ERC: hem perdut les eleccions

Avui, els militants d’ERC anirem a votar per escollir el nou President i el nou Secretari general del partit. Sentint els comentaris de dirigents de les diverses candidatures hom podria pensar que aquestes són uns eleccions obertes, amb possibilitat de sorpreses. Sincerament (no em farà res rectificar demà, si fos el cas), em sembla que el resultat està cantat. Tenim muntada una estructura de partit en la qual el que compta són les fidelitats personals, de manera que qui controlava l’aparell del partit s’endurà el gat a l’aigua. El que diuen els teòrics programes té relativament poc interès: tots parlen de renovació, com si ningú volgués assumir la gestió feta fins ara; tothom parla de replantejar el pacte de Govern sense trencar-lo; i d’un horitzó del 2014, sense concretar-lo. Al final, el que pesarà serà la imatge i la confiança que pot despertar un o altre candidat, i tant en l’Administració com en l’estructura interna del partit hi ha massa gent que deu favors.

El resultat, a més, no resoldrà les lluites de poder que és el que de veritat està en joc avui. Primer escollim les persones que dirigiran el partit, i dissabte que ve aprovarem les línies a seguir. Algú feia notar la incongruència del procés, perquè es podria donar el cas que el dia 14 s’aprovessin, per la suma de les altres candidatures, unes estratègies a seguir diferents de les que preconitza la candidatura guanyadora. Però això no serà cap problema perquè a Esquerra ja estem avesats a redactar frases altisonants que després tenen ben poc a veure amb el que s’acaba fent. Ara mateix ja estem contradient el que es va aprovar en la Conferència Nacional de la tardor. I no passa res. En el millor dels casos, aquest vespre els candidats es faran la foto i parlaran d’unitat, però pel darrere continuaran amb les seves lluites personals. Faran com han fet en els darrers anys Carod i Puigcercós, que sortien plegats a fer la rialleta però després s’apunyalaven per l’esquena. La poltrona bé s’ho valia.

Com que a Esquerra hi ha molta experiència en això d’amanir les coses perquè sembli que sempre tenim raó i que ho hem fet fantàsticament, i experiència en creure’ns les pròpies mentides que no es creu ningú més que nosaltres, probablement aquest vespre encara diran que aquestes eleccions han estat una lliçó de democràcia i un exemple a seguir per la resta de formacions polítiques. Sincerament, si dic, ja en el títol d’aquest article, que hem perdut les eleccions no és perquè m’identifiqui amb cap de les candidatures perdedores, sinó perquè en tot aquest procés el qui ha perdut és el partit. Això ha estat un desastre: els personalismes i les lluites pel poder d’uns dirigents irresponsables han arrossegat la militància a prendre partit per uns o pels altres, han radicalitzat posicions fins a extrems fora de tota lògica (només cal veure i llegir els insults i les desqualificacions que es vomiten en els diferents fòrums de debat a la xarxa), han obert ferides que seran difícils de tancar posant el partit en risc de trencament (hi ha amenaces clares d’abandó del partit segons quins siguin els resultats), i han desconcertat encara més els simpatitzants i votants. Guanyi qui guanyi, suposant que algú encara posi en dubte la victòria de Puigcercós, hi haurà més desercions que engrescament (tot i que de ben segur que la candidatura guanyadora és capaç d’inventar-se un nou col·lectiu que simuli entrar a Esquerra, precisament perquè ells han sortit com a guanyadors).

Avui, ERC ha perdut una mica més. Costarà refer-se d’aquesta patacada, tenint en compte que la crisi, a més, es tancarà en fals. Demà, el 2014 serà una mica més lluny que avui.

L’anècdota del 2014

Aquests darrers dies he denunciat la manca de rigor i de serietat a l’hora de tractar el tema del 2014, tant per part d’alguns candidats com per part de la ponència del 25è Congrés d’ERC. Permeteu-me una anècdota viscuda personalment que il·lustra l’interès amb què s’ha portat el tema des de l’administració catalana. Però, ja deixo clar d'entrada que només és una anècdota. Des de la societat civil, i des de feia temps, s’havia promogut la idea que alguna cosa calia fer davant la commemoració del 300 aniversari de la Guerra de Successió. Vam creure que no s’havia d’esperar al 2014 sinó que calia elaborar tot un programa d’actuacions que englobés el període complet de la Guerra (1705-1714) per tal de no limitar-nos a la data final que només concerneix al Principat de Catalunya.

Així doncs, vam elaborar una àmplia proposta d’activitats que culminava al 2014 i que comprenia aspectes diversos, des dels més estrictament pedagògics i divulgatius, als de recerca i estudi, obrint finalment la porta per a què el 2014, des d’instàncies més polítiques, es pogués prendre una iniciativa de país amb la intenció de recuperar les llibertat perdudes en aquella Guerra. Naturalment la proposta no era per a portar-la a terme la nostra entitat ¹, sinó per a implicar-hi el conjunt de la societat catalana, a l’estil del Congrés de Cultura Catalana dels anys setanta. Vam presentar la proposta a la Generalitat de Catalunya, i ens vam trobar amb la sorpresa que precisament la Generalitat creava la seva Comissió Catalunya 2014, integrada per diversos Departaments del Govern català. No era el mateix, evidentment, perquè ells ho plantejaven com una iniciativa bàsicament institucional, però sí que impossibilitava tirar endavant la nostra idea tal com l’havíem concebuda, i així ens ho van fer saber.

Vam reelaborar tota la nostra proposta adaptant-la a aquelles iniciatives que d’alguna manera podríem assumir nosaltres mateixos com a entitat, i els la vam presentar per tal que hi donessin suport. La resposta globalment va ser negativa, amb l’excusa que tot el que nosaltres proposàvem més o menys ja tenien pensat de fer-ho ells. Entre anades i vingudes, ja havíem passat el 2005, i per tant perdut la possibilitat de fer un conjunt d’activitats que englobés la totalitat del període de la Guerra, i per tant el conjunt dels Països Catalans. El mes de juliol del 2006, em truquen dient que aniria bé que ens féssim càrrec d’una de les iniciatives que havíem presentat i que consistia en l’edició d’un manual divulgatiu sobre la Guerra, adreçat bàsicament a professorat de Secundària. I efectivament a mitjans mes de setembre vam rebre la notificació que se’ns concedia la subvenció per a fer-ho, però que havíem de tenir el llibre enllestit el 15 de novembre. Els vaig dir que era impossible, per sentit comú, elaborar un text i editar-lo en menys de dos mesos, però la funcionària de torn em va dir que o complíem els terminis o perdíem la subvenció. Vam acordar, no diguem com, tirar-ho endavant encara que el llibre no el tindrien fins a la primavera.

