o repetir-me en els tòpics que tan proliferaran aquests dies, em quedaré amb uns apunts sobre algunes de les reaccions que ja ha suscitat. En aquest cas, optaria per fer cas als qui, davant de l’agressió, ens demanen prudència, seny, realisme i evitar utopies inútils. És el que deia Salvador Cardús, ahir mateix, abans de fer-se pública la sentència: “Ens cal ser molt realistes per establir la millor estratègia cap a la independència”.

No cal insistir en el fet que la sentència del Constitucional és un acte estrictament polític, de partit, pactat entre el PP i el PSOE que han utilitzat els titelles que n’ostenten la titularitat, i que l’única cosa que tenen de “respectable” és el sou que cobren. S’han passat quatre anys simulant deliberacions tècniques, per acabar a corre cuita liquidant l’Estatut en el moment i la forma que els han imposat els partits. No s’ha de ser gaire radical ni extremista per dir que aquest Tribunal no estava legitimat per a desautoritzar el poble de Catalunya: això ho deia ahir fins i tot el President Montilla. PP i PSOE, lògicament han de fer el seu paperet per a justificar el pacte dient que no hi ha ni guanyadors ni perdedors (de fet el Tribunal ha desestimat bona part del recurs del PP, però n’ha recollit alguns dels aspectes clau). El que interessa ara és veure quina serà l’actitud dels catalans, la qual dependrà en bona mesura del que facin els seus líders polítics.

Jordi Pujol parlava d’”humiliació col·lectiva”; per Joan Laporta “És un atemptat inacceptable a la nostra dignitat”; Artur Mas cridava el poble de Catalunya a “defensar la seva dignitat”; per Joan Puigcercós “és un atac a la dignitat i a la llibertat”... Davant de l’atemptat contra la nostra dignitat per part d’un Tribunal deslegitimat, són diverses les alternatives: la del gos mesell que “acata” i accepta els rosegons que li tiren els amos amb menyspreu; la del qui fa la rabieta però que no té la dignitat i la valentia suficient per a fer-hi front de veritat; la dels il·lusos (o que tenen un fe cega en els nostres polítics, que jo reconec que no tinc) que celebren la sentència perquè representa la fi de l’autonomisme; i la del qui amb tota la serenitat del món opta per fer valdre la legitimitat del poble de Catalunya a decidir el seu futur, oi més quan des d’Espanya han desautoritzat els qui encara creien en la possibilitat de trobar-hi alguna forma d’encaix. Jordi Pujol deia “La sentència representa una ruptura política”; les JNC reclamen a l’Artur Mas que “deixi de buscar l’encaix de Catalunya amb Espanya” perquè la sentència del TC dóna per acabades “les relacions actuals entre Catalunya i l’Estat Espanyol”; el líder convergent deia “si som una nació ho hem de demostrar més que mai”; Puigcercós feia servir el símil torero en parlar de la sentència com “una estocada mortal a l’Estatut”; Carretero sentenciava “L'Estatut és paper mullat i queda clar que no hi ha possibilitat ni de federalisme, ni de confederalisme”; per Xavier Trias “El projecte de futur de Catalunya no entra en la Constitució”; segons López Tena “amb això s’acaba l’autonomia”; fins i tot el President Montilla deia “no ens sentim vençuts, perquè no hi ha tribunal que pugui jutjar la nostra voluntat”.

Els espanyols han acabat de desautoritzar els qui encara justificaven el manteniment de Catalunya dins d’un Estat espanyol, respectuós amb la seva gent, la seva llengua i la seva identitat. Són poques, doncs, les alternatives, al marge del “foc d’encenalls” que deia Montilla: o ajupim el cap, reconeixem la nostra derrota com a poble, i ens lliurem directament a l’enemic com ha passat en bona mesura al País Valencià, o fem un acte de dignitat que vol dir un desacatament clar i contundent d’una sentència que no té cap legitimat i emprenem definitivament el camí cap a la independència. Per prudèncua, per seny i per realisme, no es pot continuar defensant la inútil utopia d'una Espanya plural, si no és per pura mala fe.

