Causa comuna per a un front nacionalista

Des de fa temps, (el Carretero d’ençà que el van treure del primer Govern tripartit) hi ha sectors d’ERC, del seu entorn o de l’àmbit independentista que es mostren clarament hostils amb el pacte de Govern que ha portat els socialistes al capdavant de la Generalitat. Per a alguns, el primer tripartit tenia una justificació, però el segon no; mentre que per a altres cap dels dos està justificat. Naturalment, hi ha també els fidels a l’aparell del partit que consideren ben profitosos ambdós acords tripartits, i no veurien malament repetir la història per tercera vegada.

A un any de les eleccions, l’electorat voldrà saber quines són les intencions dels diferents partits en matèria de possibles coalicions de govern, i des del món independentista s’estarà a l’aguait del que pugui pensar la direcció d’Esquerra. I en aquest sentit, Joan Puigcercós ja avançava per on anirien els trets. Quan en una entrevista se li demanava sobre una possible aliança amb CiU, responia: “Sempre he dit que els fronts requereixen una causa comuna”. I en alguna altra ocasió també ha recordat que l’important no és amb qui, sinó per a fer què. Sembla un plantejament molt raonable, encara que molt poc usual en la pràctica política actual en què tot es basa en una lluita pel poder, sense objectius i projectes de país. La consecució o la preservació del poder, amb tots els beneficis personals i partidistes que el poder comporta, és l’únic mòbil de la lluita política. Per això és bo sentir que algú planteja la necessitat de tenir, prèviament a cap pacte, una causa comuna. Està clar que algú li pot demanar quina era, doncs, la causa comuna per a fer els acords tripartits.

Amb tot, coincidiria amb Joan Puigcercós que per a fer un front comú amb CiU cal tenir una causa comuna. Una causa que valgui la pena, com ara avançar significativament cap a la sobirania nacional, i deixar-se d’estupideses com allò de “la pluja fina” que no deixa de ser la reedició del “peix al cove”. Si del que es tracta és de veure com gestionem la migrada autonomia, de com ens repartim el petit pastis de la Generalitat com ha fet el tripartit (tripartit en aquest cas ha significat un govern partit en tres), potser no val la pena crear les expectatives que podria crear un front nacionalista entre convergents i republicans. Aquesta hauria de ser la carta definitiva per a fer el salt cap a l’exercici del dret a decicir.

Cursos per a aturats, o el timo de l’estampeta

El missatge oficial és molt clar: el futur passa per la formació. La gent que, amb poca qualificació professional, es troba a l’atur cal que faci cursos de formació que li seran imprescindibles per a reinserir-se en el mercat laboral. Encara que alguna vegada s’ha volgut vendre la idea que, al capdavall, els titulats universitaris també tenen problemes per trobar feina i sovint s’han de conformar amb un lloc que no té res a veure amb la carrera que han estudiat, el cert és que les persones amb estudis tenen més possibilitats laborals, i a la llarga poden acabar treballant en temes relacionats amb la seva preparació acadèmica. El problema ve quan un treballador en situació d’atur es decideix a fer algun curs de formació.

En principi sembla que hi ha una àmplia oferta de cursos per a treballadors en atur, però quan un busca alguna especialitat en concret les possibilitats es redueixen dràsticament, no es fàcil trobar-ne a comarques, i menys si hom busca un curs presencial. Al final és molt probable que s’hagi de recórrer a cursos subvencionats, però organitzats per empreses, sindicats o patronals, en la modalitat de “a distància”. Un cop matriculat en un d’aquests cursos a distància resulta que el curs consisteix bàsicament en uns llibrets amb els continguts i un qüestionari o avaluació final amb unes preguntes elementals, de comprensió de text o de simple repetició del que es diu en els manuals. Amb una facilitat extraordinària, en poques setmanes i sense gaire esforç, hom pot acabar rebent un diploma que certifica haver seguit el curs; un diploma sense cap validesa acadèmica, però també sense cap credibilitat si la gent sap com es fan aquests cursos.

Es pot adduir que, si volen, si hi posen interès per la seva part, d’aquest cursos els treballadors també en prou treure algun profit. Naturalment, i si en lloc d’inscriure’s al curs s’hagués comprat els manuals pel seu compte, també. Però, sembla evident que aquests cursos serveixen per poca cosa més que per a distreure el personal... a part de ser una magnífica font de finançament de les entitats organitzadores; a càrrec de l’erari públic, és clar.

Política fàcil, per a principiants (i V)

En política el temps passa a una gran velocitat, i la memòria és efímera. La majoria de les acusacions que feien els grups d’esquerra quan eren a l’oposició, publicitat institucional excessiva, excés de càrrecs de confiança, nepotisme, clientelisme, etc, ara les poden fer tranquil·lament els convergents. Com diu la dita: “el rector no es recorda de quan era vicari”. El greu del cas, és que tant els uns com els altres tenen raó. Així, els convergents poden retreure al govern coses que ells també feien quan governaven, i l’esquerra pot defensar-se amb els mateixos arguments: vosaltres també ho fèieu.

No s’acostuma a fer ús de l’hemeroteca, tot i que amb les noves tecnologies és molt més fàcil. Ni els polítics ni els mitjans de comunicació, que podrien posar de relleu la incoherència dels que censuren el que ells feien habitualment o defensen ara el que abans denunciaven. Això fa que a la ciutadania la música sempre soni igual, i li sigui difícil d’esbrinar quin són els intèrprets en cada cas. Per tant, quan un orador surt a la tribunal i es posa discursejar a vegades amb un to enèrgic i vehement, la gent ja sap que és pura comèdia. Està seguint un guió que és el que correspon a la seva situació actual però no a cap creença ni idea concreta. I la gent, que no es tonta, sap que no cal fer-ne massa cabal.

Per això, a vegades els polítics queden parats en veure que la gent no respon davant d’arguments que els semblen irrefutables. I és que ells mateixos han fet que fins i tot les bones idees i els bons arguments perdin valor i credibilitat.

Política fàcil, per a principiants (IV)

En el descrèdit de la política els mitjans de comunicació hi juguen un paper important. En lloc de donar rellevància als polítics honestos, si és que n’hi ha algun, el que fan és participar del sarau esperpèntic i del xou televisiu que acaba fastiguejant a tothom. En el futbol, els àrbitres poden equivocar-se, però en cas que algun s’adonés del seu error i gosés rectificar, aleshores els mitjans de comunicació se li tirarien al damunt titllant-lo de covard, de poca personalitat i de manca d’autoritat. En la política passa el mateix: qualsevol estupidesa es pot sostenir sempre que a ningú se li acudeixi de rectificar.