Un cop enllestit el llibre, amb una molt acurada edició, ens posem en contacte amb la Generalitat per demanar on volien que els trametéssim els mil exemplars que havíem quedat (per a tots els IES públics de Catalunya i Centres de Recursos). I la nova sorpresa va ser que ens diuen que ens en compraran 100 exemplars!. Com podien comprar-nos cent exemplars d’una edició que ja havien pagat ells! Els vaig haver d’explicar que no calia comprar res, que només havien de procurar que els llibres arribessin als Centres de Secundària. Finalment, vam quedar que millor fora enviar-los a principis de curs. Es va fer una presentació al Museu d’Història de Catalunya, el director actual del qual era el principal assessor, prologuista i avalador de l’obra,... i aquí es va acabar la història. Un any després, els llibres encara dormien en algun magatzem del Departament d’Ensenyament, segons em van dir ells mateixos per manca de pressupost per a enviar-lo (ignoro si en els darrers mesos finalment s’ha fet la distribució). Però bé, això només és una anècdota!.

De tota la resta d’activitats per al 2014, d'aquella Comissió Catalunya 2014, tret d’una exposició que preparava el Museu d’Història, res de res, o el més calent a l’aigüera. Molt àgils a l’hora de desmobilitzar i aturar les iniciatives de la societat civil, i molt feixucs a l`hora de posar-s’hi ells. I és que això del 2014, queda molt lluny encara!

¹ Permeteu-me que no digui el nom de l’entitat des d’on vaig viure l’anècdota perquè ara mateix ja no hi tinc la responsabilitat que hi tenia llavors. Però puc donar-ne els detalls que calgui a qui li interessi.

Comissionat per al 2014, una comissió de festes?

La candidatura a la direcció d’ERC encapçalada per Benach i Niubó ha presentat una proposta d’executiva, per si sortís guanyadora, cosa ben improbable, integrada només per membres de la seva candidatura. Això vol dir que, a diferència del que han anunciat altres, no farien una executiva on hi fossin representades totes les sensibilitats del partit? Probablement la presenten així perquè saben que tenen ben poques possibilitats de guanyar. Però el que m’ha sorprès més és la seva proposta de crear un Comissionat per al 2014. En la seva executiva hi hauria un President i un Secretari General, quatre vicesecretaries generals, una Secretaria Nacional de la Dona, i aquest Comissionat per al 2014.

Si de veritat algú es creu que el 2014 Catalunya pot fer un salt endavant, amb una proposta de consulta popular per tal d’exercir el dret a decidir, això del Comissionat per al 2014 no és seriós. Sembla molt més una comissió de festes de barri o de poble, que un veritable projecte de país. Cada vegada estic més convençut que al si d’Esquerra hi ha més sectors que renuncien a una proposta sobiranista de veritat, i que es limiten a tenir aquest tema en el programa, però convençuts que res tirarà endavant, i que caldrà continuar amb la política de peix al cove, fent petites passes dins del més estricte marc constitucional espanyol. I això és el que diu la ponència oficial d’Esquerra, que amb tota seguretat s’aprovarà el dia 14, ja que per al 2014 hi preveu l’inici de negociacions per a reclamar el Concert econòmic i la possibilitat d’estrenar la nova llei de consultes populars amb un tema menor, de competència de la Generalitat, tal com preveuen les lleis espanyoles.

Qualsevol que s’ho prengués seriosament, el que faria ja des d’ara, no és una Comissió de festes sinó buscar un gran acord entre les principals forces polítiques catalanistes i la societat civil, per tal de crear conjuntament les condicions necessàries per a fer viable l’exercici del dret a decidir el 2014 (o en una altra data, tant de val). Però això sí, com que fa de bon patriota posar la data del 2014, crearem una Comissió de festes perquè no sigui dit que no es fa res. És com aquella Comissió Catalunya 2014 que el Govern de la Generalitat va crear l’any 2005, amb uns resultats pràcticament nuls, i que hores d’ara no sé ni tan sols si ha deixat de funcionar.

Demà explicaré una anècdota viscuda personalment a l’entorn d’aquesta fantasmagòrica Comissió Catalunya 2104 de la Generalitat de Catalunya. Per sucar-hi pa.

25è Congrés. El desconcert del 2014

Seguint amb la tònica d’incoherències i de frases fetes sense sentit, en la ponència oficial d’Esquerra de cara al Congrés hi trobem aquest apartat (3b.9a): “Al Principat Esquerra posarà el rellotge a zero i proposa acord de govern amb les forces amb les que sigui més fàcil desenvolupar aquest programa, on s’inclourà la negociació del Concert econòmic quan s’acabi el cicle dels primers cinc anys del model de finançament vigent. I la convocatòria de la primera consulta popular sobre qüestions que són de competència de la Generalitat.” És a dir que per al 2014 Esquerra proposa negociar la primera convocatòria d’una consulta popular sobre un tema que sigui competència de la Generalitat. D’allò del dret a decidir el futur del país, res de res!

Tal com està formulat aquí no ens surten els números. La revisió quinquennal prevista en l’Estatut, i que es cita aquí com a punt d’inici per a la negociació del Concert econòmic, com a mínim correspondrà a l’any 2014 (o al 2015 si tenim en compte que el Govern de Madrid ja ha decidit que aquest any no hi haurà acord i que per tant no entrarà en vigor fins al 2010). Quan parla del model de finançament vigent, es refereix al que encara s’ha de pactar amb l’Estat i que és el que tindrà una vigència de cinc anys, segons l’Estatut. Aleshores, el 2014 començarem a negociar el Concert econòmic? I què esperem que passi, doncs, aquest 2014?

Els redactors de la ponència ho tenen molt clar: res de res de consultes populars basades en el dret a decidir. Allò que vam aprovar en la Conferència Nacional de la tardor, i que jo ja deia que estava pèssimament formulat, ja s’ho han carregat amb menys d’un any, potser perquè és la proposta de la qual fan bandera els sectors de Carod, de Carretero o de l’Uriel Beltran. La llei que prepara i impulsa Esquerra sobre les Consultes populars és una punyalada al dret a decidir dels catalans. Així s’entén que es digui que el 2014 farem (o intentarem negociar) la primera consulta popular sobre una qüestió de competència de la Generalitat, per ser constitucionalment correctes

D’una banda es dóna per fet que ens autolimitarem aquesta possibilitat en la nova Llei de consultes populars, i de l’altra plantegem un calendari que es contradiu amb el que s’ha dit en altres apartats de la mateixa ponència. Aquest és el projecte de futur d’Esquerra? Sincerament, crec que hi ha molts militants d’ERC que tenen al cap un altre projecte de futur.

Solució d’urgència: Metges no homologats

La Consellera Marina Geli anunciava ahir que probablement s’haurien de contractar metges provinents d’altres països encara que no tinguessin el títol homologat. I és que la manca de professionals de la medicina, tant metges com infermeres, sembla cada vegada més greu. I, com sempre, davant d’una situació d’emergència qualsevol solució que eviti el caos o el desastre sembla la menys dolenta, o com a mínim un mal menor. Hom pot parlar, evidentment, d’una actuació gens encertada, per no dir negligent, per part de l’Administració per no haver previst aquest dèficit de professionals de la salut. Però és evident que si no hi ha prou ciutadans autòctons que s’apuntin a aquestes carreres en nombre suficient com per a cobrir la demanda, és que l’oferta no deu ser prou atractiva.