Anar de safari

Des de les societats benestants europees, que ho són en part gràcies a l’espoliació que es fa dels països més febles, sempre ha resultat fascinant la descoberta lúdica de móns exòtics, sovint anomenats “verges”: Anar de safari a les sabanes africanes, enfilar-se per cims inhòspits comptant que hi haurà animals, o xerpes, que els duran la càrrega més feixuga, caçar ossos a Rússia, practicar l’anomenat turisme sexual obviant la participació de menors, navegar per les gèlides aigües de l’Amèrica austral amb al·licient de veure-hi grups de balenes, o endinsar-se per les selves amb la no menys atractiva possibilitat d’observar pobles indígenes que viuen al marge de l’anomenada civilització...

Una de les darreres novetats per als amants del turisme snob, un xic aventurer i sobretot per a poder presumir d’haver sortit dels circuïts excessivament vulgars del turisme de masses, és el dels “safaris humans”. No es tracta, evidentment, d’una cacera amb armes de foc sinó simplement fotogràfica; o, amb molta sort, poder establir-hi un efímer contacte directe. Aquesta mena de “safaris” estan organitzats per empreses turístiques com ara Explore Andaman with Kariappa, Rhino Jungle Adventures, Offbeat Andaman Vacations, a les Illes Andaman. Es tracta d’unes 200 petites illes situades enfront de les costes de Myanmar, però que pertanyen a l’estat de l’Índia. Els pobles indígenes, els que van quedar després de l’extermini inicial promogut pels colonitzadors britànics al segle XIX, han anat quedant arraconats a les zones més inhòspites de les selves interiors. A part de l’acció violenta inicial per a ocupar les seves terres, el contacte amb els colons d’aquests pobles, que han viscut ancestralment aïllats en petits grups nòmades, pot ser-los letals per l’escassa immunitat a malalties comuns. El gener d’aquest any va morir la darrera representant de l’ètnia i de la llengua Bo.

Actualment queden, a les illes Andman del sud, poc més de 300 membres de la comunitat Jarawa, que són l’objectiu dels “safaris humans” que promouen aquestes empreses turístiques. Han construït una carretera il·legal que travessa el “seu” territori; de fet, el “seu” territori seria el conjunt de les illes, però ara és la reserva que teòricament el Govern de l’Índia s’ha compromès a respectar-los. Però, ja se sap que a tot arreu hi ha caçadors furtius, i probablement els qui aprofitin les darreres ofertes dels tour operadors podran presumir de ser els darrers en haver vist o fotografiat un poble condemnat a morir.

Ens és innata l'estupidesa?

(Article publicat a El Bloc Gran del Sobiranisme)

No he estat mai massa partidari de creure en conspiracions; més aviat penso que la coincidència d’interessos provoca moviments que tenen tota la traça de ser conxorxats, sense necessitat de què ho siguin realment. Amb tot, recordo que des de l’època del PSAN, a les acaballes de la dictadura i inicis de la transició, hi havia un cert convenciment intern que les successives escissions que patia el partit, gairebé sempre per la via de la radicalització, no podien ser fruit de l’atzar. Periòdicament, apareixia un nucli de militants que atiava el foc fins a provocar un enfrontament intern que acabava amb la sortida d’un sector del partit, de manera que ni els escindits eren capaços de crear una nova força regeneradora, ni el PSAN aconseguia aixecar el cap. S’havia insinuat, fins i tot, que al si del partit podia haver-hi infiltrats policials interessats en fer avortar qualsevol intent de construir un moviment independentista seriós.

Repeteixo que, particularment, no m’han convençut mai aquesta mena de teories conspiradores, tot i que segons els entesos sembla demostrat que l’organització ETA ha estat sempre infiltrada per elements que normalment han aparentat voler ser més radicals que ningú, justament amb l’objectiu d’evitar qualsevol sortida negociada del conflicte. Amb tot, costa de creure que, així, per naturalesa, hi hagi tanta estultícia en el món del sobiranisme català, de manera que sempre apareguin persones, sectors o moviments interessats en fer fracassar qualsevol iniciativa mínimament seriosa. I tant em refereixo als qui esperen i desitgen una ensorrada d’Esquerra per a justificar una nova opció independentista, com als qui al si d’aquest nou moviment ja estan preparant maniobres per a dinamitar un pacte entre Laporta i Carretero, o els qui no satisfets amb cap faran campanya contra tots, o sortiran amb estirabots molt més equiparables als numerets del JimmyJump que a cap proposta electoral seriosa.