Quan es produeix un fet més o menys greu, correspon demanar responsabilitats. Si ni la persona implicada ni els seus superiors no reconeixen l’error, es pot produir una polèmica d’acusacions i desmentiments que s’allarga fins que algú o altre se’n cansa. Normalment, els espectadors o els lectors. Però, si a algú se li acudís reconèixer que hi pot haver hagut un error, com si els polítics fossin humans a qui es pogués perdonar un error, aleshores se li exigeix immediatament la dimissió. I en cas que la dimissió ja l’hagués presentada ell, aleshores es demanen responsabilitats i dimissions cap als seus comandaments.

Segons l’opinió generalitzada, els polítics han de fer sempre el paper d’oposició dels altres. Això vol dir que si són al Govern no poden acceptar idees ni propostes que vinguin de l’oposició, ni l’oposició no pot aplaudir accions de govern. A cadascú el paper que li correspon. En cas contrari, en lloc d’elogiar l’actitud d’honradesa del qui sap reconèixer els encerts i les aportacions dels altres, els mitjans de comunicació i la resta de forces polítics llançaran l’acusació de manca de projecte propi, de seguidisme, de poca personalitat, o del que calgui. És el concepte rastrer de la política que entre tots hem anat fabricant.

Política fàcil, per a principiants (III)

Els polítics tenen una idea obsessiva del discurs. No poden admetre que les coses són molt més senzilles, a vegades inabastables, i que es mouen per pròpia inèrcia. I, aleshores, per a cada ocasió treuen el discurs que toca, ja sigui de govern o d’oposició. Amb el ben entès que quan es produeix una alternativa política en una administració els mateixos discursos es repeteixen encara que ara canviant els protagonistes. Ho veiem davant de qualsevol incident greu o d’una conjuntura global, així com també en els debats de política general o en els pressupostaris.

A principis d’estiu, quan hi va haver tot un seguit d’incendis forestals d’una certa magnitud, uns quants polítics d’esquerres van descobrir que les condicions climàtiques, que ells negaven rotundament quan eren a l’oposició, hi tenen molt a dir en això dels incendis. Una lliçó de geografia elemental que a alguns els ha costat molts anys d’aprendre i que a altres se’ls ha esborrat de la memòria tan bon punt han passat a l’oposició.

Si la crisi econòmica hagués esclatat uns mesos abans Zapatero no hauria guanyat les eleccions, perquè tothom l’hauria responsabilitzat a ell i a la seva política. De la mateixa manera que si la remuntada de la crisi, que en algun país sembla que ja en comencen a veure algun brot verd, es produeix clarament abans de les properes eleccions, el Zapatero no tindrà cap vergonya per adjudicar-se tot el mèrit. El que sigui, menys reconèixer que vivim en un món amb uns capacitats i unes possibilitats d’incidència limitades. Si algú vol retreure-li el fet de la crisi també li haurà de reconèixer el mèrit de sortir-ne; i a l’inrevés, si algú es vol penjar la medalla de remuntar la crisi, també se li hauria de poder adjudicar la responsabilitat de ficar-nos-hi. Quan hi ha un debat de política general o de pressupostos l’oposició ja té els discursos preparats. Un, dient que el Govern ha divagat i que no ha tocat els problemes reals de la gent, per si el governant fa un discurs més teòric; i un altre dient que ha avorrit el personal amb moltes xifres, però que hi falten idees i projecte general, per si se li acut de fer un repàs minuciós i quantificat de la realitat o de la seva politica de govern.

S’assemblen molt més els discursos dels uns i dels altres quan es troben en una mateixa posició, tant si és de govern com d’oposició, que els d’un mateix partit en una o altra situació. I és que, al capdavall, les diferències tampoc són tantes.

Política fàcil, per a principiants (II)

En política sembla que tothom tingui pressa. Res no pot esperar. O s’aconsegueix de forma immediata o ja considerem que estem perdent el temps; i ens podem passar anys i dècades reclamant accions immediates. A mi no m’importaria excessivament que els problemes es resolguessin a poc a poc, que s’avancés pas a pas, que s’anés fent via... sempre que s’avancés en la direcció adequada, està clar!.

Algú pot sentir-se apressat i reclamar per demà mateix la proclamació de la independència. Perfecte. Mentre que altres poden creure que és un camí que hem de recórrer per etapes. Bé, d’acord. Per mi, si pot ser aquesta tarda, no esperem pas a demà. Però tampoc em fa res donar un vot de confiança als qui creuen que ha de ser un procés gradual, que exigirà pactes, renúncies temporals i rebre alguna que altra clatellada. Això sí, vull veure que caminem en la direcció adequada, que realment es fan algunes passes, que hi som més a prop ara que no pas uns anys enrere. I em costa de veure-ho sincerament.

És el que passa amb la llengua catalana. La política lingüística ha estat portada sempre per nacionalistes; primer els convergents i després els republicans. Teòricament, es tractava de recuperar la normalitat de la llengua i garantir-ne el futur. Podíem fer-hi un vot de confiança, de la mateixa manera que els nacionalistes espanyols hi feien un vot de censura a priori. Però el temps passa i els resultats són els que són: la davallada de la llengua catalana continua en tots els àmbits. Es perd en qualitat i singularitat, es perd en àmbits d’ús i en alguns territoris ja s’ha trencat la transmissió generacional. Pràcticament tots els indicatius són negatius, però és igual: els polítics del Govern en lloc d’esmenar-se i reconèixer que anem de mal borràs, fan veure que no veuen res; i l’oposició espanyola, que està aconseguint el seu objectiu d’arraconar la llengua catalana i disminuir-ne el seu ús, continuen queixant-se per sistema.

I així podríem dir-ho en tots els casos, com en el finançament, per exemple. A priori, puc pensar que ha estat un mal acord. Però bé, anotem-nos les dades i l’any que ve o el següent en parlem. Tampoc passaria res si el finançament que necessita el país, en lloc de tenir-lo el 2009 com tocava el tinguéssim el 2010 o el 2011. Però no s’acostuma a fer així. Passi el que passi, cadascú mantindrà la seva posició, per principis, encara que la realitat demostri el contrari. En el món de l’empresa, un directiu que esgrimís grans eslògans i plans estratègics, però que al capdavall els números no li sortissin, el traurien per inútil. En canvi en la política, no. Creem uns eslògans, muntem unes estratègies, tant si són des del govern com si són des de l’oposició, però no baixem del burro, siguin quines siguin les xifres reals. O pitjor encara, ni tan sols interessa contrastar les dades. La realitat no interessa.

