Unitat per Barcelona

(Publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)

Resulta relativament habitual sentir o llegir encesos al·legats a la unitat independentista, com si aquesta fons la clau de volta del nostre futur. Ara mateix, arreu del país, s’estan preparant les candidatures municipals de manera que trobaríem totes les casuístiques imaginables pel que fa a combinacions d’aliances entre les diverses forces sobiranistes. I sempre n’hi ha que, obviant que en l’àmbit local les persones acostumen a tenir més transcendència que les sigles de partit, volen posar com a exemple el seu cas específic.

Durant unes setmanes, els mitjans de comunicació de l’òrbita sobiranista anaven plens de notícies sobre possibles pactes pre electorals, sobre disputes i trencaments d’acords, creant un clima gens favorable precisament a aquestes candidatures perquè la sensació general que en treu la gent és que això és una olla de grills. Ja em sembla bé que, allà on sigui possible i n’hi hagi les condicions, s’arribi a acords per a formar candidatures conjuntes; però sense fer-ne ni una qüestió de principis ni un dogma de fe. I molt menys si es tracta de crear tot d’expectatives que després no s’han de complir.

En municipis petits, qualsevol fórmula és possible; però a les capitals, i especialment a Barcelona, tant els acords entre partits com els mateixos resultats electorals tenen més una lectura de política nacional. Per això, cal tenir present què representa o què pot representar una candidatura d’unitat nacional. Encara que sigui simplificar-ho molt, jo diria que hi pot haver quatre raons que justifiquin la creació d’un front unitari, en aquest cas de caràcter independentista.

Una primera possibilitat és que es tracti d’aplegar sota una mateixa candidatura grups que tenen els mateixos objectius i pràcticament el mateix programa polític. En aquest cas, es tractaria d’iniciar un procés de convergència, de fusió o d’integració, ja que el que no tenia sentit és que hi hagués opcions diverses per a propostes polítiques tan similars. En aquest cas, l’electorat, tal com hem vist recentment, el que castiga justament és que aquestes forces es presentin per separat, ja que significa que donen prioritat als personalismes i a la lluita pel lideratge. Per tant, es tracta d’una coalició lògica que ha de culminar amb la lògica desaparició d’alguna de les sigles existents.

Una segona possibilitat, seria el replegament del conjunt de forces sobiranistes motivat per una agressió exterior prou forta com per a deixar de banda les diferències ideològiques de cada grup. Entenc que no és aquesta la situació que viu actualment el país, per més que hi hagi unes agressions permanents de l’Estat espanyol. És possible que alguns grups considerin que ens trobem en una situació d’emergència, però em sembla evident que aquesta no és la percepció que en té la majoria de la població.

Una tercera podria ser en el cas que hi hagués el convenciment majoritari que ha arribat l’hora de fer el pas endavant. Podem presentar proposicions de Llei per a proclamar la independència, però tothom té clar que no deixen de ser un gest testimonial, molt útil i positiu al meu entendre, però que no té possibilitats de prosperar. Per entendre’ns, seria d’una greu irresponsabilitat emprendre un procés definitiu cap a la independència sense haver predisposat prèviament el país; i que consti que la irresponsabilitat no estaria en la proclamació de la independència, sinó en no haver preparat el camí. En el moment en què CiU estigués disposada a liderar o a donar suport al procés d’independència és evident que caldria fer pinya tots plegats, aparcant qualsevol diferència ideològica o estratègica per tal d’afavorir-lo i garantir-ne l’èxit. Però no crec que, avui per avui, ens trobem davant d’aquesta tessitura.

I una darrera possibilitat, i la que em fa més basarda pel fet d’acostar-se més a la realitat immediata que vivim, és que les crides a aquesta unitat de l’independentisme no responguin sinó a la pròpia feblesa del moviment i dels diferents grups que l’integren. En aquest cas, no es plantejaria l’aplegament de forces per a fer un salt endavant, sinó per a evitar o esmorteir la patacada cap enrere. Seria un símptoma de debilitat que encara resultaria més perjudicial des del punt de vista electoral.

Duran, tens raó; sigues conseqüent

Fa temps que ho ve dient Jordi Pujol: se li han acabat els arguments per a rebutjar l’independentisme. I com ell, altres polítics i intel·lectuals que s’havien situat sempre dins del cap del federalisme o d’una Espanya descentralitzada i respectuosa amb la diversitat, han vist com els desfeien tots els arguments; i, encara que fos a contracor, havien d’admetre que la independència és l’única via per a subsistir com a país i amb un mínim de dignitat.

Per això, quan Duran i Lleida, davant les declaracions de Pujol en què afirmava que havia votat sí a la independència, recordava que ell era un polític en actiu i que com a tal havia de fer propostes viables i realistes, no podem fer res més que donar-li la raó. Els qui ja s’han jubilat de la política o els qui se la miren de lluny poden fer volar coloms amb tota mena de conjectures i fabulacions; els qui estan en actiu, i més si tenen la responsabilitat de governar, no. Aquests han de tocar de peus a terra i no deixar-se portar per il·lusions i fantasies; amb això ja hi estem d’acord. Catalunya és absolutament inviable si es manté dins d’Espanya, la seva mort és segura i l’únic que se’n pot allargar és l’agonia. No és viable econòmicament, perquè la sagnia que ens representa romandre a Espanya és del tot insostenible; estem demanant als ciutadans de Catalunya el pagament de 3.000 euros per persona i any per a finançar Espanya. S’ha de tenir una passió cega per a voler formar part d’aquest club que ens obliga a pagar una quota tan alta, a canvi de ser discriminat, vexat i rebutjat. S’ha de ser una nacionalista espanyol de pedra picada per renunciar a un ensenyament i a una sanitat de primera, a unes infraestructures imprescindibles per al nostre desenvolupament, a un estat del benestar que ara ens estan desmuntant, i tot per a poder continuar dient que formem part d’aquesta Espanya que no ens hi vol.

Un governant, com diu Duran, ha de tocar de peus a terra, i no pot fer volar colom amb aventures utòpiques i impossibles. I res hi deu haver de tan utòpic, de tan impossible i de tan fantasiós com pensar que algun dia Espanya canviarà radicalment i deixarà d’espoliar-nos, o que respectarà la nostra llengua i la nostra manera de ser. S’ha d’estar una mica volat per creure que tenim cap futur dins d’Espanya. L’única possibilitat mínimament sensata, perfectament viable, i la menys arriscada com a país, és la de desfer-nos d’aquest llast insuportable. No cal que sigui ni per convenciment, ni per sentiment ni per cap altra motivació patriòtica, només que sigui per una elemental sentit de la realitat i de no estar disposat al suïcidi. Te raó en Duran: no es poden fer volar coloms estant en la política activa; per tant, senyor Duran deixi de pregonar ximpleries impossibles i accepti que la realitat ens deixa poc marge més que la independència.