No és cap novetat veure metges provinents d’altres països als nostres hospitals. Temps enrere, molt abans del fenomen de les noves migracions, hi havia estudiants o professionals de medicina que venien aquí, en part buscant un lloc de treball estable, però en part també per a perfeccionar els seus estudis atrets per la qualitat dels nostres centres universitaris i assistencials. Tots coneixem bons professionals, ben arrelats a casa nostra, provinents de països àrabs i llatinoamericans sobretot. Però ara la situació és diferent: hi ha un malestar creixent entre els professionals que no veuen prou reconeguda la seva tasca, al capdavall la causa fonamental perquè no hi hagi prou estudiants que segueixin aquestes carreres. I si la seguretat de trobar un lloc de treball no és prou incentiu, deu ser perquè les condicions no són les desitjables.

La decisió de la Consellera Marina Geli no sorprèn ningú, perquè ja hi estem avesats, però evidentment no suposa en absolut anar a l’arrel del problema; sinó tot el contrari, que encara el pot empitjorar. Si abans s’era molt rigorós amb el tema de les homologacions devia ser perquè per damunt de tot es prioritzava la garantia de qualitat professional (no voldria creure que fos un simple tràmit burocràtic, de caràcter xenòfob, per dificultar l’entrada de gent de fora). Ara ja no hi ha aquesta prioritat? En lloc d’atacar les causes de la manca de professionals de la sanitat, el que es fa des del Departament és donar per bona la situació i buscar qui sigui, encara que no tingui el títol homologat, que accepti unes condicions que aquí com a mínim semblen poc atractives. Una mesura que no ajudarà a millorar la qualitat del servei sanitari, i molt menys a recuperar el prestigi i l’atractiu de la professió.

Malversació en publicitat institucional

Un recurs fàcil per a l’Administració, davant de qualsevol problemàtica social, és encetar una campanya publicitària. Tant se val que sigui sobre temes de trànsit, de salut, de comportaments cívics, d’impuls a la cultura o de foment del consum de determinats productes. Com que els ciutadans no som immunes a les influències, positives o negatives, del nostre entorn, suposo que algun efecte deuen tenir aquestes campanyes publicitàries en el sentit de condicionar els nostres comportaments. De tota manera, deu ser difícil d’avaluar-ne els resultats, i per tant la rendibilitat real tenint en compte els elevats costos d’aquestes campanyes publicitàries. En l’empresa privada, els números canten, però tractant-se de campanyes institucionals hem de creure a grosso modo en la seva eficàcia.

No estic pas en contra d’aquesta mena de campanyes institucionals que es paguen amb els nostres impostos, en la mesura que tenen un objectiu raonable, i ja no parlo ara de resultats raonables. Hi ha campanyes que es limiten a informar sobre serveis que presta l’administració o sobre drets i deures dels ciutadans, com ara l’existència del número d’informació de la Generalitat O12, o les nostres obligacions amb hisenda; d’altres que es proposen modificar o condicionar els nostres comportaments, com ara l’estalvi d’aigua o la prudència a les carreteres; i encara unes altres de més genèriques que pretenen impulsar uns valors més generals de convivència, de respecte pel nostre entorn, etc. Fins aquí, res a dir, per més dubtes que pugui tenir sobre la seva eficàcia real.

Ara bé. Hi ha una altra mena de publicitat institucional que em sembla absolutament injustificada, i que no dubto en qualificar de malversació de fons públics. Són aquestes campanyes que no anuncien altra cosa que la pròpia administració que les impulsa, encara que amb l’objectiu real de publicitar els gestors d’aquestes administracions. I darrerament en tenim uns exemples clars, suposo que amb una premeditada coordinació entre la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona. D’una banda, uns anuncis que ens expliquen que l’administració està al costat de les famílies, som-hi, o que associen l’administració catalana amb el país en general, i de l’altra els que ens expliquen que Barcelona és fantàstica. No estem parlant de quatre quartos, sinó de campanyes costosíssimes, els diners de les quals podrien servir per a coses molt més útils.

Està clar que per a segons quins polítics, el més útil és publicitar-se ells mateixos per tal de continuar aferrats a la cadira; deuen considerar que la seva gestió pública és més aviat discreta, mediocre o sense resultats evidents, i l’única possibilitat que els queda perquè sembli més acceptable és la publicitat.

Algú creu en el bilingüisme?

Una de les troballes més políticament correctes de la transició va ser la del bilingüisme. Vivim en un país on hi ha, al marge de 200 llengües més com a resultat de les immigracions recents, una llengua pròpia, el català, i una altra llengua, el castellà, oficial de l’Estat que també és l’habitual de gaire bé la meitat de la població, fruit d’immigracions anteriors. A la Vall d’Aran caldria parlar, lògicament, de l’aranès com a primera llengua. Durant molt de temps, el règim franquista, amb el beneplàcit d’amplis sectors dirigents i empresarials, consideraven lògic i saludable el monolingüisme espanyol i rebutjaven, per tant, el bilingüisme. Però tan bon punt es va establir un sistema democràtic, encara que fos tutelat, els monolingüistes van esdevenir ràpidament partidaris del bilingüisme. Aleshores va aparèixer l’argument de la paritat i l’equilibri de les dues llengües.

El mètode per a fer nous partidaris del bilingüisme continua funcionant. El Partit Popular i el PSOE, per exemple, com els jacobins francesos són ferms partidaris del monolingüisme, i per tant rebutgen el bilingüisme, a llocs com a la Franja de Ponent, o a la Catalunya del Nord els francesos. Allà, els nens catalanoparlants a qui se’ls practica la immersió lingüística en castellà, o en francès, no pateixen cap trauma, ni representa cap vulneració dels drets individuals el fet que no puguin fer ús de la seva llengua més enllà de l’àmbit familiar; només caldria que hi hagués un canvi o una transició democràtica que pogués fer valdre els drets de la llengua pròpia de la població d’aquells territoris, perquè els acèrrims partidaris del monolingüisme esdevinguessin de forma automàtica igualment acèrrims partidaris del bilingüisme.

A la Franja, com a la Catalunya del Nord, els partidaris del bilingüisme són els qui defensen el català. I és que, al capdavall, el bilingüisme no el defensa ningú com una solució permanent sinó com un pas cap al monolingüisme. Un monolingüisme que alguns l’aplicarien amb una manca de respecte envers la diversitat lingüística, tal com ho hem vist històricament i ho continuem veient en la política dels estats centralistes, mentre que d’altres ho farien amb molta més consideració pel pluralisme, com s’està fent a Catalunya. El debat, doncs, no és entre partidaris del monolingüisme i partidaris del bilingüisme, sinó entre els qui respecten la diversitat lingüística i els qui no. El bilingüisme com a sistema no el defensa ningú.

25è Congrés. Llei de consultes populars

En la ponència d’aquest 25è Congrés d’Esquerra hi ha un apartat ben significatiu de la poca credibilitat que ens guanyem a pols a base de contradir-nos constantment. Diu així (3a.15a): “Aprovar una Llei de consultes populars que permeti als ciutadans de Catalunya tenir el dret de decidir el seu propi futur com a País”. Fantàstic. Bé, seria fantàstic si no fos perquè des de la Generalitat, i més concretament des d’un Departament dirigit per Esquerra s’està treballant en aquesta llei de consultes populars que va en la direcció oposada.