Ja sé que d’estultícia n’hi ha a tot arreu, només faltaria. Però és evident que produeix uns efectes molt menors quan es manifesta a les files dels qui només aspiren a continuar administrant les engrunes autonòmiques i anar “vivint de Catalunya”. El plantejament és molt semblant entre els qui tenen com a únic objectiu fer fora el tripartit i els qui aspiren bàsicament a repetir-lo, Aquests es poden permetre tota mena de frivolitats, perquè al capdavall les grans decisions, les econòmiques, les socials, les relacions internacionals, etc. sempre els vénen donades des de Madrid, i ells poden perdre el temps en ximpleries com veure qui s’ha aprofitat més del cas Palau o qui del cas Pretòria. Allà on calen els economistes, els pensadors i els diplomàtics més seriosos i audaços és en les files independentistes, perquè encara tot està per fer, i s’ha de bastir de bell nou.

Deia l’escriptor Joan Barril: “quan vegi el President de la Caixa defensant la independència, llavors hi creuré”. Una expressió semblant a la que hem sentit dir a altres dirigents polítics, i no em refereixo només a la maduresa que reclamava l’Artur. L’opció independentista pot estar prou madura pel que fa al sentiment intern de la gent, de molta gent, però hem d’acabar de donar-li la solidesa i la credibilitat que no es dóna precisament a base de fer-nos mútuament la guitza. No es tracta de criticar Joan Barrril, l’Artur Mas o el President de la Caixa, per no creure en la maduresa del moviment independentista, sinó de treballar plegats perquè tots ells, i també el President de la Caixa, el de Foment del Treball o els dirigents europeus, vegin que no hi tenen res a perdre amb Catalunya com a nou Estat europeu.

La classe dirigent que avui per avui té els ressorts del poder podria acabar decidint-se per l’opció sobiranista si no veiés perillar els seus interessos, i més aviat hi veiés un negoci rodó el fet d’alliberar-nos de la càrrega d’Espanya. Però està clar, difícilment faran el pas quan veuen la immaduresa dels qui parlen de construir la independència de Catalunya al marge dels partits polítics actuals, quan els partits més obertament independentistes des d’ERC a Reagrupament, Laporta o la CUP no solament són incapaços de plantejar un full de ruta assumible per una majoria de la societat catalana, sinó que ni tan sols són capaços de presentar un projecte comú. No està clar, encara, que Laporta i Carretero arribin a un acord sense el qual difícilment podran fer res cap dels dos; però és que ja hi ha al si de Reagrupament sectors disposats a dinamitar l’acord per a garantir el fracàs més absolut. No crec en les teories conspiradores, però no sé si encara costa més de creure en tanta estupidesa.

Responsabilitats de la tragèdia

Afortunadament, almenys que jo sàpiga, en aquesta ocasió ningú ha volgut aprofitar la tragèdia de Castelldefels per a treure’n rendiment polític. Tot i que ens diuen que hi ha no sé quantes investigacions en marxa, inclosa la judicial, sembla que el tema està prou clar: la imprudència de transgredir una prohibició tan coneguda com vulnerada arreu. L’endemà mateix, per la televisió ens mostraven la imatge d’una persona que reincidia al mateix lloc creuant les vies, com segurament ha fet sempre i com segurament es fa a centenars de llocs a tot el país. Cadascun dels infractors (qui no ho ha fet alguna vegada!) és plenament conscient que, malgrat les advertències, té temps de sobres de passar a l’altre cantó, o de fer-se enrere, si inesperadament apareix el tren. Amb el que no van comptar les víctimes de la nit de Sant Joan, és que la cosa canvia radicalment quan enlloc de passar un de sol ho fan en grup.

És cert que una regidora d’ERC ja havia advertit mesos enrere, quan es va inaugurar la nova estació, dels riscos que podia comportar en dies d’aglomeració; i fins i tot va citar expressament la nit de Sant Joan com una de les dates crítiques. Davant d’una aglomeració excepcional, qualsevol pas pot resultar insuficient, o com a mínim molt més lent. Tota una temptació a optar per una drecera, segurament emprada en moltes altres ocasions, i més veient que s’havia tancat un pas elevat que temps enrere havia estat l’accés normal per passar a l’altra banda de les vies. Curiosament, l’endemà mateix algú s’havia afanyat a obrir la porta d’accés a aquest pas elevat.