Política fàcil, per a principiants (I)

La gent, en el llenguatge col·loquial, fa servir el terme “política” no tant per a referir-se als afers públics com per denotar quelcom que està corromput, que amaga intencions inconfessables o que conté alguna trampa o engany. I no els falta raó: els professionals de la política han fet i continuen fent mans i mànigues per aconseguir un desprestigi ben guanyat de la seva professió. Deuen pensar que, així, tindran menys competència; i tampoc els falta raó, perquè és evident que les ments més preclares i més lúcides, les més preparades i més capacitades no acostumen a ficar-se en política. I és que la política sembla l’art de fer difícil allò que és fàcil, o que ho hauria de ser.

En l’activitat política hi ha una clara tendència a complicar el que hauria de ser molt senzill, a defugir qualsevol raonament racional i lògic per embolicar-se en rocambolesques elocubracions que no porten enlloc. Per això, sovint, els debats polítics semblen més diàlegs de besucs o jocs dels disbarats que veritables argumentacions de gent sensata. Està clar que tampoc hi ajuden gaire els mitjans de comunicació, interessats més aviat en atiar el foc i crear un magma de declaracions altisonants que ni tenen cap finalitat ni s’adiuen en absolut amb la realitat; però un titular és un titular, i no es qüestió d’espatllar-lo per un simple criteri d’objectivitat o per la filigrana de voler contrastar la informació. Ells creen els ambient enrarits i simulen estats d’opinió que, al seu torn, han de provocar una reacció en la mateixa classe política. I la ciutadania, sense enterar-se’n.

Aprofitant les vacances, voldria fer algunes consideracions sobre aquesta qüestió. Donar una pinzellada d'aquests tics i vicis de la política que han fet que la ciutadania se’n senti completament allunyada. I que, avui per avui, no hi ha ni el més mínim símptoma que cap partit ni cap polític estigui disposar a intentar corregir-ho.

Incontinència estival

Aquest ha estat un estiu calorós, en què les altes temperatures s’han mantingut durant molts dies a nivells molt per sobre de la mitjana. I això es nota. Es nota en la gent del carrer, tant si fa vacances com si no, el ritme s’alenteix i la xafogor convida a lectures fàcils, però es nota sobretot en els polítics que es deixen anar en una fluixera que esperem que quedi oblidada tan bon punt comenci el nou curs. D’aquesta mena de diarrees estiuenques n’hi ha hagut per a tots els gustos: l’oportunitat de fer una remdelació de Govern, les acusacions d’espionatge per a amagar la corrupció que esquitxa els populars, la conveniència de celebrar manifestacions preventives amb aquell discurs tan ridícul de no posar benes abans de les ferides, i ara la dels dirigents d’Esquerra començant a posar condicions per a un futur pacte de Govern.

Puigcercós i Ridao fan una cursa de relleus per veure qui li engalta més grossa. I no tant perquè sigui una barbaritat el que diuen com per la contradicció existent amb el que s’ha fet fins ara, amb els acords del darrer Congrés del partit, i sobretot entre les seves pròpies declaracions. Va començar Puigcercós fent una afirmació contundent per a la propera legislatura: el primer Tripartit va ser el de l’Estatut, el segon el del finançament i el tercer ha de ser el del dret a decidir. Al cap d’uns quants dies semblava que ja es conformaria amb què els socialistes no votessin diferent aquí que a Madrid. Tot seguit, sortia amb una altra consideració ben assenyada: un pacte de govern s’ha de basar en una causa comuna. Ningú sap hores d’ara quina era la causa comuna ni del primer tripartit que va donar com a resultat un estatut ribotejat gràcies al pacte entre convergents i socialistes; ni quina era la causa comuna del segon tripartit que ha suposat una nova baixada de pantalons amb aquest sistema de finançament que no compleix ni el que marca l’estatut ribotejat. Temps enrere, Ridao havia afirmat que no es podia signar un nou acord de finançament si no s’hi sumava també CiU. Però d’allò ja fa molt de temps, com també en fa del darrer Congrés en què es van marcar unes línies vermelles de les quals en teoria no es podia passar, i que ja han quedat del tot desdibuixades de tant passar-hi pel damunt. En aquell mateix Congrés es va fixar la data del 2014, com a data per a l’exercici del dret a decidir; però ara aprovarem una llei que ho impidirà explícitament, i no pas per imposició de Madrid. I tan allunyat queda aquell Congrés que ara parlem del 2014 com a data per començar a parlar de la renovació de l’encara no estrenat sistema de finançament...

I aquí és on Joan Ridao acaba de llançar la darrera astracanada de l’estiu: “Governarem amb qui estigui disposat a demanar el concert econòmic en cinc anys”. I dic astracanada no pas perquè, si fos seriosa aquesta condició per a fer una coalició de Govern, s’hauria perdut l’equidistància i només ens quedaria una opció; ni tampoc perquè això suposa donar per caducat aquell acord del Congrés del partit; sinó perquè, si no ens hem vist amb cor de reclamar un sistema de finançament que com a minim s’ajustés al que establia l’Estatut, com carai volem anar a “demanar” el Concert econòmic.

Sembla una proposta tan absurda com la d’aquells que diuen que si no ens accepten ni aquest Estatut ribotejat en demanarem un altre, o fins i tot demanarem reformar la Constitució. Amb la vènia de ses senyories, s’entén.

Arriba l’era de la informàtica a les escoles

Un bon dia, al President Zapatero se li va ocórrer llançar la proposta de finançar ordinadors portàtils per a tots els alumnes de 5è de primària. Ho va dir així, alegrement, comptant ell mateix que les seves promeses tampoc cal prendre-se-les seriosament; era una manera de dir, com podria haver anunciat que traspassaria el servei de rodalies, per exemple. La proposta va agafar de sorpresa fins i tot al Ministre d’Educació que es va trobar amb la impossibilitat de posar-la en marxa, tant perquè a cada comunitat autònoma han seguit un procés de modernització de les escoles diferent, com perquè ni tècnicament ni pel que fa als continguts no hi ha el material suficient per a implantar-ho.