La independència, per dignitat

A què juguem? El Govern de CiU es va prendre molt seriosament el tema de l’endeutament i de seguida va acceptar les tesis dels socialistes espanyols que calia retallar a tort i a dret per tal de poder mantenir el ple suport a les grans empreses i a la banca. I les retallades es fan no pas per allà on són més lògiques, i molt menys per allà on poden ser menys injustes, sinó per allà on és més fàcil d’obtenir el major botí amb un mínim esforç. Es premia els causants de la crisi, legislant per encàrrec seu i a favor seu, i es castiga les víctimes de la crisi, els treballadors, els jubilats i els pensionistes.

Així, CiU ha atacat de ple els dos grans camps d’on pot treure un bon pessic: la sanitat i l’ensenyament. Dos temes que no preocupen en absolut al Govern de la Generalitat, que sap que d’aquesta manera potenciarà l’ensenyament i la sanitat privada, la dels seus. CiU va claudicar a la primera a les exigències dels socialistes (per què carai deuen mantenir aquest nom?) i, evidentment, si ha estat tan fàcil a la primera envestida deuen pensar que també ho serà a la segona. I sense el més mínim pudor, el PSC-PSOE, sense deixar que acabéssim de pair la primera retallada contra l’estat del benestar, ja reclama que se’n faci una segona de semblant. I CiU pica de peus, protesta, però acata. Prou que insinua que si com a mínim l’Estat pagués el que havia de pagar a Catalunya aquest any, ja no caldria aquesta segona retallada; prou que es deixa anar que l’administració que té el deute més important és la de l’Estat, el mateix que malbarata els nostres recursos... però no hi ha la valentia suficient com per a fer un pas més endavant.

Estem parlant d’unes retallades que podrien arribar als 6.000 milions, i que les necessitats de finançament de la Generalitat per aquest any poden sumar fins a 11.000 milions. Però sembla com si no hi tingués res a veure que el nostre dèficit fiscal és de 21.000 milions anuals. No solament, no caldria fer cap mena de retallada, sinó que amb aquests diners es podria fer un gran esforç financer per tal de tirar endavant l’economia del país. Però, no. Tenim un Govern poruc i submís, incapaç de plantar cara; i uns enemics que tenen molt clar que la millor manera de subjugar-nos i d’anihilar-nos és a través de l’asfíxia econòmica. CiU no gosa defensar ni l’ensenyament ni la sanitat pública, però el PP i el PSC-PSOE hi són obertament contraris exigint encara més retallades i negant el dret dels catalans a disposar dels nostres recursos. La independència és l’únic camí per a salvar-nos del desastre, l’únic camí per a defensar un estat del benestar mínimament digne.

Estalvi segur: Suprimir el Departament d’Ensenyament

Costa de creure que en uns moments com els que vivim a algú se li acudeixi obrir un debat sobre si cal reintroduir els uniformes a les escoles. Les escoles públiques ja van començar a patir retallades en la darrera etapa del Govern tripartit, a part de les retallades de sous que van patir els ensenyants, a base de reducció de plantilles o de la supressió de programes d’innovació pedagògica. I el nou Govern de CiU sembla disposat a continuar pel mateix camí, només que incrementant-ne la intensitat.

A CiU li importa un rave el compliment del seu propi programa electoral, en què deia que l’ensenyament seria una de les seves prioritats; de moment ha prioritzat l’ensenyament a l’hora de reduir-ne la despesa, lògicament, en detriment de la qualitat. Només d’una manera cínica, grollera i poca-solta, des de CiU fan bandera del compliment del programa electoral quan es tracta de beneficiar els qui tenen més recursos. Podríem dir que els diners que s’estalviaran en l’ensenyament, a base de no cobrir les baixes, de reduir-ne el pressupost de manteniment o d’incrementar les ratios per alumne, serviran per a cobrir el dèficit que generarà el no cobrament de l’impost de successions que es perdonarà als més adinerats, que porten els seus nens a les escoles privades d’elit. Aquest és el camí absolutament oposat al que havien anunciat d’afavorir la qualitat de l’ensenyament i reduir el fracàs escolar. Però resta encara l’amenaça d’eliminar la sisena hora lectiva. I no pas perquè la consellera, ni cap consell assessor, ni cap expert hagi arribat a cap conclusió de tipus pedagògic, sinó simplement perquè des del Departament de Finances han vist que seria una fórmula ràpida i de fàcil aplicació per estalviar-se un grapat de milions.

El tema de la qualitat de l’ensenyament no els interessa ni poc ni molt. Per això, perquè hi ha una amenaça certa sobre el conjunt de l’ensenyament a Catalunya, sembla una broma de mal gust plantejar, ara, si les escoles maltractades pel Govern de la Generalitat han de recuperar la vella tradició dels uniformes escolars. Probablement, la millor mesura d’estalvi que podria prendre el Govern de la Generalitat, sense que afecti la qualitat de l’ensenyament que continuaria depenent de la pròpia comunitat educativa, seria l’eliminació d’aquest Departament d’Ensenyament; traspassant, això sí, les nòmines al Departament d’Economia per tal que els mestres continuessin cobrant el seu sou retallat.

Què se n’ha fet de Wikileaks i de Julian Assange?

De cop i volta, els mitjans de comunicació van deixar de divulgar notícies i revelacions provinents de Wikileaks, tot i que, segons deien, hi havia molts milers de documents posats al descobert. Bé, de fet, tampoc va ser tan sobtadament; perquè inicialment es donaven a conèixer fets certament comprometedors, en alguns casos clarament delictius, especialment per al Govern nord americà, i després ja només apareixien xafarderies i safareigs que no delataven gaire més que la poca categoria dels protagonistes. El procés contra Julian Assange, obert a Suècia amb l’excusa d’uns suposats delictes sexuals, tenia l’objectiu d’aturar l’allau de filtracions que posaven en entredit l’honestedat dels qui remenen les cireres de la política mundial (si és que encara quedava algú que cregués en la seva honestedat), però que sobretot posaven al descobert la fràgil seguretat del sistema. La Justícia deu ser dels estaments més corruptes arreu del planeta, entre altres coses perquè ha de ser l’encarregada de certificar la validesa de la resta de corrupcions i perquè ha de procurar que ningú els faci ombra en la capacitat d’exercir el monopoli de la violència. Per això s’hi va prestar de seguida, tant la Justícia sueca com la britànica. Ara s’ha fet el silenci. Podem perdre’ns en un llarguíssim procés de recursos i d’apel·lacions, amb l’amenaça permanent d’extradir Julian Assange a Suècia, com a pas previ a ser extradit als Estats Units. En cap cas no es tracta d’analitzar els arguments jurídics a favor o en contra de l’extradició, sinó de donar temps a la negociació donat que l’objectiu no és fer justícia sinó obtenir l’èxit polític d’aturar les filtracions. De moment, sembla que els Estats Units estan guanyant la partida, com sempre. Està per veure si, a més, aconseguiran fer-ho de tal manera que no hagin de quedar com els dolents de la pel·lícula.