No es tracta de buscar responsabilitats per aquests fets en concret, o en tot cas ja ho diran les instàncies a qui pertoqui. Però sí que és cert que la mateixa administració que és molt meticulosa a l’hora d’exigir mesures de seguretat en determinats indrets o iniciatives privades, com ara en els Parcs aquàtics, no ho és tant a l’hora de preveure sortides d’emergència o situacions d’aglomeració excepcionals en espais o serveis públics. Les mateixes mesures de seguretat per a impedir o dificultar els qui pretenen viatjar en metro sense pagar, converteixen les estacions de metro en veritables ratoneres en cas d’emergència; recordo una ocasió en què el tren en què viatjava va quedar avariat entre les estacions de Plaça de Catalunya i de Sants, i teníem davant mateix una sortida d’emergència que ens hauria permès sortir a l’avinguda de Roma, però la sortida estava bloquejada; i a la meva escola, sense anar més lluny, en les obres d’ampliació es va preveure una sortida d’emergència que no es pot obrir des de dins i que està sempre tancada amb pany i clau, amb l’esperança i el convenciment que mai caldrà fer-ne ús.

Ex militants, una mica més humans

No negaré que el sistema de partits no sigui el menys dolent dels sistemes possibles. Però alguna cosa deu fallar quan se’ns presenta l’arc parlamentari, en tant que representació del conjunt de la societat, compartimentat d’una manera tan estricta i taxativa. O ets dels uns o ets dels altres; i tots s’esforcen en presentar la seva com l’única opció vàlida, viable i per suposat la més coherent, Davant de qualsevol tema, els partits responen com a blocs homogenis, com si realment els integrants de cada formació pensessin igual i discrepessin igualment de la resta. L’avantatge de seguir els esdeveniments des d’una certa distància, amb esperit crític, i sobretot sense posicionament a priori en funció de la pròpia adscripció, és que hom pot percebre més fàcilment les disfuncions entre l’aparent debat parlamentari i la realitat molt més diversa i difusa de la societat.

Per això, els mitjans de comunicació han remarcat el fet que el diputat socialista i antic dirigent sindicalista, Antoni Gutiérrez, trenqués la disciplina de vot a l’hora de validar el decret governamental de la reforma laboral. Quan de ben segur que diputats d’altres formacions de dretes haurien votat favorablement al costat del PSOE, si no fos perquè els ho impedia l’estratègia del seu partit de mantenir el desgast permanent de l’adversari. La disciplina de partit, admetent comptades excepcions, és quelcom sagrat que anul·la la personalitat i la individualitat de cadascun dels diputats i representants polítics, amb la complicitat dels mitjans de comunicació que dramatitzen qualsevol discrepància interna, sobretot quan es tracta de temes puntuals, com si no fos la cosa més natural del món i un reflex més fidel a la realitat del carrer.

Ho podem constatar fàcilment, quan algun dirigent deixa una formació política per a crear-ne una altra, com el cas de Carretero, o que simplement es passa de bàndol, com van fer en el seu dia Ignasi Guardans o Fernández Teixidor. Amb el mateix fervor i disciplina que abans defensaven una posició de partit, ara en defensen una altra, sense estalviar crítiques severes contra els qui havien estat els seus antics companys de viatge. I un altre cas curiós és el dels militants que després d’estar en la primera línia del partit, es retiren de la política activa i s’ho miren, com a observadors, des d’una certa distància: quants socialistes catalans no trobaríem ara mateix, quan ja no ocupen càrrecs de responsabilitat en el partit o fins i tot se n’han situat al marge, posicionant-se a favor de tesis molt més coherents nacionalment, defensant les consultes populars per la independència, o com feia l’ex President Maragall, propugnant un tancament de caixes per acabar amb les negatives de Madrid. I ja veurem com respon Josep Lluís Carod Rovira si a la tardor es troba sense càrrec públic ni pes específic dins d'ERC; a més d'un el sorprendrà.