En algunes comunitats més avançades, com ara a Extremadura, els alumnes ja disposen d’ordinadors de forma gratuïta, finançats per la Comunitat autònoma. En d’altres, com a Catalunya, fa anys que anem fent proves pilot, sense concretar mai res; de fet, en diuen proves pilot perquè només s’apliquen en àmbits molt restringits, però no perquè hi hagi la voluntat de generalitzar-les després. Les escoles capdavanteres en l’ús de les noves tecnologies són aquelles en què per iniciativa dels pares o dels mateixos mestres han encetat programes particulars, que fins i tot han estat reconeguts en forma de premis però que mai han estat presos com a models a reproduir en tot el sistema escolar. Aquest darrer curs, per exemple, fins i tot s’han fet passos enrere pel que fa a l’ús de les noves tecnologies a les escoles catalanes, ja que la Generalitat ha suprimit o congelat algun dels seus programes pilot, com el de la informatització de les biblioteques escolars. I, d’altra banda, el Govern de la Generalitat com a mesura preelectoral ja havia previst per a l’inici del darrer curs de la legislatura, és a dir el de l’any que ve, la gratuïtat dels llibres de text, comptant en què no s’hauria fet encara cap pas cap a la digitalització dels manuals dels alumnes ni la dotació del material informàtic adequat als centres.

Per no fer quedar en ridícul, doncs, aquelles Comunitats autònomes que com Catalunya van més retardades en aquest camp, el Ministre va pactar amb les autonomies l’aplicació de la proposta Zapatero respectant el procés de cada comunitat, que en el nostre cas equivalia a continuar amb l’absurda política de les proves pilot. Així, per a aquest curs continuarem fent proves, que en aquest cas serà en alguns centres de Secundària. Però serà a tants pocs centres que les editorials no consideren suficientment rendible l’edició de materials didàctics en format digital, de manera que sense els contingut específics les proves pilot tampoc seran indicatives de res. Més que proves pilot, el que fem són pilots de proves per anar tirant.

Abans o després, tant se val

Potser perquè estan molt desvagats o mancats d’idees, però l’absurda polèmica que s’han inventat entre mitjans de comunicació i polítics sobre la conveniència o no de manifestar-se abans o després de la sentència del Tribunal Constitucional en relació a l’Estatut, em sembla delirant. El dret a manifestar-se hi és prescindint de si algú ho considera una mesura preventiva o si ho veu com una forma d’expressar l'opinió sobre un fet o una sentència, i al marge de si pot ser més o menys inútil manifestar-se. I l’absurd arriba al seu summum quan hi ha qui pretén treure’n conclusions ideològiques segons si es pren una o altra opció.

Entenc que de respostes n’hi poden haver moltes i diverses, i no forçosament contradictòries, sempre que sapiguem veure quina és la línia divisòria entre la submssió i la dignitat nacional. Com ja he dit en més d’una ocasió, tots els partits catalans, inclosa ERC, van encetar el procés de reforma estatutària acceptant el marc constitucional vigent; tothom era conscient que no s’estava elaborant l’Estatut que es voldria per a Catalunya sinó aquell que encaixés dins dels paràmetres de la Constitució espanyola, i per tant acceptant les seves regles de joc. I entre aquestes regles de joc hi havia que la funció del Parlament de Catalunya es limitava a fer una proposta de Llei a les Corts Espanyoles, que l’Estatut no era una llei catalana sinó una llei espanyola, que el poble de Catalunya com a màxim tenia la potestat de rebutjar o d’acceptat l’Estatut aprovat per les Corts espanyoles en lloc de refrendar el text elaborat pel Parlament de Catalunya, i que al capdavall de tot el procés hi havia un Tribunal Constitucional amb la facultat d’invalidar el que cregués que no s’ajusta a la Carta Magna o fer-ne una interpretació restrictiva. I tot això es va acceptar d’entrada. Per alguns, perquè com a espanyols no podien seguir cap altre procediment, i per altres perquè potser era una darrera oportunitat per veure fins a quin punt les aspiracions del poble de Catalunya podien tenir cabuda en aquest Estat espanyol i en aquest marc constitucional.

Per suposat que per als qui creuen que com a espanyols s’han de cenyir al marc legal que estableix la Constitució no té cap sentit manifestar-se ni abans ni després de la sentència del Tribunal Constitucional. Les sentències, si no es poden recórrer, s’han d’acatar i prou. Per tant, la primera gran línia divisòria al si de la societat catalana i especialment dels seus representants polítics estarà en l’actitud d’acatament o no de la sentència. Si el Govern de Catalunya i el Parlament fan acte d’acatament de la sentència, ja no hi ha res més a dir. I aquí sí que seria greu, des d’una perspectiva nacionalista, que Esquerra se sumés a aquest acte de submissió. Si acceptem i acatem les seves regles de joc, manifestar-se és d’una absurditat total. O pitjor encara, podria ser una forma de maquillar o dissimular la renúncia a defensar la sobirania nacional. L’important no serà sumar-se o no a una manifestació, sinó l’actitud d’acatament que puguin tenir les nostres institucions i els partits que les dirigeixen.

Tot i que el procés estatutari es va iniciar seguint les regles de joc constitucionals, ara seria el moment per part dels catalans de fer un acte d’afirmació nacional. Si amb l’esforç de limitar al marc constitucional les legítimes aspiracions de Catalunya, refrendades democràticament i per àmplia majoria per la ciutadania, tampoc tenen cabuda en aquest Estat espanyol, caldrà fer un pas endavant unilateral cap a la sobirania. No té cap sentit, o té el sentit de reconèixer la nostra espanyolitat, argumentar que el Tribunal Constitucional pot estar mediatitzat pels partits espanyols que n’han nomenat els seus membres, com deu passar arreu; ¿o és que acceptaríem les retallades de l’Estatut si ens garantissin que els membres del Tribunal Constitucional han actuat amb imparcialitat? Tampoc té sentit afirmar que un Tribunal no pot revocar Lleis aprovades per dos Parlaments i votades en referèndum, perquè això és el que estableix el marc legislatiu vigent i ja ho sabíem abans de començar tot el procés.

Des de Catalunya es va proposar una fórmula per trobar un encaix dins d’Espanya. Si Espanya, a través de les seves institucions la rebutja, ens hem de sentit perfectament ligitimats per a buscar una altra sortida. Només algú que volgués manifestament enganyar i trair la ciutadania podria proposar com a resposta la ximpleria d’encetar un nou procés negociador, tant si aquest consistís en l’elaboració d’un nou Estatut com si consistís en la pretensió de reformar la Constitució. Els únics que poden reformar la Constitució són el PP i el PSOE, i en tot cas ho farien per fer més inviable l’encaix de les nostres aspiracions. Ens podem manifestar o no al carrer, si interpretem la sentència com un rebuig de les institucions espanyoles a acceptar-nos tal com som i tal com volem ser; i ho podem fer abans o després, tant se val, si ja donem per suposat que el Tribunal Constitucional retallarà l’Estatut o si simplement volem expressar la nostra voluntat de no permetre-hi cap retallada. Però les manifestacions seran sempre una qüestió menor, al costat de la decisió que prengui el Govern de Catalunya i el Parlament. I la qüestió és: ¿faran un acte d’acatament i de submissió (amb manifestacions o sense, tant se val), o faran un acte de sobirania?. Aquest serà el gran dilema; si acudim o no a una manifestació, o si ho fem abans o després de la sentència, és una pura anècdota.