La proposta de Llei de consultes populars, que impulsa el Departament de Governació, podria ser feta perfectament per un Govern del Partit Popular des de Madrid com a mesura per impedir que els catalans tinguem la temptació d’exercir el dret a decidir. Se’ns proposa una llei que limita les consultes populars que es puguin fer a Catalunya a les competències pròpies de la Generalitat (entre les quals no hi ha, evidentment, la de decidir sobre el nostre futur), i a més es deixa clar que en darrera instància la consulta popular haurà d’estar aprovada pel Govern espanyol.

Sincerament, és molt millor no tenir cap Llei de consultes populars que no pas tenir aquesta que se’ns proposa. Millor dit, que proposa Esquerra!. Sembla obvi que l’Estat en cap cas permetrà una via legal cap a la independència, ni modificarà la Constitució per a permetre-ho, ni traspassarà la competència de celebrar referèndums en aquest sentit. Per tant, qualsevol que tingui una aspiració sobiranista sap que, en algun moment, caldrà emparar-se en la legitimitat democràtica de la voluntat popular, encara que es contradigui amb la legislació espanyola. Sense Llei de consultes populars, en un moment donat, la Generalitat podria fer una consulta per tal que la ciutadania democràticament exercís el dret a decidir, encara que a Madrid argumentarien que no té cobertura legal. No tindríem la legalitat al nostre favor, però sí la legitimitat. En canvi, amb aquesta llei aprovada, a Madrid sí que podran argumentar no solament la il·legalitat de la consulta sinó a més la vulneració d’una llei aprovada per nosaltres mateixos. No tindríem ni la legalitat ni la legitimitat per a fer-ho.

Anècdotes entorn del català

Les anècdotes són això: fets puntuals, focalitzats i localitzats. Cada una pot ser fruit d’unes circumstàncies molt concretes, no generalitzables, i fins i tot pot tenir una explicació raonable. Però un munt d’anècdotes poden posar al descobert un mar de fons més rellevant, a tenir en compte. De la premsa d’avui mateix, o d’ahir, en podríem treure tres de relacionades amb l’ús de la llengua catalana: els impediments de l’ACB perquè es parli en català en un acte públic, l’enrabiada de l’alcalde de Perpinyà per l’ús del català en un Ple municipal i l’escassa presència del català en els festivals de Barcelona.

Si a la roda de premsa en la qual es presentava la fase final de la lliga espanyola de bàsquet hi hagués hagut un jugador estranger que s’hagués expressat en anglès, tothom ho hagués trobat normal, s’hauria buscat traductor, o potser ni això. Per als responsables de l’ACB hi ha la seva llengua nacional, la castellana, i llengües estrangeres que precisen traducció; com en totes les manifestacions esportives, la varietat de llengües sol ser habitual, i ningú en fa escarafalls ni a ningú se li acut dir “en castellano, por favor”. Però en el cas del català sí, encara que ens trobéssim a Barcelona. Perquè el català no és, per a molts, ni una llengua espanyola ni una d’estrangera, simplement és una anomalia interna a combatre.

Coincidint amb la signatura d’una acord de col·laboració entre el Govern de la Generalitat i l’Ajuntament de Perpinyà per tal de potenciar l’ús del català, el seu alcalde Jean-Paul Alduy, va recriminar que el regidor d’ERC fes ús del català en una intervenció en el Ple municipal. En el mateix Ple municipal es va rebutjar la proposta de catalanitzar el nom de la població, malgrat l’eslògan publicitari de “Perpignan, la catalane”, però es va aprovar penjar del balcó municipal una bandera del Tibet en solidaritat amb aquell poble. Els regidors perpinyanesos se sentien solidaris amb el poble tibetà, a qui els xinesos neguen el dret a la seva identitat.

Comença l’època dels festivals de música, Primavera Sound, Sonar... i el català una vegada més continuarà essent una llengua marginal dalt de l’escenari. Els entesos diuen que no hi ha grans figures d’aquesta mena de música en català, i potser és cert. Però de grans figures tampoc en vénen tantes: uns quants caps de cartell i, la resta, segones i terceres files de farciment. I aquí tampoc hi són. No és fruit de l’atzar ni d’un oblit involuntari, és una presa de posició ben concreta.

Anècdotes, evidentment. O no tan evident i no tan anècdotes?

Esquerra i la informació sensacionalista

Em sembla interessant la tasca informativa que porta a terme ERC, de cara als seus militants, amb l’enviament diari d’un correu electrònic amb els “titulars d’ERC”. És una manera d’anar seguint l’activitat diària dels nostres polítics en els diferents camps. Hom pot dir, i més ara que estem en procés electoral intern, que sempre hi surten els mateixos protagonistes que lògicament són els qui tenen responsabilitats en el Govern o en el partit i, per tant, representen bàsicament la línia continuista. Però, deixant a banda aquest aspecte, n'hi ha un altre a considerar: el caràcter sensacionalista de les notícies que s’hi donen.

Tots sabem que en campanya electoral o quan es fa publicitat pura i dura s’acostumen a magnificar les coses, a dir mitges veritats, a silenciar, per suposat, els errors o les mancances, i en definitiva a donar visions esbiaixades de la realitat. És això que sovint en diem “premsa sensacionalista”: interessa més el titular que el contingut en sí de la informació. O, a vegades, la informació desmenteix el titular. Ja tenim assumit, sigui o no èticament correcte, que en tota acció publicitària hi haurà una part tendenciosa, d’engany i de falsejament de la realitat per tal de convèncer “els altres”. Ara bé, el que no té sentit és que una informació de consum intern prengui aquest caire sensacionalista, com si els militants del partit fóssim “els altres”.

Vegem-ne dos exemples d’ahir mateix:
El Senat va provar, a proposta del grup de l’Entesa on hi ha els senadors d’ERC, una moció on es demana la reforma del reglament de la Cambra per tal de regular-hi l’ús de les diferents llengües de l’Estat. Una notícia positiva en si mateixa, tot i que només és un primer pas i que el PSOE, havent-hi votat a favor, ja va advertir que hi hauria uns límits. Ara faltarà que s’iniciï tot el procés i veure fins on arriben aquestes limitacions que ja ha anunciat el PSOE, a part de l’oposició frontal del PP. Però el titular d’Esquerra era: “El Senat aprova que s’hi pugui parlar en català”.