I és que els professionals de la política, quan deixen de tenir el jou de la disciplina de partit, es converteixen una mica més en persones; més normals, amb pensament i criteri propi

Professionals de la farsa

Dia rere dia, els professionals de la política s’entesten, amb una intensitat i fervor encomiables, en assegurar-se que la ciutadania es mantindrà al marge de la política i que, encara que sigui criticant-los, els deixarà via lliure per a poder continuar fent vàlid l’eslògan de “Visc de Catalunya”. Per ser polític professional cal, per sobre de tot, tenir una cara dura impressionant i sobretot no ruboritzar-se quan es menteix de forma descarada, cosa que passa sovint. I tot i que alguna vegada hi ha qui ha reclamat la presència de polítics honestos, és probable que hores d’ara aquesta sigui una fita impossible, perquè ni els ciutadans ni els mitjans de comunicació no ho entendrien i els prendrien per ximples.

Dels casos de corrupció, en el sentit de posar la mà a la caixa o de finançar il·legalment un partit, en veiem només aquells que arriben als jutjats per un error, una negligència o una actuació temerària del qui ja s’ho prenia com un hàbit incorporat en la normalitat quotidiana. En la majoria dels casos, el desviament de fons públics, el falsejament de les comptabilitats (trobaríem una sola empresa al país que no faci les seves trampes per abaratir costos, pagar menys impostos i obtenir més beneficis?), el pagament de comissions o suborns, es fa amb la suficient discreció i correcció de formes com perquè tot tingui una aparença de normalitat i de transparència; la llei ja està feta per a donar-hi cobertura. I sempre surt aquell que, en veure que s’està posant en un compromís l’adversari exclama: “No tots els polítics som iguals”.

Només cal veure com actuen amb criteris diferents, segons la conveniència política del moment. Tan aviat es diu que no s’han de crear comissions d’investigació quan hi ha processos judicials oberts, com s’abandona aquest criteri tan bon punt hom hi veu l’oportunitat de desgastar l’adversari. Però només s’investiga allò que políticament convé; i els partits, per exemple, ja tenen abans de començar les conclusions dels treballs de la Comissió parlamentària pel cas Palau: pel tripartit hauran quedat demostrades les irregularitats comeses per CDC, tant si el jutge hi veu indicis de delicte com si no; mentre que els convergents ja tenen redactada la seva conclusió que no hi ha provés d’haver fet res il·legal. Iceta defensa públicament que el Conseller Castells no té perquè anar a declarar a la Comissió parlamentària per no hi te res a veure ni “remotament”, diu textualment. Ara sembla que fins i tot hi poden haver imputacions penals contra alts càrrecs socialistes de l’Ajuntament de Barcelona i de la Generalitat. Nadal i Castells asseguren solemnement que no tenen res a amagar i que Castells anirà a declarar allà on calgui i quan calgui; però al mateix temps el PSC, ERC i IC-V rebutgen una i altra vegada la seva compareixença.

I petits detalls que demostren la talla i l’honestedat dels seu protagonistes. El diputat Pere Bosch, en el seu afany de trobar proves incriminatòries o que com a mínim deixin oberta la sospita, llegeix una nota trobada en l’agenda de la filla de Montull, en què es parla que “hi ha alguna cosa que falla” referint-se a un informe de l’auditoria. Una frase que pot amagar moltes coses o pot no tenir cap rellevància. Però llavors resulta que quan l’interrogat, Enric Fernandez, antic auditor del Palau, li demana que li deixi veure la nota, s’adona que el diputat no sabia llegir o intencionadament havia canviat una paraula: no era “alguna cosa que falla”, sinó “alguna cosa que falta”. Tot i així, de la frase encara se’n podria deduir alguna anomalia, però com a acusació quedava més bé, més fort, manipulant i falsejant el text. El detall no té cap importància, però és una mostra del nivell d’honestedat dels nostres polítics: si llegint i interpretant la realitat no n’hi ha prou per a tombar l’adversari, es menteix i es tergiversa el que calgui. Com aquella diputada socialista que a Madrid posava el crit al cel, amb tota mena d’improperis i acusacions, pel fet que el Partit Popular presentés una proposta per a prohibir el vel integral en els espais públics, oblidant que a Catalunya han estat els alcaldes socialistes els qui han impulsat mesures semblants.