Amb els aturats no s’hi juga

Encara no s’ha posat en funcionament el decret que permetia als aturats que no tenen cap subsidi cobrar un ajut mínim de 420 euros que Zapatero ja ha de fer marxa enrere. L’allau de crítiques i protestes de totes bandes ha fet que hagués de reconsiderar el tema. Una rectificació no hauria de ser negativa per sí mateixa, en la mesura que signifiqués reconèixer que tot és perfectible, que tothom té dret a equivocar-se, i que hi ha voluntat d’escoltar el sentir general de la societat. Però no sembla que les coses vagin per aquí, o en tot cas hi ha altres consideracions a fer.

D’entrada, és normal que els partits de l’oposició considerin insuficient, ja que no poden titllar-la d’inoportuna, la mesura aprovada inicialment. Fos quina fos, l’oposició sempre la trobaria insuficient. Per tant, la rectificació no ve motivada per les pressions polítiques dels partits. Han estat els mateixos pressumptes destinataris de la mesura, més que no pas els sindicats, els qui han posat el crit al cel quan s’han adonat que les condicions que es requeria per a accedir-hi en deixava fora la immensa majoria, creant un enorme sentit de frustració en un sector de gent desesperançada.

Tot plegat dóna la impressió de ser una més de les mesures improvisades que es treu de la màniga el Zapatero quan creu oportú recuperar el protagonisme mediàtic. Ell sap perfectament que el drecret és d’impossible compliment d’un dia per l’altre, en la mesura que preveu que els perceptors d’aquest subsidi estaran obligats a seguir algun curs de formació, i el més calent és a l’aigüera. Si, ara, els cursos de formació existents per a gent a l’atur, inclosos els cursos fantasma que serveixen bàsicament per a finançar determinades organitzacions, són del tot insuficients, amb l’aplicació del decret que els convertiria en obligatoris ja no cal ni pensar-hi.

Però, probablement, el més greu és la forma d’establir-ne els requisits. El lògic hauria estat pensar en quines podien ser les situacions més desesperades, i per tant les més urgents, per intentar paliar-les. Ja s’entén que els recursos són limitats, encara que sempre són limitats només per al que no interessa, i difícilment podia establir-se una mesura ni generalitzada ni excessivament generosa; un govern mínimament d’esquerres, que no és el cas, probablement sí que hauria proposat un subsidi mínim de subsistència familiar de caràcter general. Però, no. El Govern Zapatero estableix primer la quantitat que hi pensa destinar, i aleshores va cenyint les condicions per a acollir-s’hi fins que li surtin els números. D’aquesta manera, estableix una condició tan absurda com la d’haver quedat sense prestació a partir de l’1 d’agost, com si els qui fa més temps que hi van quedar ja no el necessitessin, o considerés que ja estan acostumats a sobreviure sense. I és que la prioritat de la mesura no eren les persones, sinó intentar donar un cop d’efecte mediàtic.

Al Partit Popular li ha sortit rodó

L’estratègia del Partit Popular li ha sortit de primera. Assetjat com estava per escàndols de corrupció per totes bandes, necessitava que els mitjans de comunicació giressin els ulls cap a una altra banda i que parlessin del que fos, menys de les seves accions delictives. I se n’ha sortit. Només ha calgut que la senyora Cospedal llancés una acusació a l’aire, que tots els mitjans de comunicació, els afins i els no afins, han centrat la seva atenció en aquest tema que, fins i tot suposant que tingués algun fonament, seria irrellevant al costat de la corrupció generalitzada existent al Partit Popular.

Les tonteries que ha arribat a dir la Secretària General del PP, la darrera de les quals dient que les proves de les seves acusacions es podien trobar en els mitjans de comunicació, no mereixerien evidentment cap titular de premsa, a no ser que sigui per preguntar-se com és possible que una persona tan incompetent estigui al capdavant d’un partit com aquest. En tot cas, es podria deixar per a les pàgines d’humor o per a les de “fets insòlits”, per a palesar el ridícul d’alguns personatges de la vida pública espanyola. Però, no. La Maria Dolores Cospedal no és cap incompetent ni ha fet el ridícul, ben al contrari. Ella soleta, amb un gest ben calculat i un estupidesa majúscula, ha entabanat els mitjans de comunicació, aquests sí molt més incompetents i ridículs, perquè facin bullir l’olla entorn d’un afer absurdament inventat com qualsevol altra serpent d’estiu.

Ara, els temes de portada ja no són les corrupcions que afecten el tresorer del partit, diputats i senadors, alcaldes i tècnics municipals, presidents autonòmics i alts càrrecs populars. Ara, ja no es tracta de veure si podran escapar de l’acció de la justícia com ha sabut fer sempre el Carlos Fabra de Castelló, malgrat totes les imputacions, o el Francisco Camps a qui de moment el seu amic l’ha alliberat del mal tràngol a base de reconèixer que havia mentit solemnement a la ciutadania valenciana; si ens voldran fer creure que tota la trama es feia d’esquenes a la més alta direcció del partit, i que els més de tres-cents imputats en els darrers temps, entre càrrecs públics i tècnics populars, són fruit d’una casualitat concentrada de casos aïllats o si formen part d’una organització mafiosa per a l’enriquiment personal... Ara, discutim l’estupidesa de si els populars han de presentar proves de les seves acusacions, i per tant si els socialistes han comès o no un delicte d’espionatge, si el Govern espanyol ha d’obrir o no una investigació.

Han aconseguit el seu objectiu. Per l’habilitat de gent com la Dolores de Cospedal, però també per la incompetència i l’estultícia d’uns mitjans de comunicació, incapaços de tenir criteri propi i de fer alguna cosa més que reproduir les declaracions creuades dels polítics que els estan entabanant.