Si et fan festes i no te’n solen fer

La dita popular ho diu molt clar: “si et fan festes i no te’n solen fer, o volen fotre’t o t’han de menester”. La tendència natural al sectarisme per part dels partits sembla inevitable; s’han bastit unes estructures impermeables difícilment superables si no s’ha passat per un procés de fidelització. Els partits no fan mai una tasca de recerca de les persones més idònies i més preparades per a ocupar càrrecs de responsabilitat; estan immersos en una permanent lluita pel control intern de l’aparell de l’organització que és el que garanteix el repartiment de les cotes de poder i de les corresponents prebendes. Per això sobta quan un partit polític, de cop i volta, sembla patir una greu transformació que els porta a una insòlita obertura. Però tot té la seva explicació. L’ensopegada electoral d’Esquerra va ser tan descomunal que fins i tot els dirigents que continuen sense admetre la seva responsabilitat en el desastre, ara propugnen amagar les sigles del partit i presentar-se sota el nom del que ja s’anomenen “marques blanques”. El partit, que hauria de ser considerat com a l’eina indispensable per a portar a terme unes determinades polítiques i per a defensar uns valors i unes idees, ara reconeixen que pot ser un destorb de cara a les properes eleccions municipals. Diguem que la destrossa l’han feta tan grossa que ells mateixos s’avergonyeixen d’anar amb les pròpies sigles de partit; esborren les sigles, però ells es neguen a dimitir o a reconèixer el mal que han arribat a fer. És el cas de Barcelona en què Esquerra renuncia no només a presentar-se sota les seves sigles sinó que ho fa sabent que com a màxim traurà dos regidors. No crec que hi hagi ningú que es cregui, i l’electorat tampoc ho farà, que es tracta d’un gest de bona voluntat pel convenciment de sumar esforços, tant se val que els regidors elegits siguin d’ERC, de Reagrupament o de Democràcia Catalana. Portabella és conscient que ell to sol no podrà parar el cop, i que una nova ensopegada com la del novembre el deixaria fora de combat en la propera i imprescindible renovació d’ERC. Així, doncs, aquesta és una de les poques possibilitats que té, no pas per sumar res de nou ni per fer cap pas endavant, sinó per evitar un nou desastre. És curiós que els qui darrerament hem estat crítics amb la direcció d’Esquerra, ens trobem ara que ells mateixos ens han d’admetre que la marca electoral d’Esquerra no ven; i per això es refugien en marques blanques.

Querella contra les agències de qualificació

Ho deia dies enrere: això de les anomenades agències de qualificació és una estafa com una catedral. Sota l’aparença d’uns gabinets tècnics que avaluen riscos i qualifiquen rigorosament la solvència d’administracions, d’entitats de crèdit i d’empreses, s’hi amaguen els interessos dels grans poders financers que poden manipular al seu albir el preu o el cost del diner que aquestes necessiten. Són les mateixes agències que dies abans d’esclatar la crisi financera als Estats Units, motivada per la subprime, havien donat la màxima qualificació de solvència a empreses com Lehman Brothers, que farien fallida tot seguit. I és que la insolvència professional d’aquestes agències està més que contrastada.

Es queixava no fa gaire la Ministra espanyola d’economia que aquestes agències haguessin rebaixat la qualificació del deute espanyol, justament quan acabaven de prendre tot un seguit de mesures que, teòricament, havien de fer més solvents les finances de l’Estat; també ho feien directius de Catalunya Caixa que consideraven que en la seva baixa qualificació no s’havien tingut en compte els esforços fets per l’entitat d’estalvis catalana per a recapitalitzar-se; i el deute portuguès va baixar d’un sol cop dos nivells en la qualificació no pas perquè hagués passat res d’especial en la seva economia sinó simplement perquè s’albirava la possibilitat que Portugal demanés un rescat a la Unió europea. I aquest és el tema. Jo no sé si la legislació nord americana permet aquesta mena de simulacre d’empreses que fan veure que elaboren estudis econòmics, quan en realitat es limiten a especular quina administració o entitat pot necessitar demanar un crèdit per tal d’aprofitar aquesta necessitat per a fer-li pagar més car, absolutament al marge de la seva solvència o del risc potencial de l’operació. No es tracta d’empreses independents, sinó de delegacions o empreses que treballen per compte dels mateixos poders econòmics i financers que després concediran els crèdits. No necessiten, per tant, ni gabinets d’estudi ni experts economistes, sinó simples escrivents que certifiquin una o altra qualificació en funció de la voluntat especuladora dels seus amos. Ara, finalment, ha estat presentada una querella davant l’Audiència Nacional Espanyola contra les agències Standard & Poor's, Moody's i Fitch. Sembla ser que, a més d’aquesta conxorxa especulativa en què els mateixos que han de deixar els diners són els qui, a través d’aquests simulacres d’agències de qualificació, en fixen l’interès que haurà de pagar la víctima, hi ha casos en què feien públiques les seves manipulades avaluacions moments abans d'acabar una sessió de borsa; de manera que en pocs minuts es produïen més que sospitosos moviments de capital efectuats per gent que disposava prèviament d’informació privilegiada. No sé si hi ha algun il·lús que cregui que poden prosperar aquests tipus de querelles; a l’estil Berlusconi els frau de llei a gran escala inclouen també la manipulació de la Justícia.

El sistema de la deshonestedat per sistema

(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)

Els polítics, en general, no creuen en l’honestedat. No em refereixo a la corrupció en el sentit delictiu, sinó en l’honestedat a l’hora d’exercir la seva tasca ja sigui des del Govern o des de l’oposició. Això es veu molt clar quan es produeix un canvi de majoria parlamentària i, per tant, de color del Govern. Els mateixos arguments que es donaven en la legislatura anterior es reiteren ara, només que amb els papers canviats. Tothom té la impressió que el seu cas és diferent, i que ara sí que pot demostrat la validesa de les seves afirmacions, sense adonar-se que entre tots plegats han desprestigiat el discurs polític fins al punt que els ciutadans no se’n pren cap de seriosament.

Quan algú fa retocs al seu currículum personal per fer-lo més presentable, és perquè té consciència de no ser del tot presentable. No és tan greu el fet de tenir uns estudis o tenir-ne uns altres, com el fet de no tenir la suficient honestedat per admetre-ho i la suficient autoestima com per presentar-se cadascú tal com és.

A alguns els ha dolgut que ara es ridiculitzés la Vicepresidenta Joana Ortega per haver maquillat el seu currículum i per haver-li deixat clar que, tot i ser en el “govern dels millors”, no té ni la carrera acabada. Però no es deuen recordar de quan retreien al President Montilla no tenir títol universitari. Els socialistes van alçar també la veu contra l’encara no llicenciada, sense tenir en compte que la seva alcaldessa de l’Hospitalet ha fet exactament el mateix, o que l’espanyolíssima Ministra Chacón també s’atribuïa indegudament un doctorat que no li pertocava.

Va fer fortuna l’expressió del Dragon Khan per referir-se a les batzegades internes de la coalició governament del tripartit. No tenim cultura de coalició i, sovint, costa d’admetre que si ja és normal que hi hagi discrepàncies entre persones d’un mateix partit, molt més ho deu ser quan circumstancialment s’ajunten persones de partits diversos. Potser no hauríem de fer tants escarafalls per les diferències existents al si del Govern; però això tan vàlid és ara com ho era abans.