Tots sabem que portem molt de temps amb el tema de la recepció de TV3 al País Valencià encallat per la posició intransigent del Govern valencià. Des del Govern català, i concretament el Conseller Tresserras, s’han fet passos i gestions per poder arribar a un acord de reciprocitat per tal que al País Valencià es pugui veure la Televisió de Catalunya, i aquí la Valenciana. Per alguns, aquestes gestions poden haver estat excessivament lentes o de poca fermesa, però també cal entendre que és molt difícil avançar en la negociació comptant amb l’escassa o nul·la voluntat del Govern valencià. Però bé, sembla que una de les possibles vies era que l’Estat aprovés un decret per tal de facilitar les condicions tècniques que farien possible l’acord; després encara caldrà veure quines noves excuses dóna el Govern valencià. La notícia, doncs, era que el Conseller de Cultura creia que aviat el Govern espanyol donaria llum verda a aquest decret que té encallat de fa temps. Però el titular d’Esquerra deia: “Tresserras anuncia reciprocitat de TV3 i Canal 9".

De petit, sempre m’havien dit que no estava bé mentir. Ara, mentir per enganyar-se un mateix això ja té un altre nom! I així anem, analitzant i fent-nos venir bé la realitat, per creure'ns nosaltres mateixos les pròpies esbiaixades.

Catalan International View

A vegades, ens sembla impossible que amb el pes que té Catalunya, i Barcelona com a capital, amb el protagonisme que han tingut destacats “catalans universals”, i amb la presència en esdeveniments importants com ara els Jocs Olímpics, el Fòrum de les Cultures o la Fira de Frankfurt, la nostra realitat com a país pugui restar encara desconeguda més enllà dels Pirineus. I en molts casos continua essent així. El nostre coneixement al món és un pas previ, imprescindible, per a qualsevol possible reconeixement. Per això cal saludar amb simpatia l’aparició de qualsevol iniciativa que vagi en aquesta direcció, com ara la nova revista 'Catalan International View'.

Evidentment, una nova publicació no resol el tema del desconeixement de Catalunya al món per més esforços que s’hi facin i per més difusió que sembli que pugui tenir. En primer lloc, perquè aquesta mena de publicacions acostumen a anar a parar a mans de gent que ja coneix Catalunya i la seva cultura, i en segon lloc perquè no deixa de ser una gota en un immens oceà. Però benvinguda sigui. El problema, més aviat podria venir de la creença que havent-hi una iniciativa com aquesta ja tenim la feina feta, o que persones o institucions que han tingut iniciatives semblants considerin aquesta com innecessària. S’han fet altres intents, amb més o menys èxit, per exemple, des d’institucions catalanes com l’Institut Ramon Llull.

L’altre perill fora que algú pretengués desqualificar o minimitzar l’interès d’aquesta nova publicació, intentant d’associar-la amb alguna tendència política, o que des de l’administració se’ls girés l’esquena com han fet amb altres propostes, pel simple fet de no ser una inicitiva seva. Recordem només el que va passar amb Eurotribune, un diari multilingüe, amb visió catalana, fet a Brusel·les i que ha hagut de buscar el suport del Govern basc perquè el l’administració catalana l’ha menystingut; o el que va passar amb l’Observatori de la llengua catalana, que editava un butlletí electrònic en anglès, Catalan Language News, adreçat bàsicament a periodistes i polítics, i que ha hagut de tancar les portes (tant el Butlletí com el mateix Observatori) perquè la Generalitat li ha retirat el seu suport.

25è Congrés. De tòpic a tòpic

Tal com deia fa uns dies, la ponència oficial d’aquest Congrés d’ERC està farcida de tòpics, de frases buides, altisonants, que fins i tot poden quedar bé però que no es corresponen amb la realitat. La idea sempre és presentar Esquerra com un partit únic, diferent, amb concepcions “alternatives a la resta de partits catalans”. Així, tot i que en el text de la ponència els temes de llengua i cultura hi són tocats molt de passada, hi ha una frase que diu: “L’ús del català com ascensor social i llengua comuna i inclusiva, davant del català excloent del catalanisme de dreta o del català marginalitzat del sucursalisme d’esquerra” (2d.3g). Clatellada a tort i a dret, a dreta i a esquerra, i nosaltres emergents com l’única força salvadora. No es tracta només d’una pretensió excessiva, ridiculitzant el posicionament dels altres per remarcar les nostres virtuts, sinó d’una manca de realisme propera al ridícul si tenim en compte que a la pràctica no hem fet més que un continuisme de les polítiques portades a terme pels governs convergents, però pactant amb els “del català marginalitzat”.

Des del món acadèmic, des de la societat civil i des de sectors ben diversos del catalanisme s’han fet crits d’alerta per la manca d’una política clara i decidida en defensa del català. La Secretaria de Política Lingüística ha anat fent campanyes publicitàries i accions puntuals, algunes de ben encaminades i interessants, però més o menys en la línia dels governs anteriors, sense canvis substancials ni innovadors, i sobretot sense capgirar cap de les tendències negatives que amenacen el futur de la nostra llengua. Les lleis i normatives relacionades amb l’ús del català continuen sense complir-se, sense que això generi cap resposta contundent ni de la pròpia administració que en principi ha establert les normatives legals ni, per suposat, de la justícia que pot continuar emparant impunement l’incompliment de la llei. Un recent informe de la Plataforma per la Llengua diu que no arriben al 50% els grans establiments comercials que compleixen la Llei de Política lingüística, i el percentatge als centres públics de Secundària no és gaire superior; i una llei que té un grau d’incompliment tan elevat no sé si mereix el nom de llei, potser valdria més dir-n’hi recomanació. O és que algú s’imagina que només la meitat de la població seguís les normatives de trànsit o les obligacions fiscals o les que fan referència a la seguretat laboral?

Ja podem imaginar que no deu ser fàcil portar a terme una política lingüística coherent, quan el debat el monopolitzen els sectors contraris a l’existència del català, amb un poder judicial que sovint pren partit a favor seu, però com a mínim no diguem bajanades. Parlar del “català excloent del catalanisme de dretes”, quan nosaltres no hem fet més que una política netament continuista és com a mínim una temeritat. I parlar del “català marginalitzat del sucursalisme d’esquerra”, quan l’actual directora de Planificació i Foment de la Secretaria de Política Lingüística, Paquita Sanvicen, és precisament del Partit dels Socialistes, em sembla una niciesa.

Maleïdes pluges

Com diu el refrany: pel maig, cada dia un raig. I aquest any, així ha estat. Veníem d’un llarg període de sequera, i a tots ens han sorprès aquestes pluges tan generoses que han fet obrir les comportes d’algun pantà, i a la capçalera del Segre temen que hi hagi algun desbordament. És cert que encara no es pot dir que s’hagi arribat a uns nivells de reserva normals, però sí que s’ha superat la fase crítica d’emergència. En aquests moments, hi hauria prou aigua emmagatzemada com per a arribar a la primavera que ve, quan entraran en funcionament les dessaladores, encara que ja no plogués més. I tot sembla indicar que les pluges continuen. Si el transvasament era inacceptable per a molts, fins i tot davant d’una situació d’emergència, ara sembla que no té cap mena de justificació.