El sí, però no; segons com, potser sí

Com que els mitjans de comunicació no tenen notícies per oferir, o no les consideren prioritàries, es dediquen a reproduir de forma reiterada les declaracions dels polítics, fins al punt que aquestes mateixes reproduccions periodístiques, en forma d’entrevista, de roda de premsa o de declaració forçada, esdevenen de nou titular de premsa per al dia següent. Ara ja no tenen ni la imaginació de fabular amb hipotètiques serpents d’estiu. I naturalment, acabat el culebrot del finançament, s’han embrancat amb el de la resposta a donar a la sentència del Tribunal Constitucional, i ja de cara al nou curs polític amb la possibilitat de reeditar el tripartit.

Els dirigents d’Esquerra semblen disposats a reprendre el camí de l’ambigüitat i l’equidistància d’altres temps. Almenys, verbalment. Tot i que Josep Lluís Carod Rovira apostava clarament per una reedició del tripartit, sense amagar que a ell personalment li faria il·lusió tenir un paper important al Govern, Puigcercós avançava les condicions per a formar govern. Amb molt bon criteri, afirmava que l’important no era amb qui, sinó el què: la causa comuna. I simplificava la història dient que si el primer tripartit havia estat el de l’Estatut i el segon el del finançament, el tercer en tot cas hauria de ser el del dret a decidir. Les condicions que posava el President d’Esquerra per a poder fer un pacte de Govern, si eren certes, feien del tot inviable la reedició del tripartit amb el PSC i molt difícil el pacte amb CiU. Però al dia següent, i després de les afirmacions de Carod, les condicions ja no semblaven tan dures i podria acontentar-se amb un compromís dels socialistes catalans a no fer tant seguidisme del PSOE, o com a mínim a dissimular-ho una mica.

Com que queden molts dies, i els mitjans de comunicació necessiten titulars, primícies i omplir forats, anirem sentint la cançoneta durant mesos i mesos. Tan aviat escoltarem l’arrauxat independentista que només pacta amb els qui vulguin fer causa comuna cap a la independència, com el pragmàtic estrateg que amb la seva pluja fina va fent passes cap enlloc, però sense perdre les prebendes del poder. Els entusistes seguidors, a l’igual que els seus detractors, trobaran mil i una ocasions per a mantenir la seva fe o per a confirmar el seu desencís. Dependrà del dia, del moment o del mitjà: ni sí ni no, potser tot el contrari.

Alarmes disparades per la Grip Nova

Des del més d’abril que se sap que la Grip nova, o Grip A, està fora de control; i amb l’arribada de la tardor hi ha moltes possibilitats que acabi afectant a percentatges altíssims de la població. Llavors ja es parlava que podria patir-la fins a un 50% de la població europea. Res de nou, doncs. Se suposa que les autoritats del país, incloses les sanitàries naturalment, des de fa mesos que estan posant en marxa l’enorme dispositiu que caldrà tenir a punt si es compleixen les previsions. Les repercussions poden ser dantesques: des de caos a les empreses i a la mateixa administració per l’absentisme laboral a la incapacitat del sistema sanitari, ja prou col·lapsat ara mateix, per a fer-hi front.

Una cosa, doncs, és el treball immens que hores d’ara deuen estar fent les administracions per tal de poder donar resposta a la situació que es pot crear amb la propagació generalitzada de la grip nova. I l’altra, com s’ha de preparar la població per a afrontar la situació amb una certa normalitat. Estic convençut que hores d’ara hi ha departaments sencers de l’administració treballant en el tema, per tal que arribat el moment no hi hagi col·lapses en els serveis, i menys en els sanitaris; per exemple, les mesures i protocols d’aïllament que se segueixen ara en els centres sanitaris per a cada nou cas sospitós d’estar afectat per la Grip A, serien del tot inviables sense canvis substancials en el seu funcionament i sense dotacions i espais específics. I aquest ha de ser un treball de previsió que l’administració deu anar fent sense necessitat de donar-ne massa publicitat.

Ara bé, una altra cosa és el missatge d’alarmisme que s’està donant des de la mateixa administració. Els consells que es comencen a difondre dubto que siguin massa eficaços per a evitar nous contagis, però sí que ho són per a crear un estat l’alarma generalitzat. I només faltava que el Ministre d’Educació anunciés que el dia 1 de setembre es plantejaran si cal endarrerir l’inici del curs escolar. D’aquí a l’1 de setembre difícilment hi haurà res de nou, del que ja se sap des del mes d’abril. Però el sol fet d’advertir d’aquesta possibilitat, només justificada en cas d’emergència general, ja demostra que el pànic potser encara no ha arribat al conjunt de la població però sí als màxims responsables de l’administració. Sort que, en el cas de Catalunya, el Conseller Maragall està de vacances.

La realitat no interessa als mitjans de comunicació

En política sovint es tenen més en compte els gestos i les declaracions que els fets reals. Només cal veure les portades dels mitjans de comunicació per adonar-se que no s’informa tant del que ha passat com de les declaracions dels polítics interpretant el que segons ells està passant, encara que sigui anant en contra de la realitat més objectiva. Els nous Governs nacionalistes del País Basc i de Galícia, obsessionats per les qüestions identitàries, han prioritzat la seva tasca amb tot de mesures tendents a la defensa de la llengua, la cultura i la nació espanyoles, i en detriment de les pròpies de cada país.

Naturalment, ells neguen que vagin en contra del basc o del gallec, amb la mateixa contundència amb què abans afirmaven que les polítiques dels governs anteriors eren excloents, tendien cap al monolingüisme o discriminaven la població castellanoparlant. Però, per això es fan les enquestes i els estudis. Al País Basc, per exemple, la darrera enquesta sociolingüística revela que, seguint les polítiques dels governs liderats pel PNB, la població bilingüe s’ha gaire bé doblat, arribant a un escadusser 30%. Continua havent-hi, doncs, encara un percentatge altíssim de població monolingüe, que sempre és, està clar, monolingüe en castellà i mai en basc. Tot i que un 62’5% de la població és favorable a la promoció de la llengua basca, el cert és que els avenços són lents i sempre en la direcció d’incrementar la població bilingüe. És el mateix que ha passat a Galícia o que passa a Catalunya, tot i que en el nostre cas continua havent-hi un clar retrocés de la llengua catalana. Al País Valencià, en canvi, el procés no és que sigui lent, sinó vertiginós en el sentit negatiu de pèrdua de la llengua pròpia, i de tendència al monolingüisme castellà.