Tothom sap que quan es demana a l’Artur Mas que doni explicacions pel presumpte cas de cobrament de comissions en l’adjudicació d’obra pública, en realitat ningú té cap interès en escoltar aquestes explicacions, d’altra banda prou conegudes i reiterades. L’únic interès rau en poder establir una relació directa entre el Cap de l’Executiu català i les persones encausades. Però, està clar, era la mateixa estratègia seguida en el cas de corrupció de Santa Coloma, o els actuals casos de l’Ajuntament de Barcelona.

És evident que la crisi econòmica sobrepassa l’àmbit d’actuació de la Generalitat, sense recursos i sense competències. Ens en sortirem o no molt més per la influència de factors externs que per les actuacions que pugui emprendre el Govern. I, malgrat ser-ne ben conscients, els polítics no s’estan de carregar el mort de la crisi a qui té la màxima responsabilitat al Palau de la plaça de Sant Jaume; ho feien abans amb el tripartit i ho continuaran fent ara amb CiU.

Una de les principals fal·làcies dels unionistes, bàsicament PP i PSC-PSOE, és la de dir-nos que no tenen sentit determinades consultes o l’exigència del dret a decidir perquè, segons ells, ja decidim cada vegada que anem a votar. I és que és exactament el mateix que deia ara un representant del Govern català per justificar que votaran que no a la Llei per la independència. Els discursos governaments, sense gaire matisos en funció de qui governa, són sempre o bé buits de contingut i sense tocar de ple allò que de veritat interessa a la gent, o bé són discursos pesadíssims, carregats de xifres i llistats de dades, però sense un rumb definit o sense una filosofia clara.

I així podríem anar llistant exemples d’aquesta deshonestedat de la classe política en general, que és capaç de defensar allò que tant s’havia criticat en una altra circumstància, de govern o d’oposició, o d’exigir unes responsabilitats que no es volen assumir quan els correspon. Un fenomen que, no ho oblidem, es reprodueix també al sí de l’independentisme

Un execrable antidemòcrata anomenat Rubalcaba

Ho deia, ahir mateix, Rubalcaba arran de la sentència del Tribunal Suprem sobre la no legalització de SORTU: “L’esquerra abertzale ha d’entendre que ha de fer més passos per desmarcar-se d’ETA, fins que pugui demostrar davant dels tribunals que no hi té cap vinculació”. Tota una frase que defineix perfectament el personatge, una frase pròpia del règim de Franco, que no se li acudiria a cap demòcrata.

En un sistema democràtic, les lleis hi són promulgades per a defensar els drets dels ciutadans i el bé públic. I els cossos i forces policials hi són per garantir l’exercici d’aquests drets. Tothom és innocent, mentre no es demostri el contrari, i per tant no són els ciutadans els qui han de demostrar davant de la Justícia la seva innocència. Però això és el que passa en els règims democràtics. Ben al contrari de les tesis de Rubalcaba i de la seva banda, que parteixen de la idea que els qui defensen una determinada ideologia, els qui no són addictes al règim com es deia abans, ja són declarats culpables a priori. Qualsevol col·lectiu d’una altra ideologia que hagués presentat uns Estatuts com els de SORTU no hauria necessitat haver de passar pel sedàs de la fiscalia i després del Tribunal Suprem per a legalitzar un nou partit polític. Ja es podia considerar prevaricadora la mateixa Llei de partits feta expressament per a perjudicar una determinada formació política, però és que ara el delicte de prevaricació es comet en admetre que el nou partit polític compleix al peu de la lletra el que marca la Llei de partits, però que se li impedeix la legalització amb l’excusa exclusivament partidista de jutjar sobre les intencions del per què s’acata la Llei. Com si en algun lloc estigués escrit que les lleis s’han de complir per convenciment, per por a la sanció, o per alguna altra raó.

No es tracta només de tenir una Justícia corrompuda, sinó que el poder polític ja admet, com feia ahir Rubalcaba, que no són els principis democràtics els que inspiren la seva acció. Un temps enrere els socialistes haurien tingut un mínim de vergonya a l’hora de plantejar un tema com aquest i no haurien admès el plantejament tan radicalment antidemocràtic del senyor Rubalcaba.

SORTU, víctima de la farsa de la justícia

Tal com s’havia previst, el PP i el PSOE han tornat a decidir que l’esquerra abertzale no sigui present a les properes eleccions municipals. Saben perfectament que, amb la seva participació, perdrien una part important d’alcaldies que retornarien a partits bascos, i sobretot saben que la seva derrota posaria al descobert la il·legitimitat de l’actual Govern de Patxi López, que només va ser possible amb la tupinada electoral de privar la participació electoral de l’esquerra abertzale.

En qualsevol país democràtic, la Justícia necessita proves fefaents per a condemnar algú. La farsa corrupta de la Justícia espanyola, no. S’han passat anys repetint la idea que si no es condemnava la violència (s’entén una determinada violència, perquè la Justícia no aplica el mateix criteri quan es tracta de condemnar la violència feixista), no podrien participar en els processos electorals: “sense condemna de la violència, res”, deien. Però mentien, com han fet sempre, perquè ells són els primers interessats que es mantingui la violència; per això han utilitzat els seus agents infiltrats en l’organització etarra per a forçar-hi posicions radicals que entorpeixin qualsevol procés de pau, i han extremat les accions policials amb la intenció d’exaltar els ànims i donar la raó als qui no creuen possible una sortida dialogada del conflicte. De la mateixa manera que els dirigents espanyols van celebrar amb cava la fi de la treva, arran de l’atemptat de Barajas, ho tornarien a fer ara si es produís un altre atemptat. Malgrat tots els esforços de les institucions espanyoles, però, hi ha una voluntat majoritària de l’esquerra abertzale d’emprendre el camí de la lluita democràtica, condemnant explícitament la violència. I això és el que els aterroritza, que s’acabi ETA i que democràticament els ciutadans bascos puguin escollir els seus representants, i per tant el seu destí com a país. Tant li fa que SORTU compleixi escrupolosament el que diu la llei; la llei no va ser feta per a lluitar contra la violència, sinó expressament per a impedir que una determinada ideologia política pogués participar en les institucions basques. L’organització SORTU, per tant, continua entrant en els paràmetres del pensament dels qui van aprovar la llei, el text de la qual, com a excusa, havien previst que seria suficient per a impedir-los la legalització.

Quantes vegades aquesta mateixa Justícia ha deixat en llibertat traficant de droga i polítics corruptes, sabent de la seva culpabilitat, però amb l’excusa que les proves no eren prou concluents o que havien estat obtingudes de forma irregular. Per a decidir sobre la legalització de SORTU no calen proves ni arguments jurídics de cap mena; és una decisió política que necessita arguments polítics, o pitjor encara simples especulacions i opinions de partit. Se’ls il·legalitza no perquè no compleixin la llei sinó perquè, diuen, només la compleixen per a obtenir la legalització i poder concórrer a les eleccions. Com si aquesta no fos la raó fonamental per la qual la majoria de la gent compleix les lleis! Algú s’imagina que es multés un conductor anant a 100km/h per l’autopista amb l’argument que només anava a aquesta velocitat per a no ser multat, però que en realitat ell volia córrer més? Qualsevol jurista honest sentiria vergonya d’aquesta farsa de Justícia que impera a l’Estat espanyol.