No és estrany que la gent acabi arribant a la conclusió que els polítics són uns professionals de la farsa. I, en conseqüència, o bé deixin d’anar a votar o ho facin pel partit que els inspira menys malfiança, per més que estigui involucrat en casos de corrupció. Com tots.

I després de les consultes, què?

Amb aquest tema assisteixo a una breu jornada de reflexió organitzada per Esquerra sobre el procés a seguir a partir de les consultes populars. Un dels ponents, el diputat Pere Aragonès, fa lògicament un panegíric de la Llei de Consultes populars que ens hauria de permetre celebrar la Consulta final sobre la Independència. Com que sempre he posat en dubte l’encert i la utilitat d’aquesta llei, afirmo que no em farà res, si es dona el cas i tant de bo que es doni, reconèixer el meu error d’anàlisi; tot i que estic segur que ells no faran el mateix si al capdavall ensopeguem de nou per l’error de plantejament.

De moment, el Govern espanyol, que no oblidem que compta amb el suport dels socialistes catalans recolzats per Esquerra, ja anuncia que pot posar-hi recurs un recurs d’inconstitucionalitat que aturaria l’aplicació de la Llei i per tant el procés de recollida de signatures de la Iniciativa Popular. Ausàs i el conjunt del Govern de la Generalitat saben que no té res a veure que el redactat d’una Llei s’ajusti o no, en termes jurídics, al marc constitucional; si políticament els convé, tenen un aparell judicial prou corromput com per aturar el que calgui i sentenciar el que més els convingui. És l’error, que jo ja denunciava, de voler jugar amb les seves cartes.

En la mateixa Jornada, i obviant aquesta qüestió, Uriel Bertran exposa el procés que seguirà la Iniciativa popular per a la celebració del referèndum. Un cop aprovada al Parlament, Madrid haurà de validar les paperetes de signatures, i s’hauran de recollir un mínim 220.000 signatures pero que s’espera que siguin moltes més. Amb un aval important de més de mig milió de signatures, segons Bertran, CiU no tindrà altra alternativa que votar-hi a favor, i “l’Estat espanyol haurà de decidir si es mostra al món com una democràcia a l’estil britànic o si vol esdevenir la Birmània d’Europa”. Un altre error d’apreciació, al meu entendre: Europa, mentre no ho vegi molt clar i inevitable, donarà suport a Espanya en totes les mesures repressores que prengui (sempre que no es passi, és clar), i en tot cas les considerarà un afer intern. De considerar Espanya com una mena de Birmània, res de res.

Però, en tot cas, si salvant tots aquests obstacles es pogués arribar fins al final del procés previ a la consulta, aleshores ens trobarem que ens fallarà una cosa: el partit. Insòlitament, en la millor de circumstàncies imaginables, tot indica que Esquerra perdrà força al Parlament, i per tant capacitat per a ser-hi decisiva. Haurà estat el fruit d’un cúmul de desencerts, d’una deriva permanent de la seva direcció, de no haver estat capaç de fer una anàlisi mínimament rigorosa, d’haver confós l’enemic. Però insisteixo, si Esquerra a les eleccions de la tardor, tal com es pronosticava en el darrer Congrés aconsegueix de 25 a 30 diputats i esdevé la força majoritària de l’esquerra, jo admetré el meu error d’anàlisi. L’admetran ells, i actuaran en conseqüència, si es confirmen les enquestes?

Els incompliments, a Catalunya, surten gratis

La Plataforma per la Llengua, en una tasca més que encomiable, continua traient estudis i denúncies sobre situacions irregulars que viu el país en l’àmbit lingüístic. El darrer ha estat un estudi sobre els usos lingüístics en els canals privats de TDT d’àmbit català. És evident que no només les empreses foranes sinó també moltes d’autòctones senten un profund menyspreu per la llengua del país i pels seus ciutadans; o, millor dit, la llengua, el país i la seva gent és un tema que els importa un rave mentre els surti rendible continuar amb la seva actitud de menyspreu.