La dialèctica política, doncs, la que recullen els mitjans de comunicació, no té res a veure amb la realitat demostrable i demostrada. Els governs que s’abanderen del bilingüisme i sobretot de l’alarmisme de no perjudicar el castellà aconsegueixen una clara i ràpida regressió de la llengua autòctona, i un clar increment de la població monolingüe en castellà. Mentre que els governs que sovint són acusats d’excés de zel en favor de la llengua pròpia, en el millor dels casos aconsegueixen un increment del bilingüisme, mentre que en d’altres, com a Catalunya, ni tan sols aconsegueixen frenar la constant reculada de la llengua pròpia. No es tracta que ho digui un o altre polític; ho diuen les xifres objectives. Però als mitjans de comunicació no interessa la realitat del que està passant, sinó els protagonistes polítics que interpreten i tergiversen a la seva manera aquesta realitat.

Errors de càcul

Sovint, podem caure en la temptació d’actuar pensant en com respondríem nosaltres si algú actués de la nostra manera. Vull dir que hi ha el perill d’aplicar estratègies pensant més en l’eficàcia i la percepció amb què les rebem nosaltres que no en l’eficàcia i en com seran rebudes pels qui han de ser l’objecte de la nostra acció. D’aquí vénen, potser, molts fracassos i moltes decepcions en l’àmbit polític. Vegem-ne dos exemples molts diferents entre si, però que tenen aquest denominador comú: el seu punt de vista no es correspon amb el nostre.

En l’escena internacional, des del món occidental s’apliquen mesures per a condicionar i pressionar règims autoritaris, fonamentalistes o simplement poc predisposats a obrir-se a les economies liberals. I les mesures que s’hi prenen sembla que haurien de funcionar, perquè certament, des de la nostra mentalitat, a nosaltres sí que ens farien reaccionar. Aquí, un Govern que per la seva mala gestió ens portés a un aïllament internacional, a passar penúries econòmiques, a quedar al marge del que anomenem progrés, duraria quatre dies; la pressió de la mateixa societat el faria caure. A molts països, sobretot del món islàmic, les mateixes mesures de pressió donen encara més estímul als talibans o als fonamentalistes; l’amenaça física, que a nosaltres ens espaordiria, no té cap efecte en una societat on hi ha gent que s’immola voluntàriament per la seva causa, sense necessitat que el seu acte sigui reconegut com una heroïcitat o tingui cap repercussió especial. Probablement, els estrategs dels països occidentals necessitarien assessors autòctons, que realment entenguessin com perceben ells les nostres accions, si volen millorar-ne l’eficàcia.

I l’altre cas, més proper. Els escàndols de corrupció que està vivint i trampejant el Partit Popular, si es donessin a qualsevol partit d’esquerres o a qualsevol partit nacionalista, serien nefastos per al futur d’aquests partits i en alguns casos podrien portar a la seva desaparició. Però no ens enganyem, la mateixa situació al Partit Popular els pot portar directament a guanyar les properes eleccions. Ells tenen a favor uns mitjans de comunicació que minimitzen les seves corrupcions, però sobretot tenen un electorat sense més ideals que els d’afavorir uns interessos concrets, entre els quals hi ha naturalment el dels polítics que els defensen. El que a mi em semblaria imperdonable que ho fes un dels meus, del meu partit vull dir, a ells els sembla el més normal, perquè al capdavall és el que farien ells si poguessin.

Corrupcions, espies i reunions secretes

Si seguíssim el mateix criteri que es fa servir per a prohibir manifestacions i il·legalitzar formacions polítiques abertzales, adduint que com que hi ha membres d’aquestes organitzacions més o menys vinculats amb altres organitzacions il·legals o que no els condemnen o que fins i tot hi donen suport, avui la Justícia estaria emprenent la il·legalització del Partit Popular com a associació il·lícita amb finalitats delictives. La quantitat de dirigents, càrrecs i ex alts càrrecs del partit i institucionals involucrats en pressumptes delictes ho justificaria plenament. Però ja sabem que és una solemne bajanada pretendre que la Justícia medeixi amb el mateix criteri grups i persones d’ideologies tan diferents.

Qualsevol altra organització, mínimament d’esquerres o nacionalista, que es veiés involucrada en una quantitat tan gran d’escàndols de corrupció, seria linxada per tots els mitjans de comunicació, inclosos els que en teoria li podrien ser més afins. En el cas del PP, no. La seva premsa, amb un pes importantíssim en l’àmbit espanyol, minimitza els fets i els considera com a casos puntuals o irrellevants; o com a mínim s’escandalitza molt més i dóna molta més publicitat al possible espionatge de dirigents populars. Naturalment, només els escandalitzen les pressumptes escoltes il·legals fetes al seu partit, però no les fetes i confirmades a Nafarroa Bai, per exemple. Els serveis d’intel·ligència de l’Estat, d’aquest i de qualsevol altre, sempre fan accions d’espionatge, legalment anomenades diligències informatives fetes amb discreció. Les fan els governs socialistes com les van fer els governs populars. Si ara és notícia no és perquè els professionals del periodisme valorin com a noticiable el fet, sinó que, fidels al partit que domina els mitjans, han de crear una cortina de fum per amagar les seves vergonyes en forma causes obertes per corrupció generalitzada.

És la mateixa estratègia que utilitzen els socialistes catalans contra CiU per amagar la seva submissió al PSOE, alertant de reunions secretes entre CiU i el PP. Tothom sap que tots els grups polítics, per rivals que siguin públicament, mantenen contactes i reunions discretes permanentment. Això no seria notícia; és la normalitat de cada dia. Com diu el manual de periodisme, la notícia no és que un gos mossegui una persona, sinó que aquesta mossegui el gos. Els mitjans de comunicació, però, es fan ressò de la quotidianitat presentant-la falsament com a notícia perquè hi ha més professionals que utilitzen el carnet de partit que el de periodista.

Finalment, tots al carrer. I les institucions?

Finalment, algú s’ha començat a despertar i a preparar alguna cosa davant la imminent sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. Cal felicitar Òmnium Cultural que una vegada més s’hagi posat al capdavant per mobilitzar la societat catalana en defensa de la identitat nacional, i que ho hagi sabut fer amb un sentit de transversalitat. Una gran manifestació de rebuig a qualsevol menyspreu d’un Tribunal que és part interessada políticament en el conflicte sobre el qual ha de dirimir, és el mínim que es pot fer. Però no serà la resposta fonamental i, per tant, resultarà del tot insuficient, per no dir fins i tot irrellevant.