El Conseller Francesc Baltasar va salvar la pell no pas tant pel suport dels seus companys de Govern com pel convenciment que la seva dimissió hauria perjudicat encara més la imatge del tripartit. La gestió de la crisi ha estat realment un desastre. I el Conseller de Medi Ambient no n’era tampoc l’únic responsable. És cert que, davant d’una persistent sequera i per tant del risc d’haver d’afrontar una situació d’emergència que afectés directament els ciutadans (amb el desgast electoral que això suposa), un govern responsable havia de buscar i tenir previst solucions excepcionals. La ciutadania tampoc els hagués perdonat la imprevisió. I és cert també que, qualsevol mesura excepcional podia generar, d’una banda, enormes despeses i, de l’altra, actituds d’incomprensió.

Però crec que la sensació generalitzada de què s’ha fet el ridícul en tot aquest tema, no ve tant donada per errors concrets que s’hagin pogut cometre com per la imatge de desgavell, contradictòria i gens transparent, que s’ha donat: aquest anar i venir amb propostes improvisades, desmentiments, justificacions injustificables, actituds tancades enfront de propostes de més llarg abast, i sobretot un alt grau d’incoherència amb el que s’havia mantingut fins ara, de desautoritzacions internes entre els membres del tripartit, i de manca de voluntat d’exercir la migrada autonomia de què disposem, deixant que al final ens dictessin des de Madrid el camí a seguir.

I, ara, quan havien mig arribat a convèncer que el transvasament era inevitable, encara que amb el nom de canonada per no confondre’s amb la política del PP, s’ha posat a ploure. Maleïda pluja. El Govern, i especialment el Conseller Baltasar, haurà de tornar a passar un mal tràngol: tirar endavant el projecte de transvasament que ja no té cap mena de sentit, a no ser que es combregui amb les tesis populars que tant s’havien atacat, de manera que les queixes s’incrementaran notablement; o fer-se enrere amb el risc de ser interpretat com un nou mal pas, que serà igualment ridiculitzat per l’oposició i pels mitjans de comunicació. Un dilema de difícil solució que farà que els nostres polítics hagin de valorar, més que la seva idoneïtat, quina pot malmetre encara més la seva ja malmesa imatge. Només hi podria haver una tercera via, encara pitjor: que, al final, la solució al dilema els vingués dictat de nou des de Madrid. Maleïda pluja.

El jacobisme francès es mou

Va agafar una mica per sorpresa l’aprovació, aquesta setmana, d’una esmena al projecte de reforma constitucional en què es reconeixia les anomenades llengües regionals de l’Estat francès. Probablement aquesta ha estat una de les claus que ho han fet possible. Perquè l’aprovació de l’esmena a l’article primer de la Constitució francesa no ha estat el resultat d’una revolta, ni tant sols d’una reivindicació massiva, dels pobles que tenen una llengua diferent del francès, sinó que s’ha aprovat a proposta del President de la Comissió de Lleis de la Assemblea Nacional francesa, Jean-Luc Warsmann, el mateix que havia rebutjat anteriorment altres iniciatives semblants. Ara caldrà veure quins efectes podrà tenir aquesta modificació de la carta magna francesa per al desenvolupament de les llengües com el català, el basc, el bretó, l’occità, el cors o l’occità,

L’esmena, aprovada gaire bé per unanimitat, diu textualment: « Les langues régionales appartiennent à son patrimoine. ». Tampoc és per tirar-hi coets. Es tracta simplement de reconèixer l’existència d’unes llengües que fins ara eren ignorades, però no s’altera el principi que el francès continua essent la llengua de la República. Per tant, es manté intacta la idea que el francès és l’única llengua oficial de França. Lògicament, la primera resposta que se’ns acut és dir que aquest és un pas mínim i insuficient.

Ara bé, alguna cosa podria canviar si finalment s’inclou aquest apartat en el text constitucional francès. Si establim una comparació amb la situació a l’Estat espanyol, evidentment, això ens semblaria ben poca cosa. D'altra banda, a la Constitució espanyola també s’hi diu que les diverses llengües de l’Estat formen part d’un patrimoni que cal protegir, i ja veiem com interpreten els espanyols aquest principi constitucional de “protegir”. Però podria ser que en el cas francès hi hagués un matís diferent: fins ara, qualsevol iniciativa per a fomentar aquestes llengües regionals topava amb el jacobisme que apel·lava a la manca de base legal per a fer-ho. És l’argument que sempre ha donat el Govern francès per no ratificar la Carta europea de llengües regionals o minoritàries.

A Espanya, l’incompliment de les lleis és vist com la cosa més natural del món, sempre que vagi en defensa d’unes determinades ideologies, i la Justícia així ho avala. De la mateixa manera que l’esperit democràtic de molts polítics espanyols, de dretes i d’esquerres, fa aigües tan bon punt ensumen que poden perdre una part dels seus privilegis i del seu poder com a nació dominant. La possibilitat de poder emparar-se amb aquest principi constitucional pot obrir algunes portes a certes modificacions legislatives, o com a mínim a emprendre iniciatives de caràcter més local, fins ara vetades. El jacobinisme francès és més acusat que l’espanyol, és cert; però també ho és l’esperit democràtic, que en el cas espanyol té molt que desitjar, i el rigor del seu sistema judicial.

Caldrà veure, doncs, si aquesta esmena constitucional representa o no una escletxa d’esperança per a la supervivència del català a la Catalunya del Nord.

Carod, un gir de 180º. Ara?

Ahir, Josep Lluís Carod Rovira va presentar a Vic la seva proposta de cara al 2014. Davant un públic més aviat reduït va presentar les línies generals que ha recollit en el seu darrer llibre, amb el seu habitual estil agut, irònic i incisiu. De la presentació que en va fer, en podríem destacar tres aspectes: la part central del discurs, basada en el full de ruta cap a la fita del 2014; una justificació personal de la seva tasca al Govern de la Generalitat; i un toc d’alarma, extremadament crític, respecte a la credibilitat del partit. Deixant de banda la justificació personal, semblant a la que fa l’Huguet en la Ponència del 25è Congrés, encara que en el cas de Carod és molt més raonada i ajustada a la realitat, la resta del discurs representa un gir de 180º en relació al discurs oficial del partit, però sobretot del Full de ruta aprovat la tardor passada i lògicament de la mateixa ponència oficial del Congrés d’ERC.

El seu plantejament sobre com arribar a la consulta popular del 2014 no tenia res a veure amb el que es va aprovar en la Conferència Nacional d’ERC de l’any passat. Personalment vaig ser molt crític amb aquell Full de ruta redactat pel Ridao perquè, semblantment a la Ponència del Congrés d'aquest mes de juny, es partia de la base que Esquerra havia de ser el pal de paller, la consulta s’havia de fer des de l’esquerra i només quan Esquerra tingués la majoria, i en definitiva perquè resultava d’un infantilisme sense cap ni peus. En canvi, ahir, l’encara President del partit va fer una exposició molt més seriosa, amb la qual sí que puc estar-hi d’acord, situant el projecte nacional del 2014 com un projecte de país i no de partit, en el qual ERC hi ha de tenir un paper rellevant però no pas únic, amb l’aspiració ja prou optimista de consolidar-nos com a tercera força política. Naturalment, ell va posar tot l’èmfasi en els suports internacionals que necessitarem, arribat el moment, i que ell ja està treballant des de la Vicepresidència del Govern, que evidentment són silenciats en el text de la Ponència del Congrés d’Esquerra, donat que els redactors del text són d’una candidatura oposada a la del Carod.