El nacionalisme espanyol, PP-PSOE, fent pinya contra Catalunya

No és pas res de nou que les Corts espanyoles neguin el dret dels catalans, dels bascos o dels gallecs a expressar-s’hi en la seva llengua. No és nou perquè l’odi que senten els populars i els socialistes contra les llengües i les cultures que no són espanyoles (l’exclusió de caràcter separatista ja li posen ells mateixos) ve emparat per la Constitució que consagra l’existència d’uns ciutadans de primera, que gaudeixen de tots els drets, enfront dels ciutadans de segona, amb limitació de drets.

Per al Partit Popular és de pura lògica que a Espanya, i a les seves institucions, s’hi ha de parlar en exclusiva la llengua de Castella. Prou que fan tolerant l’existència de les altres llengües, sempre que no pretenguin posar-se al mateix nivell de la seva. Troben incomprensible i intolerable que algú pretengui per als catalanoparlants els mateixos drets que tenen els castellanoparlants, i ho argumenten sense pudor dient que la llei així ho estableix. Però, en el cas que alguna administració o Parlament prengués la iniciativa de legislar per a equiparar el català al castellà, aleshores ells mateixos es revolten, recorren als seus subordinats del Constitucional i de les altres instàncies judicials o senzillament criden a la insubordinació. Però no sé si és pitjor encara el paper hipòcrita i indecent dels socialistes catalans. En lloc de reconèixer el seu autoodi, o que al PSOE no tenen la llibertat suficient com per a defensar la seva llengua, han de recórrer a excuses impresentables que demostren la seva més absoluta manca d’honestedat personal i política. Quan, després de mil i un intents, el PSC torna a negar el dret dels catalans a utilitzar la seva llengua, encara tenen el desvergonyiment d’afirmar que la proposta de CiU, ERC, IC-IU, BNG, PNB i Nafarroa Bai era contraproduent perquè no s’havia negociat abans. Fins i tot el President del Congrés, José Bono, ridiculitzava el concepte de democràcia dient que ell havia tolerat en aquest cas que es parlés en català i en basc per demostrar que era tolerant i respectuós amb aquestes llengües, però que no s’hi podria parlar més si abans no es canviava la llei que ell i els seus còmplices del PP ja es cuidarien prou que no es canviés.

És el preu de seguir a Espanya: La humiliació permanent, no només dels nacionalistes espanyols que senten un profund menyspreu per la nostra llengua, sinó dels seus servils subordinats catalans, botiflers en tota regla, disposats a renunciar a la seva dignitat per tal de poder mantenir les engrunes de poder que els ofereix l’amo espanyol.

Llicenciats en embrolles

S’ha posat de moda repassar els currículums dels polítics. Tothom s’afanya a dir que els títols no són tan importants com això, que el que de veritat interessa és la capacitat i la voluntat de fer política de forma honesta, però tot seguit assenyalem amb el dit l’adversari a qui li falten unes assignatures o algun curs per acabar la carrera. De fet, el que es retreu no és tant la manca oficial del títol, que tampoc s’hauria de menystenir, com la manca de credibilitat que ens pot merèixer una persona que ja comença enredant-nos amb la seva presentació personal.

Per això, els grups de l’oposició s’hi van agafar de seguida quan algú va detectar que la Vicepresidenta no havia acabat la carrera de la qual presumia en el seu currículum; i no era un error puntual, perquè ja el tenia així quan era una simple diputada de l’oposició. El que passa és que llavors ningú se’n va adonar. Però ja ho deia aquell: “qui estigui net de culpa que tiri la primera pedra”. I als socialistes els han agafat amb la pedra enlaire. Ara sabem que l’alcaldessa de L’Hospitalet, Núria Marín, tan aviat es feia passar per llicenciada en Ciències Econòmiques, com rebaixava la seva qualificació a Diplomada en Ciències Econòmiques, una diplomatura que no existeix. I el mateix li passa a la ministra Carme Chacon, que es feia passar per Doctora quan encara no n’ha acabat els estudis. Però potser més important encara seria veure com persones que realment tenen el títol convenientment segellat, en realitat sembla que l’hagin tret amb copons de la Moreneta, perquè no tenen ni idea de com utilitzar-lo en la seva activitat política.

Jo no sé si la diferència real està en passar d’un President amb tres carreres a un altre sense cap, o en passar d’una generació que creia en l’esforç i l’honestedat a una altra de més grimpaire a qui no importa massa els estudis que pugui tenir: total, pel que els farà servir!

Renúncia al corredor del Mediterrani

Estem jugant amb foc, i al final ens cremarem. Europa ha de fixar aviat la prioritat dels grans eixos de comunicació ferroviària, que podrien rebre fons europeus. Els diferents països van presentant les seves propostes amb l’objectiu de deixar-ne clara la prioritat i la necessitat urgent. Espanya, no. Espanya juga a la puta i la Ramoneta sense acabar de definir-se. I no és que no tinguin clar quin hauria de ser el corredor prioritari que hauria d’enllaçar la península amb Europa; precisament, el problema ve de tenir-ho tan clar.

La comparació dels tres eixos possibles, des de l’òptica espanyola, no té color. És semblant al que va passar amb el TGV, que es discutia la possibilitat de prioritzar la comunicació amb França a través de Catalunya o del País Basc, i que al final es va acabar potenciant qualsevol altre ramal per secundari que fos. Només perquè aquesta vegada el Govern hi posa, ja com a colofó i a tall de mofa, la via central que comunicaria Madrid amb París, però sense passar per cap dels grans centres industrials i econòmics de l’Estat. Tothom sap que l’important és que aquest eix ferroviari que ens ha d’unir amb Europa, a part de passar per les zones amb més capacitat exportadora i amb més moviment econòmic, també ha de tenir en compte la connexió marítima per tal que els ports de Barcelona i de València es converteixin en la porta d’entrada dels productes procedents del mediterrani i en general del continent asiàtic. El Govern espanyol és plenament conscient que la via prioritària és el corredor mediterrani; però aquesta opció té un problema gaire bé insalvable: això beneficiaria els Països Catalans i especialment Catalunya.

Per això, l’estratègia del Govern espanyol, que sap que no pot presentar una altra opció com a prioritària perquè tothom ho trobaria ridícul, ha estat fins ara la de no mullar-se i anar donant llargues al tema, amb l’esperança que altres països se’ns avancin, que finalment perdem el tren i Madrid pugui dir que ha estat culpa d’Europa. I com que tampoc s’entendria que no s’arribés ni a presentar una proposta formal, el darrer recurs serà presentar tres propostes alhora, per tal de donar el missatge que cap de les tres és prou urgent i prioritària.

La xenofòbia i el racisme del Partit Popular

La xenofòbia i el racisme, especialment en moments de crisi, resulten rendibles electoralment. Abans que acceptar que el nostre sistema econòmic no és perfecte, que hem estat víctimes de l’especulació més forassenyada, que els mateixos que ens han abocat a la crisi són els qui pretenen treure’ns, pagant nosaltres naturalment, que els esforços que ens exigeixen els poders fàctics i institucionals no van dirigits a combatre la crisi sinó a garantir-se el seu poder i la seva solvència, abans que admetre res d’això resulta més fàcil apuntar, com van fer els nazis en el seu moment, col·lectius específics que puguin assenyalar-se amb el dit pel seu color de la pell, per la confessió religiosa o per qualsevol altre tret característic.