Algú dirà que l’obligació de l’empresari no és fer de mecenes, ni salvar cap llengua, ni respectar els seus parlants. Mentre els surti rendible, perquè han de fer-ho d’una altra manera?. I des d’aquest punt de vista, potser tenen raó: a cap país normal no es demana que les empreses tinguin actituds de respecte, i molt menys que surtin en defensa de res que no siguin els seus propis interessos. Si fos per ells, pels empresaris, aquí es faria el mateix que ja acostumen a fer en països subdesenvolupats: cap mena de respecte pel país, cap reconeixement de drets laborals ni de drets humans, destrucció indiscriminada del territori, espoliació sense límits ni vergonya... A Europa, però, topen amb el poder dels Estats que, en defensa dels interessos de la seva gent i del seu país, els imposen unes legislacions i unes normatives que no els permeten fer els disbarats que no tenen cap mania de fer en Estats febles d’altres continents. I quin estat pot haver-hi més feble que aquell que no existeix? Aquí no només es veuen amb cor de protestar, per considerar “impositives”, lleis com les del cinema o en general les de política lingüística, cosa que troben normal que els les imposi qualsevol Estat, sinó que es permeten el luxe d’incomplir-les i per tant d’infringir la llei, amb el convenciment que la majoria dels jutges no avalaran el compliment de la legislació vigent (si és favorable al català) i que ja sortiran grups polítics afins en defensa de la seva “llibertat”.

Concretament, el darrer treball de la Plataforma denuncia que el Grup Godó no compleix amb l’objectiu del foment de la llengua catalana que figurava en el concurs públic per a la concessió del seu canal televisiu 8TV. Un incompliment que, en qualsevol país normal, implicaria no només una sanció sinó la retirada de la concessió. Però aquí saben que no solament no tenim una Estat (l’Estat que tenim ens és obertament hostil), sinó que tampoc tenim un Govern amb capacitat per a defensar les seves competències, i en canvi sí que tenim un sistema judicial que probablement dictaminaria en contra de l’aplicació de la legislació vigent i uns grups polítics que s’escandalitzen quan Catalunya vol defensar els seus interessos com fa qualsevol Estat.

Demòcrates o no, aquesta és la qüestió

Els socialistes estan nerviosos, perquè se la veuen a venir. En tres anys poden patir tres derrotes seguides que els descavalquin consecutivament del Govern de la Generalitat, de l’Ajuntament de Barcelona i del Govern espanyol. Més que nerviosos semblen desesperats. I qualsevol que estigui desesperat és capaç d’engegar trets a tort i a dret empitjorant encara més la seva situació. De fet, hom diria que, hores d’ara, Montilla ja està exercint d’oposició. Potser perquè sap que, un cop consumada la derrota, tampoc es quedarà al Parlament a la banqueta de l’oposició, perquè al carrer de Nicaragua ja li estan preparant el substitut.

Una d’aquesta accions incongruents d’una oposició que encara ocupa els seients del Govern, l’hem vista aquests dies quan Montilla ha retret a Artur Mas que hagi votant a la Mesa del Parlament a favor de la tramitació de la Iniciativa Popular per a la celebració d’un referèndum, quan Mas no es cansa de dir que, de moment, no creu que sigui oportú convocar-lo. I és que o el Montilla va confós o pretén confondre la ciutadania. A la Mesa del Parlament, hi va haver uns grups que van votar a favor de tramitar la Iniciativa Popular o uns altres que hi van votar en contra; però els dos blocs confrontats no corresponen a un bloc de partits independentistes enfront d’un bloc de partits unionistes, sinó simplement a un bloc de partits demòcrates als quals no fa por que la gent expressi la seva voluntat enfront de partits antidemocràtics. Al capdavall, la funció de la Mesa no era altra que valorar si la Iniciativa Popular complia els requisits legals que marca la llei; i no li corresponia fer valoracions polítiques sobre el seu contingut.

I és que, tot i que sembla que la dictadura ja ens queda molt lluny, encara no hem guanyat la batalla de la democràcia. Encara no podem passar a debatre i decidir directament sobre les diferents opcions possibles, sinó que encara estem debatent si els ciutadans tenim dret a votar o no en tenim. Populars i socialistes (perquè mantenen aquest nom aquesta colla de cràpules?), encara estan ancorats en el franquisme i per això els sobta que hi hagi partits demòcrates que estiguin a favor de permetre que la gent exerceixi el seu dret a vot, prescindint de quina serà l’orientació del seu vot.