La pregunta és òbvia: a què ve aquest gir de 180º? Com és que la tardor passada ell no solament no va dir res, sinó que va aprovar aquell pamflet tan infantil com contradictori? Estava llavors lligat de mans i peus, i ara ha pogut esplaiar-se? O només ha canviat d’opinió per situar-se millor en la cursa pel control intern del partit?

Però Carod ahir va anar més enllà. Quan va parlar, amb una clara al·lusió al procés electoral que viu Esquerra, de la credibilitat del partit va ser molt contundent: estem sota mínims, així no anem enlloc. Jo puc ser molt crític en aquest bloc amb la direcció del partit, però ell no es va pas quedar enrere. Amb això també coincidiria amb ell. L’únic que no quadrava és que la situació a què ha arribat Esquerra ha estat propiciada per la ineptitud, sovint la mesquinesa, i la manca de visió de país, d’una direcció de la qual ell n’és el President.

Aquí hauríem de tornar a fer les mateixes preguntes: a què ve aquest gir de 180º? Com és que fins ara no solament no deia res, sinó que menystenia les veus crítiques que anaven en la mateixa direcció que ara sembla que ell mateix ha emprès? Estava llavors lligat de mans i peus, i ara ha pogut esplaiar-se? O només ha canviat d’opinió per situar-se millor en la cursa pel control intern del partit?

Congrés d’ERC. Un partit diferent?

Bona part del text de la ponència d’Esquerra, de cara al 25è Congrés, està constituït per un munt de frases genèriques que podrien signar perfectament la resta de partits parlamentaris. Potser per això hi ha un apartat (el 2d.3) en què es vol desmarcar i presentar-se com un partit singular: “... Això es tradueix en concepcions alternatives a les polítiques de la resta de partits catalans” i continua “La nostra concepció de la política de relació amb les entitats basades (sic) en el contracte programa, amb criteris i objectius compartits davant la repartidora i el clientelisme propi de CiU i la substitució de la funció de les entitats pels governs, model compartit per PSC i Iniciativa”. Quina barra!

Em sembla d’una arrogància excessiva parlar de “concepcions alternatives a les polítiques de la resta de partits catalans”, quan en realitat hem caigut en els mateixos vicis i errors dels altres. I més quan ens referim al model compartit amb PSC i Iniciativa, tant a l’Ajuntament de Barcelona com al Govern de la Generalitat. No negaré que el Govern de CiU podia tenir tics de repartidora i clientelisme, però en alguns dels Departaments dirigits per gent d’Esquerra hem multiplicat per deu aquest clientelisme. La gent que treballa en el món associatiu de caràcter nacionalista sap que el clientelisme en els darrers anys s’ha accentuat d’una manera exagerada. I ja no es tracta d’impressions o deduccions que hom pugui treure de la forma de distribuir les subvencions, sinó d’afirmacions expresses i explícites fetes pels mateixos responsables polítics.

Personalment, he sentit vergonya en més d’una ocasió al Palau de la Generalitat, o convidant en algun acte un representant de l’administració. Precisament pel seu sectarisme, per l’intent gens dissimulat de condicionar l’activitat proposada per l’entitat, per la manca de visió de país...

Posar aquest text en la ponència d’Esquerra em sembla una mena d’insult a la intel·ligència. Em queda només el dubte de saber si ho han escrit sense parar-hi cap atenció, simplement com una frase que queda bé, perquè ja compten que l’interès del Congrés no es centrarà en aquestes foteses sinó en el control del partit; si ho han fet a consciència, per riure’s del mort i de qui el vetlla; o si el seu nivell d’inconsciència és tal que ni s’han adonat de la contradicció flagrant entre el que es fa i el que s'escriu. O, potser, per les tres raons a la vegada.

Rucs per naturalesa

Ja sé que parlar de capacitats o incapacitats innates de pobles sencers, i de forma global, pot tenir connotacions racistes; però em sembla que en aquest cas és inevitable. Els polítics espanyols tenen una habilitat especial, desconeguda entre els catalans, per a capgirar el discurs i portar el debat polític al terreny que més els interessa. Ho veiem en els debats sobre la llengua, sobre el finançament, sobre els principis democràtics, sobre la constitucionalitat de l’Estatut... i en tants altres temes. Hi ha un plantejament inicial que sembla tenir una lògica inqüestionable, però tot seguit des d’Espanya se’ns gira l’argument i acabem discutint sobre les nostres febleses.

En el cas de la llengua, per exemple, ens trobem en una situació de risc evident de substitució lingüística, demostrable amb xifres; el català continua essent discriminat per la legislació espanyola, mentre que la legislació catalana que podria compensar-ho no es compleix; en definitiva, ens estem debatent entre la mort, la marginalització o una més que precària supervivència, i en canvi ens giren el sentit del debat i acabem discutint fins a quin punt el català no està discriminant la llengua castellana.

Semblaria que parlar de respectar la voluntat popular, lliurement expressada a les urnes seria un principi democràtic indiscutible. I en base a això, algú gosa plantejar que algun dia potser la ciutadania podria expressar la seva voluntat de futur com a país. Però tot seguit ens trobem que al Parlament de Catalunya, i de la mà de la força política teòricament més nacionalista, s’hi portarà una proposta de llei de consultes populars que nega explícitament aquesta possibilitat i en tot cas el debat es centrarà en les limitacions que cal posar perquè la ciutadania no tingui la temptació de qüestionar el seu futur, ja predeterminat per les lleis espanyoles.

I en el cas del finançament ens està passant quelcom de semblant. El Parlament de Catalunya, per una majoria de gaire bé el 90%, va aprovar una proposta d’Estatut i de model de finançament. Aquesta voluntat àmpliament majoritària dels representants del poble de Catalunya, va ser ribotejada per tots costats, deixant-la en la misèria que van arribar a pactar els nostres polítics davant la prepotència espanyola. Aquella pelleringa d’Estatut resultant, amb un més que modest model de finançament, va ser referendat com a mal menor pel poble de Catalunya, també per una majoria folgada. Però quan crèiem que, humiliats i vençuts, podíem començar a treballar amb el que ens havien deixat, ara resulta que el debat, posat a les seves mans no ha fet més que començar. Ara es posa en qüestió si s’ha de complir o no la llei, i s’ha de tornar a negociar els termes de la seva aplicació, no sigui que els catalans siguem tan insolidaris que pretenguem complir una llei espanyola (l’Estatut és una llei espanyola) només perquè encara en resti alguna despulla favorable. Defensar l’estricte aplicació de la llei esdevé un acte heroic insostenible.

Al final, haurem de concloure que potser sí que hi ha diferències racials que ens fa diferents, inferiors, amb una capacitat innata dels espanyols per a capgirar qualsevol argument en favor seu enfront d’una tossuda ruqueria dels nostres polítics, en tant que representants del poble català. I segurament acabarem demanant-los perdó per haver oposat tanta resistència a ser dominats, vençuts i assimilats com a espanyols de segona.