A França preocupa l’extrema dreta del Front Nacional de Marine Le Pen, i a casa nostra és el PP el qui n’assumeix aquest rol. Les propostes del Partit Popular, en clara competència amb la Plataforma x Catalunya, són un exemple de la xenofòbia cada cop més desacomplexada que els estrategs del partit deuen haver valorat que els donarà prou rèdits electorals. Ara, al candidat municipal per Barcelona Alberto Fernández Díaz se li ha acudit proposar que la Guàrdia Urbana acudeixi a les pregàries de les mesquites per censurar el que hi puguin dir els imams. De fet, ni al mateix Alberto se li acut pensar que la Guàrdia Urbana hagi de fer un servei d’aquesta mena, que ja ha estat durament criticat per tots els partits democràtics. La seva estratègia no consisteix en fer una proposta per a ser aplicada, perquè ni ell mateix no aplicaria, sinó que la finalitat de la proposta s’acaba en ella mateixa: apuntar un determinat col·lectiu, tant li fa que siguin els musulmans, els llatinoamericans o els jueus, per tal de despertat els baixos instints de sectors de l’electorat que necessiten trobar un boc expiatori als seus mals.

A l’extrema dreta, ja li va bé la confrontació a camp obert: crear enfrontaments, segregacionisme, guetos, discriminacions lingüístiques o religioses, i, si pot ser, una bona dosi de violència al carrer. I no tant pel seu odi visceral contra determinats col·lectius, perquè si convé també presentaran en les seves llistes algun candidat que en forma part, sinó perquè és la millor manera d’evitar haver d’afrontar els problemes reals del país o de la ciutat i haver de reconèixer que són els interessos econòmics que ells defensen els que ens han abocat a la crisi. Un cop creat artificiosament el conflicte, amb els ànims encesos, ells apareixeran després, com les milícies hitlerianes, com els grans valedors de l’ordre i de la seguretat.

Del ressentiment no en pot néixer res de bo

(Publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)

Suposo que els companys del partit, d’ERC, i en general els qui em coneixen i han seguit la meva trajectòria es deuen fer creus en veure que una i altra vegada, i crec que cada vegada més, hagi de sortir en defensa del partit republicà. I no és que jo hagi canviat ni un pèl en la meva manera crítica de veure els errors comesos per Esquerra, ni que Esquerra hagi emprès encara el camí definitiu cap al seu redreçament. Continuo creient que el partit va cometre greus errors en els Governs tripartits, i que per anar bé n’hauria d’haver dimitit en bloc la direcció sense esperar a veure si les eleccions municipals en frenen la patacada. Però és que, malauradament, hi ha un sector autoanomenat independentista que carrega no ja contra els errors comesos pel partit, perquè això també ho faig jo, sinó contra tota possibilitat de rectificació; i el més greu és que ho fa des del ressentiment, sense cap alternativa o, pitjor encara, amb alternatives molt més erràtiques i impresentables que les que ha seguit Esquerra.

Podem reiterar una i mil vegades l’error estratègic d’Esquerra fent d’escolanet en el tripartit, i més quan Joan Ridao s’entossudeix no solament a no assumir les seves responsabilitats en el desastre electoral sinó que té la barra de dir que el problema no era tant l’estratègia seguida com la crisi econòmica. I no és que Ridao no sigui plenament conscient del seu error, sinó que pensa que pot continuar remenant les cireres amb un canvi en el rumb del partit que vol dirigir ell mateix. Ara bé, això és una cosa, i l’altra és desitjar o fer mans i mànigues per contribuir a perdre la principal força política independentista que tenim; que ha quedat reduïda a la meitat, és cert, però que continua essent tres vegades més gran que la segona força independentista.

Jo sóc el primer en criticar el trist paper d’Esquerra en el tripartit. Tan trist que en política nacional, de defensa de la llengua i de model educatiu, per exemple, es va limitar a fer un continuisme absolut de les polítiques seguides per CiU, quan els independentistes n’esperàvem molt més. No hi va haver reculades en l’àmbit nacional, i els socialistes van assumir temes que uns anys enrere ens hauria semblat impossible. Amb tot, la Llei del cinema, la d’integració dels nouvinguts, i l’obertura de delegacions catalanes a l’exterior, mesures que el Govern d’Artur Mas s’ha compromès a mantenir en línies generals o amb petits retocs a la baixa, no són un bagatge suficient per a justificar el tripartit Però no té cap sentit que aquestes desmesurades crítiques contra Esquerra ens vinguin ara de gent que continua apostant per CiU, que difícilment farà grans canvis en aquestes matèries tan sensibles nacionalment.

L’error, gaire bé infantil, de pensar que pactant amb el PSC-PSOE es podien obtenir grans rèdits per als país, quan en realitat eren els socialistes els qui desactivaven l’independentisme, és semblant, encara que no tan greu, al dels qui creuen el mateix en relació al PP. La política pujolista del peix al cove es va traduir literalment amb allò de la pluja fina; i ara tornem al peix al cove. De CiU al Tripartit, i d’aquests a CiU, és més del mateix.

D’entre els qui criticàvem obertament l’erràtica política seguida per Esquerra, alguns vam optar per quedar-nos a dins per intentar redreçar-la; i encara està per veure si ens en sortirem o no. Altres, molt legítimament, vam optar per seguir Joan Carretero per crear una nova formació política que ara torna a reconèixer el paper d’ERC com a pal de paller de l’independentisme. I encara va sortir Joan Laporta que després de menystenir la proposta d’anar amb Reagrupament també ha acabat reconeixent el lideratge d’ERC. No fa ni un any que encara debatia críticament les polítiques d’Esquerra, tenint al davant un Uriel Bertran que em defensava les tesis oficials del partit. Solidaritat va entrar molt justet al Parlament, cosa que deu haver pesat en la decisió de Laporta de reconsiderar la seva vinculació al projecte. Segons les enquestes, de fer-se ara noves eleccions, Solidaritat no entraria al Parlament.

Aleshores, quina és l’alternativa? Quan algú molt alegrement, de forma irresponsable i pretesament des de l’independentisme, aposta per la desaparició d’ERC, quina alternativa ens dóna? Si ERC desaparegués perquè una altra força política de caire independentista prengués el relleu, no seria cap drama per al país ni per als militants d’ERC que no tenim ambicions polítiques personals. El drama ve, sospitosament, quan es fa aquesta aposta sense tenir cap alternativa o refugiant-se a una partit que pot tornar a pactar amb el Partit Popular.

Jo no crec que calgui un únic partit independentista, per més transversal que sigui, encara que en algun moment pot ser interessant i oportú crear una coalició o una candidatura conjunta. Amb l’actual panorama em sembla bé que ERC i SI segueixin cadascú el seu camí, que no perdin el temps en picabaralles estèrils i que col·laborin en totes aquelles iniciatives en què coincideixin. Probablement el resultat d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona serà força discret, però sense una davallada excessiva; des del punt de vista de partit, ja es té assumit que no es tindran més de dos regidors, donat que el segon i el cinquè són de Democràcia Catalana i el quart és de Reagrupament. Però també sembla clar que ni SI ni cap altra força independentista entrarà al Consistori barceloní.