Per exitosa que sigui la manifestació, a Madrid la minimitzaran i al cap de dos dies tot quedarà oblidat, però amb la sentència en ferm. És possible, fins i tot, que alguns partits tinguin la temptació de tirar-se els plats pel cap, per carregar-se mútuament les culpes, i discernir la divisòria entre bons i mals catalans en funció de si s’adhereixen o no a la manifestació unitària. La veritable resposta que necessita el país no és la de les manifestacions al carrer, per més positives que siguin; sinó la dels seus representants polítics. Per Felip Puig “el Parlament haurà de determinar una resposta per veure com responem a l'atac de l'estat espanyol”, i per Josep Huguet “els catalans tenen una tendència a desfogar-se en grans manifestacions que després no acaben en res perquè una part de la classe política és covarda i no afronta les demandes populars”. La primera covardia és la dels dirigents polítics que afirmen que cal esperar la sentència, especulant amb la possibilitat que la retallada sigui assumible, és la d’un Govern irresponsable que assegura no tenir res previst, i es la d’unes forces nacionalistes incapaces de fer un front comú (no només una gesticulació).

No es tracta de si la manifestació s’ha de fer abans o després de la sentència. Tant se val. Però sí que es tracta de rebutjar que aquest Tribunal Constitucional pugui dictaminar sobre el que ha decidit el poble de Catalunya en referèndum; i tant és que la retallada sigui més o menys important o que sigui d’anul·lació d’articles o interpretativa. Esperar la sentència vol dir reconèixer l’autoritat moral d’aquest Tribunal i fer acte de submissió. I la resposta de veritat és la que donarà el Govern de la Generalitat i el Parlament de Catalunya; aquí és on es veurà l’actitud de submissió o de dignitat nacional, la prioritat de defensar el país o de defensar unes cotes de poder. Els gestos, com les manifestacions, estan bé; però el que compten són les accions, les de les nostres institucions.

PSC-ERC-CiU, joc a tres bandes

A banda dels extrems, la centralitat política del país està basada en el triangle que formen aquestes tres forces polítiques: PSC, ERC i CiU. Si no hi ha un canvi significatiu en la correlació de forces parlamentàries, qualsevol possibilitat de coalició de Govern passa per les aliances que puguin fer entre ells. I sembla improbable que es retorni a una situació hegemònica com la que hi havia hagut temps enrere en què un partit pugui governar en solitari amb suport puntuals, que podrien ser del Partit Popular en el cas dels convergents i d’Iniciativa en el cas dels socialistes. Amb tot, aquest joc a tres bandes resulta desigual.

L’altre dia, un nacionalista de pedra picada (nacionalista espanyol) com Joan Ferran, deia que l’Artur Mas era el gran obstacle per a la sociovergència. Venia a dir que hi hauria possibilitats d’entesa entre les dues formacions majoritàries si no fos per la radicalitat d’alguns convergents, com l’Oriol Pujol o el Felip Puig, que els fan intractables. És només un exemple que repassant l’hemeroteca veiem com una constant: els socialistes reneguen i fan una oposició frontal als convergents per les seves propostes maximalistes i el seu nacionalisme que consideren excessivament radical... però després pacten amb Esquerra!. En molts casos, hi ha coincidències entre CiU i ERC però els socialistes només s’escandalitzen de les posicions convergents i ignoren les dels republicans.

I el mateix fan els dirigents d’Esquerra. Carreguen contra l’Artur Mas i en general contra CiU pels seus pactes amb Zapatero, per haver-lo salvat d’alguna votació compromesa a les Corts espanyoles, o els titllen de ser de dretes per ser partidaris del Quart cinturó, de la MAT o de no prohibir els transgènics, i per tant en reneguen per considerar-los poc nacionalistes i de dretes... però després pacten amb el PSC que fa exactament el mateix!

L’explicació podria ser molt senzilla: les similituds entre socialistes i convergents són tantes que és difícil que s’entenguin, perquè es diputen el mateix terreny.

Jutjar la corrupció o l’estupidesa

En aquests moments, el Partit Popular té oberts diversos fronts per pressumpta corrupció. No és res de nou. Temps enrere, circulava per la xarxa una llista en la qual es documentaven més de 200 casos de dirigents o càrrecs electes populars implicats en casos de corrupció urbanística, prevaricació, falsetat documental, malversació de fons públic, i un llarg etc. I en aquesta llista només s’hi feien constar aquells casos que ja havien arribat a mans de la justícia, i no pas els que sovint són vox populi però que no arriben als jutjats per manca de proves, o perquè ningú gosa enfrontar-se al poder.

Qualsevol que disposi o hagi disposat de mecanismes de poder i d’administració, ja sigui pública o privada, sap la facilitat amb què es poden fer tota mena de trifulgues, desviaments de fons o apropiacions indegudes; i la facilitat amb què es poden camuflar. De manera que, tot i que els casos que actualment esquitxen el Partit Popular semblen desmesurats, i sobretot generalitzats, en realitat només surten a la llum pública aquells en què els encausats han comès, a més del delicte de què se’ls acusa, un pecat de supèrbia. Embriagats pel poder, se senten tan omnipotents que creuen que res podrà contra ells i que ni tan sols cal guardar les formes: de la mateixa manera que se suborna o es deixa subornar per empreses privades també es pot fer el mateix amb la Justícia, en la qual sempre se sol comptar amb “amics de tota la vida”. Els processos oberts, doncs, són una mínima part del que realment hi podria haver, i es tracta només d’aquells casos en què els encausats, a més, han comès la imprudència i la temeritat de deixar proves evidents o de no deixar els expedients degudament justificats. Potser els judicis i les sentències que se'n deriven no s’haurien de fer tant pel delicte de corrupció com pel pecat de supèrbia i per l’estupidesa dels encausats.

Tenim l’exemple del President de la Generalitat Valenciana. L’acceptació de regals, i no ens referim a regals simbòlics que es poden fer a la institució que representen sinó a regals d’ús personal, ha estat sempre tipificada com a delicte, perquè ningú dubta que els regals són la compensació de favors rebuts. En el cas de Francisco Camps, doncs, no es tractava de veure si era corrupte o no, sinó de veure fins on arribava la seva estupidesa; no fos cas que n’hagués deixat documentació escrita. Curiosament, l’acta de sobresseïment del cas que va fer el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana, presidit pel seu amic, contradiu la defensa que feia el mateix Camps. Els President de la Generalitat Valenciana reiterava públicament que els vestits no havien estat cap regal sinó que els havia pagat ell de la seva butxaca, encara que no constaven ni factures a la sastreria ni ell en tenia rebuts. En canvi, en la sentència del TSJ es dóna per suposat que Camps menteix i que els regals han existit, només que es fa una curiosa i singular interpretació de la llei al·legant que si no hi ha proves de la compensació per la qual es van fer els regals, aquests per si mateixos no poden ser considerats delicte. Es veu que per ser delicte, hi hauria d’haver prova documental de l’estupidesa.