És molt humà mirar-se el melic

Comento amb un amic l’article d’ahir, en què deia que em semblava absurd parlar de “transformacions del model econòmic” quan vivim en uns moments en què l’única alternativa sembla ser la d’administrar, amb més o menys sensibilitat, el model liberal imperant. L’economia, a l’Europa que ens ha tocat viure, es mou per uns altres paràmetres, fruit de la globalització, que s’escapen del control dels Estats; i molt més, està clar, de poders amb poca capacitat de decisió com el nostre. I el meu interlocutor em comença a enumerar un reguitzell de mesures que ha portat a terme, entre altres, el Departament que dirigeix Josep Huguet.

Només faltaria que qualsevol Departament de qualsevol administració, amb un mínim de pressupost, no pogués presentar un reguitzell d’actuacions fetes. El tema no està en si s’han fet coses o no, sinó en veure fins a quin punt aquestes accions de l’administració han resultat rellevants per al conjunt del país, i en aquest cas concret per a l’economia catalana. Escoltant-lo hom pot tenir la sensació que les oficines del COPCA les acaba d’obrir l’actual Govern de la Generalitat, que és la primera vegada que es dóna suport o es fomenta l’exportació i la internacionalització de la nostra economia, o que mai la Generalitat no havia fet viatges a l’estranger amb empresaris catalans.

Suposo que més o menys ens passa a tots: el que estem fent nosaltres ens sembla el més important del món. Com si tot girés entorn de la nostra activitat, o com si el món s’hagués d’aturar si nosaltres ens aturéssim. Diguem que tanta pretensió és una feblesa ben humana. A tots ens agrada mirar-nos el melic. Però bé. Aquesta feblesa esdevé un xic més preocupant quan es tracta d’algú que en principi hauria de tenir una visió més global i completa de la realitat del país. L’economia catalana segueix el seu curs, amb èxits i ensopegades com les que ha tingut sempre, ben al marge de l’activitat del Govern. No crec que ningú amb un mínim d’objectivitat pugui avaluar l’acció governamental gaire més enllà d’una discreta grisor, i el Departament de Josep Huguet no n’és pas una excepció. De transformació del model econòmic, ni parlar-ne. Som, més o menys, allà on érem fa quatre o cinc anys, i l’acció del Govern de la Generalitat, per exemple, no ha estat capaç d’aturar la davallada econòmica i de prestigi internacional que, segons diuen, ha patit la capital catalana.

Congrés d’ERC. La transformació del model econòmic

Ja estem acostumats, els qui sempre ens hem mogut en l’àmbit de l’esquerra, a una certa retòrica que a l’hora de la veritat es tradueix en ben poca cosa. Quan s’és a l’oposició, i molt més si es té una posició marginal, es poden sostenir postulats i propostes de caràcter revolucionari que ho capgirarien tot per posar-ho al servei de la classe treballadora o de la ciutadania en general; però quan s’assumeixen responsabilitats de govern, aleshores ens adonem del món en què vivim, i s’imposa el realisme. Pot ser frustrant, perquè hom podia haver posat moltes expectatives en un canvi que transformés una realitat que consideràvem injusta, però no hi ha més cera que la que crema. A Europa, avui, no es poden fer gaire filigranes en el camp econòmic, perquè qui té el veritable poder no són els governs, i molt menys els governs subestatals.

Dit això, podem ser crítics amb els governs d’esquerres, l’espanyol o el català, perquè en el millor dels casos poden fer lleus retocs a la línia seguida pels seus predecessors, però hem de ser conscients que no poden tocar les parets mestres i molt menys el model econòmic: El PP i el PSOE s’acusen sempre de copiar-se els programes electorals en matèria d’economia, i CiU i el PSOE també coincideixen sempre en aquests temes. Als ciutadans que ens considerem d’esquerres ens queda l’opció de continuar somniant, o com a molt mantenir-nos com a veu crítica. Però una cosa és que a peu de carrer es mantingui la utopia, malgrat la inèrcia de la realitat, i l’altra és que els mateixos que han hagut d’assumir la responsabilitat de gestionar aquesta realitat facin veure que viuen en un altre món.

El capítol 1.B de la ponència estratègica que es presenta al congrés d’ERC diu textualment: “Completar la transformació del model econòmic dels Països Catalans”. Utilitza el terme “completar”, perquè el text, escrit des d’un Departament de la Generalitat, dóna per suposar que s’ha iniciat una transformació, tal com es diu en algun altre apartat de la ponència, gràcies a la intervenció i al paper decisiu d’Esquerra al Govern català. Parlar de transformar el model econòmic, a aquestes alçades, a l’Europa que vivim, i amb l’experiència d’uns quants anys de govern tripartit, és com a mínim ridícul, per no dir patètic. Es pot parlar de continuar o aprofundir, i en alguns (pocs) casos, fins i tot corregir determinades polítiques socials, però “transformar el model econòmic”...? Quanta pretensió per tan poca teca!.

Negociar l’incompliment de la llei

El President del Govern espanyol ho va dir ben clar en l’acte celebrat dies enrere al País Basc, i on va assistir també el President de la Generalitat, pregonant la prioritat de la família socialista per damunt de menudalles regionals. Es referia a les declaracions de diversos barons socialistes, entre els quals podem comptar José Montilla, sobre el nou model de finançament. El President català va sorprendre amb unes declaracions amb les quals semblava voler plantar cara a Madrid, i que van merèixer l’aplaudiment general, inclosa l’oposició. Sincerament, a mi em van semblar excessius els elogis, perquè tot plegat semblava més una escenificació per a consum intern que una voluntat clara de posar en primer terme els interessos del país.

Per això, José Luís Rodríguez Zapatero va fer aquella advertència al president català, en públic, i en presència seva, cridant-lo a l’ordre i a rendir l’obediència deguda al seu superior; com el mestre d’antiga escola que aburricava els alumnes davant la resta de la classe. Havia d’oblidar-se del seu càrrec de President del Govern de la Generalitat, i assumir el seu rol de submís militant socialista. Així s’explica la negativa de José Montilla a convocar els partits catalans per a fixar una posició comuna enfront dels intents del Govern espanyol de no complir (no ja una promesa, que a això ja hi estem acostumats) una llei aprovada per les Corts espanyoles. Com a bon i disciplinat militant del PSOE anirà a Madrid per a consensuar la posició dels socialistes pel que fa al tema de finançament. Després, com a President de la Generalitat ja s’espavilarà per a fer valdre la seva autoritat sobre els seus socis de govern per a acceptar la decisió presa.

L’Artur Mas protesta, i ERC i IC-V callen. Tan convençuts estan que Montilla no farà cas de Zapatero i posarà els interessos de Catalunya per davant dels del partit? De moment, ja comencem malament alterant l’ordre lògic de les primeres reunions, però especialment greu és que s’accepti encetar una negociació multilateral, com si s’hagués de pactar el compliment o no de la llei. A més, ells juguen amb l’avantatge de saber que la justícia els farà costat a l’hora d’incomplir la Llei.