En definitiva, les diferents forces independentistes, si no perden el temps en ximpleries, poden retroalimentar-se en una competència que pot ser útil per al conjunt del moviment independentista. Si ha de desaparèixer algú que sigui perquè un altre ocupi el seu lloc. Altrament, és incomprensible que algú pugui alegrar-se’n, a no ser que, potser per ressentiment, s’alegri justament de l’afebliment de l’independentisme.

D’on li prové l’autoritat, al Duran?

Josep Antoni Duran i Lleida ho deia amb tota contundència: “Tinc autoritat per dir que Europa no reconeixeria la independència”. I d’on li va l’autoritat per a dir-ho? Una cosa és que ell cregui, i amb raó, que per a la seva carrera política pensada sempre en clau espanyola no li convé la independència de Catalunya. Podria ser altament beneficiosa per al país i per a cada un dels catalans, però no per a ell que viu de les engrunes que esgarra d’Espanya, i d’aquesta mateixa història de viure esgarrapant engrunes.

Jo no seria tan il·lús com per a pensar que el procés serà fàcil i senzill: una proclamació unilateral per part del Parlament i un referèndum on el poble digui lliurement quin vol que sigui el seu futur, amb l’ordre que sigui, i tot seguit Europa ja ens recolzaria. Certament, la cosa no aniria així. D’entrada, la comunitat europea se’n rentaria les mans adduint que és un afer intern dels “espanyols”; s’entén, dels espanyols i dels seus subjugats. Només quan veiessin una ferma convicció dels catalans, començarien a admetre que cal respectar la voluntat democràtica dels pobles i a contracor admetrien que caldria l’inici de negociacions entre les parts. Els espanyols, i Duran entre ells, per suposat que negarien que existís cap “voluntat democràtica del poble” perquè negarien, com han negat sempre, l’existència del poble català; i, per tant, per ells no hi hauria “parts” per a negociar. A l’estil Gaddafi intentarien negar i criminalitzar el poble que reclama la llibertat amb l’esperança que la comunitat internacional se’n rentés les mans. Aleshores, com en el cas de Líbia, vindrien els càlculs dels diferents països europeus: què els podria sortir més a compte, un Estat amb tensions internes o la creació d’un nou Estat; que hi podria perdre cadascun d’ells amb una Catalunya independent; fins i tot andalusos i extremenys, si fessin càlculs, podrien concloure que els sortiria més a compte que Catalunya no computés en el conjunt d’Espanya a l’hora de rebre fons europeus. I al final, tot dependria no pas de la voluntat inicial d’Europa per a reconèixer la independència de Catalunya, que a priori segur que els faria basarda, sinó de l’acció decidida dels catalans i del convenciment que ells tampoc hi tenen res a perdre.

Però, a què ve, doncs, aquesta insòlita arrogància de Duran i Lleida per atribuir-se una mena d’autoritat fins i tot per a parlar en nom d’Europa? Des de Convergència mateix se li ha conferit una mena d’autoritat moral que li permet moure’s com a primer ministre al Palau de la Generalitat, sense formar part del Govern. És el contrapès que necessita l’Artur Mas per no veure’s arrossegat per la inèrcia i la lògica independentista que guanya adeptes també a les files convergents. I l’Artur Mas no està disposat a donar cap pas endavant fins que no tingui clar que al final del procés ell serà al capdavant del bàndol guanyador; no fos cas que, com el Duran, s’hi jugués la carrera política.

Vincular sous amb productivitat? Merda!

La crisi econòmica està resultant d’allò més fructífera per als interessos de les grans empreses, en el seu objectiu de liquidar l’estat del benestar i de garantir-se un marc legal fet a mida. Per això, els governs van deixar de prendre mesures per a fer front a la crisi, i es van dedicar a prendre les mesures necessàries per a reduir el dèficit i fer totes les reformes laborals, fiscals i legislatives que afavoreixin els grans poders econòmics. Es tracta de retornar al capitalisme salvatge de finals del segle XIX.

Com que el paquet de mesures globalment hauria semblat absolutament impresentable, repugnant per la seva intencionalitat perversa, i indecent des de qualsevol punt de vista, les van traient una a una perquè costin menys de pair. I ja en portem unes quantes. Cada vegada sembla com si des del poder (s’entén el poder econòmic que se serveix d’un poder polític servil) ens demanessin un darrer esforç per adaptar-nos a la situació de crisi; però tan bon punt han aconseguit imposar una reforma per a fer més precari el mercat laboral, per a reduir salaris o pensions, per rebaixar les condicions laborals, per a incrementar les exigències en les cotitzacions de cara a la jubilació, etc. apareixen sistemàticament amb una nova proposta. Sempre amb el mateix objectiu de sostreure recursos destinats a les classes treballadores per tal de poder-los destinar a donar suport a la gran banca i a les grans empreses. Ara és el torn de parlar de la vinculació dels salaris amb la productivitat en lloc de fer-ho amb l’increment del cost de la vida. Una cosa és que a cada nou conveni les empreses, com hem vist darrerament en el cas de la Nissan, poden fer el xantatge als treballadors obligant-los a acceptar rebaixes salarials i de condicions laborals si no volen acomiadaments massius; i l’altra, que es pugui establir un sistema per tal que les empreses no hagin d’incrementar els sous dels treballadors ni tan sols per a mantenir el poder adquisitiu. I la fórmula que han trobat és la de vincular-lo a l’increment de la productivitat.

Una fal·làcia absoluta perquè no hi ha ningú ni cap empresa que accepti augmentar els salaris en funció de la productivitat o dels beneficis, quan realment són importants. O és que les empreses com ara Telefònica o tantes altres que tenen beneficis astronòmics, ofereixen també incentius i salarials astronòmics als seus treballadors? Quan es produeixen grans beneficis, aquests incentius són per a repartir en exclusiva entre els directius; és només per quan puguin justificar que els beneficis no han estat tan elevats que volen aquesta clàusula de condicionar, sempre a la baixa, els salaris a la productivitat.

Menys que una incívica caca de gos

Tal com s’esperava, Europa i Gaddafi estan guanyant la partida al nord d’Àfrica. No van poder preveure les revoltes de Tunísia i d’Egipte, però sí que han reaccionat a temps a Líbia. Les revoltes democràtiques al món àrab eren una greu amenaça per als interessos de les empreses europees, de les xineses o de les americanes, i per algun lloc o altre s’havia de tallar. La imatge esperpèntica del coronel Gaddafi els ha vingut com anell al dit. Va fer patir que en un primer moment els insurgents no poguessin derrocar el règim que tan generosament havia obert els seus pous de petroli a Occident; però al final, amb el suport tàcit dels europeus, Gaddafi pot tornar a recuperar el control del país.

Han anat marejant la perdiu, simulant reunions d’alt nivell per veure quines sancions s’imposaven al règim libi; s’han fet condemnes testimonials, segurament havent pactat per sota mà que una cosa era la veu oficial exterior i l’altra el negoci de sotamà que haurà de continuar després de la crisi; i s’han formulat amenaces de portar el dictador genocida davant dels Tribunals Internacionals, sabent que això no es farà mai, almenys si el coronel guanya la partida militar i recupera la titularitat de President libi amb capacitat per a negociar els seus recursos amb les potències occidentals. I amb les armes que li han proporcionats els mateixos països europeus, Gaddafi pot esclafar la revolta. Europa manté l’actitud de deixar-lo fer per tal de renegociar després la represa de les explotacions estrangeres. Europa guanya per partida doble: talla de soca-rel l’allau de revoltes populars al món àrab, i manté l’amic Gaddafi al poder, amb l’avantatge que el seu teòric aïllament internacional el fa més feble a l’hora de la negociació dels contractes.

Gaddafi, el terrorista, va deixar de ser-ho quan va acceptar fantàstiques condicions per a l’explotació dels recursos libis per part d’empreses estrangeres; i ara recuperarà el paper de mal menor que ajuda a evitar una allau d’immigració africana a Europa. Els seus crims, per als quals ha necessitat la imprescindible col·laboració dels Governs europeus, quedaran impunes; com impunes quedaran els governants que fins ara havien col·laborat amb ell. I és que per a la comunitat internacional, per a les potències occidentals, per als poders econòmics (1), les desenes de milers de vides líbies importen molt menys que una incívica caca de gos.

(1) Perdó. No existeixen en abstracte ni la Comunitat internacional, ni les potències occidentals, ni els poders econòmics... existeixen unes persones molt concretes, amb càrrecs de president o de ministre, amb nom i cognoms, amb documents d’identitat i domicili conegut (inclòs el dels paradisos fiscals), sense escrúpols ni dignitat que mereixen el nostre més profund menyspreu per haver col·laborat amb el pitjor dels terroristes internacionals convençuts que la Justícia sabrà entendre que col·laborar amb el terrorisme que produeix beneficis ja no és terrorisme. El de menys, són els morts. Que no s'estranyin si els libis els posen en el punt de mira.

Les condicions per a un pacte

L’aposta de Portabella, candidat d’ERC a l’alcaldia de Barcelona, és realment complicada. Ell, molt més que la majoria dels candidats municipals d’arreu del país, ho tindrà difícil per aturar la sotragada que va patir el partit el mes de novembre. Els resultats electorals de la ciutat de Barcelona es llegeixen en clau de país. Potser per això Portabella ha estat un gran valedor dels pactes amb Reagrupament i amb Laporta, tot i saber que això implica quedar-se per a ERC només amb dos regidors; deu pensar que si es presenta en solitari probablement tampoc en trauria gaire més.

A part d’aquesta voluntat d’aparentar que es crea quelcom de nou, el tercer espai que diu ell, hi ha també l’interès amb trencar amb qualsevol imatge que el vinculi amb el tripartit. Ell fa gala, i amb raó, que aquests darrers anys va saber estar a l’oposició, encara que fos una oposició farcida de complicitats, quan podia haver-se mantingut en l’equip de Govern Municipal. L’estratègia del tripartit, però sobretot de com es va gestionar el tripartit, és el que va portar al desastre electoral, i el que va motivar les tensions internes al si d’Esquerra, amb Carretero com un dels caps visibles de la disidència. Igualment, Laporta, en nom de Solidaritat, havia acusat repetides vegades la deriva poc independentista dels republicans. Per tant, la proposta electoral d’ERC, amb Reagrupament i Laporta (parlar de Democràcia Catalana com a partit em sembla excessiu) podia donar aquesta imatge de renovació del partit i de canvi de rumb. Però, heus aquí que Portabella ens acaba d’anunciar que no descarta cap pacte amb el vencedor dels comicis del 22 de maig: tant pot pactar amb Trias com amb Hereu. I a ningú se li escapa en quines aritmètiques postelectorals seria possible un pacte amb Hereu. I quin seria, aleshores, el paperot de Laporta i Reagrupament en aquesta situació.

El pitjor de tot, però, no seria la reedició del tripartit, que es molt difícil que es pugui produir sobretot si l’electorat se l’ensuma, sinó les excuses que s’hi donen. Segons Portabella, el pacte seria possible “si s’accepten les condicions de canvi de model de ciutat i lluita preferent contra la crisi”. Què carai vol dir, ell i tants altres candidats municipals, amb això del model de ciutat? és una frase feta buida de contingut, literatura barata, un tòpic comú en totes les candidatures i que no vol dir absolutament res. I ja no diguem el tema preferent de lluitar contra la crisi; aquesta proposta tan original li acceptaria des del PP a ICV, passant per Ciutadans i Solidaritat. Si aquestes són les seves condicions per a pactar, el ciutadà ja pot començar a pensar que l’única possibilitat que no es reediti el tripartit en l’àmbit municipal és fent que l’aritmètica del resultat ho impedeixi; possibilitat molt elevada, per cert.

En fred, les mentides són més creïbles

Vivim en una societat on el risc és inherent al progrés. Sabem perfectament que quan agafem un vehicle que pot superar els 100 km/h estem assumint un risc que podríem estalviar-nos si decidíssim anar en bicicleta o en carro, o que com a mínim reduiríem si baixéssim la velocitat màxima no als 80 sinó als 60 o als 40. Però no volem renunciar als beneficis que ens reporta el progrés, de la mateixa manera que volem sabent que de tant en tant algun avió s’estavella, o utilitzem maquinària potencialment perillosa.

Ningú, mínimament honest, pot afirmar que les centrals nuclears no representen un perill; un perill amb escasses possibilitats de fer-se real, cert; però, donat el cas, d’unes dimensions extraordinàries. I, malgrat tot, els governs i els ciutadans poden decidir assumir aquest risc i tirar endavant amb l’energia nuclear. Tenir una central nuclear a prop de casa és tenir-hi una bomba que, per més precaucions que es prengui, ningú ens pot assegurar que algun dia no pugui acabar esclatant. En principi, el Japó és un país molt ben preparat tècnicament, que conviu amb els moviments sísmics i que, conscients del perill, havien optat per l’energia nuclear. No tindria cap mena d’explicació que els dirigents japonesos mentissin a la població dient-los que pensaven que el desastre d’aquests dies no s’esdevindria mai. Al Japó, com aquí, es pot especular amb les escasses possibilitats que es produeixi un accident nuclear, i valorar per tant que val la pena assumir el risc per tal d’aprofitar els enormes beneficis que produeixen les Centrals. Si hi ha aquesta honestedat per part dels dirigents i la població ho assumeix, no hi ha res a dir.

El problema està en què criminals desaprensius, conscients del risc però sobretot dels beneficis, impulsin les centrals nuclears enganyant la població amb l’asseveració pseudocientífica que aquestes instal·lacions són absolutament segures. Quan la Ministra espanyola d’economia Helena Salgado afirma que no s’han de prendre decisions en calent, davant dels fets del Japó, en realitat el que ens vol dir és que ara el discurs oficial sobre la seguretat de les Centrals Nuclears seria insostenible. Si deixen passar un temps, podran reiterar la mentida de què no hi ha cap mena de risc amb una instal·lació nuclear a prop de casa.